A l’ombra del monestir, vaques remugant.

 

Quan les vaques, que han pujat a la muntanya aquest estiu, es fan enrere, és quelcom preocupant. L’herba amb què comptaven des de fa molts anys per pasturar durant aquests mesos no existeix o la seva qualitat la converteix en impaïble. No em posaré pas en contextos difícils de justificar parlant del canvi climàtic. Que un rumiant decideixi per iniciativa pròpia tirar muntanya avall és un desastre. Anomenem-ho com us plagui. La calor, amb els focs en determinats indrets, fan pensar que quelcom no rutlla. Mireu les notícies amb què obren la majoria d’informatius. Hi afegeixen -arrodoniments divulgatius- l’incendi proper a Bordeus. Un desastre més que pot trigar setmanes o mesos a tenir-lo controlat del tot.

Això del canvi climàtic té aires de ser cert produint efectes nefastos. Hem de veure com la humanitat decideix posar-se d’acord solucionant quelcom tan molest. Un neguit comparable, per la repercussió i l’abast, pot arribar a ser la privatització del campionat del món de futbol. Els països europeus ja s’han posicionat, donen suport al boicot al Mundial com a protesta per la venda de participacions a inversors privats. ¿En Trump hi ha olorat el volum de negoci de la iniciativa? Per ara el mundial femení que se celebraria al Brasil  i el masculí del 2030 celebrat conjuntament entre Espanya, Portugal i el Marroc no comptarien amb la resta de les seleccions d’Europa. Estarem atens en l’anàlisi de la jugada sota les indicacions del VAR, l’equip de jutges que revisen les jugades dubtoses des d’una sala amb pantalles -la manera com s’ha reunit el futbol europeu per donar suport a l’obstrucció-.

Tot esmentant el Marroc, ja hi ha víctimes mortals i milers d’entrades en un espai breu de temps a Ceuta. Aquesta matinada grups de marroquins i d’algerians s’han llançat al mar per intentar arribar nedant al litoral ceutí. Diuen que milers de persones han arribat per mar fins a la tanca fronterera i han saltat les barreres de protecció. ¿Fugen de la calor estacional del Marroc per arribar al foc estabilitzat d’Àvila, Madrid i Toledo? El president Sánchez, de vacances d’estiu després del tradicional despatx amb el monarca a Palma de Mallorca, ja ha confirmat una resposta immediata a la situació. El ministre de torn hi viatjarà d’urgència a la ciutat autònoma. Quin estiu!

Parlant de Madrid, avui la comunitat ha determinat de desfer-se de l’àtic de molts metres quadrats comprat com a “oficina temporal” per al govern de la presidenta Isabel Díaz Ayuso. Han passat hores des que una informació periodística havia exposat públicament aquest fet. Lleig, poc justificable, això d’un àtic en un barri selecte de la ciutat mentre la província se socarrima i el cel té un color plumbi cendrós, no lliga pas amb les bones intencions finançades per la ciutadania. Coses de la política que ens allunyen de les benintencionades intencions d’alguns dirigents. Tornant a terres ripolleses, l’alcaldessa de Ripoll té, com a mínim, difícil de justificar el nomenament d’una filla com a agent de la Policia Local del municipi. L’alcaldessa Sílvia Orriols confirma que no va intervenir en el procés de selecció. És, assegura, una polèmica que s’ha generat només per “desprestigiar-la”. La filla no ha estat “col·locada”, sinó que va obtenir “la millor nota en un procés reglat i impol·lut”.

No entraré pas en la sensació preocupant per la situació a l’Orient Mitjà. Ho deixo estar ací. La mort de civils, la destrucció que ens arriben també pels mitjans són un altre desastre. Un fet habitual i recurrent deixant d’esdevenir primera notícia. Ho són els focs, per ara. El símbol letal de flamarades cremant massa persones. Ho és la guerra i ho són els seus efectes. Avui un míssil -rus?- s’ha estavellat a Polònia. Després del breu parèntesi, les hostilitats han tornat amb força a l’Orient Mitjà. Una escalada del conflicte encara amb més actors marcats per la ferotge tensió militar. 

Al costat del monestir tanco els ulls, sento com les vaques remuguen. Escolto amb deteniment, m’arriben els batecs del rellotge sense esfera al campanar, retrucs compassats d’esquella rítmica. Parant molt l’orella, escolto el piular somort dels ocells, indefinits, camuflats entre el brancatge espès encara dels castanyers bords amb un gat estàtic assetjant-los.

Bon estiu!

Dues estrelles.

 

En Donald Trump ha sortit a la pel·lícula del mundial de cos present en la final, al lliurament de la copa. També va tenir el seu moment anterior d’àrbitre -refeere absolut- interferint la decisió d’un professional respecte d’una targeta anul·lada per intercessió del mandatari. Qui coneix més bé l’esport que no pas ell mateix? En Trump va confirmar que va trucar al president de la FIFA, Giovanni Vincenzo Infantino, per tal de revisar la polèmica tarja roja.

La infracció suposava la suspensió del futbolista de la selecció estatunidenca en el següent partit. La pena va estar revisada i perdonada. Tanmateix, en Donald, en una conferència de premsa al Despatx Oval, ha admès la trucada a Infantino. Quelcom que diversos mitjans ja havien anunciat. “He parlat amb Infantino. Vaig veure el partit, m’agrada l’esport, entenc d’esports, això no ha estat vermella, no era ni falta”. Amb aquesta loquaç severitat es va permetre indultar el considerat millor jugador de la selecció americana superada i desqualificada per un resultat important en contra de Bèlgica per 4 gols a 1. Quelcom que ha minimitzat la intrusió megalòmana en excés al món de les pilotes d’un expert que va haver de suportar com l’equip guanyador, Bèlgica, es rifava les dèries dansarines del Trump imitant els saltirons amb què aquest ens afalaga sovint.

El moment estel·lar el va ostentar en el lliurament de la copa del món a Espanya. Es va poder veure anticipadament l’emperador nord-americà rere d’un vidre blindat saludant al rei, en Felip VI, i al president espanyol, en Pedro Sánchez. Cordialitat i moments grandiloqüents del president americà pretenent endur-se’n un bon tros del protagonisme. L’amic Infantino se’l va emportar més enllà de la primera línia dels focus mediàtics mentre la selecció no aixecava finalment el trofeu de campions del món sense en Trump emmirallat a l’objectiu, tan proper com si fos l’entrenador. Cal constatar la presència de la presidenta mexicana i del president del Canadà. Però no en Pedro Sánchez que ja estava representat a l’acte pel monarca espanyol. Tampoc hi ha assistit en Xerrac Milei, el president argentí abraçant suposades supersticions amb la vergonya final per la rabiüda derrota dels de la Pampa.

