Immigració a Catalunya.

 

Un dia de principis dels anys seixanta el pare em va dir que potser vindria a viure a casa una família andalusa que cercava feina i allotjament. Un esdeveniment que no es va concretar perquè les circumstàncies els van estar favorables. En una raconada de la memòria infantil borrosa hi guardo l’agraïment d’aquella gent. Mitja eternitat després recordo com la Inspecció d’Educació em va anunciar que havia estat proposat per dirigir un centre d’alta complexitat a Badalona, el B9. La incertesa i el meu astorament només va durar tres dies, un professor del claustre va entomar la responsabilitat. Ara, l’institut B9 -tancat- és portada als mitjans per la contundència amb què s’ha desallotjat, perquè fa fred, perquè sota els ponts també plou a bots i barrals i perquè és Nadal. Dickens i el senyor Scrooge cobren vigència més enllà de les representacions edulcorades en format conte de Nadal.  

Em dol Badalona -que maca és Badalona, es cantava- ciutat on vaig treballar durant set cursos des del postolímpic 1992. Entre el fulgor i els arbres de Nadal de rècord, pateix un episodi de desallotjament que, com a mínim, fa mal d’ulls. Badalona no és aliena al fenomen migratori. D’aquell amb qui es compartia nacionalitat i creença, tot i l’estigma social imposat per la diferència de classe i d’origen geogràfic peninsular, que definia el -avui- descatalogat xarnego, hem arribat al moro o al negre. Només un parell de cromos al gran catàleg de l’àlbum ètnic al metro en hores punta, per exemple. De la fugida de la misèria -que ara també ho és- a escapolir-se dels conflictes i les desigualtats globals Nord-Sud cercant oportunitats i projectes per refer vides.

  Els protagonistes sempre són els febles, els pobres. Els d’aquella època provenien majoritàriament d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella-la Manxa. Al meu poble al Ripollès proper a França en dèiem els de les Castilles, un plural que englobava la totalitat d’orígens potser perquè tots parlaven castellà. L'onada actual és heterogènia. Del Marroc, de l'Amèrica Llatina, de l'Europa de l'Est, de l'Àfrica subsahariana, o d’Àsia. Aquesta diversitat aporta una pluralitat de llengües, religions i de costums en un aiguabarreig extraordinàriament complex. L’arribada massiva dels anys cinquanta va agafar les ciutats catalanes desprevingudes. Barraquisme inicial i, més tard, la construcció de grans polígons de blocs de pisos en zones perifèriques. Eren barris dormitori amb greus mancances de serveis bàsics i d’urbanisme, on la lluita veïnal va ser clau per aconseguir escoles, ambulatoris, asfaltat o clavegueram.

La immigració ja no construeix barraques de fusta, però s'enfronta a la precarietat heretada dels centres històrics degradats o els mateixos barris perifèrics construïts als anys seixanta. Pisos pastera sobreocupats amb elevats preus del lloguer. Tot i que els barris tenen serveis, el risc de segregació escolar i residencial és una realitat. Dels homes venint a buscar feina a la fàbrica o la construcció per portar la dona i els fills una vegada instal·lats a la immigració actual on la feminització és un tret distintiu. Moltes dones inicien el projecte migratori, especialment les d'origen llatinoamericà, venint soles per treballar en el sector de les cures i el servei domèstic.

Els immigrants dels anys cinquanta van entrar en una economia industrial en expansió tot i les dures condicions. Hi havia una expectativa real de mobilitat social ascendent: el pare era peó, però el fill podia arribar a la universitat. Avui, el mercat laboral és molt més precari. Els immigrants solen ocupar el sector serveis, hostaleria i d’altres feines sense prestigi social ni demanda. L'ascens social és molt més lent i difícil a causa de les crisis econòmiques cícliques i la burocràcia legal, la llosa que sovint condemna moltes persones a l'economia submergida durant anys. L’ascensor social s’ha rovellat si encara funciona.

Durant el franquisme, el català era una llengua perseguida que amb l'arribada de castellanoparlants va ser utilitzada pel règim per intentar diluir la identitat nacional catalana. Malgrat això, molts fills d'aquells immigrants es van catalanitzar a través de l'escola i l'ascens social, fent seva la consigna: "És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya". Actualment, el context és diferent. El català és llengua oficial i vehicular a l'escola, però competeix en un món globalitzat amb el castellà i l'anglès. Per als nous migrants, aprendre català és una eina d'integració, però no sempre és la seva prioritat. La diversitat lingüística actual és un trencaclosques que incideix de ple en la cohesió social.

Catalunya ha passat de ser una societat que integrava altres espanyols a ser una societat que ha d'incorporar el món sencer. La immigració dels 50 i 60 va posar les bases de la Catalunya moderna i va demostrar que la identitat catalana és mal·leable i inclusiva. La immigració actual ens planteja un repte de més escala, passar de la coexistència a la convivència real. L'èxit de la Catalunya del futur dependrà, com va passar en el passat, de la capacitat de garantir la igualtat d'oportunitats per a tothom, independentment del seu lloc de naixement. Redefinint el missatge, perquè les engrunes que cauen de la taula del ferotge personalisme ultraconservador i populista són recollides en una xenofòbia rampant, com una taca d’oli, també a aquesta riba de l’Atlàntic i de l’Ebre amunt. Persona també deu ser qui malviu i cerca una oportunitat al món.

Els profunds canvis econòmics, polítics i culturals provocats per aquest fenomen en les societats receptores ens porten a la gran qüestió. ¿Existiran voluntats i solucions intel·ligents, innovadores i eficaces per afrontar-la?