2025, manual bàsic de resignació.

 

El 2025 no entrarà a l’arxiu dels calendaris a cops de colze. No ha trencat res de sobte ni ha imposat un relat nou. S’ha limitat a ocupar espai, com fan les andròmines acumulades, sense demanar permís, amb una persistència esgotadora. No serà un any recordat per gestes ni per caigudes memorables, sinó per una suma de desenganys en aparença menors que, reunits, acaben fent feix. No ha estat tràgic ni tampoc gloriós. Ha estat, però, incòmode. Si el 2024 encara jugava a sorprendre, el 2025 ha apostat directament per l’esgotament. Quelcom, francament, torbador.

La política del 2025 ha confirmat com la indignació ja no mobilitza, distreu. Governs, oposicions i creadors d’opinió han perfeccionat l’art de dir coses sense dir-ne cap. S’ha parlat molt de responsabilitat, de consens i de futur, tres paraules que, combinades, solen indicar que no acostuma a succeir gran cosa a curt termini que no sigui emmagatzemar amenaces amb molta ferralla armamentista. Els afers no han empitjorat prou per provocar alarma, però sí per desgastar. S’ha assumit amb una rapidesa que amoïna. No hi ha hagut pànic, només gestos pessimistes amb una obstinació gairebé rutinària. La política ha acabat de demostrar que l’exasperació ja no encén res; com a molt, il·lumina breus espais de temps amb astracanades imperials captivadores. Les paraules circulen amb fluïdesa, però sense pes. Responsabilitat, consens, futur integren un lèxic tranquil·litzador, pronunciat amb veu baixa quan parlar clar s’ha convertit en el patrimoni groller de l’insult. També s’ha après a dir sense dir, a prometre sense implicar-se per emplenar un espai sense alterar-lo.

Catalunya ha continuat instal·lada en aquest lloc estrany on tot és important, però res sembla urgent, amb taules de diàleg amb gran gesticulació conceptual. Escadusseres eines polítiques. A Espanya, el relat ha estat el de l’estabilitat fràgil presentada com una gesta heroica. Pactar és un acte de valentia gairebé revolucionari, i complir acords, com una opció subjecta a la disponibilitat emocional del moment. Al món, la geopolítica ha continuat funcionant com una sessió mal moderada on tothom parla, ningú escolta i, de tant en tant, s’envia un missatge incendiari. Els conflictes s’allarguen, les solucions s’ajornen i la comunitat internacional emet comunicats amb la mateixa eficàcia que un paraigua foradat.

L’economia del 2025 ha estat un exercici col·lectiu de malabarisme aranzelari. Inflació que puja quan no toca, preus que no baixen mai quan toca, i sous que fan veure que s’estiren mentre romanen iguals. El missatge oficial ha estat tranquil·litzador: “anem millor”. El missatge real: “anem resistint”. Parlar d’habitatge ha estat com parlar del temps, tothom se’n queixa, ningú no hi pot fer gran cosa i sempre acaba plovent on fa més mal. Comprar és una fantasia, llogar és una cursa d’obstacles quan emancipar-se s’ha convertit en una temeritat. Les empreses han descobert que la paraula “resiliència” serveix tant per justificar acomiadaments com per vendre optimisme corporatiu. Mentrestant, els treballadors han comprovat com la flexibilitat sempre és obligatòria.

El 2025 ha estat l’any en què la tecnologia ha acabat de convèncer-nos que pot fer-ho tot, excepte portar-nos la pau. La intel·ligència artificial escriu textos, fa diagnòstics, recomana continguts i pren decisions amb una seguretat que ja voldríem molts humans. El problema no és que s’equivoqui, és que sovint no sabem qui ha decidit deixar-la decidir. La privacitat ha continuat sent aquell valor abstracte que defensem amb vehemència fins que acceptem totes les galetes per llegir un article mediocre com aquest. Les xarxes socials, lluny de morir, han mutat en versions encara més addictives, demostrant que el negoci no és connectar persones, sinó retenir l’atenció a qualsevol preu.

La cultura al 2025 no ha salvat el món, però ha ajudat a no llençar-lo a la paperera. Sèries, llibres, teatre i concerts han fet de coixí emocional col·lectiu. Hem consumit ficció apocalíptica per relaxar-nos, com qui mira pel·lícules de desastres per recordar que sempre podria anar pitjor. A Catalunya, la cultura ha continuat fent equilibris entre la precarietat i la persistència. Festivals plens, creadors extenuats i institucions que arriben tard però amb discursos molt ben travats. La llengua i la identitat han estat presents com un motor creatiu.

