Preludis de tardor

L'imperatiu de la periodicitat és una tirania que no admet el pretext de les vacances. En algun lloc vam dir que a l'agost no tancàvem. El món rodola perfumat de cremes protectores quan l'evolució de les espècies fa el seu curs; una tortuga, babaua en perill d'extinció, pon ous d'amagat al litoral tarragoní, en Peret ens deixa i en Jordi Pujol abandona el Ripollès per endreçar papers personals a la seu del despatx de Barcelona.

En aquest punt estacional delicat i intrigant, a en Peret li ha calgut l'ascens al cel dels rumberos perquè tothom el beneeixi i li reconegui la seva aportació; sinó a la música, a l'alegria de cantar i de ser feliç. En Peret, en diminutiu, és el gitano mataroní amb fila de bon jan a qui tothom fa, des que ens ha deixat, el pare de la rumba catalana. El Pescaílla, amb qui se les tenen per la paternitat del gènere, va marxar fagocitat per la faraona, la Lola Flores. Ja s'ho ventilaran davant del tribunal de déus gitanos que hauran de decidir qui en té la patent.

De la cabra alpinista evolucionant als aires d'una secció de vent i trompetes gitanes –en Goran Bregovic diu que els gitanos iugoslaus, quan els reclutaven, eren capaços d'aprendre a bufar-les en una tarda- a la guitarra meravellosament caòtica del carrer de la Cera sota d'un ventilador vertiginós que omple d'aire fresc i compàs una nova mena de música que encisa per la vitalitat, hi regna aquest beach boy de l'arena mataronina que ens ha deixat fent certa aquella meravella de el muerto vivo, "que no era mort, que estava de parranda". La picardia en la confusió de la notícia i la contranotícia aquesta vegada s'ha verificat irremeiablement.

Vestit de soldat fent ballar els caporals del xusco i la tropa, enfilat en un tractor predicant evangelis o competint amb les rosses sueques al festival d'Eurovisió, ens va arrencar un somriure còmplice sense ser-ne partidaris del tot i -sense esforçar-s'hi- ens embadocava amb la màgia dels gitanos simpàtics. En aquells temps grisos, en Peret, "enredant per aquí, enredant per allà", també ens va entabanar amb una guitarra i un posat trapella de qui aquests dies tothom se'l sent una mica mig amic. O del tot.

Just farà l'any, per la Mercè d'enguany, en Peret –inconfusible- seia a la terrassa d'un bar mataroní envoltat dels seus. Un patriarca de la mida d'un buda gitano es contemplava la vida i el carrer. Aquella nit el vaig tornar a retrobar damunt de l'escenari a la Plaça Catalunya, exercint pontificat i vénen els secrets d'una vida com qui mercadeja peces de roba pels mercats d'Osona. Sense saber-ho se'ns acomiadava al rovell de l'ou i de la festa en la Barcelona hechicera que anticipava el poder de la ciutat i d'en Peret per passar del mig amic al de per vida i per sempre. Bon cel, Peret!

Coincideix quan l'estiu i les vacances són a les acaballes. La llum al capvespre es va tornant tímida i sant tornem-hi és a dos fulls de calendari, just al caure de la pàgina estival que ja és història als àlbums digitals. Vivim d'aritmètiques que es resolen amb els dits d'una mà. Assistim a un final d'agost acabat en diumenge. El proper dilluns i el primer de setembre posaran la fita del nou curs en la perfecció per a calendaris primmirats si és que som capaços de suportar la càrrega emocional que comporten tornar a la feina i aquest dilluns en coincidència sideral. La sacsejada es preveu garantida.

Un correu, la banda sonora preliminar a la tardor i la retrobada amb energia renovada, certifica que a partir d'ara comencen la rutina i la normalitat. Finalment algú amb seny ens allibera dels esclats d'optimisme per llei i de l'alegria d'ofici decretada al compàs d'una cançó d'estiu devaluada. La barbacoa, que rosteix qui no sabíem si ho podríem suportar, deixarà també de torrar les manifestacions somatitzades en reaccions d'allò més pintoresques. Hem de veure com la pell bruna es torna blanc full de paper i la pau estival, estridència matinera.

