Dues estrelles.

 

En Donald Trump ha sortit a la pel·lícula del mundial de cos present en la final, al lliurament de la copa. També va tenir el seu moment anterior d’àrbitre -refeere absolut- interferint la decisió d’un professional respecte d’una targeta anul·lada per intercessió del mandatari. Qui coneix més bé l’esport que no pas ell mateix? En Trump va confirmar que va trucar al president de la FIFA, Giovanni Vincenzo Infantino, per tal de revisar la polèmica tarja roja.

La infracció suposava la suspensió del futbolista de la selecció estatunidenca en el següent partit. La pena va estar revisada i perdonada. Tanmateix, en Donald, en una conferència de premsa al Despatx Oval, ha admès la trucada a Infantino. Quelcom que diversos mitjans ja havien anunciat. “He parlat amb Infantino. Vaig veure el partit, m’agrada l’esport, entenc d’esports, això no ha estat vermella, no era ni falta”. Amb aquesta loquaç severitat es va permetre indultar el considerat millor jugador de la selecció americana superada i desqualificada per un resultat important en contra de Bèlgica per 4 gols a 1. Quelcom que ha minimitzat la intrusió megalòmana en excés al món de les pilotes d’un expert que va haver de suportar com l’equip guanyador, Bèlgica, es rifava les dèries dansarines del Trump imitant els saltirons amb què aquest ens afalaga sovint.

El moment estel·lar el va ostentar en el lliurament de la copa del món a Espanya. Es va poder veure anticipadament l’emperador nord-americà rere d’un vidre blindat saludant al rei, en Felip VI, i al president espanyol, en Pedro Sánchez. Cordialitat i moments grandiloqüents del president americà pretenent endur-se’n un bon tros del protagonisme. L’amic Infantino se’l va emportar més enllà de la primera línia dels focus mediàtics mentre la selecció no aixecava finalment el trofeu de campions del món sense en Trump emmirallat a l’objectiu, tan proper com si fos l’entrenador. Cal constatar la presència de la presidenta mexicana i del president del Canadà. Però no en Pedro Sánchez que ja estava representat a l’acte pel monarca espanyol. Tampoc hi ha assistit en Xerrac Milei, el president argentí abraçant suposades supersticions amb la vergonya final per la rabiüda derrota dels de la Pampa.

Geopolítica i pilotes, com les d’en Trump, en un campionat mundial on hem assistit també a la reivindicació de les Illes Malvines per l’Argentina. La política, els convidats famosos, les estrelles diverses afegint als estadis l’abast del moment. Quelcom gruixut, amb molta audiència -i pauses per a la hidratació- han convertit el succés en quelcom transcendent. Els ingenus proposem la millora simbòlica per a la pau en el supòsit de campionats regulars -quan es consideri oportú- per solucionar conflictes des del punt de penal. Imaginem el gloriós repte esportiu entre la selecció russa contra la d’Ucraïna. A quant es podrien revendre les entrades per a una competició entre Israel i Palestina? I en Trump, lliurant el trofeu ballant a cor què vols i resolent els problemes mundials a cops de peu. Bravo, Donald!

Posats a somiar, penso en el conflicte entre la selecció espanyola i una de catalana per refer algunes diferències tradicionals. La intervenció dels jugadors en ambdós campionats mundials assolits s’ha fonamentat en el pes específic d’alguns components, com el gol decisiu en la final a les pròrrogues definitives, han estat obra important -o clau- dels elements que militen d’ordinari al Barça. Els somiadors impetuosos no deixen de veure el suposat equip català lluitant en una final. Un xut precís d’en Lamine Yamal ajuntant cultures i credos, una utopia que per ara no veurem pas concretada si ens afegim als criteris balompèdics esmerçats pel senyor Mariano Rajoy.

Ara sí, ja tenim dues estrelles -o dos estels al catàleg Michelin- de les seleccions que les poden lluir al pit, una distinció de prestigi i de categoria esportius.