Bol·lards legals com barricades.

S’ha presentat la Llei de Transitorietat i Fundacional de la República. Sembla que s’esgoten les metàfores dels discursos grandiloqüents i es disparen les futures lleis si el referèndum es guanya per majoria. "Catalunya es constituirà en una república de dret, democràtica i social”. La Llei articula -98 articles i 3 disposicions addicionals- els manaments que han de regular els fonaments a la nova Catalunya republicana -sense monarca- i independent de l’Estat espanyol. 

Això passa el dia hàbil després de les manifestacions de Barcelona i de Ripoll. Just el dia que l’ajuntament de Barcelona ha decidit desmuntar els altars laics de les Rambles en un gest que anuncia el final del dol només formal pels atemptats perquè en resta la cicatriu.  L’andanada del canó de Palamós, aquell que fa temps que va emmudir mirant el mar amb el ventre rovellat, esdevé l’havanera d’aquest agost “Escolteu la seva veu, / oh canons de tot el món / i la gent de tot arreu, / no més guerres ni més morts, / no més bombes ni més focs, / ... sóc el canó de Palamós”. Barcelona ha cridat No tinc por per conjurar el terror. Malgrat tot, hem tornat a ramblejar. 

L’oposició ha reaccionat a la Llei de Transitorietat dient que es tracta d’una presa de pèl, d’un engany i que caldria aplicar el 155 de la Constitució. Alguns vaticinadors pronostiquen que això acabarà en eleccions autonòmiques. En Mariano Rajoy i en Pedro Sánchez dialoguen sobre la transitorietat per tal de donar una resposta conjunta al desafiament català mentre el govern avisa des de Madrid que aquesta llei “mai” entrarà en vigor.

Després de l’atemptat som on érem amb matisos. La determinació del govern català continua grimpant esglaó a esglaó i es precipita cap al primer d’octubre, l’1-O, davant d’una resposta estratègica inexistent que aplaqui -sedueixi- els catalans decidits a anar-se'n d’Espanya. No hi ha coloms missatgers amb cartes d’amor entre els protagonistes que preludiïn la reconciliació. Ben al contrari. Retrets, pancartes i l’estrepitosa xiulada -aquesta vegada sense una pilota de futbol rodolant- eixorden i supleixen aquest diàleg absent per a sords amb una pretesa hissada de banderes legítima o/i inoportuna. Aquells que tant critiquen el nostrat tèxtil estelat també n’oferien d’un dubtós gènere de plàstic made in Xina amb què s’establí una brega per tal de comprovar qui la té més grossa i més enlairada. En el rerefons al dol vam assistir alhora a un concurs casteller de símbols que alguns espectadors no van poder gaudir en la seva plenitud perquè els mitjans d’altiplà el van escapçar escandalosament. 

La postveritat, l’eufemisme tècnic preferit pels manipuladors, s’ha imposat i ha guanyat. Durant els dies dels atemptats les mentides -aquest és el mot aplicat amb propietat- i la informació interessada han onejat encara més amunt que totes les banderes. Escoltar els arguments d’alguns tertulians aspergint confusió i falsedat és molt decebedor. Assistir a la catalanofòbia de les xarxes sense arguments, visceral, quan les Rambles eren encara un escampall de cossos atropellats i abatuts és propi de mesquins. 

Som ací en un punt sense retorn amb els ponts polítics trencats i les avingudes sembrades amb bol·lards legals com barricades. Som ací escoltant la intel·lectualitat hispana que brilla per l’eco dels silencis. Som ací! Passi el que passi, els catalans decebuts som molts. La tossuda incomprensió atàvica de el problema catalán, el recel i un vés a saber què catalogable es van condensant potser perquè estem cansats de passar pels peatges o de les reprimendes del revisor de rodalies -calibre jugador de bàsquet- que esborrona de sentir. O dels cops de roc fatxendes d’algun diputat català que dispara piulades com el canó de Santa Coloma de Gramenet.

Som ací!

Les Rambles.

“Recordo passejar per Les Rambles quan la mare i el pare encara em duien de la maneta. M'agafaven amb força, un a cada costat, i m'enlairaven ben amunt, fent-me volar per les rajoles d’un dels carrers més emblemàtics de la meva ciutat. Tots els diumenges, quan érem a tocar de Canaletes, el meu germà i jo els demanàvem que ens compressin alguna de les bestioles exposades. I, sense èxit, seguíem baixant fins al mar per tornar a casa. 

