Setembre calorós.

 

No marxa la sensació ambiental de calorada fora de temps, just quan inaugurem la tardor d’aquest 2026. Dormir sense una mínima manta o sota del llençol és, ara, quelcom normal. Com l’estat acalorat de les plantes que ens esperaven a ciutat, assedegades, massa. Resten els testos de fulla gruixuda i els cactus, habitants acostumats dels dies que corren. Ja no és l’hort sense mongetes tendres o les tomates que no arriben, són també les aixoplugades flors casolanes que, enguany, no han sobreviscut al temps de vacances a ciutat.

De tornada al pis, la primera cosa que vaig notar no va ser la temperatura, sinó una mena de buit. Un buit subtil, gairebé diminut, però que em va recórrer el cos com una bufada d’aire que no hauria d’existir en un setembre tan tòrrid. Era una sensació d’haver estat fora massa temps, d’haver deixat un espai en una pausa que ara es reprèn amb una lentitud ambigua. La llum del menjador, filtrada per les cortines, és d’un groc esborrat, com si també ella hagués patit la calorada. Vaig respirar profundament, intentant reconèixer l’olor del pis, però hi havia alguna cosa diferent -deixem la pols al marge-. Una olor sense espai, de terra càlida- com si les parets haguessin absorbit el sol durant setmanes.

La pols i el lleu abandó contrasten en la mirada poèticament empolsinada. És la remor dels pisos que mig abandones durant un període de temps. Perquè aquella olor de pis també tenia quelcom de fortor, de certa renúncia tot i no haver obert encara la nevera i el congelador on algun pot encetat encara navegava, -com practicant surf sense massa ones- en la solitud estival.

Vaig deixar els paquets a terra amb un soroll que va retrunyir massa fort. Sorprès per com de rar podia ser tornar a un lloc que coneixes de memòria i sentir-lo com si fos un espai nou. Les plantes em van rebre amb una mena d’acusació muda. Les fulles gruixudes resistien, sí, però les flors… les flors havien renunciat feia dies. Et vas apropar a la que sempre havia estat la teva preferida, aquella de fulles fines que s’obrien com un ventall. La vas tocar amb dos dits, amb la diplomàcia d’algú que sap que potser ja no hi ha res a fer. La fulla, com de paper vell, es va esmicolar. Un gest de tristesa. Però no era només per la planta. Era tot el que representava, el temps que passa sense que te n’adonis, les coses que es deterioren mentre tu ets en un altre lloc, la impossibilitat de ser a tot arreu. Aquella planta havia estat un petit compromís, una promesa silenciosa de cura. Vaig obrir la finestra. L’aire que va entrar era tebi, gairebé inútil, però va moure una mica les cortines. Jo també vaig respirar. I en aquell moment, enmig de la calor persistent i les plantes mig mortes, vaig percebre una mena de pausa.

Vaig recordar les nits llargues, les converses que semblaven tenir més profunditat perquè el temps era més lent. Les passejades sense pressa, les hores en què no pensaves en res concret. Va aparèixer una mena de punxada estranya feta d’una barreja de nostàlgia i, alhora, de culpa. Nostàlgia per allò que havies viscut. Culpa per allò que havies deixat enrere. Un silenci dens, però no hostil. Un silenci que semblava dir-te que podies descansar, que podies tornar a començar, perquè ara, en aquell pis massa calent, amb les plantes que et recordaven la teva absència, apareixia la gosadia de tornar a començar.

Quan vas tornar al menjador, la llum havia canviat lleugerament. El sol començava a baixar, i la calor, tot i persistent, semblava menys agressiva. Vas mirar el pis amb uns ulls diferents. No era només un espai. Era un reflex. Un mirall de com havies viscut. I en aquell mirall, hi vas veure tant el desgast com la possibilitat. De reprendre allò que hi ha a la ciutat, teatres, cinema i, sobretot, metges diversos -que no s’han esvaït-.

Em vaig tornar a apropar de nou a les plantes. Algunes potser es podrien salvar. Altres no. Però en aquell moment, el que importava no era el resultat, sinó el gest. El gest de tornar a tenir-ne cura. De tornar a estar present. De tornar a ser aquí. I mentre regaves amb una paciència nova, vas sentir que, malgrat la calor, malgrat el desajust, malgrat la fragilitat de tot plegat, hi havia un lloc dins teu que començava a acomodar-se.

Un lloc on, potser, feia temps esperant que tornessis.

Festa Major reubicada.

