Beatus ille.

 

Els efectes de la visita del Papa, Lleó XIV, com a cap d’estat i cap d’una església, a Catalunya, han impactat també doblement en la vida política i ciutadana. La dreta i l’esquerra s’hi han apropat. Uns com el representant netament social a favor de l’acollida d’immigrants, de la pau i d’una economia a favor del servei a les persones. Allunyat -com en Pedro Sánchez- del trumpisme i de la ultradreta catalana i espanyola.

A Catalunya teníem el dubte, fomentat per l’Omella, de l’ús del català. Un calculat recompte lingüístic que el Papa Lleó ha respectat a Montserrat i a la Sagrada Família mentre feia visibles els presos i els desfavorits -Brians i la parròquia de Sant Agustí del Raval-. A una curta distància de la catedral, els mestres amb samarreta groga es manifestaven mentre els estudiants de les proves de selectivitat acudien temorencs als exàmens. Rere, un conglomerat purament vaticà que el Papa impulsa al llarg dels diversos parlaments i de les seves respostes. Era evident com l’avortament i les mesures discretes contra la pederàstia en la pròpia església han sortit subtilment. Tanmateix, la dona continua al seu lloc -ara sense haver de netejar altars com va succeir en l’anterior visita de Benet XVI- tot suportant el paper subaltern d’elles en la institució que encapçala Lleó XIV.

Del discurs inicial a la seu del Congrés dels Diputats en destaco l’apropiació i els set minuts d’aplaudiments eterns que es van dissoldre en el no-res durant la primera sessió sense la tutela papal amb les contundents bufetades dialèctiques habituals. A les seus oficials importants de Catalunya hem vist penjades banderes vaticanes. Si voleu, petites aportacions més a la despesa real d’aquesta visita que difícilment coneixerem.

Hem assistit a la posada en marxa, una vegada més, de la maquinària vaticana greixada per una excel·lent capacitat per generar l’espectacle que ha coincidit en l’aniversari de la mort d’Antoni Gaudí i la benedicció de la torre de Jesús. El punt clau d’aquesta visita. Barcelona es projectarà encara més en centre d’atracció turística. Alguns agosarats comentaristes ja proposaven de desmuntar la Sagrada Família emmagatzemant les peces -com un puzle de Lego- en un Bluespace. Obtindríem un solar de molts metres quadrats on edificar pisos turístics per acollir els visitants.

De tornada al Vaticà, el Papa haurà deixat un record molt entranyable per a molts. Marxarà sota l’impacte espectacular i estètic d’haver-hi beneït la creu del temple de la Sagrada Família. Una creu amb la qual el pontífex aspira a il·luminar el món amb un missatge de pau, tolerància i justícia per als més necessitats. Vull destacar que en la construcció del temple de la Sagrada Família no s’hi ha esmerçat cap mena de capital púbic.

Jo personalment destacaria la sensació d’ofec i encapsulament a les vies per on ell s’ha desplaçat. Les he patit en pròpia carn indefens per saltar de banda a banda, d’un cantó a l’altre del carrer ocupats per la fe i la il·lusió, per poder arribar a casa després d’una visita mèdica en una clínica relativament propera a la seu de la Sagrada Família. La metgessa, per exemple, va fer salat durant un parell d’hores per les dificultats exposades. La presència papal va comportar el tancament per seguretat patit per alguns barcelonesos. Després de l’experiència, crec que el més alliberador ha estat seguir els esdeveniments des de les televisions que els retransmetien en directe. La televisió estatal convertida literalment en Vaticana.

 La TV1 segueix, també des de Canàries, tots els passos sants del protagonista, misses, actes diversos i benediccions amb o sense papamòbil d’un protagonista amb massa poca pressa, com etern. Hem assistit a les nombroses pauses del ritual mentre el vehicle descapotable s’aturava per beneir un infant aliè a la cerimònia en el qual era immers per la família mentre el dipositava als braços ben entrenats de la policia vaticana sostenint-lo ben acuradament mentre el Papa li dibuixava una creu al front. Com ha dit el Papa a Canàries, el mar no es pot convertir en un cementiri sense làpides, inspirat en el recull de relats fantàstics i de terror escrit per Neil Gaiman.

Curiosament, la televisió -vaticana estatal- interromp la programació per començar el mundial de futbol. Tallen abruptament la missa, des d’un estadi de futbol a Les Palmes de Gran Canàries, per iniciar aquest nou i llarg campionat mundial de futbol. En Trump guanya en audiències i gestos inoportuns. Les restriccions d'entrada imposades pels Estats Units han provocat, fins i tot, que l'àrbitre somali Omar Artan, considerat el millor àrbitre d'Àfrica, hagués de fer mitja volta perquè li van denegar l'entrada al país que presideix en Trump perquè no van poder constatar si tenia o no antecedents. Així mateix, cercant un refugi perquè l'Iran, un dels participants en el torneig, pogués ser-hi present malgrat la guerra amb els Estats Units. Finalment, l'expedició s'instal·la a Tijuana, a la frontera mexicana, amb visats de 24 hores per anar a la seu del partit i tornar a l'hotel. Una solució d'urgència que no ha evitat alguns altres escenaris polèmics com el que va viure Aymen Hussein, l'estrella de la selecció iraquiana, que va ser retingut durant hores a Chicago i que va dir que l'havien "tractat com un terrorista".  

Ací, però, hem assistit a rituals diversos barrejant la condició papal i de cap d’estat, del Vaticà. Tot perfecte si no fossin els problemes tècnics de l’avió que l’havia de traslladar a Roma. Finalment el Papa, amb una cort reduïda amb menys cardenals i bisbes a bord, ha acceptat l’avió -molt més petit- que en Felip VI li ha cedit per poder arribar al Vaticà. Entre els Rodalies a Barcelona el dia de la seva visita i l’avió papal de tornada a Roma, estic segur que el pontífex es decantarà properament pel papamòbil, un bon mitja de transport, més fiable.

Beatus ille!

 

 

Pausa administrativa vital.

 

Ja ho vaig anunciar, he patit un procés quirúrgic d’esquena, a les lumbars. Desconec si em correspondria una baixa mèdica com a autor que cada deu dies publicava quelcom a Memòries de Destins. En el cas de no posar-hi més condicionants al moment, hauria pogut alertar-vos amb més concreció del fet. Ha estat una pausa administrativa vital coincidint en un dia concret, el dels fets.

Han estat estones de dolor físic i d’angoixa. De constants vitals enfilant-se, fora de mida. Nervis? Suposo que sí. A l’absentisme, també d’aigua i tabac allargassant-se per previsió, cal afegir-hi la incertesa d’una intervenció tècnicament molt millorada respecte de les que es practicaven no fa massa anys. Hores d’absència per aterrar a la cambra on he fet tres dies d’ingrés sotmès a les proves diverses que pertoquen.