Aquells migdies en família eren un ritual. Ens aturàvem a observar a un doble del Maradona que feia tocs amb una pilota gastada, a un faquir que es passejava com si res damunt d'un llit de claus i fèiem una parada obligada a la caseta del Museu de Cera. Quan ja érem a Colon, el pare desapareixia i tornava amb un cucurutxo de nata per cada un. Asseguts sota els lleons, llepàvem amb desfici el gelat i miràvem les riuades de persones que, com nosaltres, s’havien deixat envair per l’encant del carrer més estimat (i odiat) dels barcelonins. 

Aquesta és i seguirà sent la meva Barcelona. Per si et serveix d'inspiració per a Miralls i espantalls... Ho vaig escriure ahir al bus”.

Les Rambles! He assistit a com les rajoles blanques i vermelles s’han tornat amb els anys d’un color grisós, d’estora bruta i castigada per l’ús. Quanta sola de sabata desvagada. Quants badocs, simples espectadors de la vida, hi hem passejat. Quin espectacle és la Rambla de les flors.

La Maria es recorda d’aquell futbolista acrobàtic amb una pilota tronada que els meravellava. Del faquir esprimatxat amb un parament espectacular que a mi personalment em tenia el cor robat. El tors nu, el turbant i els bombatxos orientals no aconseguien dissimular-ne la procedència. Era un mestre de l’art escènic per com aconseguia captar l’atenció dels vianants. Un radiocasset amania la gesticulació fins al zenit. Calia molta paciència perquè a redós del llit de claus sense molles i gens ergonòmic hi disposava un jaç de vidres que anava trencant amb parsimònia. Després netejava amb esperit de vi un reguitzell de fulles d’afaitar sospitosament rovellades o, amb cura quirúrgica, també polia un punyalet decorat amb damasquinats toledans que suposadament s’empassaria així que tot el llarg ritual arribés a bon port –un de proper a les Golondrines-. Sovint entre la preparació pausada i solemne –s’hi jugava la vida!- havia de canviar les piles del radiocasset o aplicar-se una frega preventiva d’alcohol per desinfectar l’epidermis en contacte amb els claus del llit de faquir. Ja fa temps que no he pogut gaudir d’una de les seves actuacions. Siguis on siguis, una abraçada, genial faquir de l’Orient. 

Rambla amunt hi havia un avi assegut en una cadira plegable amb cara de persona gastada i posat de bon jan que colpejava d’esma una canya esquerdada cercant un ritme monòton que cridava l’atenció i promovia l’intercanvi d’unes monedes per un clauer descatalogat només uns quinquennis. També, un bon dia, el vaig trobar a faltar d’entre els habituals.

Recordo el principi de les estàtues estàtiques, que ara són mobiliari urbà permanent, com em va impactar la innovació d’una presència que marcaria època, tendència i estil. Era un soldat romà arrebossat de purpurina ben plantat i d’ulls blaus. Amb les dècades la purpurina ha arribat a empastifar també les rajoles de les Rambles. 

El geni de la picaresca, un artista de l’empatia al meu parer, és un personatge que per primera vegada –tu Maria acabaves de néixer i just havia esclatat la guerra del Golf- em va demanar l’hora. Després em va preguntar si jo era racista. Representava el paper d’un jove estudiant a Barcelona que volia trucar l’àvia resident al país on queien les bombes de la coalició. Em vaig assegurar a bastament que pogués parlar amb la iaia i em vaig sentir bé de poder ajudar aquell presumpte estudiant assetjat pel desesper i la nostàlgia amb un punt de tragèdia. Dues dècades i uns anys després –ho tenia fàcil de calcular- es va tornar a atansar. Dec fer posat de passerell! La mateixa tècnica d’apropament, quina hora és i si jo sóc un racista. Vaig proposar-li que m’expliqués com havia trampejat la seva existència. S’hi va negar, al tracte que jo li oferia a canvi de les seves confidències. Ara ens saludem amb un gest còmplice i quan té el dia fluix i coincidim m’explica que la vida és molt dura. Ambdós ens hem fet grans. Viu -explica- en una cambra sense dret a res més on just el deixen dormir, després ha de tocar el dos. Em parla amb propietat financera de la crisi que tenalla els pidolaires de les Rambles i em demana quelcom –Només un euro-. Sort, amic! 

