Nadal

Nadal a la cantonada. Llums, regals, torrons, rebaixes ultramarines, fogons. Els de casa a la cuina prop del braser que crema, amb el gas tot encès, han enllestit el gall. El cicle de l’alegria al calendari del nou testament es representa una edició més. Bon Nadal! Bones festes! Bon solstici d’hivern! –a triar-. Posats a la taula oblidarem els pobres - i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.

Enguany sento més el fred de la nit i la simbomba fosca amb el Nadal tenyit de por pels tambors de guerra percudint en la boira. París a les fosques amb tot d’estels a l’orient esclatant. Quina rosada que ha plogut dels cels! pluja de llum que fa la terra flonja, calitja de tempesta sorrenca on cada palau serà una pira encesa i cada estel un degotís de sang.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas, Vénen, alats, el Persa, de domàs, L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella; Balla que tunc tanc tunc que ballaràs, I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella. Vénen, alats... el Persa, de domàs.

Franco ha muerto.

Españoles, Franco ha muerto! L’aparell panxut amb una pantalla boteruda i grisosa irradiava la fita històrica el matí del 20N de 1975. Just es compleix el quarantè aniversari d’aquella notícia. Al general superlatiu ja feia mesos que el bressolava una triomfant agonia prèvia que el menava a la victòria pòstuma –com un Cid gallec- resistint fins al darrer badall. Moria en un llit amb tots els honors malgrat els “contubernios”, el rojos, els comunistes i totes les nissagues de malviure i de pitjors intencions polítiques que s’havien conjurat per la derrota en vida del dictador.

La TVE espanyola apujava el monopoli dels índexs d’audiència a còpia de “partes” mèdics inintel·ligibles signats per una assemblea de metges, l’equip mèdic habitual. Una enciclopèdia de conceptes i d’afeccions seguides per un ventall d’especialistes comandats pel gendre del causant, el Marquès de Villaverde, un sinistre cirurgià que va vendre les fotografies del superlatiu general destil·lant dolor en un llit d’hospital. La imatge d’en Franco entubadíssim -com li pertocava per rang- a pit nu i demacrat no augurava cap esperança. En Franco, com confirmaria l’Arias Navarro, l’estava dinyant.

I ara què? El règim ho tenia “tot lligat i ben lligat”, una clàusula en el testament polític de la nissaga franquista que podríem confirmar, en alguns aspectes, ha estat certa. La memòria històrica ha patit un greu episodi d’amnèsia induïda. La modèlica transició -o el pacte des de la por i del recel recíprocs cap a una reconciliació franca pendent- ha permès que no es reparin els greuges de la dictadura, que no es deroguin les condemnes i no es rehabilitin els que hi van deixar la pell en sumaríssims –una altra vegada la passió pels superlatius- judicis militars. Quelcom inaudit. Espanya no ha fet els deures en la investigació dels crims del franquisme o en la reparació del patrimoni decomissat.

El far d’occident i la llumeneta del Pardo il·luminen encara el nomenclàtor dels carrers tot cavalcant en algunes places majors. No cal una lupa de massa augments per trobar referències vigents al franquisme. Milers de plaques, creus, inscripcions o referències explícites perviuen en la simbologia pública homenatjant el règim franquista. Després de quaranta anys continuen celebrant-se misses i es convoquen pregàries per qui va estar el guardià de les essències nacional-catòliques sota pali.

Aquell matí de fa quaranta anys em va enxampar sota del cel emboirat de la imperial Toledo, traspassat per les bèl·liques sagetes de l’Alcàsser, tot contemplant com s’iniciava el dol amb el Greco per testimoni. Arreu banderes amb crespons negres. La tramoia, els gestos i les fermes adhesions congriaven llargues cues d’adeptes, addictes -i curiosos- al règim. La Plaça d’Orient s’erigia en el quilòmetre zero d’una nova època sense trencaments abruptes ni cap mena de condemna. Surava cert desconcert després de tants anys de franquisme sense el cap visible en tots els sentits mentre el contuberni en general submergia el moment en l’alegria continguda. La cosa no estava per excessives exterioritzacions ni per destapar les ampolles de cava amb massa rebombori.

El PP –des de l’Aliança Popular d’en Fraga- ha anat aglutinat majoritàriament el franquisme. No els ha calgut a les formacions d’extrema dreta i franquistes singularitzar-se perquè ja son dins de la dreta. Els franquistes d’avui són al PP contenint maneres que, sovint, els traspuen. Tanmateix a certa classe empresarial no li va anar gens malament amb el règim. Una Espanya, aquella, on la prebenda, l’estraperlo i el tripijoc -camarades de la corrupció- eren considerats botí de guerra. Els vencedors senzillament hi tenien dret.

