Els trens a Catalunya.

 

Ja fa anys que la línia del ferrocarril que anava de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses està tancada. Aquesta línia està molt lligada a l’explotació carbonífera que es trobava a Ogassa. Avui dia forma part del nucli Rodalies Barcelona (línia R3), després de la reestructuració portada a terme l’any 1989. El brancal Ripoll - Sant Joan de les Abadesses - Toralles, de 12 km de longitud, va deixar de transportar viatgers a partir del 16 de juny del 1980. En aquells anys els trens de passatgers arribaven només fins a Sant Joan. Toralles no era una estació de viatgers, només era un centre on es carregaven els antics trens de mercaderies del carbó cap a Barcelona. A Toralles es trobava un pla inclinat on pujaven i baixaven les vagonetes des de les mines. Les carregades amb el carbó eren les descendents, mentre que les buides pujaven pel pes de les vagonetes plenes. Ara aquest tram forma part de les Vies Verdes de Girona per caminar o pedalar. La línia R3 forma part del tram que s’està remodelant, just abans del problema que s’ha agreujat ara mateix.

Rodalies és, probablement, el punt més polèmic del sistema ferroviari català. Milers de persones depenen d’aquest servei cada dia per anar a la feina, a estudiar o per moure’s entre municipis. Els problemes de puntualitat, incidències constants i infraestructures han generat una percepció real de corrosió. Moltes de les línies passen per túnels i trams construïts fa més de cent anys, i la manca d’inversions sostingudes durant dècades ha provocat un efecte acumulatiu difícil de revertir. Tot i que en els últims anys s’han anunciat plans d’inversió importants, la realitat és que la millora és lenta i sovint invisible per a l’usuari habitual. Un sistema nou que, després de l’inici de l’AVE el 1992, encara no té l’estació que li pertocaria a Barcelona. Som, això sí, al 2026. És la gran metàfora tan important com la del corredor mediterrani. On són?

El sistema actual de Rodalies a Catalunya és un desastre sense cap mena de consideració. Anar d’un punt a l’altre comporta un desgavell important, no només de temps, sinó de paciència. Un dia rere l’altre es comporten amb tendències similars. La manca d’informació és un greu problema que tampoc coneixem des de l’interior del personal que hi treballa. Sanitat o educació esdevenen exemples de la nova proposta, amb una majoria de persones que ja no depenen de Madrid directament. ¿Els problemes s’han convertit en afectacions noves o, darrerament, les qüestions són més greus encara? Jo tampoc en conec la consideració que cadascú hi manté. Per ara, ningú o gairebé ningú, n’ha fet, d’aquest problema, el més interessant. Calien que un accident a l’AVE fora de Catalunya i aquest que ha costat una vida i mitja autopista ens portessin al sistema actual.

Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) és sovint citada com un exemple de bona gestió. Les seves línies del Vallès i del Llobregat-Anoia tenen freqüències altes, puntualitat elevada i una percepció de qualitat molt positiva entre els usuaris. A més, han sabut combinar serveis metropolitans amb línies de muntanya com la del Cremallera de Montserrat o la de Núria, que tenen una gran capacitat turística. Les Terres de l’Ebre, el Pirineu o parts de la Catalunya Central reclamen millors connexions. El tren ha de ser una eina de cohesió territorial, però només si aquest arriba a tot arreu. Els episodis de pluges intenses, calor extrema o vent afecten cada vegada més la xarxa. Caldrà invertir en drenatges, materials més resistents i protocols ferroviaris més robustos.

Les inversions anunciades, la pressió social per a un transport públic de qualitat i l’experiència positiva d’operadors com els dels FGC mostren que és possible tenir un sistema ferroviari modern i eficient. És el repte per transformar aquest potencial en realitat. I això requereix voluntat política, inversió sostinguda i una visió a llarg termini. El tren no és només un mitjà de transport, és l’eina per construir un país més connectat i més equilibrat. El tren és un instrument clau per aconseguir-ho.

*Aprofito per comunicar que he estat avi d’una nena, la Mercè. A un any i a una setmana del primer, d’en Martí, qui em va concedir aquesta nova condició vital. Bona entrada a la nova vida, Mercè!

 

Noticiari breu.

 

La primera pàgina obre amb un titular d’impacte molt tràgic, el produït per dos trens d’alta velocitat que han descarrilat a Adamuz, Còrdova. Una quarantena de morts i cent cinquanta ferits, una xifra provisional o l’aritmètica d’una virulència que “ha escampat els cadàvers a centenars de metres”, segons el president de la comunitat andalusa. Les xarxes socials s'han omplert de missatges de desesperació de gent que no aconseguia contactar amb els seus familiars. Alguns corbs i d’altres espècies carronyaires interessades, però, ja grallen volant baix en cercles des de primera hora intentant treure’n rèdits bastards. La flaire morbosa també és potent aspergint imatges o protagonistes que n’han sortit més ben parats. Si cal explicar que tot va malament només requereix un titular encapçalat per un verb apocalíptic. Es ven més fàcilment un incendi que una reforma estructural. El primer crema ràpidament. Les xarxes socials són el megàfon cridaner que ho converteix en plaga nefasta. Si els mitjans encenen l’espurna, les xarxes hi llencen indignació, cap altre combustible fa reaccionar tant. Les notícies negatives són com els virus, es repliquen, muten i es fan més agressives. I com més absurda, més ressò. En tenim dissortats exemples recents.

La segona afecta el president de la Generalitat, Salvador Illa, que pateix dolors intensos a les cames a causa d’una infecció causada per un bacteri que és "molt poc freqüent". Aquest és el recent diagnòstic de l'equip mèdic que l’està atenent a l'Hospital Vall d'Hebron, on encara continua ingressat a la unitat de cures intensives. La misteriosa i sobtada coixesa ha fet circular tota mena de rumors. Ja hi ha qui esperonava als adversaris a treure la pols de les urnes. Han estat uns dies d’incertesa mèdica amb intrigues de tota mena que insinuaven una gravetat -per fortuna no ha estat així- que es pretenia encobrir. Finalment, el pronòstic és optimista, tot se solucionarà, el podrem veure evolucionar sense treva -ni xandall- del Palau al Parlament disputant una marató que passa per la Moncloa si les extremitats responen.  

“No hi ha dissabte sense sol ni processó sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni viudeta sense plor” es constata en una compilació de refranys. Jo hi afegiria que tampoc hi ha dia sense tragicomèdia en el qual en Trump no n’esdevingui el galant estel·lar de la gosadia. Aquest dilluns, el president dels Estats Units ha tramès una carta al primer ministre de Noruega en què assegura que, com que no va rebre el guardó -el Nobel-, ja no sent "l'obligació" de pensar en la pau. En la missiva, el líder republicà vincula concretament l'amenaça expansionista dels EUA sobre Groenlàndia a no haver aconseguit l’anhelat premi. Una condició, de justícia reparadora, que hauria degradat encara més la modalitat -“de la pau”- que porta associada. Atorgar-lo a la veneçolana no va estar una decisió que hagi contribuït gaire al prestigi. Assistir a la cessió fent-ne ostentació i moneda de canvi fa riure per no plorar.

Dues dones, contractades en règim intern una com a treballadora domèstica i l'altra com a fisioterapeuta, denuncien que van rebre pressions per mantenir relacions sexuals amb Julio Iglesias, també bufetades, tocaments, insults i vexacions físiques i verbals, així com un ambient de control i assetjament continuats. Em vull prendre seriosament la defensa aferrissada de l’Ayuso, l’Obregón i del “alt” del Duo Dinàmic. Un trio fent els cors d’acompanyament entonant les virtuts -les absoltes- del cantant. Els titulars són un còctel d’asos guanyadors amb comodins com “tragèdia”, “crisi”, “col·lapse”, “escàndol”, “caos” i “vergonya”. El pòquer dels desastres al qual  estem abonats com ludòpates addictes a la xafarderia obscena i degradant.

Una informació que podria ser un editorial. Per rumiar-hi! “Els més i més, més rics espanyols van guanyar durant l'any passat una mitjana de 77 milions d'euros al dia. L’equivalent al que guanyen un milió de treballadors”. Així ho manifesta Oxfam Intermón en el seu informe sobre desigualtats que publica anualment abans de l'inici de la cimera de Davos. Pobrets, el milió de treballadors!

Tancant amb frivolitat, com la secció rosa en pilotes de les notícies, cal fer esment del partit del Barça contra una Reial Societat renascuda i eficaç. Contra Gil Manzano i Del Cerro Grande, un duet arbitral de xiulada fàcil i melodia coneguda. Contra el desencert i la mala sort de cinc rematades al pal. El Barça va ballar amb totes les adversitats, però el seu rival va estar més encertat. Ara és a un trist punt del Reial Madrid. Una derrota remullada.

Plou!

 

Maldecaps del futur.

 

El nou any arriba carregat de desafiaments que obligarien a governs, empreses i al personal en general a entomar decisions cada vegada menys ajornables. Les propostes delicades són mesures impopulars; aquelles que exigeixen repensar preferències, assumir costos i acceptar que impliquen renúncies. El debat és especialment rellevant en un context global marcat per tensions geopolítiques, transformacions tecnològiques accelerades i una crisi climàtica que ja no admet dilacions.