Som als preludis de la tardor bressolats pels arpegis d'un temps emocionant -i apassionant-. Dels dies il·lusionants que s'apropen. Perquè Barcelona, com cantava el mestre Peret, té poder!

Som-hi, doncs, que no ha estat res i ja ens hem situat a la cua del proper esclat nadalenc! Bon curs i molt bon any!

Serps d'estiu.

Que l'estiu venia molt carregat de notícies ha estat una percepció poc afortunada per la meva part. Em vaig precipitar, ja em perdonareu. La fresca i aquesta tardor anticipada em van destarotar, com les orenetes. Reconforta, doncs, detectar que la premsa ja torna a transitar pels indrets que són de natural els propis per al mes d'agost. ¿On s'ha vist que durant aquest període aflorin notícies importants o que ens puguin neguitejar? Tanmateix, perquè som al més mes meravellós de l'any, els diaris han esmenat la tendència i reprenen l'interès pels rèptils d'estiu. Entre tanta criatura mediàtica com s'hi arrossega és evident que també en pot sortir, dels cataus, algun escurçó tocat pel sol i sibilant. Jo em decanto, quan es tracti d'àmbits més casolans i propers, adjudicar-los a la categoria del "tinto de verano", amb poca gasosa i molt de vi "peleón".

Per exemple. Avui ens hem assabentat que l'alcalde de la ciutat de Baden, a Suïssa, es dedica a l'art de conrear el "selfie" nu a la seva oficina municipal en hores de treball. Aquesta és una modalitat fotogràfica molt d'actualitat que té els antecedents en el mite clàssic de Narcís, aquell que va enamorar-se de la seva imatge reflectida a la pell d'aigua d'un bassal. L'ajuntament ha decidit apartar-lo del càrrec mentre no s'aclareix la situació. Una mesura enraonada!

 Com l'heroi grec, aquest representant públic del nostres dies es trobava tan perfecte que va decidir, en un gest més que generós -podríem qualificar-lo d'esplendidesa estètica- de compartir-se a si mateix amb una persona coneguda. I aquí la va errar, per dir-ho sense trair l'antecedent mitològic representat magistralment per una pintura d'en Caravaggio. El batlle suís va passar per alt la immediatesa i el poder del safareig tecnològic actuals.

Es veu que la carrosseria apol·línia d'aquest suís, exhibida en un marc incomparable carregat d'atributs locals, va transitar per la xarxa. I va arribar a una jove –la història té certa dosi d'exemple o de lliçó moral a no seguir- que va amenaçar amb publicar-la i, alhora -que és possible- amb suïcidar-se. Per això el servidor públic hauria sol·licitat la intervenció de la policia. És, doncs, arribats en aquest punt, la raó per la qual la notícia ha traspassat la formidable asèpsia bancària del país helvètic.

Una serp d'estiu. Anem bé! Perquè si som a l'agost, aquesta és la mena d'informació que pertoca. Només en surt malparat el protagonista i, que els déus així ho vulguin, la implicada hagi desistit de llançar-se al buit per la finestra tot emmarcant –alhora, que també és factible- el posat sensual de l'alcalde mida pòster en blanc i negre, que sempre resulta més artístic.

Un altre alcalde, el de Valladolid -com si es tractés d'un cicle temàtic-, el Sr. León de la Riva, ha decidit transsubstanciar el "tinto de verano" en sangria agra per a joves usuàries d'ascensor a la matinada. Segons ha declarat, viu aterrit mentre es decanta per les saludables escales de sempre davant l'epidèmia de noies joves, tant o més esculturals que el seu col·lega suís, que s'arrenquen els sostenidors o la faldilla i et cerquen les pessigolles als esmentats muntacàrregues d'altiplà. En l'anàlisi dels fets ja hi ha qui hi fa certa dosi de competència deslleial per atraure el turisme low cost de la Barceloneta amb què els veïns del barri pretenen esguerrar l'estiu a l'alcalde olímpic, el Sr. Trias.

No vull acabar sense celebrar, tot fent costat a la presumpta iniciativa publicada per la premsa d'ahir, que l'Albert Serra, l'insigne productor i director banyolí, treballi en la proposta de recerca d'un drac mític al Pla de l'Estany.

Pingüins a la piscina.

