La torna electoral a Donald Trump.

Hi ha polítics que fan d’una victòria electoral un contracte limitat en el temps i existeixen els que la confonen amb una patent de corsari. Donald Trump sembla sentir-se més còmode en la segona categoria. Resulta especialment revelador que ara admeti que una de les polítiques estrella del seu segon mandat, com són les deportacions massives de migrants, s’ha convertit en un problema polític. Una conclusió sorprenent. Sobretot perquè les imatges de detencions als carrers, les irrupcions als domicilis i la constant exhibició de força no semblen pas un error de càlcul, sinó l’essència -planificada- del mateix projecte.

Les urnes, tanmateix, tenen una virtut que les corts d’aduladors no pateixen, acostumen a apropar-se a la veritat. I la certesa és que una part significativa de l’electorat ha decidit recordar al president que governar no consisteix només a satisfer els instints més viscerals dels escolans que l’assisteixen a missa. Hauria estat un bon exercici previ entendre fins on està disposada a arribar una societat democràtica abans de sentir vergonya del seu propi reflex a dins i a fora del mateix estat.

A en Donald Trump li queden encara dos anys de mandat. Serà un temps per rectificar o per aprofundir en els errors. En Trump haurà de decidir si interpreta el desastrós resultat electoral com una advertència o com una incomoditat electoral -coses de l’estadística-. Esperem que no confongui la contundència en ideologia perquè confon la crítica, qualsevol, a una invitació a ser encara més implacable. La democràcia pot tenir aquesta mena d’ironia. Els ciutadans que et lliuren el poder a les urnes són perfectament capaços de recordar-te que no te l’han regalat. La confiança democràtica no és, doncs, una propietat privada, tampoc és una concessió a perpetuïtat. Podríem dir que es tracta d’un préstec revocable, Sr. Trump.

Els antics forners catalans resolien l’aritmètica del quilo de pa amb la torna, un bocí de coca dolça que arrodonia el pes exacte a la bàscula. La torna d’aquestes eleccions no ha estat cap tros de coca endolcida per fer el pes. Jo diria que no ha existit, ja que la mercaderia que es venia a pes no arriba exactament al grau demanat. Ha succeït allò que les democràcies madures acostumen a fer quan detecten excessos, corregir. Una correcció feta amb un tros de paper i no de coca ensucrada. Amb la papereta.

El més interessant de tot plegat no és el càstig electoral en si mateix, sinó la derrota simbòlica que representa. Perquè hi ha revessos que no derroquen governs, però sí que esberlen relats. En Trump havia edificat bona part del seu relat en una idea tan simple com poderosa, la mà dura mai té costos polítics. Una apreciació prou testosterònica, Donald! Potser ha tingut temps per rumiar-hi... Ara hauria de saber que sí!

Ni els eslògans repetits fins a l’extenuació -tan abundants com els milions de l’Elon Musk-, ni les posades en escena escèniques, ni el soroll permanent a les xarxes socials poden alterar el fet elemental. Quan arriba el moment en el qual els votants deixen d’escoltar allò que un líder proclama i que comencen a jutjar allò que realment fa. Un examen que acostuma a ser molt més sever que qualsevol entrevista amable o qualsevol míting entre partidaris.

Això deu haver estat el que acaben de recordar les urnes a l’home del serrell color pastanaga. Governar no és ocupar l’escenari. És respondre davant del públic i dels periodistes. A en Trump li deu haver succeït. De vegades, quan s’encenen els llums de la sala, els aplaudiments no són tan sorollosos com esperaves.

 

Trens botxins.

 

Com un ritme sincopat de raïl de tren ens mena a la desgràcia d’alta velocitat fins a l’estrall final. Avui un tren d’aquesta alta velocitat ha impactat amb un altre tren veloçment aturat en la mateixa línia, a la mateixa via. Ha estat a la línia de Madrid a Sevilla causant 68 morts i 50 ferits -per ara-. Com seria aquell problema de càlcul descatalogat en el qual ens preguntaven a quin lloc es creuaran els dos combois. El punt exacte és la tragèdia matinera on resten les restes recargolades després de l’impacte. Ferro doblegat amb indicis d’un error humà.

Per qui toquen les campanes en plenes eleccions generals? Primer pels afectats que hi han deixat la vida o la salut. Després, per aquells que els estimaven, els que encara els esperen a l’estació de destinació contemplant la via buida. Tant el ministre de transports, com el president del govern -aquest des de la zona de l’accident- han fet manifestacions al respecte. Ni el plausible error humà els allibera de la culpabilitat, l’oposició els assenyala com a responsables polítics. Els morts a la Comunitat Valenciana per les riuades ja no compten, són aigua passada que no mou el molí electoral actual ara que es compleix l’aniversari.

Es tracta de la segona tragèdia ferroviària en menys d'un any a la línia entre Sevilla i Madrid; se situa com un dels accidents més tràgics de la història ferroviària a l'Estat. El més recent si descomptem el desastre continuat a les Rodalies catalanes. Perquè anar amb tren és una temeritat. Als retards i als incompliments s’hi sumen reiterats accidents com aquest que en qüestiona la seguretat vital. Velles promeses olímpiques del 1992 encara per complir. Dues de molt significatives, el corredor mediterrani o l’estació de la Sagrera -en Collboni proposa un canvi de nom, es dirà la Sagrera – Pasqual Maragall-. 

No voldria pas estar al lloc del presumpte tècnic, en singular o en plural, que no ha estat al cas de l’error informàtic i dels protocols de represa de la marxa dels diversos trens, el sistema de seguretat LZB ha fallat. El centre de control d’Adif, situat a Atocha, hauria pres el control davant de l’aturada dels combois afectats per l’avaria. Aquest centre de control hauria informat el tren que ha impactat que reprengui la marxa amb “normalitat”. En la mateixa via hi havia aturat el segon comboi que ha estat encalçat a uns dos-cents quilòmetres per hora.

Un cúmul de circumstàncies s’han alineat per provocar aquest estrall ferroviari sever. La campanya electoral s’ha aturat, menys VOX. S’han fet minuts de silenci mentre els treballs al punt de l’accident continuen. Un escenari terrible amb un volum de morts i ferits difícil d’explicar a l’era de la tecnologia on els trens assoleixen velocitats de vertigen. Error humà? De confirmar-se, no fa enrere les responsabilitats a qui els pertoca de tenir-ne cura. Recuperar la confiança de l’usuari és una melodia actualment amb un punt de jazz dantesc. Una dansa de la mort entre carrils que insisteix a reclamar massa víctimes innocents.

