Therians.

 

Fa dies que tinc un nas de lloro amb els  “therians”, el nou concepte que hem après gràcies al mestratge dels que es consideren uns oportunistes de la veritat. Qui són aquests personatges que s’imposen en l’existència actual com un grup més de la diversa diversitat implicada entre els que s’identifiquen com a persones trans i d’altres subgrups de gènere no conforme. Aquest grup de persones no es consideren part de la comunitat LGTB i viceversa. En la breu filosofia exposada, com la d’un gos quan fuig, per aquest grup de personatges, els therians se senten una identitat real. S’identifiquen i hi treballen com un burro per esdevenir un animal no humà.

Fa uns dies a Barcelona, es va produir una convocatòria viral d’una trobada d’aquests personatges  a l’Arc de Triomf. Aquell dissabte al vespre amb aldarulls, vandalisme i almenys cinc detinguts, després que centenars de joves i tafaners boicotegessin la cita que havia nascut a les xarxes socials que es disfressa de gossos, gates, i d’altres animals de cua llarga perquè, segons diuen, s'hi senten vinculats espiritualment. Tot i això, poques d'aquestes persones vestides d'animal s'han presentat a la cita i la majoria de gent eren curiosos que els han increpat -fins i tot agredit- a la gent amb serrell de llop que hi acudia disfressada. 

Grups de violents van boicotejar la cita, fent destrosses, generant aldarulls i també fent crits contra el govern de Pedro Sánchez -el mateix Perro Sánche?-. Entre els esvalotadors, una barreja de descontrolats de la ciutat, estrangers, i també grups de joves de nacionalitat espanyola, molt joves -alguns menors d'edat- buscaven enfrontaments i baralles amb altres persones de manera gratuïta. S'han detectat destrosses en mobiliari urbà i s'han cremat contenidors i papereres. Més animals que persones. Diuen que alguns dels espectadors portaven pinso per esbandir entre els “therians”. Un nou concepte, una subespècie que vol fer-se present en aquesta complexa societat actual -on de nit tots els gats són negres- que no s’ha exposat obertament. Els clarament identificats amb la fauna, però, haurien estat molt pocs.

Els que tenim certa edat encara recordem el Sr. Joan Rigol, llavors president del Parlament de Catalunya, quan va titllar d’animals als Cossos de Seguretat de l’Estat mentre exercia la presidència al 2003. Un diputat li va demanar si es procediria a la votació al respecte. El Sr Rigol, ja era una fura política, anticipant-se al que avui considerem therians. Una premonició -alguna d’equina- que a bastament van demostrar aquests cossos manifestant les seves capacitats operatives durant el referèndum català del primer d’octubre de l’any 2017.

Sense caure del burro, que sempre tiren coces, m’arrossego més enllà encara per arribar a l’Isop. El faulista primer, l'escriptor grec que va viure entre el final del segle VII aC i el principi del segle VI aC. Qui ens va fer arribar faules com la Cigala i la Formiga, la Tortuga i la Llebre, el Llop i la Garsa, el Corb i la Guineu o la de la Guineu i els grans de Raïm. Encara recordo la lliçó moral que es desprenia rere les lectures d’aquestes faules. Que ve el llop! I el llop, diuen, ha arribat, ja el tenim ací en una nova versió, però a l’inrevés, no es tracta d’humanitzar aquests encisadors animals sinó d’animalitzar la conducta humana.

Ho deixo estar ací. No pretenc ser mosca vironera. M’acomiado amb un gall. Abans em proclamo gat vell a oferir gat per llebre. I en tot cas, si em busqueu, feu-ho a la secció de les gates, encara que siguin maules. Perquè la gran qüestió és què hi ha rere d’aquestes noves tendències. Qui les promou i què cerquen? Visca la vida encara que sigui només des del vessant humanista, amb criteri i bones intencions.

 

Balandrau.

