Vida de poble.

 

Tarda primerenca al Prepirineu, de pluja i de tempesta sense massa estralls, repetida dia rere dia. Som als temps aigualits d’aquests dies. Una volta de núvols blancs es va enfilant com cotó humit tornant-se, de mica en mica, en horitzó grisós fosc amb molt de rebombori. Caurà pedra? Esperem que no. Ara les pedres -les que el cel ens envia- poden ser inusualment gruixudes. D’aquelles que poden fer mal als horts i pentinen els conreus amb remolins indòmits. Sentir el poder de la pedra xocant contra les teulades o la terra mateixa ens atordeix. Any d’aigües mil i torrents grassos alimentats per la neu que encara baixa amb fúria amorosida de la muntanya cap al riu Ter.

Al matí, quan el sol brilla sense les bromes amenaçadores, si pares l’orella sents com els escolars passen pel carrer. Personal, tanmateix, indòmit, a la recerca del que avui els mestres pretenguin ensenyar-los. Corrues agrupades per afinitats, nens amb nens i noies amb noies, dibuixen ramats adreçant-se al col·legi amb ímpetu. Personal amb motxilla extrema apta per carregar el que pertoqui. Sense rebombori també hi circula la corrua -encara aliena- dels nadons o infants que mandregen ben abrigats perquè els matins i els vespres a Sant Joan de les Abadesses són prou frescos. La corrua d’infants desfila com una cursa de ciclistes sense una meta propera.

Ja us he dit que acostumo a llegir la premsa l’endemà de la seva vigència. Repasso els diaris d’avui, demà. Una estratègia de llegir el paper per tal d’amorosir el que contenen. Demà miraré si allò que anunciaven s’ha fet real. Una manera, considero, una mica estranya d’abastar la informació que ens envolta si la contrastes amb el flux formidable a les xarxes actuals. Penso en el contrast de la notícia exposada en un diari en paper i de les que viuen i creixen per a la pantalla. Són totes prou reals sense intervenció, bàsicament política, o el paper -per raons d’edat- conferint-li una certesa objectiva que no sempre és certa. Com si els prejudicis fan més bones les escrites i redactades amb la vigència del dia a dia que imposen els diaris.

Carregat amb la informació del dia d’abans, suro al carrer per desitjar primer el bon dia als coneguts i també a aquells que trobes per primera vegada. Ja sabeu com la vida als pobles les té aquestes coses. Què costa dir adeu al personal que transita per la mateixa vorera. Només un gest. No calen massa mots. Perquè aturar-te ho fas amb aquelles persones amb qui hi tens cert coneixement arribant a certa amistat vilatana. Negar la salutació és un pecat dels grossos, si es realitza amb coneixement de causa. M’aturo i surten les converses del dia a dia, sense complexitats ni segones intencions, si no vols exercir el paper de portanoves professional. Foteses, si no t’interesses pel protagonisme de l’àvia que s’ha mort aquesta matinada passada. Foteses, si no parles de l’evolució de les obres a la plaça major. Foteses, més encara, si no preguntes per què s’ha separat una parella. Foteses de poble que s’escriuen en cursiva si surten a la premsa local, per exemple.

Aquests dies, l’alcalde de Sant Joan de les Abadesses, en Ramon Roqué, s’ha trobat amb la presidenta de Mèxic, la Claudia Sheinbaum i li ha fet entrega d'un exemplar del llibre "Jaume Nunó: Més enllà de l'himne nacional mexicà". Sembla que l'expresident de Mèxic, Vicente Fox, ha visitat el municipi de Sant Joan de les Abadesses aprofitant la seva estada a Catalunya. Aquest municipi és on va néixer el compositor, Jaime Nunó (1824-1908), autor de la música de l'himne nacional mexicà. Fox ha dit que a Mèxic tothom coneix a Nunó i Francisco Gonzalez Bocanegra, autor de la lletra, perquè apareixen als llibres de text que s'utilitzen a les escoles. Fox també ha destacat el fet que el municipi té una relació molt intensa amb Mèxic perquè acull les festes de la comunitat d'aquest país a Catalunya. Fox ha fet la visita acompanyat de la seva família i del cònsol a Barcelona, Jaime García.

 Arrodoneixo la meva vida social al bar de la cantonada de la plaça Clavé on acostumo a prendre un tallat a la barra. Per fer temps. És una aturada precisa, demano el cafè i el pago al moment per guanyar eficiència com si el temps tingués pressa. És una mania, sempre ho faig. Puc sortir i fer carrer cercant algú més. Entrebancs posant-hi raons per arribar a casa. Hora de dinar, de mandrejar. De fer vida de poble on la transcendència d’aquest Sant Jordi -anticipant-me- serà lleu comparada amb la d’altres ciutats i pobles propers.

Per problemes administratius amb la meva esquena -i per por escènica- he preferit aquesta vida de poble que m’ha privat de presentar el llibre de l’estimat Xavier Chavarria, “Soc qui soc que no soc jo” coincidint amb el Sant Jordi 2026. Ja em sap greu. Em diuen que ha estat un acte perfecte a càrrec d’en Jordi Font-Agustí i l’autor. Enhorabona, Xavier!

Vida de poble!

Metges massa esmolats.

 

Podríem dir que a la situació mundial -de desastre absolut- s’hi suma una condició que m’afecta personalment. En poc més d’un mes m’hauré de sotmetre a una intervenció quirúrgica de l’esquena. Males notícies per pal·liar el dolor físic que em tenalla des de fa massa dies. Un dolor constant que matxuca els nervis i que no admet de tranquil·litzants dels ordinaris. Fa cosa de temps, potser d’anys, que aquest pessigolleig invasor va corcant els conductes fins a produir una sensació radiant molt desagradable. Caminar i dormir són exercicis dificultosos perquè els conductes per on transiten els impulsos estan barrats. Ajeure’s i trobar la posició més idònia no és possible encara que he copsat que recargolar les cames, com fan els nens, m’alliberi una mica. Així, endormiscat, intento no haver-me d’aixecar durant les nits per no ser més molest encara amb qui viu amb mi mateix.

Coses de la jubilació, feien els avis a qui no volies entendre. A la baixa laboral amb les seves coses s’hi afegeix la nova condició que substitueix la dedicació que la vida t’havia assignat. Com si l’horari de metges i professionals sanitaris abastés amb esperança aquest nou calendari omplint els espais una altra vegada, assegut en bancs anònims, esperant que cridin el teu nom sense massa ímpetu vital. Com cansen aquestes mancances i les seves solucions. Perquè jo era dels que creien que això que ara em tortura s’alliberaria, com ja ha fet en ocasions diverses. Avui el resultat ha estat ben clar, he de passar pels quiròfans per tal de deixar de costat aquest dolor intens i emprenyador. Només espero que la paciència amb els altres no empitjori encara més. Que vagi tirant sense massa ensurts. Ai, la paciència imposant-se amb el sentiment de protagonisme interessat dels malalts!

A la cobejable situació personal, no ho desitjo pas a ningú, s’hi afegeix el protagonisme matusser dels personatges guerrers sense massa sentit que no sigui l’odi i el dret a la tortura amb la mort de civils pel mig. Quin panorama! Tenim el món com un vesper pendents d’un estret i d’uns astronautes que ronden pels espais siderals propers a la lluna fent-s’hi selfies amb una rodonesa perfecta per topar amb els conspiranoics ideals terraplanistes. Diríem que ja han arribat al mar i han estat extrets amb pulcritud i en bon estat. S’ha fet, són per ara les persones que s’han allunyat més de la Terra. Bona tornada! Tampoc me’ls imagino en descapotables desfilant com herois per la Cinquena Avinguda al costat d’un president orgullós mentre cauen confetis des dels finestrals novaiorquesos.

