25 de març 2014

La moguda madrilenya



El Madrid dels 1976 al 1981 és –en el meu record- un cel plumbi. Metàl·lic. El carbó de les calefaccions ministerials li confereix un aire de ciutat industrial amb maquinària bàsicament burocràtica. Aquests són els anys de l'anomenada "transició", el quinquenni de la moguda madrilenya just abans que aquesta tingui un nom reconegut. També anys de  l'alcaldia del Tierno Galván esmorzant i estiuejant –com algun cronista deia- al Café Comercial de la glorieta de Bilbao. A la presidència, en aquesta alineació transitòria, hi ha l'Adolfo Suárez.

L'escenari l'hem tornat històric tot mitificant-lo amb prohoms per a llibre de text. Llavors, només personatges trobadissos, públics, habituals o de pas per la ciutat de Madrid en actes diversos que, a la darreria dels setanta, proliferaven com bolets afavorits pel microclima que propiciava la mort del general Franco i el nou context polític que calia refer. Excèntrics –ara en diríem friquis- de la moguda amb vocació cinematogràfica, cantants i actrius que, des de la transició, han desenvolupat formidables pectorals, i periodistes que amb l'edat han deconstruint la ideologia. De Madrid al cel passant per Sol. Tota una crònica!

Espanya sortia de la foscor plúmbia i feixuga del Movimiento estàtic. Moria al llit la dictadura sorgida d'una guerra civil que convertí en front la clivellada Casa de les Flores, on va viure en Pablo Neruda. Tornaven, entre molts d'altres, l'Alberti, en Carrillo, la Pasionaria, en García Calvo, l'Aranguren i en Tierno Galván. Al poeta del vint-i-set i a la dirigent comunista se'ls podia veure a les grades de las Ventas en un cartell de toreros que podia haver signat en Picasso amb una dedicatòria de geni malagueny, "els toros són àngels amb banyes"; gargotejat en un esbós essencial d'una testa de brau. Era la contradicció agermanada per l'estil minimalista amb els coloms picassians. I en la grada, unes localitats enllà, en Bosé fill i cantant acabat de sortir de l'ou. Mentre, el filòsof García Calvo recitava Catul amb veu tràgica i posat clàssic.

A poca distància, ben proper a la facultat -per on l'Aranguren es desplaçava pels passadissos amb saltirons d'ingravidesa- hi ha el palau de la Moncloa. La seu de la presidència que l'Adolfo Suárez va traslladar per raons de seguretat al 1977. Aquí s'hi van signar els Pactes de la Moncloa. Una entesa inversemblant –ben certa i documentada- entre sindicats, partits polítics i la patronal. Anys apassionants per a espectadors en primera línia. De joventut en tots els sentits, quan tot semblava a l'abast. En Franco havia mort i havia estat plorat per certa ciutadania en un dol inconsolable de pèrdua "irreparable".  A la vídua encara la saludaven, anys després, amb el gest feixista mentre es traslladava amb un cotxe oficial pels carrers de Madrid en destinació a El Pardo. Tot es mantenia "lligat i ben lligat", però no era encara al sac.

El president Suárez va gaudir del nomenament preconstitucional del Rei fins assolir el càrrec per la via de les urnes en les primeres eleccions democràtiques que se celebraven. Només per això ja es mereix un lloc destacat a la història contemporània d'Espanya. Aquella primera campanya electoral després de la dictadura tenia un Fraga que se sentia guanyador. El desplegament d'Aliança Popular -reconvertida en el PP actual- va estar de campanya americana des de la preeminència de qui es creu el vencedor indiscutible, l'hereu natural del franquisme. No va estar així, la patacada d'aquell braç de mar polític va estar equiparable en resultats a les urnes a la del Partit Comunista. Una sorpresa. Qui podia preveure'n un recolzament tan minso. La cara rentada del franquisme –que no nova- amb cert prestigi i caràcter gallec feia figa. Tanmateix, en Carrillo, despullat de la perruca i de la clandestinitat, legalitzat en un dia sant –quelcom que no han perdonat a en Suárez alguns de la vella guàrdia-, tampoc obtenia la representació que les inexpertes enquestes li atorgaven.

