Dies sagrats.

 

Comença la Setmana Santa. Els mitjans qualifiquen de jornada insòlita la viscuda a Jerusalem. Les autoritats israelians han prohibit la missa a la basílica del Sant Sepulcre perquè la policia israeliana ha bloquejat l’entrada al temple en un ambient inusual sense pelegrins ni processons multitudinàries. El Patriarca llatí de Jerusalem no ha pogut arribar al temple, ha anunciat la cancel·lació de la processó de Diumenge de Rams al lloc on, diuen, van succeir els fets narrats als llibres sagrats.

A les terres més aponentades on viu la meva família hi ha flamarades decadents a causa dels forts vents que ens assoten cap de setmana sí, cap de setmana no. Just fa una quinzena de dies un bufarut potent va arrencar l’avet mil·lenari que feia de sentinella a un dels absis del monestir del poble de Sant Joan de les Abadesses. Desconec si va estar aquesta o una altre bufada similar ens ha deixat amb un tram de carretera de Ripoll a Sant Joan només en sentit únic, ara regulada -a Ribamala- per un semàfor intermitent. Hi ha zones de bosc on el rigor de les manxades ha creat estralls. Panorames dantescos d’arbres arrencats per la força inusitada del vent en un sòl massa humit -afirmen els entesos-.

Davant de les contrarietats mundials i locals, a Sant Joan de les Abadesses sí que es va celebrar la benedicció dels Rams al magnífic monestir romàntic que acull als que hi creuen i als que no en són massa addictes per raons diverses. Jo mateix, sense ser rata de sagristia declarada, enguany no hi he anat. Aquesta festa, la del Ram, és una de les que habitualment m’hi feia participar. Si més no, per veure i assistir a les primeres manifestacions religioses que es comporta com les criatures hi acudíem vestits d’estiu -abans per aquesta data ens posaven calça curts-. Enguany, amb les ventades anunciades i retransmeses,  Protecció Civil va activar la fase d'alerta del pla d'emergències Ventcat i aquest dissabte a la tarda ens ha fet arribar un missatge estrident als mòbils. També al Ripollès.

Per raons del calendari lunar, a la matinada del dia de Rams també entrava en vigor el nou calendari solar d’estiu. No ha sigut pas una coincidència massa freqüent. Que s’alineïn -per raons d’ambdós calendaris- ha estat un fet important que marca el canvi a l’equipament estiuenc de les calces curtes en un mateix dia. Sí que hi va anar la meva família i el net d’un any i pocs mesos. Diguem que a les raons mundials i locals hi he afegit un nou percaç personal. No us vull pas parlar del meu mal d’esquena que m’impedeix gairebé de caminar. Misèries humanes que fan difícil anar a visitar bàsicament l’espectacle infantil en un claustre carregat de festa i de sol.

 A aquestes alçades ja haureu comprès com el meu estat d'ànim no estava disposat a suportar la benedicció ni els parlaments del mossèn -llargs o curts- lloant la diada i la Pasqua propera. En el meu record, quan l’esquena era una part més harmònica i útil -sobretot funcional-, la diada de Rams és un bon moment per enramar de llorer el claustre romànic i la nova època que s’apropa, esperem que amb sol i molta llum. Diguem que la meva situació personal és com el pas de Ribamala, amb un semàfor que em fa aturar als bancs públics de la població per reposar i engrescar-me en un tram més.

 Reprenc l’inici d’aquesta entrada amb més bancs bèl·lics i nàutics. Els mitjans anuncien que el portaavions nord-americà Gerald R. Ford, està fora de combat per dos incidents poc inusuals. L’exigència de la política exterior americana passa factura a la joia de la flota de la US Navy; la nau, considerada com el portaavions més gran, avançat, poderós i car del món ha hagut d’abandonar la seva presència propera al front de guerra actual. El 12 de març es va declarar un incendi a la zona de la bugaderia. El foc va trigar hores a controlar-se. Va cremar cabines, roba de llit i fins a un centenar de lliteres i, el més important, més d'un centenar de tripulants van haver de ser atesos per inhalació de fum mentre alguns mariners pateixen cremades de consideració diversa.

A l'incendi s'hi va afegir un altre afer -tampoc bèl·lic- que, aquest sí, va bombardejar la resistència física i mental de la tripulació -5.000 persones- deixant el portaavions fora de combat, es van detectar greus problemes d'obstrucció al sistema d'evacuació dels sanitaris. Això va obligar a tancar vàters i latrines. I els tripulants que viuen al Gerald R. Ford es trobaven amb cues interminables -com al semàfor de Ribamala- cada vegada que volien anar a fer les seves necessitats. La guerra les té, aquestes imprevisions. Deu ser per això que jo em decanto més pel llum i pel sol.

