La Barcelona acollidora que ens expulsa.

 

Corria la segona meitat dels vuitanta a Barcelona. Només calia alçar la vista: balcons amb cartells, finestres amb promeses, façanes que anunciaven pisos com qui anuncia un futur. Barcelona es venia, literalment. I nosaltres, enmig d’aquell mercat obert, vam comprar el pis on encara vivim. Segurament el negoci més rendible de la meva vida, si algun dia ens plantegéssim revendre’l.

Tot va començar a canviar amb la confirmació olímpica de la ciutat. Va estar la primera medalla preolímpica, una pujada “raonable” de preus per obrir la porta a una altra ciutat, més cara, més desitjable, però una mica més lluny de la gent que hi vivia. Eren altres temps. Hi va haver gent informada -o temerària- que es va enfilar al tren d’aquelles “oportunitats”.

Avui comprar un pis és un privilegi. Els joves -preparats o no- saben que en les condicions actuals, adquirir un lloc on residir, és una proesa. I llogar, encara més. On són els habitatges que ho permeten? Els pisos socials no resolen res perquè l’oferta “raonable” és escassa a Barcelona, i igual de minsa a Madrid, a les Illes, a València...

Les ciutats atrauen la població mentre les corones metropolitanes s’eixamplen com els cercles concèntrics per un cop de roc a les ones encalmades del mar. El Sistema Tarifari Integrat dibuixa set anells que expliquen, sense voler-ho, set maneres de ser expulsat del centre. Rodalies, amb el seu estat actual, és una metàfora involuntària, la d’una mobilitat que ja no camina, una oportunitat que ja no arriba a distribuir la mobilitat de la població.

Després d’anys d’inanició en habitatge social, ha arribat la postració concentrada en el cas de la Mari (decret) /Carmen (decret). Un cas com un cabàs, incomprès per un sector que no entén com una dona gran no va comprar “quan tocava”. La llei del mercat, diuen, ja es regula sola. En pocs dies ha estat foragitada del seu pis, mentre un grup minúscul -passant llista- acampa a la plaça Major de Madrid, sota la pluja i sota les amenaces municipals.

Diuen que les campanades -les que compten els grans de raïm per Cap d’Any- ara repiquen tota la nit. El temps i els rellotges tenen aquest mal costum, ens fan vells, com a la Maricarmen. Mentrestant, l’alcalde i la presidenta Ayuso parlen de ganivets i llambordes que impedeixen l’accés a les ambulàncies. El relat oficial sempre cerca un obstacle, una pedra, una por.

I, de sobte, el govern fa esclatar un paquet legislatiu que vol posar ordre en el món del totxo. Incentius fiscals. Pròrrogues fins al 2028. Gravàmens als pisos turístics. Limitacions a l’especulació. Bonificacions als llogaters. Protecció contra desnonaments. Tot sota la capa ferma del dret a la propietat ben entesa. I, al darrere, els grans tenidors -els voltors- volant baix, esperant.

El còctel és dens. Immigració -Ceuta com a símbol- i crisi d’habitatge, tot plegat en un clima polític amb les urnes a tocar. Per alguns, els nouvinguts venen a prendre feina i a encarir pisos. Les conseqüències, en l’altre bàndol, són silencioses, depressions, desnonaments, o suïcidis que no sempre surten als titulars.

Vull recordar com la Llei de la Reforma Agrària d’Espanya l’any 1932, un envejós projecte de la Segona República, pretenia solucionar el greu problema del latifundi i la misèria dels jornalers al sud peninsular. En aquell moment es prohibí als propietaris de la terra que fessin fora als camperols que les tenien llogades. Ara, els camperols del segle XXI viuen en ciutats que dirimeixen la temptació entre el bé de mercat i el bé comú. I, pel mig, hi ha un article de la Constitució prou clar, segur que massa espès per arribar a la solució.

Quines ciutats volem i com han de ser?