Enmig d'aquell garbuix de sigles i matisos –autèntic, històric, reconstituït, vertader, etc.- en va emergir el nou partit, UCD. La cara visible i conjuntural n'era un jove a qui les càmeres tractaven bé i que podia prometre i, per tant, prometia una continuïtat de menys octanatge que la d'en Fraga amb aspiracions de semblar el més neutral i centrista possible. Va guanyar arropat per un seguit de companys de procedència i pelatge divers. Els franquistes sense més connotació o mèrit eren adscrits a la nova formació amb l'eufemisme "d'independents". Un matrimoni polític amb clamoroses infidelitats, perquè alguns no van estar-li, d'incondicionals, per a la eternitat, encara que aquests dies s'hagin erigit en agutzils de miracles i d'adhesions indestructibles.

 Arribà, en conseqüència -i "por consiguiente"-, la decadència en una caiguda política farcida de solitud amb posat seriós, mal de queixal que el castigaven sovint –allò no es podia mastegar- i el fum dels Ducados que ja li començava a disposar la corona beatífica dels perdedors amb un aura volàtil a les pantalles bombades en blanc i negre. Llavors, a l'hemicicle era permès –i glamurós- encara de fumar. La seva dimissió a la presidència va estar un naufragi on massa companys de viatge el van deixar sense una trista taula on arrapar-se. En Suárez havia estat percebut com el polític que passava per allí en el moment oportú i, quan va haver de plegar, va haver de sortir de la política per la porta falsa, una mica la de servei. Li estalviaren grans actes i grans reconeixements.

On eren les veus ressuscitades d'aquests dies de vetlla mentre el partit –el seu- l'abandonava. Qui hauria estat capaç d'aventurar l'afecte i el reconeixement que ara vessen a cabassos per les cruïlles mediàtiques. En Suárez passarà a la història com un pròcer a qui li han edificat la peanya de la santificació just quan pasturava desmemòria i no podia exercir el retret, però tampoc l'agraïment. Ha estat un passat presoner d'un cos amb l'ànima desllorigada. Si pogués veure i sentir les reaccions que la seva mort ha provocat des de la lucidesa i amb vocació de revenja, podria escriure'n un manual. Bon cel!

Amb ell i molts d'altres com en Fraga, en Carrillo, en Tarradellas, en Gutiérrez Mellado, en Tarancón... la Transició va deixant massa forats a la plantilla dels titulars d'una època carregada d'il·lusió i d'esperança. Han hagut de passar els anys perquè el colador de la memòria en destriï el brou de l'espès de l'època que ens mirem -des d'un present poc galdós- amb nostàlgia i gratitud. El temps ho pot mitificar gairebé tot. El poble se l'ha fet seu, com un romanç que perdura malgrat que ja no ens recordem dels autors ni dels actors.

D'en Suárez que no escalfava ni refredava mentre era president, que no encenia les passions actuals, em quedo amb la imatge de l'hemicicle assetjat mentre ell, el Gutiérrez Mellado i en Carrillo no van acotar el cap a les pistoles. En recordo també la gran capacitat com a comunicador, en el to i en la gestualitat que sovint el delatava. Era un Kennedy d'Àvila inaugurant la gran arma de la transició, la televisió. Va lliscar des d'on veníem a on vam arribar no sense deixar-hi la pell política.

L'altra pell, la mediàtica, la bronzejada i seductora de les revistes del cor, també ha estat clau en la difusió d'una biografia tràgica que congrià encara més l'afecte de la gent. Els cops dramàtics amb què la vida l'ha castigat han estat excessius. Com la pèrdua dels éssers més propers i la seva pròpia en aquesta malura cruel que l'ha fet literalment fora molt abans d'aquesta mort biològica.

El seu funeral supera els dels presidents de catàleg. I encara que el reconeixement acostumi a arribar a deshora -com a tots els mortals- ben segur que cal morir-se perquè ens ascendeixin d'una revolada al cel.

