Fisterra

Els transatlàntics moderns van equipats amb reactors o rails d'amplada europea. Els comiats ja no es pateixen en decorats amb barcasses de salvament i amb flotadors, pura parafernàlia decorativa a les agències de viatges tropicals. Ningú oneja mocadors mentre el vaixell endormiscat sacseja les aigües xarbotades del port apartant-se del dic en direcció a mar oberta. Però les andanes dels adéus sempre es pinten de color trist, humitejades amb llàgrimes d'enamorats que no es resignen a la pèrdua temporal.

S'albirava la catedral i Fisterra ja havia encès el far de conjurar els fantasmes abissals. La tecnologia prodigiosa tornant els mapes petits. Trens perfectes, moderns, nets i puntuals desafiant rellotges, escurçant distàncies i, en aquest cas, les lleis de la física elemental.

Una corba maleïda ha destrossat l'encís del retrobament i ha convertit els adéus en definitius. La resta, imatges que fan mal. Sensacions que intentem imaginar, però que ens ultrapassen. Històries individuals amb contextos esmicolats per la mort i la catàstrofe. Paisatge desolat en la trencadissa de massa vides. I tot en un instant fatídic que l'apòstol o les meigas no van poder evitar. Els ginys o la prepotència de les màquines aliats amb aquests segons llarguíssims ens han menat als inferns del que no té remei. Negligència, error humà, fallada d'algun aparell? Només sentim la dolorosa certesa que els morts no tornaran.

L'accident ferroviari de Santiago de Compostela continua tenyint les portades dels diaris de dol. L'alta tecnologia veloç descarrila estavellant-se contra els murs de la festa. La cruesa animada del moment en el qual el comboi perd el nord i es recargola indisciplinadament ferotge. L'horror! Una processó de polítics i de reis desfila en les seccions gràfiques per compartir dolor i pèrdua. El maquinista, des del primer moment, apareix com el blanc de totes les culpes i el responsable de la desgràcia.

Enmig dels dies negres, la perfecció sense interessos d'alguns funcionaris retallats, la vocació abnegada de servei o les cues de joves que van aparcar el botellón de festa major i revetlla per donar sang, malgrat l'octanatge etílic; han estat indicadors que no tot està perdut i malmès en aquest país amarat per cert desànim i desencís.

Apagades les brases del sinistre, que no el foc, el protagonisme morbós de l'accident recau en el maquinista del comboi que circulava al doble de la velocitat permesa. Detingut i aïllat en un hospital se li hauria amagat l'abast exacte de la tragèdia, el nombre de morts i de ferits. Un personatge d'aspecte fràgil, amb la cara ensangonada, ara és el centre de les disquisicions tècniques amb una sentència prèvia, culpable. La premsa ja ha esbombat uns desafortunats comentaris de xarxa social que no n'afavoreixen la innocència –si és que ho és-. L'opinió pública no li ha concedit ni el benefici del dubte d'abans d'esbrinar possibles fallades mecàniques.

Qui es vol posar en la pell d'aquest maquinista. Només ell ho sap -d'estar així- què li va passar pel cap, quines ordres de navegació va infringir i quines mesures no va activar. Per què? Haurà de conviure, si pot, amb aquesta pregunta. Per què? Un interrogant i una condemna escrits amb llàgrimes i ràbia als ulls de les víctimes.

L'artesania del bitllet

El Banc Central Europeu confirma que els bitllets de 50€ són els més falsejats i representen el 44% de les falsificacions. Malgrat l'increment en el nombre registrat de bitllets falsos, aquest és molt baix si es compara amb els milions de legítims que transiten amb el paper en regla. Un consol!

Que es tingui predilecció pels de 50€, i després pels de 20€, deu ser cosa d'endossar-los sense aixecar massa sospites. O que el delicte per falsificar-ne un de 500€ és més gruixut. Com a estratègia comercial és poc rendible, posats a delinquir cal fer-ho amb eficiència. Per què esmerçar els mateixos esforços en un de 20€ i no pas en un bitllet dels grossos, dels que –diuen- també existeixen ja que algú n'ha vistos.

