Els trens a Catalunya.

 

Ja fa anys que la línia del ferrocarril que anava de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses està tancada. Aquesta línia està molt lligada a l’explotació carbonífera que es trobava a Ogassa. Avui dia forma part del nucli Rodalies Barcelona (línia R3), després de la reestructuració portada a terme l’any 1989. El brancal Ripoll - Sant Joan de les Abadesses - Toralles, de 12 km de longitud, va deixar de transportar viatgers a partir del 16 de juny del 1980. En aquells anys els trens de passatgers arribaven només fins a Sant Joan. Toralles no era una estació de viatgers, només era un centre on es carregaven els antics trens de mercaderies del carbó cap a Barcelona. A Toralles es trobava un pla inclinat on pujaven i baixaven les vagonetes des de les mines. Les carregades amb el carbó eren les descendents, mentre que les buides pujaven pel pes de les vagonetes plenes. Ara aquest tram forma part de les Vies Verdes de Girona per caminar o pedalar. La línia R3 forma part del tram que s’està remodelant, just abans del problema que s’ha agreujat ara mateix.

Rodalies és, probablement, el punt més polèmic del sistema ferroviari català. Milers de persones depenen d’aquest servei cada dia per anar a la feina, a estudiar o per moure’s entre municipis. Els problemes de puntualitat, incidències constants i infraestructures han generat una percepció real de corrosió. Moltes de les línies passen per túnels i trams construïts fa més de cent anys, i la manca d’inversions sostingudes durant dècades ha provocat un efecte acumulatiu difícil de revertir. Tot i que en els últims anys s’han anunciat plans d’inversió importants, la realitat és que la millora és lenta i sovint invisible per a l’usuari habitual. Un sistema nou que, després de l’inici de l’AVE el 1992, encara no té l’estació que li pertocaria a Barcelona. Som, això sí, al 2026. És la gran metàfora tan important com la del corredor mediterrani. On són?

El sistema actual de Rodalies a Catalunya és un desastre sense cap mena de consideració. Anar d’un punt a l’altre comporta un desgavell important, no només de temps, sinó de paciència. Un dia rere l’altre es comporten amb tendències similars. La manca d’informació és un greu problema que tampoc coneixem des de l’interior del personal que hi treballa. Sanitat o educació esdevenen exemples de la nova proposta, amb una majoria de persones que ja no depenen de Madrid directament. ¿Els problemes s’han convertit en afectacions noves o, darrerament, les qüestions són més greus encara? Jo tampoc en conec la consideració que cadascú hi manté. Per ara, ningú o gairebé ningú, n’ha fet, d’aquest problema, el més interessant. Calien que un accident a l’AVE fora de Catalunya i aquest que ha costat una vida i mitja autopista ens portessin al sistema actual.

Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) és sovint citada com un exemple de bona gestió. Les seves línies del Vallès i del Llobregat-Anoia tenen freqüències altes, puntualitat elevada i una percepció de qualitat molt positiva entre els usuaris. A més, han sabut combinar serveis metropolitans amb línies de muntanya com la del Cremallera de Montserrat o la de Núria, que tenen una gran capacitat turística. Les Terres de l’Ebre, el Pirineu o parts de la Catalunya Central reclamen millors connexions. El tren ha de ser una eina de cohesió territorial, però només si aquest arriba a tot arreu. Els episodis de pluges intenses, calor extrema o vent afecten cada vegada més la xarxa. Caldrà invertir en drenatges, materials més resistents i protocols ferroviaris més robustos.

Les inversions anunciades, la pressió social per a un transport públic de qualitat i l’experiència positiva d’operadors com els dels FGC mostren que és possible tenir un sistema ferroviari modern i eficient. És el repte per transformar aquest potencial en realitat. I això requereix voluntat política, inversió sostinguda i una visió a llarg termini. El tren no és només un mitjà de transport, és l’eina per construir un país més connectat i més equilibrat. El tren és un instrument clau per aconseguir-ho.

*Aprofito per comunicar que he estat avi d’una nena, la Mercè. A un any i a una setmana del primer, d’en Martí, qui em va concedir aquesta nova condició vital. Bona entrada a la nova vida, Mercè!

 

Noticiari breu.

