Després del parèntesi d’aquest mes d’octubre per burocràcies vitals que us estalvio i d’agafar-me unes vacances de senyor, fora dels mesos turístics de temporada alta, reprenc el que solia entre la mandra i el no saber què dir. Disculpeu la desconnexió. Podria al·legar que l’actualitat ha fet figa, que no hi ha res d’important i que el món proper i no tan proper és una bassa d’oli. Tot rutlla sense ensurts i res no grinyola. Vivim instal·lats en una pau beatífica molt propera a la felicitat que ens deixa sense arguments. Tan perfecta que els mitjans han de recórrer a les cròniques ensucrades per omplir les portades de tòpics suats. El més agre i bèl·lic passa per la disputa per la predominança entre les castanyes torrades a la llar de foc i el hollywoodià halloween. Qui guanyarà? La castanyada ho té pelut bàsicament per la bonança tardorenca dels dies amorosos propiciats pel canvi climàtic i poc freds encara; només a favor la intenció del ministre de consum anunciant que prepara una llei per prohibir la publicitat dirigida als menors d’aliments i begudes no saludables. Caramels també?
Fixeu-vos que a manca de vent que bufi per impulsar les noticies d’actualitat, la cosa no dona per navegar. Els mitjans se les han d’empescar totes per tirar a l’olla quelcom per deixondir l’apatia i la benaurança que ens bressola en aquest nou univers postpandèmic òptim. Tant que jo gairebé gosaria clausurar la gaseta del confinament. La pandèmia ja no infla les veles amb grans titulars. Xavalla informativa farcida de petites anècdotes que no intimiden. Hem integrat el virus a la categoria de les mascotes de companyia, hi convivim sense escarafalls i, quan cal, els portem a passejar pel parc amb afecte i civisme recollint-ne les deposicions, les mascaretes.
Instal·lats en aquest erm panorama sense ressalts hem hagut de recórrer a l’univers esportiu per aixecar l’avidesa i la curiositat de la parròquia tirant a l’olla un os que revifi i estimuli la controvèrsia, Koeman sí, Koeman no. No em posicionaré al respecte perquè a la gespa de Can Barça hi pastura, ara, una legió sàvia d’experts amb criteri i estratègia més de passat que no pas de futur. Mantenir l’excel·lència i els títols curs rere curs deu ser una tasca tan feixuga com practicar l’operació bikini durant tot l’any sense excepcions.
Un altre punt calent amb gran sortida, que redimeix el moment encalmat, és l’erupció d’un volcà a la Palma. Un espectacle, si no fos tan demolidor, que ha cremat els índexs d’audiència i ha elevat el turisme als nivells del magma incandescent mentre alguns intrèpids presentadors estrella dels diversos programes s’hi juguen els rínxols i les pestanyes esquivant la riuada de material roent que socarrima l’illa. Els olotins de la Garrotxa s’ho contemplen amb certa enveja només mediàtica mentre porten ciris a la capella de Sant Francesc -situada a la gola del volcà Montsacopa- i lliguen els dies amb llonganisses.
En èpoques de sequera, quan el dia a dia és d’una monotonia grisa i previsible, un recurs efectiu és pronosticar allò que no ha esdevingut. Fer càbales tot jugant a les suposicions amb un punt d’intriga que enganxi l’audiència perquè pot succeir. Un mètode propi de les trames de terror que ens angoixen només de pensar-hi. Escenaris apocalíptics amb protagonistes que ens inquieten i ens xuclen la placidesa. Parlo dels vampirs que pertorben la quotidianitat així que surten dels taüts decidits a esguerrar-nos l’existència eternament. Fem el senyal de la creu!
“Qui ens ho havia de dir” va fer fortuna durant el confinament. Qui podia preveure l’aturada en sec, el sotrac en tots els àmbits que provocà la plaga vírica que encara estem amansint. Aquest fet, sense cap mena de dubte, ens ha estovat la credulitat. Tot és possible, doncs, i encara més. Apel·lant a aquesta incertesa s’ha fet públic un estudi sobre les possibles amenaces futures a l’estabilitat i la seguretat d’Àustria -i de la Unió Europea- amb una detallada anàlisi respecte de la possibilitat que la xarxa elèctrica no resisteixi originant una apagada generalitzada i indefinida prevista durant els cinc anys propers. Tornem a fer el senyal de la creu! No en negaré la possibilitat. Jo diria que el consum d’aquest recurs s’ha endollat per marcar tendència a preu d’or. Macromaniobres dels mercats lligades a la producció i transformació energètiques, la clau de volta d’una nova manera d’il·luminar la foscor sense petroli o carbó. Per ara, però, amb aquests preus el sarcasme consumista sostenible es debat entre comprar un cotxe elèctric o anar a fer llenya al bosc per torrar les castanyes.
Bona castanyada!
