El poema d’en Pedro Sànchez.

 

Les poètiques i els manuals que parlen dels sentiments convertits en literatura descriuen la reiteració o l’al·literació com el recurs que pretén reforçar els impulsos més íntims. Així, doncs, estaríem d’acord que, quan demanen un cafè, cafè!, volem dir que estem exigint el millor dels cafès o aquell que tenim magnificat com a més proper a la perfecció amb aroma casolà d’infantesa. La poesia, que parla d’emocions, està farcida de repeticions, també formals. Estrofes regulars de versos amb el mateix nombre de síl·labes que rimen, una repetició més de determinats sons al final dels versos. Expliquen el turment que ocasionaven a un poeta molt reconegut, obsedit pel silenci i la quietud, les rimes dures i maldestres que li arribaven encara del rapsoda local destorbant-lo fora mida, l’impacte mental li era insuportable tot cercant una concentració insonoritzada impossible.

La poètica política, si és que aquesta té quelcom de bucòlic, també té les seves regles, fins i tot formals. Jo diria que participa d’una mística ideològica amb dogmes de fe rígids que no admeten cap mena de vacil·lació. El vers lliure no pot existir perquè atempta contra l’ortodòxia de partit que exigeixen els rituals consumats a les seus parlamentàries. Un decàleg que es resumeix, dissortadament, en el manament fonamental que ho sintetitza tot: allò que sosté l’adversari -l’enemic- no pot ser cert i s’ha de contradir -combatre- sempre. La perversió del sistema o la mala fe poden ultrapassar el joc brut on tot s’hi val. La cridòria barroera amb un bon raig de manca de respecte se solen barrejar, si cal, amb el més perillós dels ingredients, la mentida. En política, les meves veritats són absolutes i, si no ho són, les capgiro per repetir-les amb fermesa i posat digne.

En l’atmosfera massa carregada de polítics empedreïts ens ha assaltat, una vegada més, l’atac felí per sorpresa protagonitzat per en Pedro Sánchez. Una jugada sorprenent i insòlita que ha esvalotat el panorama a l’altiplà. Cansat de sentir les rimes consonants i abruptes de qui el vol descavalcar, com aquell distingit poeta exquisit que esmentava, ha fet públic un poema èpic d’estil trobadoresc dedicat a la seva dama anunciant que, de menester, estava disposat a renunciar als afers cavallerescos només per amor. Com vetllant les armes de la decisió, reclòs a la capella de la reflexió, ha mantingut durant cinc dies l’expectació amb un clímax d’incertesa política fins a l’últim moment.

No marxa, continua!

Renunciar al vessant polític i públic per humanitzar la persona, a ell mateix, és un gest que a priori l’honora i que es podria entendre considerant els atacs, els insults i el rebuig que ha de suportar dia sí i dia també per part de cert electorat, alguns mitjans i l’oposició. Ha fet l’efecte que havia arribat al límit, que estava disposat a tocar el dos, segons alguns vidents poc encertats amb destinació a les praderies més confortables de la Unió Europea on gaudeix de cert predicament. Ens podem preguntar si esbombar un escrit amb deliris lírics adreçat a la ciutadania per recloure’s hermèticament, desaparegut de la vida política, és quelcom permès a qui ostenta un càrrec tan rellevant. L’alè de l’orfandat ha trasbalsat els ànims de molts perquè en Sánchez és el pinyol del socialisme que governa ara.

La inspiració poètica s’ha esbargit així que ha sortit de la meditació amb empenta renovada reiterant -com qui reclama al cambrer un cafè, cafè, ben carregat- regeneració democràtica. N’ha reeixit amb la intenció d’un lideratge més fort i contundent, amb una mànega a pressió per esbandir aquest fangar. Ens ho haurà d’explicar més i posar-ho en pràctica, la manera com restablir les lleres desbordades de les torrentades polítiques que enlloten la dinàmica caïnita actual. La decisió de mantenir-se en el càrrec no taparà pas la boca als difamadors, ben al contrari, ha furgat el vesper, sortiran tots a una, com ha anunciat sense rimes en Feijóo, el prosaic.

En plena campanya electoral catalana s’ha acusat en Pedro Sánchez d’ingerència per emprar el sentimentalisme a favor d’en Salvador Illa. Les properes eleccions seran el termòmetre que ho mesurarà. Aquest dies en Puigdemont, un dels candidats, ha hagut d’interrompre la campanya electoral per la mort de la seva mare. Un funeral en absència des de l’exili on ha cursat un màster intensiu del tractament que ara administren a en Sánchez. Respecte de la "màquina del fang", el president socialista no ha esmentat la guerra bruta contra l'independentisme, on emergeix amb el procés l'anomenada policia patriòtica. La vida i l’espectacle, com en el circ, han de continuar.

El president del govern espanyol haurà d’arrossegar carretera amunt un carro carregat de rocs durant la remoguda legislatura -un bon exemple d’al·literació amb repetició voluntària de la consonant vibrant múltiple-. Un recurs que el llenguatge publicitari fa anar amb molta desimboltura i creativitat.

Tanmateix és la erra tremolosa que fem servir per escarnir el soroll d’un motor rondinaire que costa d’engegar o que no va prou fi.

Sant Jordi 2024.

 

A la vigília de l’edició de Sant Jordi d’enguany -com passa el temps!- ja tinc un parell de llibres triats. Dos. Obres que porten rere una feinada d’anys compilant dades per posar-se en la pell del personatge. Històries que obsedeixen qui les redacta imbuït pel personatge fins a confondre’s amb l’alter ego explicat o novel·lat que no els pot contrariar en aquest cas perquè ja fa temps que fan malves. Obres, ambdues, que em fan peça perquè basculen entre l’assaig, la feinada; i la recreació, el punt inspirat que permet pixar fora de text imaginant el protagonista davant d’un fet quotidià. Com reaccionarien i què dirien en Josep Pla o en Xavier Cugat.

No les he llegides encara. Un Cor furtiu d’en Xavier Pla i Confeti d’en Jordi Puntí. Mil cinc-centes trenta-sis pàgines i quatre-centes més respectivament. Molta teca. Anys de feina que pel ressò que han tingut seran obres que figuraran al rànquing de les més venudes encara que mai se sap. L’homònim Pla, autor i personatge, no és una obra llaminera de gran mercat, sí de gran extensió amb hectàrees i hectàrees de lletra impresa per explicar també la vasta immensitat biogràfica que comporta. Una obra de referència i de contrast per aquells -pocs- que hagin llegit en Josep Pla de dalt a baix. En el cas contrari, un exercici de síntesi que ens acosta a la vida de l’autor, però també a l’obra, si més no per curiositat.

A la novel·la d’en Puntí el títol ja ens delata la mà de pintura rosa amb molts lluentons que vol recrear. La història d’un català universal nascut a Girona amb perruca, com en Sinatra. Pot semblar menys rigorosa en el sentit estricte del mot i menys transcendent per als lletraferits que la biografia documentada de l’altre geni gironí i empordanès amb boina. Són els llibres que he demanat a la carta als reis d’aquest Sant Jordi i que espero llegir gaudint-los. Ja m’agradaria tenir l’exemplar signat per en Pla o un d’en Cugat amb un gargot com una caricatura apressada d’ell mateix.

Coincidint amb la festa major del llibre, m’apunto també al gran mercat editorial que concentra el gruix de les vendes per Sant Jordi jugant-s’ho a la carta meteorològica malgrat la sequera que ens tenalla. Les expectatives editorials i florals mirant de reüll les previsions que els poden aixafar la guitarra. La festa és al carrer, de paradetes descapotables pendents del cel. Passejar-hi amb paraigües desllueix la diada, s’està millor a casa llegint que no pas tafanejant a la recerca de llibres o empaitant autors consagrats o mediàtics perquè ens signin un exemplar.

Sant Jordi encisa, sobretot a qui no l’han viscuda abans. Un gest, un llibre i una rosa desborden la capacitat per sorprendre’ns. Impressiona com per un dia a l’any les rambles i les places majors s’encatifen amb paper imprès i broten flors a les cantonades. Un espectacle melangiós mentre es pot veure un adolescent maldestre duent una flor amb tanta vergonya com esperança.

Entre els consumidors escadussers i els professionals de la lectura hi ha un punt de discòrdia. Aquells que reneguen del fet d’haver de comprar un llibre per prescripció, perquè és el dia, i els que, precisament, per la festivitat en mercadegen excepcionalment un. Els que llegeixen per vici deixant-hi la vista -ja ens en prevenien els avis- arrufen el nas davant del mercantilisme agosarat amb què ens assalta l’univers del llibre. Argumenten en contra del consumisme puntual que farcirà els prestatges d’exemplars sense obrir. En una infografia signada per la Maria Labró al diari ARA, segons els Gremi d’Editors es publiquen a Catalunya cent llibres al dia, més de quatre a l’hora. Hi ha cap lector capaç d’estar al corrent davant d’aquesta allau de publicacions de tota mena? Un assortiment espectacular d’autors, un exèrcit molt nombrós entre els reconeguts de prestigi, els mediàtics, els de temàtica específica, els rars, els d’autoajuda i els poetes que viuen turmentats en una torre d’ivori levitant en un núvol de metàfores que, en principi, serien els que més s’escauen per bescanviar-los per una rosa i un petó. Poetes!

Enguany ho viuré al poble, una altra visió i un altre context de la festa única. Bon Sant Jordi! Insistiré, no féssiu cas a l'enveja dels impublicats que viuen remugant al purgatori de la solitud enmig de la foscor inèdita sense reconeixement ni afalacs mediàtics. Aquells que per dedicatòria, en dates com aquesta, només poden deixar parlar els silencis.

