A l’ombra del monestir, vaques remugant.

 

Quan les vaques, que han pujat a la muntanya aquest estiu, es fan enrere, és quelcom preocupant. L’herba amb què comptaven des de fa molts anys per pasturar durant aquests mesos no existeix o la seva qualitat la converteix en impaïble. No em posaré pas en contextos difícils de justificar parlant del canvi climàtic. Que un rumiant decideixi per iniciativa pròpia tirar muntanya avall és un desastre. Anomenem-ho com us plagui. La calor, amb els focs en determinats indrets, fan pensar que quelcom no rutlla. Mireu les notícies amb què obren la majoria d’informatius. Hi afegeixen -arrodoniments divulgatius- l’incendi proper a Bordeus. Un desastre més que pot trigar setmanes o mesos a tenir-lo controlat del tot.

Això del canvi climàtic té aires de ser cert produint efectes nefastos. Hem de veure com la humanitat decideix posar-se d’acord solucionant quelcom tan molest. Un neguit comparable, per la repercussió i l’abast, pot arribar a ser la privatització del campionat del món de futbol. Els països europeus ja s’han posicionat, donen suport al boicot al Mundial com a protesta per la venda de participacions a inversors privats. ¿En Trump hi ha olorat el volum de negoci de la iniciativa? Per ara el mundial femení que se celebraria al Brasil  i el masculí del 2030 celebrat conjuntament entre Espanya, Portugal i el Marroc no comptarien amb la resta de les seleccions d’Europa. Estarem atens en l’anàlisi de la jugada sota les indicacions del VAR, l’equip de jutges que revisen les jugades dubtoses des d’una sala amb pantalles -la manera com s’ha reunit el futbol europeu per donar suport a l’obstrucció-.

Tot esmentant el Marroc, ja hi ha víctimes mortals i milers d’entrades en un espai breu de temps a Ceuta. Aquesta matinada grups de marroquins i d’algerians s’han llançat al mar per intentar arribar nedant al litoral ceutí. Diuen que milers de persones han arribat per mar fins a la tanca fronterera i han saltat les barreres de protecció. ¿Fugen de la calor estacional del Marroc per arribar al foc estabilitzat d’Àvila, Madrid i Toledo? El president Sánchez, de vacances d’estiu després del tradicional despatx amb el monarca a Palma de Mallorca, ja ha confirmat una resposta immediata a la situació. El ministre de torn hi viatjarà d’urgència a la ciutat autònoma. Quin estiu!

Parlant de Madrid, avui la comunitat ha determinat de desfer-se de l’àtic de molts metres quadrats comprat com a “oficina temporal” per al govern de la presidenta Isabel Díaz Ayuso. Han passat hores des que una informació periodística havia exposat públicament aquest fet. Lleig, poc justificable, això d’un àtic en un barri selecte de la ciutat mentre la província se socarrima i el cel té un color plumbi cendrós, no lliga pas amb les bones intencions finançades per la ciutadania. Coses de la política que ens allunyen de les benintencionades intencions d’alguns dirigents. Tornant a terres ripolleses, l’alcaldessa de Ripoll té, com a mínim, difícil de justificar el nomenament d’una filla com a agent de la Policia Local del municipi. L’alcaldessa Sílvia Orriols confirma que no va intervenir en el procés de selecció. És, assegura, una polèmica que s’ha generat només per “desprestigiar-la”. La filla no ha estat “col·locada”, sinó que va obtenir “la millor nota en un procés reglat i impol·lut”.

No entraré pas en la sensació preocupant per la situació a l’Orient Mitjà. Ho deixo estar ací. La mort de civils, la destrucció que ens arriben també pels mitjans són un altre desastre. Un fet habitual i recurrent deixant d’esdevenir primera notícia. Ho són els focs, per ara. El símbol letal de flamarades cremant massa persones. Ho és la guerra i ho són els seus efectes. Avui un míssil -rus?- s’ha estavellat a Polònia. Després del breu parèntesi, les hostilitats han tornat amb força a l’Orient Mitjà. Una escalada del conflicte encara amb més actors marcats per la ferotge tensió militar. 

