Foc a la Ribera d’Ebre.

La impotència davant de la fúria dels elements ens ressitua, ens fa adonar de com de minúsculs i de desemparats estem quan la còlera de la natura ens fueteja. La terra tremolant, el vent esbufegant, l’aigua fora de les lleres o el foc devastador són els elements terrenals i corruptibles davant del que a l’antiguitat anomenaven la quinta essència que configuraria, segons aquells savis, la cosa celestial integrada per una substància presumptament més elevada i immutable que no es cremava ni era vulnerable als diluvis universals. 

Ara mateix la Ribera d’Ebre crema. Un foc terrible arrasa el bosc, els conreus, les oliveres i els masos en un context climatològic molt advers. Les altes temperatures i la sequera propicien el desastre literalment infernal que abrasa aquests indrets. Imatges esfereïdores que ens posen la pell de gallina tot i contemplar-les des de la distància prudent i confortable rere d’una pantalla. Ens acosten l’allau de dades, d’efectius, les previsions de tota mena i la impotent imatge colpidora d’aquelles persones que viuen pendents dels estralls, de veure com les seves cases, el bestiar i els seus camps esdevenen brases rere de les flames.

Cap al migdia amb l’herba seca, eixarreïda pel sol impecable que hi cau de ple, n’hi ha prou amb una guspira –només una!- perquè la columneta inicial de fum evolucioni ràpidament i furiosa cap el desastre. Un instant només perquè la taca de foc prengui dimensions i s’estengui afavorida pel vent que la foguera incontrolada propicia. Volubles corrents d’aire lluitant i alenant l’infern en què es converteixen el sotabosc i els matolls. Com una taca incandescent d’oli roent es va propagant i enlairant. Els pins són teies farcides de reïna que es van escalfant fins que esclaten en udols sobtats per la combustió. Arbres extraordinàriament inflamables coronats per les flames rostint-los dels quals es poden desprendre letals projectils que, impulsats per la fúria de l’incendi o pel vent, poden ultrapassar tallafocs i camins. 

A l’horitzó el fum espès, la pudor de cremat i les volves de cendra constaten la magnitud del cataclisme. L’esforç de les persones que volen barrar-li el pas per acorralar la fera i extingir-la és heroic. Les imatges planes en alta definició són incapaces de contagiar-nos l’angoixa de l’ofec, la calor insuportable sota dels vestits que ens han de protegir d’aquesta pesta estival. Apagar la frontera de la immensa foguerada de Sant Joan és quelcom èpic. Quants pagesos mal equipats amb els dies no canviaran la pell de les cames com les serps perquè enmig de la ràbia valenta s’hi arrisquen sense mirar massa prim.

I quan, després de la batalla, s’ha vençut al foc, perquè ho ha devorat tot o s’ha aconseguit d’apagar-lo, l’escenari immediat és quelcom terriblement trist, desolador. Lúgubre. Ni un bri verd enlloc. Cap ocell que canti. Les closques també descolorides dels cargols rostides i buides. És una immersió real en blanc i negre apocalíptica. Els esquelets dels arbres amb els braços i les branques alçats, com si abans del desastre s’haguessin rendit tot suplicant clemència. Escorces i soques que encara treuen fum. Es percep l’escalfor última de la terra amb un alè moribund coberta per una capa de cendra. Caminant pels espais bèl·lics dels elements incontrolats encara ens sentim més exposats. 

Del dantesc episodi -que no puc esborrar- en recordo la imatge d’aquell avi convertit en una figura més grisa encara que el paisatge. L’única nota de color la hi dibuixaven els dos reguerons de llàgrimes i pena que es precipitaven galtes avall.

Unicorns.

Protesto! M’indigno! Estic molt decebut i emprenyat i així ho vull manifestar. Com és possible que en una data com la d’avui coincideixin i se solapin esdeveniments d’aquells que es consideraran fites per a la història. Successos transcendentals que es tatuen en l’epidermis del calendari i que es recordaran generació rere generació. Si us plau, no m’ho torneu a fer! Viure pendent de les xarxes, dels mitjans tradicionals i del ressò també atmosfèric que han provocat –i alhora!-, m’ha portat a patir un episodi d’angoixa just quan al migdia la boirina ha baixat fins a cobrir la ciutat amb una boina d’incredulitat que tornava invisibles les olímpiques torres bessones i la mateixa Sagrada Família. Que no he atrapat l’actualitat durant tot el dia, companys!

