Treva nadalenca.

 Esperant la treva nadalenca després de les tempestes literals que ens han privat del sol i enfredoreixen l’ambient. Dies d’aigua, ventosos, de calamarsades i amb mànegues a tocar de la costa. A casa, però, ja hem penjat els detalls nadalencs per si resplendeixen amb benaurança l’esperit festiu dels torrons i la neu a muntanya. La ciutat també ha encès els llums arrauxats que en pampalluguegen la foscor. Nadal a la cantonada i el Trabucador enlaire, l’istme subtil i pintoresc al delta de l’Ebre que la fúria desfermada de la natura ha tornat a trencar, un pluviòmetre natural que mesura el desastre.

Els dies previs al gran divendres negre, com el del Trabucador, també preludien el devessall consumista que ens ha d’engolir abans que ho facin les diverses restriccions planificades o la pandèmia que udola a la lluna plena dels llops, rodona com un mató de Montserrat. Vivim entre ensurts. Tornem a patir -o reverdeix- la incertesa instal·lada en un estat insòlit quasi permanent on podem integrar a la falsa normalitat situacions excepcionals. Ja em sap greu haver de reeditar la gaseta del confinament, una enciclopèdia -o una sèrie de Netflix doblada al català-, que va engruixint els volums o els episodis de la qual el ministre de sanitat alemany n’ha fet un spoiler: “vacunats, curats o morts”. Em decanto pel final feliç amb el virus carregat de melangia cavalcant horitzó enllà així que acabi l’hivern com proclama la trivialitat del ministre. Mentre, ressuscita el salconduit digital amb ímpetu per poder compartir en un establiment un arròs a la cassola amb musclos sotateulada perquè ara ens escometrà una ferotge onada de fred polar que ha entrat pel nord-est peninsular.

Fins a la concreció d’aquest més negre que divendres han confluït tot d’esdeveniments que marquen el novembre, un mes que del bracet amb el febrer -el mes dels gats- podríem agermanar amb els dilluns. Semblen mesos fúnebres que només serveixen per farcir el calendari. Què tenen d’encisador el novembre i el febrer? Per què, en l’arbitrarietat de la mesura dels dies, no els esfullem diluint-los en un nou almanac arrodonit només amb deu mesos? Parlem-ne.

Va, animem-nos, aixequem el cap que l’esperit nadalenc ja és ací amarant allò més terrenal. Fixeu-vos com El conte de nadal d’en Dickens, que va inspirar la versió del ratolí Mickey, deu haver animat també el consens polític per aprovar, com en una trepidant sessió de nadal a tres bandes, els pressupostos estatals, catalans i municipals d’una tacada. Una carambola perfecta si no fos pel set al tapet d’en Maragall.

La resta del panorama abans de festes anticipa tendències per l’any que estrenarem. Ve xopat també per l’esperit dels negres divendres que porten temptadores ofertes i llamineres propostes destacant als aparadors la rebaixa de la llengua catalana als currículums escolars amb cridaners neons judicials avançant-se en matèria de fer cagar el tió a cop de bastó.

També marquen tendència, més enllà de l’anècdota, altres proclames. Com la produïda en la topada entre un grup d’estudiants antifeixistes amb un punt d’informació que una associació espanyolista havia instal·lat a la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona amb els Mossos d'Esquadra de mitjancers. Els aldarulls han conclòs, megàfon en mà, apel·lant a la llibertat tot advertint que aconseguiran il·legalitzar-los, als antifeixistes.

Una altra ha estat en el marc del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones -l’Institut Català de les Dones ha recomptat, aquest any, 12 feminicidis-. “Nosaltres no odiem a les dones, en el nostre partit n’hi ha moltes de gran valor, quasi tant com el dels homes”.

 

 

Tot “anava bé”, però va marxar el llum.

 Fins els anys vuitanta encara hi havia alguna masia habitada que no disposava de llum, ni, per descomptat, de telèfon i el subministrament d’aigua era precari, només una aixeta que rajava sense massa alegria. Eren els habitants avesats a una situació que avui ens sembla més que insostenible, literalment apocalíptica. L’anunci o advertiment del tall de subministrament ha aixecat polseguera i molta alarma social. En unes dècades hem passat d’un rusticisme energètic a l’eclosió tecnològica de la qual en som absolutament dependents. Recordant els talls que ens han desendollat només unes hores, com a molt uns dies i a tot estirar una setmana, la sensació és angoixant. D’impotència. D’abandó. Desprotegits recorrem a les llanternes que tenim estratègicament repartides per l’habitatge, a les tauletes de nit i una, la més potent, al costat de comptador del llum vetllant les incertes i imprevistes apagades recurrents de quan fa més fred o massa calor. Caigudes que acostumen a esdevenir de fosc, a mig telenotícies nit quan l’home del temps també anuncia les malvestats meteorològiques que assoten el país.

