Barcelona sense turistes -però amb futbol-. Quina
època aquella, quan vaig estar a punt de promoure una plataforma antiguiris. Qui no recorda amb
nostàlgia, al principi de la invasió bàrbara, com encara ens aturàvem perquè un
estranger amb sandàlies i mitjons enquadrés i cerqués les ombres favorables al
perfil de la companya contrastada en un monument. Després, coincidint amb la
temptació de la frustrada plataforma, amb posat de persona atrafegada creuàvem
pel davant de l’objectiu sense massa consideració. És per això que em faig en
molts àlbums i reportatges casolans d’arreu del món com un personatge més, un
passavolant local típic apressat anant o tornant de treballar amb cara de pomes
agres.
Barcelona ja no fa aquella olor intensa de
protecció solar. Aquells cossos nòrdics socarrimats i arrebossats amb la sorra
de la Barceloneta són plats que s’han hagut de despenjar del menú cosmopolita
de la ciutat. Com trobo a faltar el pis turístic proper i la convivència
festiva que radiava tot de rialles i de desinhibició aliades amb la nocturnitat
etílica en permanent estat festiu. On les sonates per a l’estiu als pentagrames
dibuixats al cel per les esteles dels avions? Alhora, els hotels romanen a la
deriva com vaixells fantasma amb els llums de navegació apagats.
Però amb futbol! La frenètica activitat
esportiva ens acosta a una relativa normalitat -virtual- on els partits ja no
són el que eren, fa l’efecte que les rivalitats es resolen al pati d’una escola
amb dret a costellada -virtual també-. Malgrat tot, el Barça esdevé la precisa
metàfora decadent en aquesta represa tan inusual per guarir de la tempesta a l’univers
de la pilota professional. La tornada asmàtica al verd gespa del Barça confirmaria
que tampoc no ha estat beneïda per l’andròmina tecnològica que revisa, des de
la latència enllaunada i gens fresca, les jugades delicades. Davant la
previsible desfeta barcelonista sempre podrem retreure al Reial Madrid que és
un equip molt més fotogènic per a les assistències arbitrals, ja que surt als
retrats molt més artísticament afavorit.
Aquests són dies de represa en una ciutat
esponerosa, tot verdura en un esclat intens -com la gespa humida i suada al
Camp Nou-, de xiscladissa empoderada d’orenetes mentre les xafarderes gavines
al port són testimonis de com la tarda amara amb un perfum intensament lluminós
les abraçades furtives de retrobaments llargament ajornats. Barcelona i la mar!
Amortida i agenollada ciutat que malda, una
vegada més, per esbargir la ressaca de l’ensopiment reclòs i de les revetlles pansides
amb petards sense massa públic –Han tancat la Rambla! –s’exclamava en Jaume
Sisa apel·lant a la solitud d’aquesta artèria ara mig òrfena de paelles bastardes
i sense la demanadissa urgent de calzes colossals amb sangria aigualida. La
normalitat comença a treure el nas pels establiments que s’arrisquen a obrir,
per tornar-se enraonats en els preus i a deixar seure a les talaies de tota la
vida, les terrasses amb vistes al paisatge urbà que les passejava, sense
haver-hi d’empenyorar l’àpat obligat amb preferència pels forans amb dret, això
sí, a ser immortalitzats per la perícia fotogràfica d’un poliglota cambrer espavilat.
Amb tot plegat hem perdut la personalitat i
mitja fesomia tapats amb les mascaretes. Quants veïns dels de tota la vida no ens
reconeixem a primer cop d’ull. Entre la protecció del tapaboques sanitari, les
ulleres de sol i la gorra -Ah, ets tu! –deixem anar així que ens hem refet de l’ensurt
i ja no hi posem la precaució d’una topada inquietant amb un cangaceiro saltaterrats.
Un punt intrigant, doncs, que posa en valor la finestra de l’ànima, els ulls, i
compromet els murmuris en la distància –com al bolero-.
Malgrat tot som a l’estiu. Deixem-nos amarar pel
perfum de qualsevol tarda lluminosa mentre una música màgica neix del dit de Colom
allà, al port! -feia saber en Jaume Sisa-.