 

Comença la festa major de Sant Joan de les Abadesses. Ja se senten els cops rítmics en l’eco dels carrerons a la Vila Vella. Grups volent triomfar, amb ganes de ser-hi i de destacar. Hi trèiem el cap fins que el ritme s’apodera de les pedres. Ho reconec, ja no estem per assajos ni per cops excessivament rítmics si no són més cordials, estem per a un frenesí més cadenciós. Passem per l’espai on tradicionalment s’instal·len les atraccions arribades de la festa major d’Olot. Els anys que coincideixen ambdues festes majors en el calendari hi ha menys parades i estris per al gaudi infantil i adolescent a Sant Joan de les Abadesses. Enguany podem confirmar la progressiva conquesta del perfum de patata fregida amb quètxup imposant-se per les raconades del poble. Festa major, doncs!

Un any més, ja són uns quants, condicionat per la manca de seguretat arquitectònica d’un edifici a la vella i tradicional plaça Major, la de les voltes, on s’edifica l’ajuntament en un dels costats. Les pedres d’aquest indret han envellit malament sense dignificar-se per les batzegades dels anys. Aquest edifici senyorial barroc, al mig del centre històric, pertanyia a una antiga família que l’ha cedit a l’església, al Bisbat de Vic. Un espai singular, ara està en un estat ruïnós. Part de la plaça, on s’hi celebren actes emblemàtics sobretot per la festa major, s’hauran de traslladar, ja que mitja plaça està barrada per una xarxa protectora. Com diu l’alcalde a l’escrit adjunt a la programació, alguns actes s’hauran de reubicar. Un dels més significatius i emblemàtic és el conegut com a Ball dels Pabordes entre d’altres.

El bisbat de Vic ha anunciat que ha pres la decisió de rehabilitar l’edifici sencer. Aviat presentarà un projecte per reformar-lo. De tota manera, els religiosos remarquen que mai s’han desentès de Can Blanxart, sempre han tingut la voluntat d’arribar a un acord. Al 2023, existia algú interessat a comprar l’edifici. Ara haurien arribat a la conclusió que no poden continuar així. Si l’ajuntament els ho autoritza, podem començar les obres a mitjan setembre. Des de la Casa de la Vila asseguren que unes actuacions d’aquesta magnitud poden trigar molt de temps i abans han de donar llum verda des del Departament de Cultura, en tractar-se d’un bé cultural d’interès local.

Els veïns de la Vila Vella de Sant Joan de les Abadesses han penjat un seguit de cartells sota les voltes de la mateixa plaça, on s’explica el conflicte amb detall i per què demanen la reobertura amb seguretat de l’espai. Fa temps que l’amenaça d’ensorrament de l’edifici és una evidència. Ara més. Raó per la qual s’ha condemnat part de la plaça amb una tanca de contenir ramats. Aquesta deu ser la raó per com el rector de la vila ha tret el cap al reportatge televisiu, per contenir el ramat de fidels emprenyats amb la poca consideració -i determinació- del bisbat de Vic amb el poble santjoaní rere d’aquest afer.

El col·lapse d’aquest espai incideix en la vida comercial propera i en la dels veïns més immediats. Un tap urbanístic que no depèn pas del consistori, sinó de la propietat. Ara mateix el propietari, a raó d’una descendència, és el bisbat de Vic. Esperem que la immediatesa anunciada pel clergat ho sigui, de ràpida i eficaç. Que permeti aixecar les limitacions de pas i l’ús social dels actes que s’hi apleguen al llarg de l’any.

Festa major “reubicada”, ho diu la màxima autoritat local, l’alcalde. Com si el puzle anyal festiu s’hagués de recompondre. Un situar què i com? El programa festiu ha apamat els nous espais per mesurar-ne l’impacte dels mesells amb els reconciliadors. Tot sortirà bé comptant els mateixos passos dels balladors en altres ubicacions. En la presentació del programa festiu s’alerta com es veurà modificada la missa dominical. Tradicionalment, els balladors practicaven una petita demostració durant l’acte religiós de festa major, un breu contrapàs interpretat pels pabordes balladors. Un gest que enguany s’ha suprimit de la celebració. Una petita protesta acompanyada de samarretes ben dibuixades reivindicant la decepció i el trencament dels esdeveniments de sempre.

Bona festa major! Bon ball de Pabordes!

 

 

Drons descontrolats.

