Pausa administrativa vital.

 

Ja ho vaig anunciar, he patit un procés quirúrgic d’esquena, a les lumbars. Desconec si em correspondria una baixa mèdica com a autor que cada deu dies publicava quelcom a Memòries de Destins. En el cas de no posar-hi més condicionants al moment, hauria pogut alertar-vos amb més concreció del fet. Ha estat una pausa administrativa vital coincidint en un dia concret, el dels fets.

Han estat estones de dolor físic i d’angoixa. De constants vitals enfilant-se, fora de mida. Nervis? Suposo que sí. A l’absentisme, també d’aigua i tabac allargassant-se per previsió, cal afegir-hi la incertesa d’una intervenció tècnicament molt millorada respecte de les que es practicaven no fa massa anys. Hores d’absència per aterrar a la cambra on he fet tres dies d’ingrés sotmès a les proves diverses que pertoquen.

En la desconnexió anestèsica programada hi aparques també una mica la vida real, et tornes exigent, egoista. Un compte enrere allunyat del món que t’envolta per unes hores. Despertes abatut, envoltat d’aparells connectats a la mà amortint el dolor per la ferida causada. Enllestit el problema inicial, ara has de resoldre com sortir-ne i refer-te. Estic en el procés.

El dia abans, a la una vaig anar a dormir. A quarts de sis em llevo. Després esmorzo un parell de vegades, per si de cas. Fins després de la intervenció no puc menjar, beure aigua ni fumar. Per ara ho compleixo. Ha estat tot un dia sense menjar res. Fa força calor. A quarts de dues marxem a la clínica. Em canvio per a la intervenció en una cambra del primer pis. A les 17:00, més o menys, em porten al quiròfan. Un lloc que em recorda el rerefons d’un escenari on els cantants d’un concert de rock dur es presenten mentre van a la seva. No fa pas aire de lloc terrible. Enlloc hi detecto cap esmolador de bisturís. “Com et dius? Jo soc la doctora...”, apareixen sense protagonismes melodramàtics.

L’última presència conscient és al costat d’una taula rara d’intervencions. Perdo el món de vista fins a les 23:00 que entro a planta. Estic entumit i aplacat. No tinc esma per a res. Pendent de la intervenció, de les grapes que ho sargeixen. Curiosament, el dolor que m’ha portat a la intervenció ja no existeix. Ha tocat el dos si no fos per la sensació d’acabat d’intervenir. La tensió i l’índex de glucèmia s’han disparat. Un desastre que es complementa amb l’orina, aparatosament sangonosa. També porto una cànula que treu un líquid rogenc marronós. Són les restes de la intervenció, un drenatge que allibera els residus del que han fet al meu cos i a la meva columna. Una infermera em diu si vull fer-me una fotografia amb la nova cicatriu que decorarà la meva esquena. Jo dic que sí i ella agafa el mòbil amb posat professional per fer el retrat artístic.

La vida hospitalària amb diabetis II és per llençar. Menjar dolent, sense gust i horrorós. Porten uns brous immenjables. Truites dolentes i una fruita incomestible. Per fortuna m’abasteixen amb algun entrepà extern de pernil d’amagatotis. Això fa que suporti una mica la vida sense passar excessiva gana. Al restaurant serveixen un dels plats idèntic al que m’han portat, talls de pollastre bullit sense massa sabor. L’amabilitat de la gent que té cura dels malalts és exquisida. Em netegen, em curen i m’ajuden tocats d’optimisme realista.

Asseure’m al llit és una epopeia. M’hi assec durant estones lligat al drenatge. M’aixeco amb esforços dolorosos. Dissabte m’anuncien que diumenge podré marxar cap a casa, després d’esmorzar. Una bona nova. Passejo -i competeixo amb algun veí de cambra- pels passadissos amb l’equilibri en orris exhibint el cul. Una cursa de coixos. Els meus fills m’han fet companyia durant les tres nits hospitalàries. Quan marxem em porten una cadira de rodes que faig servir de caminador. Ens recull un taxi. És un mal dia, una prova atlètica talla tota la Diagonal. Afortunadament el taxista pot creuar sense problemes.

Soc a casa. Gomboldat per diversos calmants i pastilles antiinflamatòries. Injeccions per estar previngut, d’aquelles a la panxa, protectors d’estómac... Em cedeixen el llit. Dormo sis hores de continu, bocaterrós. Un èxit. Em llevo molt més refet, soc a casa! .

Us anuncio, en el meu cas, que mentre romania anestesiat no he somiat pas en blanc i negre, tampoc en color.

 

 

Veracruz, l'Antigua.