 

 

I van menjar anissos.

 

El número dos de l’Ayuso ha deixat anar al President de la Generalitat de Catalunya, en Pere Aragonès, en una sessió recent al Senat que aquest es pixa -micciona, ha dit literalment- a tots els espanyols a la cara, perquè no es tracta pas d’una falsa percepció d’estar plovent. A la meva terra existia una expressió, avui arcaica i segurament en desús, que consistia a deixar anar a aquells a qui volem menystenir, “al cul te pixo”. Poc poètica, però molt gràfica. A l’anècdota cal posar-hi context, el que pretenia pixar-s’hi era a nivell de carrer mentre que la presumpta escompixada s’ho contemplava des d’una balconada, estratègicament en una posició elevada i favorable. La resposta de la xicota desnonada va estar del tot encertada -Ui, manyac, que llarga l’hauries de fer!

La física quàntica, que ens ho explica gairebé tot, ens haurà d’il·luminar per saber qui, i des de quin pla tenint en compte les lleis de la gravetat, ostenta la posició més avantatjosa per pixar-se damunt dels altres. M’adono que per pixar-se a la cara de tots els espanyols, des de Cadis a Colera, en Pere Aragonés té les de perdre -no cauré en l’acudit fàcil- però sense apel·lar a la física quàntica es pot deduir que ho té magre. Elevant l’expressió a la categoria de figura literària la trobo encertada, d’un impacte humit molt eficaç. Recargolant-ne l’abast podríem arribar a la conclusió que no parlaven, un i altre interlocutor, de la capacitat i la potència per aspergir competint, com quan érem infants amb la pròstata a ple rendiment, davant la referència d’una paret, que seria el cas de qui pixava més enlaire, sinó de longitud i de calibre polítics. Posats en el context inicial podríem exclamar -Uf, Pere, que llargaruda te la fan!

Res de nou al panorama polític actual, les desqualificacions, el to abrupte, la crispació del discurs fa mal a les orelles d’escoltar; alhora presideixen els faristols d’algunes institucions sense cap mena de pudor. L’orgue de gats que alguns volen generar s’ha tornat habitual i recurrent. Tant que ja gairebé som capaços de predir amb què ens alliçonaran o amb quines tàctiques pretendran abatre les iniciatives dels enemics -el mot contrincant viu al calaix dels descatalogats-. Hi ha hagut, però, un moment insòlit gairebé coincidint amb l’eclipsi de sol que ha aplacat i neutralitzat la dreta espanyola. La furiosa dinàmica del PP creuant el desert actual ha trobat un oasi. Una aturada tècnica per reposar i arrenglerar la caravana vestida de gala amb molt de tronío, salero i donaire sota l’ombra de les palmeres. Una treva d’un sol dia, però treva en definitiva.

On se situa aquest virtuós recer? A Madrid, al barri de Salamanca, a l'església de San Francisco de Borja i a la finca El Canto de la Cruz. Ambdós llocs significats amb molt de predicament mediàtic on el canvi climàtic encara no ha fet estralls com es pot comprovar als reportatges gràfics. Hem estat puntualment informats del casament entre l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, i Teresa Urquijo Moreno, de la família Borbó. L'aristocràcia espanyola, amb el rei emèrit de cos present, així com l'ala més conservadora de la dreta s’han retrobat -si és que mai s’havien separat- per mostrar-nos com es fan les coses amb harmonia i amb sentit assenyat de nació. Joan Carles I -Visca el rei!-, la senyora Botella i l’Aznar, Ayuso -presidenta, presidenta!- sense el company, Feijóo, Esperanza Aguirre -en el doble vessant d’aristòcrata i personatge del PP-, Alberto Ruiz-Gallardón i un llarg llistat de convidats fins al mig miler que han compartit el menú del casori. Per arrodonir-ho del tot s’ha trobat a faltar la presència dels reis actuals i d’en Mariano Rajoy, més còmode amb el marisc gallec que amb les escudelles d’altiplà.

Enhorabona, nuvis, mengeu anissos i sigueu feliços! Vista la predisposició de l’alcalde per com de sol·lícit, enamorat com un preadolescent, així haurà de ser. En José Luís deixa de ser un solter d’or cañí per convertir-se en la franquícia d’en Michel Jackson marcant-se un xotis postmodern des de Madrid, Madrid, Madrid cap al cel nupcial. 

 

Isòbares polítiques.

 

Amb la mona de Pasqua ens arriba una notícia impactant que somou els paràmetres habituals pels quals evoluciona el món de la política. Un personatge assidu dels que entren a casa amb molt de predicament sense trucar la porta perquè és com de la família ha anunciat que fa “el salt” a la política. Ja haureu endevinat que parlo del meteoròleg de TV3 en Tomàs Molina. La cara més mediàtica de les prediccions meteorològiques, el programa més vist de la televisió catalana. El que marca l’hora d’anar a dormir i condiciona -per allò del predicament- si les àvies es llevaran amb mitjons gruixuts i bufanda perquè en Molina els ha dit que baixaran les temperatures.

Serà un dels comptats polítics conegudíssim que concorre a les eleccions, no ens caldrà llegir la seva biografia a corre cuita per il·lustrar la seva vida i miracles. Un bon fitxatge. Qui no coneix a què es dedica el Molina. Un professional sòlid amb coneixement demostrat i una excel·lent capacitat per comunicar. Si la intenció i la vocació eren arribar a presentar-se per un partit polític als seixanta anys haurà estat fent campanya electoral tota aquesta eternitat ben rostit pels raigs dels focus tot assajant perfils propis de funàmbul a la corda fluixa de la predicció per pronunciar sermons d’impacte apocalíptic com una pedregada assoladora. Quantes àvies a qui ha estalviat una grip estacional no el voldran votar!

En Tomàs Molina entra en el frec a frec polític sense la capa protectora que li conferia fins ara el personatge públic que representava. Just fer-se pública la notícia han sortir com bolets fora de temprada enemics gens entranyables que l’espedacen a les xarxes amb més ràbia que si l’hagués errat en una nevada de cap de setmana al Ripollès o hagués gosat predir el temps a Andorra la Vella. Vol trencar una llança en contra del canvi climàtic des de la competència i el coneixement que se li suposen. Quelcom que hauríem d’exigir d’aquells que ens volen representar. Gent que sap de què parla, que ha vist una cabra de prop, ha rascat pissarres, ha atès pacients, aquells tenen el cul pelat de gestionar conflictes i resoldre’ls. Candidats per a parlaments i governs, sinó dels millors, dels entesos, persones compromeses políticament amb idees i objectius.

Veurem com se’n surt en Molina. La seva popularitat té un plus com a candidat però també una exigència que el posarà sota la lupa i la crítica de l’adversari; a la llarga també, si aconsegueix de ser elegit, dels que el van votar . Que el proper salt no sigui per la finestra. En el record anecdòtic el defenestrament sobtat -que no va passar pas per les urnes- del col·lega, també home del temps, l’Alfred Picó. Llarga vida als que insisteixen.

En Lluís Llach, ara en Tomàs Molina, son personatges que venen avalats per llargues trajectòries professionals que s’atansen a la política des de vessants on han reeixit a bastament. Polítics singulars valorats a la lleugera com a “passerells” no professionals per l’oposició i sovint pels mateixos companys en veu baixa i fora de càmeres. Polítics en rodatge, novells, que s’han d’integrar als circs romans plens a vessar de lleons i feres diverses amb ullals que els volen urpir quan no cruspir-se’ls. Sort i encert a tots els que s’hi incorporen plens de voluntat i ganes.

Ara que comença a ploure, marxa en Molina, un presentador carregat de bonhomia cordial. Espero que enmig dels radars amb tanta tempesta política encerti la predicció per tal que una borrasca atlàntica no el faci naufragar o no l’engoleixi.

Tambors de guerra.

 

Si fem una ullada a la premsa, als telenotícies o a les xarxes socials, ens pot provocar un atac de vertigen. Des de la talaia informativa ens aboquem a la ratlla del cingle amb el despropòsit creixent dels tambors de guerra repicant després de la trobada dels caps d’estat europeus d’aquesta setmana a Brussel·les. S’ha de potenciar la indústria de les armes a la UE. S’ha de barrar el pas a les ínfules d’envair Ucraïna pel règim d’en Putin reforçat per les seves sospitosíssimes majories absolutes obtingudes que el refermen. Els dirigents europeus insten la societat civil i militar a “coordinar-se i a preparar-se” davant  l’amenaça que involucraria tota la societat. Brussel·les parla sense embuts a favor d’una “economia de guerra”. En la recent trobada s’ha posat damunt de la taula una potencial “tercera guerra mundial” si Putin aconsegueix vèncer a Ucraïna.

Al desastre d’atrocitats acumulades, les autoritats energètiques de Kíiv confirmen que s’acaba de produir l'atac més gran a la infraestructura energètica d'Ucraïna de tota la guerra. Mentre, just hores després, al cor de la Rússia d’en Putin succeeix un assalt terrorista amb més d’un centenar de víctimes mortals als afores de Moscou en una sala de concerts reivindicat per l’Estat Islàmic. L’autoria real de l’atemptat es gronxa entre acusacions de tots els colors, també existeix la sospita que contribuirà a un increment exponencial de la propaganda militar per afavorir la mobilització a Rússia i a una escalada de les agressions contra Ucraïna tot justificant atacs genocides a la població civil ucraïnesa. La intel·ligència militar ucraïnesa atribueix la massacre a una operació planejada des del Kremlin, una d’especial dels serveis secrets russos contra els seus propis ciutadans per desprestigiar Ucraïna i als que li fan costat. A l’altra banda el president rus en un sever discurs televisat ha acusat Ucraïna d'estar al darrere del “bàrbar atemptat terrorista”.

