Bon 2017!

Aquest és l’últim Miralls i Espantalls del 2016. El quilòmetre zero als calendaris de proximitat per passar comptes. El punt de trencament que hem acceptat en la nostra cultura occidental per fer una simbòlica aturada d’etapa. Comença un altre any i la cursa continua. Per això no deixarem de pedalar malgrat la temptació llaminera de llençar la tovallola davant d’allò que ens supera, aquelles pujades que semblen impossibles en les quals cal posar-se dempeus damunt de la bicicleta i no defallir. Continuarem, insistirem, aixecarem la vista, mirarem el repte i plantarem cara un any més. Propera arribada el 2017! 

El decrèpit i asmàtic 2016 ens ha deixat fites que recordarem amb moments que han obert els telenotícies o han presidit les portades dels diaris com el pas al costat d'Artur Mas, l'any de desgovern a Espanya, el doble procés electoral, la desfeta socialista, la feinada del Tribunal Constitucional, el Brexit, el triomf de Donald Trump, el "no" a l'acord de pau a Colòmbia, el Premi Nobel a Bob Dylan, la majoria independentista al Parlament, els terratrèmols, les inundacions, la brutalitats dels atemptats d'Estat Islàmic, la guerra a Síria, el camí tallat a Europa per als refugiats, les barques plenes de persones que moren fugint de la guerra, el setge d'Alep... Aquest és, a grans pinzellades, l’índex de l’any que avui s’acaba. 

Si a l’àlbum de la vida els anys fossin cromos, aquest 2016 el podíem haver canviat per un de millor. Un de més acolorit i optimista, un que fes més patxoca de repassar i de recordar. El 2016 ha estat un any gris amb un cel color de gos quan fuig inspirat en una paleta cromàtica dominada per la gama del gris plom. Un any anodí que no ens fa sentir orgullosos en massa coses amb un punt d’agror que no hauria de preludiar una tendència a empitjorar. 

S’esgota aquest desembre amb un episodi inèdit fins ara, la restricció de vehicles a una gran ciutat espanyola. Madrid –La Manuela, Carmela- ha tornat a plantar la pancarta del “no passaran”. La ciutat –el món- assetjat per la contaminació i les deixalles, quina gran metàfora. A la ratlla de l’horitzó, al teatre de la vida, la humanitat contempla des del pati de butaques com hi hem plantificat un teló de boira bruta amb una celístia metàl·lica. Decebedor i poc estètic.

Segur, hi ha fites positives i optimistes que se’ns escapen perquè viuen camuflades a les pàgines dels anuncis amb la lletra molt menuda, perquè no venen o no fan la xup-xup en un jaç de sang i fetge. Aquest 2016 ha estat un any insubstancial pel que fa al llibre dels rècords de l’espècie humana. Tenim moltes plusmarques pendents, no hem tornat encara a la lluna o la Sagrada Família roman sense acabar tot esperant una segona olimpíada. 

Hem de recórrer a la secció de notícies insòlites que ens han fet somriure –i pensar- quan un adolescent ha desendollat l’avi de l’aparell respirador per carregar el mòbil. O la referent a un bon jan solidari que va donar un ronyó al cap i aquest, una vegada refet, el va acomiadar. També n’hi ha de més simpàtiques com la del personatge que es fa una selfie i apareix un fantasma o aquell que va denunciar contactes eròtics amb un Pokémon. Facècies! Jo trio la del temerari que volia viatjar en el temps i el van multar per excés de velocitat.

Un any definit per alguns com el del “no” –negatiu, doncs-. La negació a Europa dels anglesos amb la incorrecció política grandiloqüent dels americans que han glorificat el pollastre Trump semblarien innocentades que n’haurem de veure i patir l’abast durant el proper any 2017 i successius. Toquem ferro! 

Que el 2017 sigui un bon any en tots els sentits! Brindo perquè la predicció de la nova fi del món no sigui el 29 de juliol. 

Bon any, amics!

Sigueu feliços!

Bon Nadal i bones festes! Jo també us desitjo el millor a tots i especialment a aquells que expressament aquests dies m’heu fet arribar els vostres millors presagis. Siguem, sobretot, feliços!

Ja sé que m’excedeixo en quelcom gairebé impossible, ser conscientment feliç del tot. Intentem un plebiscit a mà alçada i veurem quanta abstenció o vots en blanc es produeixen. Deu ser perquè la felicitat absoluta és patrimoni dels innocents. Deixem-ho estar, doncs, en un viure “prop” de la felicitat amb cert afany per a millorar –o d’esmena-, que sempre és possible.

Enguany ja som una mica més feliços perquè el dia de Nadal no haurem d’anar a votar. Tampoc no ens cridaran a presidir o a formar part d’una mesa electoral. En Mariano ja ens ha fet el primer regal. No es tracta d’una panera encimbellada amb llepolies dolces ni tampoc assortida amb una magra espatlla de porc del país –que l’administració és molt espartana en detalls i en complements nadalencs-, però els polítics han tingut un punt d’esplendidesa estalviant-nos de concretar les disputes de sobretaula amb el cunyat en una urna untada de torrons dels forts i polvorons espessos. Quina mandra! Emboirats per la celebració nocturna de la nit de Nadal i estabornits per la durada del sermó a la missa del gall, les enquestes preveien forts embussos –i molta pandereta- havent dinat, cap al capvespre. A unes terceres eleccions consecutives només s’hi pot concórrer en hora punta, amb molta predisposició i unes quantes copes de cava més per no defallir. Gràcies, polítics! Bones festes, pares de la pàtria!