Caldrà una actualització meticulosa dels sistemes de seguretat perquè no pugui tornar a passar res de similar. I en un context normal, sense el clima electoral, potser seria normal l'assumpció de la responsabilitat política que els pertoca per part del ministeri. També és raonable preguntar si l'aposta de l'estat espanyol per l'alta velocitat, en detriment de les línies de proximitat com Rodalies, i amb una configuració radial en què tot conflueix a Madrid, era la millor decisió possible en termes de retorn econòmic. En això, però, el consens dels grans partits estatals és absolut. Som en el punt on caldrà disposar de més manteniment i personal dedicat a la seguretat de les vies. Una xarxa -la segona del món en alta velocitat- té un percentatge sensiblement inferior a companyies estrangeres similars com la de França i d’altres països.

 

Dibuixar hexàgons.

 

Què succeeix amb el pas del temps? T’aferres a les realitats com una planta d’interior que vas regant, tot i perdre alguna fulla, perquè subsisteixi Passa els anys. Rodolen els dies enventats fent-te el càrrec que ja no tornaran. Fa poc em vaig trobar amb un company de feina que no havia vist des de l’any 1989. Han passat trenta-set anys. He hagut de mirar paperassa per confirmar-ho. El primer que et ve pel cap és si seràs capaç de reconèixer una cara i un posat allunyats. Va estar una trobada entranyable, plena de records i de vivències sense compartir durant gairebé quatre dècades. Un encontre per refer-nos estenent moments viscuts al penjador de la vida. Recordar és tornar a viure el compartit mentre ens expliquem què ha succeït durant aquests anys viscuts sense haver-hi tingut cap contacte.

Van estar gairebé sis cursos en una acadèmia que ja no existeix. De fet, el primer i l’últim any escolar no van estar complets. Un espai, el de la seu, que em va costar de localitzar tot fent un passeig per on havia estat ubicada. Sí que vaig endevinar el lloc tot i que res semblava haver estat una acadèmia de barri. Tampoc la porta d’entrada. Ni existia el bar davant per davant on preníem alguna cervesa, ara és un supermercat petit amb productes selectes. L’escola eren pisos amb un pati gros i un altre d’enfilat en una edificació, damunt d’una aula. Una mica puzle pedagògic. El dia abans de començar em vaig comprar una cartera de cuir prou grossa. Tenia quelcom de maleta de llauner que jo associava a la bata en blanc amb què vestíem. Les criatures no portaven pas uniforme, el professorat sí.

Sempre recordo la primera classe que vaig impartir a un curs del cicle superior de primària. Alumnes de setè i de vuitè, quan aquests estudis eren reglats. També impartia classes a alumnes de batxillerat que s’examinaven en un centre públic a Badalona. El grau d’assoliment comprometia, per als pares, el grau personal d’implicació del mestre en uns resultats que no depenien de la meva nota sinó dels professors badalonins. Aquell batxillerat era com una selectivitat anyal que posava a prova el nivell adquirit. Jo era el professor de català, però també impartia classes de castellà i, a batxillerat, em va tocar ensenyar també dibuix tècnic basant-me en uns coneixements apresos just abans de començar el mestratge en figures geomètriques que no tenen metàfores, sortia o no sortia el pentàgon que volies fer entendre a aquells alumnes. Els mateixos, com jo mateix, érem coneixedors de les meves limitacions simètriques o de la desproporció dibuixada en una pissarra de les d’abans, de pols blanca com de caspa pedagògica.

Recordava amb aquest amic perdut, ell era el director, la sensació estranya d’aquell moment. Crec que el repte va consistir a no aturar la meva primera classe en cap moment. Parar-se mentre ostentes el càrrec de professor per raons diverses que no tenen a veure amb el que vols explicar, era sospitós. Almenys, en aquell moment. Calia reprendre també el fil de la persona a qui jo substituïa. Que el trencament fos el més subtil possible. Me’n vaig sortir, això crec, ja que la voluntat hi era. Tenia alumnes díscols, d’aquells a qui la seva vida no els tractava com pertoca. Lluites entre el professor i alguns alumnes disposats a col·lidir sense massa pretextos en la dinàmica de les sessions. No eren, afortunadament, excessius.

Amb els dies i els anys, crec, que vaig entrar en les maneres d’un professor que no volia tenir enemics sinó alumnes amb cert criteri i ganes d’aprendre. Encara em fa mal el colze dels apunts que jo gargotejava a la pissarra, sobretot dibuixant objectes aliens a la meva formació. Com han passat els anys i els cursos, company! En un moment de la conversa amb caire autobiogràfic, recordo com m’agradaria tornar a aquells anys malgrat un hexàgon mal escairat.

Fer recompte d’aquest temps, autobiografia pura, no és fàcil. Passar llista als companys que van estar, situar-los i reconèixer com em van ajudar en tot allò que jo desconeixia. Confidències personals, dels fills i dels nets. Va estar una trobada de justícia. D’amics recuperats malgrat el pes dels anys que ens vam estalviar en aquest reconeixement immediat. Certament, en el meu cas no em faria res a poder tornar a aquells anys. La conclusió va estar que ens hem de trobar més, si més no per saber com estem i fer un repàs a les febleses que ens envolten.

 

Torna a decidir.

 

Ningú no recordava exactament quan havia aparegut aquell espantall al camp del Serrat. Alguns asseguraven que ja hi era abans que s'asfaltés la carretera; d'altres juraven que havia sortit del no-res una matinada de boira, com si l'hagués deixat allà algun pagès despistat o un fantasma amb vocació camperola. El cas és que l'espantall tenia una particularitat que inquietava més que no pas espantar els ocells: cada dilluns canviava de lloc. No gaire, només uns quants metres. Però prou perquè la gent del poble en parlés al cafè. Un parroquià, que era capaç d'explicar qualsevol cosa amb una teoria forassenyada, sostenia que l'espantall passejava de nit per estirar les cames, com una granota. La seva dona deia que això era impossible, perquè les cames eren dues canyes mig podrides.

Fins que un matí l'espantall va aparèixer mirant directament cap a la finestra de l'ajuntament, el poder local. I aleshores les rialles es van acabar. Aquell mateix migdia, l'alcalde va ordenar que algú anés a retirar l'espantall. No perquè cregués en històries estranyes, deia, sinó perquè un poble seriós no podia permetre que un feix de palla semblés més preocupat pels assumptes municipals que ell mateix i els seus representants. Hi van anar dos empleats de la brigada. Al cap d'una hora van tornar pàl·lids. -I bé? -va preguntar l'alcalde. -Ja no hi era. Tothom va pensar que es tractava d’una broma. Però no. L'espantall havia desaparegut.

Aquella nit, una boira espessa va tornar a cobrir els camps. Les campanes de l'església van tocar les deu i el poble va quedar mut. Només un home continuava despert, el rellotger. Patia d'insomni i tenia el costum de mirar per la finestra mentre reparava artefactes antics. Poc abans de mitjanit va veure una figura travessar la plaça. No caminava. S'arrossegava lentament. El rellotger va ajustar-se les ulleres. Semblava una persona carregant alguna cosa grossa a l'esquena. Va intentar enfocar millor, però la boira s'ho empassava tot.