Al Consell de Seguretat de l'ONU la petició d'un alto el foc "immediat" a Gaza presentada pels Estats Units ha fet figa pel veto de Rússia i la Xina, dos dels membres permanents, que no han volgut votar a favor de la resolució simplement perquè l'han presentada els americans, ha sentenciat l'ambaixadora nord-americana davant l'ONU. Aquesta resolució era la primera que presentava Washington després d'haver votat tres vegades consecutives en contra per aturar les hostilitats. Els tambors de guerra i els despropòsits continuen percudint a la Franja de Gaza.

Davant de l'abast de les notícies i la complexitat del món actual augmenta el desànim. És cert que la velocitat i la varietat de les informacions poden ser abassegadores i, en conseqüència, provocar un estat mental de desordre o caos. No obstant això, també hi ha raons per mantenir l'esperança i trobar elements positius en el món que ens envolta, argumentem els incauts que, de ben segur, tenim raó vencent en nombre i majoria als que provoquen les malvestats. Encara que sigui difícil veure-ho a vegades, hi ha molts exemples de bondat, resiliència i progrés al món -insisteix l’ingenu-. Persones de tots els racons treballen incansablement per millorar les condicions de vida, lluitar contra la injustícia i protegir el medi ambient. Històries d'èxit, actes de generositat i moments d'unió es produeixen cada dia, encara que no sempre rebin la mateixa atenció que les notícies negatives.

Per tant, malgrat els desafiaments a què ens enfrontem, voldria creure que hi ha raons per ser ingènuament optimistes i cercar la bellesa i la bondat en el món que ens envolta. Potser és qüestió de canviar la perspectiva i buscar activament allò positiu enmig de la complexitat i el soroll de les notícies que ens esgarrifen amb paraules gruixudes i el soroll de les canonades tot desassossegant-nos per acceptar agraïts sense escarafalls els estratosfèrics pressupostos que reclama la indústria de la mort per atipar els conflictes i les cohorts bel·licistes. La guerra és un negoci d’oportunitats. Com més armes i munició, més segurs i, així, més feliços i contents dansant al compàs dels tambors xirois de la guerra.

L'aigua cau del cel.

 

Ha plogut! Aquest dissabte passat vam gaudir d’un episodi insòlit perquè va ploure sense estralls moltes hores seguides. La carena de la Serra de Cavallera, amagada per la boira i la pluja, la vam descobrir ben blanca de neu així que les bromes van haver creuat i descarregat a les capçaleres dels rius. El Ter va pujar una mica. La terra assedegada ha engolit molts dels litres i per això l’augment del cabal no ha estat com solia, no s’ha produït una riuada forta d’aquelles que arrosseguen vegetació i sediments, però hem vist el riu com baixava amb més alegria i una mica més cabalós mentre un coixí de neu considerable cobria la muntanya, dipòsit natural de més aigua a mesura que es vagi fonent la neu.

Ha estat un plaer, una joia compartida per tothom. Hem assistir a un espectacle de la natura que cau del cel. Els que viuen pendents de les pastures ho defineixen ven gràficament -Cauen duros! Inversions aquàtiques en la borsa de futurs mentre els camps verdegen sense timidesa o les fonts tornen a rajar. Ai, qui tingués la clau de l’aixeta del cel! Quantes persones ens vam embadalir veient com les canaleres anaven plenes d’una pluja amorosa. Quin plaer caminar sota del paraigües sentint el degotim de l’aigua mentre trompassàvem els bassals. Ha costat, però la natura ha desmentit finalment l’anunci institucional ja que, efectivament -m’hi vaig fixar- l’aigua queia del cel.

 La premsa es fa ressò de la comitiva que l’arquebisbe Joan Josep Omella va protagonitzar amb un centenar de barcelonins creients rere la figura del Sant Crist de la Sang el dia que més ha plogut remullant-los a tots. Déu els va fer cas a l’anticipada. Una processó amb aquesta finalitat amb cinc-cents anys de tradició. La notícia especifica que l’última vegada que el Sant Crist de la Sang, amb seu a Santa Maria del Pi, havia sortit per fer ploure va ser l’any 1945. Benvinguda pluja!

Un cas similar però amb conseqüències nefastes, es va produir a principis del segle passat. A causa d’una altra greu sequera a les comarques del Pirineu gironí, els habitants de les contrades del Ripollès van fer una rogativa anant en processó a Núria. La Mare de Déu de Núria hi té la mà trencada a fer de mitjancera en aquesta mena de peticions. Van demanar pluja, el motiu del romiatge. A la tornada el cel es va tapar amenaçador i va descarregar una pedregada que va malmetre els conreus. La resposta celestial, en aquest cas, va estar d’una immediatesa fulminant i aclaparadora.

Les tractorades recents de la gent del camp també han tingut un punt de processó d’autopista. Els pagesos motoritzats han desfilat ordenadament amb molta fe en ells mateixos. Les seves rogatives -demandes- s’han adreçat a unes deïtats més terrenals i de menys veneració. S’haurà de veure si assoleixen allò que pretenen. Del que estic segur és que tanta energia acumulada maleint la sequera ha d’haver estat quelcom eficaç. Desconec si aconseguiran de reduir la paperassa que les administracions els reclamen, però que les mirades a l’horitzó sense núvols i les súpliques carregades de desesper també deuen haver fet, finalment, que l’aigua tornés a caure del cel.

Any de traspàs.

 

El febrer, el mes dels gats perquè és quan més festegen aquests atlètics felins grimpant teulades alienes o baixant als discrets racons dels carrerons. Quan més fred feia les gates estaven en zel. Enguany el febrer ha marcejat molt, desconec si els marrameus nocturns s’han prodigat com solien o, com els ametllers, han florit abans d’hora. El temps i el món han embogit. El que no canvia és l’organització perfecta i mesuradíssima dels calendaris que ja els egipcis preveien passant pels romans fins al papa Gregori XIII, que reformà el calendari julià -de Juli César-, el qual grosso modo afegeix un dia si les dues xifres de l’any són múltiples de quatre. Així l’any astronòmic encaixa amb les sis hores que manquen als anys de 365 dies per completar el tomb de la Terra al Sol.

Febrer, el rar, era -abans del canvi climàtic- un mes lleig. Solia fer molt de fred i és fosc hivern encara. Estic convençut que aquesta circumstància va estar clau per mirar d’escurçar-lo, només vint-i-vuit dies si no és que s’escaigui en any de traspàs. A la lletjor congènita hi afegiria que és el període postnadalenc que castiga els devessalls de les festes i els excessos lluminosos. El mes de les penitències diverses agermanat amb els dilluns. De tenir poder i ascendència en matèria santoral, n’aboliria el febrer i els dilluns. Faria fondre les fites abjectes que representen. Més encara si el febrer disposa d’un dia afegit de gràcia per castigar-nos. Néixer aquest dia en un any bixest ha de marcar caràcter i planteja el dubte de quan commemorarem l’aniversari els anys que no són divisibles per quatre. Ja se n’encarrega el codi civil de desguitarrar la presumpta eterna joventut dictaminant que celebraran l’aniversari a efectes de paperassa el vint-i-vuit de febrer.

La malastrugança que se’ls atribueix es focalitza en aquest dia fantasma, encara que intermitent i previsible. Perquè de l’any de traspàs, no te’n fiïs pas, fa encertadament la dita fonamentada en l’experiència. Només aquells que no saben en quin dia es mengen el pa -com jo mateix- ens en escapolim inoculats pel caos d’una existència deslliurada de les tiranies d’una agenda exigent. Parlant de dietaris em pregunto si no és agosarat convocar un esdeveniment en aquest dia tan assenyalat.

Tot i que van estar els designis -o els capricis- de la natura, el president Pedro Sánchez n’és un, dels damnificats que va arribar al món un dia com aquest. Diuen que ja s’endevinava la incipient flor al cul amb què va obrir els ulls a la crua realitat. Ha transcendit de la celebració d’aquest aniversari que una de les espelmes del pastís va costar déu i ajuda d’apagar. Un col·lega present dels més propers al president va aventurar que aquella espelma díscola l’havia encès l’Àbalos, l’exministre i home de confiança que ara viatja sol en una motocicleta amb sidecar on seu escamarlada sense casc ni mascareta la presumpta i inacabable corrupció d’alguns polítics.

Qui de ben segur ha triat ben conscientment la data d’avui per al discurs de la nació a la Duma ha estat en Vladímir Putin, el president de totes les Rússies. L’immens escenari amb predomini del blanc immaculat era incapaç de contenir l’aura superlativa que emana del personatge. Sol i poderós paralitza el país i l’audiència amb uns ulls de guineu que ha esclafat els ous de la pau. Rússia es defensarà de l'OTAN si cal amb una "tràgica" guerra nuclear, ha dit. Hi torna, a amenaçar les gallines totes, amb la bomba atòmica -que sembla més contundent que nuclear-. No ens refiéssim de l’any de traspàs, però d’aquesta guineu àrtica, tampoc. 

Almenys 112 persones han mort i 760 més han resultat ferides -xifres provisionals- després d'un atac israelià sobre un punt de recollida d'ajuda humanitària al nord de la franja de Gaza. Avui també és el dia que s'han superat els 30.000 morts durant cinc mesos de guerra a la Franja. Desconec en l’imaginari jueu les connotacions que es comporten els anys de traspàs.

Encara que porta traspassat -en el bon sentit de la paraula- sis anys i mesos, el president Carles Puigdemont avui -just avui- el tribunal suprem ha decidit investigar-lo per terrorisme. L’alt tribunal hi veu indicis de terrorisme -concretament “terrorisme de carrer”-. Em ve al cap la imatge d’uns jutges posant la llei a la fornal com un tros d’acer per tornar-la ben roenta, vermella de foc per poder-la picar a cops de martell a l’enclusa de la interpretació judicial políticament interessada.