L'aspiració, el cim per a un professional de les arts gràfiques hauria de ser l'obra mestra de poder copiar sense que es detecti la diferència entre el bitllet de curs legal emès pel banc oficial i el que ha imprès casolanament. Potser des del vessant artístic, aquests de producció domèstica haurien de tenir encara més valor del literal. Autèntiques obres d'art devaluades per la grollera mania de produir-les en sèrie des de les seus oficials!

És clar que, com en el rigorós mercat de l'art, hi ha d'haver produccions més reeixides i valorades, úniques. No fa massa, a unes àvies d'avançada edat, amb tants anys com diòptries i/o cataractes, un taxista llicenciat en economia trapella els va tornar el canvi endossant-los un bitllet de 20€ que era un autèntic nyap. Una fotocòpia matussera, que no un escàner, amb la mateixa imatge reproduïda a ambdues cares del bitllet i –el súmmum!- retallada a estisores. Efectivament, una peça artesana del tot. I molt artística, això sí! En una subhasta es podria adjudicar a un preu de sortida més alt dels 20€ que hi figura. Aquest artista ha de ser un veritable mestre de les finances, un Tàpies de la casa de la moneda amb estil peculiar. No és, de bon tros, un artesà figuratiu de la falsificació i, pitjor encara, una persona de fiar. Que no anirà al cel!

En la personalització dels bitllets hi ha qui els ornamenta amb gargots, dibuixos, símbols o pensaments de molsuda filosofia del dia a dia. Hi vaig descobrir un sensible plany amorós -Te'n vas per no tornar! –una mena d'epitafi al trencament. Un cant al rebuig. El comiat trist a l'andana dels adéus sense retorn. Entendridor. Quelcom que explicaria la dèria dels garrepes o la fidelitat passional amb què alguns els custodien i no els deixen anar.

La moneda nova en general expel·leix un perfum d'opulència. Personalment, però, amb el canvi en una transacció al detall de sardines, estic per no entaforar-la a la bitlletera per la bravada a estiu mariner que emana. Manies! Hi ha addictes al diner negre pel tuf característic que desprèn. De pudor a droga aspirada amb un bitllet recargolat. De corrupció pestilent i textura aspra de totxo. Amb ferum d'engany. O simplement, la fortor barruda d'una devolució tramposa de quan ens despatxa un pillet.

Els bitllets els vam adoptar per no haver d'anar carregats amb béns per bescanviar. Quan els caps de bestiar eren referència a les cases bones de pagès. A les modestes les permutes passaven per l'aviram, xavalla de valor relatiu i més quotidià: tres gallines, una oca. De les coses que es permutaven i els metalls nobles encunyats, als bitllets impresos. El paper! Quanta confiança i predicament té un tros de paper, més que el poema d'amor més sentit i sincer amb el qual no compraríem ni un trist crostó de pa. Acceptem bitllets per treball i suor. Amb els anys hem resolt que amb els números n'hi ha prou. En els bancs hi tenim –teníem- dipositada una confiança absolutament virtual, o de plàstic. Ens ho creiem mirant-nos els saldos i ens refiem –refiàvem- que allò que reflecteixen les pantalles és cert.

S'han acabat les exhibicions fatxendes a còpia de feixos de bitllets matxucats amb una goma de pollastre en una taula d'un cafè on es passaven comptes anyalment dels vedells o del bestiar que es criava. O els sobres amb la setmanada, bitllets i moneda d'arrodonir perquè pesa més. Encara hi ha algun avi que vol veure en efectiu la paga de la pensió, al·lega que comptar-los ho troba més efectiu que no pas els somnífers que li recepta el metge de capçalera.