Descanseu en pau!

22 de març 2014

Plànol del sorroll, mapa de fresses.



Anuncien els diaris que Barcelona és soroll "estratègic". Diria que es tracta de l'assolellada fressa rítmica d'un cor mecànic amb batecs compassats color semàfor just a la cruïlla amb la Sagrada Família. També és aldarull i rebombori als congressos de nits sense consens en una terrassa amb cendrers a vessar. A les Rambles, gebrades amb escuma de cervesa, hi desguassa la nocturnitat alegre i un dringuejar desinhibit amb les ofensives gerres de sangria per a gegants. Una conxorxa de cridòria anacrònica òrfena d'estels amb la gosadia apàtrida fora de context.
Salut!

Poden confluir en la verticalitat urbana les estratègies dels sons calçats amb sabates de taló i les expansions amoroses amb una banda sonora a crits mentre les rentadores en centrifuguen les taques i les evidències. Esgarips de nits de galvanitzada lluna plena –de llauna- amb l'udol del vent pentinant-se presumit a les antenes mentre s'emmiralla als bassals. Els clapits de quisso petaner caga voreres no tenen temps d'arribar a les pacients vies. Cavalca, però, un rodalies el ritme del retard amb arpegis de catenària i guspires de revetlla. Arriba una mica la nit de Sant Joan escarnint tempestes de pirotècnia.

Encara que silenci i solitud també fan mal quan no són benvinguts. Espines punyents que ataquen a traïció en el mapa sonor de les nostres vides sense planificar. Perquè només amb el brogit dels pensaments podem quedar curts i amb la buidor freda dels espais ens podem tornar vulnerables.

I en aquest punt, Primavera -redemptora- ha retornat per fer-nos companyia i compensar-nos amb l'escalf de la llum i les serenates vitals de les aus de corral a capel·la, dels passerells rondinaires, dels canaris de gàbia sense quiosc a la Rambla dels Ocells i, també, del cucut. Tot un concert entestat a il·luminar els dies fins per Sant Joan –el de veritat-, quan comença l'abrusador estiu que ho rebrega.

Tornaran, doncs, la xiscladissa de les orenetes i l'epidermis bruna; arribarà el guirigall de les gavines pàl·lides procedents del nord i els pardals suecs tenyits de ros. L'esclat vital dels dies és ací. L'espectacle de la natura amb el circ de les meravelles. Funambulismes halterofílics jugant a malabars amb síndries i cireres. Llum favorable enfocant la monotonia dels dies vestint-los de festa.
Benvinguda, Primavera!

Desterrarem la simfonia dels silencis volguts, dels silencis imposats, dels silencis trencats, dels silencis agressius. I els pitjors de tots: els indiferents. Admirarem l'aiguabarreig del color i de les remors subtils. Murmuris de fulla acabada d'estrenar, de flor esbatanant-se, de gira-sol desentumint cervicals. D'ala de mosquit deixatant la nit i de ploma d'oca esgarrapant poemes en el paper aspre.
Això i més encara.

Tot, tant el plànol del soroll, com el mapa de les fresses, impresos en l'enrenou de la ciutat tenen la virtut de l'agitació, de la vida. Participen del desgavell convuls en la confusió inquietant que sorprèn i meravella. Allò meridional que commou pel bullici optimista del tumult amb una tàctica pròpia i secreta. El sarau de l'hora punta quan un semàfor ens fa l'ullet i el terrabastall creua un pas zebra.
Alegria!
 
En la nit una mica primavera m'arriba el rugit dels lleons des del parc de les feres. O la botzina profunda i fatxenda d'un vaixell fantasma carregat de lloros tropicals que han niat a les palmeres del Moll de la Fusta. Només la boirina a la ratlla de la costa silencia les onades somortes que bressolen la foscor i les fàbriques convertides en museu.