 

Salut, diners i amor.

 

El tocadiscs mental remena una peça carrinclona de molt èxit durant uns anys, Salut, diners i amor, les tres coses que marcaven el que es necessitava -cantàvem- a la vida del 1968, l’any en el qual es va publicar. A la curta infantesa, les melodies tenien quelcom d’important rere les estrofes de músiques sentimentals que envaïen els espais mentre la gent les cantussejava sense massa capteniment. De posseir les tres coses, doncs, també calia donar les gràcies a Déu. Som davant d’una doble oportunitat, de la vida sense entrebancs vitals que s’ha de glorificar per pura intervenció divina. Això, salut amb diners i amor. Altres anys, altres lletres amb altres tornades s’han imposat.

Arribats a on som, més vells i una mica més xarucs, continuem aixecant les copes brindant per la trilogia. Que res no s’esgoti. Salut per anar enllà. Diners per fer-ho possible i amor per segellar-ho. Tot en un manifest vital. Sense salut, la resta perd força. És l’energia que ens permet bellugar-nos o assaborir allò que volem fer. És un fonament -silenciós- del que fem. Els diners no són la felicitat absoluta, però sí la llibertat. Et donen marge per escollir, per viure amb menys angoixa, per invertir temps en el que realment importa. El motor emocional, però, és l’amor -de parella, d’amistat, familiar o fins i tot l’amor propi- és el que impulsa sentit a la resta. Si ho mirem així, el missatge és gairebé una fórmula de vida. Ens hem preguntat quina d’aquestes tres coses en tenim més -o menys-.

La salut és allò que gairebé mai valorem prou fins que ens falla. És l’eina que ens permet treballar, estimar, crear, gaudir i fins i tot preocupar-nos pels diners. Quan el cos o la ment s’aturen, tot el que semblava urgent deixa de ser-ho. El més curiós és que sovint pensem en la salut com una qüestió de sort o de genètica, però la veritat és que moltes de les decisions quotidianes hi tenen un impacte directe, com dormir bé i a hores regulars. Menjar amb criteri, no amb culpa. Moure el cos, encara que sigui poc. Gestionar l’estrès abans que esclati. Tenir espais de calma i de connexió. La salut no és només absència de malaltia, és energia, claror mental, equilibri emocional.

Els diners no ho són tot, però tampoc són “només diners”. Són una eina que pot donar llibertat o generar angoixa. Poden ser un pont cap a una vida més tranquil·la o un mur que ens impedeix respirar. La relació amb els diners és profundament emocional. No es tracta només de números, sinó de seguretat, d’independència o de possibilitats. Por de perdre. Por de no tenir-ne prou. Quan tenim estabilitat econòmica, la salut mental millora i les relacions sovint es tornen més sanes. Quan hi ha escassetat o incertesa, l’estrès augmenta, el cos ho nota i les discussions poden multiplicar-se. Però també és cert que perseguir diners sense mesura pot afeblir la salut i erosionar l’amor. Treballar hores infinites, viure amb pressió constant o convertir la feina en identitat són camins que poden portar a un buit emocional difícil de reparar.

L’amor -en totes les seves formes ja sigui romàntic, familiar, amistós, comunitari- és el que dona sentit a la resta. És el que ens recorda per què volem estar sans i per què volem tenir estabilitat econòmica. Quan estimem i ens sentim estimats: El sistema immunitari pot millorar. L’estrès disminueix. La motivació augmenta. La vida sembla més suportable, fins i tot en moments difícils. L’amor és el bàlsam, però també és un repte. Requereix temps, presència, comunicació i vulnerabilitat. I aquí és on entra el triangle: si estem esgotats per la feina o preocupats pels diners, és més difícil cuidar les relacions perquè si la salut mental vacil·la, la paciència i la tendresa es fan escasses. Si la relació és conflictiva, la salut i la productivitat se’n ressenten. Perquè l’amor no és només un sentiment, és una pràctica compartida.

Quan salut, diners i amor estan en equilibri, la vida rutlla suaument. No vol dir que tot sigui perfecte, sinó que tenim prou estabilitat per créixer, explorar i gaudir. Aquest equilibri no és un estat permanent; és un moviment constant. Hi haurà moments en què la salut demanarà més atenció, altres en què els diners necessiten més espai, i d’altres en què l’amor necessitarà ser cuidat amb més consciència. Fem-ho!