La cinquena flota ja no hi fa tentines a les Rambles. La marineria global de sangria i paella precuinada desfila uniformada amb bermudes i samarretes cridaneres. Han alliberat els lloros de les gàbies mentre l’aviram tropical divers competeix amb els coloms de la propera Plaça Catalunya per les veces del turisme.

... ... ...

Unes dècades després -el dia després-. Divendres. He de recollir un encàrrec a la Plaça Gran de Ripoll on hi ha una gentada asseguda a les terrasses dels bars. Les cadires conformen una mena de platea a l’aire lliure. A l’escenari hi ha dues furgonetes dels Mossos d'Esquadra. La presència de càmeres i mitjans de comunicació és extraordinària. Rere, a la tramoia fosca, hi ha els actors. La vila de Ripoll, bressol de Catalunya, viu sacsejada, sorpresa i molt atordida pels protagonistes de l’horror.

... ... ... 

Tornarem a caminar per les Rambles, Maria.

Barcelona.

El pollastre del Prat.

Les llargues cues al Prat marquen les vacances d’aquest estiu. Una vaga, legítima però sospitosa i amb més d’una lectura, posa a prova la paciència dels passatgers que han de creuar els controls de seguretat. El Prat i de retruc Barcelona són notícia destacada pels monumentals embussos que es tornen a reiterar. Fa només unes setmanes el problema era al control de passaports. No cal ser un expert en logística aeronàutica per adornar-se que enlairar-se o aterrar en terres catalanes té un plus, una aventura gallinàcia -de pollastre de pota blava del Prat- que converteix les fòbies als avions en anècdota. L’emoció ja no la gestionen els pilots o les turbulències sinó els controladors de les bosses de mà, els agrimensors dels ungüents facials, els professionals temeraris que et registren amb asèpsia i que en un abscés de zel, quan l’arc detector xiscla, et recomanen que tornis a calçar-te.

Un tuf a mitjó suat fa malfiar que només hi hagi problemes a l’aeroport del Prat, Barcelona. Qui és el responsable de la situació? Qui n’ha d’assumir les conseqüències i preveure que en plena canícula sindical la circumstància no arribi a les cotes de caos que s’hi viuen? Produeix certa sospita que alguns mitjans en situïn l’epicentre només en un afer laboral –que ho és-, però alhora fa rumiar el tractament extraordinàriament fora de lloc amb què la mateixa premsa magnifica els recents incidents contra el turisme a Barcelona. Comparar l’incident d’un bus turístic amb la kale borroca i publicar que van incendiar el vehicle és pixar molt, però molt, fora de test. 

Encara espero els titulars en lletra ben gruixuda denunciant els greuges que comportaran per al turisme i en la imatge de Barcelona frontera enllà les cues virals a causa d’una epidèmia d’incompetència i manca de previsió. Insisteixo, qui n’és el responsable? A qui s’ha de reclamar quan es perd un vol -i la paciència-? Per què la mateixa empresa que treballa en d’altres aeroports -molts- només té problemes sindicals al de Barcelona? 

No voldria caure en acusacions infundades ni pensar que la cosa té relació amb la creixent desafecció per allò del referèndum o que el govern espanyol té la voluntat de desemparar les infraestructures que gestiona –encara- a Catalunya. Quina estratègia de seducció practicaria l’estat que castiga a consciència i amb intenció les províncies catalanes mentre la gramola va repetint la cançó de l’estiu, Us estimem, catalans! Ja entenc que penalitzar només els soferts separatistes –un espectre més ampli que inclou els ceballuts independentistes- és un exercici de bisecció extremadament dificultós. Separar el gra de la palla en un aeroport internacional –amb escala a Madrid- és gairebé impossible. 

 Vagi per endavant i que els déus de l’aeronàutica i dels globus estàtics no ho permetin! Imaginem, però, que un escamot emprenyat de passatgers angoixats i menystinguts perden l’avió,  els nervis i els estreps. Suposem que farts i cansats, tocats pel sol d’agost, s’amotinen negant-se a treure’s les sandàlies amb mitjons, assalten els merlets dels arcs detectors de metalls, segresten els controladors i conquereixen la terra de ningú, el duty free, amb flascons d’aftersun no homologats o productes no permesos menys inofensius. Per ara la paciència venç i les hordes es contenen. 

Compte! No m’agradaria veure certs titulars de l’endemà: “La revolta catalana ha començat!” encara que a la fotografia que documenta la notícia no hi hagi cap tupè o cap rasta amb barretina ni tampoc una trista estelada.

 Bon viatge!