No tot ha de ser negatiu, els pagesos en prevenció de l’any de traspàs, de faves no en plantis pas, han acordat amb la conselleria algunes mesures que s’hauran de concretar i verificar. N’hi ha una que frega la inutilitat ja que no porta aigua ni protecció als productes de Km 0. És una mena de metàfora carregada de simbolisme, de les que no es toquen, no es pesen ni es comercialitzen. Han aconseguit que al rètol vigent del departament d’acció climàtica s’hi tornin a incorporar els conceptes tradicionals d’agricultura, ramaderia i pesca. Els noms no fan la cosa, els identifiquen sense ambigüitats. Més quan algunes de les exigències topen amb l’esperit purista de l’acció climàtica.

Acabo el repàs relatiu al febrer amb la clausura del Congrés Mundial de Mòbils. No hi ha hagut desgràcies remarcables tret del robatori d’un rellotge dels bons a un directiu important d’una companyia de renom. Una gentada amb molts personatges selectes, molts apòstols del luxe i de la tecnologia que s’han aplegat en una mena de colònies o setmana blanca per a executius a Barcelona. Marxen, s’enlairen una edició més havent gairebé liquidat l’ecosistema dels crustacis mediterranis, n’han sortit significativament delmades les gambes de Palamós que fins al proper congrés no s’hauran recuperat.

Demà, quan es publiqui aquesta crònica, ja haurem entrat al mes de març, preludi de la primavera que començarà -diuen- el 20 de març a les 04.06. Mentre, us desitjo que com els felins domèstics hagueu tornat de les incursions nocturnes sans i estalvis. Potser una mica esgarrapats o escaldats. Retorneu tan sigil·losament com quan vau tocar el dos, dissimuleu, feu-vos els desentesos i agraïu la pau i el confort casolans d’un bon àpat de llauna per a gats i -com que en Milei ha prohibit, urpit, el llenguatge no sexista- gates sense castrar. 

Navalni, massa barrets per a un cap.

 

La diversitat de pensament promou que les persones s’apleguin per afinitats. Agrupades, tendeixen a organitzar-se per assolir interessos comuns que volen aconseguir des del lloc més prominent, el govern. El poder és la capacitat de decidir i d’imposar lleis, costums, mentalitats i, en conseqüència, de manar fent passar pel tub els adversaris tot dissimulant, anunciant allò tan suat que volen governar per a “tots”, també per als que no els han votat. Una mentida pietosa políticament correcta emparada pel posat seriós amb què ho anuncien al primer discurs, acabats de nomenar. Que aquests “tots” a qui s’adrecen s’ho creguin i ho percebin són figues d’un altre paner. Els altres són l’oposició que aixeca el dit, protesta, desqualifica i més encara. És, de fet, el paper que els pertoca, posar en evidència la gestió dels que manen. Són regles democràtiques que permeten l’alternança en l’exercici del poder decidit a les urnes.

Aquest joc cívic té, però, alguns moments que poden grinyolar quan aquests líders han tastat la mel altament addictiva de governar. Els seus pitjors malsons nocturns passen per la por a perdre el càrrec, a no ser reelegits. Encara deu ser més punyent si són defenestrats de la presidència abans d’acabar els períodes que les lleis preveuen. Que la majoria els descavalqui sense esgotar els mandats permesos ha de ser un infern que socarrima l’amor propi i rosteix l’egocentrisme. Enganxar-se a la cadira és una feblesa humana que propicia jugades brutes per tal de perpetuar-s’hi. Quants líders mundials no ho han practicat i alguns ho han aconseguit. Actualment la Xina i Rússia en són dos clars exemples a qui en Trump va voler estrafer sense massa èxit ni experiència. Veurem si ho aconsegueix ara, al proper mandat que té a tocar malgrat el fang judicial que l’envolta.

Alterant les normes del joc en conxorxa amb altres poders de l’estat es pot legislar per fer possible allò que contradiu l’essència del sentit comú democràtic acostant-se a una dictadura. La història en va plena de dictadors electes en primera instància que han imposat el barret de talla única, uniformat en tots els sentits. Governs autoritaris carregats de ferralla democràtica formal deixant anar la paraula “llibertat” a cada sospir. Falsos -mentiders professionals per vocació i manca d’ètica- que acusen amb els arguments capgirats que ells practiquen. Oportunistes, populistes d’idea fàcil.

Al catàleg de personatges que s’han imposat hi ha un gran assortiment. Els més barroers, la primera categoria, assalta el poder amb un cop de sabre, un cop d’estat que militaritza la cosa amb crueltat i vessaments de sang sense mirar massa prim esborrant d’una revolada la ferralla democràtica que al·ludíem. La segona categoria és més subtil i es perllonga en el temps, no tenen pressa però no afluixen, a cada bugada una volta de cargol que estrangula les llibertats. De seductors -gosaria dir que simpàtics i planers- fins a imposar una tirania amb tota la ferregada democràtica -però rovellada-. Promouen eleccions sospitosament manipulades i posen tota la cura del món a desactivar els opositors al règim, a qui els pugui fer ombra a les urnes i a reprimir les sensibilitats contràries.

Des de fa uns anys s’imposa el segon model de guant aparentment suau que ha anat evolucionant fins a la duresa extrema. La capelleria que crea tendència és la gran casa de barrets imperial regentada per en Putin. Un dirigent testosterònic que corglaça amb eficàcia bèl·lica o aniquilant opositors. El model que més excel·leix és el del barret inútil perquè abans decapita els opositors. Aleksei Navalni n’ha estat l’última víctima. El caparrut opositor que va estar enverinat i, una vegada recuperat, va insistir a tornar a Rússia. Valent i desafiador s’ha convertit en un avís per a navegants a les tèrboles aigües russes que banyen el centre penitenciari del cercle polar Àrtic on l’han mort.

Aquest tsar d’opereta sinistra ha tirat pel dret, no fos cas que per raons biològiques -com pertocaria- s’anticipés al cel dels tirans abans que en Navalni, cosa probable per l’edat malgrat que sigui capaç de perllongar el seu poder fins a morir-se superant el rècord de l’Stalin -alguns recordem dictadors que expiren al llit amb aurèola de santedat-. Mort el gos, morta la ràbia. La repressió als homenatges de carrer, el misteri que envolta les circumstàncies de la mort o l’autòpsia que li han de practicar no han precipitat per ara l’esclat d’una revolta. Tot sembla lícit per a en Putin, com la guerra d’Ucraïna. Tindrà conseqüències o només es convertirà, en Navalni, en una efígie de samarreta que no es podrà lluir a la Rússia actual? En la percepció exterior -no en coneixem l’impacte real a Rússia- Putin ha convertit un opositor en un màrtir. L’ha ascendit a una categoria superior, etèria sense corporeïtat i sense febleses humanes. Pots matxucar la carn, però els símbols -com els fantasmes- són esmunyedissos, difícils d’empresonar i més encara d’assassinar.

Tants caps, tants barrets!

Pagesos.

 

La concentració i la mobilització dels pagesos d’aquests dies ha coincidit amb el judici mediàtic del futbolista, un presumpte violador de discoteca. Em fixo amb el ressò que l’acompanya -proper al morbo- amb molt de poder per atrapar audiències, amb un seguiment minut a minut del que transcendeix. De fet, el Palau de Justícia ha tornat a embolicar el perímetre exterior amb la gran tanca de les festes majors judicials, la dels moments estel·lars dels últims anys convulsos. Unes tanques que de ben segur temptaran algun ramader perquè serien de molta més utilitat com a cledes d’un corral per a ovelles. Animo als tractoristes a aprofitar el viatge de tornada per emportar-se’n un remolcat cap al mas.

La coincidència d’aquests dos esdeveniments, el judici i la tractorada, podria deslluir el paper i el clam reivindicatiu dels pagesos. El tempo o l’agenda atapeïda s’ha solapat. La feinada dels mitjans de comunicació per informar d’un i de l’altre afer fa anar de bòlit els periodistes que no volen perdre el punt de connexió dels esdeveniments. Personalment trobo molt més heroic -no hi deixaré anar cap més adjectiu- el paper d’aquests pagesos que en tenen la pipa plena i han decidit fer-se sentir alçant la veu i la llaura.

Ajuntar dos pagesos era un fet tradicionalment insòlit. Aplegar-los tots o una gran majoria és un miracle. Qui, al món de la pagesia en els diversos vessants, ha viscut en completa harmonia sense litigis per un pam de terra o perquè un escamot de vaques havia envaït les pastures del mas veí. El petit país que conforma la minúscula pàtria amb fronteres d’estar per casa dibuixa el mapa d’unes propietats agrícoles i forestals majoritàriament en mans privades. Demaneu-ho a qui no ha patit la presumpta mirada intimidant del pagès que ens sorprèn caçant furtivament bolets a les seves terres. La pertinença, el sentiment de propietat; la terra.

Pagesos! Personatges que a l’auca dels tòpics sempre els havia tocat representar el paper d’aixafaterrossos fàcils d’engalipar pels afaitapagesos espavilats de ciutat. En una ocasió un avi em va deixar anar com qui no vol la cosa que ell era pagès, però amb vaques! Efectivament, moltes vaques amb esquella i, a jutjar per les màquines que exhibeixen, amb vehicles més cars que un cotxe d’alta gama. L’avi diferenciava ben gràficament la connotació de pagès amb ser de pagès amb vaques. Pagesos savis que treballen la terra o que pasturen ramats sobreviuen als temps trasbalsats que habitem. Viure a pagès avui no té massa coses en comú dels contes a la vora del foc que expliquen els padrins, la memòria longeva d’uns anys absolutament prescrits. Són les brases que s’extingeixen d’una vocació habitualment heretada que costarà molt de reanimar mentre lamenten que és un ofici sense futur, amenaçat de mort.