L'endemà, l'espantall va aparèixer davant de la porta del cementiri amb aires transcendents. Aquesta vegada, però, hi havia un detall nou. Clavat al pit amb un filferro rovellat hi penjava un paper esgrogueït. Hi havia escrites unes quantes paraules solemnes, tan vagues que semblaven poder significar qualsevol cosa. Parlaven d'un futur millor, d'ordre, de confiança. Ningú no recordava qui les havia escrites, però tothom tenia la sensació d'haver-les llegit abans en algun lloc.

Aquella nit, el poble es va omplir de patrulles improvisades. Ningú no va dormir. A trenc d'alba, el rellotger va ser el primer a arribar al camp. Va trobar l'espantall tombat a terra. Per primer cop, immòbil. El barret havia caigut. I sota del barret no hi havia palla. Ni una carabassa. Ni cap mecanisme. Hi havia una fotografia antiga enganxada amb un rostre humà. El seu propi rostre. El rellotger va retrocedir esglaiat. Va arrencar la fotografia amb mans tremoloses. A sota hi havia un paper doblegat. Només deia una frase: "Gràcies per comptar amb mi."

La resta de la història, la que el poble havia repetit durant anys, havia estat construïda al voltant d'un buit en la memòria recent, havien assumit una altra identitat després del moment que li havia esborrat el passat immediat. I l'espantall no intentava revelar un crim. Intentava despertar un home que havia oblidat -o no volia recordar- qui era. Quan els veïns van arribar al camp, no hi van trobar ningú. Ni l'espantall. Només hi havia un rellotge de butxaca mig enfonsat a la terra humida. Les agulles marcaven les dotze. Ningú no va saber dir si estava espatllat o si simplement s'havia aturat. El rellotger no va explicar mai què havia vist a sota del barret. Si algú li ho preguntava, somreia amb incomoditat i desviava la conversa cap als seus rellotges. Un afer que distreu molt.

Amb els anys, la història es va anar desfent. Alguns detalls van canviar. D'altres es van perdre. Hi havia qui assegurava que l'espantall mai no havia canviat de lloc, que tot havia estat una exageració nascuda al cafè del poble. Uns quants fins i tot afirmaven que al camp del Serrat no hi havia hagut cap espantall.

Però quan la boira baixa dels turons i esborra els marges dels camins, encara hi ha qui s'atura un moment a mirar els camps. No perquè esperi veure res. Si no perquè, durant un instant, té la sensació estranya que -a tot plegat- hi falta alguna cosa.

 

 

La Barcelona acollidora que ens expulsa.

 

Corria la segona meitat dels vuitanta a Barcelona. Només calia alçar la vista: balcons amb cartells, finestres amb promeses, façanes que anunciaven pisos com qui anuncia un futur. Barcelona es venia, literalment. I nosaltres, enmig d’aquell mercat obert, vam comprar el pis on encara vivim. Segurament el negoci més rendible de la meva vida, si algun dia ens plantegéssim revendre’l.

Tot va començar a canviar amb la confirmació olímpica de la ciutat. Va estar la primera medalla preolímpica, una pujada “raonable” de preus per obrir la porta a una altra ciutat, més cara, més desitjable, però una mica més lluny de la gent que hi vivia. Eren altres temps. Hi va haver gent informada -o temerària- que es va enfilar al tren d’aquelles “oportunitats”.

Avui comprar un pis és un privilegi. Els joves -preparats o no- saben que en les condicions actuals, adquirir un lloc on residir, és una proesa. I llogar, encara més. On són els habitatges que ho permeten? Els pisos socials no resolen res perquè l’oferta “raonable” és escassa a Barcelona, i igual de minsa a Madrid, a les Illes, a València...

Les ciutats atrauen la població mentre les corones metropolitanes s’eixamplen com els cercles concèntrics per un cop de roc a les ones encalmades del mar. El Sistema Tarifari Integrat dibuixa set anells que expliquen, sense voler-ho, set maneres de ser expulsat del centre. Rodalies, amb el seu estat actual, és una metàfora involuntària, la d’una mobilitat que ja no camina, una oportunitat que ja no arriba a distribuir la mobilitat de la població.

Després d’anys d’inanició en habitatge social, ha arribat la postració concentrada en el cas de la Mari (decret) /Carmen (decret). Un cas com un cabàs, incomprès per un sector que no entén com una dona gran no va comprar “quan tocava”. La llei del mercat, diuen, ja es regula sola. En pocs dies ha estat foragitada del seu pis, mentre un grup minúscul -passant llista- acampa a la plaça Major de Madrid, sota la pluja i sota les amenaces municipals.

Diuen que les campanades -les que compten els grans de raïm per Cap d’Any- ara repiquen tota la nit. El temps i els rellotges tenen aquest mal costum, ens fan vells, com a la Maricarmen. Mentrestant, l’alcalde i la presidenta Ayuso parlen de ganivets i llambordes que impedeixen l’accés a les ambulàncies. El relat oficial sempre cerca un obstacle, una pedra, una por.

I, de sobte, el govern fa esclatar un paquet legislatiu que vol posar ordre en el món del totxo. Incentius fiscals. Pròrrogues fins al 2028. Gravàmens als pisos turístics. Limitacions a l’especulació. Bonificacions als llogaters. Protecció contra desnonaments. Tot sota la capa ferma del dret a la propietat ben entesa. I, al darrere, els grans tenidors -els voltors- volant baix, esperant.

El còctel és dens. Immigració -Ceuta com a símbol- i crisi d’habitatge, tot plegat en un clima polític amb les urnes a tocar. Per alguns, els nouvinguts venen a prendre feina i a encarir pisos. Les conseqüències, en l’altre bàndol, són silencioses, depressions, desnonaments, o suïcidis que no sempre surten als titulars.

Vull recordar com la Llei de la Reforma Agrària d’Espanya l’any 1932, un envejós projecte de la Segona República, pretenia solucionar el greu problema del latifundi i la misèria dels jornalers al sud peninsular. En aquell moment es prohibí als propietaris de la terra que fessin fora als camperols que les tenien llogades. Ara, els camperols del segle XXI viuen en ciutats que dirimeixen la temptació entre el bé de mercat i el bé comú. I, pel mig, hi ha un article de la Constitució prou clar, segur que massa espès per arribar a la solució.

Quines ciutats volem i com han de ser?

 

Setembre calorós.

 

No marxa la sensació ambiental de calorada fora de temps, just quan inaugurem la tardor d’aquest 2026. Dormir sense una mínima manta o sota del llençol és, ara, quelcom normal. Com l’estat acalorat de les plantes que ens esperaven a ciutat, assedegades, massa. Resten els testos de fulla gruixuda i els cactus, habitants acostumats dels dies que corren. Ja no és l’hort sense mongetes tendres o les tomates que no arriben, són també les aixoplugades flors casolanes que, enguany, no han sobreviscut al temps de vacances a ciutat.