Informativament parlant, com es deia abans, s’ha m’ha anat atapeint la jornada. Ni amb el do la ubiqüitat, el fet d’estar present arreu, hauria atrapat la feinada que se m’ha girat. De Berga a Tarragona, de Girona a Badalona, des de Sant Joan de les Abadesses a Camprodon... Una ruïna en peatges –i corbes- perseguint l’actualitat i la investidura dels batlles i alcaldesses que s’han anat consumant. Però la meva indignació no ve d’aquesta bellugadissa municipal sinó per la coincidència amb el casament d’en Sergio Ramos amb la Pilar Rubio. A qui se li acut fer escaure en una mateixa data la cosa com de poble aquesta dels alcaldes i el casament del segle. Au va! Que no hi ha color. 

 El clímax mediàtic perfumat de llimones ha esclatat a les cinc en punt, l’hora lorquiana quan els mossos de la caminera guàrdia civil catalana portaven en Joaquim Forn a la plaça de Sant Jaume colze amb colze. Mentre, a Sevilla avançaven excepcionalment el tancament de la catedral al turisme perquè aquest xicot s’ho mereix tot, això i més! M’he emocionat quan la núvia periodista ha sortit de l’hotel amb destinació a la catedral. He pogut observar finalment el vestit, un disseny imperi en pedreria escotat generosament amb un afortunat recollit a la cua. Una creació d’un prestigiós modista libanès que harmonitzava amb les personalíssimes trenes negres a joc amb el ram de lliris també negres que la Pilar Rubio ha traginat. 

Em fareu costat si us explico que allò de les cases de la vila ho he deixat en un segon pla. El primer és el primer. Quina elegància i quanta noblesa s’han aplegat en el casament del segle. Una gentada, ben vestida, que supera la que s’ha ajuntat a la plaça de Sant Jaume, com més d’arreplegats amb estelada. En Sergio Ramos ho té clar i sap fer les coses amb generositat, però sobretot amb una grandiloqüència que ha provocat un allau de microorgasmes tàntrics entre la ramaderia mediàtica de Telecinco, festa major a Mediaset! El futbolista havia deixat constància per escrit a les invitacions amb registre de sortida que els nois havien d’anar de rigorós jaqué i que les mosses no podien lluir el color vermell, el verd, el taronja, el rosa o el blanc. La paleta cromàtica del Ramos és força curta. Ja hi ha hagut algun convidat que ha protestat per l’absència del groc en el llistat de colors proscrits. Tampoc s’han permès les càmeres, els mòbils ni d’altres andròmines que facilitin la xafarderia electrònica com la presència de criatures menors de 18 anys amb wifi. Tot un encert! 

 A la plaça groga de Sant Jaume, m’ho han explicat –perquè jo tenia el cap i el centre d’interès desplaçats a Sevilla- que el representant del PP, el Sr. Bou dels forners des de 1957, ha deixat anar un visca Espanya amb tant d’ardor patriòtic que després no ha pogut ni cantussejar Els Segadors al compàs d’un pasdoble per a banda municipal. Efectivament, ha estat una tarda memorable a la Mestrança catalana amb el protagonisme d’un espasa francès que ara prodiga la seva tauromàquia a Barcelona vestit de mandarina i or, de qui els mitjans ja n’han quantificat el preu a llotja, dels seus vots i de la gestualitat d’aquest torero desnonat a França i a les places de la Catalunya Nord. No ha estat una tarda exactament feliç per a l’Ada perquè els subalterns arrauxats com en Valls et poden esguerrar la litúrgia i el paseíllo triomfal. 

A Bollullos de la Mitación el nuvi hi té la finca on s’hi celebra el tiberi i la festassa amb un parc d’atraccions, un escenari i un circuit desmuntable de competició per a vehicles de tracció amb rodes. S’hi espera també l’actuació d’artistes de gran renom internacional. Emoció i diversió més que tàntriques per al nombrós grup de selectes convidats que hauran d’acreditar la condició amb un unicorn, una calcomania personalitzada absolutament original i genial! 

Qui es deu haver oblidat de l’unicorn personalitzat deu haver estat el regidor Sr. Joaquim Forn a qui no han deixat passar a la festassa que el Sr. Torra havia muntat al Palau de la Generalitat de Catalunya després de la investidura de la Sra. Ada Colau.