Geopolítica i pilotes, com les d’en Trump, en un campionat mundial on hem assistit també a la reivindicació de les Illes Malvines per l’Argentina. La política, els convidats famosos, les estrelles diverses afegint als estadis l’abast del moment. Quelcom gruixut, amb molta audiència -i pauses per a la hidratació- han convertit el succés en quelcom transcendent. Els ingenus proposem la millora simbòlica per a la pau en el supòsit de campionats regulars -quan es consideri oportú- per solucionar conflictes des del punt de penal. Imaginem el gloriós repte esportiu entre la selecció russa contra la d’Ucraïna. A quant es podrien revendre les entrades per a una competició entre Israel i Palestina? I en Trump, lliurant el trofeu ballant a cor què vols i resolent els problemes mundials a cops de peu. Bravo, Donald!

Posats a somiar, penso en el conflicte entre la selecció espanyola i una de catalana per refer algunes diferències tradicionals. La intervenció dels jugadors en ambdós campionats mundials assolits s’ha fonamentat en el pes específic d’alguns components, com el gol decisiu en la final a les pròrrogues definitives, han estat obra important -o clau- dels elements que militen d’ordinari al Barça. Els somiadors impetuosos no deixen de veure el suposat equip català lluitant en una final. Un xut precís d’en Lamine Yamal ajuntant cultures i credos, una utopia que per ara no veurem pas concretada si ens afegim als criteris balompèdics esmerçats pel senyor Mariano Rajoy.

Ara sí, ja tenim dues estrelles -o dos estels al catàleg Michelin- de les seleccions que les poden lluir al pit, una distinció de prestigi i de categoria esportius.

 

 

Estassabarders.

 

Un dels plaers d’aquest estiu massa escalfat en general és viure al Prepirineu, al Ripollès o a Sant Joan de les Abadesses. Als vespres o a les matinades fa goig no haver de posar-se a l’empara d’un ventilador. Passa una fresca regalada, com deien abans, amorosint els ambients. Alguna tarda hem vist caure quatre gotes comptades, només quatre, recordant-nos com la pluja existeix encara que només sigui per remullar just els carrers. 

Un contrast, vistos els focs socarrimant espais naturals i confinant poblacions. Ai, el foc! Enguany, excepcionalment perillós per la quantitat de vegetació acumulada. Parleu amb gent del país lligada a un passat de pagès per tal de significar la quantitat de vegetació, de bosc, que s’ha escampat arreu pels vessants muntanyencs. Els veureu mostrar la línia des d’on hi havia camps amb escassos arbres i algun matoll a les margeres, fites vegetals marcant el trencaclosques dels camps i de les propietats diverses, avui barrejats en una espessa textura frondosa.

El trencadís dels conreus diversos ha estat abandonat a l’engròs. Els camps i les feixes han estat envaïts per la boscúria i el sotabosc en una clapa verda enfilant-se per tots els racons de la muntanya fins aquell punt en el qual ja no hi ha arbres, ací s’inicien les pastures d’estiu per als migrats ramats de vaques i d’ovelles que encara hi passen durant la temporada d’estiu. Des de la perspectiva de casa observo com de pelades estan les muntanyes més enlairades amb el Taga, el cim singular de la contrada, sense arbres. El pi negre és l’espècie fronterera que anuncia com els punts més enlairats només tenen herba, eren les pastures estivals.

No ha passat mig segle, cinquanta anys, que encara se sentia a parlar -en vivien- de mossos en general a pagès, vaquers, pastors, eugassers i porcaters que menaven per torns els llocs diferents i ben organitzats on el bestiar es cruspia el sotabosc. D’aquest estat de coses, fa menys de cinquanta anys, els boscos eren explotats al mil·límetre podant les branques baixes dels arbres per fer llenya. ¿Quants arbres morts pel vent i altres circumstàncies fan vida inútil allí on s’han extingit sense treure’n profit? De l'arbre caigut no tothom en fa llenya.

Els avis savis predicaven que el bosc no vol veure ni l’amo. Deixar la natura fent via per obtenir alts i molsuts exemplars allunyant els animals que es menjaven o malmetien els plançons de pi o d’alzina. Però no els pastors i vaquers que estaven per tenir espais amples sense destorbs. Camps ben nets on creixia el mar verd on pasturar la vacada i les eugues. Aquests savis -aquells avis- encara tenen al cap com alguns pastors encenien espais per convertir-los en camps de pastura sense noses arbòries. Maneres d’entendre i afavorir els profits particulars de cada gremi. Els del bosc i els de la pastura. La guerra que posava en bàndols diferents les civilitzacions de caçadors versus la dels agricultors.

Eren dies, aquells, d’escopeta o d’estassabarders. Del cop oclusiu i letal d’una escopetada com un cop de destral a l’estassabarders, una eina agrícola de mànec llarg que portava a l’extrem un podall ferm per aclarir el sotabosc, tallar bardisses -barders- o desbrossar camins. Una eina manual, impulsada pel suc de fesols i per la botifarra, que mantenia els camps lliures de boscams inútils. Quantes cases o cabanes vivien més allunyades dels focs malintencionats causats per aquells pastors experts a fer anar aquesta andròmina, els estassabarders.

Ja veurem com les autoritats, jutges de l’escopetada o de l’estassabarders, planifiquen les directrius per posar seny -i recursos- al lamentable estat; el que es denuncia cada vegada que el foc treu rabiosament el cap per les nostres contrades. Feia temps que no sentia la raonable sentència -ja em perdonaran els ecologistes urbans- que, potser, cal arrencar la maldat de la terra per les arrels. Caldria sembrar més arbres al Ripollès quan en tenim un excedent temerari?

 

Pedalades de gol.

 

L’esport rodola fent tombs, la selecció guanya el partit per 3 a 0 contra Àustria mentre el Tour 2026 inicia el rodatge a la Sagrada Família. Trams de carretera catalans tallats per la serp -en aquest cas de color groc- tot pedalant pels indrets del Vallès, d’Osona o del Ripollès. L’impacte generat supera les previsions malgrat el desori comercial en alguns emplaçaments o establiments afectats i propers al temple d’en Gaudí. Vist de prop és un gest que agermana la vaticana religió amb el credo esportiu empenyent a cops de peu la divina pilota cap al cel dels campions. Gol!

Tenim constància d’esports precolombins passant-se una feixuga pilota sense emprar les mans ni els peus. Una antiga pràctica esportiva amb significacions de caràcter cosmològic -rituals- que s’empraven per resoldre conflictes o com ofrenes on alguns davanters centrals deixaven la pell per veneració. Aquest mundial vigent torna a tenir la seu -Estats Units i Canadà al marge- en alguns estadis mexicans on es podrien refer els reptes mesoamericans d’una tradició situada molt enllà en el decurs de la història, als tres mil cinc-cents anys. Per pura justícia poètica podria esdevenir que el porter mexicà s’erigís en l’heroi de  la classificació amb un cop de maluc afortunat a l’astral sessió definitiva dels penals.

