Noticiari breu.

 

La primera pàgina obre amb un titular d’impacte molt tràgic, el produït per dos trens d’alta velocitat que han descarrilat a Adamuz, Còrdova. Una quarantena de morts i cent cinquanta ferits, una xifra provisional o l’aritmètica d’una virulència que “ha escampat els cadàvers a centenars de metres”, segons el president de la comunitat andalusa. Les xarxes socials s'han omplert de missatges de desesperació de gent que no aconseguia contactar amb els seus familiars. Alguns corbs i d’altres espècies carronyaires interessades, però, ja grallen volant baix en cercles des de primera hora intentant treure’n rèdits bastards. La flaire morbosa també és potent aspergint imatges o protagonistes que n’han sortit més ben parats. Si cal explicar que tot va malament només requereix un titular encapçalat per un verb apocalíptic. Es ven més fàcilment un incendi que una reforma estructural. El primer crema ràpidament. Les xarxes socials són el megàfon cridaner que ho converteix en plaga nefasta. Si els mitjans encenen l’espurna, les xarxes hi llencen indignació, cap altre combustible fa reaccionar tant. Les notícies negatives són com els virus, es repliquen, muten i es fan més agressives. I com més absurda, més ressò. En tenim dissortats exemples recents.

La segona afecta el president de la Generalitat, Salvador Illa, que pateix dolors intensos a les cames a causa d’una infecció causada per un bacteri que és "molt poc freqüent". Aquest és el recent diagnòstic de l'equip mèdic que l’està atenent a l'Hospital Vall d'Hebron, on encara continua ingressat a la unitat de cures intensives. La misteriosa i sobtada coixesa ha fet circular tota mena de rumors. Ja hi ha qui esperonava als adversaris a treure la pols de les urnes. Han estat uns dies d’incertesa mèdica amb intrigues de tota mena que insinuaven una gravetat -per fortuna no ha estat així- que es pretenia encobrir. Finalment, el pronòstic és optimista, tot se solucionarà, el podrem veure evolucionar sense treva -ni xandall- del Palau al Parlament disputant una marató que passa per la Moncloa si les extremitats responen.  

“No hi ha dissabte sense sol ni processó sense llum, ni vaixell sense bandera, ni llibre sense mentida, ni donzella sense amor, ni viudeta sense plor” es constata en una compilació de refranys. Jo hi afegiria que tampoc hi ha dia sense tragicomèdia en el qual en Trump no n’esdevingui el galant estel·lar de la gosadia. Aquest dilluns, el president dels Estats Units ha tramès una carta al primer ministre de Noruega en què assegura que, com que no va rebre el guardó -el Nobel-, ja no sent "l'obligació" de pensar en la pau. En la missiva, el líder republicà vincula concretament l'amenaça expansionista dels EUA sobre Groenlàndia a no haver aconseguit l’anhelat premi. Una condició, de justícia reparadora, que hauria degradat encara més la modalitat -“de la pau”- que porta associada. Atorgar-lo a la veneçolana no va estar una decisió que hagi contribuït gaire al prestigi. Assistir a la cessió fent-ne ostentació i moneda de canvi fa riure per no plorar.

Dues dones, contractades en règim intern una com a treballadora domèstica i l'altra com a fisioterapeuta, denuncien que van rebre pressions per mantenir relacions sexuals amb Julio Iglesias, també bufetades, tocaments, insults i vexacions físiques i verbals, així com un ambient de control i assetjament continuats. Em vull prendre seriosament la defensa aferrissada de l’Ayuso, l’Obregón i del “alt” del Duo Dinàmic. Un trio fent els cors d’acompanyament entonant les virtuts -les absoltes- del cantant. Els titulars són un còctel d’asos guanyadors amb comodins com “tragèdia”, “crisi”, “col·lapse”, “escàndol”, “caos” i “vergonya”. El pòquer dels desastres al qual  estem abonats com ludòpates addictes a la xafarderia obscena i degradant.

Una informació que podria ser un editorial. Per rumiar-hi! “Els més i més, més rics espanyols van guanyar durant l'any passat una mitjana de 77 milions d'euros al dia. L’equivalent al que guanyen un milió de treballadors”. Així ho manifesta Oxfam Intermón en el seu informe sobre desigualtats que publica anualment abans de l'inici de la cimera de Davos. Pobrets, el milió de treballadors!

Tancant amb frivolitat, com la secció rosa en pilotes de les notícies, cal fer esment del partit del Barça contra una Reial Societat renascuda i eficaç. Contra Gil Manzano i Del Cerro Grande, un duet arbitral de xiulada fàcil i melodia coneguda. Contra el desencert i la mala sort de cinc rematades al pal. El Barça va ballar amb totes les adversitats, però el seu rival va estar més encertat. Ara és a un trist punt del Reial Madrid. Una derrota remullada.

Plou!