En el vessant més personal he demanat enguany als reis d’orient menys carbó i més energia positiva. Uns cels nets amb més pardals que avions esgarrapant l’horitzó i respecte per les accions que ens allunyin de les catàstrofes climàtiques. Una voluntat contradictòria si no aconsegueixo de deixar de fumar. Més que acumular objectius, voldria simplificar, triar millor i valorar el que realment importa. Posar alguns límits, per ser capaç de protegir el temps, l’energia i la pau amb mi mateix. Sense fugides, cerimònies complicades ni haver d’abraçar arbres centenaris. Només un espai íntim, una mena de refugi on aixoplugar-me de les expectatives externes alhora que em permetin de conrear les relacions significatives -les que importen-. Voldria allunyar-me de la urgència i de la immediatesa apressades.  

No vull perdre la curiositat. Continuar essent un aprenent de la vida amb intenció. Potser fer menys, però intentar-ho una mica millor cercant el suport d’aquelles persones que ens fan sentir bé i en pau, fidels amb nosaltres mateixos. Hauria de ser un any per viure amb més voluntat. Fer menys, però acomplir-ho amb intensitat. Triar projectes que ens il·lusionin, envoltar-nos de persones que ens facin créixer i dedicar temps a allò que ens aporta assossec. Tanmateix, si algun propòsit es perd pel camí, sempre podem tornar a intentar-ho. Malgrat la olàcida monotonia, cada dia pot ser una oportunitat.

La primera de les intencions, no tan personal com deixar de fumar i anar al gimnàs, hauria de ser desactivar en Trump i la seva big band. Un festival de polèmiques escandaloses amb aranzels que han desballestat l’economia, deportacions massives, insults virals i decisions extravagants que han encès mig món. Tensions comercials arreu amb els mercats inquiets. Mà dura migratòria amb mesures severes -i assassines- altament criticades per les ONG i alguns governs estrangers. Insults i sortides de to, incloent-hi comentaris masclistes i demandes grotesques com voler el Nobel de la Pau. Regals i favors molt sospitosos, el d’un avió de 400 milions procedent de Qatar que va encendre moltes alarmes. Caos institucional, amb el tancament de govern més llarg de la història en un any ple de batibulls encadenats. Una simfonia de despropòsits amb la cirereta de Veneçuela -un regal de Cap d’Any-, o la brúixola que el porta a la follia de pretendre assaltar Groenlàndia. El bocamoll d’en Trump afirma que l'únic límit que té és la seva pròpia consciència: "La meva pròpia moralitat. El meu propi criteri. És l’única cosa que pot aturar-me". Conclou: "No necessito el dret internacional".

Feia temps que el neguit i la incertesa no campaven tan obertament en el moment actual. L’impacte de la influència dels factors geogràfics, econòmics i polítics persistents sobre les relacions internacionals viuen una època de vaques magres penjant d’un fil primíssim. No és cap caprici, doncs, que als desitjos de pau i felicitat entrin en conflicte quan una és condició per a l’altra. També ho he posat a la carta a ses majestats d’orient encara que sigui un manifest a la innocència o un tractat en paper moll de bona voluntat carregat d'ingenuïtat.

 

2025, manual bàsic de resignació.

 

El 2025 no entrarà a l’arxiu dels calendaris a cops de colze. No ha trencat res de sobte ni ha imposat un relat nou. S’ha limitat a ocupar espai, com fan les andròmines acumulades, sense demanar permís, amb una persistència esgotadora. No serà un any recordat per gestes ni per caigudes memorables, sinó per una suma de desenganys en aparença menors que, reunits, acaben fent feix. No ha estat tràgic ni tampoc gloriós. Ha estat, però, incòmode. Si el 2024 encara jugava a sorprendre, el 2025 ha apostat directament per l’esgotament. Quelcom, francament, torbador.

La política del 2025 ha confirmat com la indignació ja no mobilitza, distreu. Governs, oposicions i creadors d’opinió han perfeccionat l’art de dir coses sense dir-ne cap. S’ha parlat molt de responsabilitat, de consens i de futur, tres paraules que, combinades, solen indicar que no acostuma a succeir gran cosa a curt termini que no sigui emmagatzemar amenaces amb molta ferralla armamentista. Els afers no han empitjorat prou per provocar alarma, però sí per desgastar. S’ha assumit amb una rapidesa que amoïna. No hi ha hagut pànic, només gestos pessimistes amb una obstinació gairebé rutinària. La política ha acabat de demostrar que l’exasperació ja no encén res; com a molt, il·lumina breus espais de temps amb astracanades imperials captivadores. Les paraules circulen amb fluïdesa, però sense pes. Responsabilitat, consens, futur integren un lèxic tranquil·litzador, pronunciat amb veu baixa quan parlar clar s’ha convertit en el patrimoni groller de l’insult. També s’ha après a dir sense dir, a prometre sense implicar-se per emplenar un espai sense alterar-lo.

Catalunya ha continuat instal·lada en aquest lloc estrany on tot és important, però res sembla urgent, amb taules de diàleg amb gran gesticulació conceptual. Escadusseres eines polítiques. A Espanya, el relat ha estat el de l’estabilitat fràgil presentada com una gesta heroica. Pactar és un acte de valentia gairebé revolucionari, i complir acords, com una opció subjecta a la disponibilitat emocional del moment. Al món, la geopolítica ha continuat funcionant com una sessió mal moderada on tothom parla, ningú escolta i, de tant en tant, s’envia un missatge incendiari. Els conflictes s’allarguen, les solucions s’ajornen i la comunitat internacional emet comunicats amb la mateixa eficàcia que un paraigua foradat.

L’economia del 2025 ha estat un exercici col·lectiu de malabarisme aranzelari. Inflació que puja quan no toca, preus que no baixen mai quan toca, i sous que fan veure que s’estiren mentre romanen iguals. El missatge oficial ha estat tranquil·litzador: “anem millor”. El missatge real: “anem resistint”. Parlar d’habitatge ha estat com parlar del temps, tothom se’n queixa, ningú no hi pot fer gran cosa i sempre acaba plovent on fa més mal. Comprar és una fantasia, llogar és una cursa d’obstacles quan emancipar-se s’ha convertit en una temeritat. Les empreses han descobert que la paraula “resiliència” serveix tant per justificar acomiadaments com per vendre optimisme corporatiu. Mentrestant, els treballadors han comprovat com la flexibilitat sempre és obligatòria.

El 2025 ha estat l’any en què la tecnologia ha acabat de convèncer-nos que pot fer-ho tot, excepte portar-nos la pau. La intel·ligència artificial escriu textos, fa diagnòstics, recomana continguts i pren decisions amb una seguretat que ja voldríem molts humans. El problema no és que s’equivoqui, és que sovint no sabem qui ha decidit deixar-la decidir. La privacitat ha continuat sent aquell valor abstracte que defensem amb vehemència fins que acceptem totes les galetes per llegir un article mediocre com aquest. Les xarxes socials, lluny de morir, han mutat en versions encara més addictives, demostrant que el negoci no és connectar persones, sinó retenir l’atenció a qualsevol preu.

La cultura al 2025 no ha salvat el món, però ha ajudat a no llençar-lo a la paperera. Sèries, llibres, teatre i concerts han fet de coixí emocional col·lectiu. Hem consumit ficció apocalíptica per relaxar-nos, com qui mira pel·lícules de desastres per recordar que sempre podria anar pitjor. A Catalunya, la cultura ha continuat fent equilibris entre la precarietat i la persistència. Festivals plens, creadors extenuats i institucions que arriben tard però amb discursos molt ben travats. La llengua i la identitat han estat presents com un motor creatiu.

Un dels triomfs silenciosos del 2025 ha estat convertir-ho gairebé tot en ordinari, usual. La crisi climàtica, els conflictes llunyans però constants, el cansament compartit. Tot forma part del paisatge panoràmic. Vivim informats, però emocionalment a una certa distància. Ens activem breument, opinem amb intensitat curta i després continuem. No per indiferència, sinó per supervivència i -també- per salut mental.

El 2025 no s’acaba, s’acumula i s’arrossega. No deixa massa aprenentatges, sinó hàbits. Ens hem avesat a tot -als preus absurds, als discursos buits, a les crisis eternes- amb una rapidesa que hauria de preocupar més que tranquil·litzar. Hem lligat adaptació amb resignació, sarcasme amb intel·ligència, i cansament amb plenitud. Riure’ns del desastre ajuda a empassar-lo, però no el fa fonedís. Només el fa suportable.

El 2026 arribarà oferint canvis, com sempre. El problema és si encara recordarem què volíem que canviés. Perquè potser el pitjor que ens ha deixat el 2025 no és un món que funciona malament, sinó una societat que ja ho troba normal.

Bon 2026!

Immigració a Catalunya.

 

Un dia de principis dels anys seixanta el pare em va dir que potser vindria a viure a casa una família andalusa que cercava feina i allotjament. Un esdeveniment que no es va concretar perquè les circumstàncies els van estar favorables. En una raconada de la memòria infantil borrosa hi guardo l’agraïment d’aquella gent. Mitja eternitat després recordo com la Inspecció d’Educació em va anunciar que havia estat proposat per dirigir un centre d’alta complexitat a Badalona, el B9. La incertesa i el meu astorament només va durar tres dies, un professor del claustre va entomar la responsabilitat. Ara, l’institut B9 -tancat- és portada als mitjans per la contundència amb què s’ha desallotjat, perquè fa fred, perquè sota els ponts també plou a bots i barrals i perquè és Nadal. Dickens i el senyor Scrooge cobren vigència més enllà de les representacions edulcorades en format conte de Nadal.  