En la desconnexió anestèsica programada hi aparques també una mica la vida real, et tornes exigent, egoista. Un compte enrere allunyat del món que t’envolta per unes hores. Despertes abatut, envoltat d’aparells connectats a la mà amortint el dolor per la ferida causada. Enllestit el problema inicial, ara has de resoldre com sortir-ne i refer-te. Estic en el procés.

El dia abans, a la una vaig anar a dormir. A quarts de sis em llevo. Després esmorzo un parell de vegades, per si de cas. Fins després de la intervenció no puc menjar, beure aigua ni fumar. Per ara ho compleixo. Ha estat tot un dia sense menjar res. Fa força calor. A quarts de dues marxem a la clínica. Em canvio per a la intervenció en una cambra del primer pis. A les 17:00, més o menys, em porten al quiròfan. Un lloc que em recorda el rerefons d’un escenari on els cantants d’un concert de rock dur es presenten mentre van a la seva. No fa pas aire de lloc terrible. Enlloc hi detecto cap esmolador de bisturís. “Com et dius? Jo soc la doctora...”, apareixen sense protagonismes melodramàtics.

L’última presència conscient és al costat d’una taula rara d’intervencions. Perdo el món de vista fins a les 23:00 que entro a planta. Estic entumit i aplacat. No tinc esma per a res. Pendent de la intervenció, de les grapes que ho sargeixen. Curiosament, el dolor que m’ha portat a la intervenció ja no existeix. Ha tocat el dos si no fos per la sensació d’acabat d’intervenir. La tensió i l’índex de glucèmia s’han disparat. Un desastre que es complementa amb l’orina, aparatosament sangonosa. També porto una cànula que treu un líquid rogenc marronós. Són les restes de la intervenció, un drenatge que allibera els residus del que han fet al meu cos i a la meva columna. Una infermera em diu si vull fer-me una fotografia amb la nova cicatriu que decorarà la meva esquena. Jo dic que sí i ella agafa el mòbil amb posat professional per fer el retrat artístic.

La vida hospitalària amb diabetis II és per llençar. Menjar dolent, sense gust i horrorós. Porten uns brous immenjables. Truites dolentes i una fruita incomestible. Per fortuna m’abasteixen amb algun entrepà extern de pernil d’amagatotis. Això fa que suporti una mica la vida sense passar excessiva gana. Al restaurant serveixen un dels plats idèntic al que m’han portat, talls de pollastre bullit sense massa sabor. L’amabilitat de la gent que té cura dels malalts és exquisida. Em netegen, em curen i m’ajuden tocats d’optimisme realista.

Asseure’m al llit és una epopeia. M’hi assec durant estones lligat al drenatge. M’aixeco amb esforços dolorosos. Dissabte m’anuncien que diumenge podré marxar cap a casa, després d’esmorzar. Una bona nova. Passejo -i competeixo amb algun veí de cambra- pels passadissos amb l’equilibri en orris exhibint el cul. Una cursa de coixos. Els meus fills m’han fet companyia durant les tres nits hospitalàries. Quan marxem em porten una cadira de rodes que faig servir de caminador. Ens recull un taxi. És un mal dia, una prova atlètica talla tota la Diagonal. Afortunadament el taxista pot creuar sense problemes.

Soc a casa. Gomboldat per diversos calmants i pastilles antiinflamatòries. Injeccions per estar previngut, d’aquelles a la panxa, protectors d’estómac... Em cedeixen el llit. Dormo sis hores de continu, bocaterrós. Un èxit. Em llevo molt més refet, soc a casa! .

Us anuncio, en el meu cas, que mentre romania anestesiat no he somiat pas en blanc i negre, tampoc en color.

 

 

Veracruz, l'Antigua.

 

El Barça guanya amb força punts de diferència en la classificació general al Reial Madrid al Nou -nou- Camp. Una festa com a Campió de la Lliga a celebrar per als culers en un dia amb un punt trist, la mort del pare de l’entrenador, s’escau en el moment important per a ell i per al club. La imprevisió dels resultats -el futbol és així!- hi posava la incertesa de si el Barça podria aixecar la copa al seu estadi. S’ha fet, la fita o el repte, contra l’etern rival, amb un primer gol de falta directa a l’escaire, una de les virtuts que en Messi se’n va endur a les Amèriques on juga. Apa, nois, només us falta la Champions, un trofeu que no acaba d’arribar encara que enguany tampoc l’hagi assolit el Reial Madrid, el rei de la competició europea. La derrota en la rivalitat europea també passa per la consolació en la frustració aliena.

Perquè el moment colorista del Barça s’ha sobreposat a l’epidèmia més grisa d’hantavirus que no pas la copa de la lliga que el Barça passeja -ara mateix- pels carrers de la ciutat. La moguda de la repatriació dels integrants d’aquest creuer ha estat això, una convulsió d’alt voltatge polític entre la comunitat autonòmica i el govern central que ho està gestionant. Hem vist arguments difícils d’acceptar, com si els ratolins poguessin fer natació artística des del vaixell aturat prop del port per imposició del govern autonòmic. Desconec si aquests rosegadors són capaços d’executar filigranes rítmiques per acabar grimpant al moll de les illes Canàries. Vist des de fora del context i sense interessos aliens, sembla difícil que aquest selecte creuer portés incorporats grumets de cua llarga i mostatxo afuat capaços de realitzar proeses olímpiques com la proposada pel president autonòmic. Caldrà veure, però, quina haurà estat finalment la capacitat real de contagi d’aquest hantavirus aquàtic.

 I com no hi ha dos sense tres, vull fer-me ressò de l’aventura política de la presidenta de la Comunitat de Madrid a Mèxic -amb “x”-. Diuen que ha retallat l’estada al país per la confrontació congriada. Diuen. Anar a Mèxic -amb “x”- per exaltar la figura de l’Hernán Cortés no li ha reportat massa beneficis. Políticament i econòmicament no ha estat pas una anada productiva. Diuen. Anar a Mèxic -amb “x”- no ha estat una bona decisió. Diuen. El rebuig i el ressò protagonitzats per aquesta senyora en aquesta sortida políticament extracurricular hauria fet figa. Diuen. No es pot arribar a l’exterior per lloar-hi un personatge considerat enemic majoritàriament col·lectiu, no sembla pas una bona tàctica. Tensar les declaracions del govern i del mateix monarca espanyol actuals en sentit contrari no ha estat massa brillant. També diuen que ha estat contrària a l’acolliment dels mariners de la rata a l’hospital militar de Madrid on compleixen la quarantena.