1, 2, 3...

La televisió era en blanc i negre quan es va emetre per primera vegada l’1, 2, 3 del Chicho Ibáñez Serrador l’any 1972, just quan començà l’emissió en color a l’Espanya –tan grisa- d’aquells anys. No va estar fins el mundial de futbol del 1982 quan majoritàriament en moltes cases particulars es van introduir els aparells en color per veure el taronja xiroi del Naranjito, la mascota rodanxona més pròpia per empaitar a cops de peu que no pas per esprémer-ne el suc. La transició d’una pantalla a l’altra va tenir un punt enginyós amb uns adhesius de plàstic transparents amb franges de color, verda groguenca i blava, que segons què emetien s’hi esqueien fent patxoca tot i que no aconseguien d’acolorir les línies vermelles que tenia molt nítidament dibuixades el règim.

Panxudes televisions d’un sol canal, banyudes, i amb un eixam permanent que guspirejava, també quan perdien el senyal d’emissió. Els vidents entesos en electrònica hertziana sentenciaven –Ve d’ells! –mentre es contemplaven aquella meravella de tecnologia punta tot auscultant les artèries, les banyes i el cor de l’aparell per assegurar el diagnòstic amb autoritat –És de Madrid! –assenyalant el culpable sovint castigant a l’aparell amb uns copets amables. Els infants respiràvem alleujats perquè el problema no era d’aquella televisió en concret sinó que es tractava d’una epidèmia que tenia l’epicentre a Madrid i s’estenia fins al Cap de Creus. En alguna interrupció d’aquestes l’entès recomanava de treure els serrells decoratius, com la Marilyn feta a ganxet que revestia una ampolla d’anís buida o un brau de plàstic amb banderilles que l’entapissaven perquè podien causar interferències. 

A finals dels seixanta i principis dels setanta gaudir d’un aparell de televisió era un luxe que cohesionava el veïnat. Els grans esdeveniments aplegaven un públic divers i agraït. Els partits de futbol, els festivals d’Eurovisió. La mítica arribada de l’home a la lluna. Llavors teníem la capacitat per sorprendre’ns sense estrenar o en rodatge i no parlo només de la primera vegada que vam veure funcionar un televisor. Quina meravella! Quelcom que les criatures actuals no podran recordar perquè han nascut bressolades entre pantalles. Quelcom similar a quan ens enfilaven en un vehicle essent plenament conscients de l’avenç amb rodes que es comportaria la vida des d’aquell precís instant inicial. 

La capacitat per estabornir –alienar deien els crítics- era poderosa. El futbol i les curses de braus sortien dels estadis i de les places per arribar als menjadors. Es podia prendre cafè amb el Cordobés executant un temerari salt de la granota a un pam del nas. Recordo una àvia que mantenia acalorades disputes amb els presentadors. Vivia ben capficada per si havia de fer-los la vida. Mantenir aquelles multituds la neguitejaven de veres.

Reina por un dia. Un millón para el mejor... congriaven audiències de rècord absolut. Llavors TVE era la millor –i única- televisió sense cap mena de competència. Haurien de passar dècades, fins el 1990, perquè la lluita pel predicament audiovisual es convertís en quelcom vital per als programes que competien alhora. Mentre no van arribar les Mama Chicho, un devessall epidèrmic de pneumàtiques amb molta bellugadissa i pla curt, no es podia triar i el comandament a distància no tenia massa utilitat. 

En aquell monopoli estatal, però, hi havia programes que van destacar i han esdevingut un referent. El programa 1, 2, 3... responda otra vez n’és un exemple. Es va emetre durant deu temporades intermitents. Don Cicuta, la carbassa Ruperta, Los Tacañones, els ballarins, les hostesses comptables, els apartaments a la Manga del Mar Menor o els cotxes que es podien guanyar en aquell concurs espectacle creat per l’Ibáñez Serrador, el mag que ens acaba de deixar, ens van captivar. 

Aquests dies l’actualitat i l’espectacle polític carregat de carbasses pampallugueja en alta definició a les pantalles ultra planes –anorèxiques- que ens permeten assistir al desconcertant miracle de com unes línies vermelles van evolucionant cap al rosa tirant a fúcsia des d’una renovada grisor ambiental.