 

Aquests dies tornen a passar pel cap les esborronadores imatges del que va succeir a Vallter el dia 30 de desembre del 2000. Amb els anys s’ha magnificat el succés i s’ha recreat com va poder succeir aquell fet tan terrible. Recordo com la gestació de l’estació de muntanya de Vallter 2000 era qüestionada per la gent que en coneix la història i que al·legava els forts vents que acostumen a assotar-la. Bàsicament, pastors i vaquers i els que en coneixien els ets i uts d’aquests llocs abans que un enginyer en dibuixés les línies en un plànol d’intencions. Aquests dies s’estrena Balandrau, la producció que vol insistir en com de difícils van estar aquells dies per la mort de nou persones implicades. Han passat molts anys. Us confesso que encara no l’he mirat, aquest relat.

De la carretera que puja per la Vall de Camprodon fins aquella trista nit, jo era al poble de la Ral, un llogaret que no arriba als cinquanta habitants. Diuen els caçadors d’aquells anys que s’aturaven a les planes de conreu de la Ral per tal d’observar si el vent que hi arribava era un indici de les fortes torbonades que bufaven des de Setcases cap a la vall on ara hi ha l’estació de muntanya. La remor constant a les pastures era quelcom a tenir en compte. El torb és un vent traïdor,  un enemic per a la gent ignorant de les seves conseqüències. Bufa impetuós essent propi de la regió pirinenca, aixeca i arremolina la neu, de manera que la visibilitat minva sensiblement. Des de petit, aquest mot formava part de la nostra consciència. En sentíem a parlar amb tota la precaució que s’hi pugui conferir. El torb! No és una nevada, sinó neu aixecada pel vent. Pot reduir la visibilitat a zero i pot immobilitzar físicament una persona.

Aquell vespre, a la Ral, sopant, es podia sentir com udolaven els aparells movibles. Com les baranes exercien de raspalls afuats pel vent. Bufava amb tota la certesa, aquells esgarips tenien o tindrien conseqüències greus si no havies aconseguit de distreure’n les irades forces per com bufava. Qui es podria suposar que hi havia gent a la muntanya suportant la ira d’aquells esbufecs. Era una nit de torb fuetejant les costes enlairades. Obrir una finestra a la Ral ja era un acte audaç. Qui es podia imaginar la ignorant temeritat amb la qual algunes persones havien decidit enfilar-se per aquells indrets.

   Aquell dia el Ripollès es despertava amb un cel fred i un vent que xiulava amb aquella insistència pròpia de l’hivern. Res feia pensar en la tragèdia. Res que fes sospitar que la muntanya estava a punt de mostrar la cara més indomable. A Vallter, els cotxes arribaven i tornaven sense problemes. Famílies, grups de coneguts, muntanyencs solitaris. El Balandrau, amb la seva silueta amable, semblava un destí perfecte. Un cim que no imposa, que no atemoreix. Cap al migdia, el vent va deixar de ser un fenomen meteorològic per convertir-se en una força cruel. Ratxes superant la força habitual colpejaven la carena del Balandrau. Els testimonis que van sobreviure ho expliquen -en la barreja d’incredulitat i terror- caminar era lluitar contra una paret invisible. El soroll era ensordidor, un rugit constant que feia impossible pensar amb claredat. I llavors, en un instant que ningú va poder anticipar, la neu va cedir. L’allau va començar a moure’s amb una rapidesa inhumana, arrossegant-ho tot. Persones, equips i bastons. No hi havia temps per reaccionar. Només un soroll profund, blanc, que ho engolia tot, un descens violent cap al no-res. La muntanya s’havia convertit en el monstre imprevisible.

Quan el vent bufa fort allà dalt, molts recorden aquell 30 de desembre. Recorden que la muntanya no sempre alerta. Que de vegades, el perill no sembla visible. Que la humilitat és la millor companya de ruta. D’aquells dies vull recordar la força de les persones que van fer possible el rescat. En recordo – no sé si de manera imprecisa- com alguns pagesos van alertar-los, el temps podia esdevenir imprevisible rere una muntanya on tot pot canviar de seguida. Aquesta era la lògica de qui hi viu proper, no semblava pas, aquell, el millor dia.

Després de l’episodi, es va reconèixer que calien prediccions més fines i localitzades per a zones d’alta muntanya. Algunes fonts destaquen que la tragèdia va ser un punt d’inflexió en la manera de comunicar i interpretar els avisos de vent i torb. El torb del Balandrau va evidenciar que un dia aparentment estable pot convertir-se en un infern meteorològic en minuts. Ara se sap que calen més materials de seguretat -GPS, balises, roba tèrmica adequada-. Cal molta prudència en dies de vent fort.