Molt malament han de percebre les condicions de supervivència amb què ha de batallar el sector perquè n’hagin sortit tants a cremar pneumàtic a les carreteres i hagin assetjat les capitals amb processons de tractors amb més fum de gasoli que d’encens. Europa és testimoni d’aquest malestar que ara també ha arribat a Barcelona. Una imatge insòlita amb la Diagonal i la Meridiana atapeïdes de tractors, “Fins als collons” -proclamen algunes pancartes-. Ras i curt, sense discursos llargs, explicitant el neguit i les exigències que els matxuquen. També és cert que no trobareu mai cap pagès que no es queixi, sempre tenen arguments per fer-ho, com si exhibint la seva bonança les coses es poguessin regirar tement alhora que els déus de la fortuna els haguessin de castigar per superbs amb pedregades o amb pestes que delmen el bestiar.

 M’oblidava de l’última plaga que els -ens- castiga, la sequera. L’aigua que necessiten els conreus, l’aigua que beuen els animals. Sense pastures s’han de sacrificar caps de bestiar perquè sense cereals no hi ha palla -ni pa-. El panorama actual és gairebé apocalíptic amb la transhumància suspesa per manca d’herba on solien pasturar als hiverns. Mentre els pinsos, els adobs o els productes fitosanitaris cotitzen a preu de caviar rus. Que no hi hagi pastures als llocs on hivernar no vol dir que no hagin de pagar-ne el lloguer. A quins preus haurien de vendre el que produeixen per poder fer les paus? Es queixen que en molts processos no arriben a cobrir el que costa produir-los. Mentre, als mercats ens envaeixen productes d’altres indrets que competeixen amb els nostres i no han de complir els requisits que les administracions requereixen als nostres pagesos. Economia global, competència deslleial, com a mínim, en desigualtat de condicions.

Em contemplo l’avi de les esquelles mentre fem una torrada al caliu de la llar de foc. Ell que té temps me l’imagino engegant l’ordinador i omplint els formularis amb les ulleres progressives lliscant pel caire del nas. És la paperassa que regula l’engranatge administratiu de la gent de pagès. Un diari feixuc de requisits i normes que en condiciona, amb la patxoca extraordinària d’interacció amb la Conselleria i altres institucions, la vida del pagès actual en un permanent diàleg virtual amb terminis rigorosos i semàfors vermells que barren el pas a les subvencions amenaçant com targes arbitrals. Matins i vespres enregistrant bateigs i comunions de vedells o trasplants capil·lars de ceps escabellats. La burocràcia i l’ordinador són la cria òrfena del mas que s’ha d’alletar pacientment matí i vespre amb un biberó.

Per tot plegat conjuro els déus de la pluja i del sentit comú. Que plogui! Que els pagesos assoleixin les seves reclamacions perquè puguin continuar amb la seva activitat dignament. Que el camí de tornada els sigui favorable marxant carregats no només de promeses sinó de realitats que s’haurien de complir. Demà em fixaré si les poc afortunades tanques del Palau de Justícia continuen fent nosa al carrer.

Dedicat a un jove pagès de capçalera, en Joan Fontdevila.

 

Efluvis d’un ecosistema nociu.

 

Hi ha afers que malgrat ser-ne els causants -ja podem deixar de banda l’adjectiu “presumptes”- ens sobrepassen. No som encara capaços de fer ploure i de passar pàgina. L’extraordinària sequera que patim ha deixat els embassaments en uns mínims històrics. L’àrea metropolitana de Barcelona i part de Girona es veuran afectades pel pla de mesures especials contra la sequera que restringirà l’aigua potable al sistema Ter-Llobregat. Si no n’hi ha, no en pot rajar, d’aigua a l’aixeta. Veurem com es concreten i de quina manera ens afecten en la vida domèstica. Faig els hostils a la higiene personal apel·lant a la sequera per tal d’assolir un dels reptes amb arguments que els fan costat. M’imagino les autoritats tornant a decretar l’ús de la mascareta per combatre l’atmosfera espessa als espais tancats i de concurrència comprimida. Una vida dura per a les persones amb agudesa olfactiva; a les embarassades les veig recloses en una bombolla de protecció.

Tornaran els dies de l’intens pàtxuli, de reciclar mitjons sense passar per aigua com solíem a les extasiades èpoques del pis d’estudiants. El tuf de la sequera amarant les nostres vides sense esmentar els greus problemes que poden comportar l’assedegament. Corren temps dolents en un ecosistema nociu que ens embolcalla i ens empudega. Arreu, si aspireu profundament, aquests efluvis ens escometen fent-nos arrufar el nas en un gest de desgrat que ens incomoda. Uf!

Coses meves, però a la dimissió en diferit de l’entrenador del Barça, en Xavi Hernández, hi detecto també el futur irrespirable al vestidor sense ventilar i amb les dutxes vedades que pot afectar la seva salut com ha argumentat en una roda de premsa. Imagineu l’assemblea de jugadors suats al descans d’un partit rebent els retrets de l’entrenador emprenyat amb un morrió protector. Si no canvia el temps i plou, la gespa del Camp Nou les passarà molt magres, de camp verd de futbol a terròs esgarrapós on pasturar-hi cabres que, pels seus pecats -com els jugadors-, porten els genolls pelats.

Algun dia haurà de ploure, un consol que per ara no acaba d’arribar. Tampoc és que haguem desfilat prou en processó demanat a les divinitats, éssers propers al cel, que hi posin remei. Tanmateix molts temem que, quan arribin els xàfecs, descarreguin amb fúria causant estralls que haurem de lamentar. Per ara, en aquesta contumaç sequera, tan sols ens ha afectat un tsunami que ha portat més cua que aigua. Els efluvis d’alguns jutges a Varon Dandy, perfum llegendari i centenari com el conyac per a homes amb criteri legal, envaeixen alguns tribunals que romanen amb les finestres tancades massa temps. Tornen -o no han marxat mai, com el pàtxuli- els entorns amb sentor de ranci, a reclòs.

A l’aspror ambiental que es respira agreujada per la pols sahariana que també ens ataca no es fa estrany, doncs, que alguns hagin d’habitar en microclimes nord enllà protegint-se el serrell de les pedregades seques i de les amistats perilloses. Semblaria una innocentada inversemblant que els volen penjar si no fos perquè determinats jutges s’han entestat a foragitar-los de la llei d’amnistia que ha estat tombada al Congrés per una part de l’independentisme català. Un terrabastall o la tempesta perfecta per al president espanyol a qui s’ha vist amb cara de consternat, tot plegat un poema polític amb rimes matusseres que ens descol·loca.

Vull pensar i desitjo que tornarà el perfum de l’herba acabada de dallar, amorosida, neta amb l’olor d’un nadó acabat de rentar. 

El dilluns més trist de l’any.

 

Diuen que aquest dilluns, el tercer del mes de gener, és el dia més trist de l’any, la globalitat l’assenyala en anglès, blue monday, com si el nom fes la cosa. Si ens fixem en el nostre calendari coincideix amb la setmana dels barbuts, on la tristor està bescanviada per la fredor, les glaçades, nevades i maltempsades en general que tradicionalment es produïen per aquestes dates, les dels sants peluts. Això era abans que el temps es tornés boig del tot i els referents hagin perdut fiabilitat. Al món anglosaxó el blau -blue- té aquesta connotació barreja de tristor i melangia que ens descol·locava tant quan en Roberto Carlos, aquell cantant brasiler dels setanta del segle passat, anunciava que el gat està trist i blau alhora. Un problema de traducció o en realitat era cosa de les condicions meteorològiques de la temporada quan feia tant de fred que fins i tot els gats es congelaven i es tornaven de color blau tirant a morat.  

El dilluns més trist de l’any és un bon argument por posar-se a hivernar -com li hauria convingut al gat de la cançó- mentre no arriba el dimarts, l’endemà de després del dilluns més moix del calendari. Aquest accident que ens vol atuir anímicament estaria fonamentat en recents campanyes publicitàries creades per augmentar les vendes ja que el decaïment només es pot apaivagar amb més consum. No s’ha de ser un gran futuròleg per endevinar que, després de les festes, l’alegria, sobretot als establiments comercials, no passa precisament pel moment més àlgid. Fer coincidir aquesta desgràcia amb un dilluns és definitiu. Perquè el dilluns hauria de ser un dia proscrit, desterrat dels dies de la setmana si no és que s’escau en festiu. Quin dia més lleig!

Jo personalment signaria que només hi hagi un dia desolador al llarg de l’any, encara que sigui dilluns. O dos o tres a molt estirar. La realitat, però, és més dolorosa i menys harmònica. Començat el 2024, encara en rodatge però sense massa garanties, el panorama continua desafinant en molts indrets. Guerres, algunes aparentment somortes perquè han perdut protagonisme periodístic mentre les atrocitats continuen vigents al front, com a Ucraïna, que ha estat apartada dels grans titulars per l’escalada despietada d’horrors que es viuen a Gaza mentre, com una taca d’oli, el Mar Roig es comença a tenyir literalment de vermell.