Em dol Badalona -que maca és Badalona, es cantava- ciutat on vaig treballar durant set cursos des del postolímpic 1992. Entre el fulgor i els arbres de Nadal de rècord, pateix un episodi de desallotjament que, com a mínim, fa mal d’ulls. Badalona no és aliena al fenomen migratori. D’aquell amb qui es compartia nacionalitat i creença, tot i l’estigma social imposat per la diferència de classe i d’origen geogràfic peninsular, que definia el -avui- descatalogat xarnego, hem arribat al moro o al negre. Només un parell de cromos al gran catàleg de l’àlbum ètnic al metro en hores punta, per exemple. De la fugida de la misèria -que ara també ho és- a escapolir-se dels conflictes i les desigualtats globals Nord-Sud cercant oportunitats i projectes per refer vides.

  Els protagonistes sempre són els febles, els pobres. Els d’aquella època provenien majoritàriament d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella-la Manxa. Al meu poble al Ripollès proper a França en dèiem els de les Castilles, un plural que englobava la totalitat d’orígens potser perquè tots parlaven castellà. L'onada actual és heterogènia. Del Marroc, de l'Amèrica Llatina, de l'Europa de l'Est, de l'Àfrica subsahariana, o d’Àsia. Aquesta diversitat aporta una pluralitat de llengües, religions i de costums en un aiguabarreig extraordinàriament complex. L’arribada massiva dels anys cinquanta va agafar les ciutats catalanes desprevingudes. Barraquisme inicial i, més tard, la construcció de grans polígons de blocs de pisos en zones perifèriques. Eren barris dormitori amb greus mancances de serveis bàsics i d’urbanisme, on la lluita veïnal va ser clau per aconseguir escoles, ambulatoris, asfaltat o clavegueram.

La immigració ja no construeix barraques de fusta, però s'enfronta a la precarietat heretada dels centres històrics degradats o els mateixos barris perifèrics construïts als anys seixanta. Pisos pastera sobreocupats amb elevats preus del lloguer. Tot i que els barris tenen serveis, el risc de segregació escolar i residencial és una realitat. Dels homes venint a buscar feina a la fàbrica o la construcció per portar la dona i els fills una vegada instal·lats a la immigració actual on la feminització és un tret distintiu. Moltes dones inicien el projecte migratori, especialment les d'origen llatinoamericà, venint soles per treballar en el sector de les cures i el servei domèstic.

Els immigrants dels anys cinquanta van entrar en una economia industrial en expansió tot i les dures condicions. Hi havia una expectativa real de mobilitat social ascendent: el pare era peó, però el fill podia arribar a la universitat. Avui, el mercat laboral és molt més precari. Els immigrants solen ocupar el sector serveis, hostaleria i d’altres feines sense prestigi social ni demanda. L'ascens social és molt més lent i difícil a causa de les crisis econòmiques cícliques i la burocràcia legal, la llosa que sovint condemna moltes persones a l'economia submergida durant anys. L’ascensor social s’ha rovellat si encara funciona.

Durant el franquisme, el català era una llengua perseguida que amb l'arribada de castellanoparlants va ser utilitzada pel règim per intentar diluir la identitat nacional catalana. Malgrat això, molts fills d'aquells immigrants es van catalanitzar a través de l'escola i l'ascens social, fent seva la consigna: "És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya". Actualment, el context és diferent. El català és llengua oficial i vehicular a l'escola, però competeix en un món globalitzat amb el castellà i l'anglès. Per als nous migrants, aprendre català és una eina d'integració, però no sempre és la seva prioritat. La diversitat lingüística actual és un trencaclosques que incideix de ple en la cohesió social.

Catalunya ha passat de ser una societat que integrava altres espanyols a ser una societat que ha d'incorporar el món sencer. La immigració dels 50 i 60 va posar les bases de la Catalunya moderna i va demostrar que la identitat catalana és mal·leable i inclusiva. La immigració actual ens planteja un repte de més escala, passar de la coexistència a la convivència real. L'èxit de la Catalunya del futur dependrà, com va passar en el passat, de la capacitat de garantir la igualtat d'oportunitats per a tothom, independentment del seu lloc de naixement. Redefinint el missatge, perquè les engrunes que cauen de la taula del ferotge personalisme ultraconservador i populista són recollides en una xenofòbia rampant, com una taca d’oli, també a aquesta riba de l’Atlàntic i de l’Ebre amunt. Persona també deu ser qui malviu i cerca una oportunitat al món.

Els profunds canvis econòmics, polítics i culturals provocats per aquest fenomen en les societats receptores ens porten a la gran qüestió. ¿Existiran voluntats i solucions intel·ligents, innovadores i eficaces per afrontar-la?

 

Pessebre vivent.

 

D’acord amb el butlletí oficial de les litúrgies, el temps d’advent comença el quart diumenge abans de la festa de Nadal. L’encesa de llums i les rivalitats per qui aixeca l’arbre més alt, més gruixut i més il·luminat n’eixamplen els terminis en una competència gairebé deslleial per exhibir-lo a cada edició més carregada de connotacions fàl·liques que no pas beatífiques. Qui el farà més llarg? Si descartem el plantat permanentment per l’escola gaudiniana a la Sagrada Família -enllestida gairebé la creu de la torre de Jesucrist- la palma se l’emporta l’allargassat batlle de Badalona.

Immersos en el consumisme d’aquest temps de bombolles i pampallugues, la laïcitat guanya terreny malgrat la implacable foscor imposada pel solstici d’hivern. El nom sí que fa la cosa en la intenció transcendent dels creients irradiats per la bona nova, el fill del Déu és nat. Un tomb per les fires de Nadal a les grans ciutats il·lustra i permet omplir els racons de la llar amb garlandes i elements decoratius on la resplendor, les coloraines i tota mena d’accessoris competeixen per escalfar la fredor ambiental dels dies. Elements de temporada que surten i reviuen any rere any. El tió, el Pare Noel, els avets i un que té -o tenia- especial protagonisme, el pessebre. Aquest representa el microcosmos en miniatura del moment que neix el Salvador. Un mapa, una representació estàtica a escala dels personatges bíblics que el van a adorar. Són encara molts els indrets on es representa i es recrea l’escena amb pessebres vivents.

Enguany, a Barcelona, no hi ha el tradicional pessebre que l’Ajuntament muntava a la plaça de Sant Jaume. Els crítics i els devots de la iniciativa han perdut els arguments, no hi ha una referència física convocant l’esperit nadalenc des dels vessants i estètiques diverses que lluïen les edicions anteriors, quan s’instal·lava. Mort el gos, morta la ràbia, doncs. Perduren els pessebres de sempre desempolsats Nadal rere Nadal en indrets i esglésies on el costum no és susceptible de ser interpretat. Pessebres com cal sense irreverències, fa una benaventurada iaia admirant les galtes ben molsudes del Nen Jesús. Si pogués apropar-s’hi, se’l menjaria a petons.

Aquest Nadal, el consistori barceloní ha posat el focus, segons fonts ben informades, a l’ample de tota la ciutat. Tot Barcelona és un pessebre, del Llobregat al Besòs i des de Montjuïc -de la Font del Gat- al Moll de la Fusta. Tota la quadrícula d’en Cerdà amb les irregularitats que en fugen són, alhora, territori propici per a un pessebre -no m’atreveixo a anomenar-lo vivent- amb l’epicentre inqüestionable a la façana del Naixement d’en Gaudí. Mentre alguns volen arribar al cel grimpant branca a branca, Barcelona ha estat distingida com a Capital Europea de Nadal 2026. Un reconeixement internacional defugint el vertigen de les alçades que enguany l’Ajuntament ja comença a assajar.

Barcelona capital del betlem europeu, mapa nocturn de carrers resplendents resseguint la proporció d’un urbanisme racional amb topants significats per atraure milers i milers de pastors amb sarró de rodetes desafinant nadales per les voreres. El Nadal també ens avança vertiginosament -compte, patges per la dreta amb patinet- mentre fan via els tres Reis Mags guiant un estol veloç de míssils com estels. S’apropen majestuosament el ros d’epidermis malaltissa -ataronjada-, el blanc que s’assemblaria a en Putin amb barba blanca postissa i un de negre pintat de manera maldestra seguint el nostrat costum que podria ser tant el dirigent xinès com el president israelià. Al decorat festiu, la Torre Agbar, o com es digui ara -la coneguda com el supositori- és un far per als avions -camells presidencials- rumb a la Ricarda on els ànecs llestos han migrat fugint de les cassoles amb naps de la cuina festiva. A en Trump, li fa l’efecte que la fita enlluernadora de la torre és la deposició literal del tió on es projecta un serrell esbullat i unes patilles de vocalista patètic, podria ser en Milei amb els pantalons abaixats i posat poc digne.

Segons les fonts municipals esmentades, des de la gerència de l'Àrea de Mobilitat, Infraestructures i Serveis Urbans de l’Ajuntament de Barcelona es treballa i s’està al cas respecte d’enlairar Barcelona al nivell de Vigo o de Badalona. Més enllà encara, s’han de poder abatre. Els responsables de la mobilitat hi fan tombs. Analitzen l’impacte dels rètols del carrer Aragó, per exemple, del "Vens per Nadal?", "Busca el caganer!", "Més escudella!", "I demà, canelons", "Quants serem?", "Qui porta el cava?", al que tanca la sèrie "A dormir d'hora", una picada d’ullet trencadora a la cronologia narrativa de les successives festes des del dia de Nadal a la diada de Reis. Els índexs de topades lleus a causa de les distraccions, quan s’encenen els rètols d’aquest carrer, han pujat notablement. Ja hi ha qui, de cara al 2026, ha proposat d’enretirar-los matant dos ocells -no dos ànecs de la Ricarda- d’un tret. Foragitar la temptació provinciana pels missatges -en català- i estalviar ensurts i actes de conciliació per topades lleus en carrosseries sensibles.