En la recança per al record em passa pel cap com una cantant d’escala li dedicava a la veïna propera, a la de la porta del costat, que tenia el cor content, content, ple d’alegria i hi afegia com de content el tenia adreçat a la veïna que era a les llistes d’espera d’un centre de salut per fer-li una intervenció d’aquelles que poden portar cua. Quina malifeta! La música amb intenció veïnal -la primera que vaig sentir- sortia d’una cançoneta que aixecava furor. Perquè la veïna amb el cor avariat tampoc tenia massa diners i l’amor encara no havia trucat la seva porta. Quin desastre!

 

 

El Trump i en Trump petrolier.

 

Ja vaig dir que no esmentaria massa aquest personatge, però, del Trump promesa al Trump desconcertant cada vegada hi ha més precisió. A la roda de premsa curta d’ahir, diu quelcom per acabar fent el contrari. Són titulars sense accions. Aquest pollastre les té totes, les gràcies i les armes, per voler superar el que ha provocat. Que el preu de la gasolina als sortidors americans no s’enfili i no comporti que els seus votants hagin de pagar més tot votant-lo menys. Ha desestabilitzat una regió. Vol recuperar en Putin i els seus petrolis tot afavorint també el discurs iranià; ja que el successor del líder mort és el fill amb totes les herències vigents, la més important és l’odi de tots amb la fúria irrefrenable dels qui descobreixen que la casa de tota la vida és ara un espai lliure esquitxat de petroli per a edificar. Recordem Gaza.

Tant ell com el seu soci bèl·lic, el president Netanyahu, han planificat una sortida que, per ara, no porta enlloc. Què en traurem d’aquesta cada vegada més hiperbòlica acció carregada de mort i de despropòsits. Guerra, companys! Aquesta opció no és com la victòria soferta i curta de Veneçuela. L’autèntic fons polític -per descobrir- és l’auge d’Israel. Per conèixer, no tenim imatges certes o plausibles del que està succeint de veritat a l’Orient Mitjà. Potser calia un boig per arriscar-se en un context com l’actual. Només un personatge com aquest gall fart de bogeria ha estat capaç de fer barrar el pas per on circula el petroli i el gas cap al món en general. Tampoc en sabrem res, d’aquest individu, que ens faci veure què hi passa de veres. D’una setmana a l’infinit amb la gasolina i el gas estrangulats. Ja es veurà.

Contemplar-se i escoltar la imatge d’aquest personatge és quelcom que a alguns ens fa sentir vergonya. Com pot la humanitat arribar a aquests extrems quan els possibles acords eren quelcom plausible. Aprofitar el moment per assassinar el màxim dirigent no ha estat quelcom massa previsor. Per ara, tenim el fill. Un personatge que està amagat sense comunicacions per no veure’s reflectit en la mira d’un fusell o d’un dron. No en tenim cap imatge des que va ser triat.

Just el dia del discurs d’aquest aprenent de Napoleó, la presidenta europea, l’Úrsula von der Leyen, va emetre unes declaracions mortíferes per a la política de la Unió Europea. Va dir, ben pentinada i solemne, que calia anar contra el vell ordre per assimilar els principis d’en Trump. Segons ella, aquesta és la solució al fracàs europeu. Posteriorment, ha millorat i ha tornat als vells cabals que marquen les institucions i el dret que provenen de l’Europa de després de la segona guerra mundial. Encara recordo els senyors diputats a Madrid com fonamentaven la guerra que el llavors president, l’Aznar, volia autoritzar. Aixecar-se per votar en una votació amb noms i cognoms tenia un fonament i una valentia que els deu haver marcat. D’ací la força del president espanyol actual afirmant que, al respecte, només hi ha quatre paraules: “No a la guerra”.

No a la guerra. Això és, almenys per a mi mateix i per als que em representen en aquest paquet bèl·lic del qual el petit Napoleó se n’ha despenjat. Una guerra sense el permís dels polítics seguidors o de les institucions que ho han de promoure -això era el vell ordre-. Amb quina por ens pot coaccionar? Més aranzels, com va dir. Desqualificant algú que no pot estar d’acord amb les mesures com les que acaba d’aixecar aquest Trump petrolier? Desconec els motius del personal que l’ha fet president d’un imperi. Algú que amb la seva consciència pròpia en fa prou. Veurem!

Deixo de reconèixer lluitant les religions del llibre, la jueva, la cristiana i la d’Al·là. ¿Quan han deixat de tenir-se-les entre ells mateixos? Sembla que hi ha coses en comú, fins i tot personatges retroalimentant-se els uns amb els altres. ¿Des de quan les religions no han estat un dels fonaments d’aquestes guerres continuades? Des d’ací no puc ni vull reconèixer les benediccions com la d’en Trump al mateix Despatx Oval de fa uns dies.

Beneits -beneïts- sigueu tots plegats.