Paciència i temprança.

La setmana santa era com un parèntesi trist que alhora es resolia en un esclat de retorn a la vida amb una resurrecció que acostuma a emparellar-se amb el rebrot vital que suposa la primavera. L’anunci de l’exuberància en la verdura, els concerts ornitològics proclamant la vida i l’alegria pel retorn al niu que les orenetes tenen adossat a la sotateulada preludien el renaixement del cicle de la vida en el calendari de les estacions. Diuen que el diumenge de rams té l’origen en rituals adoptats per la nostra tradició religiosa per celebrar aquesta explosió de saba renovada.

Dies de quaresma i bacallà, d’abstinència amb panses i ous durs sense cansalada que ho amaneixi encara perduren en algunes cases. Com les eternes sessions d’església que prescriuen els rituals litúrgics d’aquesta setmana santa regida pels capricis lunars. Temps de penitència i privació que no fa massa dècades eren espartanament respectats. Dies tristos, foscos, per reprimir tota manifestació que no sigui de dol rememorant com els homes maten els déus que precisament per la seva divinitat surten caminant de la tomba i pugen al cel.

Dies de penitència i privació que enguany també ressusciten embolicats en bombolles laiques recloses i en la manca exasperant de vacunes remeieres. Privats de trobades socials per no recaure en el pecat capital del contagi ens desplacem en lentes processons de dolor amb una butlla de convivència comprimida per demostrar que, com les orenetes, fem la viu-viu al mateix niu. I els Mossos d'Esquadra, sequaços a la terra de Sant Pere porter del cel, recompten pecats i pretextos que ens han de barrar o d’obrir l’accés al poble triat. S’han donat excepcions sospitosament indocumentades perquè un dels expedicionaris penitents vestia túnica i anava descalç amb un ciri a la mà.

De la vehemència medieval per assolir la pietat divina perquè els dimonis de la pesta no ens enxampessin es va cremar molta cera i es van fer moltes promeses, sacrificis i restriccions sobreposades a les prescrites per les autoritats morals d’aquells anys de pandèmia sense llum ni remei que no consistís a deixar-ho en mans dels déus o de les forces de la natura perfumats amb encens diví. De la creença a la ciència que ara ens permet les bafarades de paracetamol que ungeixen els elegits, els beneïts per la mà d’una infermera després que ens hagin vaccinat mentre recita amb solemnitat el sermó dels possibles efectes secundaris. Que sigui lleu!

I la processó a mitges d’aquest any encara tan estrany transcorre pobra i sense massa lluïments. Els cops greus de tabal amb els compassats esclats espurnejants de llances a les llambordes -abans del confinament nocturn- anuncien l’escomesa entre els armats, defensors aferrissats de la muralla, i els mercaders del temple que tempten amb formatges de cabra i mel de romaní artesans els pelegrins del tot terreny.   

Paciència i temprança mentre no ens acabi de redimir la ciència. 

Bona Pasqua! 

 

 

Màquines de pedalar.

La Volta Ciclista a Catalunya compleix un tocatardà centenari ja que l’edició del març del 2020 es va cancel·lar. Es converteix en la tercera gran prova ciclista que bufa les espelmes dels 100 anys, després del Tour de França i del Giro d’Itàlia. Ahir creuaven el mapa físic de l’asfalt des del canal olímpic de Catalunya, a Castelldefels, fins a l’estació d’esquí de Vallter 2000. Avui han sortit de Ripoll per arribar a Port Ainé traçant una sinuosa ratlla geogràfica a cop de pedal per les carenes en una altra etapa de muntanya, sinònim de molt costerut. Esgota d’esperit contemplar des del sofà com evolucionen aquests esforçats patidors de les dues rodes.

Tradicionalment s’associen les grans curses ciclistes a l’estiu coincidint amb l’hora de la migdiada mentre la corrua multicolor serpenteja grimpant, per exemple, pel coll de Tourmalet. Angunieja comprovar com, si deixessin de pedalar, la màquina faria marxa enrere pels efectes gravitatoris. Es deu haver d’estar molt en forma i avesat al calvari que exigeix la pràctica d’aquest esport professional. Es poden considerar herois per les distàncies que recorren en una etapa i uns semidéus de l’Olimp esportiu quan, més a més, desafien temeràriament l’altitud com projectils amb casc per les vertiginoses baixades.

