Si us plau, senyor, faci un tracte.

 

La premsa es fa ressò d’un decret estrambòtic que ha entrat recentment en vigor, afecta la pressió de l’aigua a la dutxa per tal de poder tenir cura dels cabells “preciosos” color pastanaga incert de qui l’ha signat. Em pregunto si la mesura també ens abasta als calbs ja que no ho especifica cap addicional que en modifiqui l’exposició normativa o els articles que s’hi despleguen. Si no hi ha dutxes exclusives per als que pentinen serrell i florides margarites colaterals es tractaria d’un cas de solidaritat capil·lar tot “alliberant l’aigua perquè la gent pugui viure” que m’emociona en el supòsit que m’arribés a afectar per com estan els afers globals, encara que -com fa la saviesa popular- aigua amb la que no t’has de mullar, deixa-la brollar!

L’Enrique Santos Discepolo l’argentí que signa Cambalache, un manifest per a bandoneó amb harmonies de tango, l’encertava amb precisió ja a la dècada dels anys trenta del segle passat: “Que el món fou i serà una porqueria, ja ho sé. En el cinc-cents deu i al dos mil també”. Ens advertia que “Si hom viu en la impostura i l’altre afana en la seva ambició tant és que sigui capellà, matalasser, rei de bastos, barrut o polissó. Quina manca de respecte, quin malmetre la raó. Qualsevol és un senyor, qualsevol és un robador”. Una melodia trista, com la majoria de tangos ravalers, que ens acosten el desamor esparracat o el fatalisme civil com en aquest cas.

“Si us plau, si us plau, senyor, faci un tracte. Faré el que sigui, senyor. Aquests països ens estan trucant per llepar-me el cul. Es moren per arribar a un pacte”. Discepolo tenia tota la raó, qualsevol no és un senyor. Els discursos de gran projecció mereixen maneres més subtils encara que sigui des de la hipocresia. La primera línia de la política, la més poderosa i altiva no es pot permetre la vulgaritat matussera per molt planera i entenedora que sigui. L’estil del tal com raja és més propi de l’àmbit privat, amb sabatilles i sense corbata, que no pas recitat en un faristol envoltat de mitjans periodístics. Cert! De porc i de senyor se’n deu venir de mena.

 El deliri aranzelari de no estar per l’angoixa comercial que porta associat és un argument trepidant amb molt de joc novel·lesc, com un llibre de cavalleries,  amb girs de guió sorprenents i imprevisibles que pot tenir moltes temporades, farcit de personatges que se’ls veu el llautó mentre ens deixen amb el cul a l’aire sense llepar un dia de tramuntana. En el paper de firaire cridaner com acostumen les tómboles a la festa major s’han repartit garrotades econòmiques -aranzels- venent sense cap seducció tiquets aleatoris com qui rifa d’esma una nina Chochona o un Perro piloto. Una muntanya russa d’impacte voluble sense un objectiu aparentment definit o planificat -poca broma- que pot col·lapsar la globalitat econòmica. La Xina s’empota la trompada més forta amb un ull de vellut enfilada en un Dragon Khan d’interessos estratosfèrics.

Entre el caos monumental -urbi et orbi- i les pèrdues provocades, el raonaments són de swing amb un pal de golf i amb una gorra ben calçada per no despentinar el bonic serrell escomès per la forta pressió de la dutxa. La recomanació explícita consisteix a empènyer a la compra d’accions de borsa a la baixa en una setmana molt negra provocada per ells mateixos. La tempesta perfecta en un oceà financer que just quatre hores més tard es va encalmar tot seguit de l’anunci d’una pausa parcial dels aranzels. Wall Street ressuscitava i agafava oxigen amb una remuntada històrica en el preu de les accions. Una casualitat? Vel·leïtats borsàries? Arravataments o capricis passatgers? Els malpensats -sempre n’hi ha- sospiten que s’han manipulat els mercats a favor dels seus interessos i beneficis, els dels seus familiars, empresaris i algun polític passavolant afí a qui falten dits per comptar els guanys.  

Profètic Discepolo: “Qualsevol és un senyor, qualsevol és un lladre”. Entre el desconcert i la incertesa s’haurà de veure cap on evoluciona tot plegat mentre el rei de bastos carregat d’ocurrències disbauxades ens posa els pèls de punta. Una nova era clarament postdemocràtica treu les banyes en un horitzó amb pell de gallina. El món castigat pels aranzels serà capaç de plantar-hi cara o d’aturar-los? Permeteu-me que faci servir el nou llibre d’estil vigent, perquè les guitzes als collons mercantils -les hòsties! - tard o d’hora també reboten.

 

 

Els ous d’en Trump.

 

Efectivament, això va d’ous específicament americans, d’ous trumpistes. Als múltiples problemes de governabilitat a resoldre o a endegar per la nova administració americana cal afegir-hi la crisi dels ous. Un maldecap més per a en Trump que ha de solucionar la manca d’aquest producte als supermercats. Un seriosa contrarietat associada a la grip aviària ja ha causat que més de 130 milions d’aus hagin estat sacrificades per no propagar aquest virus amb plomes entre la població. L’alta demanada dels fotogènics ous remenats per esmorzar i la manca d’oferta han fet que la dotzena hagi duplicat el preu de venda si és que se’n troben encara als prestatges d’Oklahoma del Nord. La grip aviària i la inflació han convertit els ous en un objecte de desig i d’opulència per al consum ja que els americans no tenen ous!

A l’imperi de la iniciativa privada, l'empresa Rent the Chicken -Lloga un pollastre- ofereix una solució -d’estat- per resoldre el trasbals. Amb aproximadament uns 400 dòlars, segons la destinació, els potencials clients poden realitzar una comanda bàsica que inclou un galliner portàtil, dues gallines ponedores, pinso, accessoris diversos i instruccions per tenir-ne cura. En un parell de dies, l'empresa facilita que els nous pollastraires urbans ja disposin d’ous frescos directament del seu jardí o de la terrassa del gratacels. Tal com especifica l’emprenedora empresa Lloga un Pollastre són ous amb menys colesterol i greixos saturats, amb molts àcids grassos -aquí els anomenaríem ecològics o de gallines en llibertat que fan gimnàstica o practiquen Pilates-. L’empresa promou que els clients puguin adoptar les gallines al final del contracte o retornar-les passats els sis mesos de lloguer estipulat. Qui no desenvoluparà estima per uns animals domèstics tan simpàtics -i productius-? La finestra d’oportunitats comercials que s’esbatana amb la venda d’accessoris per a gallines és tremenda, des de gavardines per a la pluja a bufandes, de sabatetes de fantasia i corretges per dur-les a passejar. Tot un món gallinaci per explorar.

A Catalunya les persones que preveuen com a màxim 30 gallines per a la cassola o un màxim de 70 pollastres per a l’ast, un autoconsum golafre, haurien de registrar-los com una explotació ramadera des de l’any 2014. Això vol dir que no se'n pot treure un benefici econòmic aprofitant l’actual crisi d’ultramar -de caure en la temptació, calculeu els aranzels-. Infringir la normativa pot comportar sancions des dels 600 als 3.000 euros. Una picossada! A Catalunya, però, tenim ous. Sempre n’hem tingut, i en conseqüència gallines, no entraré pas en quin és l’origen primer als joquers, l’ou o la gallina. Fa anys aquestes aus de corral, com els ànecs, les oques o els germans petits, els pollastrons, campaven saltironejant cruspint-se feliçment el moresc sense tanta regulació administrativa. Existia una tradició molt nostrada, ara perduda o en desús, entre les veïnes dels masos propers, consistia a portar una gallina blanca per fer-ne un bon brou que era un remei molt eficaç per fer posar llet a les mares primerenques que havien de donar de mamar als nadons. Segons el costum, només la gallina blanca posseeix aquesta virtut.

Al repicament eixordador dels tambors de guerra ha nascut el concepte de farcell de supervivència, un sarronet on encabir-hi una garrafa d’aigua, llaunes de sardines, una penca de bacallà salat, el romanent de botifarres, espelmes, papers d'identitat, salconduits o, entre d'altres si en teniu, una ràdio. A més, la comissària europea de gestió de crisis ha explicat a les xarxes socials que també caldria tenir a mà diners en efectiu -bitllo-bitllo- i un ganivet ben esmolat tot arreplegant herbes remeieres diverses.

Europa, que també té ous -una mica poché- estan per reforçar els exèrcits i greixar les escopetes per preparar-nos mentalment si més no davant d’una guerra, una catàstrofe mediambiental o una epidèmia com la dels pollastres d’en Trump. També per a un més menester respecte de l’expansionisme rus -amb ous quadrats de plom- i l’abandonament dels Estats Units que ens ha deixat orfes i desemparats en assumptes de seguretat. No està el món per massa alegries amb el panorama que es dibuixa. Per això, volent aportar el meu granet de sorra, proposo que al farcell de supervivència bescanviem els quissos i animals de companyia diversos i inútils per unes gallines. Oblideu-vos del bestiar que parasita la vida domèstica, acolliu -o llogueu- les productives gallines que sempre ens les podrem endrapar si deixen de pondre, alhora, com els canaris de la mina, us alertaran de potencials perills invisibles si esteu amatents a la pèrdua de plomes, a la ufana o al pansiment de les crestes.