Detectats a vista d’ocell els col·lapses circulatoris per les vagues recents, els responsables s’estan ruminat la possibilitat d’exigir mesures addicionals per autoritzar aquests aldarulls gremials al carrer coincidint amb la nominació de Capital Europea de Nadal 2026. Els taxistes hauran de manifestar-se disfressats d’elfs entremaliats amb els vehicles tunejats de trineu amb rens mentre els metges emprenyats de bata blanca s’hauran de mimetitzar amb el paisatge urbà nadalenc com si fossin ninots de neu amb ulleres i nas de pastanaga.

Bon advent!

Del porc, tot s'aprofita.

 

L’antic ofici de pagès, alguns han evolucionat a productors, es podria considerar una professió d’alt risc. Ara per ara pateixen diverses escomeses inquietants. Tres focus: un afecta el sector boví amb la dermatosi nodular, milers de vaques sacrificades i més de cent cinquanta mil d’immobilitzades. El segon impacta en les espècies de ploma, la grip aviària comporta que totes les aus de corral criades a l'aire lliure hagin d'estar confinades com a mesura de protecció davant l'augment de brots d’aquesta grip a causa dels moviments migratoris de l’ocellam divers. El tercer focus és el brot de pesta porcina africana acabada de detectar en dos senglars a Collserola.

Els casos de senglars contaminats, els dos primers la setmana passada, han obligat el Ministeri d'Agricultura a suspendre les llicències d'exportació de productes derivats de la carn de porc amb destinació a països extracomunitaris. Vista i mesurada la incidència d’aquestes pestes és per posar-se les mans al cap. Només esclatar, la carn de porc ja ha patit una davallada en el preu segons la llotja lleidatana que en marca la referència. La producció d’una granja no s’atura d’avui per a demà. No hi ha un polsador d’alarma per parar-la sobtadament. La sobreproducció i baix preu tocaran de ple castigant fort el sector. Faig els criadors de porcs, també els de la casa Tarradellas, esmolant l’agudesa i la creativitat als espots publicitaris. Un porquet enfredorit amb bufanda nadalenca i motxilla cercant una llar d’acollida. Saltironejant xiroi i somrient primer trucarà a la porta, en una segona escena es veu com li comprovem la febre al front. El garrinet amb cara de pena ens suplicarà establir-se a la nostra vida com un animal de companyia. -Adopteu-me! -ja no es tractarà de servir-lo a taula infiltrat en una pizza o embolicat en un fuet.

Segons les darreres dades, el sector representa un negoci d'uns vuit mil milions d'euros al conjunt de l'Estat. Catalunya té una cabana porcina de gairebé vuit milions de caps de bestiar. Concretament, les vendes de porc i derivats fora de l'Estat tenen un volum de tres mil milions d'euros anuals, dels quals mil milions són fora de la UE. Amb tants o més porcs que habitants no és, doncs, només una faula econòmica amb tres porquets.

L'accés a la zona està prohibit per evitar que el virus s’estengui a altres parts de Catalunya. Representa un perímetre amb un radi de sis quilòmetres al Parc Natural de Collserola i afecta, de moment, una dotzena de municipis. La Generalitat ha analitzat una quarantena de senglars més trobats a la zona, dels quals uns vuit poden tenir la malaltia. Per ara, no se n'ha detectat cap altre cas. Les trenta i escaig de granges analitzades han donat en totes les proves negatiu, informen les administracions preocupades a negociar amb els tercers països importadors de porc espanyol que acceptin la regionalització de la malaltia, com ha fet la Xina. És a dir, que no es pugui exportar a països fora de la Unió Europea els productes porcins de la província de Barcelona, que el veto no afecti els de la resta de Catalunya i de l'Estat. És el reconeixement d’una nova competència, la gestió de la desgràcia.

Els últims casos detectats a l'Estat van ser el 1994, tot i que la malaltia fa anys que està present en altres països de la UE. Com ha arribat el virus? Un misteri. Els responsables aventuren la possibilitat d'alguna mostra de menjar amb carn de porc contaminada que hauria entrat en contacte amb els senglars de Collserola. Insinuen els rosegons d’un entrepà amb xoriço assassí deixat estar a la contrada. Ves a saber!

El senglar ha evolucionat a subespècie urbanita. Un problema, de fet ja es podria considerar plaga abans de la pesta africana. Què no podia succeir quan aquests bucòlics aventurers de vorera i predadors dels cubells d’escombraries s’han empadronat a les ciutats. L’exercit dels senglars, com els pintorescos cabirols i d’altres espècies alienes a un control veterinari exhaustiu són els reis de la carretera, els dissenyadors dels forats als camps de golf en els conreus i en les pastures on s’atipen -demaneu-ho a algun pagès encara en actiu-. Els afectats confirmen que no en treuen cap benefici que no sigui un positiu al ventall de pestes vigents.

Una dada rellevant, perquè un estat pugui ser declarat lliure de pesta porcina africana ha de passar un any sense que se'n declari cap nou cas. La mentalitat postpandèmia ens ha tornat molt més sensibles. Recuperar la confiança dels mercats i la normalitat en la producció, distribució i comercialització seran un repte formidable.

 

El negoci dels terrats a Sarajevo.

 

Quan es parla del setge de Sarajevo -1.425 dies sota el foc dels morters, els talls de subministrament i la por espessa als carrers - es repeteixen escenes que ja formen part de l’imaginari col·lectiu amb gent corrent entre els edificis, avis travessant avingudes amb bosses plenes de misèria, nens que aprenien a calcular trajectòries de bala abans de saber multiplicar. Però hi ha un capítol -tabú-, el dels franctiradors que pagaven per disparar. Personatges -excepcionalment alguns d’estrangers- que, per un preu acordat, podien pujar a un terrat i “provar” un rifle de precisió contra la població civil assetjada.

La història és inquietant, però va existir. La corroboren testimonis que no volen aparèixer amb nom i cognoms, informes orals recollits pels primers periodistes que van entrar a la ciutat i, sobretot, la lògica econòmica perversa que apareix en qualsevol guerra, tot el que es pot comprar, es ven. I en un setge on faltava menjar, medicines, gasolina i esperança, la violència també va cotitzar a la borsa dels horrors més execrables. Segons testimonis recollits en notes de premsa de l’època i en converses informals amb corresponsals de guerra, el procediment era sempre similar. No hi havia anuncis. Només paraules insinuades entre combatents irregulars, mercenaris o homes amb connexions amb les milícies. Un estranger -sovint vingut de Sèrbia, Croàcia o, més rarament, d’algun país europeu- preguntava si era possible “veure la línia de foc”. L’intermediari, que solia ser algú amb accés als terrats o a zones altes dels suburbis ocupats, ho facilitava.

El preu variava segons la intensitat del conflicte, la disponibilitat d’armes o el grau de atrocitat que s’hi cercava. Algunes fonts parlen de l’equivalent a uns 50 o 100 euros actuals per poder fer uns quants trets. En emocions més intenses, les quantitats eren molt més altes si es garantia un rifle de bona qualitat o una posició amb “visibilitat”. Els diners, com sol passar, es movien sense deixar rastre. El “client” pujava fins a un edifici destruït on un combatent li ensenyava a utilitzar el fusell, li mostrava una finestra sense vidres i assenyalava el carrer. Els testimonis coincideixen, el client gairebé mai sabia contra què disparava. Podia ser un contenidor, un cotxe abandonat o una figura llunyana que es movia. En alguns casos, podia ser una persona. Era un mercat a l’engròs d’adrenalina.

Alguns d’aquests “clients” eren mercenaris que volien provar armament real. Altres, aficionats a les armes provinents de països on la guerra era un espectacle televisiu. Homes que havien vist massa pel·lícules i que no distingien entre una pantalla i la realitat. També hi havia, segons testimonis de l’ONU, membres d’unitats paramilitars que oferien aquesta “experiència” com a manera de recaptar diners, de fer negoci amb la curiositat morbosa d’alguns turistes bèl·lics. En tots els casos, hi havia un element comú, la deshumanització de la ciutat. Sarajevo no era vista com un lloc ple de famílies, sinó com un tauler de joc amb la mort per satisfer fantasies violentes. I això, a ulls dels que intentaven sobreviure-hi, era una doble condemna, patir el setge i, a més, la indiferència dels que els apuntaven -amb mira telescòpica- com una atracció en la fira del fàstic.

La vida als carrers mantenia una rutina impossible. Els habitants de Sarajevo havien convertit els moviments més simples, anar a buscar aigua o aconseguir pa, en operacions calculades. Hi havia un mapa implícit de la ciutat que només entenien els que la caminaven. Un carrer era segur fins a les 11:00 -l’hora que obria l’atracció-, una cantonada esdevenia perillosa si el sol estava alt o, tanmateix, l’avinguda que s’havia de travessar en ziga-zaga, sense dubtar. Per això, molts ciutadans van aprendre a caminar enganxats a les parets, com si fossin ombres. Les façanes mostraven centenars de marques, cadascuna testimoni d’un tret que potser no havia trobat una víctima. O potser sí. Els habitants recorden que, alguns dies, les bales voleiaven com si el franctirador fos un maldestre. Aquell dia disparaven malament.