 

El Barça guanya amb força punts de diferència en la classificació general al Reial Madrid al Nou -nou- Camp. Una festa com a Campió de la Lliga a celebrar per als culers en un dia amb un punt trist, la mort del pare de l’entrenador, s’escau en el moment important per a ell i per al club. La imprevisió dels resultats -el futbol és així!- hi posava la incertesa de si el Barça podria aixecar la copa al seu estadi. S’ha fet, la fita o el repte, contra l’etern rival, amb un primer gol de falta directa a l’escaire, una de les virtuts que en Messi se’n va endur a les Amèriques on juga. Apa, nois, només us falta la Champions, un trofeu que no acaba d’arribar encara que enguany tampoc l’hagi assolit el Reial Madrid, el rei de la competició europea. La derrota en la rivalitat europea també passa per la consolació en la frustració aliena.

Perquè el moment colorista del Barça s’ha sobreposat a l’epidèmia més grisa d’hantavirus que no pas la copa de la lliga que el Barça passeja -ara mateix- pels carrers de la ciutat. La moguda de la repatriació dels integrants d’aquest creuer ha estat això, una convulsió d’alt voltatge polític entre la comunitat autonòmica i el govern central que ho està gestionant. Hem vist arguments difícils d’acceptar, com si els ratolins poguessin fer natació artística des del vaixell aturat prop del port per imposició del govern autonòmic. Desconec si aquests rosegadors són capaços d’executar filigranes rítmiques per acabar grimpant al moll de les illes Canàries. Vist des de fora del context i sense interessos aliens, sembla difícil que aquest selecte creuer portés incorporats grumets de cua llarga i mostatxo afuat capaços de realitzar proeses olímpiques com la proposada pel president autonòmic. Caldrà veure, però, quina haurà estat finalment la capacitat real de contagi d’aquest hantavirus aquàtic.

 I com no hi ha dos sense tres, vull fer-me ressò de l’aventura política de la presidenta de la Comunitat de Madrid a Mèxic -amb “x”-. Diuen que ha retallat l’estada al país per la confrontació congriada. Diuen. Anar a Mèxic -amb “x”- per exaltar la figura de l’Hernán Cortés no li ha reportat massa beneficis. Políticament i econòmicament no ha estat pas una anada productiva. Diuen. Anar a Mèxic -amb “x”- no ha estat una bona decisió. Diuen. El rebuig i el ressò protagonitzats per aquesta senyora en aquesta sortida políticament extracurricular hauria fet figa. Diuen. No es pot arribar a l’exterior per lloar-hi un personatge considerat enemic majoritàriament col·lectiu, no sembla pas una bona tàctica. Tensar les declaracions del govern i del mateix monarca espanyol actuals en sentit contrari no ha estat massa brillant. També diuen que ha estat contrària a l’acolliment dels mariners de la rata a l’hospital militar de Madrid on compleixen la quarantena.

 

A la Antigua Veracruz, hi vaig visitar el lloc primer on es va instal·lar Hernán Cortés. La seva casa. Aquest conqueridor va enfilar riu amunt amb les naus procedents del golf de Mèxic -ara d’en Trump-. Resten les parets folrades per arrels i per molta vegetació. Un canó vell i els fonaments dels espais antics. Es pot travessar el riu per una palanca bellugadissa molt llarga. Els indis creien que els conqueridors portaven la casa al vaixell. En aquest indret hi ha la primera església cristiana del món iberoamericà. Petita, senzilla i amb degoters que no s’arreglen. Existeix un pou circular, ara sec, on vaig llençar una moneda -una mesura més pròpia a la fontana de Trevi-, un gest que va sobtar tothom. Els digué que pretenia ser el retorn per part meva de l’or que els vam espoliar. No sé si van comprendre el meu gest, de presumpte conqueridor penedit. L’Antiga Veracruz no és un lloc de masses. Decadent i sense el predicament que hauria de tenir un indret com aquest. Molts mexicans la desconeixen, anuncia el guia. Aquí va desembarcar l’Hernán Cortés amb centenars de soldats. La llegenda diu que va cremar les naus perquè la tropa marinera no tinguessin la temptació de tocar el dos. L’Antigua Veracruz fa olor de canella.

Dels tres episodis em quedo amb la victòria de la lliga pel Barça. M’oblido dels jocs i de les trifulgues que l’hantavirus ha aixecat al sistema immunitari global. De la senyora presidenta de Madrid i Lavapiés em sap greu que no simulés una passada exitosa com la del segon gol d’ahir del Barça. Quanta perícia! Penso que ho tenia més fàcil, reconeixent Mèxic com el país que va acollir tants i tants espanyols acabada la guerra civil. Potser hauria estat un bon gest acostar-se al pou de l’Antigua Veracruz per deixar-hi anar algunes monedes de peso. Amb el gest s’hauria estalviat, segurament, les crítiques i el rebuig d’un país que no perd la memòria.