Un dels triomfs silenciosos del 2025 ha estat convertir-ho gairebé tot en ordinari, usual. La crisi climàtica, els conflictes llunyans però constants, el cansament compartit. Tot forma part del paisatge panoràmic. Vivim informats, però emocionalment a una certa distància. Ens activem breument, opinem amb intensitat curta i després continuem. No per indiferència, sinó per supervivència i -també- per salut mental.

El 2025 no s’acaba, s’acumula i s’arrossega. No deixa massa aprenentatges, sinó hàbits. Ens hem avesat a tot -als preus absurds, als discursos buits, a les crisis eternes- amb una rapidesa que hauria de preocupar més que tranquil·litzar. Hem lligat adaptació amb resignació, sarcasme amb intel·ligència, i cansament amb plenitud. Riure’ns del desastre ajuda a empassar-lo, però no el fa fonedís. Només el fa suportable.

El 2026 arribarà oferint canvis, com sempre. El problema és si encara recordarem què volíem que canviés. Perquè potser el pitjor que ens ha deixat el 2025 no és un món que funciona malament, sinó una societat que ja ho troba normal.

Bon 2026!

Immigració a Catalunya.

 

Un dia de principis dels anys seixanta el pare em va dir que potser vindria a viure a casa una família andalusa que cercava feina i allotjament. Un esdeveniment que no es va concretar perquè les circumstàncies els van estar favorables. En una raconada de la memòria infantil borrosa hi guardo l’agraïment d’aquella gent. Mitja eternitat després recordo com la Inspecció d’Educació em va anunciar que havia estat proposat per dirigir un centre d’alta complexitat a Badalona, el B9. La incertesa i el meu astorament només va durar tres dies, un professor del claustre va entomar la responsabilitat. Ara, l’institut B9 -tancat- és portada als mitjans per la contundència amb què s’ha desallotjat, perquè fa fred, perquè sota els ponts també plou a bots i barrals i perquè és Nadal. Dickens i el senyor Scrooge cobren vigència més enllà de les representacions edulcorades en format conte de Nadal.  

Em dol Badalona -que maca és Badalona, es cantava- ciutat on vaig treballar durant set cursos des del postolímpic 1992. Entre el fulgor i els arbres de Nadal de rècord, pateix un episodi de desallotjament que, com a mínim, fa mal d’ulls. Badalona no és aliena al fenomen migratori. D’aquell amb qui es compartia nacionalitat i creença, tot i l’estigma social imposat per la diferència de classe i d’origen geogràfic peninsular, que definia el -avui- descatalogat xarnego, hem arribat al moro o al negre. Només un parell de cromos al gran catàleg de l’àlbum ètnic al metro en hores punta, per exemple. De la fugida de la misèria -que ara també ho és- a escapolir-se dels conflictes i les desigualtats globals Nord-Sud cercant oportunitats i projectes per refer vides.

  Els protagonistes sempre són els febles, els pobres. Els d’aquella època provenien majoritàriament d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella-la Manxa. Al meu poble al Ripollès proper a França en dèiem els de les Castilles, un plural que englobava la totalitat d’orígens potser perquè tots parlaven castellà. L'onada actual és heterogènia. Del Marroc, de l'Amèrica Llatina, de l'Europa de l'Est, de l'Àfrica subsahariana, o d’Àsia. Aquesta diversitat aporta una pluralitat de llengües, religions i de costums en un aiguabarreig extraordinàriament complex. L’arribada massiva dels anys cinquanta va agafar les ciutats catalanes desprevingudes. Barraquisme inicial i, més tard, la construcció de grans polígons de blocs de pisos en zones perifèriques. Eren barris dormitori amb greus mancances de serveis bàsics i d’urbanisme, on la lluita veïnal va ser clau per aconseguir escoles, ambulatoris, asfaltat o clavegueram.