Alguns soldats de les forces de pau de l’ONU també havien percebut aquesta activitat, però no es va voler intervenir-hi de manera directa ni decidida al·legant que la ciutat era massa gran, el setge massa dens i la cadena de responsabilitats massa confusa. La negligència internacional, combinada amb el caos intern, havia creat un ecosistema -un infern- on fins i tot la crueltat més abjecta tenia preu.

Avui, més de trenta anys després, la majoria dels que van viure el setge prefereixen parlar de resistència, de solidaritat i de supervivència. Esmentar els franctiradors de pagament és remoure el llot moral que encara esquitxa aquells carrers. Però negar-ne l’existència deu ser falsejar la història. Sarajevo no només va ser víctima d’un setge militar, sinó també d’una indústria obscura que alguns van fer molt rendible.

Sarajevo va sobreviure a tot això. Sí, però el fet que, en algun moment, hi hagués algú disposat a pagar per prémer el gallet, diu molt sobre la condició humana. A l’horror del conflicte cal afegir-hi la perversitat sense objectius bèl·lics. Només una experiència que, espero, mai expliquin ni se’n vanagloriïn. Que el ressò d’aquells trets no els dixi dormir ni existir en pau amb ells mateixos. Una condemna mínima i raonable.

 

Un món d'alarmes meteorològiques.

 

Hi ha un moment fascinant als telenotícies -una ritual col·lectiu-, quan l’home del temps apareix amb posat greu i veu solemne anunciant que “s'activa l’alerta taronja”. I aleshores, el país s’atura. O més ben dit, el país entra en pànic lleuger. No és la fi del món, però tampoc cal anar a treballar si pots quedar-te a casa mirant el radar com qui mira una sèrie de Netflix. Vivim temps d’alertes. No només meteorològiques -de fet, les altres ens afecten menys-. Però les del temps tenen una aura especial, combinen espectacle, tecnologia i supervivència. El cel és el centre d’interès a les xarxes, una successió d’imatges que ens fan sentir part d’una epopeia climàtica. “Alerta groga a tot Catalunya per fortes pluges”. I tu, que només has vist quatre gotes, comences a sospitar que potser el groc s’ha devaluat.

Aquest món, on els avis vivim de rituals exactes, comparteix el nivell àlgid quan fem la digestió del plat de sopes sense sal abans d’anar al llit. Estem pendents del que dirà l’home del temps i de la ració de píndoles que ens hem d’empassar -en aquest ordre-. Ens llevem l’endemà pel matí amb els mitjons de llana i la bufanda posats perquè el meteoròleg ha anunciat, al telenotícies vespre d’ahir, que farà un fred de trempar violins.

El sistema de colors ha creat una mena de significació emocional col·lectiva. El groc ens inquieta, el taronja ens alarma, i el vermell ens converteix en protagonistes d’un episodi del dia despès de demà. En el fons, ens agrada que ens avisin. Ens encanta ser l’objecte d’una alerta -els protagonistes-. És com rebre un missatge dient-nos que la natura pensa en -o contra- nosaltres. I això té un component psicològic captivador en una època on tot sembla imprevisible -la política, l’economia, el preu del cafè-, ja que el temps semblaria l’únic caos que podem administrar amb un mapa de colors. Cada tempesta és un espectacle amb fotos apocalíptiques, vídeos de rius furiosos, persianes malmeses. Hem convertit el cel en una sèrie coral on som actors secundaris -poetes de tramuntanada- com a testimonis d’un temporal.

Els meteoròlegs abans parlaven del temps amb prudència raonable anunciant que podia ploure una mica. Ara tot sembla més èpic quan anuncien que s’apropa una borrasca amb potencial destructiu. Després comprovem com ha plogut només una estoneta, però quin minut més intens! El llenguatge de la meteorologia ha entrat en una nova dimensió. Si abans volíem que el sol sortís, ara volem que passi alguna cosa. La tranquil·litat és avorrida, poc participativa -només conversa d’ascensor-. Un cel blau no genera rebombori. En canvi, una “dana explosiva” pot convertir qualsevol dia laborable en una fita de calendari.

Es tracta d’un fenomen global. Als Estats Units, la premsa competeix per qui escriu l’adjectiu més apocalíptic. A França, les alertes de Météo France s’han convertit en paisatge cultural, com el formatge o les vagues. I a Itàlia, on el drama és patrimoni nacional, qualsevol tempesta porta un nom que sembla tret d’una òpera: Borrasca Attila, Tempesta Beatrice, Ciclone Medea. Nosaltres encara no hem arribat a tant. De moment, ja tenim la “Dana”, que sona més a influencer que a fenomen meteorològic. Una DANA -Depressió Aïllada en Nivells Alts-, cada tardor treu les banyes a l’horitzó mentre el personal esgota el paper de vàter i els llegums en llauna als prestatges del supermercat com si haguéssim de passar l’hivern en un refugi de l’Himàlaia.

El temps no és neutral. Ni la pluja. És un camp de batalla ideològic. Quan plou massa, és culpa del canvi climàtic -segons uns-. Quan no plou, és culpa del govern -segons altres-. I quan plou poc és culpa de la sequera i del ministre de torn. A Catalunya, ja és un tema d’Estat. L’aigua ha passat de ser un recurs natural a ser matèria política. Cada pantà, cada transvasament, cada gota té partidaris i detractors. I així, mentre esperem que plogui, discutim de qui és competència. A més, hi ha la qüestió de les restriccions a les dutxes amb cronòmetre, dels jardins secs o de les piscines sense aigua, monuments al surrealisme. Ens han ensenyat a viure amb la consciència ecològica encesa: “Atenció, l’aigua no cau del cel”. I això és cert, però també és extenuant.

Les inquietuds meteorològiques s’han infiltrat. Ja no estem nerviosos, vivim en alerta emocional. El cervell modern funciona com Protecció Civil, analitza els núvols al WhatsApp, calcula la probabilitat de tempesta sentimental i activa el protocol adequat. Vivim, doncs, en estat d’agitació constant, i el temps és el reflex més literal d’aquesta sensació. El cel s’ha convertit en una metàfora perfecta del nostre estat d’ànim col·lectiu: inestable, canviant, saturat d’informació i de núvols digitals. Potser per això ens atrauen tant els radars de la pluja. És com mirar el futur en una predicció imperfecta amb un punt de bola de vidre plena d’esperança.

El so de les sirenes és hipnòtic, una barreja de seguretat i d’inquietud. Ens recorda que vivim en un món que necessita avisar-nos de tot perquè quelcom succeeix. El problema és que, a força de assajos, arriba un moment que ja no sabem distingir la prova de la realitat. El conte d’en Pere i el llop. Soroll informatiu devaluant-se per si estem vivint un episodi històric o una simulació més.

L’economia del pànic suau és molt rendible, mou diners en assegurances, kits d’emergència, generadors... Les grans marques ho saben, un bon temporal és una oportunitat. Quan neva -nevava- a ciutat, les empreses de cadenes per a cotxes es freguen les mans. Quan plou, les botigues de xinesos fan l’agost venent paraigües. I quan hi ha sequera, els supermercats carretegen més garrafes d’aigua. El clima s’ha convertit en una indústria narrativa, en un relat per vendre seguretat. Perquè si el món és imprevisible, almenys podem comprar una sensació de control. Les aplicacions meteorològiques, amb els seus gràfics minimalistes i percentatges de probabilitat, han esdevingut uns oracles moderns -amb patrocini-.

Cada generació té el seu record meteorològic sovint amb marques a les parets fins on va arribar la riuada. Hi ha un detall important, avui, cada episodi deixa rastre digital. Les pluges ja no passen, es documenten. La memòria col·lectiva viu -literalment- al núvol. Les alarmes són el mirall perfecte dels temps que corren. Reflecteixen la nostra necessitat de control, la nostra fascinació pel risc i la nostra dependència a l’alerta. Però també són un espantall recordant-nos com d’hipnòtica pot ser la por representada en gràfics i coloraines. El mirall ens mostra el progrés en la ciència que anticipa fenòmens, la tecnologia que ens protegeix, la societat que s’organitza. L’espantall, però, ens alerta de la saturació, del soroll i del pànic generats. Hi ha una línia molt fina entre estar preparats i estar obsedits. I nosaltres fa temps que la trepitgem calçats amb botes d’aigua.

Potser el problema rau en la meteorologia existencial. Vivim pendents de quan arribarà la propera tempesta, la política, l’econòmica, la judicial o la tecnològica. I cada avís nou -sigui una borrasca o una crisi- reforça la sensació que el món està en estat d’alerta perpetu. Les alarmes del temps només són el símbol visible d’una tempesta molt més profunda en un món que ha après abans a reaccionar que a entendre. Potser per això els dies sense alerta ens semblen insípids. La calma deu ser sospitosa.

