Setembre calorós.

 

No marxa la sensació ambiental de calorada fora de temps, just quan inaugurem la tardor d’aquest 2026. Dormir sense una mínima manta o sota del llençol és, ara, quelcom normal. Com l’estat acalorat de les plantes que ens esperaven a ciutat, assedegades, massa. Resten els testos de fulla gruixuda i els cactus, habitants acostumats dels dies que corren. Ja no és l’hort sense mongetes tendres o les tomates que no arriben, són també les aixoplugades flors casolanes que, enguany, no han sobreviscut al temps de vacances a ciutat.

De tornada al pis, la primera cosa que vaig notar no va ser la temperatura, sinó una mena de buit. Un buit subtil, gairebé diminut, però que em va recórrer el cos com una bufada d’aire que no hauria d’existir en un setembre tan tòrrid. Era una sensació d’haver estat fora massa temps, d’haver deixat un espai en una pausa que ara es reprèn amb una lentitud ambigua. La llum del menjador, filtrada per les cortines, és d’un groc esborrat, com si també ella hagués patit la calorada. Vaig respirar profundament, intentant reconèixer l’olor del pis, però hi havia alguna cosa diferent -deixem la pols al marge-. Una olor sense espai, de terra càlida- com si les parets haguessin absorbit el sol durant setmanes.

La pols i el lleu abandó contrasten en la mirada poèticament empolsinada. És la remor dels pisos que mig abandones durant un període de temps. Perquè aquella olor de pis també tenia quelcom de fortor, de certa renúncia tot i no haver obert encara la nevera i el congelador on algun pot encetat encara navegava, -com practicant surf sense massa ones- en la solitud estival.

Vaig deixar els paquets a terra amb un soroll que va retrunyir massa fort. Sorprès per com de rar podia ser tornar a un lloc que coneixes de memòria i sentir-lo com si fos un espai nou. Les plantes em van rebre amb una mena d’acusació muda. Les fulles gruixudes resistien, sí, però les flors… les flors havien renunciat feia dies. Et vas apropar a la que sempre havia estat la teva preferida, aquella de fulles fines que s’obrien com un ventall. La vas tocar amb dos dits, amb la diplomàcia d’algú que sap que potser ja no hi ha res a fer. La fulla, com de paper vell, es va esmicolar. Un gest de tristesa. Però no era només per la planta. Era tot el que representava, el temps que passa sense que te n’adonis, les coses que es deterioren mentre tu ets en un altre lloc, la impossibilitat de ser a tot arreu. Aquella planta havia estat un petit compromís, una promesa silenciosa de cura. Vaig obrir la finestra. L’aire que va entrar era tebi, gairebé inútil, però va moure una mica les cortines. Jo també vaig respirar. I en aquell moment, enmig de la calor persistent i les plantes mig mortes, vaig percebre una mena de pausa.

Vaig recordar les nits llargues, les converses que semblaven tenir més profunditat perquè el temps era més lent. Les passejades sense pressa, les hores en què no pensaves en res concret. Va aparèixer una mena de punxada estranya feta d’una barreja de nostàlgia i, alhora, de culpa. Nostàlgia per allò que havies viscut. Culpa per allò que havies deixat enrere. Un silenci dens, però no hostil. Un silenci que semblava dir-te que podies descansar, que podies tornar a començar, perquè ara, en aquell pis massa calent, amb les plantes que et recordaven la teva absència, apareixia la gosadia de tornar a començar.

Quan vas tornar al menjador, la llum havia canviat lleugerament. El sol començava a baixar, i la calor, tot i persistent, semblava menys agressiva. Vas mirar el pis amb uns ulls diferents. No era només un espai. Era un reflex. Un mirall de com havies viscut. I en aquell mirall, hi vas veure tant el desgast com la possibilitat. De reprendre allò que hi ha a la ciutat, teatres, cinema i, sobretot, metges diversos -que no s’han esvaït-.

Em vaig tornar a apropar de nou a les plantes. Algunes potser es podrien salvar. Altres no. Però en aquell moment, el que importava no era el resultat, sinó el gest. El gest de tornar a tenir-ne cura. De tornar a estar present. De tornar a ser aquí. I mentre regaves amb una paciència nova, vas sentir que, malgrat la calor, malgrat el desajust, malgrat la fragilitat de tot plegat, hi havia un lloc dins teu que començava a acomodar-se.

Un lloc on, potser, feia temps esperant que tornessis.