La immigració ja no construeix barraques de fusta, però s'enfronta a la precarietat heretada dels centres històrics degradats o els mateixos barris perifèrics construïts als anys seixanta. Pisos pastera sobreocupats amb elevats preus del lloguer. Tot i que els barris tenen serveis, el risc de segregació escolar i residencial és una realitat. Dels homes venint a buscar feina a la fàbrica o la construcció per portar la dona i els fills una vegada instal·lats a la immigració actual on la feminització és un tret distintiu. Moltes dones inicien el projecte migratori, especialment les d'origen llatinoamericà, venint soles per treballar en el sector de les cures i el servei domèstic.

Els immigrants dels anys cinquanta van entrar en una economia industrial en expansió tot i les dures condicions. Hi havia una expectativa real de mobilitat social ascendent: el pare era peó, però el fill podia arribar a la universitat. Avui, el mercat laboral és molt més precari. Els immigrants solen ocupar el sector serveis, hostaleria i d’altres feines sense prestigi social ni demanda. L'ascens social és molt més lent i difícil a causa de les crisis econòmiques cícliques i la burocràcia legal, la llosa que sovint condemna moltes persones a l'economia submergida durant anys. L’ascensor social s’ha rovellat si encara funciona.

Durant el franquisme, el català era una llengua perseguida que amb l'arribada de castellanoparlants va ser utilitzada pel règim per intentar diluir la identitat nacional catalana. Malgrat això, molts fills d'aquells immigrants es van catalanitzar a través de l'escola i l'ascens social, fent seva la consigna: "És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya". Actualment, el context és diferent. El català és llengua oficial i vehicular a l'escola, però competeix en un món globalitzat amb el castellà i l'anglès. Per als nous migrants, aprendre català és una eina d'integració, però no sempre és la seva prioritat. La diversitat lingüística actual és un trencaclosques que incideix de ple en la cohesió social.

Catalunya ha passat de ser una societat que integrava altres espanyols a ser una societat que ha d'incorporar el món sencer. La immigració dels 50 i 60 va posar les bases de la Catalunya moderna i va demostrar que la identitat catalana és mal·leable i inclusiva. La immigració actual ens planteja un repte de més escala, passar de la coexistència a la convivència real. L'èxit de la Catalunya del futur dependrà, com va passar en el passat, de la capacitat de garantir la igualtat d'oportunitats per a tothom, independentment del seu lloc de naixement. Redefinint el missatge, perquè les engrunes que cauen de la taula del ferotge personalisme ultraconservador i populista són recollides en una xenofòbia rampant, com una taca d’oli, també a aquesta riba de l’Atlàntic i de l’Ebre amunt. Persona també deu ser qui malviu i cerca una oportunitat al món.

Els profunds canvis econòmics, polítics i culturals provocats per aquest fenomen en les societats receptores ens porten a la gran qüestió. ¿Existiran voluntats i solucions intel·ligents, innovadores i eficaces per afrontar-la?

 

Pessebre vivent.

 

D’acord amb el butlletí oficial de les litúrgies, el temps d’advent comença el quart diumenge abans de la festa de Nadal. L’encesa de llums i les rivalitats per qui aixeca l’arbre més alt, més gruixut i més il·luminat n’eixamplen els terminis en una competència gairebé deslleial per exhibir-lo a cada edició més carregada de connotacions fàl·liques que no pas beatífiques. Qui el farà més llarg? Si descartem el plantat permanentment per l’escola gaudiniana a la Sagrada Família -enllestida gairebé la creu de la torre de Jesucrist- la palma se l’emporta l’allargassat batlle de Badalona.

Immersos en el consumisme d’aquest temps de bombolles i pampallugues, la laïcitat guanya terreny malgrat la implacable foscor imposada pel solstici d’hivern. El nom sí que fa la cosa en la intenció transcendent dels creients irradiats per la bona nova, el fill del Déu és nat. Un tomb per les fires de Nadal a les grans ciutats il·lustra i permet omplir els racons de la llar amb garlandes i elements decoratius on la resplendor, les coloraines i tota mena d’accessoris competeixen per escalfar la fredor ambiental dels dies. Elements de temporada que surten i reviuen any rere any. El tió, el Pare Noel, els avets i un que té -o tenia- especial protagonisme, el pessebre. Aquest representa el microcosmos en miniatura del moment que neix el Salvador. Un mapa, una representació estàtica a escala dels personatges bíblics que el van a adorar. Són encara molts els indrets on es representa i es recrea l’escena amb pessebres vivents.