 

A la Antigua Veracruz, hi vaig visitar el lloc primer on es va instal·lar Hernán Cortés. La seva casa. Aquest conqueridor va enfilar riu amunt amb les naus procedents del golf de Mèxic -ara d’en Trump-. Resten les parets folrades per arrels i per molta vegetació. Un canó vell i els fonaments dels espais antics. Es pot travessar el riu per una palanca bellugadissa molt llarga. Els indis creien que els conqueridors portaven la casa al vaixell. En aquest indret hi ha la primera església cristiana del món iberoamericà. Petita, senzilla i amb degoters que no s’arreglen. Existeix un pou circular, ara sec, on vaig llençar una moneda -una mesura més pròpia a la fontana de Trevi-, un gest que va sobtar tothom. Els digué que pretenia ser el retorn per part meva de l’or que els vam espoliar. No sé si van comprendre el meu gest, de presumpte conqueridor penedit. L’Antiga Veracruz no és un lloc de masses. Decadent i sense el predicament que hauria de tenir un indret com aquest. Molts mexicans la desconeixen, anuncia el guia. Aquí va desembarcar l’Hernán Cortés amb centenars de soldats. La llegenda diu que va cremar les naus perquè la tropa marinera no tinguessin la temptació de tocar el dos. L’Antigua Veracruz fa olor de canella.

Dels tres episodis em quedo amb la victòria de la lliga pel Barça. M’oblido dels jocs i de les trifulgues que l’hantavirus ha aixecat al sistema immunitari global. De la senyora presidenta de Madrid i Lavapiés em sap greu que no simulés una passada exitosa com la del segon gol d’ahir del Barça. Quanta perícia! Penso que ho tenia més fàcil, reconeixent Mèxic com el país que va acollir tants i tants espanyols acabada la guerra civil. Potser hauria estat un bon gest acostar-se al pou de l’Antigua Veracruz per deixar-hi anar algunes monedes de peso. Amb el gest s’hauria estalviat, segurament, les crítiques i el rebuig d’un país que no perd la memòria.

 

El sol com una ungla de gat.

 

Diuen que no tornarem a veure un eclipsi com el que s’ha de produir el 12 d’agost vinent fins l’any 2180. Una fita o una eternitat que nosaltres, els d’ara, no contemplarem pas. Un joc de pilotes juganeres entre el sol i la lluna administra les regles de les ombres que ens han de tapar la llum directa del sol. Un misteri i una possibilitat astronòmica imposant un misteri que produeix si no una mica de por, causa temor. Una fita important, aliena a les nostres regles humanes, ens sorprèn amb un punt astrològic, una pseudociència que tracta de les presumptes influències dels astres en el destí de les persones i de la predicció d’esdeveniments terrestres per llur posició i aspecte. Un contrast entre el fet astronòmic -científic- envers el concepte astrològic, farcit d’opcions màgiques i vulnerables, que l’astrologia comporta, serà la màgia infinita interpretada en la grandesa geomètrica celestial.

 L’any 1999 -segle XX al taüt històric-, vaig presenciar un eclipsi total de sol a Halfweg, a la rodalia propera d’Amsterdam, vora d’un estany farcit d’inoportuns mosquits. Va ser el dimecres 11 d’agost d’aquell 1999. A les 11:10, el sol presenta una minsa queixalada al NE. La meva desinformació no em deixa concedir-li la importància del moment. A la televisió local es projecta l’abast de l’instant amb grans gentades mirant-s’ho. A les 11:15 intento cercar el sol, em fan mal els ulls. No tinc ulleres ni estris per examinar-lo cara a cara. Els avions continuen passant, l’aeroport de Schiphol és proper.

A les 11:20 la televisió insisteix, és molt important mirar el sol amb ulleres especials, ben protegits. Repassen els eclipsis passats. Tinc un vague record, de molt petit, a l’escola de Sant Pau de Segúries, d’haver-ne vist un de parcial amb un vidre fumat al pati dels nens. Deu minuts més tard el cel s’està enfosquint, hi ha un quart de sol menjat per la lluna. El cel és una mica ennuvolat. Les bromes no ens el deixaran veure amb claredat. Suspendran l’eclipsi? A tres quarts de dotze ha tornat a sortir el sol, navega entre les bromes. Sembla un sol de mitja tarda. La llum es va gradualment apagant diluint les ombres amb el sol amortint-se.

Al migdia, les 12:00, només manca una quarta part del sol per a l’eclipsi total. A les 12:15 s’ha enfosquit de veritat. El sol és com una lleu ungla de gat agressiva a l’horitzó. Un núvol breu ens el tapa. Cal encendre el llum de la cuina. Malgrat el fenomen, s’apropa l’hora de dinar. A les 12:20 s’ha enfosquit força. Finalment, a les 12;25, el sol trona a créixer amb llepades lluminoses ixents banyant la gespa exterior. A dos quarts d’una, la natura recupera el pols vital amb la llum que pertoca. L’ungla de gat esgarrapant la incandescent superfície solar ha deixat de rosegar la circumferència com un ratolí ratant un formatge pantagruèlic.

Fa un parell de dies els mitjans ens diuen que el sol està posat -una mena d’assaig general previ- al lloc exacte en el qual podrem veure l’eclipsi el dia que s’escaigui. Alguns especialistes ja s’hi han desplaçat amb càmeres ideades per captar el moment. Gent preparada cercant el lloc -marcant-lo- per tal de poder-lo fotografiar amb la precisió que el moment es comporti. Hi deuen deixar un petit cartell per tal de vigilar el setial amb un fantasma que, segur, tornarà sud enllà cap a les terres baixes de la Catalunya astrològica sense murs ni grues de la construcció -ni núvols!- impedint l’encegament. Un miratge.

"Senyals al cel, treballs a la terra", fa la dita. Bé, que ja tenim la terra prou moguda. La lluna i el sol s’entrellaçaran en un eclipsi sense un nom de polític segellant-ho. No li cal a la il·lusió òptica d’ombres celestials tenir el nom de personatges vigents, ja que l’home no hi pot fer res, només contemplar-s’ho empetitit i aliè. La rotació i la penombra juguen per, durant un moment, fer-nos conscients del paper de l’home en situacions, encara que previsibles, ens tornen a la mesura real, de nen petit, observant aquest miracle predictible amb un rústec vidre fumat.

Us he de confessar que per ara no tinc cap lloc triat. Si puc gaudir-ne, em situaré a la terrassa de casa i, en el cas de no poder-lo seguir amb tota la pulcritud prescrita, miraré com la llum i el moment m’enlluernen, encara que sigui sense ulleres protectores, com les de la meva infantesa, deixaven traspuar tots els somnis, fins i tot la possibilitat que arribessin els marcians.

Bon preeclipsi!

 

 

Vida de poble.

 

Tarda primerenca al Prepirineu, de pluja i de tempesta sense massa estralls, repetida dia rere dia. Som als temps aigualits d’aquests dies. Una volta de núvols blancs es va enfilant com cotó humit tornant-se, de mica en mica, en horitzó grisós fosc amb molt de rebombori. Caurà pedra? Esperem que no. Ara les pedres -les que el cel ens envia- poden ser inusualment gruixudes. D’aquelles que poden fer mal als horts i pentinen els conreus amb remolins indòmits. Sentir el poder de la pedra xocant contra les teulades o la terra mateixa ens atordeix. Any d’aigües mil i torrents grassos alimentats per la neu que encara baixa amb fúria amorosida de la muntanya cap al riu Ter.

