Què podríem dir al brindis de les campanades la nit de cap d’any. Què podríem demanar a aquest 2021 que repica amb el dring subtil d’una agulla hipodèrmica que ens ha de salvar de la pandèmia i ens injectarà esperança. Un senzill “millor any” ho resumeix a bastament. Tot és susceptible de millorar, sí. Però aquest any que traspassem –o que ens ha traspassat- els desigs vénen especialment carregats de raó.
-Millor any!
L’àvia va obrir la nevera i va calcular com s’ho faria per no malmetre tota aquella teca que havia anat aplegant abans que els de ciutat pugessin. Amb la saviesa de les intendentes d’una altra era -la glaciar- era capaç d’empescar-s’ho per tenir tot el fato enllestit i alhora satisfer l’assortit de preferències diverses dels convidats. Enguany pocs, els permesos. Anava fent tombs a la idea que hi ha més dies que llonganisses i més caps de setmana que nadals.
Just el vespre abans que arribessin, l’avi rondinava com acostuma amb les notícies mentre no sortien els del temps per mirar si l’encertarien i anar a pastar guix, la manera com es referia a anar a dormir per no malmetre la vesprada en bertranades que no menen enlloc i no gastar llum. De bon primer ella no va fer massa cas al reguitzell d’improperis que l’avi deixava anar escalfat per l’actualitat que el presentador repassava. Eren freqüents els debats sense massa miraments d’aquell home amb els de la tele. Com que la cosa pujava de to, ella va deduir que en passava una de grossa i s’hi va atansar –Que han tancat la comarca, mestressa! –va deixar anar amb una ganyota com si li recargolessin les entranyes. El silenci espès va durar fins que van insistir en la prohibició d’entrar i de sortir d’aquell cul de món coincidint amb les festes de Nadal.
-Que hi farem! -va fer ella amb un punt de resignació. Surava per l’espai d’aquella cuina àmplia l’escalforeta de la llenya cremant a la llar de foc sempre encesa quan l’àvia separava requisits amb cura de no barrejar les dèries pel gluten o la tendència vegana del nét i de la néta respectivament amb la intolerància als làctics -i a la sogra també- de la jove. Nadal des que els néts s’havien fet grans era un trencaclosques de posades a taula difícils de superar. La il·lusió per aplegar-los a tots vencia les manies de cadascú. Coses del jovent.
I qui no es conforma és perquè no vol. Regalimava tot un catàleg de consols per pair la celebració sense els nens. No poder gaudir dels néts la trasbalsava especialment. Gràcies a déu que, per ara, estaven sans i estalvis. Hi haurà més nadals que llonganisses, insistia. L’avi rondinava en silenci eixancarrat davant del paternal de foc com si pogués cremar el virus i la contrarietat condemnant-los a l’infern. Perquè, gràcies a déu, encara es podien valer per ells mateixos. No com la veïna encauada al geriàtric a qui tampoc deixaven sortir ni per al dinar de Nadal tot i tenir al poble els fills.
Remuntar-ho ja només passava per treure en processó el santcrist gros. Van passar llista als espais buits a la taula dels coneguts, aquells que havien marxat quan no tocava. Massa persones properes de la quinta sense poder acomiadar. Males notícies que arribaven de sobte, com la malura, i massa funerals sense públic ni capellà. Si n’eren d’afortunats! L’avi va remenar el caliu i va acotiar la llenya perquè cremés bé, sense fum, els records i els pensaments tristos.
Efectivament, hi haurà més celebracions per retrobar-se. Restava el ritual impossible d’intentar comunicar-se per la petitíssima pantalla del telèfon mòbil al qual ell havia renunciat per incompatible amb la seva voluntat i fonamentalment amb les seves mans i els seus dits. L’andròmina i ell no s’avenien. -Avi! –cridaven les criatures. Entendre’s en l’aiguabarreig de converses alhora era difícil. Es limita a saludar amb la mà quan el tren de la nostàlgia està a punt de sortir de l’andana. Com havien passat els anys!
Bones festes, bon Nadal!
Qui no ha escoltat l’expressió “quin any de merda” o “quina merda d’any. Pareu l’orella als replans mentre esperem el torn per pujar o baixar de l’ascensor sense compartir-lo amb ningú més. Hem renovat el discurs i hem renunciat als pronòstics meteorològics casolans com també a la il·lusió per coincidir-hi amb alguna persona especial que ens té el cor i els instints robats. Efectivament, quin any! Just a tocar de les campanades que l’enterraran, desitjarem amb fonament que aquest 2021 sigui millor. Qui ens havia de dir que aquest bonic 2020, d’aritmètica fotogènica, passaria a la memòria com l’any de la pesta. El 2020, si fos un dècim d’un sorteig, és d’aquells números simpàtics, rodons, que et piquen l’ullet i et fan creure que et tocarà. 2020 haurà estat un bona capçalera per a un calendari si no entrem en detalls.
La fascinació per aquest any que caduca i mor s’ha acabat trastocant en por, incertesa i cansament. Ben farts! I podem sentir-nos afortunats si no ens ha passat factura. Aquest número, 2020, potser no haurà estat agraciat per la grossa de Nadal, però també amb fonament ens conformarem amb la salut si la fortuna ens és esquiva. En el repàs a l’any que pertoca per aquestes dates no hi faltarà pas la pregunta d’on eres el dia que ens van confinar. Aquest any víric marcarà una fita i trigarà a diluir-se en l’oblit fins que no recuperem una mica allò que solíem. Serem molt conscients del que volem quan, brindant en petit comitè, aixequem la copa i ens desitgem sinó feliç del tot un millor any nou. Que ho sigui!