Amb menys celebritat històrica ho tindran en Tadej Pogačar com el gran favorit per emportar-se el triomf ciclista sumant el seu cinquè títol. El principal rival capaç de guanyar-lo pot ser el danès Jonas Vingegaard, recent vencedor del Giro d'Itàlia. Veure’ls pedalar, estiregassat des del sofà fent la digestió, cansa. Enguany el Mundial de futbol simultanieja la pedalada amb el passi rodó que pot acabar en gol. Posats a somniar en la globalització dels esdeveniments esportius actuals, el Mundial de futbol i el Tour, faig els ciclistes enfilant ports andins per arribar el primer al Temple del Sol en lloc de passar per davant del monestir de Ripoll. 

Tot arribarà o ja ho ha fet. Per ara el nombre de catalans a la selecció espanyola i l’engegada del ciclisme gal a Barcelona ho fan més possible. Imantats atrets pel magnetisme creixent de la Sagrada Família acabada de coronar amb la creu de la Torre de Jesús beneïda pel Papa. El lliurament de la Medalla d’Or i dels Premis Triennals de la Unió Internacional d’Arquitectes han estat moments rellevants del Congrés Internacional d’Arquitectura 2026 també celebrats al temple. L’esdeveniment ciclista actual s’hi ha acostat, a l’ombra d’aquest nou símbol de pedra encara per acabar. Som en aquell moment polivalent d’una edificació molt singular a Barcelona ciutat.

Dos actes esportius competint per obtenir el ressò que els correspon. Podríem agermanar-los com el futbol inèdit de pedalada. Esportistes contendint en àmbits ben diferents. Assistim, doncs, a la possibilitat -com les naus de la Sagrada Família- d’emprar-se segons la litúrgia mediàtica que s’escaigui, en aquest cas amb un porter enfilant-se amb bicicleta a les xarxes -o a les grues- del temple.

Immersos en la fe esportiva d’aquests dies d’emissions televisives encavalcades tot i que horàriament no es programin a la mateixa franja. Barcelona esdevenint l’epicentre mundial de la bicicleta amb milers d’afeccionats. L’Andrés Iniesta cavalcant el món de les dues rodes. Al calendari, el campionat del món de ciclisme s’ha traslladat al setembre per estalviar l’atracció generada pel campionat de futbol.

Amarats per l’esportivitat ecumènica dels dies, us previnc, al marge de les relliscades, de les targetes roges infernals.

 

Torejadors legals.

 

Continuem amb el repte, una mica ultramuntà, a la política nacional protagonitzat entre el PP i el PSOE amb el cosí germà, VOX, per foragitar en Pedro Sánchez del poder que ostenta com a president. Hi ha alguna cosa que els agermani? Res del que fan o anuncien se sosté amb acords o suports entre el govern i l’oposició. Només l’aplaudiment al Papa els ha fet coincidir recentment en una sessió sense insults ni desqualificacions. Uns amb posat de bon escolar, els altres amb actitud de nens prenent la comunió per primera vegada, tots plegats van ostentar el rècord d’aplaudiments adreçats a un personatge especial, Lleó XIV, que els visitava al Congrés dels Diputats. Una anècdota puntal més per a llibres de rècords mundials.

L’última estocada -emprant terminologia torera- l’està rebent l’expresident Zapatero, el de les celles anguloses acitroënades. Ha patit una furibunda reacció legal convertint-lo en el sospitós de diversos delictes. En José Luis Rodríguez Zapatero, està imputat per l’Audiència Nacional per set presumptes delictes relacionats amb el cas Plus Ultra i fons irregulars procedents de Veneçuela. Un jutge torero ho lidera -en José Luis Calama- situant-lo com a presumpte vèrtex d’una xarxa de tràfic d’influències, blanqueig de diners i per organització criminal.

Enmig de l’aldarull legal, apareixen unes joies en una caixa forta al despatx d’en Rodríguez Zapatero. Un conjunt prou brillant valorat en un milió i tres-cents mil euros. Regals per la condició de cap d’estat o empaties entre poderosos. Quirats d’or blanc i pedreria sumptuosa a l’aparador més que legal, el del prestigi i la transparència exigibles sense comptar amb presumptes irregularitats dels expresidents de la seva condició. Com justifiques una relativa fortuna en joies, hagin superat o no la vigència legal que pertocava, embolicant encara més l’afer. La batalla mediàtica supera ja el personatge. Veurem si també el partit l'acava considerant un element més per a la col·lecció de personatges polítics socialistes en desgràcia.

El bamby acitroënat, amb o sense raó judicial, pateix una davallada significativa pel concepte del “tots són iguals”. De far impol·lut on emmirallar-se a convertir-se en un sospitós més en aquesta cursa -presumpta-, a un dirigent més enfangat per la corrupció i l’oli brut que abrillanta les seves mans. Un més? Certa premsa i les declaracions ultramuntanes de les acusacions particulars i de l’oposició el signifiquen massa. Almenys no va estar un dels polítics a fer costat al Papa en la seva gloriosa visita al Congrés dels Diputats. ¿Encara té un espai al cel judicial, en José Luis Rodríguez Zapatero? La sacsejada rebuda el qüestiona com un altre més d’aquest patrimoni nacional de la corrupció. Veurem com es resol. La defensa, de fet, ha demanat un ajornament de la declaració sobre aquesta part del cas. Un silenci d’aquesta mena fa patir, no ja perquè hagi d'incrementar la impressió d’una voluntat d’ocultació o d’un origen inconfessable de les joies, sinó perquè contradiu els valors que l’expresident socialista ha defensat i proclamat durant tota la seva trajectòria. 

Per ara dos vessants ben oposats. El dels amics i polítics afins exculpant-lo, fent-li costat apel·lant a la presumpta innocència. Per l’altre costat, l’oposició insistint tot grimpant en acusacions, retirada de passaport, implicant les seves dues filles i la secretària personal, arrodonit tot plegat amb una petició de presó significativa que no s’ha fet efectiva. Aquest dissabte el jutge Juan Carlos Peinado envia a judici la Begoña Gómez, dona del president espanyol, Pedro Sánchez, i li retira el passaport. D'aquesta manera, Gómez no podrà acompanyar Sánchez en els viatges internacionals. A banda de la retirada del passaport, també l'obliga a presentar-se cada quinze dies al jutjat.

Tot plegat per encertar una estocada ben torera en el lideratge del president del govern, en Pedro Sánchez. Res de punxades inofensives, una d’aquelles ben centrada i eficaç fent caure el brau per acabar-lo d’estossinar a l’arena, ja sense orelles i amb la cua pendent encara de la presidència torera, qui té el poder exclusiu per concedir-la. Un curs horrible per al Perro Sánchez amb més vides que un gat de teulada assetjat legalment per la dona, pel germà i ara per en Zapatero deixant al marge la vida i miracles de l’Ávalos i companyia, en Cerdán i d’altres sequaços.

¿Assistirem a l’anticipació de les eleccions generals mentre en Feijóo acaba d’aprendre anglès? Cada vegada semblen més properes tot i l’intent, l’esprint oportunista d’en Sánchez, de presentar uns pressupostos i convocar-nos a les urnes durant el 2027, quan pertoqui. Un escenari carregat de contradiccions, d’atestats de la policia o de la guàrdia civil i de decisions judicials. Sembla que la política s’ha sotmès definitivament a l’agenda dels tribunals i de les seves resolucions.