Al matí, quan el sol brilla sense les bromes amenaçadores, si pares l’orella sents com els escolars passen pel carrer. Personal, tanmateix, indòmit, a la recerca del que avui els mestres pretenguin ensenyar-los. Corrues agrupades per afinitats, nens amb nens i noies amb noies, dibuixen ramats adreçant-se al col·legi amb ímpetu. Personal amb motxilla extrema apta per carregar el que pertoqui. Sense rebombori també hi circula la corrua -encara aliena- dels nadons o infants que mandregen ben abrigats perquè els matins i els vespres a Sant Joan de les Abadesses són prou frescos. La corrua d’infants desfila com una cursa de ciclistes sense una meta propera.

Ja us he dit que acostumo a llegir la premsa l’endemà de la seva vigència. Repasso els diaris d’avui, demà. Una estratègia de llegir el paper per tal d’amorosir el que contenen. Demà miraré si allò que anunciaven s’ha fet real. Una manera, considero, una mica estranya d’abastar la informació que ens envolta si la contrastes amb el flux formidable a les xarxes actuals. Penso en el contrast de la notícia exposada en un diari en paper i de les que viuen i creixen per a la pantalla. Són totes prou reals sense intervenció, bàsicament política, o el paper -per raons d’edat- conferint-li una certesa objectiva que no sempre és certa. Com si els prejudicis fan més bones les escrites i redactades amb la vigència del dia a dia que imposen els diaris.

Carregat amb la informació del dia d’abans, suro al carrer per desitjar primer el bon dia als coneguts i també a aquells que trobes per primera vegada. Ja sabeu com la vida als pobles les té aquestes coses. Què costa dir adeu al personal que transita per la mateixa vorera. Només un gest. No calen massa mots. Perquè aturar-te ho fas amb aquelles persones amb qui hi tens cert coneixement arribant a certa amistat vilatana. Negar la salutació és un pecat dels grossos, si es realitza amb coneixement de causa. M’aturo i surten les converses del dia a dia, sense complexitats ni segones intencions, si no vols exercir el paper de portanoves professional. Foteses, si no t’interesses pel protagonisme de l’àvia que s’ha mort aquesta matinada passada. Foteses, si no parles de l’evolució de les obres a la plaça major. Foteses, més encara, si no preguntes per què s’ha separat una parella. Foteses de poble que s’escriuen en cursiva si surten a la premsa local, per exemple.

Aquests dies, l’alcalde de Sant Joan de les Abadesses, en Ramon Roqué, s’ha trobat amb la presidenta de Mèxic, la Claudia Sheinbaum i li ha fet entrega d'un exemplar del llibre "Jaume Nunó: Més enllà de l'himne nacional mexicà". Sembla que l'expresident de Mèxic, Vicente Fox, ha visitat el municipi de Sant Joan de les Abadesses aprofitant la seva estada a Catalunya. Aquest municipi és on va néixer el compositor, Jaime Nunó (1824-1908), autor de la música de l'himne nacional mexicà. Fox ha dit que a Mèxic tothom coneix a Nunó i Francisco Gonzalez Bocanegra, autor de la lletra, perquè apareixen als llibres de text que s'utilitzen a les escoles. Fox també ha destacat el fet que el municipi té una relació molt intensa amb Mèxic perquè acull les festes de la comunitat d'aquest país a Catalunya. Fox ha fet la visita acompanyat de la seva família i del cònsol a Barcelona, Jaime García.

 Arrodoneixo la meva vida social al bar de la cantonada de la plaça Clavé on acostumo a prendre un tallat a la barra. Per fer temps. És una aturada precisa, demano el cafè i el pago al moment per guanyar eficiència com si el temps tingués pressa. És una mania, sempre ho faig. Puc sortir i fer carrer cercant algú més. Entrebancs posant-hi raons per arribar a casa. Hora de dinar, de mandrejar. De fer vida de poble on la transcendència d’aquest Sant Jordi -anticipant-me- serà lleu comparada amb la d’altres ciutats i pobles propers.

Per problemes administratius amb la meva esquena -i per por escènica- he preferit aquesta vida de poble que m’ha privat de presentar el llibre de l’estimat Xavier Chavarria, “Soc qui soc que no soc jo” coincidint amb el Sant Jordi 2026. Ja em sap greu. Em diuen que ha estat un acte perfecte a càrrec d’en Jordi Font-Agustí i l’autor. Enhorabona, Xavier!

Vida de poble!

Metges massa esmolats.

 

Podríem dir que a la situació mundial -de desastre absolut- s’hi suma una condició que m’afecta personalment. En poc més d’un mes m’hauré de sotmetre a una intervenció quirúrgica de l’esquena. Males notícies per pal·liar el dolor físic que em tenalla des de fa massa dies. Un dolor constant que matxuca els nervis i que no admet de tranquil·litzants dels ordinaris. Fa cosa de temps, potser d’anys, que aquest pessigolleig invasor va corcant els conductes fins a produir una sensació radiant molt desagradable. Caminar i dormir són exercicis dificultosos perquè els conductes per on transiten els impulsos estan barrats. Ajeure’s i trobar la posició més idònia no és possible encara que he copsat que recargolar les cames, com fan els nens, m’alliberi una mica. Així, endormiscat, intento no haver-me d’aixecar durant les nits per no ser més molest encara amb qui viu amb mi mateix.

Coses de la jubilació, feien els avis a qui no volies entendre. A la baixa laboral amb les seves coses s’hi afegeix la nova condició que substitueix la dedicació que la vida t’havia assignat. Com si l’horari de metges i professionals sanitaris abastés amb esperança aquest nou calendari omplint els espais una altra vegada, assegut en bancs anònims, esperant que cridin el teu nom sense massa ímpetu vital. Com cansen aquestes mancances i les seves solucions. Perquè jo era dels que creien que això que ara em tortura s’alliberaria, com ja ha fet en ocasions diverses. Avui el resultat ha estat ben clar, he de passar pels quiròfans per tal de deixar de costat aquest dolor intens i emprenyador. Només espero que la paciència amb els altres no empitjori encara més. Que vagi tirant sense massa ensurts. Ai, la paciència imposant-se amb el sentiment de protagonisme interessat dels malalts!

A la cobejable situació personal, no ho desitjo pas a ningú, s’hi afegeix el protagonisme matusser dels personatges guerrers sense massa sentit que no sigui l’odi i el dret a la tortura amb la mort de civils pel mig. Quin panorama! Tenim el món com un vesper pendents d’un estret i d’uns astronautes que ronden pels espais siderals propers a la lluna fent-s’hi selfies amb una rodonesa perfecta per topar amb els conspiranoics ideals terraplanistes. Diríem que ja han arribat al mar i han estat extrets amb pulcritud i en bon estat. S’ha fet, són per ara les persones que s’han allunyat més de la Terra. Bona tornada! Tampoc me’ls imagino en descapotables desfilant com herois per la Cinquena Avinguda al costat d’un president orgullós mentre cauen confetis des dels finestrals novaiorquesos.

