(Bonet de San Pedro)
He sortit de
la ciutat trampejant embussos terrenals
per arribar d'hora i tenir-ho tot enllestit havent recollit les flors amb
destinació al cementiri per la diada de la festa major dels difunts, Tots
Sants. Perquè als pobles molts hi tenim la nissaga en una urbanització
funcional i comprimida. Cal netejar-ne les làpides dels nínxols, treure’n les
teranyines, la pols i els rams marcits de tardor. Per fortuna hi ha a
disposició una escala amb plataforma que esbargeix el vertigen al més enllà. Amb
cura practicarem la profilaxi tot espolsant l'oblit per refer la lluentor i la
memòria. De vegades costa fixar el que es va compartir amb aquells a qui portes
les flors. Una sensació que ens envaeix quan volem tornar a reconstruir la
infantesa dibuixada amb llunyanes pinzellades lleus i massa boiroses.
Just en una
pedra treballada del mur a la porta del cementiri a Sant Pau de Segúries hi ha
una calavera matussera tirant a abstracta amb la inscripció següent: "jo era com tu i tu seràs com jo".
Irònic i enginyós. Irreverent declinació del verb ésser si es vol. Una profecia
ben certa que alerta als nouvinguts de l’eternitat implacable. Un avís sense
moral ni penitència que el mestre d'obres sorneguer es va permetre. Segur que
aquell profeta ha tastat de la seva medicina. Bon cel i descansa en pau,
artista!
Més que resar
es tracta de reviure el moment amb afecte –Us trobem a faltar –els he mormolat a
tots. I he recordat allò que deia l’avi –Hi ha una edat en la qual en coneixes
més a dins que a fora –ell acostumava a fer-hi un tomb, a visitar els que ja no
hi són, els absents a les taules del cafè a l’hora de la partida i de la
tertúlia. Ara deu jugar a cartes contra els arcàngels i els arcans de la mort sense
cap as a la màniga.
Per Tots
Sants, als fossars, coincideixes amb gent que fa eternitats que no veus. Òbviament
ja no els difunts, sinó aquells que els honren. Els pares d’un jove que va
morir en un accident de cotxe aturats al peatge que els déus de la pressa
reclamen. Que Sant Cristòfol ens guareixi! Les (ex) vídues massa joves -ara amb
un nou company resignat i previngut-. M’he preguntat si les males relacions, ja
que reposen tan properes, també continuen als cementiris. Potser, al més enllà,
s'han reconciliat aquells germans de sang que tant es van odiar i ignorar en
vida. La consideració civil dels vilatans desfila davant de les tombes sembrant
la incertesa amb rams de flors, algunes de plàstic etern, com l'anhel d'una
vida certa al més enllà que confereixi sentit a l'ara i l'ací. Preguem!
I a mesura
que ens hi atansem –si és que hi arribem quan pertoqui i no abans- crec que amb
la jubilació ens beatifiquen i amb l'enterrament ens santifiquen. Amen! Encara
que als sepelis també hi assisteixen els enemics més mesquins, els que volen
comprovar del cert que no ressuscitarem. I si no existís res? Com que tanta incertesa
esborronadora m’aclapara, sovint i sense cap voluntat manifesta de practicar un
sarcasme negre, em decanto per la reencarnació –una opció metafísica de les més
reeixides-. Reencarnat en el gos d’un pubill de casa bona al poble. Ben tractat,
pentinat de perruqueria canina, a dieta permanent, amb cita prèvia al
veterinari... Un quisso que sigui l'enveja de tots els deprimits de la comarca.
Malgrat tot,
com que per ara no hi ha resposta certa, em vull aferrar al més plausible. El
cel ha de ser, per força, els pensaments, les flors, els rituals, cada vegada
que recites a la manera budista allò de "al cel sia" o que "déu
et tingui en la seva glòria". El cel és la capacitat de fer present una
absència. Ja que al no-res descarnat se'l conjura amb el gest còmplice, amb
l'alè de la memòria. I allí on sigui que reposen aquells qui ens estimàvem i
vam estimar, han de sentir una alenada càlida i l'escalf de la gratitud. Segurament,
i només d'aquesta manera, podem pagar la penitència dels silencis, allò que no
els vam dir quan podíem.
Us estimo!