I el monarca? Quin discurs s’hauria hagut d’empescar per no caure en el partidisme electoralista sospitós. El faig esperonant la participació proposant d’anar a votar en família. En un dia tan assenyalat només el clan unit pot exercir el dret des la digestió responsable. Encara que no me l’acabo d’imaginar, conciliador i preclar, proclamant que:  –Si beus, no votis –i no condueixis!-. 

Prop de la felicitat. Aquest és el meu desig encara que no haguem estat benaventurats en les loteries diverses. La profètica estadística és tossuda per molt que els matemàtics ens alertin als de lletres. És més fàcil que ensopeguem amb un llamp, que la sogra ens lloï els canelons, que els reis de l’orient ens tornin a portar uns mitjons que no pas que la loteria ens redimeixi de les misèries humanes. No defallim perquè no som rics de sobte, hauríem traït els col·legues sense fortuna. Tornem a la feina riallers, consolats i fent-los saber que gairebé no ho hem suportat, de no gaudir de la seva companyia, després de tants canelons i de l’excés de torrons. 

Prop de la felicitat. Això! No és que sigui poc generós, al contrari, ben lluny de la meva intenció. Prop de la felicitat que tenim a l’abast sovint sense saber-ho. Coneixedors del privilegi de viure amb salut, amb amor i amb companyia. De conviure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres. Siguem, doncs, feliços amb moderació, però siguem-ho tot el que es pugui! Brindem amb i per aquells que estimem i ens estimen!  

Bones festes!

Bombolles.

S’escauen per aquestes dates els contes de nadal. Una història curta, un relat breu per adormir criatures tot guarint-les dels malsons que vetllen les nits fredes i fosques de l’hivern. Ensucrades i calòriques narracions com la d’en Charles Dickens explicant la conversió de l’avar i solitari senyor Scrooge. S’hi descriu el miracle de l’esperit nadalenc imposant-se feliçment. Desigs, promeses d’esmena, bona voluntat, recompte de l’any que s’acaba amb l’esperança que el que comença sigui millor i venturós –dèiem-. S’apropa Nadal o el solstici d’hivern. 

És actualitat del dia un fet ominós on el protagonitza és un nen de dotze anys, un candidat a personatge actualitzat d’en Dickens, que ha posat una bomba maldestra -no ha esclatat- en un mercat de nadal a una localitat d’Alemanya. 

Riba enllà, volent travessar la mar –poc acollidora- terrible i assassina, un cor de més nens és el protagonista desvalgut enmig de l’horror. Malviuen un hivern massa fred i llarg atrapats als carrers d’Alep o en les àrees per a desplaçats sense menjar ni medicaments. Una periodista siriana, autora del relat, posava lletra a la nadala: "Hem perdut el nostre país, les nostres esperances, ens han arrabassat tot el que somiàvem". Hi ha fantasmes que no s’extingeixen amb la llum del dia. 

Llunyans, mar ençà, en un escenari la cantarella de l’atzar redimeix només un pobre, aquell a qui l’estat asseu a taula per nadal tot rescatant-lo amb un dècim premiat de la loteria. Com acostuma –segons il·lustren els titulars esquitxats de disbauxa- la sort practica l’equitat, la grossa ha estat tan repartida com ho és la indigència i la misèria dels més vulnerables. 

Ara i ací, a una setmana de les vacances escolars, les criatures pretenen apallissar un tió disfressat de mestre amb ulleres de miop perquè cagui notes sense excel·lents ni suspesos, insisteixen també a fer-ho constar a la carta als reis, una mena de conveni carregat d’esperances en el món de l’educació. 

El matí ha estat fred, plujós i d’hivern. Els jutges estudien. Fum, fum, fum! Monotonia de pluja rere els finestrals del Palau de Justícia. Mil vegades cent, cent mil... La Forcadell vindrà i mos portarà cosetes, a la butxaqueta torrons i a les mans avellanetes. Panses i figues i nous i olives. Panses i figues i mel i mató. L’esperit nadalenc saltironeja on menys t’ho esperes, a les cantonades judicials.

Un reality show monàrquic incendia els mitjans. Desavinences a la casa reial de la il·lusió perquè el rei negre –l’Obama- se les té amb el ros –en Trump-  per les trapelleries del blanc –el Putin-. Un desori a l’establia mundial que ha transcendit en horari de màxima audiència i sense la presència de bestioles domèstiques a causa de la mobilització dels pagesos catalans per la proliferació d’animals salvatges i per les retallades de les indemnitzacions compensatòries. Pobres pagesos, al pessebre hi tenen assegurat el paper de l’ase dels cops. 

 Assolim-ho, però, excel·lentment! Acabem amb un somni nadalenc com una bombolla on hi neva amb neu manual de sacsegi-ho abans d’usar, com si es tractés d’un suc d’infantesa acabat d’esprémer. Bombolles! Daurades, de cava i bohèmia. Panxudes rodoneses perfectes que ens porten al món dels contes amb final feliç. Delicades amb un punt de fragilitat extrema. Trencadisses i subtils. Aquesta és la pretensió poètica del pessebre que l’Ajuntament ha muntat a la plaça Sant Jaume de Barcelona amb el pretext de materialitzar uns versos de J. V. Foix. Quelcom que “ho sap tothom i hauria de ser profecia”. Els artistes creadors s’han empescat el muntatge avalats pel mestratge a bastir sants que referma l’olotina capital de la Garrotxa. Tot perquè “a cal fuster hi haurà novetat”.