Estiu rar. La canícula ha estat un miratge prepirinenc amb aigua a cor què vols i fresca tardorenca abans de la temporada dels bolets. Tot i que alguns privilegiats ja haguem tastat els rovellons primerencs. El temps s'ha tornat boig! Hi ha qui ha vist, al marge d'un llop al Ripollès, pingüins abeurant-se a les piscines de la contrada. El canvi climàtic, a l'inrevés, ha trastocat les calorades de la Mare de Déu d'agost en capvespres de jersei i mitjons de llana. Tant que els predictors meteorològics de sempre han perdut la fiabilitat –Abans, si els senyals no l'erren, faria bo... –deixen anar sense jugar-s'hi el prestigi. Amb els coets i els avions ratllant l'horitzó tot se n'ha anat en orris. Que les orenetes i els pardals tampoc solquen l'espai ni escriuen cançons d'estiu als pentagrames de les línies elèctriques. Avui, aquells estenedors d'ocells, enrampen massa o als camps ja no s'hi conrea blat. Això, estiu rar!

Tampoc els diaris no poden reposar. El món està tan girat que els becaris són de vacances mentre els redactors de capçalera viuen sobrepassats per l'actualitat a vessar d'emergències, urgències i facècies informatives. A la premsa local del Ripollès, per exemple, el dia a dia informatiu viu roent i atrafegat. No els ha calgut córrer a retratar els pingüins capbussant-se a les basses de la vora del Ter perquè han pujat a fer-hi estiu un llop i en Jordi Pujol, entre d'altres esdeveniments singulars. Aturar-se només en les aus de sang freda vestides per sopar de gala –que no se'l treuen ni per remullar-s'hi- hauria estat una frivolitat.

La comarca ha esdevingut molt mediàtica. A Queralbs, hi ha més periodistes que gent empadronada, un poble idíl·lic de la Vall de Ribes prop de Núria on la família Pujol acostuma a estiuejar. La sotragada causada pel president Pujol ha convertit el Ripollès en terra franca per a paparazzi disfressats de pastors amb sarró i armilla. Tothom es malfia d'aquells que han pujat de la Terra baixa empaitant el llop. Al mateix Manelic se li hauria deixatat encara més el seny tot encalçant ovelles i primícies amb un gos d'atura de nas poc fi. Que la notícia la dibuixen calba i sense boina –President! –i ell no es refia pas d'un pastor amb posat de pagès sense ovelles ni vaques per pasturar.

Tot s'ha regirat. El temps, l'estiu i la festa major de Ribes de Fresser, enguany sense multituds cercant un president que congriava expectació i un punt de fatxenderia entre els que aconseguien atansar-s'hi per saludar-lo. Ha estat un cop dur també per als que en gaudien de la immediatesa i de la complicitat complaent. El mestre de cerimònies sembla una mica empestat i caldria allunyar-se'n. Diuen que alguna tarda se l'ha envistat prenent cafè a Sant Joan de les Abadesses. Com canvien els temps, i la climatologia, d'aquest estiu excepcional que ha deixat sense lleure els periodistes.

Perquè l'actualitat no fa vacances. Les primeres pàgines es tornen massa petites per encabir-hi allò que succeeix. Aquella serp d'estiu, referint-se a les noves irrellevants de l'agost quan el món tanca portes i apaga el llum, enguany ha estat ignorada. No ha calgut ressuscitar el monstre del llac Ness –origen del la serp estival- per omplir pàgines i pàgines del dia a dia colpidor. Em pregunto si aquesta canícula nòrdica d'anorac que patim no haurà estat la conseqüència d'aquest mes informativament carregat com un cafè curt sense sucre. Massa fronts oberts. Gaza, l'Ebola, la consulta, la nova adquisició del Barça que queixala, la Lauren Bacall acomiadant-se mentre en Robin Williams dimiteix en ple agost... A la secció de successos excel·leix el geni asimètric d'una muller que hauria intentat passar per la duana d'un aeroport prop de dos quilos de cocaïna en uns implants mamaris massa matussers de textura –i de tacte!- sospitosament irregular.

A la ràdio local de Sant Joan de les Abadesses anuncien la piscina municipal amb un rerefons de tempesta que, per fortuna, no ha espantat encara els pingüins.