No trigarà gaire el dia que la liquiditat comptant serà història. Moneders electrònics o la petja digital han de fer-ho possible i ja són ací per no marxar. Coristes i numismàtics -canta en Sisa- n'han de patir les conseqüències. I de retruc, els falsificadors. Quina trampa s'empescaran? És possible que ja hagin trobat les enganyifes comptables i els paranys diversos amb què ens meravellen determinats tripijocs financers. Un món per a experts i iniciats. Conceptes que ens van grans i que no entenem. Jocs de risc, de borsa; preferents sense preferència. Bons i inversions que ens podem plomar els estalvis d'una vida.

I si ja no han de córrer els bitllets on entaforarem, els desconfiats, el capital estalviat. Que les caixes de cabdals han de ser ocupades amb altres finalitats i secrets que no transitin per la xarxa. Potser hi emmagatzemarem petons furtius o cartes d'amor compromeses, que haurien de cotitzar cada vegada més als mercats de les emocions, aquelles que no es devaluen.  

Presumpta cançó d'estiu

A Barcelona hi ha hagut una concentració via xarxes socials davant la seu de la delegació del Govern. Els congregats cridaven "Fem fora la màfia". Cassoles i xiulets en un "pásalo" més que als dirigents del PP els deu rememorar com d'efectives van estar les concentracions espontànies durant aquella històrica jornada de reflexió en la qual van perdre les eleccions generals. S'atrapa abans un mentider que un coix, fa la dita. Llavors eren les bombes etarres i els rodalies madrilenys. Quin horror! Aquells dies el vehement diari El Mundo insistia venent el que ningú comprava, que l'atemptat i les dues vies d'investigació que es van obrir menaven a l'autoria basca.

Una ministressa anys després va clavar la màxima, encara avui vigent per al PP, "antes doblá que partía"; al·ludia afers ferroviaris i uns esvorancs propers a Barcelona. Això mateix redactat diferent és el que diu avui el senyor Floriano quan, amb el que cau, deixa anar que els preocupa zero el que faci en Bárcenas, l'insigne Lluís el cabró –com l'esmenten els excompanys de partit-.

De tresorer, l'home dels números del PP a delinqüent empresonat. Ara un empestat a qui els seus li neguen el pa i la sal. Un xantatgista que no pot doblegar –veurem si partir- el president del govern que ha fet les coses bé. Segons en Floriano, en Mariano no té absolutament res a amagar i del qual els ciutadans que el van votar poden estar-ne orgullosos, perquè no cedirà. No modifica l'agenda, però tampoc compareix ni s'explica. Viu amb el cap sota de l'ala i només en surt el fum dels havans per conjurar el moment que ha vessat el got amb una inundació de despropòsits i d'indicis –presumptes, això sí- que ja no hi ha ingenu que s'ho empassi.

El corredor de fons, l'Alfred Pérez Rubalcaba, que no s'entén en català amb el PSC ni en la intimitat, demana la dimissió immediata del sordmut Rajoy. Anuncia la ruptura completa de relacions amb el partit que governa. Com que les mocions de censura són al·lèrgiques de les majories absolutes, proposa la successió; l'abdicació a favor d'un príncep jubilat o d'una principesa eixerida. L'esperança blanca i rossa per a la continuïtat dinàstica popular si la cosa s'embolica encara més, que en fa tot l'efecte.

Quin estiu més calent, Mariano. I sense l'ombrel·la de El Mundo, que en aquest serial s'abona sense embuts per airejar massa draps bruts. Amb quin ensurt esmorzaràs i encendràs el primer cigar del dia, president? Papers, originals, missatges de telèfon... I ja fóra l'apocalipsi que en el perfeccionisme de la corrupció, en Bárcenas hagués pres la precaució de fer-te signar rebuts per les transparents quantitats percebudes. Ja ho prediquen els del ministeri de la nicotina, "fumar mata". També políticament quan les capses no van plenes amb fulles de verí recargolades sinó de bitllets assassins.