De tornada al pis, la primera cosa que vaig notar no va ser la temperatura, sinó una mena de buit. Un buit subtil, gairebé diminut, però que em va recórrer el cos com una bufada d’aire que no hauria d’existir en un setembre tan tòrrid. Era una sensació d’haver estat fora massa temps, d’haver deixat un espai en una pausa que ara es reprèn amb una lentitud ambigua. La llum del menjador, filtrada per les cortines, és d’un groc esborrat, com si també ella hagués patit la calorada. Vaig respirar profundament, intentant reconèixer l’olor del pis, però hi havia alguna cosa diferent -deixem la pols al marge-. Una olor sense espai, de terra càlida- com si les parets haguessin absorbit el sol durant setmanes.

La pols i el lleu abandó contrasten en la mirada poèticament empolsinada. És la remor dels pisos que mig abandones durant un període de temps. Perquè aquella olor de pis també tenia quelcom de fortor, de certa renúncia tot i no haver obert encara la nevera i el congelador on algun pot encetat encara navegava, -com practicant surf sense massa ones- en la solitud estival.

Vaig deixar els paquets a terra amb un soroll que va retrunyir massa fort. Sorprès per com de rar podia ser tornar a un lloc que coneixes de memòria i sentir-lo com si fos un espai nou. Les plantes em van rebre amb una mena d’acusació muda. Les fulles gruixudes resistien, sí, però les flors… les flors havien renunciat feia dies. Et vas apropar a la que sempre havia estat la teva preferida, aquella de fulles fines que s’obrien com un ventall. La vas tocar amb dos dits, amb la diplomàcia d’algú que sap que potser ja no hi ha res a fer. La fulla, com de paper vell, es va esmicolar. Un gest de tristesa. Però no era només per la planta. Era tot el que representava, el temps que passa sense que te n’adonis, les coses que es deterioren mentre tu ets en un altre lloc, la impossibilitat de ser a tot arreu. Aquella planta havia estat un petit compromís, una promesa silenciosa de cura. Vaig obrir la finestra. L’aire que va entrar era tebi, gairebé inútil, però va moure una mica les cortines. Jo també vaig respirar. I en aquell moment, enmig de la calor persistent i les plantes mig mortes, vaig percebre una mena de pausa.

Vaig recordar les nits llargues, les converses que semblaven tenir més profunditat perquè el temps era més lent. Les passejades sense pressa, les hores en què no pensaves en res concret. Va aparèixer una mena de punxada estranya feta d’una barreja de nostàlgia i, alhora, de culpa. Nostàlgia per allò que havies viscut. Culpa per allò que havies deixat enrere. Un silenci dens, però no hostil. Un silenci que semblava dir-te que podies descansar, que podies tornar a començar, perquè ara, en aquell pis massa calent, amb les plantes que et recordaven la teva absència, apareixia la gosadia de tornar a començar.

Quan vas tornar al menjador, la llum havia canviat lleugerament. El sol començava a baixar, i la calor, tot i persistent, semblava menys agressiva. Vas mirar el pis amb uns ulls diferents. No era només un espai. Era un reflex. Un mirall de com havies viscut. I en aquell mirall, hi vas veure tant el desgast com la possibilitat. De reprendre allò que hi ha a la ciutat, teatres, cinema i, sobretot, metges diversos -que no s’han esvaït-.

Em vaig tornar a apropar de nou a les plantes. Algunes potser es podrien salvar. Altres no. Però en aquell moment, el que importava no era el resultat, sinó el gest. El gest de tornar a tenir-ne cura. De tornar a estar present. De tornar a ser aquí. I mentre regaves amb una paciència nova, vas sentir que, malgrat la calor, malgrat el desajust, malgrat la fragilitat de tot plegat, hi havia un lloc dins teu que començava a acomodar-se.

Un lloc on, potser, feia temps esperant que tornessis.

Festa Major reubicada.

 

Comença la festa major de Sant Joan de les Abadesses. Ja se senten els cops rítmics en l’eco dels carrerons a la Vila Vella. Grups volent triomfar, amb ganes de ser-hi i de destacar. Hi trèiem el cap fins que el ritme s’apodera de les pedres. Ho reconec, ja no estem per assajos ni per cops excessivament rítmics si no són més cordials, estem per a un frenesí més cadenciós. Passem per l’espai on tradicionalment s’instal·len les atraccions arribades de la festa major d’Olot. Els anys que coincideixen ambdues festes majors en el calendari hi ha menys parades i estris per al gaudi infantil i adolescent a Sant Joan de les Abadesses. Enguany podem confirmar la progressiva conquesta del perfum de patata fregida amb quètxup imposant-se per les raconades del poble. Festa major, doncs!

Un any més, ja són uns quants, condicionat per la manca de seguretat arquitectònica d’un edifici a la vella i tradicional plaça Major, la de les voltes, on s’edifica l’ajuntament en un dels costats. Les pedres d’aquest indret han envellit malament sense dignificar-se per les batzegades dels anys. Aquest edifici senyorial barroc, al mig del centre històric, pertanyia a una antiga família que l’ha cedit a l’església, al Bisbat de Vic. Un espai singular, ara està en un estat ruïnós. Part de la plaça, on s’hi celebren actes emblemàtics sobretot per la festa major, s’hauran de traslladar, ja que mitja plaça està barrada per una xarxa protectora. Com diu l’alcalde a l’escrit adjunt a la programació, alguns actes s’hauran de reubicar. Un dels més significatius i emblemàtic és el conegut com a Ball dels Pabordes entre d’altres.

El bisbat de Vic ha anunciat que ha pres la decisió de rehabilitar l’edifici sencer. Aviat presentarà un projecte per reformar-lo. De tota manera, els religiosos remarquen que mai s’han desentès de Can Blanxart, sempre han tingut la voluntat d’arribar a un acord. Al 2023, existia algú interessat a comprar l’edifici. Ara haurien arribat a la conclusió que no poden continuar així. Si l’ajuntament els ho autoritza, podem començar les obres a mitjan setembre. Des de la Casa de la Vila asseguren que unes actuacions d’aquesta magnitud poden trigar molt de temps i abans han de donar llum verda des del Departament de Cultura, en tractar-se d’un bé cultural d’interès local.

Els veïns de la Vila Vella de Sant Joan de les Abadesses han penjat un seguit de cartells sota les voltes de la mateixa plaça, on s’explica el conflicte amb detall i per què demanen la reobertura amb seguretat de l’espai. Fa temps que l’amenaça d’ensorrament de l’edifici és una evidència. Ara més. Raó per la qual s’ha condemnat part de la plaça amb una tanca de contenir ramats. Aquesta deu ser la raó per com el rector de la vila ha tret el cap al reportatge televisiu, per contenir el ramat de fidels emprenyats amb la poca consideració -i determinació- del bisbat de Vic amb el poble santjoaní rere d’aquest afer.