I si un dia el cel emmudeix? Imaginem que el cel s’estabilitza, que no hi ha avisos ni alertes, ni gotes fredes ni onades de calor. Què faríem sense aquesta adrenalina? Potser ens obligaria a mirar altres tempestes: les humanes, les de dins, les que no surten al radar. Mentrestant, el cel seguirà fent la seva amb un ull al núvol i l’altre a la notificació. Som vulnerables. Serem capaços de redreçar-ho? Ha d’haver-hi un lloc tranquil d’alerta verda -si existís- on simplement plou. Sense titulars. Només aigua que cau, i un món que respira si no haguéssim perdut la clau del cel, aquella que els pagesos d’abans reivindicaven. Em temo molt, però, que aquesta clau l’hem malmesa.

 

Dia dels Difunts convivint amb la memòria.

 

Hi ha dies que no semblen dies, sinó silencis amb data. El Dia dels Difunts n’és un. Més que celebrar-lo, el respectem. El travessem en una jornada feta de calma forçada i pensaments. Una pausa pel repòs dels difunts. Fins i tot la llum sembla més suau, com si la claror tingués consideració pels absents decorant el cel amb túniques de fantasma esfilegassades. El Dia dels Difunts deixa de ser un diàleg amb la mort per convertir-se en un monòleg sobre la vida... la nostra vida. Anar al cementiri és assistir a una cerimònia sense discurs. Portem flors, recordem noms, fem veure que tot continua igual. Però en el fons sabem que no és veritat. Les flors s’assequen, els noms s’esborren, i nosaltres no som els mateixos.

El cementiri és una metròpoli paral·lela, silenciosa, ordenada, meticulosa en el seu repòs. Hi ha carrerons, monuments, plaques lluents i cantonades amb xiprers com places. Si t’hi passeges amb calma, hi descobreixes una estranya forma de convivència. De fet, és l’únic lloc on tothom acaba trobant pau -o com a mínim, ningú no protesta- ja que els egos s’esborren i les discussions sobren. Tot allò que havia estat urgent, decisiu, perd importància. Deu ser això el que ens incomoda, veure la nostra vida abocada a una data d’entrada determinada quan les circumstàncies ens hi empadronin.

Hi ha qui visita els seus amb devoció litúrgica, com si les flors fossin pregàries. Altres hi van per no sentir-se culpables. Hi ha qui prefereix no anar-hi, no per manca d’estima, sinó perquè no necessita una tomba per recordar. Els records són més lleugers que el marbre d’una làpida o les cendres en una urna biodegradable.

Però el dia dels difunts no és només un exercici de memòria. És també una manera de mirar-nos al mirall del temps. És un inventari de vida amb un punt de penediment per tot allò que no hem fet, pels somnis pendents i, fonamentalment, per les converses i els gestos estalviats. I, tanmateix, hi ha una bellesa estranya -enigmàtica- en el ritual. Entre les làpides, tot respira ordre, proporció, silenci. No hi ha presses, ni trànsit, ni anuncis. Només el vent movent les flors seques i l’eco llunyà d’una campana tocant a morts. El món decideix de fer una pausa recordant la seva fragilitat.

Els visitants, sempre tan organitzats, volem tenir la mort sota control. La pintem, la tornem poètica, li portem flors i redactem epitafis enginyosos. La convertim en patrimoni familiar, en objecte de disseny. Però ella, tossuda, no es deixa domesticar. S’entesta a ensenyar-nos la lliçó, tot s’acaba.

En aquests temps, fins i tot la mort s’ha posat al dia. Hi ha làpides amb codis QR que enllacen a vídeos, a perfils commemoratius a les xarxes, flors que no s’assequen i llums LED que s’encenen amb temporitzador. Hem convertit el dol en una aplicació més. Potser és el nostre intent d’allunyar el vertigen, de creure que la tecnologia -la barca funerària- ens pot portar a l’eternitat. Amb l’animació de les estàtiques fotos en blanc i negre hi afegim una versemblança inquietant. Però el record no es fonamenta en les xarxes socials. Un aroma, una cançó, una fotografia descolorida poden fer més que un disc dur carregat de memòria i pampallugues. A vegades, recordar és només sentir un buit familiar, una presència sense cos que t’acompanya quan menys t’ho esperes. Els difunts, de fet, mai no marxen del tot, canvien l’adreça amb la nostra complicitat encara que haguem buidat el seu significat original per omplir-lo amb el nostre narcisisme.

I malgrat tot, quan sortim del cementiri, ens sentim més lleugers. No perquè haguem deixat res allà dins, sinó perquè hem recordat allò essencial: que encara respirem, que encara tenim gana, fred, feina, gent que ens estima i gent a qui estimar. Que cada instant és fràgil i, justament per això, immens. Potser aquest és el veritable sentit del Dia dels Difunts: no tant mirar enrere, sinó mirar millor el present. Entendre que la mort no és un final, sinó un record íntim. Que viure és una manera d’acomiadar-se lentament, però amb estil. Que cada gest amable, cada rialla compartida, cada silenci sincer són les flors que també ens deixaran, tard o d’hora, en algun racó de la memòria d’algú altre.

I així, any rere any, tornem al cementiri com qui visita aquell vell mestre savi. Perquè, en el fons, els morts ens havien volgut ensenyar el que no hem après encara, que la pressa és poc útil, que els mals de cap s’esbargeixen, i que la vida -amb les seves urgències, els seus errors i els seus encerts- és massa breu per no fer-hi estada amb tendresa i intensitat. Quan sortim, l’oratge ens acarona amb un adeu discret. Darrere nostre, el silenci resta al seu lloc, tornem a l’aldea dels vius amb la sensació, difícil d’explicar però tan humana, que aquella quietud ens ha colpit. Potser per això hi tornem cada any -no per ells, sinó per nosaltres-. Per sentir-nos vius, que som de pas, i que el millor homenatge que podem fer als difunts és aprendre, d’una vegada, a viure amb la mateixa serenor amb què ells deuen reposar.

Grans gestes del segle XXI.

 

Ara que el món es va arreglant amb la “pau” a Gaza i el final a un pam de “negociar-la” a Ucraïna, la humanitat respira més alleujada. Són els gestos “diplomàtics” emanats del gran artífex, en Donald Trump -i dels seus sequaços-. No acabo d’entendre com el Nobel de la Pau no va estar merescudament atorgat a aquest polític amb una trajectòria exemplar i tan singular. Ha d’acabar necessàriament explicada als llibres d’història i a les enciclopèdies de les grans gestes del segle XXI. Més enllà de tota la Història escrita en majúscules, des dels prolegòmens al país dels troglodites fins ara mateix.

La resta no són notícies, no hi ha galants a la mida del NO-DO per fer ombra a aquest personatge, una hiperactiva font constant de facècies, acudits i maneres que es podran aplegar en l’esmentada enciclopèdia universal. Un manual d’astúcies -martingales- d’obligada lectura per als futurs líders amb anhels per remenar les cireres de la geopolítica de talla gran, calibre gruixut, i d’abast global. La resta, només bagatel·les.

Aquest és el motiu pel qual el farciment informatiu s’ha d’acompanyar amb guarnicions i segons plats de poc fonament culinari. Anècdotes, comparades amb les gestes heroiques tocades pel messianisme de l’actual president nord-americà, les podríem passar per alt i continuar respirant malgrat el protagonisme amb què França s’entesta a aixecar el dit a les contraportades dels informatius. L’enveja i el protagonisme desmesurats l’han portada a empescar-se grans titulars. A la tendència una mica en hores baixes d’Emmanuel Macron, després de la derrota a la primera volta del seu grup Renaixement. Dels problemes per postular un primer ministre que sobrevisqui més d’una setmana a les mocions de censura. Del protagonisme aigualit, sovint sota l’ombra del serrell d’en Trump, en matèria internacional, cal preguntar-se si reeixirà o se n’anirà en orris la grandeur gal·la, l’empremta inveterada del país veí a la corda fluixa de la decadència.

L’entrada literal a la presó de Nicolas Sarkozy ha estat un bon assaig per reclamar l’atenció. La lliçó que en podem extreure és que a França tothom és igual davant de la llei. La igualtat, un dels lemes de la Revolució Francesa, s’ha demostrat vigent empresonant qui va ser president de la República. Sarkozy ingressant al centre penitenciari amb la Carla Bruni acomiadant-lo, llançant petons als seguidors. Fent-li costat públicament és una imatge molt llaminera per a la premsa del cor, amatent al perfil bo de la fotogènica companya del reclòs.

En Macron ha tingut un cop de sort per desenfocar la seva acció política i el grau de suport precari. Un analista polític de taulell i vinassa tenia prou clar que el robatori de les joies al Louvre hauria estat una maniobra encoberta per atenuar la realitat. Pa i circ mediàtics que posen en segon pla la resta d’afers transcendents a França. Un muntatge d’en Macron per endur-se’n les joies napoleòniques. L’observador aventurava, apujant el volum de l’argument entre cervesa i cervesa, que les joies han estat un aranzel més que s’ha pagat marginalment. Ja hi ha muntatges gràfics a les xarxes on Donald Trump apareix coronat i engalanat amb els caríssims penjolls monàrquics sostrets al Louvre. Visca l’emperador! De mica en mica, el patrimoni artístic migra en estranyes circumstàncies per bastir museus exclusius d’incògnit. He abandonat la conferència quan s’enfilava decidit, glop rere glop, per una altra possibilitat. Denunciava enfurismat com moltes obres artístiques han estat falsificades perquè les peces originals s’exposin en museus clandestins en la privatització galopant, ara també del patrimoni cultural.