Recordo una escapada a l’Escorial passant pel Valle de los Caídos, la pedra dura i freda dels evangelistes de l’escultor De Ávalos. El tremendisme gens beatífic de l’indret. Enlloc cap pinzellada de dolçor conciliadora. Estètica militar i faraònica on els presoners de guerra van foradar la roca per bastir-hi un túnel per on desfilaria en Franco cap a la immortalitat amb metro. Avui el parc temàtic símbol del franquisme pateix la decadència amb què el temps tot ho embardissa. El monument és allí consumint-se, com la figura que hi ha enterrada i com els milers i milers de cossos amuntegats que van inhumar-hi. Hi ha qui imagina un recinte dessacralitzat on s’hi apleguin totes les escultures franquistes deixant que la natura reclami allò que li pertany i ho dignifiqui.

Avui, amb l’hora sincronitzada amb l’Alemanya de Hitler per voluntat d’en Franco, hauríem de poder fer el canvi d’horari al punt on no es demana venjança sinó justícia. Personalment, d’aquells anys, trobo a faltar amb melangia –i certa nostàlgia- la joventut que no tornarà.

No en mom de Déu!

Al vespre de divendres s’han produït diversos atemptats a Paris. Es parla de seixanta morts metrallats en una sala de festes i a diversos indrets del centre de la capital francesa. També s’han produït tres explosions a les rodalies de l’estadi on disputaven un partit amistós la selecció de França contra la d’Alemanya. Hi era present el president Hollande, que ha estat evacuat. La consternació, la por, la impotència davant del terror jihadista –presumptament- tornen a tenallar la França republicana. Algú parla de l’11S francès. No se sap massa bé què ha passat o què està succeint encara. Els mitjans informen d’una sala de festes assaltada, possiblement amb ostatges.

Es tractaria de sis atacs simultanis que han causat 174 morts i 200 ferits... una xifra que va augmentant a mesura que passen les hores. Les imatges superen la raó i amplifiquen la ràbia i la impotència davant del terror. Joves amb kalashnikovs haurien disparat indiscriminadament contra les terrasses concorregudes dels cafès i a l’interior de la sala de festes Bataclan, seu d’un concert. Amb crits d’Al·là és gran alguns s’haurien immolat després dels assalts. París commocionada, amenaçada i angoixada. La por, la sang i la ira vessant-se pels carrers enmig de la incertesa. Com és pot matar en mom de Déu?

La commoció mundial als atacs d’ahir a París esborronen la riba occidental del món. L’EI, l’Exèrcit Islamista n’ha reconegut l’autoria. Ara mateix els analistes i el president francès, l’Hollande, parlen de “guerra”. França és assotada amb un nou concepte de “guerra” per aquest califat islàmic de frontera borrosa amb ambaixades actives al cor de París. El setge policial –i militar- s’estén pels carrers de la ciutat. Dels immolats, un és de nacionalitat francesa i l’altre portava un passaport sirià. Tant l’Hollande com la Clinton reconeixen que van armar-los en les estratègies contra de Síria. El president sirià Assad acusa França i les potències occidentals d’haver contribuït a l’expansió del terrorisme. Ha dit que França ha conegut el que a Síria viuen des de fa cinc anys.

Ja no hi ha dubte, Estat Islàmic mata en nom de déu contra els infidels i els impurs, la resta de la humanitat que no forma part de la seva creença i de la seva manera de viure i d’entendre la transcendència. Un mandat diví més enllà del fanatisme cap a l’holocaust que els converteix en màrtirs rere la sang que ha esquitxat aquesta nit parisenca de divendres. És l’imperi de l’horror. No en mom de Déu, si us plau!

El nombre d’assassinats ja arriba als 129. La xarxa es tenyeix amb els colors de la bandera francesa, una transparència sobreposada damunt de les imatges de la capçalera. Algú qüestiona que aquests senyals de dol i de solidaritat no es reprodueixen en els atemptats a d’altres indrets del món. Que sigui París i occident ens terroritza. Nova York i Madrid també van tastar el regust de la sang quan és vessada al nostre barri. De mica en mica es van fent públics els detalls morbosos. Els llocs es cobreixen de flors i la por encara ennegreix els lluentons de la ciutat de la llum. A moltes llars aquest serà un nadal ben trist carregat d’absències innocents.

Hi ha morts anunciades, aquelles de quan hem de marxar en viatge organitzat cap a la incertesa del no-res o al paradís que ens hem imaginat per no tocar el dos massa lleugers d’equipatge, com deia el poeta. Morts que irremeiablement pertoquen. També n’hi ha de sobtades que descol·loquen. Ningú es malfiava, són imprevisibles, traïdores. No tocaria que ens parteixin l’ànima amb la fredor de la nit, en la solitud i en l’espai buit a què no érem avesats. Restem, de sobte, orfes, vidus o mancats d’un alè vital que ens acompanyava.