Per ara, doncs, la coherència entre les idees que es prediquen i els costums que s’adopten, tenen a veure en mantenir la credibilitat.

 

Beatus ille.

 

Els efectes de la visita del Papa, Lleó XIV, com a cap d’estat i cap d’una església, a Catalunya, han impactat també doblement en la vida política i ciutadana. La dreta i l’esquerra s’hi han apropat. Uns com el representant netament social a favor de l’acollida d’immigrants, de la pau i d’una economia a favor del servei a les persones. Allunyat -com en Pedro Sánchez- del trumpisme i de la ultradreta catalana i espanyola.

A Catalunya teníem el dubte, fomentat per l’Omella, de l’ús del català. Un calculat recompte lingüístic que el Papa Lleó ha respectat a Montserrat i a la Sagrada Família mentre feia visibles els presos i els desfavorits -Brians i la parròquia de Sant Agustí del Raval-. A una curta distància de la catedral, els mestres amb samarreta groga es manifestaven mentre els estudiants de les proves de selectivitat acudien temorencs als exàmens. Rere, un conglomerat purament vaticà que el Papa impulsa al llarg dels diversos parlaments i de les seves respostes. Era evident com l’avortament i les mesures discretes contra la pederàstia en la pròpia església han sortit subtilment. Tanmateix, la dona continua al seu lloc -ara sense haver de netejar altars com va succeir en l’anterior visita de Benet XVI- tot suportant el paper subaltern d’elles en la institució que encapçala Lleó XIV.

Del discurs inicial a la seu del Congrés dels Diputats en destaco l’apropiació i els set minuts d’aplaudiments eterns que es van dissoldre en el no-res durant la primera sessió sense la tutela papal amb les contundents bufetades dialèctiques habituals. A les seus oficials importants de Catalunya hem vist penjades banderes vaticanes. Si voleu, petites aportacions més a la despesa real d’aquesta visita que difícilment coneixerem.

Hem assistit a la posada en marxa, una vegada més, de la maquinària vaticana greixada per una excel·lent capacitat per generar l’espectacle que ha coincidit en l’aniversari de la mort d’Antoni Gaudí i la benedicció de la torre de Jesús. El punt clau d’aquesta visita. Barcelona es projectarà encara més en centre d’atracció turística. Alguns agosarats comentaristes ja proposaven de desmuntar la Sagrada Família emmagatzemant les peces -com un puzle de Lego- en un Bluespace. Obtindríem un solar de molts metres quadrats on edificar pisos turístics per acollir els visitants.

De tornada al Vaticà, el Papa haurà deixat un record molt entranyable per a molts. Marxarà sota l’impacte espectacular i estètic d’haver-hi beneït la creu del temple de la Sagrada Família. Una creu amb la qual el pontífex aspira a il·luminar el món amb un missatge de pau, tolerància i justícia per als més necessitats. Vull destacar que en la construcció del temple de la Sagrada Família no s’hi ha esmerçat cap mena de capital púbic.

Jo personalment destacaria la sensació d’ofec i encapsulament a les vies per on ell s’ha desplaçat. Les he patit en pròpia carn indefens per saltar de banda a banda, d’un cantó a l’altre del carrer ocupats per la fe i la il·lusió, per poder arribar a casa després d’una visita mèdica en una clínica relativament propera a la seu de la Sagrada Família. La metgessa, per exemple, va fer salat durant un parell d’hores per les dificultats exposades. La presència papal va comportar el tancament per seguretat patit per alguns barcelonesos. Després de l’experiència, crec que el més alliberador ha estat seguir els esdeveniments des de les televisions que els retransmetien en directe. La televisió estatal convertida literalment en Vaticana.

 La TV1 segueix, també des de Canàries, tots els passos sants del protagonista, misses, actes diversos i benediccions amb o sense papamòbil d’un protagonista amb massa poca pressa, com etern. Hem assistit a les nombroses pauses del ritual mentre el vehicle descapotable s’aturava per beneir un infant aliè a la cerimònia en el qual era immers per la família mentre el dipositava als braços ben entrenats de la policia vaticana sostenint-lo ben acuradament mentre el Papa li dibuixava una creu al front. Com ha dit el Papa a Canàries, el mar no es pot convertir en un cementiri sense làpides, inspirat en el recull de relats fantàstics i de terror escrit per Neil Gaiman.

Curiosament, la televisió -vaticana estatal- interromp la programació per començar el mundial de futbol. Tallen abruptament la missa, des d’un estadi de futbol a Les Palmes de Gran Canàries, per iniciar aquest nou i llarg campionat mundial de futbol. En Trump guanya en audiències i gestos inoportuns. Les restriccions d'entrada imposades pels Estats Units han provocat, fins i tot, que l'àrbitre somali Omar Artan, considerat el millor àrbitre d'Àfrica, hagués de fer mitja volta perquè li van denegar l'entrada al país que presideix en Trump perquè no van poder constatar si tenia o no antecedents. Així mateix, cercant un refugi perquè l'Iran, un dels participants en el torneig, pogués ser-hi present malgrat la guerra amb els Estats Units. Finalment, l'expedició s'instal·la a Tijuana, a la frontera mexicana, amb visats de 24 hores per anar a la seu del partit i tornar a l'hotel. Una solució d'urgència que no ha evitat alguns altres escenaris polèmics com el que va viure Aymen Hussein, l'estrella de la selecció iraquiana, que va ser retingut durant hores a Chicago i que va dir que l'havien "tractat com un terrorista".  

Ací, però, hem assistit a rituals diversos barrejant la condició papal i de cap d’estat, del Vaticà. Tot perfecte si no fossin els problemes tècnics de l’avió que l’havia de traslladar a Roma. Finalment el Papa, amb una cort reduïda amb menys cardenals i bisbes a bord, ha acceptat l’avió -molt més petit- que en Felip VI li ha cedit per poder arribar al Vaticà. Entre els Rodalies a Barcelona el dia de la seva visita i l’avió papal de tornada a Roma, estic segur que el pontífex es decantarà properament pel papamòbil, un bon mitja de transport, més fiable.

Beatus ille!

 

 

Pausa administrativa vital.

 

Ja ho vaig anunciar, he patit un procés quirúrgic d’esquena, a les lumbars. Desconec si em correspondria una baixa mèdica com a autor que cada deu dies publicava quelcom a Memòries de Destins. En el cas de no posar-hi més condicionants al moment, hauria pogut alertar-vos amb més concreció del fet. Ha estat una pausa administrativa vital coincidint en un dia concret, el dels fets.