 

Comença el nou curs amb molts dubtes i prou incerteses. Massa coses per solucionar sense la voluntat justificable i entenedora dels causants, sense poder-hi fer o contradir massa aspectes per part dels perjudicats. El cabdell està molt embolicat. Mirar i intentar entendre què succeeix ens passa per sobre. Veurem com comença el curs. Hi haurà vaga a Catalunya el primer dia d’iniciar-lo? Si tirem cap al sud colonialista topem amb la gestió del cas de Ceuta. Si mirem Europa és possible que un dron rus ens torni bornis. Si girem el cap a occident ens arriben les ones virulentes de l’administració Trump i els seus sequaços fent-li costat. Resumint, abans d’acabar, quin embolic!

Em privaré prou d’analitzar els tripijocs amb què els mitjans ens volen estabornir. Perquè el culpable absolut és el president del govern, en Pedro Sánchez, un enemic -no sé si personal- de l’emperador Trump i altres satèl·lits que orbiten al seu costat per fer-lo fora amb un cop de porta contundent com més aviat millor. Al ben plantat president li resten pocs tirs lliures per guanyar la fermesa d’aquest odi visceral que suscita. Veurem com acaba aquest afer tan difícil de vèncer com és la sobirania de les ciutats autonòmiques africanes. Ceuta va molt més enllà del grup d’infiltrats instal·lats pels carrers sense la voluntat de tornar al país d’origen.

Fer un cop d’ull a les notícies que ens arriben és tan perillós com mirar al cel mentre t’esclafa un dron rus sense bandera. Encara no sabem del cert qui ha estat el promotor d’aquesta ferotge invasió. Posar-se de costat amb el capitost marroquí tampoc és una bona maniobra quan aquest monarca amb poder real -reial també- va del bracet i aprofita els successos per donar la raó al del serrell color taronja mecànica. El Marroc té les cartes marcades, això sembla, al rei dels excessos no li fa cap mena de vergonya com els súbdits marxen d’un país sense cap esperança. A Europa es viu millor encara que hagis de treballar en allò que ningú vol.

Millorar vol dir tenir esperances, vol dir un mínim de progrés per enviar diners a qui no han marxat encara cap a una Europa que grinyola. D’on surten els treballadors de moltes empreses? Europa s’ha tornat vella. És un museu a espigolar. És, una vegada més, l’objecte a abatre. Europa, ara mateix, té un pes relatiu per defensar-se a si mateixa. Tenim la guerra per veïna si un dron rus sense marca passa volant per l’horitzó europeu proper. Els xinesos, llunyans i orientals, han tocat i esfondrat el mercat de vehicles europeus. Grans marques alemanyes acomiadant exèrcits de treballadors. Alemanya, que sí ha vist la silueta dels drons russos en algun aeroport del país, s’ho mira amb estupor.

En diuen geopolítica, però la voluntat de convertir Europa en un parc d’atraccions no requereix pas d’obres ni moltes reconstruccions. Només calen reparadors, entesos en història i intèrprets ben alliçonats. El Vell Continent no se sosté. En podríem dir ancià continent sense una demografia jove per cobrir tots els llocs de treball necessaris. Aquesta és la gran basa d’aquest moviment nouvingut delint-se per les condicions de treball i les oportunitats ofertes als nous bàrbars de l’imperi romà. Dir que vivim la decadència del nostre domini potser no és massa agosarat des de l’hegemonia en un procés de desgast estructural mentre perdem de manera gradual el poder econòmic, militar, polític i la influència global.

Americans, russos, i xinesos. La nova tríada que mana i estableix les inèdites regles ja definides. Perquè l’ataronjat dirigent es mostra tan obscenament inqualificable respecte del món, també en les relacions amb el dirigent rus. El xinès ens observa amb ulls orientals. Vivim abstrets. Perquè Ceuta no hauria de cedir davant de la protecció americana. Enmig, un Pedro Sánchez envoltat de poderosos enemics navegant amb iots i banderes espanyoles pels verals de la ciutat autònoma. Si Espanya es va lliurar al Marroc en aquell espai immens del Sàhara, podrà contenir la immigració descontrolada d’una jornada on van entrar més persones que no pas els que hi habiten des de sempre? Això pinta malament mentre el rei marroquí es passeja en un iot dels cars proper a les costes de Ceuta.

Per ara, em preocupa, si el dia proper d’inici de les classes, els mestres faran vaga o no?  Tant com les tempestes de pedra gruixuda, la calor extrema o els focs. Uns drons meteorològics sense tripulació.

Bon curs!