Del vesper global on som immersos, tampoc és bon moment per tenir part de la família a terres allunyades amb recances per on s’ha de creuar per anar i tornar. Posem-hi aquell punt extraordinari de risc a les sortides amb vols de llarga durada, les que abans sobrevolaven les monarquies del petrodòlar. A aquestes hores, la reunió per pactar-hi un acord penja literalment d’un fil massa prim on s’hi haurien de decidir els punts clau de les transaccions. Quin merder no han aixecat el president americà, en Donald Trump i la companyia que li fa costat. Han polit una desastrosa situació que ens va esmolant, per ara, per la porta del darrere. Ja veurem com ho resolen o ho resolem tots plegats.

Finalment, els blocs més afectats s’han reunit a Islamabad. Amb tardança, però ho estan fent en uns espais carregats -diuen- d’advertències mútues. La part nord-americana torna a cridar, "Els iranians no semblen adonar-se que no tenen cap carta, més enllà d'una extorsió a curt termini del món mitjançant l'ús de vies navegables internacionals. L'única raó per la qual són vius avui és per negociar!", ha manifestat en Donald Trump. El seu vicepresident, J.D. Vance, mentre es dirigia al Pakistan, ha assegurat que esperava un resultat positiu, però va advertir a la delegació iraniana que si intentava enganyar-los, "descobriran que l'equip negociador nord-americà no és gaire receptiu", com de tret fàcil.  

Som ací, com en un mal d’esquena punyent, pendents de les sortides negociadores d’un grup de personatges sospitosament prou sospitosos. Cridaners i poc efectius. Molestos. Amb maneres mai vistes. Són els que han de decidir si ens acaben posant, més encara, les mans en el sistema de vida on hem viscut fins ara. A la incertesa del tot anirà bé, caldrà veure si som capaços de suportar les seves mesures. Per al meu parer, si fossin els artífexs de la meva cura,  són metges amb bisturís massa esmolats.

 

Dies sagrats.

 

Comença la Setmana Santa. Els mitjans qualifiquen de jornada insòlita la viscuda a Jerusalem. Les autoritats israelians han prohibit la missa a la basílica del Sant Sepulcre perquè la policia israeliana ha bloquejat l’entrada al temple en un ambient inusual sense pelegrins ni processons multitudinàries. El Patriarca llatí de Jerusalem no ha pogut arribar al temple, ha anunciat la cancel·lació de la processó de Diumenge de Rams al lloc on, diuen, van succeir els fets narrats als llibres sagrats.

A les terres més aponentades on viu la meva família hi ha flamarades decadents a causa dels forts vents que ens assoten cap de setmana sí, cap de setmana no. Just fa una quinzena de dies un bufarut potent va arrencar l’avet mil·lenari que feia de sentinella a un dels absis del monestir del poble de Sant Joan de les Abadesses. Desconec si va estar aquesta o una altre bufada similar ens ha deixat amb un tram de carretera de Ripoll a Sant Joan només en sentit únic, ara regulada -a Ribamala- per un semàfor intermitent. Hi ha zones de bosc on el rigor de les manxades ha creat estralls. Panorames dantescos d’arbres arrencats per la força inusitada del vent en un sòl massa humit -afirmen els entesos-.

Davant de les contrarietats mundials i locals, a Sant Joan de les Abadesses sí que es va celebrar la benedicció dels Rams al magnífic monestir romàntic que acull als que hi creuen i als que no en són massa addictes per raons diverses. Jo mateix, sense ser rata de sagristia declarada, enguany no hi he anat. Aquesta festa, la del Ram, és una de les que habitualment m’hi feia participar. Si més no, per veure i assistir a les primeres manifestacions religioses que es comporta com les criatures hi acudíem vestits d’estiu -abans per aquesta data ens posaven calça curts-. Enguany, amb les ventades anunciades i retransmeses,  Protecció Civil va activar la fase d'alerta del pla d'emergències Ventcat i aquest dissabte a la tarda ens ha fet arribar un missatge estrident als mòbils. També al Ripollès.

Per raons del calendari lunar, a la matinada del dia de Rams també entrava en vigor el nou calendari solar d’estiu. No ha sigut pas una coincidència massa freqüent. Que s’alineïn -per raons d’ambdós calendaris- ha estat un fet important que marca el canvi a l’equipament estiuenc de les calces curtes en un mateix dia. Sí que hi va anar la meva família i el net d’un any i pocs mesos. Diguem que a les raons mundials i locals hi he afegit un nou percaç personal. No us vull pas parlar del meu mal d’esquena que m’impedeix gairebé de caminar. Misèries humanes que fan difícil anar a visitar bàsicament l’espectacle infantil en un claustre carregat de festa i de sol.

 A aquestes alçades ja haureu comprès com el meu estat d'ànim no estava disposat a suportar la benedicció ni els parlaments del mossèn -llargs o curts- lloant la diada i la Pasqua propera. En el meu record, quan l’esquena era una part més harmònica i útil -sobretot funcional-, la diada de Rams és un bon moment per enramar de llorer el claustre romànic i la nova època que s’apropa, esperem que amb sol i molta llum. Diguem que la meva situació personal és com el pas de Ribamala, amb un semàfor que em fa aturar als bancs públics de la població per reposar i engrescar-me en un tram més.

 Reprenc l’inici d’aquesta entrada amb més bancs bèl·lics i nàutics. Els mitjans anuncien que el portaavions nord-americà Gerald R. Ford, està fora de combat per dos incidents poc inusuals. L’exigència de la política exterior americana passa factura a la joia de la flota de la US Navy; la nau, considerada com el portaavions més gran, avançat, poderós i car del món ha hagut d’abandonar la seva presència propera al front de guerra actual. El 12 de març es va declarar un incendi a la zona de la bugaderia. El foc va trigar hores a controlar-se. Va cremar cabines, roba de llit i fins a un centenar de lliteres i, el més important, més d'un centenar de tripulants van haver de ser atesos per inhalació de fum mentre alguns mariners pateixen cremades de consideració diversa.

A l'incendi s'hi va afegir un altre afer -tampoc bèl·lic- que, aquest sí, va bombardejar la resistència física i mental de la tripulació -5.000 persones- deixant el portaavions fora de combat, es van detectar greus problemes d'obstrucció al sistema d'evacuació dels sanitaris. Això va obligar a tancar vàters i latrines. I els tripulants que viuen al Gerald R. Ford es trobaven amb cues interminables -com al semàfor de Ribamala- cada vegada que volien anar a fer les seves necessitats. La guerra les té, aquestes imprevisions. Deu ser per això que jo em decanto més pel llum i pel sol.

 

Salut, diners i amor.