Iniciant el repàs anyal que pertoca per aquestes dates -som just quan els mitjans en confegeixen el guió- estem obligats a començar cronològicament rigorosos pel mes de gener. Llavors la natura ens va posar a lloc i ens va mig estordir amb el temporal Glòria. Coses del canvi climàtic que posen en evidència els descreguts per interessats o els feliços inconscients fins que les forces incontrolables de la naturalesa ens fan petits i vulnerables. El vent i la pluja o la tempesta desfermada són mals companys per conciliar el son i trobar la pau nocturna, calia envers els elements revoltats valentia i una indiferència gairebé impossibles de practicar. El mar colèric i els arbres tots despentinats enmig d’estralls cada vegada més sovintejats es correspondria amb la il·lustració d’aquell primer mes d’un any que ja apuntava a feréstec. Recordo la ciutat, la Barcelona de la tempesta Glòria, com un cementiri de paraigües.
Just refets, encara molls i vençuts pels elements, a finals de febrer -el mes dels gats- es va detectar el primer cas d'una dona italiana, resident a Barcelona, que havia tornat recentment del nord d'Itàlia infectada de COVID-19. Començàvem a escriure amb cal·ligrafia particular la gaseta del confinat. Cadascú la seva. Una crònica que encara no ha esgotat el ventall d’arguments i que ens ha condicionat formidablement. Trames personals per sobreviure-hi, per anar trampejant el dia a dia fent l’ullet a la temeritat, en una nova manera d’existir que va començar mentre recordem on ens va enxampar el confinament monacal entendrit per la banda sonora del “resistiré”.
Després, el 2020 evoluciona contundent cap a una pandèmia de virus traïdors amb caminar silent de gat ratoner que ens ha posat cruelment davant de la realitat. No érem immortals i ara en som més conscients. Al memorial personal dels caiguts hi ha persones properes que hi han deixat la pell -i la vida-. El cop de puny als negacionistes! Gaudim de la gran aventura per sobreviure rere d’una mascareta obsedits -atemorits- per si un refredat és l’avantsala d’un contagi. Una relació social de mira’m i no em toquis s’ha imposat mentre els herois anònims fan via sense excessius escarafalls, el món de la sanitat, el de l’ensenyament i aquells que, amb menys estridències però amb el mateix protagonisme, fan que l’univers immediat continuï rodolant. Gràcies! Treballar o morir, el manifest amarg –shakespearià- de la realitat econòmica que bascula a l’hora de la presa de decisions.
Perquè els vents que han inflat els fulls al calendari d’aquest 2020, rabiosos per la galerna sanitària, tampoc no han impedit la navegació. Malgrat tot, el món continua giravoltant. Ha estat l’any Trump. A l’estat espanyol, l’esgrogueït santoral monàrquic ve marcat per la gesta d’un rei jubilat que ha marxat. Pel “resistiré” franquista i pels “visca el rei” espuris de mal justificar amplificats per les sinistres proclames colpistes d’uns militars “nostàlgics”. Tot anirà bé, desitjàvem durant el confinament.
Estratègies dels nostàlgics feixistes cridant llibertat tot pervertint la paraula i el discurs. Són les pandèmies immunes als vaccins de la història recent. La plaga política que recepta la mortaldat necessària per fer net i eradicar la discrepància amb una remesa calculada en vint-i-sis milions de dosis selectament administrades a les cunetes de les carreteres o a les tàpies dels cementiris. Vergonya més enllà d’una tertúlia justificant-ho banalitzant el terror.
A aquesta cantonada estratègica de la pell del brau resistim fent la viu-viu tot escalfant amb estiraments per participar en unes eleccions més. Una democràcia amb barretina més complexa encara enmig d’un garbuix de sigles i de personatges polítics que es comportarà, annexat al programa que defensin, una breu ressenya explicant d’on vénen, qui són i què diu que faran. Una incerta atomització independentista que la ciutadania no entén i rebutja. Veurem. Mentre, la realitat que sí es toca afecta de ple els presos polítics, una barreja de càstig -la pena- amanida amb humiliació i venjança exquisidament exigents.
No caiguem, però, en el desencís ja que ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li’n darem un tall. Perquè les festes, els llums, els regals i els missatges que pertoquen ens han d’aixecar d’aquesta prostració social i de l’ensopiment anímic que la situació imposa. El discurs reial, no ho dubteu, serà una injecció d’optimisme, de bons desitjos i alhora un compromís de transparència repassant el desori de comptes corrents de l’avi extraviats pels calaixos de palau. Tanmateix no estalviarà, el constitucional monarca, la condemna ben rotunda i sense embuts a les temptacions colpistes d’uns militars més en edat de jugar a la petanca que no pas amb els sabres oscats.
Quin 2020! Resistint a acomiadar-se, també acaba d’encendre una espelma letal per il·luminar la indigència cremant la vergonya social en una plaça pública a Badalona on malvivien amagades la pobresa fosca i la feblesa més despietades.
Tot plegat ha estat un any defectuós, com esguerrat. Un 2020 per retornar si no fos perquè ja l’hem exhaurit i només en resten un cul i l’envàs de plàstic de mal reciclar. Un període de temps que ens fa sentir estafats del qual no en podem reclamar que ens reemborsin el preu de viure’l ja que també forma part del fantàstic espectacle d’existir.