Adopteu, doncs, una gallina!

 

 

Un món feliç.

 

Optimisme i benaurança. Vivim en un món feliç just el primer dia de primavera malgrat la boira i el vent molest que bufa. Comença l’estació en la qual la verdura i la natura reneix en un esclat vital que ens permet contemplar el miracle, tot funciona amb els pantans omplint-se sense estralls ni malvestats causades pels elements, amb neu a la muntanya que es fondrà per engreixar els cabals dels rius i allunyar les restriccions a les aixetes.

Fa cinc anys de la pandèmia i de la reclusió forçada que vam haver de patir. Una lliçó que ens ha portat al reconeixement per l’esforç amb el compromís de resistir per sortir-ne millors. D’ençà del captiveri hem aprés a valorar la solidaritat, els petits detalls, la gratitud, a ser bones persones entre d’altres virtuts que han propiciat l’actual entesa respectuosa de què gaudim. Ha estat el punt d’inflexió que ha foragitat dels prestatges la ferralla armamentista perquè sense demanda no calen les ofertes ni els descomptes. Un trasbals als aparadors dels supermercats que han d’omplir el buit amb flors de primavera. Definitivament hem entès aquella disjuntiva que ens proposava de fer l’amor i no la guerra. Quanta pau i harmonia no s’han escampat aquests darrers cinc anys.

Els governants modèlics que manen molt és troben, es truquen, s’intercanvien regals amb abraçades i pastissos ensucrats farcits de bones intencions i molta generositat. Assenyats, arreglen els petits malentesos. Han deixat de pactar treves per una pau definitiva amb mil·limètrics acords respectats escrupolosament pels bàndols que ja no s’apedreguen amb bombes assassinant criatures innocents.

Només se senten els esclats festius a l’horitzó mediterrani celebrant la nit de Sant Josep tot cremant els mals auguris i l’esperit de la desgràcia materialitzats en ninots caricaturescos sense indultar. Foc i traques de joia i festa per celebrar que tot rutlla. També el canvi climàtic és història passada, s’ha decretat que no existeix tot negant la causa per empetitir-ne els efectes o esquivar-ne la responsabilitat.

Ja no es porta signar decrets amb ostentació púbica emprant el retolador gruixut. En aquest estat de benaventurança assolit s’ha desterrat la lletra menuda que és on niava la perversió i algunes temptacions anacròniques que actualment ja no tenen vigència i per tant no es practiquen. Fonts ben informades han confirmat que ja existeix un esborrany, un avantprojecte de llei per aplacar eventuals temptacions, als Tribunals Internacionals de Drets Humans en virtut del qual als mentiders interessats, als entabanadors i als hipòcrites -entre d’altres- se’ls condemnarà a lluir unes orelles de burro de mida considerable amb intermitents lluminosos de baix consum per tal que els puguem veure venir sense complicitats no fent costat a les seves maniobres perilloses.

En el panorama present hem passat a viatjar amb mitjans que no contaminen, són meticulosament puntuals i confortables. Qui ens ho havia de dir? Les cues i els retards són anècdotes d’avi català rondinaire -un exaddicte als antidepressius- durant les sobretaules d’un diumenge de Pasqua. Ara som l’enveja del transport públic i uns herois, empedreïts usuaris, de la via estreta.

Tanmateix assistim amb els braços oberts a acollir persones que fugen de la sequera, de la guerra i de la pobresa. Fa goig veure com se’ls facilita allotjament, com responen amb agraïment al seu afany per trobar feina i poder-se integrar a les societats d’acollida també amb alegria i reconeixement. Fa patxoca de veure com ens els disputem i en reclamem el seu concurs per revifar -amb sang nova de primavera- les societats desenvolupades cada vegada més envellides i amb baixa natalitat. En aquest panorama de pujança no dubteu que tornarà l’alegria conjugal que com les flors esclata i es revifa amb la primavera, l’estació més fantàstica -com aquest somni-.

 Passats cinc anys de la pandèmia vivim -sense cap mena de dubte- més tranquils i som molt millors en un món feliç. Ho constato tot coronant-me amb unes orelleres de pampallugues.

Trens.

 

La línia de tren R3, que permet connectar Barcelona amb Ripoll, Puigcerdà i la Tor de Querol es va enllestir durant la segona dècada del segle XX. Va néixer amb vocació internacional perquè enllaça Puigcerdà amb la Tor i la xarxa francesa de camins de ferro. Més enllà de Ripoll resulta una obra complexa de la qual en destaca el famós túnel del Cargol, un disseny helicoïdal de més d’un quilòmetre amb un radi que ultrapassa els dos-cents metres per superar el desnivell considerable de la collada de Toses. L’actual línia R3 no ostenta el prestigi per la gran obra d’enginyeria que representa sinó que ha esdevingut el model deplorable pels trams precaris de la via i els combois aprofitats de segona mà amb una única via molt capriciosa i extremadament delicada amb tendència malaltissa a enxampar tots els virus ferroviaris de l’extens catàleg de malúries carrilaires amb els retards infal·libles com a una afecció crònica.

Aquest túnel del Cargol -el de Toses- ha transcendit a la memòria puntual de la contrada perquè l’enginyer, desolat, va acabar la seva vida electrocutant-se després de tres anys de feina dura quan les dues boques del túnel havien de coincidir en un punt intermedi. Desconeixien quins càlculs havien estat erronis. El punt de sobreposar-se al descrèdit i al fracàs el va portar al petit cementiri de Sant Cristòfol de Toses on reposa. L’enginyer Hilario Jesús Retuerta Toledano no va saber mai que tres dies després de la desgràcia les dues màquines que trepanaven la roca es van trobar completant el túnel amb un marge d’error insignificant, només de 7 cms.

El meu primer viatge amb tren va estar de Sant Joan de les Abadesses a Ripoll, un servei que es va inaugurar a la manera d’un afluent de l’actual R3 el 1880 amb una terminal a Toralles, on hi havia el moll de càrrega per al carbó que baixaven les vagonetes des de les mines d'Ogassa i de Surroca. El 1967 les mines van deixar de ser explotades i la línia de ferrocarril entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses va ser clausurada per Renfe al 1980. Actualment l’antiga via del carbó és una magnífica via verda per pedalar o passejar a l’abast de tothom, la Ruta del Ferro, on el retard només es pot associar a l’estat de forma de cadascú.

Als setanta els meus trajectes trimestrals fonamentalment nocturns i eterns em portaven a Madrid i a Toledo. A la tornada, de Barcelona al Ripollès, jo i la maleta de plàstic que simulava la pell d’un paquiderm -i per com pesava- acabàvem el trajecte al tren de Sant Joan de les Abadesses una vegada travessada mitja Península durant vuit cursos. De totes les peripècies ferroviàries que vaig poder gaudir en aquella etapa només un tren, precisament d’aquesta línia, va descarrilar a mig camí, a Centelles, sense ferits ni contusionats greus per fortuna.

Per raons laborals, durant vuit anys, vaig estar usuari de Rodalies amb el privilegi de fer tombs per la primera via de ferrocarril que es va construir al país, de Barcelona a Mataró. Mentre n’era usuari vaig alleujar les esperes i el trajecte esquitxat d’aturades amb la lectura. Quelcom que he trobat a faltar, no així la incertesa de no saber mai per quina via apareixeria el comboi des de Mataró cap a Barcelona. Una aventura que associava al record de la primera vegada que vaig viatjar amb tren, la màquina era de vapor i els seients de fusta. Ens esparverava així que creuava un túnel fosc ple de fum i de soroll. En un dels viatges, arribant a la capital de Maresme, on la via fa equilibris temeraris damunt de les roques arran del mar, una ona va sobrepassar el sostre del vagó. L’estrall provocat a la catenària i l’ensurt dels viatgers va estar majúscul. Jo que tenia -i tinc, si és possible- l’hàbit de seure als seients d’esquena a les finestres, els menys castigats com a reposapeus dels companys incívics de trajecte, no vaig veure venir aquella ona. Reparar els estralls, recuperar el sobresalt i la circulació va comportar alteracions en el servei durant tres dies.

La Remfla -com deia aquell- s’ha convertit en un malson per als catalans del segle XXI. Portem dies -massa temps, anys- amb un cúmul d’incidències sovint diàries i reiterades. Desplaçar-se amb tren és una aventura. Un desastre de funcionament i del manteniment de les infraestructures -obsoletes-. Deixo el corredor mediterrani i l’obra de la Seu de l’estació de la Sagrera al marge mentre acabem de presenciar uns passatgers caminant amb maletes per les vies trompassant les travesses d’una via verda sense asfaltar ni condicionar. No demano una implicació tan letal com la de l’enginyer del túnel de Toses, sí la dimissió per incompetències i la inversió que pertocaria en un servei que s’ha convertit en un problema també crònic o de quan la mobilitat esdevé una gimcana amb els concursants superant la prova quotidiana amb dificultats i molta angoixa. Ara mateix viatjar amb el servei de Rodalies és practicar un esport de risc.

 

 

En Trump i la “xispa” de la vida.