Del vesper global on som immersos, tampoc és bon moment per tenir part de la família a terres allunyades amb recances per on s’ha de creuar per anar i tornar. Posem-hi aquell punt extraordinari de risc a les sortides amb vols de llarga durada, les que abans sobrevolaven les monarquies del petrodòlar. A aquestes hores, la reunió per pactar-hi un acord penja literalment d’un fil massa prim on s’hi haurien de decidir els punts clau de les transaccions. Quin merder no han aixecat el president americà, en Donald Trump i la companyia que li fa costat. Han polit una desastrosa situació que ens va esmolant, per ara, per la porta del darrere. Ja veurem com ho resolen o ho resolem tots plegats.

Finalment, els blocs més afectats s’han reunit a Islamabad. Amb tardança, però ho estan fent en uns espais carregats -diuen- d’advertències mútues. La part nord-americana torna a cridar, "Els iranians no semblen adonar-se que no tenen cap carta, més enllà d'una extorsió a curt termini del món mitjançant l'ús de vies navegables internacionals. L'única raó per la qual són vius avui és per negociar!", ha manifestat en Donald Trump. El seu vicepresident, J.D. Vance, mentre es dirigia al Pakistan, ha assegurat que esperava un resultat positiu, però va advertir a la delegació iraniana que si intentava enganyar-los, "descobriran que l'equip negociador nord-americà no és gaire receptiu", com de tret fàcil.  

Som ací, com en un mal d’esquena punyent, pendents de les sortides negociadores d’un grup de personatges sospitosament prou sospitosos. Cridaners i poc efectius. Molestos. Amb maneres mai vistes. Són els que han de decidir si ens acaben posant, més encara, les mans en el sistema de vida on hem viscut fins ara. A la incertesa del tot anirà bé, caldrà veure si som capaços de suportar les seves mesures. Per al meu parer, si fossin els artífexs de la meva cura,  són metges amb bisturís massa esmolats.

 

Dies sagrats.

 

Comença la Setmana Santa. Els mitjans qualifiquen de jornada insòlita la viscuda a Jerusalem. Les autoritats israelians han prohibit la missa a la basílica del Sant Sepulcre perquè la policia israeliana ha bloquejat l’entrada al temple en un ambient inusual sense pelegrins ni processons multitudinàries. El Patriarca llatí de Jerusalem no ha pogut arribar al temple, ha anunciat la cancel·lació de la processó de Diumenge de Rams al lloc on, diuen, van succeir els fets narrats als llibres sagrats.

A les terres més aponentades on viu la meva família hi ha flamarades decadents a causa dels forts vents que ens assoten cap de setmana sí, cap de setmana no. Just fa una quinzena de dies un bufarut potent va arrencar l’avet mil·lenari que feia de sentinella a un dels absis del monestir del poble de Sant Joan de les Abadesses. Desconec si va estar aquesta o una altre bufada similar ens ha deixat amb un tram de carretera de Ripoll a Sant Joan només en sentit únic, ara regulada -a Ribamala- per un semàfor intermitent. Hi ha zones de bosc on el rigor de les manxades ha creat estralls. Panorames dantescos d’arbres arrencats per la força inusitada del vent en un sòl massa humit -afirmen els entesos-.

Davant de les contrarietats mundials i locals, a Sant Joan de les Abadesses sí que es va celebrar la benedicció dels Rams al magnífic monestir romàntic que acull als que hi creuen i als que no en són massa addictes per raons diverses. Jo mateix, sense ser rata de sagristia declarada, enguany no hi he anat. Aquesta festa, la del Ram, és una de les que habitualment m’hi feia participar. Si més no, per veure i assistir a les primeres manifestacions religioses que es comporta com les criatures hi acudíem vestits d’estiu -abans per aquesta data ens posaven calça curts-. Enguany, amb les ventades anunciades i retransmeses,  Protecció Civil va activar la fase d'alerta del pla d'emergències Ventcat i aquest dissabte a la tarda ens ha fet arribar un missatge estrident als mòbils. També al Ripollès.

Per raons del calendari lunar, a la matinada del dia de Rams també entrava en vigor el nou calendari solar d’estiu. No ha sigut pas una coincidència massa freqüent. Que s’alineïn -per raons d’ambdós calendaris- ha estat un fet important que marca el canvi a l’equipament estiuenc de les calces curtes en un mateix dia. Sí que hi va anar la meva família i el net d’un any i pocs mesos. Diguem que a les raons mundials i locals hi he afegit un nou percaç personal. No us vull pas parlar del meu mal d’esquena que m’impedeix gairebé de caminar. Misèries humanes que fan difícil anar a visitar bàsicament l’espectacle infantil en un claustre carregat de festa i de sol.

 A aquestes alçades ja haureu comprès com el meu estat d'ànim no estava disposat a suportar la benedicció ni els parlaments del mossèn -llargs o curts- lloant la diada i la Pasqua propera. En el meu record, quan l’esquena era una part més harmònica i útil -sobretot funcional-, la diada de Rams és un bon moment per enramar de llorer el claustre romànic i la nova època que s’apropa, esperem que amb sol i molta llum. Diguem que la meva situació personal és com el pas de Ribamala, amb un semàfor que em fa aturar als bancs públics de la població per reposar i engrescar-me en un tram més.

 Reprenc l’inici d’aquesta entrada amb més bancs bèl·lics i nàutics. Els mitjans anuncien que el portaavions nord-americà Gerald R. Ford, està fora de combat per dos incidents poc inusuals. L’exigència de la política exterior americana passa factura a la joia de la flota de la US Navy; la nau, considerada com el portaavions més gran, avançat, poderós i car del món ha hagut d’abandonar la seva presència propera al front de guerra actual. El 12 de març es va declarar un incendi a la zona de la bugaderia. El foc va trigar hores a controlar-se. Va cremar cabines, roba de llit i fins a un centenar de lliteres i, el més important, més d'un centenar de tripulants van haver de ser atesos per inhalació de fum mentre alguns mariners pateixen cremades de consideració diversa.

A l'incendi s'hi va afegir un altre afer -tampoc bèl·lic- que, aquest sí, va bombardejar la resistència física i mental de la tripulació -5.000 persones- deixant el portaavions fora de combat, es van detectar greus problemes d'obstrucció al sistema d'evacuació dels sanitaris. Això va obligar a tancar vàters i latrines. I els tripulants que viuen al Gerald R. Ford es trobaven amb cues interminables -com al semàfor de Ribamala- cada vegada que volien anar a fer les seves necessitats. La guerra les té, aquestes imprevisions. Deu ser per això que jo em decanto més pel llum i pel sol.

 

Salut, diners i amor.

 

El tocadiscs mental remena una peça carrinclona de molt èxit durant uns anys, Salut, diners i amor, les tres coses que marcaven el que es necessitava -cantàvem- a la vida del 1968, l’any en el qual es va publicar. A la curta infantesa, les melodies tenien quelcom d’important rere les estrofes de músiques sentimentals que envaïen els espais mentre la gent les cantussejava sense massa capteniment. De posseir les tres coses, doncs, també calia donar les gràcies a Déu. Som davant d’una doble oportunitat, de la vida sense entrebancs vitals que s’ha de glorificar per pura intervenció divina. Això, salut amb diners i amor. Altres anys, altres lletres amb altres tornades s’han imposat.

