En aquesta entrada vull parlar de
l’arribada de la Mercè a casa. En un any i un mes ens han arribat dos nadons,
en Martí el gran, i la Mercè, acabada de néixer, no té gairebé més de quinze
dies. Una coseta, comparada amb en Martí, que acaba d’arribar al món sense més
coses a fer-hi per ara. Ella i les seves dèries pròpies d’una edat que no han
de fer res més que mirar-s’ho amb aquesta indiferència que tots hauríem d’haver
tingut. La Mercè és una coseta petitona, molt més que el cosí, en Martí, que
per raons de l’edat i per fer-s’hi veure ha decidit començar a caminar just en
aquestes circumstàncies. En la deferència que pesa sobre la cosa familiar, hem
posat fotos d’ambdós en algunes raconades. L’estimació i els espais es
dupliquen tot i l’advertiment que li vaig fer a en Martí, “compta nen, arribarà
una nena, la Mercè!”. Em va mirar com qui no sap de qui li parlava.
Crec que ell, el petit més enderiat
en no perdre l’equilibri mentre camina, no va estar massa al cas. Per ara no se
l’ha contemplada amb massa deteniment. Ja es veurà com acaba aquest procés. Va
estar just l’estona quan el pare es va descarregar del pes minúscul que portava
damunt del pit. La nena necessita aquelles coses que la fan sentir encara a
l’interior humà -calidíssim- d’on la natura l’ha fet fora. Sentir-se important
és quelcom que anirà més enllà. Per ara es nodreix, si no plora, per reclamar la
seva existència. Ep, soc ací! Quelcom que jo em feia traduir durant l’embaràs a
mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les
grans quantitats a pessetes vitals per copsar-ne la magnitud amb la precisió
aproximada de fa unes dècades. Això mateix jo ja ho deia quan en Martí va
néixer.
L’arribada de la Mercè és també
única. Una persona més afegida amb una cadira també única a la relació
familiar. Una més. Una coseta mirant-nos amb la sorpresa d’allò amb què no hem
estat avesats encara. De mica en mica desarrela les seves pulsions humanes, per
ara ja ens mira sense posar-hi massa deteniment. Ens contempla. Què deu veure
en aquests petits moments!
Per ara la Mercè fa poca cosa. Mama,
dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per
fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Mercè! Això també ho deia quan va
arribar en Martí a casa. A les seves descobertes s’hi pot contrastar la nostra
novetat, ella mateixa. Per ara el joc de miralls es va definint. El dibuix, per
ara, és del pare, hi ha un acord unànime al respecte. I la tieta d’en Martí,
ara novella i acabada d’inaugurar com a mare, diu que ella de petita tenia els
mateixos cabells i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà
amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. Tot és
trobar-hi la semblança.
Una nena mediàtica. Això sí. Va inaugurar
les entrades a la cosa memorial de l’ARA, just abans de néixer. Coses de la
professió materna. I va estar felicitada a la ràdio pel Ricard Ustrell l’endemà
de néixer. Com la profecia, a la setmana de treure el cap, per part del pare i de
les seves preferències, anunciant en un programa de Betevé que seria pare de la
Mercè Labró, una llicència participant del dia en el qual ella va arribar al
món. Era evident, si naixia en un dia parell es diria com la mare, girarien els
cognoms. Però el pare, després de veure com pateixen les mares en diades com
aquesta, va decidir que la Mercè es diria Labró de primer cognom. Coses de la
burocràcia administrativa! Ella, per a tots nosaltres, continua essent la
Mercè.
Benvolguda Mercè!
