Xiscles de sirena.

 La percepció és un còctel per arribar a entendre la informació que ens arriba després de sacsejar la memòria, l’aprenentatge, el raonament i d’altres ingredients en un got llarg amb glaçons i un bocí de fruita tropical ben acolorida -d’anunci- fent equilibris al caire ensucrat, quelcom que no deixa de ser una suggestió. La percepció podria ser, per dir-ho més fàcil, com un estímul extern passat pel colador de la memòria tant mental com la dels sentits que tenim integrats per l’experiència. La rodanxa que corona el got ens pot semblar àcida encara que no l’haguem tastat mai perquè l’emparellem al record sensorial d’un cítric comú, s’assembla a una llimona, per exemple.

 La percepció manté un pols sovint entre el grau de certesa -la veritat, si existeix- i el dubte associada al nostre coneixement, allò que sabem. La nostra realitat, doncs, podria cavalcar també un cavall fictici, inventat per la ment humana, ja que les dades que ens arriben poden ser falses i ens porten a qüestionar la nostra capacitat i la fiabilitat d’allò que captem de l’exterior. El gran problema és com les conclusions extretes per la percepció -l’estímul- són interpretades. Les nostres versions podrien perfectament basar-se en la lectura de pistes falses o impròpies. Per això els avis s’entesten a explicar-nos el secret de la seva vida amb batalletes fonamentades en l’experiència, s’esgargamellen a dir que ells ho van patir. Davant l’experiència, que podríem rebutjar com uns joves extravagants i agosarats, ens podem decantar per un racionalisme que ens vol defensar de l’engany o de la mentida interessada a què ens poden portar els ecos que ens sotraguegen.

Entendre la percepció passa per tastar el combinat que tenim a la barra de la vida mentre els glaçons en van fonent intentant comprendre les il·lusions que percebem i els efectes particulars amb què i com ens estimulen, la resposta que triem hauria de fonamentar-se en unes arrels profundes, d’idees clares i en un judici meditat.

Per això, controlar la percepció col·lectiva és una maniobra subtil o barroera que cerca intervenir en el procés immediat, a curt termini, amb estímuls interessats que processem des de l’experiència per provocar una resposta previsible. Per això el mercat de la percepció cotitza tan alt i és tan preuat. Com deia el matemàtic, dóna’m una bona percepció i mouré el món! L’apreciada palanca que activa un pensament o una reacció val el seu pes en or perquè els principis d’Arquimedes aplicats a la sociologia poden explicar molts dels fenòmens col·lectius de l’activitat social que els éssers humans practiquem en un context determinat.

Ai, el cant de les sirenes o com quan algun malaurat mariner és encisat per unes cançons tan seductores que el timoner i tots els remers posen proa cap a l’illa on s’estavellen contra les roques i són devorats per aquests captivadors éssers fantàstics. Contràriament el mot sirena també s’empra per designar els aparells que produeixen un so monòton, estrident i eixordador del qual per prevenció solem fugir-ne. Afers de sirenes o com d’un abrandat bolero vam necessitar amb urgència un camió de bombers.

Xiscles de sirena!

 

 

Sense xarxa.

Hi ha dies que entelen el cel radiant, que ens fan malfiar de l’esclat de verdura primerenca i de la ufana a les voreres mentre l’ajuntament poda l’arbrat en una gimcana d’extrema complicitat als carrers, un repte proper a un puzle ple de forats enrevessats per encaixar-hi encara els patinets voladors, els vehicles aparcats fent la migdiada i les deposicions canines mentre els professionals de l’esporgada se la juguen exercint funambulismes sense xarxa -però amb mascareta- amb un xerrac de pel·lícula de terror -Branca va! Dies per mirar al cel sense témer que la ferralla del coet xinès t’esclafi perquè ja va caure al mar, però amb precaució ja que et pot abatre el brancatge colonitzat per un niu de cotorra argentina o una molt irritada vespa asiàtica militant de la plataforma d’afectades per la hipoteca a qui acaben de desallotjar sense contemplacions.