El col·lapse d’aquest espai incideix en la vida comercial propera i en la dels veïns més immediats. Un tap urbanístic que no depèn pas del consistori, sinó de la propietat. Ara mateix el propietari, a raó d’una descendència, és el bisbat de Vic. Esperem que la immediatesa anunciada pel clergat ho sigui, de ràpida i eficaç. Que permeti aixecar les limitacions de pas i l’ús social dels actes que s’hi apleguen al llarg de l’any.

Festa major “reubicada”, ho diu la màxima autoritat local, l’alcalde. Com si el puzle anyal festiu s’hagués de recompondre. Un situar què i com? El programa festiu ha apamat els nous espais per mesurar-ne l’impacte dels mesells amb els reconciliadors. Tot sortirà bé comptant els mateixos passos dels balladors en altres ubicacions. En la presentació del programa festiu s’alerta com es veurà modificada la missa dominical. Tradicionalment, els balladors practicaven una petita demostració durant l’acte religiós de festa major, un breu contrapàs interpretat pels pabordes balladors. Un gest que enguany s’ha suprimit de la celebració. Una petita protesta acompanyada de samarretes ben dibuixades reivindicant la decepció i el trencament dels esdeveniments de sempre.

Bona festa major! Bon ball de Pabordes!

 

 

Drons descontrolats.

 

Comença el nou curs amb molts dubtes i prou incerteses. Massa coses per solucionar sense la voluntat justificable i entenedora dels causants, sense poder-hi fer o contradir massa aspectes per part dels perjudicats. El cabdell està molt embolicat. Mirar i intentar entendre què succeeix ens passa per sobre. Veurem com comença el curs. Hi haurà vaga a Catalunya el primer dia d’iniciar-lo? Si tirem cap al sud colonialista topem amb la gestió del cas de Ceuta. Si mirem Europa és possible que un dron rus ens torni bornis. Si girem el cap a occident ens arriben les ones virulentes de l’administració Trump i els seus sequaços fent-li costat. Resumint, abans d’acabar, quin embolic!

Em privaré prou d’analitzar els tripijocs amb què els mitjans ens volen estabornir. Perquè el culpable absolut és el president del govern, en Pedro Sánchez, un enemic -no sé si personal- de l’emperador Trump i altres satèl·lits que orbiten al seu costat per fer-lo fora amb un cop de porta contundent com més aviat millor. Al ben plantat president li resten pocs tirs lliures per guanyar la fermesa d’aquest odi visceral que suscita. Veurem com acaba aquest afer tan difícil de vèncer com és la sobirania de les ciutats autonòmiques africanes. Ceuta va molt més enllà del grup d’infiltrats instal·lats pels carrers sense la voluntat de tornar al país d’origen.

Fer un cop d’ull a les notícies que ens arriben és tan perillós com mirar al cel mentre t’esclafa un dron rus sense bandera. Encara no sabem del cert qui ha estat el promotor d’aquesta ferotge invasió. Posar-se de costat amb el capitost marroquí tampoc és una bona maniobra quan aquest monarca amb poder real -reial també- va del bracet i aprofita els successos per donar la raó al del serrell color taronja mecànica. El Marroc té les cartes marcades, això sembla, al rei dels excessos no li fa cap mena de vergonya com els súbdits marxen d’un país sense cap esperança. A Europa es viu millor encara que hagis de treballar en allò que ningú vol.

Millorar vol dir tenir esperances, vol dir un mínim de progrés per enviar diners a qui no han marxat encara cap a una Europa que grinyola. D’on surten els treballadors de moltes empreses? Europa s’ha tornat vella. És un museu a espigolar. És, una vegada més, l’objecte a abatre. Europa, ara mateix, té un pes relatiu per defensar-se a si mateixa. Tenim la guerra per veïna si un dron rus sense marca passa volant per l’horitzó europeu proper. Els xinesos, llunyans i orientals, han tocat i esfondrat el mercat de vehicles europeus. Grans marques alemanyes acomiadant exèrcits de treballadors. Alemanya, que sí ha vist la silueta dels drons russos en algun aeroport del país, s’ho mira amb estupor.

En diuen geopolítica, però la voluntat de convertir Europa en un parc d’atraccions no requereix pas d’obres ni moltes reconstruccions. Només calen reparadors, entesos en història i intèrprets ben alliçonats. El Vell Continent no se sosté. En podríem dir ancià continent sense una demografia jove per cobrir tots els llocs de treball necessaris. Aquesta és la gran basa d’aquest moviment nouvingut delint-se per les condicions de treball i les oportunitats ofertes als nous bàrbars de l’imperi romà. Dir que vivim la decadència del nostre domini potser no és massa agosarat des de l’hegemonia en un procés de desgast estructural mentre perdem de manera gradual el poder econòmic, militar, polític i la influència global.

Americans, russos, i xinesos. La nova tríada que mana i estableix les inèdites regles ja definides. Perquè l’ataronjat dirigent es mostra tan obscenament inqualificable respecte del món, també en les relacions amb el dirigent rus. El xinès ens observa amb ulls orientals. Vivim abstrets. Perquè Ceuta no hauria de cedir davant de la protecció americana. Enmig, un Pedro Sánchez envoltat de poderosos enemics navegant amb iots i banderes espanyoles pels verals de la ciutat autònoma. Si Espanya es va lliurar al Marroc en aquell espai immens del Sàhara, podrà contenir la immigració descontrolada d’una jornada on van entrar més persones que no pas els que hi habiten des de sempre? Això pinta malament mentre el rei marroquí es passeja en un iot dels cars proper a les costes de Ceuta.

Per ara, em preocupa, si el dia proper d’inici de les classes, els mestres faran vaga o no?  Tant com les tempestes de pedra gruixuda, la calor extrema o els focs. Uns drons meteorològics sense tripulació.

Bon curs!

Tens un cuiner?

 

Els estius prop del Pirineu, amb el riu Ter poc navegable, propicien les fugides, breus o més llargues, a indrets amb mar. Els estius nostres ens aboquen a desplaçar-nos cap a Roses, una hora i mitja de carretera si no hi ha embussos ni excés de turistes desplaçant-se pels camins de l’Alt Empordà. Terra de nouvinguts estivals, fonamentalment de francesos, que venen a menjar, a comprar tabac i a deixar-se amanyagar pel sol i la terra aspra de mala petja, com de garrotxa abocada a la Mediterrània, amb oliveres, vinya i gambes bellugadisses a les llotges.