Un món fràgil, per dir-ho suaument, amb els conflictes esmentats i el fantasma de Donald Trump que ressuscita ja no de les cendres sinó de les flames que mai s’han extingit en la confrontació interna que viuen els Estats Units. Just acaba de començar la cursa electoral amb un candidat acusat de complicitats en la insurrecció per l’assalt al Capitoli entre d’altres delictes. S’acaba de conèixer que amb un gran marge de diferència, més de la meitat dels vots, l'estat d'Iowa ha elegit el magnat nord-americà com el candidat preferit per representar el Partit Republicà a les eleccions d'aquest 2024. Ressonen les contundents paraules de la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, admetent sense embuts que un possible retorn de Trump a la Casa Blanca seria “clarament una amenaça”. Un factor de risc i d’especulació constant.

Mentrestant coincidint amb el dilluns més nefast de l’any a Davos (el lloc on se situa la novel·la la muntanya màgica de Thomas Mann que es va publicar ara fa just cent anys) s’hi reuneix el capitalisme globalitzat sota el lema “Reconstruir la confiança”. Més que una ironia és un sarcasme -trist i blau com el gat- on s’apleguen el poder corporatiu amb alguns presidents de governs i significats personatges en un club privat, el de Davos -que destil·la foscor i ostentació- on alguns representants de grans monopolis privats posseeixen valors superiors al PIB de totes les economies d’Àfrica i d’Amèrica Llatina plegades. ¿Quina confiança vol refer la faraònica riquesa d’aquestes multinacionals que competeixen amb el poder dels estats podent-los regular? Un espectacle per a selectes membres en un món cada vegada més desigual i amb la pobresa extrema en alça. Els cinc homes més rics del món han més que duplicat la seva fortuna durant els últims quatre anys. La bretxa entre rics i pobres no ha parat de fer-se més gran des que la pandèmia en va disparar la desigualtat. Les grans fortunes han crescut percentualment tres vegades més ràpidament que la inflació.

Sopant amb el Rei Melcior.

 

 (Dedicat a en Lluís-Melcior)

Costa de no recuperar l’encanteri i la màgia de quan érem infants contemplant la cavalcada dels Reis d’Orient desfilant pels carrers del poble. Qui no ha lliurat, encara que sigui de pensament, una carta al patge reial amb un llistat de comandes que van perdent la concreció a mesura que se’ns aprima la fe monàrquica. La posada en escena amb carrosses carregades de regals i solemnitat ens transporta a la infantesa amb la ferma convicció d’haver estat bons minyons. L’omnipresència de Ses Majestats d’Orient ha arribat a aquest indret amb una llepadeta testimonial de neu a la muntanya i amb un plugim que no resoldrà la manca greu d’aigua, una mostra de bones intensions que ha estat també testimonial i no ha entorpit en excés la desfilada reial.

De la magnificència fastuosa de les grans ciutats a l’accessibilitat dels reis de poble on un et dedica petons personalitzats, l’altre t’ofereix un grapat de caramels i el tercer s’atansa per conversar. Reis propers que coneixen el territori i la república laica de la santa innocència, allí on anomenen les criatures pel seu nom i en coneixen algunes facècies. Monarques pròxims que es poden presentar a casa per sopar. Així ha estat com en Melcior, sense corona i despullat del vestit de gala, ha trucat a la porta i s’ha incorporat a taula per refer-se de l’extrema pal·lidesa que ha traginat al llarg de la jornada. Benvingut, excel·lència!

Protagonista conscient de la màgia de la diada, cansat d’asseure la ingravidesa innocent als genolls si no fos perquè els Reis de l’Orient no s’esgoten, encara es complau, entendrit per l’experiència viscuda, d’emprendre el repte d’una nit llarga, la que pertoca de portar les joguines als infants. Però ses majestats també sopen i fan un breu respir.

Com que infants naixem i, amb els anys, criatures ens tornem, la intensa vigília de reis comença tradicionalment amb la visita al geriàtric a mig matí. Avis d’ulls esbatanats, sorpresos, agraeixen els regals mentre alguns lluiten per desembolicar un caramel tot comprovant com els reis són escrupolosament exactes en l’aritmètica del repartiment equitatiu entre els residents.

Però el plat fort, dinar al marge -els reis també dinen-, arrenca just amb la concentració de tothom qui forma part de la cavalcada per organitzar el lluïment de la desfilada nocturna. Un exercici disciplinat, de molta feina discreta i voluntària que parla de generositat. Són reis de veritat enfilats a les carrosses daurades envoltats de patges submisos. Saluden cerimoniosament, amb solemnitat, les criatures. Somriuen mentre a les voreres s’aplega una gentada amb fanalets per rebre’ls. Pares perdent la moderació amb tendres criatures a qui apedregar amb caramels. 

Un seguici que enguany, per prevenció de la pluja, no ha acabat a la plaça major, a les balconades de l’ajuntament on són rebuts per les autoritats quan l’alcalde lliura a en Melcior la clau màgica que obre totes les portes de la vila. En aquesta edició al poliesportiu s’han fet els parlaments i s’han format les corrues per atansar-se al rei predilecte. La guerra propera a Betlem, l’epicentre que irradia aquesta franquícia màgica al món, ha estat una referència i una reflexió obligada.

-Tinc terrors nocturns i em pixo al llit! -s’ha presentat així d’entrada al rei blanc un marrec de quatre o cinc anys ben conscient de la importància de l’entrevista que ha deixat fora de combat en Melcior, una noquejada amb un punt de consulta psicològica que el nen, convençut que no pot perdre el temps, l’oportunitat i la paciència del rei ha passat a enumerar apressadament els regals que vol que li portin. Això sí que és primordial, més que les inoportunes humitats nocturnes infantils a les quals el monarca pretenia treure importància i posar en context sense entrar en detalls. La criatura no està pas per recomanacions sinó per recitar i especificar què vol amb molta precisió.

Mentre sopàvem, en Melcior -que ho sap tot-, m’ha confessat que també ha intercedit, abusant dels favors reials, per tal que el fuster ens munti uns vidres que hi ha pendents en una reforma. Quin privilegi! Això serà cosa feta a no trigar. Mentre hem brindat ens hem mirat, un silenci carregat de missatges que no cal enumerar ni precisar-ne les prestacions. Jo li he demanat esperança, salut i il·lusió entre d’altres articles.

De les coses que es toquen, abusant de la gràcia reial, a mi m’ha arribat un llibre i, coincidint amb en Melcior, procedents directament dels magatzems on els patges se les tenen frenèticament per casar les cartes amb els regals, un parell de mitjons. Ens hem acomiadat amb certa complicitat humana, com si els mitjons ens fessin trepitjar la quotidianitat desproveïda de la màgia fins l’any proper.

Gràcies, Melcior! Gràcies Reis d’Orient!

 

El tió. Conte de Nadal.

 

(Basat en un cas real).

Tot va començar quan va descobrir que el tió tenia vida pròpia. M’explico, no només es cruspia les galetes, magdalenes o bocins del torró que hi arrambaven cada vespre seguint el manual d’innocència infantil, sinó que apropant-lo a l’orella se sentia una remor interior que el va posar en alerta. La primera mesura va consistir a mantenir-lo a dieta un parell dies, no fos cas que aquell ric-ric sord tingués a veure amb una mala digestió o amb un empatx de llaminadures. Per aquest motiu també el va desterrar a la galeria prevenint una plaga de tèrmits voraços que poguessin assaltar el parquet o les estructures del sofà nou ben proper on el tió tenia instal·lat el campament nadalenc. Calia observar aquell comportament estrany i prendre les mesures que pertoquessin. Així va estar.

No tenia constància d’un fet tan insòlit com el que patia el tió d’enguany. Era quelcom que el preocupava perquè a ulls de la criatura, que el considerava màgic de veres, no entenia aquell dejuni imposat pel seu pare com un càstig no merescut. Aquest va haver d’explicar-se molt amb tot de detalls que anaven més enllà de les virtuts que tradicionalment s’atribueixen al tió. Va asseure el fill al sofà, un d’aquells moments transcendentals que pertoquen com quan un gosset s’ha fet molt vell, carregat de xacres diverses, i s’ha de fer entendre a un infant de quatre anys que el quisso ha marxat al cel dels gossos eterns cantonada amb cal veterinari.

Amb les llàgrimes gronxant-se properes a esllavissar-se galta avall, el fill va adoptar un d’aquells posats que trenquen el cor als pares sensibles -Pare, que no cagarà res! -es va lamentar contrariat per les mesures adoptades. El tió romania a la balconada exterior envoltat de plantes hivernant, músties i tristoies en quarantena preventiva. Discriminat, fora de context i de la lluentor que, com és natural, ha de tenir el seu hàbitat com a protagonista de les festes d’advent.

Aquest fet insòlit que pare i fill auscultaven sovint, el bategar del tronc, els tenia ben desconcertats. Més al pare, evidentment, ja que per al nen formava part de la màgia innata amb què venen equipats els tions de fàbrica que en refermava el rebuig a tenir-lo sense recer a la intempèrie. Per això, a l’uniforme habitual, una manteta per cobrir-lo, hi sobreposava el seu abrigall, la bufanda i una gorra de llana per tal de mantenir-lo el més calent possible.

Rar ho era, podríem dir que excepcional. Un tió que havien comprat a les fires de Santa Llúcia, al pla de la catedral a la parada de sempre -de confiança- on mercadejaren el ram de vesc i aquest tió perquè calia renovar-lo, la criatura encara creia -com la tradició mana- que aquesta mena de troncs s’han de cremar una vegada han fet la seva servitud. L’ensurt, per als pares, va esdevenir a causa de les atencions del nen i per com el sostenia com si es tractés d’un telèfon mòbil amb connexió sense fils a la ingenuïtat. Un fet que els va posar en alerta fins a comprovar que el tió d’enguany era viu, respirava compassadament amb un grinyol de fusta que li sortia del cor.

