Tornen algunes patums a l’escena pública. Els grans “gerros xinesos”, com els va valorar en Felipe González incloent-s’hi ell mateix, a en Jose Maria Aznar i a d’altres vaques sagrades -i jubilades políticament-, no es resignen a habitar els angles obscurs del saló oblidats pels seus electors; subsisteixen sinó silenciosos, coberts de pols i, sovint, de caspa. Qui es resigna a deixar fer els successors -hereus directes o no-, a sobreviure sotmesos a l’oblit mediàtic sense els grans titulars que anaven confegint l’autobiografia del dia a dia amb retalls que enganxaven en l’àlbum d’efemèrides personal, una enciclopèdia de miracles i de decisions fonamentals esquitxada d’inauguracions i esdeveniments importants amb el millor de cada casa, la reial també. No vull dir que els haguem de trobar al metro cantant boleros i pidolant perquè és més digne demanar que robar. No patiu, però, perquè malgrat malviure en aquesta relativa indiferència social, orfes de les pantalles dels telenotícies, la majoria han estat acollits i adoptats pels consells d’administració de grans companyies que al seu moment van estar privatitzades per ells mateixos. Per tant, si hi coincidiu en algun transport públic interpretant “Pensa en mi” no els féssiu pas caritat; no volen un euro, només mendiquen un gest de reconeixement.
El mateix Felipe González, el ceramista i pare del símbol per excel·lència, ha tornat a l’arena mediàtica deixant anar que “ningú no és més capaç de fer el ridícul que en Puigdemont”, una rèplica -un totxo llancívol- poc treballada al torn terrissaire i poc cuita al forn al que l’expresident va declarar des de Sardenya, “Espanya no perd mai les oportunitats de fer el ridícul”. En Felipe feia costat així a l’insigne terrissaire de la bòbila legal, al reconegut artesà de l’argila judicial que habita compulsivament enfangat en la dèria per les euroordres reiterades, compromès i obsedit a pescar la gran balena blanca del separatisme català. Una batalla sense treva a les aigües comunitàries per la captura d’un peix esmunyedís que es porta l’oli.
Com que l’atavisme d’altiplà no fa cap puntada sense fil, per solidaritat, per corporativisme col·legiat, per enveja o per treure’s de sobre la pols que acumulen els expresidents sumptuaris -grans peces ceràmiques xineses de museu-, no podia faltar la desfilada torera d’en José Mª Aznar. Un artista capaç d’interpretar amb posat aplomat els papers de faraó i d’oracle des d’un perfil numismàtic propi d’una moneda de pedra tallada. En Josemari tampoc perd puntada quan conclou que "Espanya és una nació, no set, ni quatre, ni vint-i-una. No és un estat plurinacional, ni multinivell, ni la mare que els va parir". Després del temerari passi torero la plaça de braus ha rebentat amb una mocadorada sol·licitant les orelles i la cua -també d’en Puigdemont?- al compàs del pasdoble Espanya cañí.
Deixo la crònica torera llençant el capot i els estris de matar al foc per concloure que de les màximes doctes de l’Aznar se’n podria destil·lar un manifest a la tolerància per com va farcir el seu decàleg ideològic amb moltes calories: “A les institucions de Madrid es parla castellà, que és l'idioma que tothom entén". No seré pas jo qui el condemni a l’infern després de contradir el mateix Papa Francesc quan va demanar perdó per la conquesta de Mèxic. L’Aznar defensa la història d'Espanya "Amb els seus encerts i els seus errors, jo me'n sento orgullós i no demano perdó". I afegeix que "El fenomen de la Hispanitat ens ha d'enorgullir malgrat la llegenda negra, la cultura de la cancel·lació i aquesta estupidesa del revisionisme històric”. Que així sigui, mestre, i que déu reparteixi sort i justícia!
Amb el retorn dels castellers, geopolíticament més propers a l’epicentre català, amb regust tardorenc de calçots i de romesco, comença el curs el Parlament de Catalunya amb castells de gama baixa i molta manilla just quan bufem l’espelma per l’aniversari de l’1 d’octubre. Una celebració en una atmosfera enrarida pel partidisme caïnita respecte de l’anomenada causa comuna de la independència amb un punt de botellot frenètic a la Ciutadella.
Haurem, doncs, d’incorporar el neologisme de rabiosa actualitat per designar una realitat antiga i nostrada que ha evolucionat amb els anys. La tradicional costellada familiar -com més convergent- s’ha rejovenit atiant les brases de la disbauxa amb un menú per a multituds pobre, sense truita de patates i poca carn a la graella, només la dels que pateixen els aldarulls i les agressions mentre participen en aquest ritual iniciàtic per a nens i nenes acabades de deslletar.
La bona notícia és que la pandèmia ja és història a jutjar pel temps escadusser i carregat d’optimisme que hi dediquen els mitjans. Que així sigui! Ara els objectius vomiten lava. Un reality dramàtic amb molt de tiratge i molt reporter intrèpid que precisament avui ha canviat d’illa, de la Palma a la Graciosa on el casament del segle ha provocat una erupció passional, l’Anabel Pantoja ja no ajorna més el casori tot i el cadàver encara calent de l’àvia. Un final feliç malgrat que el cosinet Kiko Rivera hagi declinat d’assistir-hi malbaratant una exclusiva compartida amb la Belén Esteban de testimoni i vestida de blanc com marca el protocol.
Lliurat a la nostàlgia, pau i amor, reivindicant així la consigna hippie!