Moments delicats. "Tot un país en suspens", sermoneja Rubalcaba, el polític. La ciutadania fa la viu-viu mentre les audiències dels telenotícies es desplomen. I algun lector de diaris només en llegeix la secció de cultura i s'apunta excepcionalment a la d'esports amb recança després que en Guardiola també sembla que al marge de xampurrejar l'alemany, hagi fet un màster en despropòsits o un doctorat en com perdre la credibilitat amb unes declaracions que no li escauen.

El futbol no em preocupa, cosa de peus i de pilotes. Però que els polítics i alguns governants em prenguin per un babau, sí. Ens ofenen. Ens insulten quan pensen que amb les estratègies del tu més, i encara més, tot es resol i s'oblida. Dubto que aquesta vegada el ritme de la cançó estiuenca ho deixati entre les ones, les corbes bronzejades i les paelles sota d'una palmera. Ni la caparra d'una sangria dolenta i infame ha de digerir el moment on ens han instal·lat aquests que ens haurien de dirigir.

Em resigno a creure que els representants ho són de veritat, un mirall de la societat que gestionen. Si aquest reflex és fidel i ens rebota la crua realitat sense aprimar ni engreixar, patim una pandèmia apocalíptica. Tots ens hauríem tornat bojos, insensats, sense ètica, sense cap mena de pudor ni sentit de la justícia.

Jo encara conec persones amb vergonya, sentit del ridícul, generoses, amoroses, justes i amb sentit comú. Acostumo a fer-me-les amb més bona gent que no pas amb perversos, mentiders, lladres, corruptes, hipòcrites i allò que qualifiquem sense subtilesa de gent dolenta. Estic convençut que en un recompte d'urgència els esplèndids en positiu guanyen per golejada als malèvols.

Recuperant l'argument de l'oposició haurem de reflexionar si és el país qui viu en suspens o, després de la compareixença de demà d'en Bárcenas, la ciutadania tindrà encara més raons per suspendre el president i alguns polítics del govern.

Santa tecla

He fet una còpia al disc dur de l'ordinador. Precaucions, per si de cas. Documents i fotografies que es poden volatilitzar. La formidable virtualitat té el seu foc purificador quan ens socarrima la memòria analògica dels dies, n' esborra les cares amb qui ho hem compartit i desdibuixa els llocs per on hem caminat.

Un cop de dit matusser en una tecla i tot en orris, malgrat que la màquina ens hagi alertat, "N'estàs segur?" Després resta el penediment sense remei per no haver-nos tallat el dit o pel reflex de gosadia automatitzada. Tot perdut!

Abans les fotografies campaven a l'atzar emmagatzemades en capses de sabates o de camises. Trobar-ne una requeria un passeig caòtic per la història familiar. En el procés, les miràvem totes i trèiem els fantasmes al sol. Aquelles estampes una mica esgrogueïdes i amb les cantonades arnades eren els monuments dels pobres, dels que no gaudim de retrats a l'oli ni bustos de marbre. Icones tan importants i cares que calia entaforar a les caixes de cabals casolanes, en una calaixera o a la raconada inferior de l'armari on habitaven també els vestits de menjar macarrons, els de vint-i-un botons. Anaven a joc i conjuminaven perquè fer-se un retrat era cosa d'anar mudat. Com el posat estàtic tot escarnint els retrats d'artista –Quiet! -A la immortalitat s'hi accedia contenint l'alè com en una radiografia per a un diagnòstic a vida o mort.

Un record per als mítics retratistes rodamóns motoritzats que rodolaven per las cases de pagès i en trastocaven la vida. S'aturava l'atmosfera polsinosa, l'activitat tota i les gallines esdevenien éssers pintorescos. Calia afaitar-se i sortir-hi amb la millor fila possible –Clic! En algunes contrades encara esperen el correu amb el que van pagar a l'avançada, l'instant històric farcit de gallines recolzades només en una pota, elegants i fatxendes, de quan aquell trapella els va aturar el món amb una màquina de retratar i una llambregada insòlita.