Ens hem avesat  a dinar al mateix lloc des de fa prou temps. Un servei ràpid, sense reserves que tenen obert gairebé tot el dia amb un posat sense massa exigències. Amb taules interiors i en una terrassa on prendre l’ombra sota de les ombrel·les. Hem arribat com solíem al punt d’espera on un cambrer t’assigna una taula on pots tastar els vins de la cooperativa del llogaret mentre no arriben els posats tradicionals. No hi ha peix fresc, però. Teca seca sense bressolar pel mar proper es va succeint amb relativa rapidesa. Amanides diverses, patates braves -quin establiment no les ofereix amb un toc personal? Croquetes de nom barroc i ànima espessa de farina. Espardenyes d’anxova marinades -sí, tenen peix encara que sigui enllaunat!- com els pebrots navarresos del piquillo farcits amb brandada de bacallà. Bunyols diversos amb ànima també massa farinosa. Tot embolcallat amb un glopet de vi rosat ben fresc -amb o sense gasosa-.

Passen i serveixen les comandes, són els joves de la comarca arrodonint la tornada als estudis per al setembre. Joves sense massa ofici, però amb voluntat, paciència i ulleres. Paren i treuen els plats mentre la cuina va fent amb eficiència i bona voluntat. Carregats amb la safata porten els segons amb equilibri temerari. Llom -amb patates fregides o sense- bistec de vedella amb el mateix acompanyament que, de voler, es pot canviar per una amanida amb herbes de conill, aquelles de nom dinàstic a l’alta cuina, tan oportunes com un plat de patates braves de primer per compartir, com acostumem amb els entrants. Entrecot, que porta per guarnició una taxa més elevada al compte. Secret de porc melós. I l’abundant llonganisseta de pam amb seques. Tot embolcallat amb un glopet de vi rosat -amb gasosa o sense-.

Cuina d’estar per casa portada a taula, plats que algú rentarà fetes les postres La crema individual o unes prunes a l’armanyac amb una bola de gelat. I un cafè amb unes gotes de brandi. Pagat també a compartir tenint en compte el debat de qui paga l’accessori  de l’entrecot al preu global de la carta.

En aquesta sessió no hauríem pogut dinar, de fet, ens hem negat a esperar una hora de rellotge pel retard de la cuina a servir la teca. El cambrer amb ulleres del punt de trobada ho ha deixat així de clar, “hi ha un retard, a la cuina, d’una hora per servir”. Hem anat a un poble veí on no hi havia cap dels restaurants oberts al migdia. Hem dinat finalment pizzes en un que ens han arreplegat per caritat culinària. Hi ha afegit un grapat de musclos i unes cloïsses per fer temps. Això sí, el cambrer era un napolità que sabia manipular aquesta menja amassada també amb molta farina marinera.

És la tercera ocasió, aquest estiu, que els xefs o els amos d’un restaurant sento queixar-se -calories inusuals al marge- del problema cada vegada més complicat. La manca de professionals per exercir de cuiner o de simple cambrer. No hi ha cuiners. Tampoc cambrers -ni amb ulleres d’estiu- per atendre el servei per fer l’agost. No són pas dels negocis petits o familiars obligats a deixar-ho estar per no tenir successors per tirar endavant. No es tracta de la crisi estructural d’hereus continuadors que propicia la manca de tota mena de professionals, pagesos, pescadors, paletes, fusters, mecànics o d’altres dedicacions incapaces de trobar gent del gremi -o aprenents- amb ganes de tirar enllà.

 -Tens cuiners? -demanava sense massa esperances, abans del juny, al funcionari encarregat de gestionar el Servei Públic d'Ocupació de Catalunya (SOC).

 

Eclipsi ennuvolat.

 

S’apropa l’hora amb exactitud perfecta. Costa viure al marge d’aquest fenomen per l’extraordinària difusió mediàtica promoguda pels mitjans. La cultura impartida en matèria d’eclipsis ha estat aclaparadora. Excessiva? Jo no ho crec, bàsicament perquè ha estat una notícia impactant i, sobretot, positiva. Els espectadors, que l’han gaudida en tot el seu procés, la qualifiquen sense cap mena de dubte de “mà-gi-ca”. En separen el qualificatiu amb síl·labes volent intensificar la impressió suportada durant l’apagada breu del sol, mentre la lluna s’hi interposa. Un gran símbol. Ara ho sabem, però els nostres avis ho resumien amb la dita popular de senyals al cel, treballs a la terra. Imaginem quina era la reacció i el sentiment en les civilitzacions passades. El poder de la ignorància.

Trobar ulleres ja ha estat quelcom difícil. S’han esgotat tot i la prevenció. Tant que, al poble, hem intentat recórrer a uns vidres per soldar, ben foscos, però no ho eren encara del tot com calia. Els he provat i el punt de translucidesa era més feble del de les ulleres expresses per mirar el sol sense problemes associats. Dos rectangles ben fumats i tres ulleres com cal, normatives, ha estat tot l’equip de què disposàvem la gent aplegada en un terrat amb vista a l’oest. Del record, allà pels límits de la infantesa -un altre món-, emmascaràvem un vidre qualsevol amb una flama d’espelma o amb un llumí per protegir-nos de les malures associades a la visió solar intensa. La campanya per disposar d’unes ulleres com cal, en aquesta edició, ha estat molt primfilada. Just abans de l’eclipsi s’han publicat llistats d’ulleres que no eren prou protectores. D’ací l’encàrrec dels dos vidres a la ferreteria per mirar-nos l’eclipsi amb uns aparells que tampoc eren els més adients; no els hem emprat pas.

Al Ripollès ja fa força tardes que plou i que hi trona. Matins de cel net anticipen la tempesta amb uns castells de núvols espessos a la carena. Avui, per respecte a l’eclipsi, no ha plogut, però aquests indicis també han estat presents. Una serralada etèria s’ha instal·lat furgant-nos la màgica visió que només hem contemplat a l’inici, només hem pogut admirar com la lluna tapava un terç del sol. Ha estat -com anunciava- un eclipsi interruptus. L’orgasme sideral tocat per la màgia ens l’hem imaginat, ens l’hem hagut de pintar a l’oli. Un desig, de veure com es resolia, es va esbargir perquè el núvol no fugia ni es desfeia mentre el fulgor del sol anava baixant cap al crepuscle. Mala hora per a fenòmens d’aquesta mena, la programació de TV3 es va oblidar de programar-lo a hores de més visibilitat al Ripollès. Confesso que els aplegats vam bufar en direcció a la nuvolada, com aeronaus panteixant, sense aconseguir-ho. Va estar un eclipsi “bluf”, per una el·lipsi de les condicions naturals per admirar-lo.

Vam mantenir-nos, doncs, estalvis del miracle i de la grandiloqüència amb què la televisió ho retransmetia en directe. Ni amb vanos orientals, de gran eficàcia en afers similars, vam aconseguir espantar la nuvolada mentre es feia una mica fosc. Per l’hora tampoc vam poder determinar quan el fenomen ja era cosa passada. Ens hauríem de conformar amb la pluja d’estels de Sant Llorenç que tampoc es va concretar. Massa llum i massa núvols. Meteorològicament parlant, ha estat un mal vespre i una mala nit a Sant Joan de les Abadesses.