 

L’atzagaiada de Trump contra Zelenski és de Record Guinness. Una imatge, un cromo, que il·lustrarà les enciclopèdies animades de quan la geopolítica va assolir els nivells més abjectes de cortesia diplomàtica, que seria el menys greu dels plats trencats en aquesta trobada. Ha estat una demostració bruta, de testosterona amb mitjons suats i aixelles pudents. El president ucraïnès ha passat per Las Vegas i l’han desplomat de males maneres, exactament com succeeix en aquelles pel·lícules de vaquers rudes que acumulen asos a la màniga, intimiden, guanyen la partida i treuen la pistola com un estri de persuasió que no admet raons. Encara més, en Trump ja li ha deixat clar que qui té les cartes -n’és l’amo- és ell, ningú més.

Al marge de qui tingui la raó i de qui exerceixi el paper de víctima, les maneres exhibides per l’emperador i el seu vicepresident han estat per fregar-se els ulls. Una partida de pòquer amb les cartes ja no marcades, sinó que el contrincant està obligat a fer una aposta amb les terres rares, les sabates i el rellotge però sense una baralla ni cap opció de barrejar els trumfos. Una escena de casino on la imatge de les cartes és d’allò més adient per a un emprenedor fallit en el sector del joc, Trump va liquidar el negoci després que tres dels seus establiments es declaressin en fallida. Vistos els antecedents no podem descartar que el Despatx Oval, l’epicentre de la presidència a Washington i al món, no faci també la fi del Cagaelàstics. Tot i que el profeta que la va endevinar fa anys va estar el president Obama al sopar dels corresponsals de la Casa Blanca en l’edició de 2011on va deixar en Trump com un drap brut i el va convèncer que és presentés a la presidència malgrat el risc de convertir el noble Despatx Oval en una ruleta -russa-.  

Faig la meitat dels americans, els que l’han votat i el tenen com l’ungit pels déus del mercat lliure amb un estol d’apòstols cremant encens en honor seu, feliços. Resant i donant gràcies a Déu abans d’iniciar el primer gabinet presidencial amb en Musk d’escolanet estel·lar. Molt satisfets de tenir un home excepcional que sap posar el Golf d’Amèrica al mapa. Oblideu-vos dels exquisits cagadubtes, tenen el líder. L’individu únic que no dubta i que anomena les coses pel seu nom en aparença sense embuts. Sinó gran una altra vegada, omnipresent. Els guionistes de culebrot hi posen tota la seva expertesa per tenir-nos enganxats al següent capítol en el qual se superen amb escreix les facècies del dia anterior. És l’estratègia de la barrabassada que es va magnificant cada tarda amb tripijocs de guió en els quals no hi manca la resurrecció de personatges tenebrosos que han estat i han deixat petjada al segle XX o d’emperadors romans que es permetien cremar Roma per acabar la temporada del serial històric amb el punt d’intriga ben alt. Veurem si arriben a l’apocalipsi en un capítol final dantesc que avui en Trump ja promocionava per no perdre audiència, la III Guerra Mundial. A quin preu es vendran els últims espais publicitaris abans del tret de sortida i de reprendre aquesta follia. Serà un anunci vital de Coca-Cola com l’espurna -la xispa- de la vida sense sucre ni cafeïna previ al definitiu i darrer espot publicitari, la promoció d’apartaments a primera línia del mar de Gaza.

De la utopia a la distopia. De les construccions idealitzades d’una societat que creu en la quimera i exalça els ideals a una proposta de realitat organitzada de manera opressiva o totalitària en un futur que presenta les característiques negatives de l’alienació humana. La distopia sovint es defineix per la deshumanització, els governs tirànics, postguerres de grans dimensions -com la nuclear- els desastres ambientals i d’altres característiques associades amb cataclismes i decrepituds socials, un món imaginari -o no tant- en la qual les persones porten una vida miserable, deshumanitzada i temorosa. Societats enfrontades en les quals tots i tothom viuen contra d’altres controlats per algú o per un grup d’elegits amb interessos desbocats.  

M’aturaré en l’aspecte formal o d’estil ja que les paraules fan les coses i naturalitzen les aberracions. Ha fet fortuna l’anglicisme woke -que rima amb fake- promogut des de no fa massa anys pels sectors conservadors i ultraconservadors de dreta i d’extrema dreta a Occident per designar els moviments i ideologies progressistes o d’esquerra de manera despectiva. Els personatges woke feien la viu-viu fins ara associats a la ficció, a les pel·lícules, videojocs, sèries o llibres que promovien els valors socials “progres” com la diversitat racial, de gènere o d’identitat sexual. Unes maneres a batre o a devaluar sota el lideratge d’en Trump i dels sues sequaços.

Ja em va fer obrir les orelles quan el mai prou ponderat -màster cum laude en xerracs-, en Milei, ara president de l’Argentina, disparava l’artilleria pel broc gros contra el “zurderio” de la Pampa. L’última aportació intel·lectual d’aquest personatge ha aparegut en un annex de no fa just una setmana en una resolució publicada al butlletí oficial de la nació on s’hi defineixen els criteris mèdics per a mesurar la invalidesa laboral. L’agencia nacional de discapacitat argentina qualifica els susceptibles en tres graus de discapacitat com a “idiotes, febles mentals o imbècils”. Una oda heroica a la diversitat!

La distopia solidificant-se com un formatge elaborat amb llets crues de procedència diversa és tendència i s’ha fet un lloc a la taula de la geopolítica del segle XXI i al paladar dels votants desencisats o desesperats. Un formatge intens, florit i amb una extraordinària fortor que ofèn l’olfacte. Un producte amb personalitat de propietats organolèptiques inconfusibles. Quin tuf! Un article que ja és a molts supermercats europeus amb gran demanadissa que ha fugit de la ficció per fer-se massa real i cruel. Ja apuntaven a distòpies els avions enclastats a les Torres Bessones o la predicció sorneguera de l’Obama promovent en Trump a la presidència. Ja van estar unes distopies potents el trencament de la Gran Bretanya amb la UE o la pandèmia de la qual n’havíem de sortir millor. Allò cosí germà de la ciència-ficció com a gènere que explora les possibilitats imaginades a la ciència, la tecnologia -la IA-, la societat i la vida del futur, ja és aquí, ben real i de cos present.

Aquests dies només sembla que una cosa rutlli amb precisió, l’alineació planetària que no es repetirà fins d’ací a 400 anys. Hi ha un proverbi pagès que diu “senyals al cel, treballs a la terra”.

 

Ofrenes diplomàtiques.

 

Tot i la meva resistència, no parlar de la imatge del dia és gairebé impossible. És un fet que els mandataris, quan reben algú amb molt de ressò mediàtic li ofereixin un present simbòlic amb una intensa i obligada càrrega emocional per a l’amfitrió com qui ofereix un bocí de cor sense amanir- sense vinagretes- a l’homenatjat. Allò de regalar una còpia hiperbòlica de la clau de la ciutat és una carrincloneria ben passada de moda que ja només es practica a algunes cavalcades dels Reis Mags. Sempre hi ha una alternativa comestible, una llepolia de les que es mengen o es xarrupen. Per exemple, en tot cas queda bé que el President del Consell Comarcal del Ripollès porti a un insigne convidat -o estant ell de visita- una capsa de Galetes Birba d’aquelles metàl·liques o que l’Abat de Montserrat no s’oblidi del gran licor Aromes del Montserrat com a present institucional consolidat.

Avui la imatge d’una d’aquestes ofrenes diplomàtiques s’ha fet molt visible -per inusual- en la trobada entre en Milei, el president argentí de les xapes criptogràfiques bordissenques, i en Musk, la mà dreta al·lèrgica a les urnes del xerif americà, en la primera jornada de la conferència ultra a Washington. En Milei, insigne visitant, podia haver optat per venir carregat dels estris i de la teca pertinents per tenir cura d’un rostit selecte amb menuts de vaca de la pampa argentina amb un pot de chimichurri per assaonar-los. No ha estat així.

L’argentí ha ofert al líder del Departament d’Eficiència Governamental una motoserra nova de trinca, cromada i amb zero quilòmetres o d’hores d’ús, que és com mesuren aquest estris la vida útil mentre esbrossen i talen boscos de tota mena i calibre gruixut. Un xerrac com un cotxe de luxe, sens dubte el Rolls-Royce -o el Tesla- de les motosserres, que deu costar un capital al costat d’una bona peça de la culata de vedella també anomenada xurrasco a l’Argentina. En Musk ha xisclat -tot brandant l’arma de doble tall com una espasa imperial toledana- “això és la motoserra per a la burocràcia”.

Que et regalin un pin, una placa amb una inscripció, una planta o un ram de flors -que són de mal portar a casa-, una escultoreta discreta o una capsa de Galetes Birba entra en el supòsits que podríem classificar de normals. Hi incloure entre els presents possibles la nostrada llonganissa -unitat de suborn administratiu de fa unes dècades-. Detalls que acaben a la panxa del bou o en algun prestatge criant pols i oblit. Però un xerrac mecànic... Què en fas d’un xerrac? Conec algun tallador de bosc que sí ho trobaria magnífic, que li regalessin un estri com aquest amb tanta qualitat i aparença sumptuoses. 

