Fer l'agost.

L’agost té un punt dolç d’assaig per apropar-nos a la recerca de la felicitat. Sembla que s’aturi el món, fa l’efecte que s’amorteixi l’activitat frenètica i que les obligacions reposin en una mena de jubilació amb data de caducitat. Aquest és el gran repte, sobreviure’l sabent que s’acabarà i que els dies volen fugissers. Un any més comprovarem com tot el que havíem previst, excessivament optimistes i poc realistes pel que fa a l’agenda, l’implacable transcórrer dels dies apressats ens posarà a lloc i haurem de tornar a ajornar alguns projectes un any més, per a un altre curs. No oblido aquells companys de feina que, quan s’acomiaden tot desitjant-nos un bon estiu, et deixen anar que no saben si ho podran suportar, tants de dies sense veure’ns. Quelcom que deu tenir a veure en la incertesa de la tornada. 

Les vacances salades tenen el seu indicador epidèrmic en el grau de morenor amb què tornem una vegada acabades. Com si el bronzejat que lluïm fos proporcional al gaudi mariner mentre les ones ens llepen els peus tot somiant de pescar al palangre una sirena poc temerària. No anar a una vila costanera és no viure l’agost, no ets ningú si no participes de la disbauxa que es comporta la platja, la paella amb musclos i el barret com menys discret millor amb què cobrim l’exuberància dels cossos castigats pel sol canicular de tots els estius, també els impossibles de la infantesa. En l’atmosfera el perfum estiuenc dels protectors solars és còmplice de l’arrebossat amb sorra i dels castells de planta baixa que la mar sàvia enderroca. A l’estiu tota cuca viu si no fos per la demanadissa de crustacis que pretenen esquivar la temporada pel preu mentre s’exhibeixen impúdicament seductors al turisme gastronòmic, una altra modalitat que caldria catalogar.

Aquest país a l’estiu, fonamentalment a l’agost, penja el rètol de tancat per vacances. Qui pot qüestionar un dret que tenim tots. Amb l’estem de vacacions justifiquem la inoperància de la temporada estival. Com si les esperances, els neguits, les malures, les condemnes pendents i el batec de la vida en general poguessin alentir el batec. Semblaria que tota activitat pot tancar portes per vacances si no fos per aquells esforçats herois que literalment hi fan l’agost. 

Als pobles de muntanya sense mar on confonem un rem amb una pala d’enfornar pa, aquest és un mes també susceptible de l’avorriment en fresc. Els regidors de cultura hi han de posar molta iniciativa i esmolar l’enginy per empescar-se un agost esquitxat d’activitats que engresquin els vilatans que no han marxat a marina i als fidels estiuejants que hi vénen a fer salut i a respirar aire presumptament pur. El turisme de balneari ha donat molt de baixa, ha esdevingut de perfil tísic mentre les aigües medicinals ja no sadollen l’afany guaridor d’altres èpoques. El turisme d’altitud prudent entre pins i rierols sol cercar-hi la tranquil·litat, el paisatge i un bon plat de proximitat –sense musclos, però-. Som de bon conformar entre l'audició dominical de sardanes al passeig i la melangia marinera d’una excepcional cantada d’havaneres. 

Des de fa unes dècades el turisme per excel·lència té la fita més llampant penjada als panells que ens fan l’ullet a “baix cost” en les terminals dels aeroports amb direcció a l’incògnit, a l’exòtic i al llunyà paradís de catàleg carregats amb la incertesa d’una maleta. L’inici d’aquesta aventura audaç, a Barcelona, rau en si podrem aixecar el vol a l’hora prevista, una nostrada tradició ja ben arrelada i imprevisible. No defallim. 

Trieu l’opció que més us convingui, també hi ha qui transforma la terrassa de tot l’any en un parc aquàtic. 

Tinguem un bon estiu! Bones vacances!

Llunàtics.

Que et demanin què feies i on eres el dia que es compleixen 50 anys d’una efemèride és tot un indici que ens porta, en conseqüència, a deduir que ja tenim un màster de desenvolupament personal reconegut. El màster de la vida que hem cursat dia a dia amb més o menys fortuna ens aboca a la nostàlgia de quan encara podíem lluir margarides al serrell. Mig segle més i tots calbs, si la caiguda del pèl no us ha atrapat encara. Un indicador ben visible de com de certa és la contundència de la gravetat. L’aritmètica implacable del calendari es comporta, per si no fos suficient, que per recordar un fet històric de fa cinc dècades s’hauran hagut d’esfullar uns quants anys més, els que calen per ser conscient del moment singular. No us esforceu que no us revelaré pas l’edat, en tot cas us adverteixo que, per un rampell de preadolescent acomplexat, me’n posaria alguns de més. 

Ai, la gravetat! O si preferiu la gravitació terrestre. El gran repte, aquell petit pas de gegant per a la humanitat no va estar res més que la temptativa a no haver-se de sotmetre al seus efectes. Per això, fixeu-vos-hi, els tres tripulants ja lluïen unes entrades galopants al front, autèntiques pistes d’aterratge en el cas d’haver d’avortar la missió que avala el motiu d’aquesta evasió atmosfera enllà. Només astronautes calbs precoços gosaven embrancar-se en una temeritat com aquella perquè sostreure’s a les lacres gravitatòries és trobar el secret de l’eterna joventut. Que res no decaigui o es gronxoli sense la turgència vital de quan som –érem- joves i immortals. No se’ns hi havia perdut res a la lluna. Es tractava de contenir i vèncer la contundència aplomada de la Terra tot saltironejant com una cadernera astral burleta, unes imatges que ja pagaven tots els esforços. El temps no el vam poder aturar, però la gravetat, una estoneta, sí. 