Al nen ja l’havien advertit que el tió acostuma a cagar regals a la menuda, els grossos els porten els reis de l’Orient. Tenia assumit, doncs, que aquest tros de soc amb ulls, un somriure trapella i barretina només els deixaria llepolies, torrons, mandarines -una dèria del pare que el traslladava a la seva infantesa- i quelcom útil -l’altra dèria de l’àvia que no estava per massa fantasies- com uns guants o una bufanda nous.

Tot un misteri, amb els dies van descartar els corcs que roseguen la fusta perquè no hi havia serradures al plat on cada nit, malgrat la condemna a les inclemències, l’anaven atipant. Al pare, li va agafar un atac de fe a aquella andròmina -o de dubtes-, que el va portar a reconsiderar la pena a què l’havia sotmès. Va determinar fer feliç el fill i el tió, per si de cas. Va tornar el tió al lloc que li corresponia, vora del foc a terra d’haver existit en aquell pis de ciutat. Quin goig que feia, quina alegria de veure que tothom, el tió també, havia recuperat l’esperit nadalenc encara que es tracti d’una ensarronada amb bones intencions.

-Pare, pare! El nen saltironeja neguitós i encisat pel miracle. Al tió li han florit dues branquetes amb fulles petites que venen a confirmar la vitalitat refeta i màgica d’aquesta fàbrica de somnis que representa el tió. El pare se’l va apropar a l’orella, ja no alenava. Quelcom que el va tranquil·litzar si no fos pel nou temor que el va assaltar. Enguany el tió, en un acte de venjança, només li cagaria carbó.

Bon Nadal!

 

Informe PISA.

 

Hi ha dies que ens sacsegen perquè una notícia ens desconcerta i ens posa davant del mirall. La publicació dels resultats últims de les proves internacionals que pretenen analitzar els ensenyaments secundaris obligatoris d’una vuitantena de països del món ha estat un desastre. Els pitjors resultats de la història, sense matisos i amb lletres grosses de gran titular a cinc columnes. És la notícia del dia d’aquelles que creen alarma social. Proliferen els profetes de l’endemà i els que tenen la solució fàcil i immediata. La complexitat i l’impacte tenen a veure amb un material molt sensible, els alumnes. Com els motivem, com els ensenyem i els eduquem amb sentit crític per tal que puguin assolir els reptes socials i professionals a què haurien d’arribar amb prou competència i autonomia per decidir és la gran pregunta.

Que ha passat? Alguns que hem format part d’aquest gremi, el de l’ensenyament o de l’educació -com preferiu-, pensem que després de tants anys capficats en com millorar la formació dels alumnes tot aconseguint aquells objectius que es pretenen, si haguéssim trobat la resposta, ens hi hauríem aferrat per tenir la certesa que transitàvem pel carril correcte. La volatilitat de les lleis que regulen l’ensenyament i els cops de volant sobtats són una prova que no hem tingut ni tenim la solució o que d’altres efectes col·laterals hi interfereixen. Des de 1980 hi ha hagut vuit lleis d’educació. Des de la Llei Moyano de 1857 fins a la guerra civil la regulació de la instrucció pública tenia la consistència d’una bombolla de sabó. Algunes eren un bluf legal de vigència brevíssima depenent del color del govern de torn.

Ja que parlem de l’arrel, les lleis, res de nou, doncs, en el panorama polític més recent. Sentir l’oposició de torn anunciar immediatament a l’aprovació d’una nova -una més- llei d’educació que la derogarà així que torni a tenir la paella pel mànec és quelcom predictible. Ho diuen enfurismats sense rubor convençuts de la veritat absoluta. ¿És possible que la majoria de partits polítics arribin a acordar una llei marc prou flexible i duradora que permeti sentir-s’hi còmodes mani qui mani? Constato un altre fet relacionat amb l’anterior, malgrat que el govern sigui del mateix color, la temptació recurrent d’alguns ministres i consellers de torn a introduir-hi novetats o revolucions pedagògiques per deixar-hi l’empremta personal. Aquesta vaporositat legal esdevindria una anècdota si no incidís en la desconcertant feina a què s’han de sotmetre els professors a l’aula. De retruc -insisteixo- el material sensible, els alumnes en són l’objecte.

Respecte del cas que ens ocupa, les proves PISA en el safari d’aquests dies cercant els culpables, no han estat qüestionades perquè, amb tots els defectes que s’hi puguin detectar, fan les mateixes preguntes als alumnes de la mateixa edat i són externes. Això vol dir que els professors presents en el moment de la prova i que les corregeixen són aliens, no tenen res a veure amb l’escola on es realitza cada examen. Són el mateix instrument per a tothom, mesuren i homologuen els resultats puntuals que se n’obtenen i permeten obtenir un històric per fer comparatives des que es van establir als països que s’hi han acollit. No es fan públics els rànquings, tampoc els resultats obtinguts per l’alumne incideixen en la nota personal. Des del vessant pedagògic representen un cop de puny a l’avaluació contínua, de fet no serveixen per al seguiment permanent dels alumnes individualment. Permeten avaluar el grup i cada centre. Els resultats en la seva globalitat esdevenen una fotografia del país i en aquest cas de Catalunya.

En la cacera dels possibles motius -com si poguéssim desconstruir la foto final- s’han apuntat factors diversos que hi incideixen. La pandèmia, que també ha estat patida arreu i s’ha gestionat sovint amb més voluntat que no pas eficiència. El desconcert, la incertesa, la novetat d’administrar amb urgència la no presencialitat van comportar esforços titànics de tots els implicats que no sempre van arribar a una part de l’alumnat, majoritàriament els pobres. Segons les enquestes de condicions de vida del 2022, el 27,5% dels infants i adolescents a Catalunya estan en risc de pobresa -o hi viuen-. La pobresa i la pandèmia aliant-se contra uns 378.000 nens i nenes segons l’enquesta esmentada. Una altre fotograma que se suma al panorama és el percentatge d'alumnes d'origen migrant que s'ha gairebé doblat en una dècada, cosa que fa que Catalunya sigui la comunitat amb més alumnes d'origen estranger si exceptuem Melilla. La gestió d’aquests col·lectius és extremadament delicada, considero que, resultats acadèmics a banda, l’acollida ha estat exquisida.

Hi ha centres, els que gestionen les complexitats desorbitades, que han d’exercir l’assistència social i l’acompanyament a les famílies conscients d’unes prioritats les quals sovint ultrapassen els resultats a matemàtiques. I n’han de treballar un percentatge molt elevat de casos i problemes diferents que participen del concepte que fa mal d’orelles i de sentir, la guetització de determinats centres. Només enderrocant alguns centres de determinats barris per bastir-ne de nous a les zones privilegiades barrejant alumnes -un supòsit inviable- es podria solucionar.

Catalunya disposa d’una xarxa potent d’ensenyament concertat i privat que va solucionar la papereta a la manca de vacants durant les onades migratòries internes de mitjans del segle passat. Tornant-nos a centrar en el que ens ocupa ens podríem preguntar per què la concertada obté millors resultats? Quants alumnes -vulnerables en diuen ara- s’hi matriculen malgrat que l’ensenyament és gratuït per llei, no així els serveis i els extraescolars que ofereixin. Quan per necessitats d’escolarització algun d’aquests alumnes és assignat a determinats centres concertats, sovint tant l’alumne com la família se sent fora del context social. L’uniforme escolar, unes vambes de marca o la impossibilitat de poder assistir a la setmana blanca són una factura que no poden assumir com les quotes “voluntàries” que algunes institucions concertades els exigeixen obstinadament. Per això el gueto pot representar una mena de zona de confort que els estalvia pressió, por o ansietat. Girant l’argument podríem dir que alguns centres també són guetos de la comunitat benestant. Que consti que existeixen algunes concertades que els acullen i els acompanyen, a ells i a les famílies, formidablement amb molta cura.

Els centres saben, tenen ben apamat, el percentatge que representa a les proves un sol alumne significat o bé per l’excel·lència o bé per les mancances que tenen ben detectades. L’ensenyament obligatori és això, totes les persones -totes- estan obligades dels sis als setze anys a estar escolaritzades. No s’hi val allò que un nen n’era indultat perquè no tenia cap per estudiar. Les últimes edicions de les proves PISA especifiquen el percentatge d’alumnes matriculats en un curs que l’han realitzada. No es poden justificar les absències sospitoses dels alumnes que -bé ho saben els centres- rebaixaran significativament el percentatge. Tanmateix el centres poden analitzar els resultats amb independència dels casos més flagrants.

Com que les proves posen a la diana informativa, si més no uns dies o una estona al telenotícies, els centres d’ensenyament també ens haurem de fixar en els tres sectors que estan representats als Consells Escolars, pares, professors i alumnes. El misteri de la santíssima trinitat pedagògica a qui aquest dies l’aspersor de l’actualitat ha amarat a bastament amb solucions, parers i desqualificacions que volaven baix com ocells malastrucs.

Cada casa és un món quan no n’hi ha dos o tres -o mig en el cas de la família monoparental-. Pares i mares! Tiets i àvies! Hi ha casos en els quals trobar algú que respongui una trucada és tot un procés pacient i feixuc. Tant com atendre aquells que insistentment reclamen l’atenció de la tutora o de la direcció, els omnipresents a les sortides de classe amb el dit aixecat i un entrepà oblidat. El paper idíl·lic de les famílies fent costat els professionals, essent corresponsables positius i objectius, en l’educació -i si fos possible- en l’ensenyament dels fills. En Gregorio Luri, atribuint-ho al paper dels pares insistia en calent, només sortir la notícia, que “la sobreprotecció és un pecat general”. Que els nens d’avui no van enlloc sense l’estricta supervisió d’un adult, quelcom que impedeix que els infants s’enfrontin a la realitat. Jo trencaria una llança contra de l’intrusisme pedagògic d’alguns pares i a favor del professorat. Deixeu fer a qui hi entén, respectem-los tot valorant-los.