Vista la magnitud de l’audiència quimèrica aplegada ens resta veure quins seran els efectes de la visió. ¿Serem millors -més encara els que van assistir a la sessió completa i sense anuncis- pel fet fascinant que vam intentar contemplar? ¿Quins efectes poden tenir les radiacions de foscor fora de la lluminositat habitual? Ja us he dit com de magnífic és sentir notícies sense transcendència, només curiositat, i màgia -repeteixo-. Enmig de tot plegat hauríem de poder preveure què ha estat dels qui no el van poder visualitzar, també aquells, com nosaltres, contemplant-lo d’esquitllentes. En el desplegament caldria arrodonir el fet amb el grau de felicitat assolida -incrèduls al marge-. Tot arribarà.

Meteorològicament parlant, al nostre poble no hem estat afortunats del tot. Hem gaudit, això sí, de la mossegadeta lunar inicial, la prova lleu de l’existència real. Efectivament, l’eclipsi va succeir. Una bona notícia per fer-nos més feliços malgrat l’obscuritat que ens va il·luminar. També als habitants del Ripollès, la nuvolada no pot esdevenir un fracàs absolut, avui era el tema de conversa usual fent el primer cafè del matí. Heu vist l’eclipsi del tot?  

A l’ombra del monestir, vaques remugant.

 

Quan les vaques, que han pujat a la muntanya aquest estiu, es fan enrere, és quelcom preocupant. L’herba amb què comptaven des de fa molts anys per pasturar durant aquests mesos no existeix o la seva qualitat la converteix en impaïble. No em posaré pas en contextos difícils de justificar parlant del canvi climàtic. Que un rumiant decideixi per iniciativa pròpia tirar muntanya avall és un desastre. Anomenem-ho com us plagui. La calor, amb els focs en determinats indrets, fan pensar que quelcom no rutlla. Mireu les notícies amb què obren la majoria d’informatius. Hi afegeixen -arrodoniments divulgatius- l’incendi proper a Bordeus. Un desastre més que pot trigar setmanes o mesos a tenir-lo controlat del tot.

Això del canvi climàtic té aires de ser cert produint efectes nefastos. Hem de veure com la humanitat decideix posar-se d’acord solucionant quelcom tan molest. Un neguit comparable, per la repercussió i l’abast, pot arribar a ser la privatització del campionat del món de futbol. Els països europeus ja s’han posicionat, donen suport al boicot al Mundial com a protesta per la venda de participacions a inversors privats. ¿En Trump hi ha olorat el volum de negoci de la iniciativa? Per ara el mundial femení que se celebraria al Brasil  i el masculí del 2030 celebrat conjuntament entre Espanya, Portugal i el Marroc no comptarien amb la resta de les seleccions d’Europa. Estarem atens en l’anàlisi de la jugada sota les indicacions del VAR, l’equip de jutges que revisen les jugades dubtoses des d’una sala amb pantalles -la manera com s’ha reunit el futbol europeu per donar suport a l’obstrucció-.

Tot esmentant el Marroc, ja hi ha víctimes mortals i milers d’entrades en un espai breu de temps a Ceuta. Aquesta matinada grups de marroquins i d’algerians s’han llançat al mar per intentar arribar nedant al litoral ceutí. Diuen que milers de persones han arribat per mar fins a la tanca fronterera i han saltat les barreres de protecció. ¿Fugen de la calor estacional del Marroc per arribar al foc estabilitzat d’Àvila, Madrid i Toledo? El president Sánchez, de vacances d’estiu després del tradicional despatx amb el monarca a Palma de Mallorca, ja ha confirmat una resposta immediata a la situació. El ministre de torn hi viatjarà d’urgència a la ciutat autònoma. Quin estiu!

Parlant de Madrid, avui la comunitat ha determinat de desfer-se de l’àtic de molts metres quadrats comprat com a “oficina temporal” per al govern de la presidenta Isabel Díaz Ayuso. Han passat hores des que una informació periodística havia exposat públicament aquest fet. Lleig, poc justificable, això d’un àtic en un barri selecte de la ciutat mentre la província se socarrima i el cel té un color plumbi cendrós, no lliga pas amb les bones intencions finançades per la ciutadania. Coses de la política que ens allunyen de les benintencionades intencions d’alguns dirigents. Tornant a terres ripolleses, l’alcaldessa de Ripoll té, com a mínim, difícil de justificar el nomenament d’una filla com a agent de la Policia Local del municipi. L’alcaldessa Sílvia Orriols confirma que no va intervenir en el procés de selecció. És, assegura, una polèmica que s’ha generat només per “desprestigiar-la”. La filla no ha estat “col·locada”, sinó que va obtenir “la millor nota en un procés reglat i impol·lut”.

No entraré pas en la sensació preocupant per la situació a l’Orient Mitjà. Ho deixo estar ací. La mort de civils, la destrucció que ens arriben també pels mitjans són un altre desastre. Un fet habitual i recurrent deixant d’esdevenir primera notícia. Ho són els focs, per ara. El símbol letal de flamarades cremant massa persones. Ho és la guerra i ho són els seus efectes. Avui un míssil -rus?- s’ha estavellat a Polònia. Després del breu parèntesi, les hostilitats han tornat amb força a l’Orient Mitjà. Una escalada del conflicte encara amb més actors marcats per la ferotge tensió militar. 

Al costat del monestir tanco els ulls, sento com les vaques remuguen. Escolto amb deteniment, m’arriben els batecs del rellotge sense esfera al campanar, retrucs compassats d’esquella rítmica. Parant molt l’orella, escolto el piular somort dels ocells, indefinits, camuflats entre el brancatge espès encara dels castanyers bords amb un gat estàtic assetjant-los.

Bon estiu!

Dues estrelles.

 

En Donald Trump ha sortit a la pel·lícula del mundial de cos present en la final, al lliurament de la copa. També va tenir el seu moment anterior d’àrbitre -refeere absolut- interferint la decisió d’un professional respecte d’una targeta anul·lada per intercessió del mandatari. Qui coneix més bé l’esport que no pas ell mateix? En Trump va confirmar que va trucar al president de la FIFA, Giovanni Vincenzo Infantino, per tal de revisar la polèmica tarja roja.

La infracció suposava la suspensió del futbolista de la selecció estatunidenca en el següent partit. La pena va estar revisada i perdonada. Tanmateix, en Donald, en una conferència de premsa al Despatx Oval, ha admès la trucada a Infantino. Quelcom que diversos mitjans ja havien anunciat. “He parlat amb Infantino. Vaig veure el partit, m’agrada l’esport, entenc d’esports, això no ha estat vermella, no era ni falta”. Amb aquesta loquaç severitat es va permetre indultar el considerat millor jugador de la selecció americana superada i desqualificada per un resultat important en contra de Bèlgica per 4 gols a 1. Quelcom que ha minimitzat la intrusió megalòmana en excés al món de les pilotes d’un expert que va haver de suportar com l’equip guanyador, Bèlgica, es rifava les dèries dansarines del Trump imitant els saltirons amb què aquest ens afalaga sovint.

