Maldecaps del futur.

 

El nou any arriba carregat de desafiaments que obligarien a governs, empreses i al personal en general a entomar decisions cada vegada menys ajornables. Les propostes delicades són mesures impopulars; aquelles que exigeixen repensar preferències, assumir costos i acceptar que impliquen renúncies. El debat és especialment rellevant en un context global marcat per tensions geopolítiques, transformacions tecnològiques accelerades i una crisi climàtica que ja no admet dilacions.

En el vessant més personal he demanat enguany als reis d’orient menys carbó i més energia positiva. Uns cels nets amb més pardals que avions esgarrapant l’horitzó i respecte per les accions que ens allunyin de les catàstrofes climàtiques. Una voluntat contradictòria si no aconsegueixo de deixar de fumar. Més que acumular objectius, voldria simplificar, triar millor i valorar el que realment importa. Posar alguns límits, per ser capaç de protegir el temps, l’energia i la pau amb mi mateix. Sense fugides, cerimònies complicades ni haver d’abraçar arbres centenaris. Només un espai íntim, una mena de refugi on aixoplugar-me de les expectatives externes alhora que em permetin de conrear les relacions significatives -les que importen-. Voldria allunyar-me de la urgència i de la immediatesa apressades.  

No vull perdre la curiositat. Continuar essent un aprenent de la vida amb intenció. Potser fer menys, però intentar-ho una mica millor cercant el suport d’aquelles persones que ens fan sentir bé i en pau, fidels amb nosaltres mateixos. Hauria de ser un any per viure amb més voluntat. Fer menys, però acomplir-ho amb intensitat. Triar projectes que ens il·lusionin, envoltar-nos de persones que ens facin créixer i dedicar temps a allò que ens aporta assossec. Tanmateix, si algun propòsit es perd pel camí, sempre podem tornar a intentar-ho. Malgrat la olàcida monotonia, cada dia pot ser una oportunitat.

La primera de les intencions, no tan personal com deixar de fumar i anar al gimnàs, hauria de ser desactivar en Trump i la seva big band. Un festival de polèmiques escandaloses amb aranzels que han desballestat l’economia, deportacions massives, insults virals i decisions extravagants que han encès mig món. Tensions comercials arreu amb els mercats inquiets. Mà dura migratòria amb mesures severes -i assassines- altament criticades per les ONG i alguns governs estrangers. Insults i sortides de to, incloent-hi comentaris masclistes i demandes grotesques com voler el Nobel de la Pau. Regals i favors molt sospitosos, el d’un avió de 400 milions procedent de Qatar que va encendre moltes alarmes. Caos institucional, amb el tancament de govern més llarg de la història en un any ple de batibulls encadenats. Una simfonia de despropòsits amb la cirereta de Veneçuela -un regal de Cap d’Any-, o la brúixola que el porta a la follia de pretendre assaltar Groenlàndia. El bocamoll d’en Trump afirma que l'únic límit que té és la seva pròpia consciència: "La meva pròpia moralitat. El meu propi criteri. És l’única cosa que pot aturar-me". Conclou: "No necessito el dret internacional".

Feia temps que el neguit i la incertesa no campaven tan obertament en el moment actual. L’impacte de la influència dels factors geogràfics, econòmics i polítics persistents sobre les relacions internacionals viuen una època de vaques magres penjant d’un fil primíssim. No és cap caprici, doncs, que als desitjos de pau i felicitat entrin en conflicte quan una és condició per a l’altra. També ho he posat a la carta a ses majestats d’orient encara que sigui un manifest a la innocència o un tractat en paper moll de bona voluntat carregat d'ingenuïtat.