Bones Festes!

Espanya té un problema

Quan la propera entrada d'aquest blog ja era a les linotípies digitals, la TV3 i els mitjans n'han alterat la programació prevista. Al migdia, el president de la Generalitat de Catalunya, l'Artur Mas, ha comparegut vorejat per les formacions que li fan costat; ha anunciat la pregunta del referèndum i la data consensuades.  El dia nou de novembre del 2014.

Si la data és cristal·lina com una font alpina, la pregunta és articulada i amb recargolaments que aboquen a la interpretació. Resta gairebé un any per deixar clar què comportarà el resultat llegit en percentatges de vots segons les opcions. Més que una pregunta simple i unívoca han acordat una subordinada de complexa sintaxi ideològica.

S'ha fet un petit pas de gegant per començar el procés malgrat que la majoria dels polítics socialistes catalans no siguin companys de viatge en aquest camí cap a la consulta. A les essències de l'ADN centralitzador, el PP i Ciutadans, es mostren coherents amb en Mariano acumulant adverbis esdrúixols absolutament sense matisos en la inapel·lable impossibilitat plausible de celebrar aquest referèndum el dia previst al calendari del santoral democràtic, i que avui s'ha marcat de color festiu.

Espanya té un problema. Què ofereix a canvi que no siguin negatives reiterades en superlatiu i apocalipsis cosmogòniques. O amenaces, alguns no estan per les subtilitats amb urnes ni els sil·logismes amb interrogant. En Mas –l'Àrtur, com el bategen- que també tragina una carreta de compromisos i de comparatius de superioritat, sembla que ven quelcom més -ho intenta- en positiu i sense agressions dialèctiques ni perdre-hi les formes, els bous o les esquelles. Esperem que el carro no vagi ple només de fum i de confeti nadalenc. Però a Catalunya sí que hi ha certa, o molta, il·lusió pel projecte a què aspira una part de la societat. És a tocar. Catalunya vol marxar. Allí on des de l'altre barri hi situen un panorama dantesc de devastació postnuclear quan els separatistes expliquen la versió del conte de la lletera amb vaques que pasturen a la terra de Xauxa.

L'estat té un problema. I gros! Perquè les aspiracions dels independentistes, tant els històrics com els de la nova formada, es veuen concretades i es perfilen. S'han posat fites, dates i mapes a la consulta. Quelcom que va més enllà de les formacions de carnet i amb representació parlamentària. És el retruc i l'eco que els polítics s'han vist obligats, mal que els pesi o gràcies a això, d'adoptar com una criatura pròpia. Diguem que la paternitat biològica, o la culpable del pecat, pertany a la societat civil catalana –la de la cadena humana- que se sent bandejada d'aquesta Espanya que, avui, ha patit un contratemps més i no és d'un calibre desdenyable.

Acció i reacció. Les profecies per preveure'n les declaracions i les intimidacions a la consulta s'han verificat –i més que ho faran-. Sentint algunes veus conciliadores de la cosa mediàtica episcopal d'altiplà, ja ens podem calçar si aquesta partida de cartes no ens és mínimament favorable. Ja no parlo de victòria contundent, que les treves es poden pactar, si és vol. De moment, som davant la negació total. I ara què, doncs?

El país té un problema. Però no és, afortunadament, aquell conflicte basc. Que el problema catalán ja pentina cabells blancs quan no alopècia de la que es converteix en epidèmia global ultrapassada la centúria. Enmig hi hauria l'antecedent recent de l'Ibarretxe. Avui me l'ha recordat en Mas quan deia allò de "la mà estesa". El dirigent basc ho va reiterar fins a deixar-hi les ungles de la loquacitat en el Congrés dels Diputats a Madrid. Una, i una més, vegades insistint en "la mà estesa". En va tornar cap a Bilbao amb l'extremitat amputada dins d'un tupperware enterrada en glaçons. No estic al cas de si la hi van poder reimplantar i si ha recuperat, a dia d'avui, tota la mobilitat política. Em temo que no. Simetries polítiques del moment Ibarretxe conflueixen en la manca de suport –com ara- dels populars i dels socialistes a la iniciativa.

Hi ha matisos, dibuixats a llapis i també amb tinta indeleble, però les rèpliques i les mans esteses –esperem que no amputades- s'assemblen molt. Llavors, el PP va canviar el codi penal introduint la subtilesa democràtica –i dialogant- de castigar amb pena de presó qui convoqués un referèndum sense permís de Madrid.