El moment estel·lar el va ostentar en el lliurament de la copa del món a Espanya. Es va poder veure anticipadament l’emperador nord-americà rere d’un vidre blindat saludant al rei, en Felip VI, i al president espanyol, en Pedro Sánchez. Cordialitat i moments grandiloqüents del president americà pretenent endur-se’n un bon tros del protagonisme. L’amic Infantino se’l va emportar més enllà de la primera línia dels focus mediàtics mentre la selecció no aixecava finalment el trofeu de campions del món sense en Trump emmirallat a l’objectiu, tan proper com si fos l’entrenador. Cal constatar la presència de la presidenta mexicana i del president del Canadà. Però no en Pedro Sánchez que ja estava representat a l’acte pel monarca espanyol. Tampoc hi ha assistit en Xerrac Milei, el president argentí abraçant suposades supersticions amb la vergonya final per la rabiüda derrota dels de la Pampa.

Geopolítica i pilotes, com les d’en Trump, en un campionat mundial on hem assistit també a la reivindicació de les Illes Malvines per l’Argentina. La política, els convidats famosos, les estrelles diverses afegint als estadis l’abast del moment. Quelcom gruixut, amb molta audiència -i pauses per a la hidratació- han convertit el succés en quelcom transcendent. Els ingenus proposem la millora simbòlica per a la pau en el supòsit de campionats regulars -quan es consideri oportú- per solucionar conflictes des del punt de penal. Imaginem el gloriós repte esportiu entre la selecció russa contra la d’Ucraïna. A quant es podrien revendre les entrades per a una competició entre Israel i Palestina? I en Trump, lliurant el trofeu ballant a cor què vols i resolent els problemes mundials a cops de peu. Bravo, Donald!

Posats a somiar, penso en el conflicte entre la selecció espanyola i una de catalana per refer algunes diferències tradicionals. La intervenció dels jugadors en ambdós campionats mundials assolits s’ha fonamentat en el pes específic d’alguns components, com el gol decisiu en la final a les pròrrogues definitives, han estat obra important -o clau- dels elements que militen d’ordinari al Barça. Els somiadors impetuosos no deixen de veure el suposat equip català lluitant en una final. Un xut precís d’en Lamine Yamal ajuntant cultures i credos, una utopia que per ara no veurem pas concretada si ens afegim als criteris balompèdics esmerçats pel senyor Mariano Rajoy.

Ara sí, ja tenim dues estrelles -o dos estels al catàleg Michelin- de les seleccions que les poden lluir al pit, una distinció de prestigi i de categoria esportius.

 

 

Estassabarders.

 

Un dels plaers d’aquest estiu massa escalfat en general és viure al Prepirineu, al Ripollès o a Sant Joan de les Abadesses. Als vespres o a les matinades fa goig no haver de posar-se a l’empara d’un ventilador. Passa una fresca regalada, com deien abans, amorosint els ambients. Alguna tarda hem vist caure quatre gotes comptades, només quatre, recordant-nos com la pluja existeix encara que només sigui per remullar just els carrers. 

Un contrast, vistos els focs socarrimant espais naturals i confinant poblacions. Ai, el foc! Enguany, excepcionalment perillós per la quantitat de vegetació acumulada. Parleu amb gent del país lligada a un passat de pagès per tal de significar la quantitat de vegetació, de bosc, que s’ha escampat arreu pels vessants muntanyencs. Els veureu mostrar la línia des d’on hi havia camps amb escassos arbres i algun matoll a les margeres, fites vegetals marcant el trencaclosques dels camps i de les propietats diverses, avui barrejats en una espessa textura frondosa.

El trencadís dels conreus diversos ha estat abandonat a l’engròs. Els camps i les feixes han estat envaïts per la boscúria i el sotabosc en una clapa verda enfilant-se per tots els racons de la muntanya fins aquell punt en el qual ja no hi ha arbres, ací s’inicien les pastures d’estiu per als migrats ramats de vaques i d’ovelles que encara hi passen durant la temporada d’estiu. Des de la perspectiva de casa observo com de pelades estan les muntanyes més enlairades amb el Taga, el cim singular de la contrada, sense arbres. El pi negre és l’espècie fronterera que anuncia com els punts més enlairats només tenen herba, eren les pastures estivals.

No ha passat mig segle, cinquanta anys, que encara se sentia a parlar -en vivien- de mossos en general a pagès, vaquers, pastors, eugassers i porcaters que menaven per torns els llocs diferents i ben organitzats on el bestiar es cruspia el sotabosc. D’aquest estat de coses, fa menys de cinquanta anys, els boscos eren explotats al mil·límetre podant les branques baixes dels arbres per fer llenya. ¿Quants arbres morts pel vent i altres circumstàncies fan vida inútil allí on s’han extingit sense treure’n profit? De l'arbre caigut no tothom en fa llenya.

Els avis savis predicaven que el bosc no vol veure ni l’amo. Deixar la natura fent via per obtenir alts i molsuts exemplars allunyant els animals que es menjaven o malmetien els plançons de pi o d’alzina. Però no els pastors i vaquers que estaven per tenir espais amples sense destorbs. Camps ben nets on creixia el mar verd on pasturar la vacada i les eugues. Aquests savis -aquells avis- encara tenen al cap com alguns pastors encenien espais per convertir-los en camps de pastura sense noses arbòries. Maneres d’entendre i afavorir els profits particulars de cada gremi. Els del bosc i els de la pastura. La guerra que posava en bàndols diferents les civilitzacions de caçadors versus la dels agricultors.

Eren dies, aquells, d’escopeta o d’estassabarders. Del cop oclusiu i letal d’una escopetada com un cop de destral a l’estassabarders, una eina agrícola de mànec llarg que portava a l’extrem un podall ferm per aclarir el sotabosc, tallar bardisses -barders- o desbrossar camins. Una eina manual, impulsada pel suc de fesols i per la botifarra, que mantenia els camps lliures de boscams inútils. Quantes cases o cabanes vivien més allunyades dels focs malintencionats causats per aquells pastors experts a fer anar aquesta andròmina, els estassabarders.

Ja veurem com les autoritats, jutges de l’escopetada o de l’estassabarders, planifiquen les directrius per posar seny -i recursos- al lamentable estat; el que es denuncia cada vegada que el foc treu rabiosament el cap per les nostres contrades. Feia temps que no sentia la raonable sentència -ja em perdonaran els ecologistes urbans- que, potser, cal arrencar la maldat de la terra per les arrels. Caldria sembrar més arbres al Ripollès quan en tenim un excedent temerari?