Mentre, als escenaris bíblics del Nou Testament s’han produït onze dies de bombardeigs en un conflicte poc simètric en la bàscula dels morts i dels estralls. Una competició endèmica entre coets i bombes que tornen a deixar un paisatge pintorescament desolador d’arbres esberlats, d’habitatges enderrocats i d’ànimes en runes.

Hi ha dies en els quals els grans problemes domèstics com que no funcioni la xarxa i no puguis seguir la sèrie d’assassinats, que la rentadora no centrifugui o que les rimes consonants del poeta d’escala de veïns no et deixin conciliar el son, s’empetiteixen amb tendència a esdevenir collonades irrisòries comparades amb el panorama que ens dibuixa l’actualitat d’aquestes setmanes. Definitivament haurem de constatar a la gaseta del postconfinament que n’hem sortit amb alguna tara i relativament mal acabats o defectuosos. Som com érem, més o menys, si volem ser exactes. Les mateixes xacres, odis i l’esperit de represàlia han perviscut intactes. Hem constatat que entre les virtuts del vaccí -que es poden llegir al prospecte- no hi figura la capacitat per guarir certes calamitats perquè no tenen origen víric.

Procuro no posar-m’hi massa pedres al fetge i per això em capfica no poder esbrinar si enxampen l’assassí a la sèrie que no puc mirar. Sé que sóc capaç d’indultar el veí de les rimes enardides i de sobreviure sense centrifugar els mitjons desaparellats. És el meu malviure amb què convisc i que em pot arribar a treure de polleguera. Si m’ho repenso, però, són bestieses de poc calibre comparades amb quan el cel s’il·lumina i l’atmosfera s’enrareix amb el regust de la pólvora o l’eco dels esclats sostinguts ofegant els crits d’horror i de dolor de les criatures.

Què no són capaces d’emprendre aquestes criatures a l’altra riba del mateix mar que xipollegen al trencant de les ones empeses per un fals somni d’esperances que no poden abastar? Tocar el dos amb una mà al davant i l’altra al darrere, ja no lleugers d’equipatge, carregats només d’innocent credulitat perquè la pèrdua comparada amb les expectatives no es poden equiparar ja que no posseeixes res i ets amo únicament de la misèria. Quin padrastre més cruel aquell que engega el ramat desesperat a pasturar en un tauler d’escacs vergonyosament cruel.

Reiterant endèmics conflictes que han fet bullir la sang patriòtica encara és recent la crònica d’opereta bèl·lica amb salsa de julivert meu com t’has quedat protagonitzada pel ministre Trillo en el paper de narrador heroic en un escenari més propi del Vietnam. Aquesta vegada l’èpica militar ha estat ultrapassada pel protagonisme sense uniformes ni banderes d’una massa humana considerable de nens exasperats a la frontera líquida d’una acollida en una porta giratòria amb destinació al no-res.

Camino per la vorera entre els plàtans de Barcelona acabats de podar. Arbres amputats dels serrells, desproveïts del brancatge, contemplo un estol de cotorres sense niu i un jove que empeny un carretó insegur ple de ferralla sideral -o urbana- que conté, també, les desferres d’un somni esmicolat. Obro amb cura profilàctica la porta de casa. Levitant a l’ascensor em pregunto si la xarxa ja funciona o la inquietud em tornarà a bressolar. Algú pot viure sense connexió?

M’adono que el confort al meu món local, el que conec i gaudeixo, s’ha trasbalsat quan les franquícies de la contenció migratòria gestionades per sàtrapes miserables mouen peça al tauler de l’alta política internacional. Segons els savis. una convulsió paradoxal entre el coneixement intuïtiu del món -que és local- i la mecànica quàntica -que no és local- llarga d’explicar i que baixada a la realitat que batega i malviu ens demana com l’administrarem el dia que una ingent onada migratòria hagi de fugir no només de la guerra, també del seu món local espoliat, primer, i devastat pels més que possibles efectes del canvi de condicions de vida elementals, per exemple.

Ep, la xarxa funciona!

 

 

Plovien marcians.

A les dotze, coincidint amb les campanades, un esclat de vida ha sacsejat la ciutat. Alguns petards i la cridòria d’aquells que volien recuperar la vida nocturna aplegats a punts estratègics es retrobaven sense haver de mirar l’hora de retirar ni haver d’empescar-se excuses suades i d’allò més inversemblants.