Fer una foto i enviar-la alhora els semblaria un prodigi. Veure's a l'altra banda del món en l'interval de temps que han contingut la respiració només podria ser un afer de bruixes expertes. Deu ser en prevenció, o perquè les fetilleres electròniques no em regirin les estripes de la màquina, que he desat una còpia dels meus arxius. Ha estat un alleujament. Ja està! La tinc atresorada a la raconada de l'armari compartint espai amb les capses de les altres fotos color sèpia esvaït, les de mirar i tocar amb els dits.

La tècnica ens permet empastifar-ho tot d'instantànies a dojo i sense miraments. Disparar, llençar, retocar, imprimir i compartir. Coneixeu algú que encara faci servir rodets? Mai com ara la biografia documentada d'un infant –dedicat a tu, Arnau- disposarà de tantes imatges.

El mateix succeeix amb els documents escrits. Cartes, diaris personals, reflexions de lletraferit... Els correus electrònics i els missatges instantanis no arriben encara perfumats –no ha de trigar-, però tenen l'avantatge de la immediatesa. Tampoc cal embolcallar-los amb un sobre. Viatgen descaradament nus i formalment incorrectes, que no despullats d'arxius adjunts de tota mena, músiques, dades i pel·lícules. Rodolen farcits d'ubiqüitat impúdica. La que ens pot pispar algú. Secrets –dèiem- penjats en un estenedor global. Informació que ha maridat amb comunicació. El binomi democratitzador del coneixement tot compartint-lo. La revolucionària enciclopèdia francesa s'ha reeditat al segle XXI amb banyes sense fils i llueix cua de ratolí –o de dimoni-.

Desitjo que la grafologia i la tipografia ja no siguin disciplines associades als egiptòlegs o a algun savi desvagat i carrincló. O que els processadors de text no qüestionin la impremta, les biblioteques d'Alexandria i les edicions acurades.

Del llapis infantil, de l'indeleble bolígraf adolescent a l'estilogràfica regal d'unes noces d'argent hem arribat al teclat actual. Virtual i projectat en una superfície o en una pantalla tàctil. No oblidem el seu preludi tecnològic, la màquina d'escriure. El mestre Espinàs, per exemple, encara practica certa ecologia periodística. Insisteix en el punt mecànic artesà que confereix el martelleig que l'ajuda a redactar els seus escrits, dels que es palpen i tenen textura.

Encara que tot torna... Els rodets fotogràfics, les promeses d'amor escrites a mà i dipositades en una bústia. El perfum d'una bona edició. I també retornen les màquines d'escriure! Aquests dies la premsa anuncia la tendència retro de l'espionatge rus –o soviètic, que és més literari-. Els espies de l'antic teló d'acer redactaran els informes secrets en paper amb unes màquines d'escriure especials que permeten identificar sense cap mena de dubte l'autoria i l'autenticitat del document. Secrets de paper. Esperem que no tinguin també la cua de palla.

Arribats al final és necessària una deferència per als esforçats grafòlegs, que els fulls de càlcul no els jubilin. Les proves cal·ligràfiques viuen temps de crisi. Només alguns romàntics, i en Bárcenas, practiquen el vintage en matèria de llibres de comptes i es decanten per la cosa manual.

Tots els matins surt el sol

El militars del cop d'estat a Egipte detenen el guia màxim dels islamistes. Els faraons, embolicats i impassibles, s'ho contemplen des de les vitrines del Caire en un dels magatzems d'antiguitats més grossos i polsinosos del món, al costat de la plaça Tahrir que viu un dia històric -un més-.

Mandela és en estat vegetatiu permanent. Pendent de l'endoll a la màquina que l'assisteix per poder sobreviure. Bon cel, Nelson!