Arribats a on som, més vells i una mica més xarucs, continuem aixecant les copes brindant per la trilogia. Que res no s’esgoti. Salut per anar enllà. Diners per fer-ho possible i amor per segellar-ho. Tot en un manifest vital. Sense salut, la resta perd força. És l’energia que ens permet bellugar-nos o assaborir allò que volem fer. És un fonament -silenciós- del que fem. Els diners no són la felicitat absoluta, però sí la llibertat. Et donen marge per escollir, per viure amb menys angoixa, per invertir temps en el que realment importa. El motor emocional, però, és l’amor -de parella, d’amistat, familiar o fins i tot l’amor propi- és el que impulsa sentit a la resta. Si ho mirem així, el missatge és gairebé una fórmula de vida. Ens hem preguntat quina d’aquestes tres coses en tenim més -o menys-.

La salut és allò que gairebé mai valorem prou fins que ens falla. És l’eina que ens permet treballar, estimar, crear, gaudir i fins i tot preocupar-nos pels diners. Quan el cos o la ment s’aturen, tot el que semblava urgent deixa de ser-ho. El més curiós és que sovint pensem en la salut com una qüestió de sort o de genètica, però la veritat és que moltes de les decisions quotidianes hi tenen un impacte directe, com dormir bé i a hores regulars. Menjar amb criteri, no amb culpa. Moure el cos, encara que sigui poc. Gestionar l’estrès abans que esclati. Tenir espais de calma i de connexió. La salut no és només absència de malaltia, és energia, claror mental, equilibri emocional.

Els diners no ho són tot, però tampoc són “només diners”. Són una eina que pot donar llibertat o generar angoixa. Poden ser un pont cap a una vida més tranquil·la o un mur que ens impedeix respirar. La relació amb els diners és profundament emocional. No es tracta només de números, sinó de seguretat, d’independència o de possibilitats. Por de perdre. Por de no tenir-ne prou. Quan tenim estabilitat econòmica, la salut mental millora i les relacions sovint es tornen més sanes. Quan hi ha escassetat o incertesa, l’estrès augmenta, el cos ho nota i les discussions poden multiplicar-se. Però també és cert que perseguir diners sense mesura pot afeblir la salut i erosionar l’amor. Treballar hores infinites, viure amb pressió constant o convertir la feina en identitat són camins que poden portar a un buit emocional difícil de reparar.

L’amor -en totes les seves formes ja sigui romàntic, familiar, amistós, comunitari- és el que dona sentit a la resta. És el que ens recorda per què volem estar sans i per què volem tenir estabilitat econòmica. Quan estimem i ens sentim estimats: El sistema immunitari pot millorar. L’estrès disminueix. La motivació augmenta. La vida sembla més suportable, fins i tot en moments difícils. L’amor és el bàlsam, però també és un repte. Requereix temps, presència, comunicació i vulnerabilitat. I aquí és on entra el triangle: si estem esgotats per la feina o preocupats pels diners, és més difícil cuidar les relacions perquè si la salut mental vacil·la, la paciència i la tendresa es fan escasses. Si la relació és conflictiva, la salut i la productivitat se’n ressenten. Perquè l’amor no és només un sentiment, és una pràctica compartida.

Quan salut, diners i amor estan en equilibri, la vida rutlla suaument. No vol dir que tot sigui perfecte, sinó que tenim prou estabilitat per créixer, explorar i gaudir. Aquest equilibri no és un estat permanent; és un moviment constant. Hi haurà moments en què la salut demanarà més atenció, altres en què els diners necessiten més espai, i d’altres en què l’amor necessitarà ser cuidat amb més consciència. Fem-ho!

En la recança per al record em passa pel cap com una cantant d’escala li dedicava a la veïna propera, a la de la porta del costat, que tenia el cor content, content, ple d’alegria i hi afegia com de content el tenia adreçat a la veïna que era a les llistes d’espera d’un centre de salut per fer-li una intervenció d’aquelles que poden portar cua. Quina malifeta! La música amb intenció veïnal -la primera que vaig sentir- sortia d’una cançoneta que aixecava furor. Perquè la veïna amb el cor avariat tampoc tenia massa diners i l’amor encara no havia trucat la seva porta. Quin desastre!

 

 

El Trump i en Trump petrolier.

 

Ja vaig dir que no esmentaria massa aquest personatge, però, del Trump promesa al Trump desconcertant cada vegada hi ha més precisió. A la roda de premsa curta d’ahir, diu quelcom per acabar fent el contrari. Són titulars sense accions. Aquest pollastre les té totes, les gràcies i les armes, per voler superar el que ha provocat. Que el preu de la gasolina als sortidors americans no s’enfili i no comporti que els seus votants hagin de pagar més tot votant-lo menys. Ha desestabilitzat una regió. Vol recuperar en Putin i els seus petrolis tot afavorint també el discurs iranià; ja que el successor del líder mort és el fill amb totes les herències vigents, la més important és l’odi de tots amb la fúria irrefrenable dels qui descobreixen que la casa de tota la vida és ara un espai lliure esquitxat de petroli per a edificar. Recordem Gaza.

Tant ell com el seu soci bèl·lic, el president Netanyahu, han planificat una sortida que, per ara, no porta enlloc. Què en traurem d’aquesta cada vegada més hiperbòlica acció carregada de mort i de despropòsits. Guerra, companys! Aquesta opció no és com la victòria soferta i curta de Veneçuela. L’autèntic fons polític -per descobrir- és l’auge d’Israel. Per conèixer, no tenim imatges certes o plausibles del que està succeint de veritat a l’Orient Mitjà. Potser calia un boig per arriscar-se en un context com l’actual. Només un personatge com aquest gall fart de bogeria ha estat capaç de fer barrar el pas per on circula el petroli i el gas cap al món en general. Tampoc en sabrem res, d’aquest individu, que ens faci veure què hi passa de veres. D’una setmana a l’infinit amb la gasolina i el gas estrangulats. Ja es veurà.

Contemplar-se i escoltar la imatge d’aquest personatge és quelcom que a alguns ens fa sentir vergonya. Com pot la humanitat arribar a aquests extrems quan els possibles acords eren quelcom plausible. Aprofitar el moment per assassinar el màxim dirigent no ha estat quelcom massa previsor. Per ara, tenim el fill. Un personatge que està amagat sense comunicacions per no veure’s reflectit en la mira d’un fusell o d’un dron. No en tenim cap imatge des que va ser triat.

Just el dia del discurs d’aquest aprenent de Napoleó, la presidenta europea, l’Úrsula von der Leyen, va emetre unes declaracions mortíferes per a la política de la Unió Europea. Va dir, ben pentinada i solemne, que calia anar contra el vell ordre per assimilar els principis d’en Trump. Segons ella, aquesta és la solució al fracàs europeu. Posteriorment, ha millorat i ha tornat als vells cabals que marquen les institucions i el dret que provenen de l’Europa de després de la segona guerra mundial. Encara recordo els senyors diputats a Madrid com fonamentaven la guerra que el llavors president, l’Aznar, volia autoritzar. Aixecar-se per votar en una votació amb noms i cognoms tenia un fonament i una valentia que els deu haver marcat. D’ací la força del president espanyol actual afirmant que, al respecte, només hi ha quatre paraules: “No a la guerra”.