Han estat estones de dolor físic i d’angoixa. De constants vitals enfilant-se, fora de mida. Nervis? Suposo que sí. A l’absentisme, també d’aigua i tabac allargassant-se per previsió, cal afegir-hi la incertesa d’una intervenció tècnicament molt millorada respecte de les que es practicaven no fa massa anys. Hores d’absència per aterrar a la cambra on he fet tres dies d’ingrés sotmès a les proves diverses que pertoquen.

En la desconnexió anestèsica programada hi aparques també una mica la vida real, et tornes exigent, egoista. Un compte enrere allunyat del món que t’envolta per unes hores. Despertes abatut, envoltat d’aparells connectats a la mà amortint el dolor per la ferida causada. Enllestit el problema inicial, ara has de resoldre com sortir-ne i refer-te. Estic en el procés.

El dia abans, a la una vaig anar a dormir. A quarts de sis em llevo. Després esmorzo un parell de vegades, per si de cas. Fins després de la intervenció no puc menjar, beure aigua ni fumar. Per ara ho compleixo. Ha estat tot un dia sense menjar res. Fa força calor. A quarts de dues marxem a la clínica. Em canvio per a la intervenció en una cambra del primer pis. A les 17:00, més o menys, em porten al quiròfan. Un lloc que em recorda el rerefons d’un escenari on els cantants d’un concert de rock dur es presenten mentre van a la seva. No fa pas aire de lloc terrible. Enlloc hi detecto cap esmolador de bisturís. “Com et dius? Jo soc la doctora...”, apareixen sense protagonismes melodramàtics.

L’última presència conscient és al costat d’una taula rara d’intervencions. Perdo el món de vista fins a les 23:00 que entro a planta. Estic entumit i aplacat. No tinc esma per a res. Pendent de la intervenció, de les grapes que ho sargeixen. Curiosament, el dolor que m’ha portat a la intervenció ja no existeix. Ha tocat el dos si no fos per la sensació d’acabat d’intervenir. La tensió i l’índex de glucèmia s’han disparat. Un desastre que es complementa amb l’orina, aparatosament sangonosa. També porto una cànula que treu un líquid rogenc marronós. Són les restes de la intervenció, un drenatge que allibera els residus del que han fet al meu cos i a la meva columna. Una infermera em diu si vull fer-me una fotografia amb la nova cicatriu que decorarà la meva esquena. Jo dic que sí i ella agafa el mòbil amb posat professional per fer el retrat artístic.

La vida hospitalària amb diabetis II és per llençar. Menjar dolent, sense gust i horrorós. Porten uns brous immenjables. Truites dolentes i una fruita incomestible. Per fortuna m’abasteixen amb algun entrepà extern de pernil d’amagatotis. Això fa que suporti una mica la vida sense passar excessiva gana. Al restaurant serveixen un dels plats idèntic al que m’han portat, talls de pollastre bullit sense massa sabor. L’amabilitat de la gent que té cura dels malalts és exquisida. Em netegen, em curen i m’ajuden tocats d’optimisme realista.

Asseure’m al llit és una epopeia. M’hi assec durant estones lligat al drenatge. M’aixeco amb esforços dolorosos. Dissabte m’anuncien que diumenge podré marxar cap a casa, després d’esmorzar. Una bona nova. Passejo -i competeixo amb algun veí de cambra- pels passadissos amb l’equilibri en orris exhibint el cul. Una cursa de coixos. Els meus fills m’han fet companyia durant les tres nits hospitalàries. Quan marxem em porten una cadira de rodes que faig servir de caminador. Ens recull un taxi. És un mal dia, una prova atlètica talla tota la Diagonal. Afortunadament el taxista pot creuar sense problemes.

Soc a casa. Gomboldat per diversos calmants i pastilles antiinflamatòries. Injeccions per estar previngut, d’aquelles a la panxa, protectors d’estómac... Em cedeixen el llit. Dormo sis hores de continu, bocaterrós. Un èxit. Em llevo molt més refet, soc a casa! .

Us anuncio, en el meu cas, que mentre romania anestesiat no he somiat pas en blanc i negre, tampoc en color.

 

 

Veracruz, l'Antigua.

 

El Barça guanya amb força punts de diferència en la classificació general al Reial Madrid al Nou -nou- Camp. Una festa com a Campió de la Lliga a celebrar per als culers en un dia amb un punt trist, la mort del pare de l’entrenador, s’escau en el moment important per a ell i per al club. La imprevisió dels resultats -el futbol és així!- hi posava la incertesa de si el Barça podria aixecar la copa al seu estadi. S’ha fet, la fita o el repte, contra l’etern rival, amb un primer gol de falta directa a l’escaire, una de les virtuts que en Messi se’n va endur a les Amèriques on juga. Apa, nois, només us falta la Champions, un trofeu que no acaba d’arribar encara que enguany tampoc l’hagi assolit el Reial Madrid, el rei de la competició europea. La derrota en la rivalitat europea també passa per la consolació en la frustració aliena.

Perquè el moment colorista del Barça s’ha sobreposat a l’epidèmia més grisa d’hantavirus que no pas la copa de la lliga que el Barça passeja -ara mateix- pels carrers de la ciutat. La moguda de la repatriació dels integrants d’aquest creuer ha estat això, una convulsió d’alt voltatge polític entre la comunitat autonòmica i el govern central que ho està gestionant. Hem vist arguments difícils d’acceptar, com si els ratolins poguessin fer natació artística des del vaixell aturat prop del port per imposició del govern autonòmic. Desconec si aquests rosegadors són capaços d’executar filigranes rítmiques per acabar grimpant al moll de les illes Canàries. Vist des de fora del context i sense interessos aliens, sembla difícil que aquest selecte creuer portés incorporats grumets de cua llarga i mostatxo afuat capaços de realitzar proeses olímpiques com la proposada pel president autonòmic. Caldrà veure, però, quina haurà estat finalment la capacitat real de contagi d’aquest hantavirus aquàtic.

 I com no hi ha dos sense tres, vull fer-me ressò de l’aventura política de la presidenta de la Comunitat de Madrid a Mèxic -amb “x”-. Diuen que ha retallat l’estada al país per la confrontació congriada. Diuen. Anar a Mèxic -amb “x”- per exaltar la figura de l’Hernán Cortés no li ha reportat massa beneficis. Políticament i econòmicament no ha estat pas una anada productiva. Diuen. Anar a Mèxic -amb “x”- no ha estat una bona decisió. Diuen. El rebuig i el ressò protagonitzats per aquesta senyora en aquesta sortida políticament extracurricular hauria fet figa. Diuen. No es pot arribar a l’exterior per lloar-hi un personatge considerat enemic majoritàriament col·lectiu, no sembla pas una bona tàctica. Tensar les declaracions del govern i del mateix monarca espanyol actuals en sentit contrari no ha estat massa brillant. També diuen que ha estat contrària a l’acolliment dels mariners de la rata a l’hospital militar de Madrid on compleixen la quarantena.