Faig aquest present penjat a la capçalera del despatx de l’eficientíssim gran cap governamental al costat d’un meteor procedent de Mart. Diuen que aquest personatge i el seu equip no presenten símptomes de desacceleració -com el xerrac motoritzat- talant ben arran l’espès bosc de funcionaris i d’empleats de la força laboral federal estatunidenca. Alguns que han sofert o patiran la humiliant experiència s’atreveixen a imaginar com pot ser l’atmosfera hostil d’aquests despatxos després de la incorporació d’aquesta andròmina. Tenen malsons amb el planyívol rondinar del motoret que empudega amb el combustible cremat la cambra engreixant el bassal de sang espessa rere cada acomiadament que un individu amb estètica Freddy Krueger despatxa.

Certament, un artefacte a més de poètic, sensible.

 

Entrada 500 a Miralls i Espantalls.

 

Aquesta és la que arrodoneix a cinc-centes les cròniques que es poden llegir en aquest blog Miralls i Espantalls. Una xifra rodona de la qual no n’era massa conscient, ha estat fent un cop d’ull a l’historial dels articles publicats que m’ha fet adonar casualment de l’efemèride. Publicacions que comencen regularment l’any 2013 amb una empenta inicial de quatre per mes. A partir del 2019 l’assiduïtat o la fal·lera -més deixatades- es van reduir a tres publicacions mensuals. Malgrat no tenir cap mena de pressió o de termini per lliurar-les, he procurat -més o menys- respectar la cadència a l’hora de fer-les públiques seguint aquest criteri, tres per mes. Ja excusareu la meva obstinació i gosadia.

 El seguiment per part dels que obriu la pàgina -que no és garantia que ho llegiu- s’ha anat incrementant amb el temps i la vostra paciència. Unes dades que afalaguen enmig de la impossibilitat de saber amb exactitud qui ho segueix i des d’on. Misteris incerts en la magnitud de les xarxes malgrat disposar d’aplicacions que analitzen les visites rebudes, el lloc o l’entrada triada. M’he adonat comprovant-ho que no són prou fiables ja que en el meu cas van a pams. Tanmateix podria fer un llistat d’aquelles persones que, com es diu, sou seguidores fidels -jo prefereixo qualificar-vos de lectores-. Gràcies a vosaltres!

Abans d’obrir el blog Miralls i Espantalls, un suggeriment reiterat, alguns escrits els trametia a un petit grup de còmplices que no s’atrevien a fer critiques agosarades d’aquelles que, com a lletraferit, t’enfonsen en la misèria. Fer el pas, exposar-se a les xarxes produeix certa prevenció i alhora vertigen. Què direu, què pensareu? A mesura que ha anat evolucionant la tasca, el pudor -la vergonya- amb el temor als errors formals de tota mena, ortogràfics, sintàctics -que n’hi ha-, els he anat diluint com qui s’avesa a conviure amb l’esglaó traïdor de l’escala o l’aixeta que degoteja.

He reflexionat que amb els anys m’he convertit en una gota malaia -com la de l’aixeta- imposant-me una mena de disciplina que sovint inquieta. I ara què. Què escric? Triar el centre d’interès, la temàtica, no sempre és fàcil malgrat el pou sense fons en el qual alguns polítics s’hi renten els peus tot esquitxant-nos. He procurat no insistir en la vida i miracles dels protagonistes que manen. Treure suc de continu d’aquests personatges no ha estat pas la meva voluntat encara que en Trump ens ho posi massa fàcil i és, entre d’altres coses, molt llaminer. Insisteixo com acostumo amb els propers, aquells que hi estan gairebé obligats a llegir Miralls i Espantalls posant-vos en un compromís -Al proper, de què parlo? -Tu mateix -acostumeu a arronsar les espatlles per resposta o com a molt deixar anar quelcom genèric propi de les portades dels telenotícies. -Tu mateix! -us reafirmeu -Ho emboliques com fas, ja m’entens, i ja està. Perseveraré, digues de què tracto al proper?

Així és com ho he embolicat -com un regal virtual d’aniversari- en aquesta fita dels 500. Per molts anys! Diguem que aquest ha estat un bon pretext per no atabalar-me cercant un centre d’interès que pertocaria o no. De tot plegat, crec, el més significatiu per a qui escriu aquestes cròniques o articles és com un text sense cap il·lustració ni cap acompanyament -sense unes patates rosses, uns pebrots escalivats o unes carxofes cruixents- que la tecnologia actual permet tingui un reguitzell de visites gratificants, en algunes de les quals us permeteu de fer aportacions, comentaris o correccions. Gràcies! Perquè llegir un text sense sants ni destorbs té mèrit en un món de focs d’artifici i de coloraines sonores.

 

Resistir als autoritarismes.

 

Fa vuitanta anys que els soldats russos van entrar i alliberar Auschwizt-Birkenau. Aquests dies s’ha recordat l’horror amb mètode i l’assassinat eficient en cadena de milions de persones en aquests camps on sarcàsticament el treball els havia d’alliberar. Serem a temps de reescriure un manual de resistència? Que eviti les temptacions -davant la desmemòria interessada-  per tal que no tornin a esdevenir uns líders nacionalistes, populistes, autoritaris, xenòfobs i racistes amb temptacions com les que van acabar propiciant les aberracions perpetrades pels règims feixistes. Hi ha vigents comparacions entre el moment actual que són objecte de controvèrsia encara que no poden ser universalment acceptades. Amb tot, existeixen actituds sospitosament semblants que van propiciar l’ascens d’aquells dictadors.

El primer ingredient és el discurs fortament nacionalista que promou la supremacia de la pròpia nació sobre les altres. En el cas dels nazis la superioritat tenia un fort component de caràcter racial. Una hegemonia amb una paleta de colors ben definida que encara és vigent en comunitats on el contrast epidèrmic o de creença no estan superats. Tant com Trump utilitza, el nazisme alemany va emprar un discurs populista i nacionalista que apel·lava a les emocions i frustracions d’un segment de la població. Tornar a la “grandesa d’Amèrica” és un eslògan que ressalta la idea de recuperar una esplendor passada, similar a com el nazisme promovia la idea de restablir l’honor i la glòria d’Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Trump ha capitalitzat hàbilment el descontentament d’una part de la població estatunidenca que se sent marginada per la globalització, la pèrdua de llocs de treball i per les elits polítiques tradicionals que no l’han pogut vèncer.

El populisme és un component que té una gramàtica planera, simplista -carregada d’esdrúixols altisonants-, reduccionista de les complexitats extraordinàries que pateix la vida en convivència si no l’encongim a una conversa de barra de bar per arreglar el món amb un aiguardent generós de molt octanatge sense glaçons i amb got ample mentre ens erigim en representants i salvadors del poble planer contra les elits polítiques, informatives i econòmiques perquè tots -tots- son uns corruptes incompetents.

L’autoritarisme practica l’atac contra els mitjans de comunicació que li són crítics menystenint-los o directament silenciant-los. Els declaren enemics del “poble”. Cal anihilar els crítics i els díscols amb una contundent estratègia qüestionant-ne la seva opinió -el vot que representen- per convertir en il·legítims els processos democràtics quan no els són favorables i, alhora, debilitar-ne les institucions per consolidar el seu poder. A finals de febrer del 1933 a Berlín es va produir un incendi intencionat al Reichstag, l’assemblea parlamentària o el Parlament. En Trump ha qüestionat repetidament la legitimitat dels processos electorals, com ara les eleccions de 2020, i ha atacat institucions com el sistema judicial o els mitjans de comunicació sense oblidar l’assalt al Capitoli pel qual s’ha autoamnistiat. El nazisme va utilitzar la propaganda de manera massiva per controlar el discurs públic. En Trump, per la seva banda, ha fet un ús intensiu de les xarxes socials -com Twitter- per comunicar-se directament amb els seus seguidors, evitant els mitjans tradicionals i difonent missatges sovint polèmics o falsos.

El culte a la personalitat quan un individu passa per davant fins i tot del partit que representa esdevé una imatge per mobilitzar el suport popular davant d’un ingredient formidable, la por i la inseguretat lligats a la immigració que acostumen a justificar les mesures autoritàries i consolidar un poder amb temptacions d’allargar els períodes de mandat en el govern que usurpen. La xenofòbia i el racisme són recursos potents i eficaços, els cal un enemic contra qui focalitzar la culpa i l’odi. El nazisme va identificar "enemics" com els jueus, els comunistes i altres minories com a responsables dels problemes d’Alemanya. Trump, encara que no ha arribat a aquest extrem, utilitza un discurs divisiu en què identifica grups d’immigrants, els musulmans o els mitjans de comunicació com a fonts de problemes per als Estats Units.

Les comparacions entre l'ascens de Donald Trump i el nazisme alemany són temes complexos i controvertits que s’emmirallen. Alguns analistes han assenyalat certes similituds en la retòrica, les estratègies polítiques i el context social, però és important destacar que es tracta de fenòmens històrics i polítics molt diferents. Tot i aquestes possibles similituds, cal no equiparar directament els dos fenòmens. El nazisme va ser un règim totalitari que va dur a terme genocidis i va provocar una guerra mundial, mentre que Trump, malgrat la seva retòrica i polítiques controvertides, opera dins d’un sistema democràtic amb certs controls i equilibris precaris. A més, el context històric, cultural i polític dels anys 30 a Alemanya és diferent del dels Estats Units del segle XXI. Encara que hi ha elements que poden recordar l’ascens del nazisme, cal analitzar aquestes comparances amb precaució i tenir en compte les grans diferències entre ambdós moments.