Amb els anys, verificada la tossuderia gravitatòria que rovella i ens desgavella la còrpora, us estalviaré el catàleg detallat dels efectes esgarrifosos, la cosa va tenir efectes més desoladors pel que fa al vessant espiritual de les creences. L’ànima que s’alimenta de la fe també en va sortir qüestionada. L’home arribava al primer replà del cel i enlloc no es veien els estols angelicals als quals els pertocava de ple dret el paper de figurants en aquell primer relat cinematogràfic. Encara veig la cara de sorpresa i d’incredulitat del capellà que impartia la catequesi quan l’escolà talentós li va demanar –Mossèn, on són els àngels? 

On érem aquell dia just fa 50 anys? Al llit, la majoria clapant com angelets a qui no havien convocat com a tropes celestials alades al plató lunar, aliens a la importància del que succeiria just a la matinada. Estic per assegurar que aquella nit, abans d’encomanar-nos –nosaltres mateixos i els astronautes- a l’àngel de la guarda en particular vam intentar detectar la lluna. Localitzada en la immensitat infinita de l’espai vam ser incapaços de veure aquell coet que rondava proper al satèl·lit. El dubte orbitava confirmant la convicció de l’avi que no estava per camàndules. 

L’avi ja era un visionari, podia haver estat el profeta dels terraplanistes actuals. Tot plegat, cosa de llunàtics que ens volien prendre el pèl.

Material sensible.

Els procediments en la justícia vénen carregats de formulismes, de primmirats rituals que l’engreixen tant que la converteixen en un monstre rabassut de caminar flegmàtic i amb la closca negre com una toga de xarol. Els fets, les lleis que els regulen, les consideracions i, finalment, la resolució que en aquest cas ha trigat un any i mig. El jutge d'instrucció 7 de Martorell ha arxivat totes i cadascuna de les querelles contra els nou professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca acusats “d’humiliar” -segons la fiscalia- els alumnes que són fills de guàrdies civils l’endemà de l’1-O. 

Arribats a aquest punt s’hauria acabat si no fos perquè els judicis i les sentències, amb els legítims recursos, esdevenen un peix que es mossega la cua. Tornem-hi! Som-hi una altra vegada! I la màquina, més esgotada encara, torna a esbufegar a pas de tortuga i a ritme de termini. No s’ha acabat el via crucis judicial perquè l’Associació Espanyola de la Guàrdia Civil –sense toga, però amb capa i tricorni xarolat- insisteix a presentar un recurs contra la decisió, quelcom que també podria reprendre la fiscalia en els propers dies. Com fa la dita jo em decanto per “tingues plets i els guanyis!”.

Marejat el peix de tant mossegar-se la cua, si esdevé que els professors d’El Palau en surten sense causa, qui es disculparà mirant-los a la cara. Quin eco mediàtic tindrà la resolució suprema exculpant-los, de produir-se, després de tots els recursos possibles? Aquells que en van esbombar els noms i les fotografies demanaran perdó? Els defensors de la justícia, els que acaten les sentències d’ofici, sortiran en tromba a desdir-se de les greus acusacions? Esborraran i rectificaran la sentència que donaven per consumada? Caldrà estar atents a les reaccions en aquest sentit, però em temo que seran molt escadusseres o nul·les.  

Què respons a un alumne l’endemà que el centre escolar ha estat “legítimament” vulnerat. Com expliques a una criatura que les portes s’han d’obrir i tancar amb cura per no trencar els vidres, sense cops, amb delicadesa? Què els dius quan el material escolar ha patit els estralls propis d’una batalla campal o quan els arxius acadèmics, empastifats pel sabó de rentar plats, llisquen malmesos pel terra de la secretaria, per exemple. Amb quina autoritat els exigeixes que no s’empentin mentre fan cua a les escales de l’escola després de les colpidores imatges difoses a bastament?  

En el procés del cas El Palau es “va aprofitar la classe per expressar la seva opinió sobre uns fets concrets, exclusivament sota el seu punt de vista” i “no va parlar als alumnes ni dels valors de la Constitució ni de l’obligació dels ciutadans d’acatar la llei”. Em pregunto com es lliga la Constitució amb trencar vidres a cops de maça o a desencallar accessos i escales amb un zel i un excés expeditivament esborronador. Com ho raones pedagògicament i raonable a un adolescent amb un mínim de sentit crític l’endemà quan els desperfectes encara bateguen mentre gargoteges integrals trigonomètriques en una pissarra negra de xarol. 

Difícil. Aquest centre de Sant Andreu de la Barca es convertí en un avís per a navegants fluvials d'aritmètiques elementals i cartilles de cal·ligrafia. Una lliçó aplicada respecte de com tractar constitucionalment els “murs humans violents” i de com tapar la boca als professionals de l’educació/ensenyament massa bocamolls. Tots muts amb la llibertat de càtedra a la gàbia. Ha alenat en l’atmosfera recent de les aules un neguit d’arrels nostàlgiques enxarolades que alguns encara recordem.