Tardor convulsa.

 

La simfonia de la guerra incorpora el protagonisme dels timbalers, batucades amb míssils que no cessen. L’harmonia eixordadora del disbarat bèl·lic colpeja amb la contundència del qui la dirà o la farà més grossa. Marxes militars carregades de nostàlgies i una carretada de medalles per investir herois. Sempre calen herois, vius o morts, la recompensa per a l’eternitat quan s’ha de reescriure el passat i l’annexió. La històrica Rússia cercabregues torna a viure el furor de la canonada i l’arenga d’en Putin, “un tsar de pacotilla” -com l’anomenà un personatge de la premi Nobel Svetlana Alexievitch-, que ha decidit habitar a la galeria dels insignes. Un immortal més amb forta ferum de pólvora i excelsitud atòmica decidit a viure la seva decadència personal matant i conquerint.

Dels últims coets d’aquest piromusical armamentista i de destrucció, els sabotatges a les canonades que conduïen el gas rus a Europa. Oleoductes trencats que insuflen literalment gas als oceans, aigua de mar amb bombolles per a una taula de gurmets geopolítics excèntrics. En els excessos de la confrontació no es podia tancar simplement l’aixeta, calia la testosterona expansiva d’un cop de puny ferm amb moltes espurnes. Qui ha estat l’artiller que ha encès la metxa a les profunditats marines? Els russos, els americans o el que cala foc al petard que obre la festa major abans del pregó? Sembla que no sabrem qui ha estat fins que els secrets d’estat restin descatalogats o triomfi un relat interessat. Mentre això no succeeix, les sospites no han aconseguit enrojolar el dirigent rus, com els nens acusats de la malifeta, ell no en sap res. Tampoc els americans que, a conseqüència, es converteixen en els principals expenedors de gas per a les catalítiques europees. Un hivern massa fred que ja ha començat amb nevades testimonials als Pirineus.

 

 Amb els preus del carro de la compra disparats com canons en la guerra casolana, més propers però, a Itàlia la dreta ferotge arrasa tant o més que l’abstenció. Quan la nostàlgia esdevé present i la memòria viu atacada per la demència senil, el discurs breu, contundent, sense embuts i carregat de falsedats quan no de mentides, venç. Ben embolicat amb banderes i patriotismes excloents el missatge fàcil -també amanit amb molta testosterona cridanera- arriba i encoratja més els convençuts i arreplega els desesperats. Canvien les maneres i els uniformes, però les intencions perduren i, malauradament, reneixen a l’alça per arreglar el món a la seva imatge i interessos. 

 

Tenim més properes les trifulgues fiscals com salves autonòmiques per raons de fiscalitat. A la campiona, de la Comunitat de Madrid, s’hi ha afegit la Junta d’Andalusia sacsejant l’espantall de l’anticatalanisme que sempre és cavall guanyador a les campanyes electorals. Un ingredient bàsic carregat d’atavisme, secular, per revifar aquest sentiment de resultats infal·libles. Abaixar impostos i tenir més recursos per a la cosa social, sanitat o educació, és quelcom que no lliga. D’on surten les misses per a tan poca cera cremant? Una comunitat, l’andalusa, que rep els efectes de les balances fiscals amb pes favorable, està per abaixar determinats impostos que no beneficien pas els seus jornalers, per exemple. Per compensar-ho, el president amb un somriure complaent de qui ha trobat la pedra filosofal i el desllorigador, pensa en nosaltres, els catalans, encara que siguin trànsfugues del deure fiscal. Quin honor i quanta solidaritat!