Però la més terrible de totes les morts és aquella que té un culpable amb noms i cognoms. De l’accident mortal en què hem estat implicats... a l’atemptat. Aquesta mort, sense raons, sense enemics aparents, només perquè hi érem, perquè preníem un cafè, sopàvem o escoltàvem un concert... és la més inexplicable de totes. La més dolorosa i punyent. Per què jo? És la que ens colpeix més fort, la que ens deixa un pòsit de ràbia i una necessitat de venjança infinites. Mai més podrem entendre què ha succeït i quins arcans s’han hagut d’alinear perquè una persona propera sigui abatuda, assassinada sense cap motiu. En la treva trencada d’aquesta nova guerra covarda, els bàrbars cruels volen causar el major nombre de baixes. I encara costa més de posar-hi un argument quan qui mata ho fa en nom de déu. Quin Déu?

Això és el que acaba de succeir a París i esdevé a d’altres indrets del planeta.

Tsunami català.

El panorama polític provoca un tsunami -amb rèplica- a la catalana. L’epicentre se situa al Parc de la Ciutadella. A les nits se senten al zoològic els lleons rugir enmig de la xiscladissa del bestiar divers. L’inusual estiuet de Sant Martí i l’escalfament als escons de l’hemicicle han propiciat l’esvalotament neguitós d’aquests veïns de gàbia sufocant.

L’activitat parlamentària viu amb intensitat l’evolució perversa del resultat electoral. Grandeses democràtiques! Tot i que La CUP ha tingut el detall de no mostrar la clau en públic, la posseeix. És marmessora de la clau i del duro que han de facilitar la governabilitat de la majoria absoluta a favor de la independència. És, ens agradi o no, una de les grandeses legítimes que emana de les urnes!

Apassionant i delicat moment en majúscules que solleva la Constitució i capfica la política d’ací i d’allà -com als lleons de la façana del Congrés dels Diputats-. Catalans que no combreguen amb metàfores. Mentre, en Rajoy -ja s’ho ha rumiat- esmola l’urpa judicial afuada que ens ha de desintegrar o, com a mínim, neutralitzar. Perquè els dos combois carregats amb l’espectacle més gran del país –i algun pallasso trist- ja han sortit de les estacions de França i de la d’Atocha per la mateixa via a una velocitat constant i sostinguda. A quin punt de la xarxa ferroviària es produirà el xoc? Abans de creuar l’Ebre, a Calatayud i sense preguntar per la Cospedal?

De la historicitat del cromo per a un àlbum transcendent la ciutadania de carrer en viu, per ara, amb normalitat el que es discuteix i el que comporten els debats d’investidura amb el tràmit que ha resolt l’inici de la desconnexió d’Espanya. Certa premsa subratlla en gruixut el moment polític tan important i aterridor mai viscut com ara. S’obliden escenes estel·lars com la protagonitzada pel Tejero al plató del Congrés de Madrid. D’altres hi pretenen, amb alegria i recança, el moment Ibarretxe, quan també ho va provar a Madrid amb el gest reiterat de la mà estesa. Hi va insistir tant a estirar-la, la mà, que va tornar cap a Bilbao amb l’extremitat amputada -i congelada- dins d’un tàper.

En el fragor del discurs, suren els tics i flota cert pòsit subliminal. Una dirigent andalusa del PP ha deixat anar amb alegria i furor patriòtic un “¡Arriba España!” que és tot un manifest nostàlgic. Hores després, sospesat l’aldarull provocat a la teranyina social, ha manifestat que es va equivocar. De vegades el subconscient i la melangia ens poden trair.

Tornem amb alta velocitat cap a Barcelona. Si escau un decorat que es pugui correspondre a les recents jornades parlamentàries viscudes al Parc de la Ciutadella és el d’un vodevil amb escales de cargol i moltes portes per on evolucionen els protagonistes en una representació feixuga que acaba marejant –i emprenyant- l’auditori. Una mica, també, un guinyol amb la quitxalla escridassant les titelles que veuen a venir el clatellot que el de la porra etziba al protagonista en el paper d’estaquirot. Tot plegat un teatre de putxinel·lis amb un final arriscat. Només les girafes amb el posat superb des de la distància amb què s’ho contemplen al tancat on habiten, tenen alguna pista del joc d’escena en dos actes –per ara- d’aquest pel davant i pel darrere que es representa al Parlament de Catalunya.

El savis mussols, aus estàtiques i nocturnes, també s’hi fixen. Amb un aire intel·lectual d’observador privilegiat assisteixen de públic a un partit de tennis amb les cervicals destrossades. Tampoc entenen el campionat dels despropòsits de què som capaços alguns catalans oscil·lant entre les disciplinades coreografies multitudinàries a tiralínies i la incapacitat perquè s’alineïn sis (6) dotzenes justes de polítics.

72/12=6. Aritmètica pura tot i que els comptables electorals facin servir taules de multiplicar i de dividir amb àlgebres d’extrema complexitat. Aquesta disciplina matemàtica comprèn l'estudi de les propietats de determinats elements, la natura dels quals no és precisada, quan han estat definides una o diverses operacions –per ara dues!- entre ells.

La lògica popular també postula que a la tercera va la vençuda o, millor, la bona!