Hi ha polítics que fan d’una victòria electoral un contracte limitat en el
temps i existeixen els que la confonen amb una patent de corsari. Donald Trump
sembla sentir-se més còmode en la segona categoria. Resulta especialment
revelador que ara admeti que una de les polítiques estrella del seu segon
mandat, com són les deportacions massives de migrants, s’ha convertit en un
problema polític. Una conclusió sorprenent. Sobretot perquè les imatges de
detencions als carrers, les irrupcions als domicilis i la constant exhibició de
força no semblen pas un error de càlcul, sinó l’essència -planificada- del
mateix projecte.
Les urnes, tanmateix, tenen una virtut que les corts d’aduladors no pateixen,
acostumen a apropar-se a la veritat. I la certesa és que una part significativa
de l’electorat ha decidit recordar al president que governar no consisteix
només a satisfer els instints més viscerals dels escolans que l’assisteixen a
missa. Hauria estat un bon exercici previ entendre fins on està disposada a
arribar una societat democràtica abans de sentir vergonya del seu propi reflex
a dins i a fora del mateix estat.
A en Donald Trump li queden encara dos anys de mandat. Serà un temps per
rectificar o per aprofundir en els errors. En Trump haurà de decidir si
interpreta el desastrós resultat electoral com una advertència o com una
incomoditat electoral -coses de l’estadística-. Esperem que no confongui la
contundència en ideologia perquè confon la crítica, qualsevol, a una invitació
a ser encara més implacable. La democràcia pot tenir aquesta mena d’ironia. Els
ciutadans que et lliuren el poder a les urnes són perfectament capaços de
recordar-te que no te l’han regalat. La confiança democràtica no és, doncs, una
propietat privada, tampoc és una concessió a perpetuïtat. Podríem dir que es
tracta d’un préstec revocable, Sr. Trump.
Els antics forners catalans resolien l’aritmètica del quilo de pa amb la
torna, un bocí de coca dolça que arrodonia el pes exacte a la bàscula. La torna
d’aquestes eleccions no ha estat cap tros de coca endolcida per fer el pes. Jo
diria que no ha existit, ja que la mercaderia que es venia a pes no arriba
exactament al grau demanat. Ha succeït allò que les democràcies madures
acostumen a fer quan detecten excessos, corregir. Una correcció feta amb un
tros de paper i no de coca ensucrada. Amb la papereta.
El més interessant de tot plegat no és el càstig electoral en si mateix,
sinó la derrota simbòlica que representa. Perquè hi ha revessos que no
derroquen governs, però sí que esberlen relats. En Trump havia edificat bona
part del seu relat en una idea tan simple com poderosa, la mà dura mai té
costos polítics. Una apreciació prou testosterònica, Donald! Potser ha tingut
temps per rumiar-hi... Ara hauria de saber que sí!
Ni els eslògans repetits fins a l’extenuació -tan abundants com els milions
de l’Elon Musk-, ni les posades en escena escèniques, ni el soroll permanent a
les xarxes socials poden alterar el fet elemental. Quan arriba el moment en el
qual els votants deixen d’escoltar allò que un líder proclama i que comencen a
jutjar allò que realment fa. Un examen que acostuma a ser molt més sever que
qualsevol entrevista amable o qualsevol míting entre partidaris.
Això deu haver estat el que acaben de recordar les urnes a l’home del
serrell color pastanaga. Governar no és ocupar l’escenari. És respondre davant
del públic i dels periodistes. A en Trump li deu haver succeït. De vegades,
quan s’encenen els llums de la sala, els aplaudiments no són tan sorollosos com
esperaves.