 

A la Antigua Veracruz, hi vaig visitar el lloc primer on es va instal·lar Hernán Cortés. La seva casa. Aquest conqueridor va enfilar riu amunt amb les naus procedents del golf de Mèxic -ara d’en Trump-. Resten les parets folrades per arrels i per molta vegetació. Un canó vell i els fonaments dels espais antics. Es pot travessar el riu per una palanca bellugadissa molt llarga. Els indis creien que els conqueridors portaven la casa al vaixell. En aquest indret hi ha la primera església cristiana del món iberoamericà. Petita, senzilla i amb degoters que no s’arreglen. Existeix un pou circular, ara sec, on vaig llençar una moneda -una mesura més pròpia a la fontana de Trevi-, un gest que va sobtar tothom. Els digué que pretenia ser el retorn per part meva de l’or que els vam espoliar. No sé si van comprendre el meu gest, de presumpte conqueridor penedit. L’Antiga Veracruz no és un lloc de masses. Decadent i sense el predicament que hauria de tenir un indret com aquest. Molts mexicans la desconeixen, anuncia el guia. Aquí va desembarcar l’Hernán Cortés amb centenars de soldats. La llegenda diu que va cremar les naus perquè la tropa marinera no tinguessin la temptació de tocar el dos. L’Antigua Veracruz fa olor de canella.

Dels tres episodis em quedo amb la victòria de la lliga pel Barça. M’oblido dels jocs i de les trifulgues que l’hantavirus ha aixecat al sistema immunitari global. De la senyora presidenta de Madrid i Lavapiés em sap greu que no simulés una passada exitosa com la del segon gol d’ahir del Barça. Quanta perícia! Penso que ho tenia més fàcil, reconeixent Mèxic com el país que va acollir tants i tants espanyols acabada la guerra civil. Potser hauria estat un bon gest acostar-se al pou de l’Antigua Veracruz per deixar-hi anar algunes monedes de peso. Amb el gest s’hauria estalviat, segurament, les crítiques i el rebuig d’un país que no perd la memòria.

 

El sol com una ungla de gat.

 

Diuen que no tornarem a veure un eclipsi com el que s’ha de produir el 12 d’agost vinent fins l’any 2180. Una fita o una eternitat que nosaltres, els d’ara, no contemplarem pas. Un joc de pilotes juganeres entre el sol i la lluna administra les regles de les ombres que ens han de tapar la llum directa del sol. Un misteri i una possibilitat astronòmica imposant un misteri que produeix si no una mica de por, causa temor. Una fita important, aliena a les nostres regles humanes, ens sorprèn amb un punt astrològic, una pseudociència que tracta de les presumptes influències dels astres en el destí de les persones i de la predicció d’esdeveniments terrestres per llur posició i aspecte. Un contrast entre el fet astronòmic -científic- envers el concepte astrològic, farcit d’opcions màgiques i vulnerables, que l’astrologia comporta, serà la màgia infinita interpretada en la grandesa geomètrica celestial.

 L’any 1999 -segle XX al taüt històric-, vaig presenciar un eclipsi total de sol a Halfweg, a la rodalia propera d’Amsterdam, vora d’un estany farcit d’inoportuns mosquits. Va ser el dimecres 11 d’agost d’aquell 1999. A les 11:10, el sol presenta una minsa queixalada al NE. La meva desinformació no em deixa concedir-li la importància del moment. A la televisió local es projecta l’abast de l’instant amb grans gentades mirant-s’ho. A les 11:15 intento cercar el sol, em fan mal els ulls. No tinc ulleres ni estris per examinar-lo cara a cara. Els avions continuen passant, l’aeroport de Schiphol és proper.

A les 11:20 la televisió insisteix, és molt important mirar el sol amb ulleres especials, ben protegits. Repassen els eclipsis passats. Tinc un vague record, de molt petit, a l’escola de Sant Pau de Segúries, d’haver-ne vist un de parcial amb un vidre fumat al pati dels nens. Deu minuts més tard el cel s’està enfosquint, hi ha un quart de sol menjat per la lluna. El cel és una mica ennuvolat. Les bromes no ens el deixaran veure amb claredat. Suspendran l’eclipsi? A tres quarts de dotze ha tornat a sortir el sol, navega entre les bromes. Sembla un sol de mitja tarda. La llum es va gradualment apagant diluint les ombres amb el sol amortint-se.

Al migdia, les 12:00, només manca una quarta part del sol per a l’eclipsi total. A les 12:15 s’ha enfosquit de veritat. El sol és com una lleu ungla de gat agressiva a l’horitzó. Un núvol breu ens el tapa. Cal encendre el llum de la cuina. Malgrat el fenomen, s’apropa l’hora de dinar. A les 12:20 s’ha enfosquit força. Finalment, a les 12;25, el sol trona a créixer amb llepades lluminoses ixents banyant la gespa exterior. A dos quarts d’una, la natura recupera el pols vital amb la llum que pertoca. L’ungla de gat esgarrapant la incandescent superfície solar ha deixat de rosegar la circumferència com un ratolí ratant un formatge pantagruèlic.

Fa un parell de dies els mitjans ens diuen que el sol està posat -una mena d’assaig general previ- al lloc exacte en el qual podrem veure l’eclipsi el dia que s’escaigui. Alguns especialistes ja s’hi han desplaçat amb càmeres ideades per captar el moment. Gent preparada cercant el lloc -marcant-lo- per tal de poder-lo fotografiar amb la precisió que el moment es comporti. Hi deuen deixar un petit cartell per tal de vigilar el setial amb un fantasma que, segur, tornarà sud enllà cap a les terres baixes de la Catalunya astrològica sense murs ni grues de la construcció -ni núvols!- impedint l’encegament. Un miratge.

"Senyals al cel, treballs a la terra", fa la dita. Bé, que ja tenim la terra prou moguda. La lluna i el sol s’entrellaçaran en un eclipsi sense un nom de polític segellant-ho. No li cal a la il·lusió òptica d’ombres celestials tenir el nom de personatges vigents, ja que l’home no hi pot fer res, només contemplar-s’ho empetitit i aliè. La rotació i la penombra juguen per, durant un moment, fer-nos conscients del paper de l’home en situacions, encara que previsibles, ens tornen a la mesura real, de nen petit, observant aquest miracle predictible amb un rústec vidre fumat.

Us he de confessar que per ara no tinc cap lloc triat. Si puc gaudir-ne, em situaré a la terrassa de casa i, en el cas de no poder-lo seguir amb tota la pulcritud prescrita, miraré com la llum i el moment m’enlluernen, encara que sigui sense ulleres protectores, com les de la meva infantesa, deixaven traspuar tots els somnis, fins i tot la possibilitat que arribessin els marcians.

Bon preeclipsi!

 

 

Vida de poble.

 

Tarda primerenca al Prepirineu, de pluja i de tempesta sense massa estralls, repetida dia rere dia. Som als temps aigualits d’aquests dies. Una volta de núvols blancs es va enfilant com cotó humit tornant-se, de mica en mica, en horitzó grisós fosc amb molt de rebombori. Caurà pedra? Esperem que no. Ara les pedres -les que el cel ens envia- poden ser inusualment gruixudes. D’aquelles que poden fer mal als horts i pentinen els conreus amb remolins indòmits. Sentir el poder de la pedra xocant contra les teulades o la terra mateixa ens atordeix. Any d’aigües mil i torrents grassos alimentats per la neu que encara baixa amb fúria amorosida de la muntanya cap al riu Ter.