 

Al cor de la proximitat d’aquesta tardor convulsa acabada d’inaugurar, al costat mateix, entre el Parlament de Catalunya, el Parc de la ciutadella i l’Arc de Triomf, volen els ganivets llancívols de les lluites intestines entre partits al govern de la Generalitat de Catalunya. El desacord manifest i la manca d’unitat marquen l’acte de commemoració d’aquell 1-O. El mateix dia, ara fa cinc anys, en el qual les forces de seguretat de l’Estat van atonyinar amb inèdita contundència el personal que anava pacíficament a exercir un vot de per riure sense efectes administratius ni cap mena de reconeixement en unes urnes de nyigui-nyogui, com hem comprovat a bastament. Entre el gest i la patacada, la humiliació i la manca de respecte, ni que fos pel ritual més excels de la democràcia, ja que es va sobrepassar amb escreix aquell impuls tan lleig i poc estètic del “a por ellos!”, on l’atavisme -una altra vegada- cridava amb entusiasme mentre els investits cavallers de la bastonada cavalcaven ben esperonats i recolzats. !A por ellos!”

Passats cinc anys de l'1-O, l'independentisme continua capbussant-se en un cercle corrosiu que els pròxims dies pot culminar en una trencadissa gaudiniana del govern. Aquest ha estat l’escenari de l'acte a l'avinguda Lluís Companys de Barcelona des del qual s’ha constatat la divisió i que els discursos poden ser antagònics o contradictoris. Un aplec sense sardanes on cadascú ha volgut exhibir perfil propi. I entre els assistents, lluny d’aquelles concentracions de ressò internacional, l’abaltiment, els xiulets i l’orfandat política. L’únic consol és suposar que, quan el moviment torni a despertar, el pacient dinosaure encara continua allí pasturant.

Certament, una tardor de commocions.

 

Les princeses també es moren.

 

Tinc un parent molt, però molt, proper i apreciat que va perdre en la tendra infantesa la tirada a fer-se capellà, una decisió meditada i fonamentada que l’hauria portat al seminari de Vic de no haver estat per un dissortat contratemps que el va fer repensar i abandonar la ferma vocació incipient. Un dia va descobrir que sota la sotana -d’un temps en el qual els mossens rurals en vestien tots- els éssers espirituals també tenien cames i el més definitiu a l’hora de decantar-se, els capellans també es morien. Una evidència que li va estroncar de soca-rel la carrera teològica. El món va perdre un clergue però va guanyar una bona persona. Ves a saber on hauria arribat de concretar-se aquella inclinació que es va esfondrar amb la mort del referent proper de la parròquia. Un desencís comprovar com no levitava, que tenia cames i que es va morir irremeiablement encara que tingués el cel assegurat.

No em distrauré més amb anècdotes per anar al fons de la qüestió, el que toca aquests dies històrics. La Reina, Elisabet II, del Regne Unit ens ha deixat. Ens ha convertit de sobte en orfes. El món aturat o al ralentí mentre fa cua en una desfilada majestuosa carregada de parsimònia greu i lentíssima per retre honors a un taüt carregat de símbols i de fredor. Entendreix veure la disciplina i el saber estar de la societat anglosaxona -particularment la londinenca- mentre el Big Ben no marca l’hora per dedicar una sentida reverència pòstuma a Elisabet II de cos present. Espero que les aspirants a princesa per esdevenir reines de les xarxes -les autocoronades influencers- no perdin la vocació com li va passar el meu parent. Hauran pogut comprovar aquests dies com les reines -de veritat- també traspassen.

Mentre el temps s’atura en silencis i processons, els anglesos viuen un moment excepcional que per previsible no ha deixat de tenir un punt de sobtat. Al país del Brexit s’hi suma la pèrdua de l’àvia severa que ha sabut mantenir greixats els engranatges monàrquics d’una societat que ha anat perdent gradualment aquell pes victorià dels segles passats. I ara què? Es pregunten una mica desconcertats els monàrquics de tota la vida pendents d’una successió que ha de trobar les maneres i estar a l’alçada de la impertorbable antecessora. Com a mare no ha fet satisfactòriament els deures, o va oblidat de traspassar -corona al marge- certs consells elementals a una criatura que presenta mancances que no afavoreixen la seva imatge reial. Llegir la gestualitat o el llenguatge no verbal de l’actual rei -La reina és morta, visca el rei! -posa de manifest un tarannà, com a mínim, dissonant perquè els silencis també parlen quan no criden. Trapelleries de nen malcriat sense responsabilitats directes a l’ombra del paraigües de la reina i mare que han de provocar que Carles III obri molt les orelles si no vol esdevenir per a la història només un apòsit d'entrecuix poc eficaç per a una sagnia monàrquica.