No a la guerra. Això és, almenys per a mi mateix i per als que em representen en aquest paquet bèl·lic del qual el petit Napoleó se n’ha despenjat. Una guerra sense el permís dels polítics seguidors o de les institucions que ho han de promoure -això era el vell ordre-. Amb quina por ens pot coaccionar? Més aranzels, com va dir. Desqualificant algú que no pot estar d’acord amb les mesures com les que acaba d’aixecar aquest Trump petrolier? Desconec els motius del personal que l’ha fet president d’un imperi. Algú que amb la seva consciència pròpia en fa prou. Veurem!

Deixo de reconèixer lluitant les religions del llibre, la jueva, la cristiana i la d’Al·là. ¿Quan han deixat de tenir-se-les entre ells mateixos? Sembla que hi ha coses en comú, fins i tot personatges retroalimentant-se els uns amb els altres. ¿Des de quan les religions no han estat un dels fonaments d’aquestes guerres continuades? Des d’ací no puc ni vull reconèixer les benediccions com la d’en Trump al mateix Despatx Oval de fa uns dies.

Beneits -beneïts- sigueu tots plegats.

 

Therians.

 

Fa dies que tinc un nas de lloro amb els  “therians”, el nou concepte que hem après gràcies al mestratge dels que es consideren uns oportunistes de la veritat. Qui són aquests personatges que s’imposen en l’existència actual com un grup més de la diversa diversitat implicada entre els que s’identifiquen com a persones trans i d’altres subgrups de gènere no conforme. Aquest grup de persones no es consideren part de la comunitat LGTB i viceversa. En la breu filosofia exposada, com la d’un gos quan fuig, per aquest grup de personatges, els therians se senten una identitat real. S’identifiquen i hi treballen com un burro per esdevenir un animal no humà.

Fa uns dies a Barcelona, es va produir una convocatòria viral d’una trobada d’aquests personatges  a l’Arc de Triomf. Aquell dissabte al vespre amb aldarulls, vandalisme i almenys cinc detinguts, després que centenars de joves i tafaners boicotegessin la cita que havia nascut a les xarxes socials que es disfressa de gossos, gates, i d’altres animals de cua llarga perquè, segons diuen, s'hi senten vinculats espiritualment. Tot i això, poques d'aquestes persones vestides d'animal s'han presentat a la cita i la majoria de gent eren curiosos que els han increpat -fins i tot agredit- a la gent amb serrell de llop que hi acudia disfressada. 

Grups de violents van boicotejar la cita, fent destrosses, generant aldarulls i també fent crits contra el govern de Pedro Sánchez -el mateix Perro Sánche?-. Entre els esvalotadors, una barreja de descontrolats de la ciutat, estrangers, i també grups de joves de nacionalitat espanyola, molt joves -alguns menors d'edat- buscaven enfrontaments i baralles amb altres persones de manera gratuïta. S'han detectat destrosses en mobiliari urbà i s'han cremat contenidors i papereres. Més animals que persones. Diuen que alguns dels espectadors portaven pinso per esbandir entre els “therians”. Un nou concepte, una subespècie que vol fer-se present en aquesta complexa societat actual -on de nit tots els gats són negres- que no s’ha exposat obertament. Els clarament identificats amb la fauna, però, haurien estat molt pocs.

Els que tenim certa edat encara recordem el Sr. Joan Rigol, llavors president del Parlament de Catalunya, quan va titllar d’animals als Cossos de Seguretat de l’Estat mentre exercia la presidència al 2003. Un diputat li va demanar si es procediria a la votació al respecte. El Sr Rigol, ja era una fura política, anticipant-se al que avui considerem therians. Una premonició -alguna d’equina- que a bastament van demostrar aquests cossos manifestant les seves capacitats operatives durant el referèndum català del primer d’octubre de l’any 2017.

Sense caure del burro, que sempre tiren coces, m’arrossego més enllà encara per arribar a l’Isop. El faulista primer, l'escriptor grec que va viure entre el final del segle VII aC i el principi del segle VI aC. Qui ens va fer arribar faules com la Cigala i la Formiga, la Tortuga i la Llebre, el Llop i la Garsa, el Corb i la Guineu o la de la Guineu i els grans de Raïm. Encara recordo la lliçó moral que es desprenia rere les lectures d’aquestes faules. Que ve el llop! I el llop, diuen, ha arribat, ja el tenim ací en una nova versió, però a l’inrevés, no es tracta d’humanitzar aquests encisadors animals sinó d’animalitzar la conducta humana.

Ho deixo estar ací. No pretenc ser mosca vironera. M’acomiado amb un gall. Abans em proclamo gat vell a oferir gat per llebre. I en tot cas, si em busqueu, feu-ho a la secció de les gates, encara que siguin maules. Perquè la gran qüestió és què hi ha rere d’aquestes noves tendències. Qui les promou i què cerquen? Visca la vida encara que sigui només des del vessant humanista, amb criteri i bones intencions.

 

Balandrau.

 

Aquests dies tornen a passar pel cap les esborronadores imatges del que va succeir a Vallter el dia 30 de desembre del 2000. Amb els anys s’ha magnificat el succés i s’ha recreat com va poder succeir aquell fet tan terrible. Recordo com la gestació de l’estació de muntanya de Vallter 2000 era qüestionada per la gent que en coneix la història i que al·legava els forts vents que acostumen a assotar-la. Bàsicament, pastors i vaquers i els que en coneixien els ets i uts d’aquests llocs abans que un enginyer en dibuixés les línies en un plànol d’intencions. Aquests dies s’estrena Balandrau, la producció que vol insistir en com de difícils van estar aquells dies per la mort de nou persones implicades. Han passat molts anys. Us confesso que encara no l’he mirat, aquest relat.

De la carretera que puja per la Vall de Camprodon fins aquella trista nit, jo era al poble de la Ral, un llogaret que no arriba als cinquanta habitants. Diuen els caçadors d’aquells anys que s’aturaven a les planes de conreu de la Ral per tal d’observar si el vent que hi arribava era un indici de les fortes torbonades que bufaven des de Setcases cap a la vall on ara hi ha l’estació de muntanya. La remor constant a les pastures era quelcom a tenir en compte. El torb és un vent traïdor,  un enemic per a la gent ignorant de les seves conseqüències. Bufa impetuós essent propi de la regió pirinenca, aixeca i arremolina la neu, de manera que la visibilitat minva sensiblement. Des de petit, aquest mot formava part de la nostra consciència. En sentíem a parlar amb tota la precaució que s’hi pugui conferir. El torb! No és una nevada, sinó neu aixecada pel vent. Pot reduir la visibilitat a zero i pot immobilitzar físicament una persona.

Aquell vespre, a la Ral, sopant, es podia sentir com udolaven els aparells movibles. Com les baranes exercien de raspalls afuats pel vent. Bufava amb tota la certesa, aquells esgarips tenien o tindrien conseqüències greus si no havies aconseguit de distreure’n les irades forces per com bufava. Qui es podria suposar que hi havia gent a la muntanya suportant la ira d’aquells esbufecs. Era una nit de torb fuetejant les costes enlairades. Obrir una finestra a la Ral ja era un acte audaç. Qui es podia imaginar la ignorant temeritat amb la qual algunes persones havien decidit enfilar-se per aquells indrets.

