Ja vaig dir que no esmentaria massa aquest personatge, però, del
Trump promesa al Trump desconcertant cada vegada hi ha més precisió. A la roda
de premsa curta d’ahir, diu quelcom per acabar fent el contrari. Són titulars
sense accions. Aquest pollastre les té totes, les gràcies i les armes, per
voler superar el que ha provocat. Que el preu de la gasolina als sortidors americans
no s’enfili i no comporti que els seus votants hagin de pagar més tot votant-lo
menys. Ha desestabilitzat una regió. Vol recuperar en Putin i els seus petrolis
tot afavorint també el discurs iranià; ja que el successor del líder mort és el
fill amb totes les herències vigents, la més important és l’odi de tots amb la
fúria irrefrenable dels qui descobreixen que la casa de tota la vida és ara un
espai lliure esquitxat de petroli per a edificar. Recordem Gaza.
Tant ell com el seu soci bèl·lic, el president Netanyahu, han planificat
una sortida que, per ara, no porta enlloc. Què en traurem d’aquesta cada vegada
més hiperbòlica acció carregada de mort i de despropòsits. Guerra, companys! Aquesta
opció no és com la victòria soferta i curta de Veneçuela. L’autèntic fons
polític -per descobrir- és l’auge d’Israel. Per conèixer, no tenim imatges certes
o plausibles del que està succeint de veritat a l’Orient Mitjà. Potser calia un
boig per arriscar-se en un context com l’actual. Només un personatge com aquest
gall fart de bogeria ha estat capaç de fer barrar el pas per on circula el
petroli i el gas cap al món en general. Tampoc en sabrem res, d’aquest
individu, que ens faci veure què hi passa de veres. D’una setmana a l’infinit
amb la gasolina i el gas estrangulats. Ja es veurà.
Contemplar-se i escoltar la imatge d’aquest personatge és quelcom que a
alguns ens fa sentir vergonya. Com pot la humanitat arribar a aquests extrems
quan els possibles acords eren quelcom plausible. Aprofitar el moment per
assassinar el màxim dirigent no ha estat quelcom massa previsor. Per ara, tenim
el fill. Un personatge que està amagat sense comunicacions per no veure’s reflectit
en la mira d’un fusell o d’un dron. No en tenim cap imatge des que va ser triat.
Just el dia del discurs d’aquest aprenent de Napoleó, la presidenta europea,
l’Úrsula von der Leyen, va emetre unes declaracions mortíferes per a la
política de la Unió Europea. Va dir, ben pentinada i solemne, que calia anar
contra el vell ordre per assimilar els principis d’en Trump. Segons ella,
aquesta és la solució al fracàs europeu. Posteriorment, ha millorat i ha tornat
als vells cabals que marquen les institucions i el dret que provenen de l’Europa
de després de la segona guerra mundial. Encara recordo els senyors diputats a
Madrid com fonamentaven la guerra que el llavors president, l’Aznar, volia autoritzar.
Aixecar-se per votar en una votació amb noms i cognoms tenia un fonament i una
valentia que els deu haver marcat. D’ací la força del president espanyol actual
afirmant que, al respecte, només hi ha quatre paraules: “No a la guerra”.
No a la guerra. Això és, almenys per a mi mateix i per als que em
representen en aquest paquet bèl·lic del qual el petit Napoleó se n’ha
despenjat. Una guerra sense el permís dels polítics seguidors o de les institucions
que ho han de promoure -això era el vell ordre-. Amb quina por ens pot coaccionar?
Més aranzels, com va dir. Desqualificant algú que no pot estar d’acord amb les
mesures com les que acaba d’aixecar aquest Trump petrolier? Desconec els motius
del personal que l’ha fet president d’un imperi. Algú que amb la seva consciència
pròpia en fa prou. Veurem!
Deixo de reconèixer lluitant les religions del llibre, la jueva, la
cristiana i la d’Al·là. ¿Quan han deixat de tenir-se-les entre ells mateixos? Sembla
que hi ha coses en comú, fins i tot personatges retroalimentant-se els uns amb
els altres. ¿Des de quan les religions no han estat un dels fonaments d’aquestes
guerres continuades? Des d’ací no puc ni vull reconèixer les benediccions com la
d’en Trump al mateix Despatx Oval de fa uns dies.
Beneits -beneïts- sigueu tots plegats.