Una periodista –o una farandulera en funcions de presentadora- que acaba d'enviudar aprofita per promocionar un telèfon mòbil. Assegura que els missatges de condol li van arribant nítidament i amb tota la cobertura gràcies a l'aparell específic que exhibeix a càmera. ¿Li n'haurà deixat un, de terminal, al taüt per si el finat vol manifestar-se o demanar una quatre estacions?

Segons la Sarsuela, el rei no té cap compte a l'estranger, els calerons que va heretar del seu pare –en un banc suís- van anar a tapar el forats practicats pel comte de Barcelona. Un conte amb final feliç, sense deutes ni creditors reials que no siguin els que els esbronquen. Quelcom que la font atribueix a la "mala educació" d'alguns súbdits. 

Albert II de Bèlgica abdica a favor del seu fill, el príncep Felip.

Al cap de trànsit de Girona l'han enxampat mentre circulava a 160 km/h. Sortia d'una reunió ansiós per prevenir la sinistralitat. L'honora la inusual velocitat supersònica amb què ha dimitit.

Una cantant famosa, Rihanna, insinua que Cristiano Ronaldo és gai. A causa del desdeny els cops als baixos en matèria de mesura són un clàssic, però el cop de roc a la masculinitat del de les bicicletes ofensives és excessiu en un món mascle de pilotes. I què, si ho és?

Per pilotes, però, les del cap Wert dolgut per haver de modificar la proposta de beques que pretenia. L'excel·lència en orris. També ha anunciat que deixarà la política activa així que acabi el mandat amb la llei consolidada. Només la caducitat de les lleis d'educació similar a la dels iogurts –encara que el ministre Cañete els declari immortals com les mòmies de Tahir- ens en pot deslliurar.

Evo Morales va romandre retingut –captiu- als espais aeris europeus mentre li regiraven les maletes a les bodegues de l'avió cercant un enemic mundial, l'Snowden. El personatge ha esbombat com l'espionatge americà viu contemplant-se els secrets íntims de l'Angeleta Merkel i d'altres aliats/des europeus/es.

La Leticia Sabater, la reina dels espais infantils sense massa secrets íntims, es postula com l'artista del PP. Per error ha tramès un correu al PSOE oferint-se i manifestant que en Mariano és feliç de comptar amb una artista tan singular. El PP ja s'ha afanyat a confirmar que aquesta rossa no manté cap relació especial amb en Rajoy.

La delegada del govern a Catalunya, que sí manté relacions –polítiques- amb en Mariano Rajoy, es trasllada a l'habitatge oficial de Predalbes. Al·lega raons de seguretat. Es tractaria de la pitonissa macroeconòmica, declarada persona non grata a Girona, que va definir el principi de bonança fonamentant-lo en l'existència dels "pijos".

Mor l'inventor del ratolí de l'ordinador. El desenvolupament d'un fetge humà a partir de cèl·lules mare, de moment, passa pels ratolins de laboratori. Tractaments que pengen del fil de l'efectivitat i de la recerca. També la castració química –capítol dos- que li apliquen al segon violador de l'Eixample. Seran efectius?

L'espionatge i la Camacho no s'acaben d'explicar. Aquell dinar a la Camarga encara l'han de pair. La ressaca informativa continua fent estralls. Digestions pesades com la del cas Bárcenas, el milionari presumptament sospitós, que deu sis milions i mig a hisenda dels últims cinc anys.

Dimecres Sotheby's subhastava un Greco, Sant Domènec resant. Venut per la quantitat rècord de deu milions. L'oració pot sortir molt cara. Sobretot si no se'ns concedeix allò que supliquem. Que en Bárcenas no obri la boca i que Eurovegas no hagi estat un somni d'estiu.

Tanmateix el món continua rodolant i, malgrat tot, pels matins acostuma a sortir el sol.