Estarem amatents als discursos d’en Trump tot i les dificultats extraordinàries que comporti la traducció simultània ja que la Trumpslation -com l’anomenen els responsables de fer entenedors els seus missatges en viu- és una tasca impossible per la manifesta pobresa de vocabulari i de pensament que exhibeix combinats amb els girs d’argument incoherents emesos per aquest bust parlant amb certa grandesa numismàtica rondinaire que li confereix al posat el càrrec que ostenta. En Trump i els seus sequaços. Qui fa d’altaveu, qui escriu el guió i qui en finança la tinta?

Trump/ades.

 

Xoc, topada, impacte, empenta, col·lisió, embat, escomesa, batzacada, patacada, encontre, infortuni, desgràcia, calamitat, mal, dissort, trastorn, adversitat, contratemps, pega... El meu subconscient s’ha associat al reguitzell de mots -n’hi ha més- que són sinònims de “trompada”, una homofonia a la manera com ací pronunciem el cognom Trump. Toca parlar de l’entronització d’aquest emperador que s’ha coronat a Washington davant del cadàver polític Joe Biden.

Dec formar part d’aquesta meitat de ciutadans del planeta que consideren una calamitat que Donald Trump hagi vençut en l’última escomesa electoral. La meva prevenció a la patacada no li resta mèrit ni pot desmerèixer l’entusiasme i el furor polític que desperta aquest senyor entre els seus addictes amb una devoció per la política dura que va més enllà del concepte partidari o adepte. La seva victòria, el seu lideratge i la seva persona superen, trastornen -atropellen-, el partit republicà. Esperem que no aixafi amb un embat rampellut la democràcia amb peus maldestres de paquiderm.

En aquesta reedició, un contratemps electe de quatre anys, ja ens hem avesat a les maneres barroeres d’aquest personatge que no podrà optar més -esperem- a la reelecció. L’hem integrat a l’imaginari i no ens impacta tant com ho va fer al primer mandat. Ens hem familiaritzat a les irrupcions de xèrif entrant a batzacades al saló on s’hi juga fort amb cartes marcades al pòquer amb juguesques i catxes d’abast geopolític mundial. La fatxenderia gestual ens fa témer que pot disparar en qualsevol moment així que algú el contradigui o es permeti de bufar-li a l’orella. Un personatge que ha empentat -quin home!- aquells que no estan al seu costat incondicionalment sense fissures ni matisos.

En aquest segon mandat ha tornat amb temps i prou fúria per dur a la pràctica allò que l’ha turmentat fins que no ho ha fet amb un sonor cop de puny a la taula sense contemplacions, amb pressa. Tot rumiat, tot planificat. Ha anat per feina signant decrets i més decrets com qui escaliva xurros en oli roent a tort i a dret. Una nit, la primera després del nomenament, que la Melania ha hagut d’exercir d’àngel protector amb guariments específics i untures tribals diverses dels indis reclosos a les reserves per al mal de canell i de colze -una mena de síndrome del tennista- que ha matxucat en Donald de tant signar i aixecar les taules divines de la llei per mostrar-les als fidels. El dolor físic, el mal, que no el goig per la revenja d’esperit, han fet que deixés de levitar descendint -posant-hi només els mitjons- a la Terra a mesura que els emplastres de la Melania obraven el miracle. Dubto que el personatge s’hagi qüestionat la rampa a l’avantbraç com un avís del déu que l’ha ungit per a aquesta missió messiànica -després d’inaugurar un casino a Mart amb l’Elon Musk i en Jeff Bezos de crupiers- advertint-lo, és humà i com a tal de carn i d’ossos.

Hi ha una tendència en taca d’oli -en Trump n’és el cabdill des agutzils - a reduir la complexitat de la vida i de les relacions entre els homes a una simplicitat adversa que es podria resumir entre allò “comestible” i allò “no comestible”. Només existeixen el blanc o el negre, els grisos son per als cagadubtes primmirats o els llepafils ofuscats. Ens tempten amb una dieta infantil d’impacte que pot obstruir amb colesterol del dolent les artèries de la democràcia tal com la pensàvem els ingenus. “A partir d'ara, serà la política oficial del govern dels Estats Units que només existeixin dos gèneres: el masculí i el femení”. Cony! Quins collons!

Només repassant titulars sense llegir la lletra menuda o en negreta tot apunta a la idea de la barra lliure per cruspir-se el que resta de la poma -Apple?- mig podrida amb un cuc a què hem reduït el món i els seus recursos. Les desgràcies mediambientals no han estat cap impediment per repensar-se la sortida -una topada ecològica lletja per segona vegada- dels acords climàtics de París. Ho remata, perquè també és “comestible”, abandonant l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'agència de les Nacions Unides responsable de gestionar les polítiques de prevenció, promoció i intervenció en salut a escala mundial, que va tenir un paper especialment destacat durant la pandèmia de covid-19 quan en Trump ja hi va tenir un encontre tot receptant als ciutadans americans lleixiu diluït amb sucre i molta incompetència.

La desgràcia treu les banyes afegint-se a l’infortuni dels migrants al segon dia de la presidència d’aquest home i del nou equip governamental en construcció. El flamant secretari de Seguretat Nacional ha aixecat la veda a les batudes en escoles i esglésies -també a les rodalies d’aquests centres- per tal que “els criminals” no puguin amagar-s’hi. La incertesa i la por del col·lectiu irregular que resideix al país viu esparverat. Ni els fills d’aquests nascuts a Estats Units tenen garantits els seus drets com a ciutadans. Moltes famílies han tancat a pany i forrellat els nens que deixen i deixaran d’anar a escola pel temor fundat de ser detinguts i deportats quan no reclosos.

 "L'època daurada dels Estats Units comença ara. A partir d’aquest dia, el nostre país prosperarà i serà respectat de nou arreu del món. Serem l’enveja de totes les nacions, i no permetrem que se’ns prengui avantatge ni un sol dia durant tota l’administració de Trump. Simplement, posaré Amèrica en primer lloc". La declaració és d’aquelles que en una òpera ampul·losa es correspondria al moment culminant on l’orquestra s’hi fa d’allò més amb grans estridències del metall i trompades de timbal triomfant mentre el director mata mosques amb la batuta. Una filharmònica per a una òpera en quatre actes, els del mandat. Alguns crítics musicals de contrastada solvència ja hi han detectat mancances i greus sortides de solfa diverses.

Assistirem a les actuacions d’aquesta filharmònica de Washington i la seguirem en els respectius bolos fora de la temporada arreu del món. Es tracta d’una formació que aplega  els primers espases, els més rics, els més poderosos. Són els més valents perquè hi posen la cara per treure les castanyes del foc als de Detroit i d’altres indrets castigats per la pobresa amb gran sensibilitat social tot vetllant per l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Amb un equip tan selecte sens dubte que la simfonia Amèrica Gran i Trumpfant serà un èxit de taquilla si el primer violí, l’Elon Musk, no xoca i se les tenen com dos galls de panses per raons de protagonisme amb el gran director, en Donald, que no està per sortides de to d’aquest pollastre amb esperons d’or que no hagi marcat la seva batuta.

Per cortesia no escrita ni reglamentada s’acostumava a concedir cent dies de gràcia als acabats d’arribar a un càrrec prominent. En Trump també se’ls mereixeria, però potser no és el cas de qui inaugura els primers minuts després de la investidura aferrissant-se amb furor cal·ligràfic a signar decrets per desfer llegats i consensos assolits en anteriors presidències.

Quan s’apaguen els llums de Nadal.

 

Despenjant els guarniments nadalencs ens atrapa la buidor ornamental que lliga amb el retorn a la regularitat sense excessos gastronòmics, sense regals innecessaris i sense haver de desitjar a cada persona coneguda amb qui ens creuem bon any. La treva, l’acord per aturar temporalment les hostilitats volàtils  amb el veí del replà, perd validesa perquè allò que anomenem genèricament com a normalitat torna a tenir vigència. Hi ha persones que aprofiten per endreçar-hi, a la capsa dels ornaments, la màgia, l’alegria i la generositat si no és que mai les van exposar endollades tot fent-nos l’ullet a l’arbre de Nadal.

He comprovat com de feixuc és desmuntar el pessebre i ordenar les tirallongues de llumetes sense nusos ni embolics perquè el ritual de les festes no tornarà a tenir validesa fins al proper advent coincidint amb el solstici d’hivern. Reprendrem allò que solíem i serem testimonis del que ens portarà aquest any nou 2025 acabat de desembolicar. Comprovarem si tots els bons desitjos arribaran a bon port o, com recelàvem, la foscor de l’hivern -dels temps que corren- s’imposa i amb quina intensitat ho fa. Les perspectives no són per tirar coets. Bufa un vent que ens neguiteja i ens fa estar alerta del que pugui esdevenir.