L’aturada del cor monàrquic ha comportat dies i dies de dol i de mostres de respecte amb quilòmetres de súbdits pacients disposats a passar fred i a suportar les encara que no boiroses però sí fredes i humides nits londinenques. Transcorreguts els deu dies de dol amb processons i vetlles, aquest dilluns l’enterraran en un funeral farcit amb mig miler de dignataris convidats, el més selecte dels líders mundials s’aplegaran a l’abadia de Westminster al migdia amb demostrada puntualitat anglesa.

Els súbdits espanyols observem bocabadats amb curiositat profètica tot emmirallant-nos per paral·lelisme subliminal el moment etern i excels que viu el Regne Unit focalitzat en Londres. La presencia de l’Emèrit i del vigent monarca -en curs com una moneda d’euro amb efígie numismàtica- esgargamella partidaris i detractors a la premsa nacional. Ser o no ser al sepeli d’Elisabet II, el dilema que sense calaveres escèniques ha hagut de resoldre a qui pertoqui. Ja han transcendit les primeres imatges atapeïdes de llenguatge no verbal per la presència d’ambdós per separat i amb molta distància mediàtica. Caldrà verificar tots els detalls en la premsa setinada que va carregada d’erudició i de molta lletra menuda.

Desconec com es dirà aquí l’operació ultrasecreta fins que s’hagi de posar en funcionament sense maniobres tàctiques prèvies. La caiguda del Pont de Londres va estar el tret de sortida al protocol funerari d’Elisabet II. Com deuen haver batejat el que hi deu haver previst per al nostre monarca emèrit, La Porta d’Alcalà ha fet figa? Que consti que li desitjo llargs anys de vida. Posats, però, a cercar-hi possibles paral·lelismes, que n’hi hauran, em vull imaginar el fèretre evolucionant per l’Escòcia hispànica, de Montserrat per l’Arrabassada fins a la catedral de Barcelona. Ja es veurà.

Tornant al principi jo diria que alguns monàrquics els ha succeït com al parent que esmentava, han descobert que sa majestat -i la monarquia- té cames, si més no per arribar a Abu Dabi.

 

Tardes de cafè.

 

Seuen com acostumen a la taula de sempre, com si es tractés d’una alineació per a un partit transcendental, d’aquells que s’hi juguen una copa. A còpia de reiterar aquest ritual amb arcans atzarosos se les tenen a les cartes, s’hi juguen el cafè i, també, la copa a la partida d’havent dinat, per pair la victòria o la derrota, aquesta esdevé un cop a l’amor propi -com un penal en temps de descompte- en cas de perdre. La fortuna és capriciosa i no té regles, per això no remuguen massa si són vençuts i quan s’acomiaden -Me’n vaig a tancar les oques -saben que demà a la mateixa hora tindran l’oportunitat de resquitar-se. Una plantilla sense reserves a la banqueta perquè al poble són quatre gats i un de baladrer que no està per hòsties ni per exercir d’àrbitre. Un garrepa amb recança per haver de pagar la juguesca. -Històries de vells! -crida el baladrer.

 La concentració i les ulleres de veure-hi a la vora són el que requereix l’escomesa. Hi ha qui hi afegeix un escuradents que el delata quan les cartes són propícies per com el fa anar ençà i enllà impacientment amb el perill que comporta aquest projectil. S’estudien uns als altres per detectar les catxes, les mentides permeses, i molt útils, als jocs de cartes per acovardir el rival. Però es coneixen i s’han suportat tant que aquestes fatxenderies sense cartes bones ja han perdut la seva eficàcia -Sempre fas el mateix -li retreu el company -Ho havia de provar -s’excusa aquell a qui tenen clissat per les estratègies recurrents, massa emprades i massa vistes, l’escuradents el delata.