Fins ara hem viscut els desastres dels diversos subministraments energètics, anècdotes localitzades en una zona molt concreta, com espectadors sense massa empatia mentre, a casa, tot funciona amb un clic a la velocitat de la llum. Incidents d’una canonada de gas o d’aigua, avaries a les línies d’alta tensió i d’altres fuites que calia arreglar urgentment de les quals en fèiem un seguiment en l’inventari dels productes congelats que se’ls han malmès als del restaurant del barri. Aquestes últimes setmanes ha fet fortuna la catàstrofe de les catàstrofes, una possible i propera fallada absoluta del sistema, una situació irreparable per la via de les urgències i sense terminis. Acollonits i crèduls hem esgotat els productes de subsistència, que si no són prou efectius, confereixen certa seguretat fictícia. Ens ho prenem com una acampada de cap de setmana a les fosques sense foc de camp, però.

Quantes alarmes pronosticant el final d’una era no hem viscut. El maltusianisme del segle divuit ha anat evolucionant. Proclamava el control de natalitat com a única manera d’aconseguir la supervivència de la humanitat. Llavors, la teoria predeia la fam perquè els recursos naturals no serien suficients per alimentar la població creixent del planeta. Reduir els naixements i que les guerres i epidèmies fessin el seu curs retardant la crisi total de l’alimentació, segons Malthus, era l’única esperança. Aquest clergue anglès no va parlar de la manca d’aire o d’aigua, quelcom que les derivades del maltusianisme darrer -i la realitat climàtica- ja incorporen. Ben tornats a l’ecofòbia.

Aprendre a anar a dormir amb una espelma i una capsa de llumins sota del coixí era un costum que va associat a agafar el son ben ràpidament per combatre la por a la foscor, als udols dels gossos que empaiten fantasmes sense còrpora. A la paret encalcinada, maldestra, i boteruda hi ha penjades en sengles estaques les escopetes, els sarrons de caçar conills o bestioles de cassola i les pors irracionals. Ens salva que el món reneix puntual cada matí carena enllà i comença l’activitat. Uns grapats d’aigua apressats i breus per netejar els ulls de fura a les criatures abans d’apropar-se al foc a terra on s’hi renoven les brases esmorteïdes del vespre anterior que van cremar les històries a la vora del món proper i torrar-hi una llesca de pa de pagès untada amb oli.

Els calaixos de la memòria s’il·luminen amb espelmes, llums de carbur de flama metàl·lica i ataronjada com torxes fumejants d’espessa boira que ennegrien les bigues, els cabirons i l’empostissat dels sostres a les corts del bestiar. Làmpades d’oli, de petroli i la primordial vivesa amorosa del foc a terra a redós del qual s’hi coïen la vida i les escudelles.

Desconec quines eren les misèries energètiques amb què convivien els infants a ciutat. Maltusianament la vida a pagès o als llogarets petits estava més resolta. L’autarquia domèstica era un fet gràcies als rebosts i als horts en comarques on només calia mercadejar articles de luxe com el sucre, el cafè, el vi i l’oli, tots ells una extravagància culinària. Ara mateix restablir aquella sostenibilitat espartana en el consum -i en el tractament de les deixalles- semblaria impossible. El progrés relacionat bàsicament amb les fonts energètiques que el fan rodolar a les nostres comarques també s’ha globalitzat i homologat amb el mateix nombre de semàfors per metre quadrat asfaltat. Un punt de retorn que una cabra i un enciam neorurals no resolen.

En la cruïlla per la supervivència sota amenaces diverses aquests dies cerquem la sortida a una de les més punyents i democràtiques perquè ens toca de ple a tots, el canvi climàtic que ja ningú qüestiona -ni el cosí d’en Rajoy-. A Glasgow hi ha la trobada de caps grossos per arribar a un acord. Greenpeace considera excepcionalment feble el primer esborrany de la declaració final de la Cimera pel Clima. Denuncien que a la proposta no hi ha cap esment a l’eliminació progressiva dels combustibles fòssils en contra de les indicacions dels experts. Cal, segons els entesos, acabar amb el carbó, el petroli i el gas de forma immediata per complir amb els objectius de l’Acord de París d’evitar que el planeta s’escalfi més d’1,5 graus centígrads.

Veurem com evoluciona la lluita per descatalogar els tradicionals interessos nocius i contaminants amb el dret al desenvolupament que també tenim tots, especialment les comunitats més fràgils i sovint les menys contaminants. La imatge colpidora del ministre d’Afers Estrangers de Tuvalu intervenint a la COP26 amb l’aigua de la mar fins als genolls per alertar del risc que la pujada del nivell deixi sota l'aigua països sencers, com ara el seu, és d’allò més gràfica i impactant. Tuvalu és una illa al bell mig de l’oceà Pacífic amb 11.792 habitants -així d’exacte, segons la premsa- a qui el planeta pot passar una factura excessiva havent de pagar els excessos aliens.

I quan “tot anava bé”, va marxar el llum -reblà el filòsof-.