Torna a decidir.

 

Ningú no recordava exactament quan havia aparegut aquell espantall al camp del Serrat. Alguns asseguraven que ja hi era abans que s'asfaltés la carretera; d'altres juraven que havia sortit del no-res una matinada de boira, com si l'hagués deixat allà algun pagès despistat o un fantasma amb vocació camperola. El cas és que l'espantall tenia una particularitat que inquietava més que no pas espantar els ocells: cada dilluns canviava de lloc. No gaire, només uns quants metres. Però prou perquè la gent del poble en parlés al cafè. Un parroquià, que era capaç d'explicar qualsevol cosa amb una teoria forassenyada, sostenia que l'espantall passejava de nit per estirar les cames, com una granota. La seva dona deia que això era impossible, perquè les cames eren dues canyes mig podrides.

Fins que un matí l'espantall va aparèixer mirant directament cap a la finestra de l'ajuntament, el poder local. I aleshores les rialles es van acabar. Aquell mateix migdia, l'alcalde va ordenar que algú anés a retirar l'espantall. No perquè cregués en històries estranyes, deia, sinó perquè un poble seriós no podia permetre que un feix de palla semblés més preocupat pels assumptes municipals que ell mateix i els seus representants. Hi van anar dos empleats de la brigada. Al cap d'una hora van tornar pàl·lids. -I bé? -va preguntar l'alcalde. -Ja no hi era. Tothom va pensar que es tractava d’una broma. Però no. L'espantall havia desaparegut.

Aquella nit, una boira espessa va tornar a cobrir els camps. Les campanes de l'església van tocar les deu i el poble va quedar mut. Només un home continuava despert, el rellotger. Patia d'insomni i tenia el costum de mirar per la finestra mentre reparava artefactes antics. Poc abans de mitjanit va veure una figura travessar la plaça. No caminava. S'arrossegava lentament. El rellotger va ajustar-se les ulleres. Semblava una persona carregant alguna cosa grossa a l'esquena. Va intentar enfocar millor, però la boira s'ho empassava tot.

L'endemà, l'espantall va aparèixer davant de la porta del cementiri amb aires transcendents. Aquesta vegada, però, hi havia un detall nou. Clavat al pit amb un filferro rovellat hi penjava un paper esgrogueït. Hi havia escrites unes quantes paraules solemnes, tan vagues que semblaven poder significar qualsevol cosa. Parlaven d'un futur millor, d'ordre, de confiança. Ningú no recordava qui les havia escrites, però tothom tenia la sensació d'haver-les llegit abans en algun lloc.

Aquella nit, el poble es va omplir de patrulles improvisades. Ningú no va dormir. A trenc d'alba, el rellotger va ser el primer a arribar al camp. Va trobar l'espantall tombat a terra. Per primer cop, immòbil. El barret havia caigut. I sota del barret no hi havia palla. Ni una carabassa. Ni cap mecanisme. Hi havia una fotografia antiga enganxada amb un rostre humà. El seu propi rostre. El rellotger va retrocedir esglaiat. Va arrencar la fotografia amb mans tremoloses. A sota hi havia un paper doblegat. Només deia una frase: "Gràcies per comptar amb mi."

La resta de la història, la que el poble havia repetit durant anys, havia estat construïda al voltant d'un buit en la memòria recent, havien assumit una altra identitat després del moment que li havia esborrat el passat immediat. I l'espantall no intentava revelar un crim. Intentava despertar un home que havia oblidat -o no volia recordar- qui era. Quan els veïns van arribar al camp, no hi van trobar ningú. Ni l'espantall. Només hi havia un rellotge de butxaca mig enfonsat a la terra humida. Les agulles marcaven les dotze. Ningú no va saber dir si estava espatllat o si simplement s'havia aturat. El rellotger no va explicar mai què havia vist a sota del barret. Si algú li ho preguntava, somreia amb incomoditat i desviava la conversa cap als seus rellotges. Un afer que distreu molt.

Amb els anys, la història es va anar desfent. Alguns detalls van canviar. D'altres es van perdre. Hi havia qui assegurava que l'espantall mai no havia canviat de lloc, que tot havia estat una exageració nascuda al cafè del poble. Uns quants fins i tot afirmaven que al camp del Serrat no hi havia hagut cap espantall.

Però quan la boira baixa dels turons i esborra els marges dels camins, encara hi ha qui s'atura un moment a mirar els camps. No perquè esperi veure res. Si no perquè, durant un instant, té la sensació estranya que -a tot plegat- hi falta alguna cosa.