La mestressa, amb molta parsimònia, així que han jugat un parell de mans s’apropa amb la safata de la comanda, que no els ha calgut fer. Cada tarda prenen el mateix i n’allarguen la consumició per estirar el temps i la partida. En les baixes per lesió, afortunadament no sovintegen - posar o canviar un genoll de plàstic, posem per cas-  o en les definitives, que cobreixen de dol el tapet verd d’amortir els cops de puny de la vida, comporten substitucions forçades i records nostàlgics com homenatges subtils sense massa carrincloneries respecte de l’absent definitiu que milita en una altra lliga provant d’endossar catxes als custodis celestials sense furgadents, que al més enllà no calen.

Tot allargant la tarda per tornar-la tova i amorosida malgrat els moments pujats de discussió per una carta mal tirada, que pot girar el destí de la partida, quan han acabat d’escridassar l’aprenent maldestre de pitonissa; deixen descansar la baralla i les grapejades cartes perquè l’ordre còsmic dels arcans misteriosos i enjogassats torni al curs normal de les coses que no es regeixen per la casualitat. Dipositen amb cura la tassa, com cavallers anglesos sense pastes que acompanyin el carajillo. Desplacen una mica la cadira per fer un cop d’ull a l’horitzó del local i a la mestressa que repenja les sines a la barra, com una brioxeria industrial més tot neutralitzant la gravetat. Alcen la testa per mirar el televisor que predica per als sords. Fa companyia, això sí. És el moment en el qual el net, el millor estratega de l’oportunitat, pidola quelcom a l’avi que, per ara, va guanyant. Tardes magnífiques de cafè en la pau narcòtica dels pobles.

 -Han fotut fora al torracollons d’escabellat  aquest -fa l’efecte que llegeixin els subtítols de la notícia internacional. Miren l’aparell on en Boris Johnson pronuncia un discurs amb menys cabell i més ben pentinat, si més no per la contundent puntada al cul que li acaben d’administrar -Ara hi posen la Tris-Tras -el gat baladrer no es pot estar de dir-hi la seva, que en matèria internacional és un il·lustrat, un gran lector del diari a què està abonada la mestressa de l’establiment. Que té criteri, vaja.

-Quins collons, aquest sí que té collons! El rostre com de personatge d’un museu de l’horror, cerós, d’en Putin emplena tota la pantalla irradiant fredor, la que s’acosta a l’hivern europeu.  -Quins collons! -coincideixen -Ja has comprat la llenya?

Tornen a la baralla i remenen les cartes sense exhibicions de tafur professional, només volen que de la barreja en surtin bons trumfos. S’imposa el silenci i la captinença concentrada mentre el presentador espia el joc de cadascun discretament i el net llepa un gelat a mesura que se li desdibuixen el món i els conflictes internacionals.  

 -Avi, avi! -el nen trenca amb urgència el moment. Deixen que les ulleres llisquin nas enllà i escolten atents la notícia esportiva, han robat i atonyinat -li han trencat la barra- a un jugador del Barça a casa seva -Guanyarem? -qüestiona dubtós el barcelonista de tota la vida -Si no li roben les cames, no ha passat res... Ja els tornarà a fer, el calers. Amb el que cobren aquesta colla! -contesta el de l’escuradents tornant al joc, que ara mateix l’amoïna més per com el belluga ençà i enllà.

-Anireu a la manifestació de la Diada? -no perden el punt ni la reconcentració -Quin acudit, mira que posar portes per convidar la gent a entrar-hi! -el gat baladrer rumia, ara no li surt el nom de l’escultor que les ha dissenyades ni que el matessin -En Pensa?

Tarda rere tarda s’apleguen puntualment per no fer esperar els companys a redós de la taula, la mateixa. Per interpretar el capritx de les cartes tot desafiant amb arcans rebregats la vida i les seves circumstàncies.