Al costat del monestir tanco els ulls, sento com les vaques remuguen. Escolto amb deteniment, m’arriben els batecs del rellotge sense esfera al campanar, retrucs compassats d’esquella rítmica. Parant molt l’orella, escolto el piular somort dels ocells, indefinits, camuflats entre el brancatge espès encara dels castanyers bords amb un gat estàtic assetjant-los.

Bon estiu!

Dues estrelles.

 

En Donald Trump ha sortit a la pel·lícula del mundial de cos present en la final, al lliurament de la copa. També va tenir el seu moment anterior d’àrbitre -refeere absolut- interferint la decisió d’un professional respecte d’una targeta anul·lada per intercessió del mandatari. Qui coneix més bé l’esport que no pas ell mateix? En Trump va confirmar que va trucar al president de la FIFA, Giovanni Vincenzo Infantino, per tal de revisar la polèmica tarja roja.

La infracció suposava la suspensió del futbolista de la selecció estatunidenca en el següent partit. La pena va estar revisada i perdonada. Tanmateix, en Donald, en una conferència de premsa al Despatx Oval, ha admès la trucada a Infantino. Quelcom que diversos mitjans ja havien anunciat. “He parlat amb Infantino. Vaig veure el partit, m’agrada l’esport, entenc d’esports, això no ha estat vermella, no era ni falta”. Amb aquesta loquaç severitat es va permetre indultar el considerat millor jugador de la selecció americana superada i desqualificada per un resultat important en contra de Bèlgica per 4 gols a 1. Quelcom que ha minimitzat la intrusió megalòmana en excés al món de les pilotes d’un expert que va haver de suportar com l’equip guanyador, Bèlgica, es rifava les dèries dansarines del Trump imitant els saltirons amb què aquest ens afalaga sovint.

El moment estel·lar el va ostentar en el lliurament de la copa del món a Espanya. Es va poder veure anticipadament l’emperador nord-americà rere d’un vidre blindat saludant al rei, en Felip VI, i al president espanyol, en Pedro Sánchez. Cordialitat i moments grandiloqüents del president americà pretenent endur-se’n un bon tros del protagonisme. L’amic Infantino se’l va emportar més enllà de la primera línia dels focus mediàtics mentre la selecció no aixecava finalment el trofeu de campions del món sense en Trump emmirallat a l’objectiu, tan proper com si fos l’entrenador. Cal constatar la presència de la presidenta mexicana i del president del Canadà. Però no en Pedro Sánchez que ja estava representat a l’acte pel monarca espanyol. Tampoc hi ha assistit en Xerrac Milei, el president argentí abraçant suposades supersticions amb la vergonya final per la rabiüda derrota dels de la Pampa.

Geopolítica i pilotes, com les d’en Trump, en un campionat mundial on hem assistit també a la reivindicació de les Illes Malvines per l’Argentina. La política, els convidats famosos, les estrelles diverses afegint als estadis l’abast del moment. Quelcom gruixut, amb molta audiència -i pauses per a la hidratació- han convertit el succés en quelcom transcendent. Els ingenus proposem la millora simbòlica per a la pau en el supòsit de campionats regulars -quan es consideri oportú- per solucionar conflictes des del punt de penal. Imaginem el gloriós repte esportiu entre la selecció russa contra la d’Ucraïna. A quant es podrien revendre les entrades per a una competició entre Israel i Palestina? I en Trump, lliurant el trofeu ballant a cor què vols i resolent els problemes mundials a cops de peu. Bravo, Donald!

Posats a somiar, penso en el conflicte entre la selecció espanyola i una de catalana per refer algunes diferències tradicionals. La intervenció dels jugadors en ambdós campionats mundials assolits s’ha fonamentat en el pes específic d’alguns components, com el gol decisiu en la final a les pròrrogues definitives, han estat obra important -o clau- dels elements que militen d’ordinari al Barça. Els somiadors impetuosos no deixen de veure el suposat equip català lluitant en una final. Un xut precís d’en Lamine Yamal ajuntant cultures i credos, una utopia que per ara no veurem pas concretada si ens afegim als criteris balompèdics esmerçats pel senyor Mariano Rajoy.