   Aquell dia el Ripollès es despertava amb un cel fred i un vent que xiulava amb aquella insistència pròpia de l’hivern. Res feia pensar en la tragèdia. Res que fes sospitar que la muntanya estava a punt de mostrar la cara més indomable. A Vallter, els cotxes arribaven i tornaven sense problemes. Famílies, grups de coneguts, muntanyencs solitaris. El Balandrau, amb la seva silueta amable, semblava un destí perfecte. Un cim que no imposa, que no atemoreix. Cap al migdia, el vent va deixar de ser un fenomen meteorològic per convertir-se en una força cruel. Ratxes superant la força habitual colpejaven la carena del Balandrau. Els testimonis que van sobreviure ho expliquen -en la barreja d’incredulitat i terror- caminar era lluitar contra una paret invisible. El soroll era ensordidor, un rugit constant que feia impossible pensar amb claredat. I llavors, en un instant que ningú va poder anticipar, la neu va cedir. L’allau va començar a moure’s amb una rapidesa inhumana, arrossegant-ho tot. Persones, equips i bastons. No hi havia temps per reaccionar. Només un soroll profund, blanc, que ho engolia tot, un descens violent cap al no-res. La muntanya s’havia convertit en el monstre imprevisible.

Quan el vent bufa fort allà dalt, molts recorden aquell 30 de desembre. Recorden que la muntanya no sempre alerta. Que de vegades, el perill no sembla visible. Que la humilitat és la millor companya de ruta. D’aquells dies vull recordar la força de les persones que van fer possible el rescat. En recordo – no sé si de manera imprecisa- com alguns pagesos van alertar-los, el temps podia esdevenir imprevisible rere una muntanya on tot pot canviar de seguida. Aquesta era la lògica de qui hi viu proper, no semblava pas, aquell, el millor dia.

Després de l’episodi, es va reconèixer que calien prediccions més fines i localitzades per a zones d’alta muntanya. Algunes fonts destaquen que la tragèdia va ser un punt d’inflexió en la manera de comunicar i interpretar els avisos de vent i torb. El torb del Balandrau va evidenciar que un dia aparentment estable pot convertir-se en un infern meteorològic en minuts. Ara se sap que calen més materials de seguretat -GPS, balises, roba tèrmica adequada-. Cal molta prudència en dies de vent fort.

Els mitjans i la comunitat excursionista, després d’aquest fet, han remarcat repetidament la lliçó.

Arriba la Mercè a casa.

 

En aquesta entrada vull parlar de l’arribada de la Mercè a casa. En un any i un mes ens han arribat dos nadons, en Martí el gran, i la Mercè, acabada de néixer, no té gairebé més de quinze dies. Una coseta, comparada amb en Martí, que acaba d’arribar al món sense més coses a fer-hi per ara. Ella i les seves dèries pròpies d’una edat que no han de fer res més que mirar-s’ho amb aquesta indiferència que tots hauríem d’haver tingut. La Mercè és una coseta petitona, molt més que el cosí, en Martí, que per raons de l’edat i per fer-s’hi veure ha decidit començar a caminar just en aquestes circumstàncies. En la deferència que pesa sobre la cosa familiar, hem posat fotos d’ambdós en algunes raconades. L’estimació i els espais es dupliquen tot i l’advertiment que li vaig fer a en Martí, “compta nen, arribarà una nena, la Mercè!”. Em va mirar com qui no sap de qui li parlava.

Crec que ell, el petit més enderiat en no perdre l’equilibri mentre camina, no va estar massa al cas. Per ara no se l’ha contemplada amb massa deteniment. Ja es veurà com acaba aquest procés. Va estar just l’estona quan el pare es va descarregar del pes minúscul que portava damunt del pit. La nena necessita aquelles coses que la fan sentir encara a l’interior humà -calidíssim- d’on la natura l’ha fet fora. Sentir-se important és quelcom que anirà més enllà. Per ara es nodreix, si no plora, per reclamar la seva existència. Ep, soc ací! Quelcom que jo em feia traduir durant l’embaràs a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes vitals per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades. Això mateix jo ja ho deia quan en Martí va néixer.

L’arribada de la Mercè és també única. Una persona més afegida amb una cadira també única a la relació familiar. Una més. Una coseta mirant-nos amb la sorpresa d’allò amb què no hem estat avesats encara. De mica en mica desarrela les seves pulsions humanes, per ara ja ens mira sense posar-hi massa deteniment. Ens contempla. Què deu veure en aquests petits moments!

Per ara la Mercè fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Mercè! Això també ho deia quan va arribar en Martí a casa. A les seves descobertes s’hi pot contrastar la nostra novetat, ella mateixa. Per ara el joc de miralls es va definint. El dibuix, per ara, és del pare, hi ha un acord unànime al respecte. I la tieta d’en Martí, ara novella i acabada d’inaugurar com a mare, diu que ella de petita tenia els mateixos cabells i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. Tot és trobar-hi la semblança.

Una nena mediàtica. Això sí. Va inaugurar les entrades a la cosa memorial de l’ARA, just abans de néixer. Coses de la professió materna. I va estar felicitada a la ràdio pel Ricard Ustrell l’endemà de néixer. Com la profecia, a la setmana de treure el cap, per part del pare i de les seves preferències, anunciant en un programa de Betevé que seria pare de la Mercè Labró, una llicència participant del dia en el qual ella va arribar al món. Era evident, si naixia en un dia parell es diria com la mare, girarien els cognoms. Però el pare, després de veure com pateixen les mares en diades com aquesta, va decidir que la Mercè es diria Labró de primer cognom. Coses de la burocràcia administrativa! Ella, per a tots nosaltres, continua essent la Mercè.

Benvolguda Mercè!

 

Els trens a Catalunya.

 

Ja fa anys que la línia del ferrocarril que anava de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses està tancada. Aquesta línia està molt lligada a l’explotació carbonífera que es trobava a Ogassa. Avui dia forma part del nucli Rodalies Barcelona (línia R3), després de la reestructuració portada a terme l’any 1989. El brancal Ripoll - Sant Joan de les Abadesses - Toralles, de 12 km de longitud, va deixar de transportar viatgers a partir del 16 de juny del 1980. En aquells anys els trens de passatgers arribaven només fins a Sant Joan. Toralles no era una estació de viatgers, només era un centre on es carregaven els antics trens de mercaderies del carbó cap a Barcelona. A Toralles es trobava un pla inclinat on pujaven i baixaven les vagonetes des de les mines. Les carregades amb el carbó eren les descendents, mentre que les buides pujaven pel pes de les vagonetes plenes. Ara aquest tram forma part de les Vies Verdes de Girona per caminar o pedalar. La línia R3 forma part del tram que s’està remodelant, just abans del problema que s’ha agreujat ara mateix.

Rodalies és, probablement, el punt més polèmic del sistema ferroviari català. Milers de persones depenen d’aquest servei cada dia per anar a la feina, a estudiar o per moure’s entre municipis. Els problemes de puntualitat, incidències constants i infraestructures han generat una percepció real de corrosió. Moltes de les línies passen per túnels i trams construïts fa més de cent anys, i la manca d’inversions sostingudes durant dècades ha provocat un efecte acumulatiu difícil de revertir. Tot i que en els últims anys s’han anunciat plans d’inversió importants, la realitat és que la millora és lenta i sovint invisible per a l’usuari habitual. Un sistema nou que, després de l’inici de l’AVE el 1992, encara no té l’estació que li pertocaria a Barcelona. Som, això sí, al 2026. És la gran metàfora tan important com la del corredor mediterrani. On són?