El darrer balanç, que mesura el programa europeu Copernicus, confirma que el 2024 ha estat l’any més càlid de la història des que disposem de dades. Aquest període, un any natural, ha superat el grau i mig de l’escala Celsius (1,5º C) per sobre de la mitjana fulminant el límit que es va proposar a l’Acord de París el 2015. Les conseqüències les patim amb la virulència dels aiguats ferotges com al País Valencià o els focs apocalíptics que estan arrasant Califòrnia. És més fàcil cercar culpables amb nom i cognoms que no pas revertir la causa del problema. L’agosarat Trump, mentre evacuaven residents afectats, ja va senyalar el responsable, el governador -del partit contrari- per les polítiques de gestió de l’aigua.

Els elements desfermats -que empetiteixen la petulància humana- no discriminen, són implacables i equitatius, van més enllà de les solucions individuals, tampoc no han respectat les mansions milionàries de les estrelles rutilants de Hollywood que hi habiten. Una realitat, com les morts causades, que, per ara, poden abastar tothom. Estarem al cas de com pensa gestionar l’administració Trump els grans focs que sovint rosteixen el continent. Més enllà, demà passat, estarem amatents a les grans mesures estructurals que el president americà -el primer president convicte- pensa aplicar per vèncer el perill i per complir l’Acord de París del 2025 del qual es va retirar perquè creu que no està fet per protegir el medi sinó per matar l’economia estatunidenca.

Si féssim un repàs a les guerres que sacsegen el món, aquest Nadal tampoc ha fet net; continuen acarnissades allí on les vam deixar. Ni l’arbre més alt i brillant que mai ha existit patrocinat per l’alcalde de Vigo o el seu germà petit de Badalona, que va creixent -en properes edicions farà una estirada considerable si fa bondat i s’alimenta com cal-, no han brillat amb prou intensitat, la que calia per mitigar la misèria humana tot il·luminant els fronts de batalla amb la pau i la concòrdia anhelades.

Malgrat que s’hagin apagat el llums de Nadal podem encendre l’esperança amb sentit crític perquè no ens enlluernin amb la mentida o l’odi, apaguem la foscor encegadora dels dies. Que no ens glacin la calidesa d’esperit ara que ens crema la fàbrica de somnis.

 

Rematant el 2024 [IA].

 

Aquest és un assaig d’escriure una entrada al blog Miralls i Espantalls apel·lant a la Intel·ligència Artificial (IA). Rematar -resumir- l’any és un exercici obligat que em supera. La mandra m’ha portat a encarregar-ho a la màquina en una interacció arriscada que garanteix escrupolosament, això sí, el nombre de paraules que incorporarà el text generat. Potser excessives.

Fa així. Sembla que 2024 ens ha volgut regalar una mica de tot: moments històrics, i de virals -com d’epidèmia informàtica- inesperats i també aquelles petites coses de la vida quotidiana que ens fan aixecar una cella o arrufar el nas. Si pensàvem que l'any passat ha estat un feix de sorpreses, haurem de veure el que ens portarà aquest any nou que marca la fita dels 25 al mil·lenni. Des de crisis mundials que es lluiten a les xarxes socials fins a desastres virals més grans que l’intent de cuinar una escudella de l’àvia virtual amb carn d’olla, el 2024 ha estat un espectacle com sempre ho és l’ineludible pas del temps.

L’any se’n va carregat de tendències que ens han qüestionat si realment hem perdut el nord o si només estem massa connectats. Qui no ha passat estones contemplant vídeos insòlits. Alguns ens han divertit -com a mínim ens han desconcertat-. Ha estat tendència el 'glamping', la possibilitat davant la dificultat cada vegada més escandalosa de gaudir d’un habitatge digne i a l’abast de fer càmping amb glamur. Llits flotants, generadors d'oxigen portàtils i, de vegades, fins i tot, una IA que ens fa companyia i ens tria la banda sonora a tanta solitud. Qui ha dit que no es pot estar en la natura i sentir-se com a casa mentre ens mirem un vídeo o una conversa falsificats, de la sogra per exemple, parlant de coses que mai diria amb una precisió i una versemblança que ens fa pensar que les línies entre la realitat i la ficció mentidera són més difuses que mai. En diuen 'deepfakes', dels vídeos, imatges o àudios generats amb intel·ligència artificial (IA) que imiten l’aparença i la veu d’una persona amb una precisió formidable. Ha fet fortuna a les xarxes nadalenques un d’en Feijóo abraçant amb efusió tendra gairebé amorosa en Sánchez o en Puigdemont fent-se carantoines passionals amb en Junqueras.

Dins del caos global, algunes històries han anat més enllà del que podríem considerar curiós i han acabat tenint un impacte preocupant com el paper de l’ombra en la política. Un carismàtic candidat s’ha fet viral no per les seves promeses sinó per la seva ombra, que apareix misteriosament a mesura que avança la campanya. Es comença a comportar de manera independent, com una figura política amb entitat pròpia fins al punt que fa l’efecte que aquesta ombra s’estigui postulant tenebrosament per a un càrrec millor que el del propi candidat. Després de segles el mite de la caverna de Plató ressuscita amb força i vigència.

L'auge dels "líders digitals", nodrint-se en les intel·ligències artificials, ha provocat com alguns polítics han començat a ser substituïbles per versions digitals d'ells mateixos. Dels discursos precuinats per la IA al moment que un líder deixa que aquesta artificiosa intel·ligència faci la resta del treball. Sarcasmes digitals inquietants cada vegada amb més predicament.

El 2024 ha estat un any de moments polítics que no podrien haver escrit ni els millors guionistes de comèdia o de tragèdia -segons com es miri-. Els esdeveniments a escala global també tenen quelcom d’espectacle circense, de comèdia no planificada. Cimeres mundials, reunions de família política amb els pertinents cunyats descarats. A l'inici, tots asseguts a redós d’una taula, però a mesura que els debats avançaven, les reaccions semblen cada cop més les d’un sopar de Nadal familiar a l’hora dels torrons, una mica incòmode, carregades de recel i amb molta, molta, filigrana retòrica que no va enlloc.

Catalunya, com sempre, és un lloc ple de contrastos, un espai on la política, la cultura i la societat tenen una manera singular de relacionar-se amb la política espanyola marcades per tensions o accents propis. Les converses polítiques de taverna a Catalunya no han perdut la seva intensitat amb escarnis polítics que no només han estat afortunats, sinó que han arribat a ser tant o més influents que algunes declaracions oficials. Tanmateix les festes majors s’han enriquit amb un "Cercavila Virtual" des d’on seguir el recorregut dels gegants i dels capgrossos a través de les aplicacions mòbils. Pura tecnologia agafada del bracet amb la tradició i la festa.

Aquest període anual ha estat observat com mai pels meteoròlegs i els ciutadans que n’han patit els efectes adversos del canvi climàtic que alguns encara neguen. La pluja imprevisible i la calor exagerada enguany han gaudit de molt protagonisme. De la sequera aspra als estralls apocalíptics en un món on “la pluja no sap ploure” cada vegada més.

A Barcelona va fer fortuna la notícia sobre una aplicació nova que empra intel·ligència artificial per predir el trànsit amb una precisió gairebé fabulosa. Tot rodolava bé fins que es va demostrar que la IA no era capaç de predir un embús en horari punta de divendres malgrat els cotxes del futur amb el trànsit de sempre.

Aquest ha estat l’any en el qual s’ha consolidat la revolució de les cafeteres d’alta tecnologia que més enllà de preparar-ne una tassa de les varietats més exòtiques ara es permeten fer una diagnosi de la nostra salut i ens aconsellen sobre com suportar i millorar la jornada laboral. El cafè del desdejuni ja destil·la més decisions que nosaltres mateixos.

Era previsible el retorn a les arrels de les xarxes socials per sobredosi d’informació superficial. Moltes persones han començat a refugiar-se en les xarxes socials més retro. Ha tornat Facebook, ha sobreviscut tot i estar considerada una mena de "refugi per a avis", ha reviscolat quan alguns han descobert que encara poden compartir-hi vídeos de gats com si visquéssim al 2010. Una petita contrarevolució enmig de la tempesta digital actual!

Bon any!

Bon Nadal!

 

Pessebre vivent al menjador de casa.

 

Començaré pel final trencant el punt d’intriga: he estat avi. En Martí ha tret al cap al món després de repensar-s’ho cinc dies al termini que la metgessa va prescriure. Ben pensat s’hi ha d’estar molt bé, d’allò més acollidor, calent i còmode, a l’úter de la mare. Un procés de nou mesos que ara es compta a setmanes, quelcom que jo em feia traduir a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades.

Ha estat un procés llarg, el propi de les dones embarassades sense massa misteri pel que fa al sexe del nounat. Una analítica permet determinar-lo des de bon principi. La incertesa acolorida entre el blau cel o el rosa pastel nostàlgics de quan naixíem en una palangana és història. Per això en Martí ha estat en Martí des de les primeres setmanes -mesos- de gestació. La personificació fa que el desig per posar-hi cara, no gènere, tingui nom. A casa no demanàvem què fa el nen sinó com està en Martí. Benvingut! Hem evolucionat d’aspirants a avis insistint, directe o subtilment, amb quina il·lusió ens fa veure com la família s’eixampla a la realitat d’aquests dies propers a Nadal. Certament podríem parar el pessebre vivent al menjador de casa.