 

El tocadiscs mental remena una peça carrinclona de molt èxit durant uns anys, Salut, diners i amor, les tres coses que marcaven el que es necessitava -cantàvem- a la vida del 1968, l’any en el qual es va publicar. A la curta infantesa, les melodies tenien quelcom d’important rere les estrofes de músiques sentimentals que envaïen els espais mentre la gent les cantussejava sense massa capteniment. De posseir les tres coses, doncs, també calia donar les gràcies a Déu. Som davant d’una doble oportunitat, de la vida sense entrebancs vitals que s’ha de glorificar per pura intervenció divina. Això, salut amb diners i amor. Altres anys, altres lletres amb altres tornades s’han imposat.

Arribats a on som, més vells i una mica més xarucs, continuem aixecant les copes brindant per la trilogia. Que res no s’esgoti. Salut per anar enllà. Diners per fer-ho possible i amor per segellar-ho. Tot en un manifest vital. Sense salut, la resta perd força. És l’energia que ens permet bellugar-nos o assaborir allò que volem fer. És un fonament -silenciós- del que fem. Els diners no són la felicitat absoluta, però sí la llibertat. Et donen marge per escollir, per viure amb menys angoixa, per invertir temps en el que realment importa. El motor emocional, però, és l’amor -de parella, d’amistat, familiar o fins i tot l’amor propi- és el que impulsa sentit a la resta. Si ho mirem així, el missatge és gairebé una fórmula de vida. Ens hem preguntat quina d’aquestes tres coses en tenim més -o menys-.

La salut és allò que gairebé mai valorem prou fins que ens falla. És l’eina que ens permet treballar, estimar, crear, gaudir i fins i tot preocupar-nos pels diners. Quan el cos o la ment s’aturen, tot el que semblava urgent deixa de ser-ho. El més curiós és que sovint pensem en la salut com una qüestió de sort o de genètica, però la veritat és que moltes de les decisions quotidianes hi tenen un impacte directe, com dormir bé i a hores regulars. Menjar amb criteri, no amb culpa. Moure el cos, encara que sigui poc. Gestionar l’estrès abans que esclati. Tenir espais de calma i de connexió. La salut no és només absència de malaltia, és energia, claror mental, equilibri emocional.

Els diners no ho són tot, però tampoc són “només diners”. Són una eina que pot donar llibertat o generar angoixa. Poden ser un pont cap a una vida més tranquil·la o un mur que ens impedeix respirar. La relació amb els diners és profundament emocional. No es tracta només de números, sinó de seguretat, d’independència o de possibilitats. Por de perdre. Por de no tenir-ne prou. Quan tenim estabilitat econòmica, la salut mental millora i les relacions sovint es tornen més sanes. Quan hi ha escassetat o incertesa, l’estrès augmenta, el cos ho nota i les discussions poden multiplicar-se. Però també és cert que perseguir diners sense mesura pot afeblir la salut i erosionar l’amor. Treballar hores infinites, viure amb pressió constant o convertir la feina en identitat són camins que poden portar a un buit emocional difícil de reparar.

L’amor -en totes les seves formes ja sigui romàntic, familiar, amistós, comunitari- és el que dona sentit a la resta. És el que ens recorda per què volem estar sans i per què volem tenir estabilitat econòmica. Quan estimem i ens sentim estimats: El sistema immunitari pot millorar. L’estrès disminueix. La motivació augmenta. La vida sembla més suportable, fins i tot en moments difícils. L’amor és el bàlsam, però també és un repte. Requereix temps, presència, comunicació i vulnerabilitat. I aquí és on entra el triangle: si estem esgotats per la feina o preocupats pels diners, és més difícil cuidar les relacions perquè si la salut mental vacil·la, la paciència i la tendresa es fan escasses. Si la relació és conflictiva, la salut i la productivitat se’n ressenten. Perquè l’amor no és només un sentiment, és una pràctica compartida.

Quan salut, diners i amor estan en equilibri, la vida rutlla suaument. No vol dir que tot sigui perfecte, sinó que tenim prou estabilitat per créixer, explorar i gaudir. Aquest equilibri no és un estat permanent; és un moviment constant. Hi haurà moments en què la salut demanarà més atenció, altres en què els diners necessiten més espai, i d’altres en què l’amor necessitarà ser cuidat amb més consciència. Fem-ho!

En la recança per al record em passa pel cap com una cantant d’escala li dedicava a la veïna propera, a la de la porta del costat, que tenia el cor content, content, ple d’alegria i hi afegia com de content el tenia adreçat a la veïna que era a les llistes d’espera d’un centre de salut per fer-li una intervenció d’aquelles que poden portar cua. Quina malifeta! La música amb intenció veïnal -la primera que vaig sentir- sortia d’una cançoneta que aixecava furor. Perquè la veïna amb el cor avariat tampoc tenia massa diners i l’amor encara no havia trucat la seva porta. Quin desastre!

 

 

El Trump i en Trump petrolier.

 

Ja vaig dir que no esmentaria massa aquest personatge, però, del Trump promesa al Trump desconcertant cada vegada hi ha més precisió. A la roda de premsa curta d’ahir, diu quelcom per acabar fent el contrari. Són titulars sense accions. Aquest pollastre les té totes, les gràcies i les armes, per voler superar el que ha provocat. Que el preu de la gasolina als sortidors americans no s’enfili i no comporti que els seus votants hagin de pagar més tot votant-lo menys. Ha desestabilitzat una regió. Vol recuperar en Putin i els seus petrolis tot afavorint també el discurs iranià; ja que el successor del líder mort és el fill amb totes les herències vigents, la més important és l’odi de tots amb la fúria irrefrenable dels qui descobreixen que la casa de tota la vida és ara un espai lliure esquitxat de petroli per a edificar. Recordem Gaza.

Tant ell com el seu soci bèl·lic, el president Netanyahu, han planificat una sortida que, per ara, no porta enlloc. Què en traurem d’aquesta cada vegada més hiperbòlica acció carregada de mort i de despropòsits. Guerra, companys! Aquesta opció no és com la victòria soferta i curta de Veneçuela. L’autèntic fons polític -per descobrir- és l’auge d’Israel. Per conèixer, no tenim imatges certes o plausibles del que està succeint de veritat a l’Orient Mitjà. Potser calia un boig per arriscar-se en un context com l’actual. Només un personatge com aquest gall fart de bogeria ha estat capaç de fer barrar el pas per on circula el petroli i el gas cap al món en general. Tampoc en sabrem res, d’aquest individu, que ens faci veure què hi passa de veres. D’una setmana a l’infinit amb la gasolina i el gas estrangulats. Ja es veurà.

Contemplar-se i escoltar la imatge d’aquest personatge és quelcom que a alguns ens fa sentir vergonya. Com pot la humanitat arribar a aquests extrems quan els possibles acords eren quelcom plausible. Aprofitar el moment per assassinar el màxim dirigent no ha estat quelcom massa previsor. Per ara, tenim el fill. Un personatge que està amagat sense comunicacions per no veure’s reflectit en la mira d’un fusell o d’un dron. No en tenim cap imatge des que va ser triat.

