Pausa administrativa vital.

 

Ja ho vaig anunciar, he patit un procés quirúrgic d’esquena, a les lumbars. Desconec si em correspondria una baixa mèdica com a autor que cada deu dies publicava quelcom a Memòries de Destins. En el cas de no posar-hi més condicionants al moment, hauria pogut alertar-vos amb més concreció del fet. Ha estat una pausa administrativa vital coincidint en un dia concret, el dels fets.

Han estat estones de dolor físic i d’angoixa. De constants vitals enfilant-se, fora de mida. Nervis? Suposo que sí. A l’absentisme, també d’aigua i tabac allargassant-se per previsió, cal afegir-hi la incertesa d’una intervenció tècnicament molt millorada respecte de les que es practicaven no fa massa anys. Hores d’absència per aterrar a la cambra on he fet tres dies d’ingrés sotmès a les proves diverses que pertoquen.

En la desconnexió anestèsica programada hi aparques també una mica la vida real, et tornes exigent, egoista. Un compte enrere allunyat del món que t’envolta per unes hores. Despertes abatut, envoltat d’aparells connectats a la mà amortint el dolor per la ferida causada. Enllestit el problema inicial, ara has de resoldre com sortir-ne i refer-te. Estic en el procés.

El dia abans, a la una vaig anar a dormir. A quarts de sis em llevo. Després esmorzo un parell de vegades, per si de cas. Fins després de la intervenció no puc menjar, beure aigua ni fumar. Per ara ho compleixo. Ha estat tot un dia sense menjar res. Fa força calor. A quarts de dues marxem a la clínica. Em canvio per a la intervenció en una cambra del primer pis. A les 17:00, més o menys, em porten al quiròfan. Un lloc que em recorda el rerefons d’un escenari on els cantants d’un concert de rock dur es presenten mentre van a la seva. No fa pas aire de lloc terrible. Enlloc hi detecto cap esmolador de bisturís. “Com et dius? Jo soc la doctora...”, apareixen sense protagonismes melodramàtics.

L’última presència conscient és al costat d’una taula rara d’intervencions. Perdo el món de vista fins a les 23:00 que entro a planta. Estic entumit i aplacat. No tinc esma per a res. Pendent de la intervenció, de les grapes que ho sargeixen. Curiosament, el dolor que m’ha portat a la intervenció ja no existeix. Ha tocat el dos si no fos per la sensació d’acabat d’intervenir. La tensió i l’índex de glucèmia s’han disparat. Un desastre que es complementa amb l’orina, aparatosament sangonosa. També porto una cànula que treu un líquid rogenc marronós. Són les restes de la intervenció, un drenatge que allibera els residus del que han fet al meu cos i a la meva columna. Una infermera em diu si vull fer-me una fotografia amb la nova cicatriu que decorarà la meva esquena. Jo dic que sí i ella agafa el mòbil amb posat professional per fer el retrat artístic.

La vida hospitalària amb diabetis II és per llençar. Menjar dolent, sense gust i horrorós. Porten uns brous immenjables. Truites dolentes i una fruita incomestible. Per fortuna m’abasteixen amb algun entrepà extern de pernil d’amagatotis. Això fa que suporti una mica la vida sense passar excessiva gana. Al restaurant serveixen un dels plats idèntic al que m’han portat, talls de pollastre bullit sense massa sabor. L’amabilitat de la gent que té cura dels malalts és exquisida. Em netegen, em curen i m’ajuden tocats d’optimisme realista.

Asseure’m al llit és una epopeia. M’hi assec durant estones lligat al drenatge. M’aixeco amb esforços dolorosos. Dissabte m’anuncien que diumenge podré marxar cap a casa, després d’esmorzar. Una bona nova. Passejo -i competeixo amb algun veí de cambra- pels passadissos amb l’equilibri en orris exhibint el cul. Una cursa de coixos. Els meus fills m’han fet companyia durant les tres nits hospitalàries. Quan marxem em porten una cadira de rodes que faig servir de caminador. Ens recull un taxi. És un mal dia, una prova atlètica talla tota la Diagonal. Afortunadament el taxista pot creuar sense problemes.

Soc a casa. Gomboldat per diversos calmants i pastilles antiinflamatòries. Injeccions per estar previngut, d’aquelles a la panxa, protectors d’estómac... Em cedeixen el llit. Dormo sis hores de continu, bocaterrós. Un èxit. Em llevo molt més refet, soc a casa! .

Us anuncio, en el meu cas, que mentre romania anestesiat no he somiat pas en blanc i negre, tampoc en color.