Trens botxins.

 

Com un ritme sincopat de raïl de tren ens mena a la desgràcia d’alta velocitat fins a l’estrall final. Avui un tren d’aquesta alta velocitat ha impactat amb un altre tren veloçment aturat en la mateixa línia, a la mateixa via. Ha estat a la línia de Madrid a Sevilla causant 68 morts i 50 ferits -per ara-. Com seria aquell problema de càlcul descatalogat en el qual ens preguntaven a quin lloc es creuaran els dos combois. El punt exacte és la tragèdia matinera on resten les restes recargolades després de l’impacte. Ferro doblegat amb indicis d’un error humà.

Per qui toquen les campanes en plenes eleccions generals? Primer pels afectats que hi han deixat la vida o la salut. Després, per aquells que els estimaven, els que encara els esperen a l’estació de destinació contemplant la via buida. Tant el ministre de transports, com el president del govern -aquest des de la zona de l’accident- han fet manifestacions al respecte. Ni el plausible error humà els allibera de la culpabilitat, l’oposició els assenyala com a responsables polítics. Els morts a la Comunitat Valenciana per les riuades ja no compten, són aigua passada que no mou el molí electoral actual ara que es compleix l’aniversari.

Es tracta de la segona tragèdia ferroviària en menys d'un any a la línia entre Sevilla i Madrid; se situa com un dels accidents més tràgics de la història ferroviària a l'Estat. El més recent si descomptem el desastre continuat a les Rodalies catalanes. Perquè anar amb tren és una temeritat. Als retards i als incompliments s’hi sumen reiterats accidents com aquest que en qüestiona la seguretat vital. Velles promeses olímpiques del 1992 encara per complir. Dues de molt significatives, el corredor mediterrani o l’estació de la Sagrera -en Collboni proposa un canvi de nom, es dirà la Sagrera – Pasqual Maragall-. 

No voldria pas estar al lloc del presumpte tècnic, en singular o en plural, que no ha estat al cas de l’error informàtic i dels protocols de represa de la marxa dels diversos trens, el sistema de seguretat LZB ha fallat. El centre de control d’Adif, situat a Atocha, hauria pres el control davant de l’aturada dels combois afectats per l’avaria. Aquest centre de control hauria informat el tren que ha impactat que reprengui la marxa amb “normalitat”. En la mateixa via hi havia aturat el segon comboi que ha estat encalçat a uns dos-cents quilòmetres per hora.

Un cúmul de circumstàncies s’han alineat per provocar aquest estrall ferroviari sever. La campanya electoral s’ha aturat, menys VOX. S’han fet minuts de silenci mentre els treballs al punt de l’accident continuen. Un escenari terrible amb un volum de morts i ferits difícil d’explicar a l’era de la tecnologia on els trens assoleixen velocitats de vertigen. Error humà? De confirmar-se, no fa enrere les responsabilitats a qui els pertoca de tenir-ne cura. Recuperar la confiança de l’usuari és una melodia actualment amb un punt de jazz dantesc. Una dansa de la mort entre carrils que insisteix a reclamar massa víctimes innocents.

Caldrà una actualització meticulosa dels sistemes de seguretat perquè no pugui tornar a passar res de similar. I en un context normal, sense el clima electoral, potser seria normal l'assumpció de la responsabilitat política que els pertoca per part del ministeri. També és raonable preguntar si l'aposta de l'estat espanyol per l'alta velocitat, en detriment de les línies de proximitat com Rodalies, i amb una configuració radial en què tot conflueix a Madrid, era la millor decisió possible en termes de retorn econòmic. En això, però, el consens dels grans partits estatals és absolut. Som en el punt on caldrà disposar de més manteniment i personal dedicat a la seguretat de les vies. Una xarxa -la segona del món en alta velocitat- té un percentatge sensiblement inferior a companyies estrangeres similars com la de França i d’altres països.