Al matí, quan el sol brilla sense les bromes amenaçadores, si pares l’orella sents com els escolars passen pel carrer. Personal, tanmateix, indòmit, a la recerca del que avui els mestres pretenguin ensenyar-los. Corrues agrupades per afinitats, nens amb nens i noies amb noies, dibuixen ramats adreçant-se al col·legi amb ímpetu. Personal amb motxilla extrema apta per carregar el que pertoqui. Sense rebombori també hi circula la corrua -encara aliena- dels nadons o infants que mandregen ben abrigats perquè els matins i els vespres a Sant Joan de les Abadesses són prou frescos. La corrua d’infants desfila com una cursa de ciclistes sense una meta propera.

Ja us he dit que acostumo a llegir la premsa l’endemà de la seva vigència. Repasso els diaris d’avui, demà. Una estratègia de llegir el paper per tal d’amorosir el que contenen. Demà miraré si allò que anunciaven s’ha fet real. Una manera, considero, una mica estranya d’abastar la informació que ens envolta si la contrastes amb el flux formidable a les xarxes actuals. Penso en el contrast de la notícia exposada en un diari en paper i de les que viuen i creixen per a la pantalla. Són totes prou reals sense intervenció, bàsicament política, o el paper -per raons d’edat- conferint-li una certesa objectiva que no sempre és certa. Com si els prejudicis fan més bones les escrites i redactades amb la vigència del dia a dia que imposen els diaris.

Carregat amb la informació del dia d’abans, suro al carrer per desitjar primer el bon dia als coneguts i també a aquells que trobes per primera vegada. Ja sabeu com la vida als pobles les té aquestes coses. Què costa dir adeu al personal que transita per la mateixa vorera. Només un gest. No calen massa mots. Perquè aturar-te ho fas amb aquelles persones amb qui hi tens cert coneixement arribant a certa amistat vilatana. Negar la salutació és un pecat dels grossos, si es realitza amb coneixement de causa. M’aturo i surten les converses del dia a dia, sense complexitats ni segones intencions, si no vols exercir el paper de portanoves professional. Foteses, si no t’interesses pel protagonisme de l’àvia que s’ha mort aquesta matinada passada. Foteses, si no parles de l’evolució de les obres a la plaça major. Foteses, més encara, si no preguntes per què s’ha separat una parella. Foteses de poble que s’escriuen en cursiva si surten a la premsa local, per exemple.

Aquests dies, l’alcalde de Sant Joan de les Abadesses, en Ramon Roqué, s’ha trobat amb la presidenta de Mèxic, la Claudia Sheinbaum i li ha fet entrega d'un exemplar del llibre "Jaume Nunó: Més enllà de l'himne nacional mexicà". Sembla que l'expresident de Mèxic, Vicente Fox, ha visitat el municipi de Sant Joan de les Abadesses aprofitant la seva estada a Catalunya. Aquest municipi és on va néixer el compositor, Jaime Nunó (1824-1908), autor de la música de l'himne nacional mexicà. Fox ha dit que a Mèxic tothom coneix a Nunó i Francisco Gonzalez Bocanegra, autor de la lletra, perquè apareixen als llibres de text que s'utilitzen a les escoles. Fox també ha destacat el fet que el municipi té una relació molt intensa amb Mèxic perquè acull les festes de la comunitat d'aquest país a Catalunya. Fox ha fet la visita acompanyat de la seva família i del cònsol a Barcelona, Jaime García.

 Arrodoneixo la meva vida social al bar de la cantonada de la plaça Clavé on acostumo a prendre un tallat a la barra. Per fer temps. És una aturada precisa, demano el cafè i el pago al moment per guanyar eficiència com si el temps tingués pressa. És una mania, sempre ho faig. Puc sortir i fer carrer cercant algú més. Entrebancs posant-hi raons per arribar a casa. Hora de dinar, de mandrejar. De fer vida de poble on la transcendència d’aquest Sant Jordi -anticipant-me- serà lleu comparada amb la d’altres ciutats i pobles propers.

Per problemes administratius amb la meva esquena -i per por escènica- he preferit aquesta vida de poble que m’ha privat de presentar el llibre de l’estimat Xavier Chavarria, “Soc qui soc que no soc jo” coincidint amb el Sant Jordi 2026. Ja em sap greu. Em diuen que ha estat un acte perfecte a càrrec d’en Jordi Font-Agustí i l’autor. Enhorabona, Xavier!

Vida de poble!

Metges massa esmolats.

 

Podríem dir que a la situació mundial -de desastre absolut- s’hi suma una condició que m’afecta personalment. En poc més d’un mes m’hauré de sotmetre a una intervenció quirúrgica de l’esquena. Males notícies per pal·liar el dolor físic que em tenalla des de fa massa dies. Un dolor constant que matxuca els nervis i que no admet de tranquil·litzants dels ordinaris. Fa cosa de temps, potser d’anys, que aquest pessigolleig invasor va corcant els conductes fins a produir una sensació radiant molt desagradable. Caminar i dormir són exercicis dificultosos perquè els conductes per on transiten els impulsos estan barrats. Ajeure’s i trobar la posició més idònia no és possible encara que he copsat que recargolar les cames, com fan els nens, m’alliberi una mica. Així, endormiscat, intento no haver-me d’aixecar durant les nits per no ser més molest encara amb qui viu amb mi mateix.

Coses de la jubilació, feien els avis a qui no volies entendre. A la baixa laboral amb les seves coses s’hi afegeix la nova condició que substitueix la dedicació que la vida t’havia assignat. Com si l’horari de metges i professionals sanitaris abastés amb esperança aquest nou calendari omplint els espais una altra vegada, assegut en bancs anònims, esperant que cridin el teu nom sense massa ímpetu vital. Com cansen aquestes mancances i les seves solucions. Perquè jo era dels que creien que això que ara em tortura s’alliberaria, com ja ha fet en ocasions diverses. Avui el resultat ha estat ben clar, he de passar pels quiròfans per tal de deixar de costat aquest dolor intens i emprenyador. Només espero que la paciència amb els altres no empitjori encara més. Que vagi tirant sense massa ensurts. Ai, la paciència imposant-se amb el sentiment de protagonisme interessat dels malalts!

A la cobejable situació personal, no ho desitjo pas a ningú, s’hi afegeix el protagonisme matusser dels personatges guerrers sense massa sentit que no sigui l’odi i el dret a la tortura amb la mort de civils pel mig. Quin panorama! Tenim el món com un vesper pendents d’un estret i d’uns astronautes que ronden pels espais siderals propers a la lluna fent-s’hi selfies amb una rodonesa perfecta per topar amb els conspiranoics ideals terraplanistes. Diríem que ja han arribat al mar i han estat extrets amb pulcritud i en bon estat. S’ha fet, són per ara les persones que s’han allunyat més de la Terra. Bona tornada! Tampoc me’ls imagino en descapotables desfilant com herois per la Cinquena Avinguda al costat d’un president orgullós mentre cauen confetis des dels finestrals novaiorquesos.