8 de març 2014

Pàtria i Màtria



M'adono que, des que tinc penjat aquest blog, l'esfera perfecta del rellotge ha fet una volta completa al sol. Tornem a celebrar el dia de la dona. Rellegeixo l'entrada que vaig anomenar Dones. M'hi reconec i subscric allò que fa un any deia al respecte. Ho tornaria a signar. 
[ http://joseplabro.blogspot.com.es/2013/03/dones.html  ]

Intentaré no reiterar-me. No insistiré en el paper de les persones, dels éssers en global i dels seus drets que semblarien inqüestionables. Si parlem de persones ens estalviem gèneres. Tot un exercici gramatical difícil de concretar. Obviar el masculí i el femení, quan aquesta substancialitat evident abasta i amara també allò inanimat, és una tasca de filigrana estilística. Però ho tenim muntat així. Un anell no és una anella ni una porta és un port. Tampoc un ase és una somera, burro!

Hi ha adjectius que no diferencien allò mascle d'allò femella o mots que només es declinen en un dels gèneres. Per què? Quina va estar la raó gramatical d'aquestes convencions. Està per estudiar i concretar els arguments i les causes d'aquestes irregularitats formals quan així les vam consensuar. Segur que hi ha motius de tota mena i de ben pintorescos. Alguns -i algunes- es pregunten com és que no es va imposar el neutre, el gènere gramatical que hauria estat políticament més correcte. Una de les respostes cal cercar-la en el paper de la dona que al llarg de la història han escrit els homes.

A les campanyes per esbrossar el llenguatge sexista hi han acabat germinant feixugues males herbes retòriques que empastifen els discursos de crosses innecessàries i reiteracions no funcionals per a la comprensió o la informació. Lector i lectora, mestre i mestra –d'idèntica reiteració fònica- no aporten cap plus en el significat d'un discurs. Són poc eficients des del punt de vista de la semàntica. Només es tornen pertinents quan hi afegim connotacions d'índole social, ideològica o de tarannà pretesament no masclista.

Allò formal, allò innecessari i allò improductiu, però, participa de la grandesa de la utilitat del que per substància es pot considerar inútil. Que hi ha de més estèril que els formalismes socials que no pretenen cap mena de producció. Per què ens entestem en saludar-nos, en demanar-nos com ens tracta la vida o en desitjar-nos el millor. Rituals que no cotitzen a la borsa neoliberal dels valors humans. Encara està per inventar, o que algun emprenedor s'hi interessi, la franquícia dels bons propòsits sense interessos.

Som homes i dones. Vivim dones i homes o a l'inrevés en un tot harmònic que ens fa teòricament iguals davant dels déus i de les lleis. En podríem parlar molt de la lletra menuda d'aquesta aspiració fal·laç. Deixaré el vessant diví per més endavant. Que els déus es perdonin, si escau, a si mateixos des da la seva magnificència i justícia divina. Que així sigui!

Reprendre el cantó humà de les lleis fetes pels homes a la terra. M'abstinc d'emprar la fórmula "homes i dones" perquè el protagonisme en matèria legal, encara avui en dia, a les balances de gènere –que no a les fiscals tan d'actualitat- el plateret dels jutges de pes i dels ministres amb criteri guanya per golejada el de les jutgesses i el de les ministresses. Visca els neologismes.

Si cataloguéssim la legislació que produeix un estat es podria classificar fonamentalment en dos grans grups. El de les lleis comestibles i el de les no comestibles. Ambdues apunten a la capacitat per digerir-les d'aquells a qui van adreçades. Les sentències comestibles incideixen bàsicament en la butxaca del ciutadà/ana. Sancionen, recapten, regulen relacions d'índole comercial entre l'estat i el contribuent. Són lleis, decrets i resolucions que es mesuren en comptant i sonant que pagant Sant Pere canta i Barcelona és bona si la bossa sona.

El segon grup de lleis de l'àlbum legal d'una societat, les no comestibles i no comercials, són aquelles que pretenen incidir en allò transcendent, moral o ideològic. Fan diana en l'actitud, les maneres de fer i pensar, en els usos que pretenem modificar. Normes que, des de l'exquisida bona voluntat materno/paternal de l'estat –la pàtria i la màtria-, tenen cura i prevenen que anem de pet a les calderes d'en Pere Botero –no confondre amb el subornable Sant Pere cantaire-.