Ara sí, ja tenim dues estrelles -o dos estels al catàleg Michelin- de les seleccions que les poden lluir al pit, una distinció de prestigi i de categoria esportius.

 

 

Estassabarders.

 

Un dels plaers d’aquest estiu massa escalfat en general és viure al Prepirineu, al Ripollès o a Sant Joan de les Abadesses. Als vespres o a les matinades fa goig no haver de posar-se a l’empara d’un ventilador. Passa una fresca regalada, com deien abans, amorosint els ambients. Alguna tarda hem vist caure quatre gotes comptades, només quatre, recordant-nos com la pluja existeix encara que només sigui per remullar just els carrers. 

Un contrast, vistos els focs socarrimant espais naturals i confinant poblacions. Ai, el foc! Enguany, excepcionalment perillós per la quantitat de vegetació acumulada. Parleu amb gent del país lligada a un passat de pagès per tal de significar la quantitat de vegetació, de bosc, que s’ha escampat arreu pels vessants muntanyencs. Els veureu mostrar la línia des d’on hi havia camps amb escassos arbres i algun matoll a les margeres, fites vegetals marcant el trencaclosques dels camps i de les propietats diverses, avui barrejats en una espessa textura frondosa.

El trencadís dels conreus diversos ha estat abandonat a l’engròs. Els camps i les feixes han estat envaïts per la boscúria i el sotabosc en una clapa verda enfilant-se per tots els racons de la muntanya fins aquell punt en el qual ja no hi ha arbres, ací s’inicien les pastures d’estiu per als migrats ramats de vaques i d’ovelles que encara hi passen durant la temporada d’estiu. Des de la perspectiva de casa observo com de pelades estan les muntanyes més enlairades amb el Taga, el cim singular de la contrada, sense arbres. El pi negre és l’espècie fronterera que anuncia com els punts més enlairats només tenen herba, eren les pastures estivals.

No ha passat mig segle, cinquanta anys, que encara se sentia a parlar -en vivien- de mossos en general a pagès, vaquers, pastors, eugassers i porcaters que menaven per torns els llocs diferents i ben organitzats on el bestiar es cruspia el sotabosc. D’aquest estat de coses, fa menys de cinquanta anys, els boscos eren explotats al mil·límetre podant les branques baixes dels arbres per fer llenya. ¿Quants arbres morts pel vent i altres circumstàncies fan vida inútil allí on s’han extingit sense treure’n profit? De l'arbre caigut no tothom en fa llenya.

Els avis savis predicaven que el bosc no vol veure ni l’amo. Deixar la natura fent via per obtenir alts i molsuts exemplars allunyant els animals que es menjaven o malmetien els plançons de pi o d’alzina. Però no els pastors i vaquers que estaven per tenir espais amples sense destorbs. Camps ben nets on creixia el mar verd on pasturar la vacada i les eugues. Aquests savis -aquells avis- encara tenen al cap com alguns pastors encenien espais per convertir-los en camps de pastura sense noses arbòries. Maneres d’entendre i afavorir els profits particulars de cada gremi. Els del bosc i els de la pastura. La guerra que posava en bàndols diferents les civilitzacions de caçadors versus la dels agricultors.

Eren dies, aquells, d’escopeta o d’estassabarders. Del cop oclusiu i letal d’una escopetada com un cop de destral a l’estassabarders, una eina agrícola de mànec llarg que portava a l’extrem un podall ferm per aclarir el sotabosc, tallar bardisses -barders- o desbrossar camins. Una eina manual, impulsada pel suc de fesols i per la botifarra, que mantenia els camps lliures de boscams inútils. Quantes cases o cabanes vivien més allunyades dels focs malintencionats causats per aquells pastors experts a fer anar aquesta andròmina, els estassabarders.