Just el dia del discurs d’aquest aprenent de Napoleó, la presidenta europea, l’Úrsula von der Leyen, va emetre unes declaracions mortíferes per a la política de la Unió Europea. Va dir, ben pentinada i solemne, que calia anar contra el vell ordre per assimilar els principis d’en Trump. Segons ella, aquesta és la solució al fracàs europeu. Posteriorment, ha millorat i ha tornat als vells cabals que marquen les institucions i el dret que provenen de l’Europa de després de la segona guerra mundial. Encara recordo els senyors diputats a Madrid com fonamentaven la guerra que el llavors president, l’Aznar, volia autoritzar. Aixecar-se per votar en una votació amb noms i cognoms tenia un fonament i una valentia que els deu haver marcat. D’ací la força del president espanyol actual afirmant que, al respecte, només hi ha quatre paraules: “No a la guerra”.

No a la guerra. Això és, almenys per a mi mateix i per als que em representen en aquest paquet bèl·lic del qual el petit Napoleó se n’ha despenjat. Una guerra sense el permís dels polítics seguidors o de les institucions que ho han de promoure -això era el vell ordre-. Amb quina por ens pot coaccionar? Més aranzels, com va dir. Desqualificant algú que no pot estar d’acord amb les mesures com les que acaba d’aixecar aquest Trump petrolier? Desconec els motius del personal que l’ha fet president d’un imperi. Algú que amb la seva consciència pròpia en fa prou. Veurem!

Deixo de reconèixer lluitant les religions del llibre, la jueva, la cristiana i la d’Al·là. ¿Quan han deixat de tenir-se-les entre ells mateixos? Sembla que hi ha coses en comú, fins i tot personatges retroalimentant-se els uns amb els altres. ¿Des de quan les religions no han estat un dels fonaments d’aquestes guerres continuades? Des d’ací no puc ni vull reconèixer les benediccions com la d’en Trump al mateix Despatx Oval de fa uns dies.

Beneits -beneïts- sigueu tots plegats.

 

Therians.

 

Fa dies que tinc un nas de lloro amb els  “therians”, el nou concepte que hem après gràcies al mestratge dels que es consideren uns oportunistes de la veritat. Qui són aquests personatges que s’imposen en l’existència actual com un grup més de la diversa diversitat implicada entre els que s’identifiquen com a persones trans i d’altres subgrups de gènere no conforme. Aquest grup de persones no es consideren part de la comunitat LGTB i viceversa. En la breu filosofia exposada, com la d’un gos quan fuig, per aquest grup de personatges, els therians se senten una identitat real. S’identifiquen i hi treballen com un burro per esdevenir un animal no humà.

Fa uns dies a Barcelona, es va produir una convocatòria viral d’una trobada d’aquests personatges  a l’Arc de Triomf. Aquell dissabte al vespre amb aldarulls, vandalisme i almenys cinc detinguts, després que centenars de joves i tafaners boicotegessin la cita que havia nascut a les xarxes socials que es disfressa de gossos, gates, i d’altres animals de cua llarga perquè, segons diuen, s'hi senten vinculats espiritualment. Tot i això, poques d'aquestes persones vestides d'animal s'han presentat a la cita i la majoria de gent eren curiosos que els han increpat -fins i tot agredit- a la gent amb serrell de llop que hi acudia disfressada. 

Grups de violents van boicotejar la cita, fent destrosses, generant aldarulls i també fent crits contra el govern de Pedro Sánchez -el mateix Perro Sánche?-. Entre els esvalotadors, una barreja de descontrolats de la ciutat, estrangers, i també grups de joves de nacionalitat espanyola, molt joves -alguns menors d'edat- buscaven enfrontaments i baralles amb altres persones de manera gratuïta. S'han detectat destrosses en mobiliari urbà i s'han cremat contenidors i papereres. Més animals que persones. Diuen que alguns dels espectadors portaven pinso per esbandir entre els “therians”. Un nou concepte, una subespècie que vol fer-se present en aquesta complexa societat actual -on de nit tots els gats són negres- que no s’ha exposat obertament. Els clarament identificats amb la fauna, però, haurien estat molt pocs.

Els que tenim certa edat encara recordem el Sr. Joan Rigol, llavors president del Parlament de Catalunya, quan va titllar d’animals als Cossos de Seguretat de l’Estat mentre exercia la presidència al 2003. Un diputat li va demanar si es procediria a la votació al respecte. El Sr Rigol, ja era una fura política, anticipant-se al que avui considerem therians. Una premonició -alguna d’equina- que a bastament van demostrar aquests cossos manifestant les seves capacitats operatives durant el referèndum català del primer d’octubre de l’any 2017.

Sense caure del burro, que sempre tiren coces, m’arrossego més enllà encara per arribar a l’Isop. El faulista primer, l'escriptor grec que va viure entre el final del segle VII aC i el principi del segle VI aC. Qui ens va fer arribar faules com la Cigala i la Formiga, la Tortuga i la Llebre, el Llop i la Garsa, el Corb i la Guineu o la de la Guineu i els grans de Raïm. Encara recordo la lliçó moral que es desprenia rere les lectures d’aquestes faules. Que ve el llop! I el llop, diuen, ha arribat, ja el tenim ací en una nova versió, però a l’inrevés, no es tracta d’humanitzar aquests encisadors animals sinó d’animalitzar la conducta humana.

Ho deixo estar ací. No pretenc ser mosca vironera. M’acomiado amb un gall. Abans em proclamo gat vell a oferir gat per llebre. I en tot cas, si em busqueu, feu-ho a la secció de les gates, encara que siguin maules. Perquè la gran qüestió és què hi ha rere d’aquestes noves tendències. Qui les promou i què cerquen? Visca la vida encara que sigui només des del vessant humanista, amb criteri i bones intencions.

 

Balandrau.

 

Aquests dies tornen a passar pel cap les esborronadores imatges del que va succeir a Vallter el dia 30 de desembre del 2000. Amb els anys s’ha magnificat el succés i s’ha recreat com va poder succeir aquell fet tan terrible. Recordo com la gestació de l’estació de muntanya de Vallter 2000 era qüestionada per la gent que en coneix la història i que al·legava els forts vents que acostumen a assotar-la. Bàsicament, pastors i vaquers i els que en coneixien els ets i uts d’aquests llocs abans que un enginyer en dibuixés les línies en un plànol d’intencions. Aquests dies s’estrena Balandrau, la producció que vol insistir en com de difícils van estar aquells dies per la mort de nou persones implicades. Han passat molts anys. Us confesso que encara no l’he mirat, aquest relat.