Del vesper global on som immersos, tampoc és bon moment per tenir part de la família a terres allunyades amb recances per on s’ha de creuar per anar i tornar. Posem-hi aquell punt extraordinari de risc a les sortides amb vols de llarga durada, les que abans sobrevolaven les monarquies del petrodòlar. A aquestes hores, la reunió per pactar-hi un acord penja literalment d’un fil massa prim on s’hi haurien de decidir els punts clau de les transaccions. Quin merder no han aixecat el president americà, en Donald Trump i la companyia que li fa costat. Han polit una desastrosa situació que ens va esmolant, per ara, per la porta del darrere. Ja veurem com ho resolen o ho resolem tots plegats.

Finalment, els blocs més afectats s’han reunit a Islamabad. Amb tardança, però ho estan fent en uns espais carregats -diuen- d’advertències mútues. La part nord-americana torna a cridar, "Els iranians no semblen adonar-se que no tenen cap carta, més enllà d'una extorsió a curt termini del món mitjançant l'ús de vies navegables internacionals. L'única raó per la qual són vius avui és per negociar!", ha manifestat en Donald Trump. El seu vicepresident, J.D. Vance, mentre es dirigia al Pakistan, ha assegurat que esperava un resultat positiu, però va advertir a la delegació iraniana que si intentava enganyar-los, "descobriran que l'equip negociador nord-americà no és gaire receptiu", com de tret fàcil.  

Som ací, com en un mal d’esquena punyent, pendents de les sortides negociadores d’un grup de personatges sospitosament prou sospitosos. Cridaners i poc efectius. Molestos. Amb maneres mai vistes. Són els que han de decidir si ens acaben posant, més encara, les mans en el sistema de vida on hem viscut fins ara. A la incertesa del tot anirà bé, caldrà veure si som capaços de suportar les seves mesures. Per al meu parer, si fossin els artífexs de la meva cura,  són metges amb bisturís massa esmolats.

 

Dies sagrats.

 

Comença la Setmana Santa. Els mitjans qualifiquen de jornada insòlita la viscuda a Jerusalem. Les autoritats israelians han prohibit la missa a la basílica del Sant Sepulcre perquè la policia israeliana ha bloquejat l’entrada al temple en un ambient inusual sense pelegrins ni processons multitudinàries. El Patriarca llatí de Jerusalem no ha pogut arribar al temple, ha anunciat la cancel·lació de la processó de Diumenge de Rams al lloc on, diuen, van succeir els fets narrats als llibres sagrats.

A les terres més aponentades on viu la meva família hi ha flamarades decadents a causa dels forts vents que ens assoten cap de setmana sí, cap de setmana no. Just fa una quinzena de dies un bufarut potent va arrencar l’avet mil·lenari que feia de sentinella a un dels absis del monestir del poble de Sant Joan de les Abadesses. Desconec si va estar aquesta o una altre bufada similar ens ha deixat amb un tram de carretera de Ripoll a Sant Joan només en sentit únic, ara regulada -a Ribamala- per un semàfor intermitent. Hi ha zones de bosc on el rigor de les manxades ha creat estralls. Panorames dantescos d’arbres arrencats per la força inusitada del vent en un sòl massa humit -afirmen els entesos-.

Davant de les contrarietats mundials i locals, a Sant Joan de les Abadesses sí que es va celebrar la benedicció dels Rams al magnífic monestir romàntic que acull als que hi creuen i als que no en són massa addictes per raons diverses. Jo mateix, sense ser rata de sagristia declarada, enguany no hi he anat. Aquesta festa, la del Ram, és una de les que habitualment m’hi feia participar. Si més no, per veure i assistir a les primeres manifestacions religioses que es comporta com les criatures hi acudíem vestits d’estiu -abans per aquesta data ens posaven calça curts-. Enguany, amb les ventades anunciades i retransmeses,  Protecció Civil va activar la fase d'alerta del pla d'emergències Ventcat i aquest dissabte a la tarda ens ha fet arribar un missatge estrident als mòbils. També al Ripollès.

Per raons del calendari lunar, a la matinada del dia de Rams també entrava en vigor el nou calendari solar d’estiu. No ha sigut pas una coincidència massa freqüent. Que s’alineïn -per raons d’ambdós calendaris- ha estat un fet important que marca el canvi a l’equipament estiuenc de les calces curtes en un mateix dia. Sí que hi va anar la meva família i el net d’un any i pocs mesos. Diguem que a les raons mundials i locals hi he afegit un nou percaç personal. No us vull pas parlar del meu mal d’esquena que m’impedeix gairebé de caminar. Misèries humanes que fan difícil anar a visitar bàsicament l’espectacle infantil en un claustre carregat de festa i de sol.

 A aquestes alçades ja haureu comprès com el meu estat d'ànim no estava disposat a suportar la benedicció ni els parlaments del mossèn -llargs o curts- lloant la diada i la Pasqua propera. En el meu record, quan l’esquena era una part més harmònica i útil -sobretot funcional-, la diada de Rams és un bon moment per enramar de llorer el claustre romànic i la nova època que s’apropa, esperem que amb sol i molta llum. Diguem que la meva situació personal és com el pas de Ribamala, amb un semàfor que em fa aturar als bancs públics de la població per reposar i engrescar-me en un tram més.

 Reprenc l’inici d’aquesta entrada amb més bancs bèl·lics i nàutics. Els mitjans anuncien que el portaavions nord-americà Gerald R. Ford, està fora de combat per dos incidents poc inusuals. L’exigència de la política exterior americana passa factura a la joia de la flota de la US Navy; la nau, considerada com el portaavions més gran, avançat, poderós i car del món ha hagut d’abandonar la seva presència propera al front de guerra actual. El 12 de març es va declarar un incendi a la zona de la bugaderia. El foc va trigar hores a controlar-se. Va cremar cabines, roba de llit i fins a un centenar de lliteres i, el més important, més d'un centenar de tripulants van haver de ser atesos per inhalació de fum mentre alguns mariners pateixen cremades de consideració diversa.

A l'incendi s'hi va afegir un altre afer -tampoc bèl·lic- que, aquest sí, va bombardejar la resistència física i mental de la tripulació -5.000 persones- deixant el portaavions fora de combat, es van detectar greus problemes d'obstrucció al sistema d'evacuació dels sanitaris. Això va obligar a tancar vàters i latrines. I els tripulants que viuen al Gerald R. Ford es trobaven amb cues interminables -com al semàfor de Ribamala- cada vegada que volien anar a fer les seves necessitats. La guerra les té, aquestes imprevisions. Deu ser per això que jo em decanto més pel llum i pel sol.