Ja veurem com les autoritats, jutges de l’escopetada o de l’estassabarders, planifiquen les directrius per posar seny -i recursos- al lamentable estat; el que es denuncia cada vegada que el foc treu rabiosament el cap per les nostres contrades. Feia temps que no sentia la raonable sentència -ja em perdonaran els ecologistes urbans- que, potser, cal arrencar la maldat de la terra per les arrels. Caldria sembrar més arbres al Ripollès quan en tenim un excedent temerari?

 

Pedalades de gol.

 

L’esport rodola fent tombs, la selecció guanya el partit per 3 a 0 contra Àustria mentre el Tour 2026 inicia el rodatge a la Sagrada Família. Trams de carretera catalans tallats per la serp -en aquest cas de color groc- tot pedalant pels indrets del Vallès, d’Osona o del Ripollès. L’impacte generat supera les previsions malgrat el desori comercial en alguns emplaçaments o establiments afectats i propers al temple d’en Gaudí. Vist de prop és un gest que agermana la vaticana religió amb el credo esportiu empenyent a cops de peu la divina pilota cap al cel dels campions. Gol!

Tenim constància d’esports precolombins passant-se una feixuga pilota sense emprar les mans ni els peus. Una antiga pràctica esportiva amb significacions de caràcter cosmològic -rituals- que s’empraven per resoldre conflictes o com ofrenes on alguns davanters centrals deixaven la pell per veneració. Aquest mundial vigent torna a tenir la seu -Estats Units i Canadà al marge- en alguns estadis mexicans on es podrien refer els reptes mesoamericans d’una tradició situada molt enllà en el decurs de la història, als tres mil cinc-cents anys. Per pura justícia poètica podria esdevenir que el porter mexicà s’erigís en l’heroi de  la classificació amb un cop de maluc afortunat a l’astral sessió definitiva dels penals.

Amb menys celebritat històrica ho tindran en Tadej Pogačar com el gran favorit per emportar-se el triomf ciclista sumant el seu cinquè títol. El principal rival capaç de guanyar-lo pot ser el danès Jonas Vingegaard, recent vencedor del Giro d'Itàlia. Veure’ls pedalar, estiregassat des del sofà fent la digestió, cansa. Enguany el Mundial de futbol simultanieja la pedalada amb el passi rodó que pot acabar en gol. Posats a somniar en la globalització dels esdeveniments esportius actuals, el Mundial de futbol i el Tour, faig els ciclistes enfilant ports andins per arribar el primer al Temple del Sol en lloc de passar per davant del monestir de Ripoll. 

Tot arribarà o ja ho ha fet. Per ara el nombre de catalans a la selecció espanyola i l’engegada del ciclisme gal a Barcelona ho fan més possible. Imantats atrets pel magnetisme creixent de la Sagrada Família acabada de coronar amb la creu de la Torre de Jesús beneïda pel Papa. El lliurament de la Medalla d’Or i dels Premis Triennals de la Unió Internacional d’Arquitectes han estat moments rellevants del Congrés Internacional d’Arquitectura 2026 també celebrats al temple. L’esdeveniment ciclista actual s’hi ha acostat, a l’ombra d’aquest nou símbol de pedra encara per acabar. Som en aquell moment polivalent d’una edificació molt singular a Barcelona ciutat.

Dos actes esportius competint per obtenir el ressò que els correspon. Podríem agermanar-los com el futbol inèdit de pedalada. Esportistes contendint en àmbits ben diferents. Assistim, doncs, a la possibilitat -com les naus de la Sagrada Família- d’emprar-se segons la litúrgia mediàtica que s’escaigui, en aquest cas amb un porter enfilant-se amb bicicleta a les xarxes -o a les grues- del temple.

Immersos en la fe esportiva d’aquests dies d’emissions televisives encavalcades tot i que horàriament no es programin a la mateixa franja. Barcelona esdevenint l’epicentre mundial de la bicicleta amb milers d’afeccionats. L’Andrés Iniesta cavalcant el món de les dues rodes. Al calendari, el campionat del món de ciclisme s’ha traslladat al setembre per estalviar l’atracció generada pel campionat de futbol.

Amarats per l’esportivitat ecumènica dels dies, us previnc, al marge de les relliscades, de les targetes roges infernals.