Buscar afinitats, una cortina de fum als convulsos moments polítics actuals dels Pirineus fins a Gibraltar, té moltes possibilitats i alguns paral·lelismes. Cercant-ne una de versemblant, propera, em fa decantar, trompassant fronteres i legislacions, per la distopia impossible d’imaginar quina hauria estat la repercussió d’una mesura similar a la d’en Sarkozy aplicada al rei emèrit, el proscrit de la corona que resideix com un pròfug allunyat de qui van estar els seus súbdits. Com que no ho veurem mai, em declino per la frivolitat en les darreres edicions del premi Planeta. S’ha tendit per còpies de qualitat dubtosa quan el guardó tenia prestigi i nivell literari reconegut. Un repàs al llistat de guardonats durant l’existència del premi és tot un manifest al respecte, literatura de patacada amanida a la cuina casolana del grup Atresmedia. El premi més ben dotat del món roman a casa.  

Un poema mercantil.

 

Ara mateix hauria de fer una ullada a com cotitza a les cases de juguesques l’OPA del BBVA en contra del Sabadell. L’Oferta Pública d’Adquisició és una maniobra legal per la qual un inversor ofereix públicament als accionistes d’una altra empresa comprar les seves participacions a un preu superior al seu valor de cotització. L’objectiu és evident, eliminar l’empresa comprada del mercat o reduir-ne la competència en un sector, en aquest cas, el de la banca. 

Mai el desplegament de seducció mediàtic, la propaganda per terra, per mar i pels núvols havia estat tan intensa i reiterativa. ¿Algú ha comptat els anuncis només a la televisió emesos per part d’una i de l’altra entitat bancàries? El màrqueting al respecte és aclaparador, gairebé se solapen, un rere de l’altre, espais que si no estàs a l’aguait es poden arribar a confondre pel formalisme -o el minimalisme- gràfic i visual amb predomini dels grisos. La borsa, de fet, no té una gama de color assortida, només el verd i el vermell. Ja fa temps que la pugna és dirimeix en una audiència majoritàriament innocent. Sí, innocent, perquè jo i un percentatge elevadíssim dels espectadors a qui van realment adreçats aquests missatges captivadors -temptadors- no hi tenim cap interès i, per descomptat, ni una trista acció. Practiquem la tècnica que al món dels braus consisteix a contemplar-se la sagnia des de la barrera -o des del sofà de casa-.

Soc un llec en matèria borsària, un ignorant de la macroeconomia, però com al futbol, malgrat no ser soci ni aferrissat seguidor de cap equip, sí que tinc les meves simpaties quan es disputa un partit del segle que si no n’has vist la retransmissió, la vida social et desterra. En aquest cas em passa quelcom de similar, per allò de la samarreta suada per l’esperit de David contra Goliat, em decanto a favor del Sabadell. Ja es veurà! Si la cosa dels diners tingués una poètica amb les seves metàfores i les seves rimes, m’he adonat que Sabadell permet una rima consonant, dura, amb clatell. ¿Una metonímia gens sentimental que podria profetitzar la clatellada que s’apropa?

Acostumo a llegir el diari d’ahir mentre esmorzo, perquè les notícies prenen una mica la textura dels iogurts caducats, perden la punyent fiblada de la immediatesa en la rabiosa actualitat estremidora -catastròfica- que descriuen. Ja fa dies, potser mesos, que un banc i l’altre omplen pàgines completes, o dobles, dedicades a anunciar les seves virtuts amb contundent fermesa. El comprador parla de beneficis, decantar-se per l’opa fent el salt a l’altra entitat, és com creuar la frontera de Xauxa. Mentre, el banc assaltat o agredit es rebel·la denunciant la mentida, “que no t’enganyin”. Marxar amb un cop de porta sonor a causa d’una infidelitat comptable sota la promesa de molta terra a l’Habana, es de traïdors i de covards. Assistim, doncs, a una fascinant apocalipsi als parquets.

L’escena té un punt de pel·lícula del llunyà oest amb lladregots de vaques o de cavalls i malfactors a cara coberta que atraquen la sucursal del llogaret a perdigonades. Vistos els vents que bufen, no descarto que es recuperi el cinema de cowboys ja que té un punt d’intersecció amb escenes actuals on no hi manca el prepotent fatxenda que entra a la taverna provocant i posant a prova la rapidesa dels estossinats amb un tret destre i amb molta punteria. La paraula “hostil” és la que em provoca aquesta associació mental, ja em disculpareu. El diccionari, que serveix per regular i posar ordre en el garbuix de les paraules, defineix literalment l’adjectiu com allò “propi d’un enemic, que mostra la disposició o la inspiració d’aquest”.

La jugada subtil és, doncs, disfressar l’hostilitat de l’opa salpebrada amb els beneficis i els avantatges a compte de la fusió imposada, no de bon grat. Al món financer no els cal pintar-ho de rosa on l’amor s’hi posa. Els diners són freds i esquius, no estan per romanços. No tenen ànima ni esperit. Ostenten, en paper -o virtuals-, el poder exacte i suprem en les transaccions amb unes normes i regulacions que poden fugir del sentit comú permetent comprar allò que no es té o al mercat de futurs el que no ha nascut encara, com les collites de blat o la producció de la garrofa de secà. Batalles en una guerra sense treva que poden convertir la tropa en zombis de la indigència si t’oblides de retornar els crèdits o la hipoteca. Societats anònimes sense rostre si no és el dels generals, carregats de medalles i de molta ambició, exhibint sense pudor qui té el rendiment més llarg. Dirigents capaços de trobades sense plans de pau amb posat i tarannà esportius quan, en societat, no deixen de representar el paper d’amigables col·legues.

Qui se’n sortirà amb la seva? Incertesa, ja que la cartera només s’apropa al cor quan la portem a la butxaca de la camisa.

 

PD: Contemplat des de la ingenuïtat despullada de complexitats penso en el que està succeint, a Palestina, a la invasió d’Ucraïna o en les maniobres del cowboy Donald Trump, té quelcom d’OPA -però molt i molt hostil!- per neutralitzar o eliminar els objectius proposats.

 

Migrants prèmium.

 

La dreta i la més dreta encara, amb la casa mare a Washington sota el pontificat d’en Donald Trump, interpreten les homilies d’aquest -“urbi et orbi”- irradiant idees pel broc gruixut a cor què vols. De mica en mica la gota malaia esdevé tempesta eficaç i perfecta fent forat per assolir els seus objectius, ja que les seves són veritats absolutes i indiscutibles en la defensa- declaren sense vergonya- de la llibertat i la democràcia per posar ordre, entre d’altres, a l’aiguabarreig ètnic. Afers d’entranyes.

La proposta darrera del dirigent popular Alberto Núñez Feijóo el posiciona com un alumne avantatjat amb receptes pròpies a la gallega. Té la intenció d’instaurar un “visat per punts”, un pla que no s’acaba de concretar amb detall -com el tentacle intrèpid d’un pop amb grelos- entestat a reconduir i a collar la immigració. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso hi posa la sal gruixuda i el pebre vermell per donar-li una mica de color i una sortida amb un polsim humanitari que l’honora: “la immigració hispana no és immigració” Quin passi més torero agafant per les banyes el problema! Una abraçada amiga i entranyable fonamentada en els vincles històrics amb l’Amèrica Llatina. Pensa en les comunitats llatinoamericanes que tenen en comú la llengua castellana -segur que ella ha dit “espanyola”-. “Un argentí o un veneçolà a Madrid no és immigrant. Ho serà per qüestió de papers, però no ho és a cap efecte”. Només s’ha estalviat de dir que les persones són persones independentment de si viuen a Buenos Aires, a Caracas o al barri de Salamanca.

Ja hi ha qui critica la tendresa acollidora de l’Ayuso per una mesura formidable esborrant els sensepapers d’una revolada. Un plantejament que també hauria d’afectar els mexicans hereus de l’Hernán Cortés i la Malinche a qui en Trump foragita de les seves fronteres sense massa contemplacions. S’haurà de parlar i pactar amb l’administració nord-americana, no fos cas que ens trepitgéssim els ulls de poll per petits detalls de no res. En Feijóo voldria triar i remenar en el supermercat de la immigració a l’engròs decantant-se pels establiments de confiança, les anunciades com a botigues d’ultramarins amb productes més nostrats als quals tenim el paladar avesat amb tolerància zero per la fruita macada i les trumfes massa madures, que seran retornades immediatament al mercat d’origen.   

A la iniciativa -lloable i original- hi podem trobar certes similituds amb la imposada per Trump amb els aranzels. Faig en Feijóo, si arriba el moment de manar de veritat, amb un cartell ben gros amb el llistat de la compra exhibint-lo als periodistes. Exigent com un client en una selecta delicatessen posarà condicions, marcarà les unitats i farà la comanda si li fa el pes. Tot retransmès en directe per allò de la transparència en una mena de concurs com Supervivents o l’Illa dels Afamats. Els que obtinguin el visat tindran garantia perquè un jurat de funcionaris amb la solvència contrastada els haurà observat i entrevistat rigorosament mentre desfilen per a una revisió dental, una de vigor muscular i la morfològica en general, la decisiva, per allò de l’aspecte -que es quedin els lletjos, com deien els Sírex-. En les dones puntuarà excepcionalment la condició de fèrtil.