No és que es Espanya es trenqui, s'ensorra. I no ho dic des de la prepotència dels que aspirem al paradís regalat i sense problemes de la independència egoista. Si al pastís autonòmic de l'actual estat espanyol en quitem la porció geopolítica i estratègica, la que diuen algun dia connectarà amb Europa –AVE i Eix mediterrani-. La que disposa d'un port potent i un aeroport cada vegada més internacionals. La que ostenta un pes prou específic i significatiu en el PIB i les exportacions –em solidaritzo amb els productors del cava nadalenc i prometo beure'n més-... Què resta? La queixalada territorial fa mal i va més enllà dels rancis arguments decimonònics de la indissoluble unitat de la nació amb vocació per esdevenir far d'occident.

Si els polítics, els gestors que han de sintetitzar les sensibilitats i aspiracions civils, no són capaços de trobar un espai on tots ens hi puguem sentir confortables i acollits en la diversitat polièdrica tenim un bon embolic.

En el foc nou dels vells arguments irreconciliables i esgotats s'hi ha de coure i repensar un nou estat, una nova administració amb renovada predisposició per la justícia social, l'equitat i l'eficiència on les oportunitats esdevinguin possibles.

Així es presenta i es pot percebre aquesta ocasió. També amb un punt de clau roent en l'actual context on arrapar-s'hi. La fem i la voldríem imaginar com la sortida al túnel negre ple de fum que fuig d'unes valls on regnen la manca d'il·lusió, la corrupció, el desprestigi polític, la promesa mentidera, la demagògia i, sovint, l'insult a la intel·ligència.

Qui no cau, doncs, en la temptació de sortir corrents al carrer tot preguntant on són les urnes i quin dia ens deixen votar.

Llums

Un conte -o una crònica- de nadal?

Camino sense anar enlloc per la Barcelona vestida de vespre enmig de l'esclat de llums llampants en la bellugadissa apressada. Els turistes també van de bòlid encalçant espirituals messies; no us perdeu, companys, resplendeix un far intermitent disfressat de paraigües cridaner.

El rovell de l'ou urbà s'ha abillat de lluentons que pampalluguegen fent l'ullet il·luminant-nos de consumisme. Nadal ja! La ciutat i la festa s'entesten a redimir-nos. És l'esclat de les bones intencions des dels millors desigs.

Al cel també s'ho contemplen –bocabadats- venus insolent i una ungla de gat urpint el firmament com una lluna. Preludien el devessall d'optimisme que amara l'advent? No ens perdéssim, amics. L'estel fa via i ses majestats de l'orient feinegen atrafegats a les drassanes, prop dels grans magatzems, carregant els camells d'il·lusió i de presents.

Vagarejo badoc. La ciutat irradia alegria. Miro. Però hi ha qui deambula solitud no volguda, qui esperança perduda i qui pidola estirant la solidaritat dels dies allargant la mà mentre atalaia el dring d'una moneda. Impostos de caritat nadalenca per a qui conjura la sort per tenir escalf, salut i feina. El món, Barcelona, ací!

Aturat a la cantonada estratègica dels silencis gòtics alço el cap i miro enlaire. Fanal enllà on s'hi amaguen -juganeres i rancunioses- venus i la lluna disfressada d'urpa felina metàl·lica, m'amaren infanteses de neu i poble, quan les volves silencioses esclataven als ulls innocents i es fonien amb incredulitat. Neva!

Sense remors, en la polidesa blanca més neta imaginable, l'univers davallava arrebossant-nos d'alegria i de temor immaculats. Un espectacle sota el pàmpol de la bombeta precària a la plaça. El vertigen dels flocs, parracs de neu aterrant, glorificava la lletjor ordinària dels dies, les coses i les cases vestint-los de núvia enfredorida. Encara érem neu verge sense trepitjar.

Al pla de la catedral, a la fira dels pessebres deconstruïts, s'hi esmicola el trencaclosques de la il·lusió no retrobada. Cerco entre les paradetes, però no en venen o n'han esgotat les existències. M'adono com la vida ens castiga amb les diòptries dels anys i ens encartona aquelles sensibilitats màgiques. Ens caldria una escala de gat per tornar a enfilar-nos-hi, a les balconades de la infantesa. Endormiscats espiàvem els patges casolans quan ens omplien més d'esperança que no pas de regals.

Em conformaria amb la nitidesa de la lluna nadalenca a la ratlla de l'horitzó, però només els demanaré -a la carta d'enguany- que em tornin a portar paciència per a qui m'ha de suportar i tendresa per a qui m'ha d'envoltar.

M'arribo a la Plaça de Sant Jaume i m'aturo a contemplar el miratge de pessebre. Grimpo a peu pla, com un patge de rei mag, pels terrats d'una Barcelona impossible. Espio per la finestra el menjador parat de nadal buit de presències i amb massa cadires buides.

Paro l'orella de la melangia. És el perfum de les melodies nadalenques amb tenors infantils recitant, enfilats en una cadira, poetesses que ens abandonen. Semblaria que només la màgia de la innocència ingènua ens pot alliberar de la foscor solsticial.