La constatació de la vida, el goig de veure néixer una criatura adquireix una perspectiva diferent quan es tracta d’un net. Quelcom que no requereix del nostre concurs ni de la nostra voluntat per caparruts que puguem haver estat perquè l’empresa i la responsabilitat no recau en nosaltres. El deure és subsidiari, com de segona o de tercera mà, respecte dels progenitors. En aquest fonament, ja que ho tenim demostrat havent estat pares a qui hem traspassat el miracle de la procreació, els avis ens ho mirem des d’una perspectiva -sovint descatalogada- que ens permet de malcriar i consentir -entesos amb moltes cometes- sota la lupa de les indicacions que ens encomanin. Aquest és un altre capítol que encara no hem estrenat.

Dels records de la vida, el naixement dels fills és el que s’enduu la palma. La prèvia amb els neguits i les alarmes; des dels dolors precedents als moros de la imminència, del “quin mal” al “ai, que em moro” hi ha l’espera final i el moment decisiu que com a avis ens estalviem. Assistir al part és emocionant, intens. Recordo el pediatre alertant-me que si em desplomava no em colliria per raons obvies de calibre que vaig assumir mentre les cames em tremolaven. Sostenir-los, tenir la certesa que el primer que han vist quan obriren els ulls és el nostre rostre, el mirall on s’hi reflecteixen les semblances. La presentació formal -Ei, soc el teu pare! -s’intensifica amb l’abraçada tendra sostenint un cos minúscul i desvalgut. Massa delicat per a tanta inexpertesa.

A en Martí el vaig conèixer a l’hospital -Els teus avis, Martí! -va fer el meu fill. Quina il·lusió més emocionant. Allí al bressol funcional de les clíniques reposava el nostre net tot just amb un parell de dies de vida, absolutament en rodatge com un mecanisme formidable a qui la vida li acabava de donar corda. És sense cap mena de dubte el nen més maco del món que rondinava així que l’apartaves -a desgrat del pare o de l’àvia- de la proximitat i del batec de la mare. Jo em vaig abstenir de la temptació de portar-lo a coll i bressolar-lo amorosament. Tot arribarà. Massa tendre per manipular encara.

Fotos i més fotos caient en la dèria de tots els avis per instal·lar també a les pantalles la imatge del net més maco del món. En la segona visita ja a casa seva tornes a constatar com s’assembla a la fotografia oficial que els pares et permeten de distribuir i de compartir amb aquells que et són propers. Una imatge enganxada als plecs de la memòria que s’anirà renovant a mesura que es fan grans o el primer dia que deixi anar la paraula avi com un esgarip afectuós.

Per ara en Martí fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Martí! A les seves descobertes s’hi podria contrastar la nostre novetat, ell mateix. Per ara el joc de miralls es va definint. Els ulls i les celles són de mare, hi ha un acord unànime al respecte. Segons el pare, compensant els parers, les mans són de la nostra banda. I la tieta, novella i acabada d’inaugurar, diu que ella de petita tenia el mateix cabell i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. La conclusió és que és una mica de tothom qui se l’estima.

Benvolgut Martí!

 

 

Fora rosaris dels nostres ovaris.

 

Un dels salons de plens del Senat, a Madrid, ha acollit una cimera antiavortista internacional. El PP, amb majoria absoluta en aquesta cambra, ha estat l’amfitrió del millor de cada casa pel que fa a la trobada d’ultraconservadors que s’hi han aplegat. Ha rebut la resta de personatges i ha presentat l’acte qui va estar ministre als governs Aznar, en Jaime Mayor Oreja. Que un acte d’aquesta mena se celebri en una institució com el Senat grinyola.

Ja perdonareu la meva ignorància en matèria de cambres, altes o baixes, però la percepció d’aquells que, com jo mateix, no filem massa prim en les atribucions i funcions d’aquest òrgan, tenim la concepció -segurament errònia- què juga a la segona divisió política. L’abstenció de l’electorat, que sol ser significativament superior respecte a la del Congrés dels diputats, deu avalar aquesta sensació de cosa no massa transcendent. En les actuals circumstàncies el Senat ha recuperat protagonisme a causa de la majoria de dretes que ostenta i es fa valer entorpint procediments, estirant terminis per resoldre sense pressa allò que no pot canviar amb tàctiques de segona divisió regional. Ja em perdonaran els al·ludits, però la ciutadania no massa informada hi votem com qui deposita flors per Tots Sants en un homenatge a alguns paquiderms que reposen en un cementiri d’elefants.

 Gosaria confirmar que si un pacte extraordinàriament poc possible decidís prescindir del Senat, el món polític continuaria rodolant. Una cambra de representació territorial que torna a grinyolar, en un altre ordre de fets, quan les llengües cooficials com el català tenen un ús restringit o “delimitat”. Els engranatges de la maquinària carrisquegen en actes com el que s’hi ha celebrat avui. El partidisme, si més no estèticament i formal excloent és regressiu contra els drets sexuals adquirits de les dones i la llibertat per decidir plenament sobre el seu cos.

La trobada s’ha iniciat a primera hora del matí amb una missa -en llatí? Espero que la celebració no hagi abrandat més els ànims quan les propostes d’alguns ja són de màxims per a la vida terrenal. “Pena de mort” a qui decideixi interrompre voluntàriament l’embaràs. “Castració” de les persones homosexuals. Cal inferir que al sermó litúrgic previ es deu haver condemnat a les brases de l’infern etern a les pecadores que no en seran dispensades ni mitjançant la confessió o els actes de contrició i de penitència que se’n poguessin derivar.

En la cimera, els vicaris i els escolans han anunciat i consagrat la derrota de l’avortament lliure refermat després de la victòria del gran messies Donald Trump, qui "estima la vida -o la cadira- amb força". En Mayor Oreja ha associat l’avortament amb l’esclavitud, com l’eutanàsia, el gènere i la diversitat familiar. Ha dit amb aplom filosòfic que l’existència terrenal no s’escull a la carta, només hi ha un menú amb plats únics que alimenten exclusivament el concepte antropològic -el seu- de la persona entesa com cal.

A les rodalies del Senat una grup d’activistes han protestat amb pancartes a favor del dret a l’avortament. Cridaven "Fora feixistes de les institucions” i "Fora rosaris dels nostres ovaris" mentre el gruix dels assistents a la cimera oïa missa.  

Que déu ens agafi confessades i lliures de tot pecat! Si volen gestionar-nos la vida de què no seran capaços?

 

El plàtan més car de l'Univers.

 

Avui s’ha venut el plàtan més car del món, un d’enganxat amb cinta adhesiva en una paret blanca de la galeria -sense cap mena de marc-, per sis milions d’euros. Sí, sis milions d’euros! L’autor es diu Maurizio Cattelan. La subhasta de l’objecte artístic ha tingut lloc a la reputada casa Sotheby’s de Nova York. El comprador és un empresari xinès, en Justin Sun. Aquest rebrà el plàtan, la cinta adhesiva que el sosté i un certificat d’autenticitat amb la recomanació de l’artista i de la casa de subhastes de renovar-lo més o menys cada setmana depenent de la maduració de l’objecte i el color negre cadàver que va adquirint ja que es tracta d’una obra d’art viva. Abans els quadres i les escultures només s’empolsinaven, ara es floreixen i es podreixen. M’imagino una natura morta d’aquest Cattelan amb un assortiment de fruites o peces de caça menor penjades amb cinta d’embalar a qualsevol menjador d’un multimilionari sensible: molt de tuf amb un congrés de bestioles depredadores i de mosques vironeres expertes en art conceptual.

A la tercera va a la vençuda. Aquesta subhasta milionària ha revifat la polèmica que ja va provocar al 2019 en una fira d’art a Miami on en Maurizio ja va presentar el plàtan ingràvid en versions anteriors d’aquest Comedian -un títol sense eufemismes per a l’obra- que ja es va vendre en aquella ocasió per més de cent mil euros. Llavors, a Miami, un altre artista envejós es va cruspir un dels exemplars exposats.

Confirmen els rotatius i les xarxes que aquest Justin Sun, el privilegiat nou propietari de l’obra, trafica en bitcoins, la criptomòneda descentralitzada incorpòria al marge dels bancs centrals -com aquest plàtan comediant fent-se un lloc gens marginal al mercat artístic-. La vertiginosa valorització d’aquesta moneda després del triomf d’en Trump deu haver propiciat que a l’empresari xinès li ragin els bitcoins per les orelles. Xavalla! Emulant l’assessor d’en Trump, l’Elon Musk, que també s’ha decantat per estètica fàl·lica als coets, el senyor Sun ho ha fet pels plàtans, de morfologia més domèstica i terrenal. Una tendència -una patinada artística- que pot rebentar la cotització amb una bombolla del plàtan a la borsa internacional i a la taula casolana. A quant pot arribar a cotitzar el quilo de plàtan? Quant valdrà aquesta magna obra el dia que es revengui?