Aquest procés de reclutament me l’imagino com una mena de concurs oposició i de mèrits que ha de garantir la lliure concurrència amb publicitat. És evident que la igualtat de condicions és el moll de l’os i la baula feble sobre la qual bascula la tria. Ja es veuran quins seran els requisits per acollir-s’hi i poder-s’hi presentar. L’Ayuso ja n’ha declarat exempts els argentins i els veneçolans que resideixen al carrer de Serrano a Madrid. Jo auguro tot un seguit de recursos amb esmenes a la totalitat o a algunes de les clàusules. Si tots els naturals d’aquell desaparegut imperi sempre assolellat perquè no s’hi ponia el sol han de ser plausibles candidats, em pregunto on són els filipins agreujats pels privilegis dels cubans i dels porto-riquenys. Els últims de tots en el desastre del 1898 tornaran a ser de Filipines!

Què en farem dels guineans i dels saharians i per extensió dels subsaharians que no vam poder colonitzar no per manca de voluntat ni d’ardor bèl·lic sinó perquè aquests territoris ja havien estat pillats per les potències emergents europees. Acumularan punts, aquests? Encara que declamin l’Astúries pàtria aimada amb bona entonació ho tindran espès. Avançant en el raonament, però girant-lo, ¿els musulmans, que ens van conquerir durant vuit segles, tenen dret a ser acollits? Qui ens va portar claror, ciència, filosofia, art i el conreu de l’aigua quan aquí ens vestíem només amb llana bruta i foscor medieval; se’ls admetrà alguna mena de mèrit o de reconeixement?

En la germanor cultural històrica hi consten fonamentalment la llengua i les creences, la religió. Primordials per al visat per punts que afavoriran els que a més a més hi aportin mereixements com el grau de liquació del fenotip indígena en l’ADN dels conqueridors o el punt de contrast òptim amb l’epidèrmica paleta cromàtica europea. Els que anomenem expats, com altres persones sense precarietats, que resideixen per raons de treball puntuals, amor, aventura o jubilació els podríem encabir, sense cap mena de dubte, als contenidors dels migrants prèmium. El compte corrent dilueix de manera formidable la condició incerta d’immigrant amb una mà al davant i una altra al darrere.

Fa poc en una conversa amb una amiga a qui aprecio, la Teresa, una pagesa nonagenària de tota la vida -es recorda de la guerra civil i de viure’n les conseqüències- em va deixar anar una sentència per meditar-hi, una bona síntesi del moment present: “tant els del Paper com els del cartó” s’han ben begut l’enteniment.

 

Festes majors de tardor.

 

M’adscric als convidats a la festa major d’aquella mena que arribaven al primer repic de campana i marxen quan els músics també han tocat el dos. Del poble, a Sant Joan de les Abadesses, s’escau al segon diumenge de setembre, a la Mercè que està a punt de començar. Només cal deixar les finestres obertes perquè ens arribi la flaire dels canelons rossejats i la del pollastre fent la xup-xup a la cassola mentre els invitats s’hi van atansant. De les corrues festives de vint-i-un botó al minimalisme -absentisme- que s’ha imposat edició rere edició. Programes de festa major, missa d’ofici cantada, sardana d’honor, ball de pabordes. Un farciment d’activitats per al gaudi divers dels conciutadans. Tot esquitxat pel ressò cridaner de la fira i les atraccions per a les criatures amb ulls esbatanats i cara de velocitat descobrint com la vida és una roda fent voltes i més revoltes alienes encara a la monotonia de la resta de dies així que la tardor treu les banyes acolorint un nou paisatge marcint-se i els gegants hivernant.

Perfum de plats de sempre amb cuina per a vegans extrems i vegetarians cauts on la corrua dels platillos s’ha convertit en tastet per a paladars esferificats i galindaines comestibles de poca corporeïtat i mesurat valor nutritiu. La festa major s’ha aprimat com el menú de quan els comensals menjaven amb golafreria sota el pretext de la trobada anual per treure el ventre de pena, per afartar-se. Dies de celebració on tot vessava. La festa de veritat era a la taula llarga amb un reguitzell de convidats que solia ultrapassar un parell de dotzenes. A la paret del menjador el rellotge, metrònom implacable de la vida, administrant les cadires aparentment buides, uns espais eteris ocupats -cavallets de la memòria- que no endrapen, però que voleien en l’atmosfera i l’anècdota. Qui ho havia de dir?

Cada any, en algunes festes molt especials per a mi penso com s’ha trastornat i capgirat tot. Coses de l’edat ja anunciades pels avantpassats ens van atrapant. La il·lusió amb què comptava -literalment- els dies s’ha convertit en cançoneria amb un punt d’obligació si no fos perquè coincidim aquells que ens estimem, ens agrada compartir les diades i les celebracions imposades pel calendari local. De la mare de Déu d’Agost ençà n’hi ha un degoteig cíclic per la contrada. Acluco els ulls per escapolir-me i entrar a l’envelat a Sant Pau de Segúries on l’orquestra interpreta una música molt rítmica i moderna, un Twist, tot recargolant les parelles. Sento enveja d’aquells músics tan ben avinguts aconseguint omplir l’espai d’alegria i bogeria. En sentia encara més de no ser un dels que sobresortien en aquell exercici que requereix ímpetu, però sobretot, de no patir vergonya.

Festes majors de collita que ja fresquejaven i eren el pretext per estrenar l’abric, una peça de roba -d’abans del canvi climàtic- que s’heretava amb aire immortal, mai es feia malbé. Dels germans a cosins passava de generació en generació amb petites modificacions estructurals. S’arranjava amb un retoc la llargària de les mànigues i, si tenies sort, amb un joc de botons nou. Com que eren fets a mida no sempre eren escaients, ja que les estructures dels respectius propietaris sovint no eren compatibles. Era una peça de lluir fonamentalment a l’ofici de festa major, una missa tan eterna com aquella peça de roba. Missa i vermut. Començava el ritual dels àpats i les llarguíssimes estades a taula. Dels passants airosos amb músics desmenjats interpretant l’alegria que pertoca. Festa major és la trobada familiar per celebrar allò que no es podia en altres esdeveniments d’obligada assistència, els funerals. S’hi anava aplegant gradualment la parentela. Era un congrés de tiets i cosins que havien de fer nit estenallats a les cambres i raconades de la casa, arreu matalassos arrenglerats on passar la nit. La casa es convertia en un laberint estrany de persones que dormien cadascuna avesada segons les dèries a anar-hi tard o a matinar amb el primer cant del gall. Un caos vital, però joiós.  

Acabat el ball un any per Sant Miquel a la Serra de Cavallera fent el camí de tornada cap al mas, una pujada abrupta, vaig presenciar l’espectacle impressionant -em va commoure molt- d’un cel de tardor net i clar com un ull de peix. És un d’aquells moments que queden fixats com a referent d’una perfecció inabastable en una nit sense lluna per no fer la competència a aquell sembrat d’estels penjats, surant en la foscor retallats per la carena. Un cel viu on cada un dels punts de llum bategava dolçament amb vida pròpia. Es podia jugar, de ser possible, a comptar-los per l’aparent proximitat i llunyania els uns respecte dels altres. El miratge de poder-los abastar només aixecant un braç, prenent-los amb la mà i emportar-se amagada a la butxaca una d’aquelles llumetes que romandrien enceses per a l’eternitat. Els grans estaven per altres històries, de qui havia ballat amb qui, de furtives eixancarrades de cames, tenint cura de no ensopegar amb els entrebancs de la vida o del camí. Efectivament, el calendari a pagès celebrava el cap d’any particular, el seu. Començava un nou cicle coincidint amb la fugida d’alguns convidats, havent dinat, cap a les respectives destinacions. Jo era, però, un dels convidats d’estada llarga

Un dia clar amb el cel blau en un poblet esfilegassat, petitó, la Ral. Les teulades retallant-se també vestides de diada particular. El jovent enfilava les banderoles i les il·lusions de balconada a balconada. Garlandes de boix com merlets vegetals per al cadafal on grimpaven els músics. Els serrells de coloraines acaronaven la música amb posat de panxacontent. Els fanals s’han tornat globus arrissats com de l’orient. Tot màgic. La refiladissa de l’orquestra, la quitxalla fent nosa entre les cames dels balladors. Mares vetllant les ninetes de porcellana fràgil. La parella de la guàrdia civil no dansa. El perfum del pollastre rostit i del xai a la brasa. Ritmes que fan bellugar el peu, txis-pum! txis-pum! És un pasdoble airós on la trompeta destil·la estridències alegres amb espignet festiu. Qui amb peus plans gomboldava amb gràcia i fatxenderia. Txis-pum! Txis-pum! Sacsejar compassadament, amunt i avall, amb el fregadís subtil de les mitges. Minyons contemplant-s’ho com qui mira un aparador. Festa major! L’últim diumenge d’agost, quan calia portar abrigall perquè refresca. A la plaça, dessota les bombetes, estels propers d’alegria, es condensa la música i l’alegria amb el fum del tabac, les floretes afalagadores, enginyoses. Qui no està per aquests rituals d’aparellament, aprofita per parlar del temps, del jovent, dels parents. Qui ha estat afortunat i proposa de fer un tomb pels horts amb el pretext d’anar a pispar pomes d’agost, àcides i verdes. També els músics en aquells descansos sense resoldre carregaven les maletes de solfes, prunes i pometes. Recordo, jo soc el nen endormiscat de l’escena, com el vocalista ballava amb una rossa de mentida vestida de blanc princesa amb taques vermelles grosses. Quan era a la feina de cantar lluïa repentinat amb els cabells greixosos acabats de solcar per una pinta espessa amarrat al faristol com si fos la cintureta de la rossa de mentida.

Bona festa major!