El sistema actual de Rodalies a Catalunya és un desastre sense cap mena de consideració. Anar d’un punt a l’altre comporta un desgavell important, no només de temps, sinó de paciència. Un dia rere l’altre es comporten amb tendències similars. La manca d’informació és un greu problema que tampoc coneixem des de l’interior del personal que hi treballa. Sanitat o educació esdevenen exemples de la nova proposta, amb una majoria de persones que ja no depenen de Madrid directament. ¿Els problemes s’han convertit en afectacions noves o, darrerament, les qüestions són més greus encara? Jo tampoc en conec la consideració que cadascú hi manté. Per ara, ningú o gairebé ningú, n’ha fet, d’aquest problema, el més interessant. Calien que un accident a l’AVE fora de Catalunya i aquest que ha costat una vida i mitja autopista ens portessin al sistema actual.

Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) és sovint citada com un exemple de bona gestió. Les seves línies del Vallès i del Llobregat-Anoia tenen freqüències altes, puntualitat elevada i una percepció de qualitat molt positiva entre els usuaris. A més, han sabut combinar serveis metropolitans amb línies de muntanya com la del Cremallera de Montserrat o la de Núria, que tenen una gran capacitat turística. Les Terres de l’Ebre, el Pirineu o parts de la Catalunya Central reclamen millors connexions. El tren ha de ser una eina de cohesió territorial, però només si aquest arriba a tot arreu. Els episodis de pluges intenses, calor extrema o vent afecten cada vegada més la xarxa. Caldrà invertir en drenatges, materials més resistents i protocols ferroviaris més robustos.

Les inversions anunciades, la pressió social per a un transport públic de qualitat i l’experiència positiva d’operadors com els dels FGC mostren que és possible tenir un sistema ferroviari modern i eficient. És el repte per transformar aquest potencial en realitat. I això requereix voluntat política, inversió sostinguda i una visió a llarg termini. El tren no és només un mitjà de transport, és l’eina per construir un país més connectat i més equilibrat. El tren és un instrument clau per aconseguir-ho.

*Aprofito per comunicar que he estat avi d’una nena, la Mercè. A un any i a una setmana del primer, d’en Martí, qui em va concedir aquesta nova condició vital. Bona entrada a la nova vida, Mercè!

 

Noticiari breu.

 

La primera pàgina obre amb un titular d’impacte molt tràgic, el produït per dos trens d’alta velocitat que han descarrilat a Adamuz, Còrdova. Una quarantena de morts i cent cinquanta ferits, una xifra provisional o l’aritmètica d’una virulència que “ha escampat els cadàvers a centenars de metres”, segons el president de la comunitat andalusa. Les xarxes socials s'han omplert de missatges de desesperació de gent que no aconseguia contactar amb els seus familiars. Alguns corbs i d’altres espècies carronyaires interessades, però, ja grallen volant baix en cercles des de primera hora intentant treure’n rèdits bastards. La flaire morbosa també és potent aspergint imatges o protagonistes que n’han sortit més ben parats. Si cal explicar que tot va malament només requereix un titular encapçalat per un verb apocalíptic. Es ven més fàcilment un incendi que una reforma estructural. El primer crema ràpidament. Les xarxes socials són el megàfon cridaner que ho converteix en plaga nefasta. Si els mitjans encenen l’espurna, les xarxes hi llencen indignació, cap altre combustible fa reaccionar tant. Les notícies negatives són com els virus, es repliquen, muten i es fan més agressives. I com més absurda, més ressò. En tenim dissortats exemples recents.

La segona afecta el president de la Generalitat, Salvador Illa, que pateix dolors intensos a les cames a causa d’una infecció causada per un bacteri que és "molt poc freqüent". Aquest és el recent diagnòstic de l'equip mèdic que l’està atenent a l'Hospital Vall d'Hebron, on encara continua ingressat a la unitat de cures intensives. La misteriosa i sobtada coixesa ha fet circular tota mena de rumors. Ja hi ha qui esperonava als adversaris a treure la pols de les urnes. Han estat uns dies d’incertesa mèdica amb intrigues de tota mena que insinuaven una gravetat -per fortuna no ha estat així- que es pretenia encobrir. Finalment, el pronòstic és optimista, tot se solucionarà, el podrem veure evolucionar sense treva -ni xandall- del Palau al Parlament disputant una marató que passa per la Moncloa si les extremitats responen.  

“No hi ha dissabte sense sol ni processó sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni viudeta sense plor” es constata en una compilació de refranys. Jo hi afegiria que tampoc hi ha dia sense tragicomèdia en el qual en Trump no n’esdevingui el galant estel·lar de la gosadia. Aquest dilluns, el president dels Estats Units ha tramès una carta al primer ministre de Noruega en què assegura que, com que no va rebre el guardó -el Nobel-, ja no sent "l'obligació" de pensar en la pau. En la missiva, el líder republicà vincula concretament l'amenaça expansionista dels EUA sobre Groenlàndia a no haver aconseguit l’anhelat premi. Una condició, de justícia reparadora, que hauria degradat encara més la modalitat -“de la pau”- que porta associada. Atorgar-lo a la veneçolana no va estar una decisió que hagi contribuït gaire al prestigi. Assistir a la cessió fent-ne ostentació i moneda de canvi fa riure per no plorar.

Dues dones, contractades en règim intern una com a treballadora domèstica i l'altra com a fisioterapeuta, denuncien que van rebre pressions per mantenir relacions sexuals amb Julio Iglesias, també bufetades, tocaments, insults i vexacions físiques i verbals, així com un ambient de control i assetjament continuats. Em vull prendre seriosament la defensa aferrissada de l’Ayuso, l’Obregón i del “alt” del Duo Dinàmic. Un trio fent els cors d’acompanyament entonant les virtuts -les absoltes- del cantant. Els titulars són un còctel d’asos guanyadors amb comodins com “tragèdia”, “crisi”, “col·lapse”, “escàndol”, “caos” i “vergonya”. El pòquer dels desastres al qual  estem abonats com ludòpates addictes a la xafarderia obscena i degradant.

Una informació que podria ser un editorial. Per rumiar-hi! “Els més i més, més rics espanyols van guanyar durant l'any passat una mitjana de 77 milions d'euros al dia. L’equivalent al que guanyen un milió de treballadors”. Així ho manifesta Oxfam Intermón en el seu informe sobre desigualtats que publica anualment abans de l'inici de la cimera de Davos. Pobrets, el milió de treballadors!

Tancant amb frivolitat, com la secció rosa en pilotes de les notícies, cal fer esment del partit del Barça contra una Reial Societat renascuda i eficaç. Contra Gil Manzano i Del Cerro Grande, un duet arbitral de xiulada fàcil i melodia coneguda. Contra el desencert i la mala sort de cinc rematades al pal. El Barça va ballar amb totes les adversitats, però el seu rival va estar més encertat. Ara és a un trist punt del Reial Madrid. Una derrota remullada.

Plou!

 

Maldecaps del futur.