Intentem-ho –malgrat tot- de ser feliços. Siguem bons minyons!

Wertígens

Ahir van aprovar una nova llei d'educació, la llei Wert. Ja és un símptoma quan les lleis treuen el cap a la vida amb nom i cognoms. El que el sentit comú ens diu que és d'interès general no hauria de ser patrimoni de ningú. Tot cas, des del consens, hauria de representar un marc on tothom s'hi pogués sentir més o menys confortable. Ens calen lleis el més fuenteovejuna possible on tots haguem d'admetre el protagonisme i la responsabilitat, quan pertoquen.

Acaba de veure la llum per a la millora educativa; una més, una altra. Ens manquen dits a la mà del seny per comptar quantes n'hem inaugurat en aquests anys de democràcia. Set? Germinen amb voluntat d'esdevenir plànol durador o full de ruta en contra dels trencacolls contextuals per tal de prevenir els atzucacs en el fracàs i la deserció. Volen greixar l'excel·lència i –no sempre- fomenten la cohesió social a través de l'accés i l'atenció en igualtat de possibilitats per als que patim necessitats del tipus que siguin.

El dret a l'educació! Quina meravella de principi. El dret i el deure a poder desenvolupar les aptituds i les capacitats de cadascú. La columna vertebral de la societat i la inversió en bons de futur més rendible als bancs de l'estat on els professionals construeixen la casa del futur amb material sensible, el més delicat que ens puguem imaginar. Preguntem-ho a les mares? Personalment, si em decanto pels excessos d'alguna bombolla, és per la de la formació.

Va existir una època en la història d'Espanya en el qual cada ministre del gremi del guix cal·ligrafiava a la seva pissarra la seva llei. És el perill dels possessius aplicats en política tot apropiant-se del que hauria de ser compartit; una temptació fàcil des de la miopia que vol remeiar-ho amb vidres monocolors, quan no ho fa amb ulleres de fusta directament. Els dimonis patrimonials ens provoquen els protagonismes interessats amb massa facilitat. I les herències polítiques amb titularitat personalista esdevenen revenges d'oblit o rebuig deixatades en una altra llei amb uns altres cognoms. El rei ha mort, doncs visca el rei! Un crit que ja es coreja, just batejada la criatura a qui ja han sentenciat a una eutanàsia sobtada així que toqui un recanvi de majories parlamentàries.

En la solitud freda del novembre congelat haurà vingut al món una llei nua i sense escalf una mica atacada per aquest rigor mortis prematur. Que no aixeca passions entre els manobres que han de construir l'edifici amb aquests croquis que els ha dibuixat l'arquitecte Wert. Els mestres han viscut tants dissenys que ja comencen a entendre-hi, en esquerdes estructurals, al primer cop d'ull. I aquesta pot ser una escletxa a causa de l'aluminosi en els fonaments de l'ensenyament públic i de l'escola catalana.

Massa fum i massa soroll. Sense veure-la rodolar als circuits de proves, ja es percep que a molts dels pilots no els entusiasma. Només en Wert i els de la seva escuderia viuen entestats a continuar la cursa sense revisar-ne la carrosseria, repassar-ne les bugies, ni comprovar la pressió de les rodes. La pista per on evolucionen els bòlids hauria de permetre una seguretat sense corbes sobtades. Tampoc hauria de ser exclusiva de prototips amb massa accessoris. Que aquells vehicles més modestos, els que consumeixen menys i també els històrics els fes goig de transitar-hi; sinó per circular-hi vertiginosament, sí per gaudir-ne i aprendre-hi quelcom.

De tot plegat, després de tanta tombarella educativa, aquest món on s'hi ensenya i s'hi aprèn té una garantia que va més enllà del formidable assortiment de perfils legislatius. Els professionals en són els garants indiscutibles quan s'estimen la professió i el material vulnerable amb què modelen el demà. Perquè en educació tot està inventat, només que la solució no és enlloc o no l'hem trobada encara. Hauríem de provar a cercar aquesta pedra filosofal en la dedicació seriosa, vocacional –quin concepte!- efectiva i afectiva amb què tracten els professors i les mestres els nens i les noies que tenen a càrrec i en són "tutors" a temps parcial –quina altra paraula!-.

Aquesta llei Wert engruixirà, com d'altres, el catàleg fonamental de les veritats absolutes i universals amb què ha estat redactada. No es percebuda ni integrada en l'imaginari col·lectiu d'allò que era necessari. Ve a posar-hi més ideologia que no pas pedagogia. Per això aquest refús abrandat al carrer i tan indiferent als rings on els mestres exerceixen d'espàrrings.

Serem capaços de poder moderar, algun dia, aquestes wertiginoses febrades que assoten l'educació i l'ensenyament!