 

La primera pàgina obre amb un titular d’impacte molt tràgic, el produït per dos trens d’alta velocitat que han descarrilat a Adamuz, Còrdova. Una quarantena de morts i cent cinquanta ferits, una xifra provisional o l’aritmètica d’una virulència que “ha escampat els cadàvers a centenars de metres”, segons el president de la comunitat andalusa. Les xarxes socials s'han omplert de missatges de desesperació de gent que no aconseguia contactar amb els seus familiars. Alguns corbs i d’altres espècies carronyaires interessades, però, ja grallen volant baix en cercles des de primera hora intentant treure’n rèdits bastards. La flaire morbosa també és potent aspergint imatges o protagonistes que n’han sortit més ben parats. Si cal explicar que tot va malament només requereix un titular encapçalat per un verb apocalíptic. Es ven més fàcilment un incendi que una reforma estructural. El primer crema ràpidament. Les xarxes socials són el megàfon cridaner que ho converteix en plaga nefasta. Si els mitjans encenen l’espurna, les xarxes hi llencen indignació, cap altre combustible fa reaccionar tant. Les notícies negatives són com els virus, es repliquen, muten i es fan més agressives. I com més absurda, més ressò. En tenim dissortats exemples recents.

La segona afecta el president de la Generalitat, Salvador Illa, que pateix dolors intensos a les cames a causa d’una infecció causada per un bacteri que és "molt poc freqüent". Aquest és el recent diagnòstic de l'equip mèdic que l’està atenent a l'Hospital Vall d'Hebron, on encara continua ingressat a la unitat de cures intensives. La misteriosa i sobtada coixesa ha fet circular tota mena de rumors. Ja hi ha qui esperonava als adversaris a treure la pols de les urnes. Han estat uns dies d’incertesa mèdica amb intrigues de tota mena que insinuaven una gravetat -per fortuna no ha estat així- que es pretenia encobrir. Finalment, el pronòstic és optimista, tot se solucionarà, el podrem veure evolucionar sense treva -ni xandall- del Palau al Parlament disputant una marató que passa per la Moncloa si les extremitats responen.  

“No hi ha dissabte sense sol ni processó sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni viudeta sense plor” es constata en una compilació de refranys. Jo hi afegiria que tampoc hi ha dia sense tragicomèdia en el qual en Trump no n’esdevingui el galant estel·lar de la gosadia. Aquest dilluns, el president dels Estats Units ha tramès una carta al primer ministre de Noruega en què assegura que, com que no va rebre el guardó -el Nobel-, ja no sent "l'obligació" de pensar en la pau. En la missiva, el líder republicà vincula concretament l'amenaça expansionista dels EUA sobre Groenlàndia a no haver aconseguit l’anhelat premi. Una condició, de justícia reparadora, que hauria degradat encara més la modalitat -“de la pau”- que porta associada. Atorgar-lo a la veneçolana no va estar una decisió que hagi contribuït gaire al prestigi. Assistir a la cessió fent-ne ostentació i moneda de canvi fa riure per no plorar.

Dues dones, contractades en règim intern una com a treballadora domèstica i l'altra com a fisioterapeuta, denuncien que van rebre pressions per mantenir relacions sexuals amb Julio Iglesias, també bufetades, tocaments, insults i vexacions físiques i verbals, així com un ambient de control i assetjament continuats. Em vull prendre seriosament la defensa aferrissada de l’Ayuso, l’Obregón i del “alt” del Duo Dinàmic. Un trio fent els cors d’acompanyament entonant les virtuts -les absoltes- del cantant. Els titulars són un còctel d’asos guanyadors amb comodins com “tragèdia”, “crisi”, “col·lapse”, “escàndol”, “caos” i “vergonya”. El pòquer dels desastres al qual  estem abonats com ludòpates addictes a la xafarderia obscena i degradant.

Una informació que podria ser un editorial. Per rumiar-hi! “Els més i més, més rics espanyols van guanyar durant l'any passat una mitjana de 77 milions d'euros al dia. L’equivalent al que guanyen un milió de treballadors”. Així ho manifesta Oxfam Intermón en el seu informe sobre desigualtats que publica anualment abans de l'inici de la cimera de Davos. Pobrets, el milió de treballadors!