El paradigma de les lleis no comestibles, perquè avui toca, és la de l'avortament. Dedico, doncs, la versió anyal del dia de les dones al ministre de justícia d'Epanya i Notari major del regne, a l'excel·lentíssim senyor Alberto Ruiz-Gallardón.


1 de març 2014

Carnestoltes



De dijous gras a dimecres de cendra vivim els prolegòmens a la batalla cruenta entre el panxut i carnal Carnestoltes contra la primmirada Quaresma, la vella de les set cames que no es cansa mai, a la vora del foc, d'amanir menges massa saludables i excessivament frugals. Sempre en surt vencedora Na Quaresma imposant àpats magres i abstinències penitents que fan perdre greix i guanyar cel. Quina temporada més eixarreïda, poca sal i sense un trist bocí de porc ranci per tirar a l'olla. Bledes o mengies de conill rosegador orfes de tot allò que no siguin l'alegria d'un all sofregit o un brot colorista de julivert. Més dur de passar, que no de pair. 

Abans, però i gràcies a les autoritats que ho permeten, el rei Carnestoltes regna. Només uns dies, una treva fins que el poble ha entès com la disbauxa i el capgirament no són de llei. Una festa de calendari llunàtic, variable i de moral sollevadissa com les pretensions d'aquells no avesats al bon govern i al sentit comú de la moderació. No ens atordíssim, companys, és un miratge, una enganyifa que els manaires de totes les èpoques s'empescaren per esbravar instints i greixar regles espartanes.

Des del dijous gras comença un petit cicle anyal de festa i gresca transgressora on gairebé tot és permès. Els costums que dominen sàviament l'esperit i la vida fan un tomb. El monarca dels excessos dionisíacs ens concedeix carta blanca, una nova llei regula, per uns dies, allò que la resta de l'any és privat, pecat o no saludable. Que visqui Carnestoltes! Que la seva monarquia i el seu govern ens facin súbdits del plaer i de la golafreria.

Es diu que el nom no fa la cosa, però sí ho permet la disfressa! Veureu reis casolans, prínceps domèstics i princeses del terrós amb corona fraudulenta. Bisbes, capellans o, més encara, papes d'un dia i escolans per a tota la vida. Generals, civils, pirates, caporals i, fins i tot, sirenes. Pagesos i vilatanes. Homes amb pitram i mullers de mostatxo. Certament, el món a l'inrevés. La terra de Xauxa al comtat del despropòsit semblaria possible!

Un somni il·lús. Un desig que Quaresma ja s'encarrega de recordar-nos que pols som i amb cendra ens tornaran a marcar la testa i el seny. Només una foguerada, una flamarada eixelebrada que se socarrima en un no-res. Gaudim aquesta transgressió, projectem els dimonis i enterrem les frustracions amb alegria i força. Amb la vitalitat harmoniosa i barroca d'una epidèrmica ballarina brasilera. Amb la pompa sumptuosa, majestàtica, d'una màscara veneciana. Amb el que sigui, disfressats d'il·lusió perquè les misèries i les xacres siguin de més bon traginar.

En aquest desgavell impossible dels papers intercanviats podrem veure el ministre disfressant-se d'immigrant. Un mariner terra endins. Un banquer desnonat i amb hipoteca. El jutge declarant per corrupte. La lluna dins d'un cove. Les infantes amb trenes. Vés a saber què podrem veure a les rues d'aquests dies... Contractistes il·lusionistes i totxos voladors. Coloms bèl·lics i camàlics funambulismes. Barcelona mòbil amb arteries telefòniques i en Millet en la primera línia a la marató dels pispes.  

No passéssim pena ni tinguéssim disgust. A tot això, Quaresma i la feixuga realitat continguda dels dies hi posaran fre. Mentre, deixeu que els damnificats i somiatruites ens investim d'allò que no som.