 

El nou any arriba carregat de desafiaments que obligarien a governs, empreses i al personal en general a entomar decisions cada vegada menys ajornables. Les propostes delicades són mesures impopulars; aquelles que exigeixen repensar preferències, assumir costos i acceptar que impliquen renúncies. El debat és especialment rellevant en un context global marcat per tensions geopolítiques, transformacions tecnològiques accelerades i una crisi climàtica que ja no admet dilacions.

En el vessant més personal he demanat enguany als reis d’orient menys carbó i més energia positiva. Uns cels nets amb més pardals que avions esgarrapant l’horitzó i respecte per les accions que ens allunyin de les catàstrofes climàtiques. Una voluntat contradictòria si no aconsegueixo de deixar de fumar. Més que acumular objectius, voldria simplificar, triar millor i valorar el que realment importa. Posar alguns límits, per ser capaç de protegir el temps, l’energia i la pau amb mi mateix. Sense fugides, cerimònies complicades ni haver d’abraçar arbres centenaris. Només un espai íntim, una mena de refugi on aixoplugar-me de les expectatives externes alhora que em permetin de conrear les relacions significatives -les que importen-. Voldria allunyar-me de la urgència i de la immediatesa apressades.  

No vull perdre la curiositat. Continuar essent un aprenent de la vida amb intenció. Potser fer menys, però intentar-ho una mica millor cercant el suport d’aquelles persones que ens fan sentir bé i en pau, fidels amb nosaltres mateixos. Hauria de ser un any per viure amb més voluntat. Fer menys, però acomplir-ho amb intensitat. Triar projectes que ens il·lusionin, envoltar-nos de persones que ens facin créixer i dedicar temps a allò que ens aporta assossec. Tanmateix, si algun propòsit es perd pel camí, sempre podem tornar a intentar-ho. Malgrat la olàcida monotonia, cada dia pot ser una oportunitat.

La primera de les intencions, no tan personal com deixar de fumar i anar al gimnàs, hauria de ser desactivar en Trump i la seva big band. Un festival de polèmiques escandaloses amb aranzels que han desballestat l’economia, deportacions massives, insults virals i decisions extravagants que han encès mig món. Tensions comercials arreu amb els mercats inquiets. Mà dura migratòria amb mesures severes -i assassines- altament criticades per les ONG i alguns governs estrangers. Insults i sortides de to, incloent-hi comentaris masclistes i demandes grotesques com voler el Nobel de la Pau. Regals i favors molt sospitosos, el d’un avió de 400 milions procedent de Qatar que va encendre moltes alarmes. Caos institucional, amb el tancament de govern més llarg de la història en un any ple de batibulls encadenats. Una simfonia de despropòsits amb la cirereta de Veneçuela -un regal de Cap d’Any-, o la brúixola que el porta a la follia de pretendre assaltar Groenlàndia. El bocamoll d’en Trump afirma que l'únic límit que té és la seva pròpia consciència: "La meva pròpia moralitat. El meu propi criteri. És l’única cosa que pot aturar-me". Conclou: "No necessito el dret internacional".

Feia temps que el neguit i la incertesa no campaven tan obertament en el moment actual. L’impacte de la influència dels factors geogràfics, econòmics i polítics persistents sobre les relacions internacionals viuen una època de vaques magres penjant d’un fil primíssim. No és cap caprici, doncs, que als desitjos de pau i felicitat entrin en conflicte quan una és condició per a l’altra. També ho he posat a la carta a ses majestats d’orient encara que sigui un manifest a la innocència o un tractat en paper moll de bona voluntat carregat d'ingenuïtat.

 

2025, manual bàsic de resignació.

 

El 2025 no entrarà a l’arxiu dels calendaris a cops de colze. No ha trencat res de sobte ni ha imposat un relat nou. S’ha limitat a ocupar espai, com fan les andròmines acumulades, sense demanar permís, amb una persistència esgotadora. No serà un any recordat per gestes ni per caigudes memorables, sinó per una suma de desenganys en aparença menors que, reunits, acaben fent feix. No ha estat tràgic ni tampoc gloriós. Ha estat, però, incòmode. Si el 2024 encara jugava a sorprendre, el 2025 ha apostat directament per l’esgotament. Quelcom, francament, torbador.

La política del 2025 ha confirmat com la indignació ja no mobilitza, distreu. Governs, oposicions i creadors d’opinió han perfeccionat l’art de dir coses sense dir-ne cap. S’ha parlat molt de responsabilitat, de consens i de futur, tres paraules que, combinades, solen indicar que no acostuma a succeir gran cosa a curt termini que no sigui emmagatzemar amenaces amb molta ferralla armamentista. Els afers no han empitjorat prou per provocar alarma, però sí per desgastar. S’ha assumit amb una rapidesa que amoïna. No hi ha hagut pànic, només gestos pessimistes amb una obstinació gairebé rutinària. La política ha acabat de demostrar que l’exasperació ja no encén res; com a molt, il·lumina breus espais de temps amb astracanades imperials captivadores. Les paraules circulen amb fluïdesa, però sense pes. Responsabilitat, consens, futur integren un lèxic tranquil·litzador, pronunciat amb veu baixa quan parlar clar s’ha convertit en el patrimoni groller de l’insult. També s’ha après a dir sense dir, a prometre sense implicar-se per emplenar un espai sense alterar-lo.

Catalunya ha continuat instal·lada en aquest lloc estrany on tot és important, però res sembla urgent, amb taules de diàleg amb gran gesticulació conceptual. Escadusseres eines polítiques. A Espanya, el relat ha estat el de l’estabilitat fràgil presentada com una gesta heroica. Pactar és un acte de valentia gairebé revolucionari, i complir acords, com una opció subjecta a la disponibilitat emocional del moment. Al món, la geopolítica ha continuat funcionant com una sessió mal moderada on tothom parla, ningú escolta i, de tant en tant, s’envia un missatge incendiari. Els conflictes s’allarguen, les solucions s’ajornen i la comunitat internacional emet comunicats amb la mateixa eficàcia que un paraigua foradat.

L’economia del 2025 ha estat un exercici col·lectiu de malabarisme aranzelari. Inflació que puja quan no toca, preus que no baixen mai quan toca, i sous que fan veure que s’estiren mentre romanen iguals. El missatge oficial ha estat tranquil·litzador: “anem millor”. El missatge real: “anem resistint”. Parlar d’habitatge ha estat com parlar del temps, tothom se’n queixa, ningú no hi pot fer gran cosa i sempre acaba plovent on fa més mal. Comprar és una fantasia, llogar és una cursa d’obstacles quan emancipar-se s’ha convertit en una temeritat. Les empreses han descobert que la paraula “resiliència” serveix tant per justificar acomiadaments com per vendre optimisme corporatiu. Mentrestant, els treballadors han comprovat com la flexibilitat sempre és obligatòria.

El 2025 ha estat l’any en què la tecnologia ha acabat de convèncer-nos que pot fer-ho tot, excepte portar-nos la pau. La intel·ligència artificial escriu textos, fa diagnòstics, recomana continguts i pren decisions amb una seguretat que ja voldríem molts humans. El problema no és que s’equivoqui, és que sovint no sabem qui ha decidit deixar-la decidir. La privacitat ha continuat sent aquell valor abstracte que defensem amb vehemència fins que acceptem totes les galetes per llegir un article mediocre com aquest. Les xarxes socials, lluny de morir, han mutat en versions encara més addictives, demostrant que el negoci no és connectar persones, sinó retenir l’atenció a qualsevol preu.