Tancant amb frivolitat, com la secció rosa en pilotes de les notícies, cal fer esment del partit del Barça contra una Reial Societat renascuda i eficaç. Contra Gil Manzano i Del Cerro Grande, un duet arbitral de xiulada fàcil i melodia coneguda. Contra el desencert i la mala sort de cinc rematades al pal. El Barça va ballar amb totes les adversitats, però el seu rival va estar més encertat. Ara és a un trist punt del Reial Madrid. Una derrota remullada.

Plou!

 

Maldecaps del futur.

 

El nou any arriba carregat de desafiaments que obligarien a governs, empreses i al personal en general a entomar decisions cada vegada menys ajornables. Les propostes delicades són mesures impopulars; aquelles que exigeixen repensar preferències, assumir costos i acceptar que impliquen renúncies. El debat és especialment rellevant en un context global marcat per tensions geopolítiques, transformacions tecnològiques accelerades i una crisi climàtica que ja no admet dilacions.

En el vessant més personal he demanat enguany als reis d’orient menys carbó i més energia positiva. Uns cels nets amb més pardals que avions esgarrapant l’horitzó i respecte per les accions que ens allunyin de les catàstrofes climàtiques. Una voluntat contradictòria si no aconsegueixo de deixar de fumar. Més que acumular objectius, voldria simplificar, triar millor i valorar el que realment importa. Posar alguns límits, per ser capaç de protegir el temps, l’energia i la pau amb mi mateix. Sense fugides, cerimònies complicades ni haver d’abraçar arbres centenaris. Només un espai íntim, una mena de refugi on aixoplugar-me de les expectatives externes alhora que em permetin de conrear les relacions significatives -les que importen-. Voldria allunyar-me de la urgència i de la immediatesa apressades.  

No vull perdre la curiositat. Continuar essent un aprenent de la vida amb intenció. Potser fer menys, però intentar-ho una mica millor cercant el suport d’aquelles persones que ens fan sentir bé i en pau, fidels amb nosaltres mateixos. Hauria de ser un any per viure amb més voluntat. Fer menys, però acomplir-ho amb intensitat. Triar projectes que ens il·lusionin, envoltar-nos de persones que ens facin créixer i dedicar temps a allò que ens aporta assossec. Tanmateix, si algun propòsit es perd pel camí, sempre podem tornar a intentar-ho. Malgrat la olàcida monotonia, cada dia pot ser una oportunitat.

La primera de les intencions, no tan personal com deixar de fumar i anar al gimnàs, hauria de ser desactivar en Trump i la seva big band. Un festival de polèmiques escandaloses amb aranzels que han desballestat l’economia, deportacions massives, insults virals i decisions extravagants que han encès mig món. Tensions comercials arreu amb els mercats inquiets. Mà dura migratòria amb mesures severes -i assassines- altament criticades per les ONG i alguns governs estrangers. Insults i sortides de to, incloent-hi comentaris masclistes i demandes grotesques com voler el Nobel de la Pau. Regals i favors molt sospitosos, el d’un avió de 400 milions procedent de Qatar que va encendre moltes alarmes. Caos institucional, amb el tancament de govern més llarg de la història en un any ple de batibulls encadenats. Una simfonia de despropòsits amb la cirereta de Veneçuela -un regal de Cap d’Any-, o la brúixola que el porta a la follia de pretendre assaltar Groenlàndia. El bocamoll d’en Trump afirma que l'únic límit que té és la seva pròpia consciència: "La meva pròpia moralitat. El meu propi criteri. És l’única cosa que pot aturar-me". Conclou: "No necessito el dret internacional".

Feia temps que el neguit i la incertesa no campaven tan obertament en el moment actual. L’impacte de la influència dels factors geogràfics, econòmics i polítics persistents sobre les relacions internacionals viuen una època de vaques magres penjant d’un fil primíssim. No és cap caprici, doncs, que als desitjos de pau i felicitat entrin en conflicte quan una és condició per a l’altra. També ho he posat a la carta a ses majestats d’orient encara que sigui un manifest a la innocència o un tractat en paper moll de bona voluntat carregat d'ingenuïtat.