De la carretera que puja per la Vall de Camprodon fins aquella trista nit, jo era al poble de la Ral, un llogaret que no arriba als cinquanta habitants. Diuen els caçadors d’aquells anys que s’aturaven a les planes de conreu de la Ral per tal d’observar si el vent que hi arribava era un indici de les fortes torbonades que bufaven des de Setcases cap a la vall on ara hi ha l’estació de muntanya. La remor constant a les pastures era quelcom a tenir en compte. El torb és un vent traïdor,  un enemic per a la gent ignorant de les seves conseqüències. Bufa impetuós essent propi de la regió pirinenca, aixeca i arremolina la neu, de manera que la visibilitat minva sensiblement. Des de petit, aquest mot formava part de la nostra consciència. En sentíem a parlar amb tota la precaució que s’hi pugui conferir. El torb! No és una nevada, sinó neu aixecada pel vent. Pot reduir la visibilitat a zero i pot immobilitzar físicament una persona.

Aquell vespre, a la Ral, sopant, es podia sentir com udolaven els aparells movibles. Com les baranes exercien de raspalls afuats pel vent. Bufava amb tota la certesa, aquells esgarips tenien o tindrien conseqüències greus si no havies aconseguit de distreure’n les irades forces per com bufava. Qui es podria suposar que hi havia gent a la muntanya suportant la ira d’aquells esbufecs. Era una nit de torb fuetejant les costes enlairades. Obrir una finestra a la Ral ja era un acte audaç. Qui es podia imaginar la ignorant temeritat amb la qual algunes persones havien decidit enfilar-se per aquells indrets.

   Aquell dia el Ripollès es despertava amb un cel fred i un vent que xiulava amb aquella insistència pròpia de l’hivern. Res feia pensar en la tragèdia. Res que fes sospitar que la muntanya estava a punt de mostrar la cara més indomable. A Vallter, els cotxes arribaven i tornaven sense problemes. Famílies, grups de coneguts, muntanyencs solitaris. El Balandrau, amb la seva silueta amable, semblava un destí perfecte. Un cim que no imposa, que no atemoreix. Cap al migdia, el vent va deixar de ser un fenomen meteorològic per convertir-se en una força cruel. Ratxes superant la força habitual colpejaven la carena del Balandrau. Els testimonis que van sobreviure ho expliquen -en la barreja d’incredulitat i terror- caminar era lluitar contra una paret invisible. El soroll era ensordidor, un rugit constant que feia impossible pensar amb claredat. I llavors, en un instant que ningú va poder anticipar, la neu va cedir. L’allau va començar a moure’s amb una rapidesa inhumana, arrossegant-ho tot. Persones, equips i bastons. No hi havia temps per reaccionar. Només un soroll profund, blanc, que ho engolia tot, un descens violent cap al no-res. La muntanya s’havia convertit en el monstre imprevisible.

Quan el vent bufa fort allà dalt, molts recorden aquell 30 de desembre. Recorden que la muntanya no sempre alerta. Que de vegades, el perill no sembla visible. Que la humilitat és la millor companya de ruta. D’aquells dies vull recordar la força de les persones que van fer possible el rescat. En recordo – no sé si de manera imprecisa- com alguns pagesos van alertar-los, el temps podia esdevenir imprevisible rere una muntanya on tot pot canviar de seguida. Aquesta era la lògica de qui hi viu proper, no semblava pas, aquell, el millor dia.

Després de l’episodi, es va reconèixer que calien prediccions més fines i localitzades per a zones d’alta muntanya. Algunes fonts destaquen que la tragèdia va ser un punt d’inflexió en la manera de comunicar i interpretar els avisos de vent i torb. El torb del Balandrau va evidenciar que un dia aparentment estable pot convertir-se en un infern meteorològic en minuts. Ara se sap que calen més materials de seguretat -GPS, balises, roba tèrmica adequada-. Cal molta prudència en dies de vent fort.

Els mitjans i la comunitat excursionista, després d’aquest fet, han remarcat repetidament la lliçó.

Arriba la Mercè a casa.

 

En aquesta entrada vull parlar de l’arribada de la Mercè a casa. En un any i un mes ens han arribat dos nadons, en Martí el gran, i la Mercè, acabada de néixer, no té gairebé més de quinze dies. Una coseta, comparada amb en Martí, que acaba d’arribar al món sense més coses a fer-hi per ara. Ella i les seves dèries pròpies d’una edat que no han de fer res més que mirar-s’ho amb aquesta indiferència que tots hauríem d’haver tingut. La Mercè és una coseta petitona, molt més que el cosí, en Martí, que per raons de l’edat i per fer-s’hi veure ha decidit començar a caminar just en aquestes circumstàncies. En la deferència que pesa sobre la cosa familiar, hem posat fotos d’ambdós en algunes raconades. L’estimació i els espais es dupliquen tot i l’advertiment que li vaig fer a en Martí, “compta nen, arribarà una nena, la Mercè!”. Em va mirar com qui no sap de qui li parlava.

Crec que ell, el petit més enderiat en no perdre l’equilibri mentre camina, no va estar massa al cas. Per ara no se l’ha contemplada amb massa deteniment. Ja es veurà com acaba aquest procés. Va estar just l’estona quan el pare es va descarregar del pes minúscul que portava damunt del pit. La nena necessita aquelles coses que la fan sentir encara a l’interior humà -calidíssim- d’on la natura l’ha fet fora. Sentir-se important és quelcom que anirà més enllà. Per ara es nodreix, si no plora, per reclamar la seva existència. Ep, soc ací! Quelcom que jo em feia traduir durant l’embaràs a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes vitals per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades. Això mateix jo ja ho deia quan en Martí va néixer.

L’arribada de la Mercè és també única. Una persona més afegida amb una cadira també única a la relació familiar. Una més. Una coseta mirant-nos amb la sorpresa d’allò amb què no hem estat avesats encara. De mica en mica desarrela les seves pulsions humanes, per ara ja ens mira sense posar-hi massa deteniment. Ens contempla. Què deu veure en aquests petits moments!

Per ara la Mercè fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Mercè! Això també ho deia quan va arribar en Martí a casa. A les seves descobertes s’hi pot contrastar la nostra novetat, ella mateixa. Per ara el joc de miralls es va definint. El dibuix, per ara, és del pare, hi ha un acord unànime al respecte. I la tieta d’en Martí, ara novella i acabada d’inaugurar com a mare, diu que ella de petita tenia els mateixos cabells i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. Tot és trobar-hi la semblança.

Una nena mediàtica. Això sí. Va inaugurar les entrades a la cosa memorial de l’ARA, just abans de néixer. Coses de la professió materna. I va estar felicitada a la ràdio pel Ricard Ustrell l’endemà de néixer. Com la profecia, a la setmana de treure el cap, per part del pare i de les seves preferències, anunciant en un programa de Betevé que seria pare de la Mercè Labró, una llicència participant del dia en el qual ella va arribar al món. Era evident, si naixia en un dia parell es diria com la mare, girarien els cognoms. Però el pare, després de veure com pateixen les mares en diades com aquesta, va decidir que la Mercè es diria Labró de primer cognom. Coses de la burocràcia administrativa! Ella, per a tots nosaltres, continua essent la Mercè.

Benvolguda Mercè!