La cultura al 2025 no ha salvat el món, però ha ajudat a no llençar-lo a la paperera. Sèries, llibres, teatre i concerts han fet de coixí emocional col·lectiu. Hem consumit ficció apocalíptica per relaxar-nos, com qui mira pel·lícules de desastres per recordar que sempre podria anar pitjor. A Catalunya, la cultura ha continuat fent equilibris entre la precarietat i la persistència. Festivals plens, creadors extenuats i institucions que arriben tard però amb discursos molt ben travats. La llengua i la identitat han estat presents com un motor creatiu.

Un dels triomfs silenciosos del 2025 ha estat convertir-ho gairebé tot en ordinari, usual. La crisi climàtica, els conflictes llunyans però constants, el cansament compartit. Tot forma part del paisatge panoràmic. Vivim informats, però emocionalment a una certa distància. Ens activem breument, opinem amb intensitat curta i després continuem. No per indiferència, sinó per supervivència i -també- per salut mental.

El 2025 no s’acaba, s’acumula i s’arrossega. No deixa massa aprenentatges, sinó hàbits. Ens hem avesat a tot -als preus absurds, als discursos buits, a les crisis eternes- amb una rapidesa que hauria de preocupar més que tranquil·litzar. Hem lligat adaptació amb resignació, sarcasme amb intel·ligència, i cansament amb plenitud. Riure’ns del desastre ajuda a empassar-lo, però no el fa fonedís. Només el fa suportable.

El 2026 arribarà oferint canvis, com sempre. El problema és si encara recordarem què volíem que canviés. Perquè potser el pitjor que ens ha deixat el 2025 no és un món que funciona malament, sinó una societat que ja ho troba normal.

Bon 2026!

Immigració a Catalunya.

 

Un dia de principis dels anys seixanta el pare em va dir que potser vindria a viure a casa una família andalusa que cercava feina i allotjament. Un esdeveniment que no es va concretar perquè les circumstàncies els van estar favorables. En una raconada de la memòria infantil borrosa hi guardo l’agraïment d’aquella gent. Mitja eternitat després recordo com la Inspecció d’Educació em va anunciar que havia estat proposat per dirigir un centre d’alta complexitat a Badalona, el B9. La incertesa i el meu astorament només va durar tres dies, un professor del claustre va entomar la responsabilitat. Ara, l’institut B9 -tancat- és portada als mitjans per la contundència amb què s’ha desallotjat, perquè fa fred, perquè sota els ponts també plou a bots i barrals i perquè és Nadal. Dickens i el senyor Scrooge cobren vigència més enllà de les representacions edulcorades en format conte de Nadal.  

Em dol Badalona -que maca és Badalona, es cantava- ciutat on vaig treballar durant set cursos des del postolímpic 1992. Entre el fulgor i els arbres de Nadal de rècord, pateix un episodi de desallotjament que, com a mínim, fa mal d’ulls. Badalona no és aliena al fenomen migratori. D’aquell amb qui es compartia nacionalitat i creença, tot i l’estigma social imposat per la diferència de classe i d’origen geogràfic peninsular, que definia el -avui- descatalogat xarnego, hem arribat al moro o al negre. Només un parell de cromos al gran catàleg de l’àlbum ètnic al metro en hores punta, per exemple. De la fugida de la misèria -que ara també ho és- a escapolir-se dels conflictes i les desigualtats globals Nord-Sud cercant oportunitats i projectes per refer vides.

  Els protagonistes sempre són els febles, els pobres. Els d’aquella època provenien majoritàriament d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella-la Manxa. Al meu poble al Ripollès proper a França en dèiem els de les Castilles, un plural que englobava la totalitat d’orígens potser perquè tots parlaven castellà. L'onada actual és heterogènia. Del Marroc, de l'Amèrica Llatina, de l'Europa de l'Est, de l'Àfrica subsahariana, o d’Àsia. Aquesta diversitat aporta una pluralitat de llengües, religions i de costums en un aiguabarreig extraordinàriament complex. L’arribada massiva dels anys cinquanta va agafar les ciutats catalanes desprevingudes. Barraquisme inicial i, més tard, la construcció de grans polígons de blocs de pisos en zones perifèriques. Eren barris dormitori amb greus mancances de serveis bàsics i d’urbanisme, on la lluita veïnal va ser clau per aconseguir escoles, ambulatoris, asfaltat o clavegueram.

La immigració ja no construeix barraques de fusta, però s'enfronta a la precarietat heretada dels centres històrics degradats o els mateixos barris perifèrics construïts als anys seixanta. Pisos pastera sobreocupats amb elevats preus del lloguer. Tot i que els barris tenen serveis, el risc de segregació escolar i residencial és una realitat. Dels homes venint a buscar feina a la fàbrica o la construcció per portar la dona i els fills una vegada instal·lats a la immigració actual on la feminització és un tret distintiu. Moltes dones inicien el projecte migratori, especialment les d'origen llatinoamericà, venint soles per treballar en el sector de les cures i el servei domèstic.

Els immigrants dels anys cinquanta van entrar en una economia industrial en expansió tot i les dures condicions. Hi havia una expectativa real de mobilitat social ascendent: el pare era peó, però el fill podia arribar a la universitat. Avui, el mercat laboral és molt més precari. Els immigrants solen ocupar el sector serveis, hostaleria i d’altres feines sense prestigi social ni demanda. L'ascens social és molt més lent i difícil a causa de les crisis econòmiques cícliques i la burocràcia legal, la llosa que sovint condemna moltes persones a l'economia submergida durant anys. L’ascensor social s’ha rovellat si encara funciona.

Durant el franquisme, el català era una llengua perseguida que amb l'arribada de castellanoparlants va ser utilitzada pel règim per intentar diluir la identitat nacional catalana. Malgrat això, molts fills d'aquells immigrants es van catalanitzar a través de l'escola i l'ascens social, fent seva la consigna: "És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya". Actualment, el context és diferent. El català és llengua oficial i vehicular a l'escola, però competeix en un món globalitzat amb el castellà i l'anglès. Per als nous migrants, aprendre català és una eina d'integració, però no sempre és la seva prioritat. La diversitat lingüística actual és un trencaclosques que incideix de ple en la cohesió social.

Catalunya ha passat de ser una societat que integrava altres espanyols a ser una societat que ha d'incorporar el món sencer. La immigració dels 50 i 60 va posar les bases de la Catalunya moderna i va demostrar que la identitat catalana és mal·leable i inclusiva. La immigració actual ens planteja un repte de més escala, passar de la coexistència a la convivència real. L'èxit de la Catalunya del futur dependrà, com va passar en el passat, de la capacitat de garantir la igualtat d'oportunitats per a tothom, independentment del seu lloc de naixement. Redefinint el missatge, perquè les engrunes que cauen de la taula del ferotge personalisme ultraconservador i populista són recollides en una xenofòbia rampant, com una taca d’oli, també a aquesta riba de l’Atlàntic i de l’Ebre amunt. Persona també deu ser qui malviu i cerca una oportunitat al món.

Els profunds canvis econòmics, polítics i culturals provocats per aquest fenomen en les societats receptores ens porten a la gran qüestió. ¿Existiran voluntats i solucions intel·ligents, innovadores i eficaces per afrontar-la?