Bàsicament joves carregats de vida venjant-se del confinament i de les retallades vitals. Maleeixen amb esperit de vi assembleari l’ossada del dimoni que els ha robat literalment un any de vida. La irresponsabilitat amb què els denunciem contestada amb l’argument de l’enveja, fonamentalment per ser joves i encara en rodatge, amb pocs quilòmetres a les espardenyes. Això, quina enveja que em fan! Però sigueu solidaris amb qui la joventut ja és una batalleta remota, que no us retreguin, comptat des de la de la perspectiva del calendari, com de relatiu i fugisser pot ser el temps.

Ja tenim coll avall que hem vençut la pandèmia encara que el virus continua fent de les seves, però la necessitat de sortir d’aquest estat ja no de desconcert sinó d’angoixa supera la prevenció exquisida que imposava aquest drac, des de la ignorància, durant els primers cops de cua. Haurem après a conviure-hi o si més no a desafiar-lo perquè ja no podem més. Qui pot contenir la necessitat de sortir dels cataus després d’aquest llarg hivern. La vida social, la represa del consum, dels sopars o del poder alliberador d’una cervesa s’han revelat eficaços manifestos electorals de majories. El concepte “llibertat” -o el mot simple i despullat sense més consideracions- ahir era també la pancarta aixecada pels joves radiants que desafiaven no només la policia de carrer i els veïns emprenyats -la policia de balcó-, també la crida epidèrmica propiciada per l’efervescència estacional.

 És massa aviat per fer balanç d’aquest any rar. Els primers recomptes els esmerçarem en les aritmètiques d’aquesta disbauxa de cap de setmana encara que avesats als misteris de les dades ja ens hem immunitzat -abans que al virus- a la foscor comptable interessada o incompetent que ens arriba. Coneixerem amb certesa els números reals de baixes causades per la pesta? Estadístiques, segures o no, que traslladades a l’entorn proper han estat una tragèdia amb nom i cara quan ens ha tocat.

Entre els supervivents hi som els que penjàvem cartells optimistes i picàvem puntualment de mans i ens hem escapolit -que així sigui!- de les urpes d’aquestes bestioles imperceptibles. Privilegiats com som ens hem habituat a esquivar el contagi amb rituals que han vingut per no marxar. Veurem el transport públic exempt de l’ús de les mascaretes mai més? Trigarà. És molt possible que ens en sortim no essent massa millors persones, però haurem après noves estratègies mentre els joves ja no es renten les mans tan sovint, es mullen en la disbauxa i reclamen una oportunitat.

La nit que va abatre el toc de queda serà una fita en la memòria d’aquells que s’hi van exposar, un desafiament irresponsable com un assaig agosarat que, esperem, no n’haguem de lamentar les conseqüències. Que ho puguem explicar! El Mossos d'Esquadra han fet públic el llistat de pretextos al·legats durant el confinament: de la fuita d’aigua a la segona residència -un èxit!-, a qui passejava una cabra o un porc acabats d’adoptar, qui pretenia concretar una relació virtual o qui argumentava que la seva dona era insuportable. I el més tradicional a totes les pestes que ens han assolat, fer llum i posar ciris a algun sant, la Moreneta també ha hagut de donar la cara i testimoniar a favor d’alguns feligresos. Il·lustrats reclamant la condició d’éssers lliures i fins i tot algun delinqüent habitual queixant-se perquè es vulnerava el dret a guanyar-se la vida virtuosament.

Per no trencar els arguments creatius i cridaners hi podríem afegir el que van cavil·lar els aplegats dissabte de matinada quan la policia els retreia l’actitud incívica per les assemblees sense mesures de protecció. Aparcades les fuites d’aigua, que ja eren de cervesa passada pel ronyó, van adduir que eren allí -sense cap sostre- per protegir-se de la caiguda descontrolada del coet xinès que feia tombs embogit per les latituds terràqüies. Un noi mirant al cel li va mostrar la gorra a un agent amb què pretenia reforçar el sentiment d’angoixa per si també baixava entre la ferralla un astronauta -o algun marcià-.