Els mitjans i la comunitat excursionista, després d’aquest fet, han remarcat repetidament la lliçó.

Arriba la Mercè a casa.

 

En aquesta entrada vull parlar de l’arribada de la Mercè a casa. En un any i un mes ens han arribat dos nadons, en Martí el gran, i la Mercè, acabada de néixer, no té gairebé més de quinze dies. Una coseta, comparada amb en Martí, que acaba d’arribar al món sense més coses a fer-hi per ara. Ella i les seves dèries pròpies d’una edat que no han de fer res més que mirar-s’ho amb aquesta indiferència que tots hauríem d’haver tingut. La Mercè és una coseta petitona, molt més que el cosí, en Martí, que per raons de l’edat i per fer-s’hi veure ha decidit començar a caminar just en aquestes circumstàncies. En la deferència que pesa sobre la cosa familiar, hem posat fotos d’ambdós en algunes raconades. L’estimació i els espais es dupliquen tot i l’advertiment que li vaig fer a en Martí, “compta nen, arribarà una nena, la Mercè!”. Em va mirar com qui no sap de qui li parlava.

Crec que ell, el petit més enderiat en no perdre l’equilibri mentre camina, no va estar massa al cas. Per ara no se l’ha contemplada amb massa deteniment. Ja es veurà com acaba aquest procés. Va estar just l’estona quan el pare es va descarregar del pes minúscul que portava damunt del pit. La nena necessita aquelles coses que la fan sentir encara a l’interior humà -calidíssim- d’on la natura l’ha fet fora. Sentir-se important és quelcom que anirà més enllà. Per ara es nodreix, si no plora, per reclamar la seva existència. Ep, soc ací! Quelcom que jo em feia traduir durant l’embaràs a mesos, una prevenció -un prejudici, per entendre’ns- com la de comptar les grans quantitats a pessetes vitals per copsar-ne la magnitud amb la precisió aproximada de fa unes dècades. Això mateix jo ja ho deia quan en Martí va néixer.

L’arribada de la Mercè és també única. Una persona més afegida amb una cadira també única a la relació familiar. Una més. Una coseta mirant-nos amb la sorpresa d’allò amb què no hem estat avesats encara. De mica en mica desarrela les seves pulsions humanes, per ara ja ens mira sense posar-hi massa deteniment. Ens contempla. Què deu veure en aquests petits moments!

Per ara la Mercè fa poca cosa. Mama, dorm i, de tant en tant, obre els ulls amb la curiositat de qui ho té tot per fer, mirar, escoltar i viure. Per molts anys, Mercè! Això també ho deia quan va arribar en Martí a casa. A les seves descobertes s’hi pot contrastar la nostra novetat, ella mateixa. Per ara el joc de miralls es va definint. El dibuix, per ara, és del pare, hi ha un acord unànime al respecte. I la tieta d’en Martí, ara novella i acabada d’inaugurar com a mare, diu que ella de petita tenia els mateixos cabells i uns ullets similars. A mi m’encisa la manera de posar la mà amb el puny tancat a sota de la barbeta com jo acostumo a fer sovint. Tot és trobar-hi la semblança.

Una nena mediàtica. Això sí. Va inaugurar les entrades a la cosa memorial de l’ARA, just abans de néixer. Coses de la professió materna. I va estar felicitada a la ràdio pel Ricard Ustrell l’endemà de néixer. Com la profecia, a la setmana de treure el cap, per part del pare i de les seves preferències, anunciant en un programa de Betevé que seria pare de la Mercè Labró, una llicència participant del dia en el qual ella va arribar al món. Era evident, si naixia en un dia parell es diria com la mare, girarien els cognoms. Però el pare, després de veure com pateixen les mares en diades com aquesta, va decidir que la Mercè es diria Labró de primer cognom. Coses de la burocràcia administrativa! Ella, per a tots nosaltres, continua essent la Mercè.

Benvolguda Mercè!