Mai en públic he emprat la paraula vocació. És d’aquells mots o conceptes descatalogats -vintage-. Sí que en moltes ocasions he demanat a algú novell, acabat d’incorporar al sistema, si li agrada la professió. Ningú no m’ha confessat el contrari encara que la seva preferència inconfessable fos la de ser astronauta. Quina condemna més terrible exercir una professió que no t’agradi. I t’ha d’agradar molt per ser capaç de suportar una hora sense poder sortir de l’aula sota cap concepte encara que baixin destrals de punta o aterrin aeronaus de paper. De la meva experiència personal puc afirmar que els alumnes també són personetes i acostumen, en general, a tractar-te com tu ho fas. En una tropa grosso modo de cent mil unitats, el contingent també és divers. Hi ha de tot com a la vinya del Senyor, desafortunadament els que grinyolen són pocs i comptats, però molt significats. Curiosament és un exercit que se sol reclutar sense veure’n la cara i que a excepció dels inicis, exercint ja com a professionals, no s’avalua ni se’n fa un seguiment periòdic que comporti una formació pertinent i sostinguda. 

A la pública en la figura d’un professional conflueixen tres vessants, la de treballador susceptible d’estar afiliat a un sindicat, la de funcionari i la de pedagog. Caldrà saber quina pota pesa més. Òbviament semblaria que s’hauria d’imposar la del pedagog amb vocació, però pot passar que aquesta condició acabi fent cantonades per les dinàmiques perverses dels horaris, per exemple. Aquests dies a les xarxes no han faltat aquells que els acusen de poc treballadors, d’absentistes, de culpables, en definitiva del fracàs i del poc nivell assolit. Quelcom que contrasta amb la dedicació, el prestigi i l’afecte que molts -moltíssims- hi esmercen i molts alumnes reconeixen. Aquesta professió, com d’altres, no té un manual que ens permeti subsistir amb èxit i per a l’èxit escolar, depèn d’aquella màxima que cada mestre té el seu llibret. Els recursos propis, l’empatia, la capacitat per engrescar un auditori dispers depenen de components personals que per compartir-los cal un treball en equip ferm que no sempre es practica. Trencar amb el compartiment curricular unipersonal pot ser important. Treballar veritablement en equip i estendre les bones pràctiques per anar tots plegats rere d’uns objectius concrets i assumits per tota la comunitat educativa. No ens podem oblidar del reclutament, de la formació prèvia i de l’estabilitat de la plantilla. O de la gestió amb autonomia dels centres. Ai, les direccions, quina feinada no només omplint aplicacions i requeriments diversos.

I els alumnes? Sobrepassats i aclaparats per la informació, conscients o no que l’ascensor social que representa la seva formació sembla encallat a l’entresol, com els podem seduir i fer-los conscients d’aquesta època fonamental de la seva vida. Pantalles sí, pantalles no? La idolatria del sistema per com més tecnologia millor pot haver relegat i deixat en segon pla metodologies i enfocaments que s’han bandejat. La sobredosi d’emoticones deu tenir quelcom a veure en la comprensió lectora. Recordo com des del Departament s’empraven aplicacions on aquest recurs gràfic també era present.

Un debat per resoldre, com millorar quan el repte ja no consisteix a mantenir l’excel·lència. Jo tampoc ho sé. L’educació es debat entre l’essència, una mena de metàfora pedagògica que sobre el paper ho suporta tot, també les innovacions més agosarades que no sempre menen a l’èxit. I per altra banda els recursos, el totxo, allò material que es veu i és corpori. Les plantilles, els recursos humans, són totxo -disculpeu el to prosaic-. Però el totxo es pot esquerdar quan els contraforts són febles o inexistents. Cal planificar o tenir un plànol d’on s’han de posar. Cerquem aquell punt dolç on els que manen ho fan bé i els que omplen pissarres se sentin valorats, respectats i tinguts en compte. Prestigiem els mestres en general millorant les condicions perquè sigui una dedicació on els millors hi vulguin treballar. Segur que els alumnes ho percebran.

 

 

Plats amb estrella.

 

La lliga dels fogons, patrocinada per Michelin, ha celebrat a Barcelona, consagrada com a epicentre culinari, la final on s’han lliurat els guardons amb què es reconeixen els millors restaurants. Als temples sagrats d’aquesta cuina estelada hi confluirien, segons el manual de la competició, la qualitat dels ingredients, l’harmonia del sabor, el domini de la tècnica, la personalitat del xef que irradia als fogons, la regularitat en el temps i la proposta resultant en el seu conjunt.

L’ascens al cel esquitxat d’estels és un enigma que ens arriba ja resolt. Els de la Michelin t’acompanyen pels indrets, marquen les fites i retolen les portes. L’itinerari no té pèrdua, menys en l’era del GPS. El misteri per als inexperts és com s’ho ha d’empescar pel tal que un senyor, un bon dia, faci una reserva a l’establiment que vol figurar a la Via Làctia dels selectes reconeguts. Sospito que a totes les recepcions dels restaurants amb ínfules, rere la porta dels guarda-robes, hi ha penjades les fotografies dels presumptes inspectors que validaran la visita o la condemnaran a la postergació. Personatges foscos com els caça recompenses anònims de les pel·lícules de vaquers amb la forquilla i els sentits ben esmolats cercant la discreció. Els delata, però, la solitud i la manca d’entusiasme que traspua del punt de funcionaris grisos que deuen traginar. Un actitud que els marca -i els assenyala- perquè tampoc no acostumen a deixar propina.

El relleu al ferm prestigi francès, parisenc, l’inicià el nou pontífex Ferran Adrià i els seus acòlits. La seu dels germans Roca s’ha consolidat com el cardenalat de la cuina gironina. Estrelles, ambdues, que brillen més que el sol al santoral dels fogons. Aquest nou culte té un regiment de fidels que s’inicien en el ritual amb la reserva. Un procés complex per ser-hi admès en un calendari atapeït de celebracions que per imponderables del servei pot variar a conveniència de l’establiment. Una reserva que, una vegada assolida, comporta l’avançament a compte que cobreix la despesa en matèria primera en el cas d’anul·lació. Hi ha reserves que ultrapassen l’any o més d’espera.

El romiatge a aquests esclats sensuals es fonamenta en una devoció única que l’emparentaria amb els col·leccionistes de cromos singulars. Una mena d’exclusiva numismàtica comestible que bandeja per raons òbvies els clients habituals. Em pregunto si alguns dels comensals són de menú diari i seuen a la taula que ja tenen reservada a perpetuïtat. Em temo que no hi figurem o, d’existir, subsisteixen en un món molt excepcional, ja que es deuen poder comptar amb els dits d’una mà.

Els temples -les catedrals- d’aquesta alta gastronomia per exigències del ritual tenen trets en comú. Han de tenir espais acomodaticis i folgats entre taula i taula que afavoreixin la discreció i la maniobra estratègica entre els professionals de sala, personatges indispensables i ben ensinistrats a servir les posades. Una menció especial es mereix al gremi dels terrissaires que abasteixen de plats i atuells del més creatiu i sorprenent on depositar la varietat aclaparadora de menges que surten de la cuina. Un autèntic reguitzell de tastets minimalistes que poden arribar a no concretar-se en el paladar, hi ha aromes per aspirar en la deliqüescència poc contundent del plat, com per sucar pa amb l’olor.

Un festí de barreges que comprometen tots els sentits que requereix d’un manual d’ús, una mena de repertori de conceptes que el personal recita fervorosament a cada posada. Com unes vides de sants amanides amb els diversos miracles atribuïts que es guisen a l’altar amb fogons on els ingredients es transformen en el cos místic d’una oliva esferificada. Coses de la fe resseguint itineraris sensitius de mar, muntanya o d’altres escenaris sorprenents associats a un sabor, a una aroma o a un color.

En la xarxa de llocs, com un camí de Sant Jaume de l’escudella postmoderna, les rutes possibles totes conflueixen i s’han de concretar en un moment imprescindible, l’aparició de l’artífex, del xef en persona, que oficia a l’hora de l’acomiadament un ritual d’apropament tot gaudint del reconeixement i on es deixa retratar amb un magnífic somriure beatífic de gratitud envoltat per un exèrcit de professionals i de becaris fent mèrits per al currículum. Són els protagonistes, els escollits que treballen a la corda fluixa d’una cuina a la vista, tan transparent que sembla que no amaguin cap dels secrets de l’èxit.

Com tota activitat, com tot espectacle -que ho és- els plats amb estrella tenen els seus detractors, els partidaris dels ous estrellats o del plat fondo. També els que creuen que en aquesta societat del benestar prospera allò sense utilitat perquè alguns en surten amb gana. Pura ostentació per a eixelebrats gastronòmics que gaudeixen en plats del diàmetre d’una roda de bicicleta amb una reducció on el canard ha aixecat el vol i només ha deixat un petit cercle sospitós com un niu minúscul ple de plomes.

Una experiència, diuen, que conclou en el moment de pagar el compte que arriba dins d’una caixeta, com els baguls en miniatura on els pirates guardaven els tresors. La vivència surt cara, molt cara. Més encara si heu comès la temeritat d’acompanyar la dotzena de platets amb el vi que s’hi escau. Allò que anomenen el maridatge respecte del qual el sommelier us assessorarà. El moment més delicat no és el de la tria dels vins sinó la descoberta que el maridatge més remot i difícil de conciliar és el que afecta a la tarja de crèdit.

Bon profit!