Enguany, a Barcelona, no hi ha el tradicional pessebre que l’Ajuntament muntava a la plaça de Sant Jaume. Els crítics i els devots de la iniciativa han perdut els arguments, no hi ha una referència física convocant l’esperit nadalenc des dels vessants i estètiques diverses que lluïen les edicions anteriors, quan s’instal·lava. Mort el gos, morta la ràbia, doncs. Perduren els pessebres de sempre desempolsats Nadal rere Nadal en indrets i esglésies on el costum no és susceptible de ser interpretat. Pessebres com cal sense irreverències, fa una benaventurada iaia admirant les galtes ben molsudes del Nen Jesús. Si pogués apropar-s’hi, se’l menjaria a petons.

Aquest Nadal, el consistori barceloní ha posat el focus, segons fonts ben informades, a l’ample de tota la ciutat. Tot Barcelona és un pessebre, del Llobregat al Besòs i des de Montjuïc -de la Font del Gat- al Moll de la Fusta. Tota la quadrícula d’en Cerdà amb les irregularitats que en fugen són, alhora, territori propici per a un pessebre -no m’atreveixo a anomenar-lo vivent- amb l’epicentre inqüestionable a la façana del Naixement d’en Gaudí. Mentre alguns volen arribar al cel grimpant branca a branca, Barcelona ha estat distingida com a Capital Europea de Nadal 2026. Un reconeixement internacional defugint el vertigen de les alçades que enguany l’Ajuntament ja comença a assajar.

Barcelona capital del betlem europeu, mapa nocturn de carrers resplendents resseguint la proporció d’un urbanisme racional amb topants significats per atraure milers i milers de pastors amb sarró de rodetes desafinant nadales per les voreres. El Nadal també ens avança vertiginosament -compte, patges per la dreta amb patinet- mentre fan via els tres Reis Mags guiant un estol veloç de míssils com estels. S’apropen majestuosament el ros d’epidermis malaltissa -ataronjada-, el blanc que s’assemblaria a en Putin amb barba blanca postissa i un de negre pintat de manera maldestra seguint el nostrat costum que podria ser tant el dirigent xinès com el president israelià. Al decorat festiu, la Torre Agbar, o com es digui ara -la coneguda com el supositori- és un far per als avions -camells presidencials- rumb a la Ricarda on els ànecs llestos han migrat fugint de les cassoles amb naps de la cuina festiva. A en Trump, li fa l’efecte que la fita enlluernadora de la torre és la deposició literal del tió on es projecta un serrell esbullat i unes patilles de vocalista patètic, podria ser en Milei amb els pantalons abaixats i posat poc digne.

Segons les fonts municipals esmentades, des de la gerència de l'Àrea de Mobilitat, Infraestructures i Serveis Urbans de l’Ajuntament de Barcelona es treballa i s’està al cas respecte d’enlairar Barcelona al nivell de Vigo o de Badalona. Més enllà encara, s’han de poder abatre. Els responsables de la mobilitat hi fan tombs. Analitzen l’impacte dels rètols del carrer Aragó, per exemple, del "Vens per Nadal?", "Busca el caganer!", "Més escudella!", "I demà, canelons", "Quants serem?", "Qui porta el cava?", al que tanca la sèrie "A dormir d'hora", una picada d’ullet trencadora a la cronologia narrativa de les successives festes des del dia de Nadal a la diada de Reis. Els índexs de topades lleus a causa de les distraccions, quan s’encenen els rètols d’aquest carrer, han pujat notablement. Ja hi ha qui, de cara al 2026, ha proposat d’enretirar-los matant dos ocells -no dos ànecs de la Ricarda- d’un tret. Foragitar la temptació provinciana pels missatges -en català- i estalviar ensurts i actes de conciliació per topades lleus en carrosseries sensibles.

Detectats a vista d’ocell els col·lapses circulatoris per les vagues recents, els responsables s’estan ruminat la possibilitat d’exigir mesures addicionals per autoritzar aquests aldarulls gremials al carrer coincidint amb la nominació de Capital Europea de Nadal 2026. Els taxistes hauran de manifestar-se disfressats d’elfs entremaliats amb els vehicles tunejats de trineu amb rens mentre els metges emprenyats de bata blanca s’hauran de mimetitzar amb el paisatge urbà nadalenc com si fossin ninots de neu amb ulleres i nas de pastanaga.

Bon advent!