Per garantir la fidelitat amb el model primigeni s’hauria de saber a quina categoria pertany aquesta fruita estel·lar. És un plàtan, una banana o es tracta d’una banana mascle? Pel preu podria tractar-se d’un rar i excepcional exemplar albí. Alguns hi troben, propers al nostre imaginari gastronòmic, un punt subliminal castrista associat a la modalitat que se serveix en l’arròs blanc a la cubana. No cal descartar-ho en un multimilionari de la República Popular de la Xina comunista fent l’ullet a la República germana de Cuba, l’estat socialista dels treballadors enaltits per un exemplar de sis milions d’euros en una jugada d’estratègia bananera. Visca el plàtan lliure!

Tornant al fons de la qüestió, posant-la als prestatges de la història de l’art -o penjant aquesta obra- de veïna dels grans genis ens sobta. Aquest fet ja parlaria a favor seu per l’impacte que ha de causar allò genuïnament artístic, un bon cop de puny a l’estómac -en aquest cas- del minimalisme emocional i alhora executiu d’una fruita prosaica amb un tros de cinta adhesiva com un parany suat de pela de plàtan a les cantonades de la temeritat ja que rere d’aquest Comedian només existeix la possibilitat de lliscar-hi pels pendents de l’absurditat barroera.

Afegir al catàleg dels genis del XVII transitant pels del segle XIX i del XX, en Goya, els impressionistes francesos, Picasso, Miró, Andy Warhol, Dalí, Jackson Pollock, Tàpies i el llarguíssim llistat d’artistes que han estat i són encara referents costa. Se’ns fa rar incloure-hi aquest berenar auster que un vigilant de la galeria ha penjat com un fuet per no perdre’l de vista. El cop de puny transgressor d’aquest plàtan va més enllà de la ruptura causada pels istmes que cercaven transcendir i trencar els límits acceptats. Tan difícils de copsar que sovint era més llarga la literatura que els pretenia explicar que no pas l’obra en si mateixa que es podia admirar. Eren anys de grans manifestos intentant desentrellar les essencials raconades de l’art abstracte o del futurisme.

Ja vaig esmentar en una entrada a aquest blog del novembre del 2015, Reciclant art, que ^<< el responsable del Museu d’Art Contemporani de Bolzano –Itàlia del nord- va patir un cobriment quan les obres d’una mostra exposades en una de les sales havia desaparegut. Es tractava d’una representació de l’hedonisme, el consum i l’especulació financera de l’escena política italiana a la dècada dels vuitanta. L’obra d’art pispada era un muntatge disposat en l’horitzontalitat del terra de la sala, que explicat sense la grandiloqüència pròpia del catàleg del museu i de la crítica entesa ve a ser que es tracta de moltes ampolles buides tombades i de restes de confeti a l’atzar. L’artista pretenia reproduir el paisatge de després d’una festa concorreguda, el camp de batalla aterridor de l’endemà quan toca posar-hi ordre. Representa que el vi, el cava i el licor s’havien esgotat. Que l’alegria volàtil del confeti ha aterrat. La disbauxa immortalitzada en una natura morta dibuixada en una textura de ressaca, desori i molta burilla a mig consumir. Realisme social per a taurons de les finances quan s’acaba una celebració sense reparar en despeses. Tan real com la vida mateixa amb el punt etílic personificant l’hedonisme, el plaer que comporten el consum i l’especulació quan en som expenedors a dojo. Descartades la màfia siciliana i la napolitana, la seguretat del museu es va decantar per una presumpta acció terrorista. Afortunadament tot es va posar a lloc –menys el desgavell d’ampolles buides i el confeti llardós i descolorit- quan va aparèixer l’Annunziata, la dona de la neteja que havia fet dissabte i ho havia llençat tot a la brossa. Avesada a endreçar les sales on hi celebren les inauguracions va deduir que en aquesta última s’havien excedit. El crític d’art, en Vittorio Sgarbi, va recolzar el criteri de l’Annunziata dient que “si ella va creure que si es tractava de brossa i deixalles, significava que ho eren” ^>>.

Una gran lliçó teòrica, com de física quàntica però aplicada als mercats i al comerç al detall, la vaig poder escoltar en boca d’un personatge que semblava del gremi del calçat davant d’un aparador de sabates singularment estrafolàries, anòmales i de dubtosa estètica que va dir a la muller, que també se les contemplava astorada: “La merda, per vendre-la, ha de ser molt cara”. Jo no vull ser tan categòric, hi afegiria que aquesta comèdia és una gran metàfora dels temps que corren.

Gat a la barbacoa.

 

Un novembre rar, aquest, que no passarà desapercebut als registres històrics de la meteorologia, s’ha guanyat un lloc preferent al quadre d’honor on figurarà retratat amb posat sorrut i amenaçador. No serà pas recordat per l’assossec ni pel posat rialler d’un pintor de camp complaent amb els marrons foscos de lleus pinzellades grogues, ataronjades o de vermell pansits. Aquest novembre ha estat el de la gota freda que ha provocat el colossal desastre al Llevant peninsular. Colors freds tacats de dol i de vergonyant incompetència política.

Un novembre singular, catastròfic, magnificant l’efecte ataronjat -pastanaga- per l’ascens formidable a la condició d’emperador global del vell conegut Donald Trump, un polític de tardor, que ha arrasat als Estats Units. Aquest mes també serà recordat per aquest moment electoral percebut com la gota freda huracanada que ha sacsejat el país i de retruc el món. Quatre anys de trumpisme capgirant la política de la gran potència que preludien incertesa. Per on sortirà, què determinarà, quines conseqüències tindrà el mandat d’aquest personatge?

A TV3 -ara 3Cat- es va poder seguir la nit electoral -excessiva?- en directe fil per randa des dels punts calents, on havien desembarcat les vaques sagrades de la cadena, durant el recompte dels vots emesos. Ningú preveia un procés tan immediat i definitiu. Prenent el primer cafè a l’hora d’ací ja coneixíem que Trump havia tenyit de pastanaga la majoria dels estats. Les enquestes no encertaven el frec a frec pronosticat. Ha guanyat amb un aval -com diuen alguns analistes- més de rei absolut que no pas de president a qui es pot contenir amb les mesures i els mecanismes que uns resultats més ajustats permetrien. Té mèrit, doncs, aquesta victòria per golejada del partit republicà fagocitat pel protagonisme messiànic d’un personatge sinistre a qui assisteixen totes les maneres capricioses d’un malcriat sobirà inqüestionable.

La perspectiva ultramarina no es deu ajustar a la que tenim -o ens han venut- a la Vella Europa. Qui sí lloa o mira de grat l’ascens d’en Trump en aquesta altra riba de l’Atlàntic és la dreta més rància que sospirà encoratjada i ho celebra amb xampany, com l’hongarès Orbán, que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea. La resta o la majoria de líders de la Unió Europea han hagut de passar per l’adreçador felicitant-lo tot oferint-se a continuar-hi col·laborant. En Trump és el mirall, el referent paradigmàtic dels prínceps autoritaris a qui volen imitar amb un desafiament que ja ha florit i creix als països comunitaris mentre l’esquerra sobreviu retrocedint pel desmenjament -desesper, frustració o desencís- de l’electorat que s’aferra a un ferro roent del qual regalimen les falses promeses o els enganys del populisme que promet la lluna en un cove. 

Les dones no es mobilitzen prou. Per segona vegada, ni Hillary Clinton llavors, tampoc Kamala Harris ara, aconsegueixen imposar-se contra un home que denuncia que hi ha estats que practiquen una dieta proteica de gat a la barbacoa o de quisso a la planxa amb mostassa. Ho certifica ben convençut perquè en pot parlar amb certesa qui n’ha servit en persona lluint l’uniforme de gala al McDonald’s. Un líder que es vanagloria de ser capaç de disparar contra el personal enmig de la Cinquena Avinguda -com la Rambla de les flors versió New York-, ja que no el deixarien de votar. Aquest president convicte ho té provat amb l’assalt al Capitoli on hi va haver quatre víctimes mortals. Actualment condemnat per un reguitzell de penes judicials que no li han passat factura en treu rendiment amb cartells de campanya o samarretes, marxandatge electoral, reproduint la desafiant fotografia de la fitxa policial.

L’Amèrica d’horitzó pastanaga ha seduït el vot llatí malgrat una de les promeses estel·lars contra la immigració. El cop de porta a la frontera o l’expulsió en massa d’immigrants no han estat rellevants a les urnes. La solidaritat no llueix prou quan el fenomen és percebut com una amenaça a la feina d’alguns llatins ja establerts. Mesures amb discursos entenedors i simples, populistes, que també han capgirat la tendència de vot del que podríem anomenar el cinturó de ferro rovellat. Les promeses de tornar a fer Amèrica gran una altra vegada són llamineres. Prometences que fan blanc en les emocions quan la ideologia es torna prosaica fonamentant-se en el que compta, a emplenar el carro al supermercat o a omplir el dipòsit de combustible.

Torna en Trump, un gat escaldat, enaltint la revenja amb una purga de funcionaris. No deixarà titella sense cap. Un novembre rar, com deia, amb en Trump prenadalenc consolidat.