M’ha fet patxoca seguir des dels mitjans l’etapa que va acabar a Vallter 2000. Reconèixer els topants de la carretera que travessa el Ripollès. Com una postal primaveral carregada de verds i pedres amb les arrugues del temps repassant la fesomia reconstruïda de campanars i de ponts presumits, altius. Entre l’èpica mortal d’uns bíceps tornejats amb esforç, les cadenes i els pinyons greixats tenen la cadència rítmica d’un poema futurista d’en Joan Salvat-Papasseit sota la batuta d’en Filippo Tommaso Marinetti a la sala de màquines d’escriure.

L’any 1965 al Tour de França hi figura l’etapa Barcelona - Perpinyà. Era l’edició que va guanyar l’italià Felice Gimondi amb l’etern segon Raymond Puolidor. En Julio Jiménez, de l’equip Bic, va guanyar el gran premi de la muntanya per a major glòria nacional. El 4 de juliol els nens i les nenes -suposo- de l’escola de Sant Pau de Segúries vam desfilar festius i expectants cap a la carretera per on pujaven des de Barcelona els ciclistes francesos. En una cursa del país veí -raonava jo- només hi podien participar gavatxos. El mestre i nosaltres assistiríem a un esdeveniment que sortia als diaris del qual la televisió de l’època en parlava.

Aquella tarda, també a l’hora de la migdiada -el ciclisme té uns principis perdurables-, la carretera es va omplir d’un trànsit mai vist. Jo aquell dia vaig descobrir dues coses. La primera és que la vall, encaixonada entre muntanyes, anava més enllà, molt més enllà. Que el món no s’acabava a la ratlla del Costabona si es podia creuar la frontera amb bicicleta. La segona descoberta va estar que aquest univers proper vivia una voràgine apressada a jutjar per la hiperactivitat dels vehicles que flanquejaven els ciclistes gals. Quina realitat més diferent i d’admirar! Cotxes potents, motos espectaculars d’una generositat propera al tirar bateig, aquella pràctica perduda en la qual els padrins llançaven confits i altres llepolies als nens que segueixen la cerimònia. Articles de propaganda, viseres de cartró amb una goma elàstica nyigui-nogui. Bolígrafs de la casa Bic -cortesia del Julio Jiménez, que va creuar el primer el Coll d’Ares-.

Recordo com si fos avui com vaig gaudir del pas d’unes scooters que cavalcaven uns motoristes amb un mono blau cridaner fent equilibris al seient o posats dempeus realitzant coreografies ben coordinades. Mirant la serpent de colors de la Volta a Catalunya d’aquest dies he trobat a faltar -i estic per recolzar- una exhibició similar protagonitzada pels Mossos d'Esquadra, per exemple. Vam tornar a l’escola carregats de propaganda, alguna gorra o algun bolígraf modern, la constatació que carena enllà hi havia vida i, potser, aquesta era millor i més entretinguda a jutjar pels cotxes i els motoristes funambulistes.  

La conseqüència més immediata d’aquella ostentació estrangera va estar la ferma determinació de voler-los escarnir. Vam rescatar amb fonament a exemple del Tour les carreres de màquines. Arribats aquí he d’aclarir que a la infantesa només en coneixia dues, de màquines; la de cosir i la de pedalar. Els avantpassats mascles es referien a la bicicleta com la màquina. Les dones quan en feien esment parlaven de la Singer, que també rutllen a pedal però aquestes no es movien de la raconada on eren ancorades. M’oblidava de la tercera màquina que vaig conèixer, la Màquina de fer Por, amb aquest motiu s’al·ludia en Pepet, un mosso de pagès a la Serra de Cavallera que va acabar els seus dies a la Vall de Núria pasturant ovelles sota la protecció de Sant Gil immortalitzat a la portalada d’un calendari de la difunta Caixa de Girona amb el posat d’un gran artista del cinema.

Aquelles màquines heretades dels pares eren feixugues, excessives i d’un grinyolar estrident amb tendència per les cunetes. Eren el mitjà de transport per arribar a l’escola en un recorregut que aquests dies els espases de la Volta a Catalunya es van empassar amb quatre pedalades. Quin fred i com avorria no tenir una bicicleta de carreres amb un manillar com el banyam recargolat d’un marrà. Quan en vaig disposar d’una, de carreres, llavors jo ja tenia al cap posat en aquelles motos de fer equilibris. Com costen d’atrapar els somnis!

 Contemplant els topants coneguts a vista d’ocell o els escenaris per on creuaven els ciclistes de la Volta a Catalunya m’hi reconec pedalant quan el temps ho permet. Per edat, condicions físiques i calibre, el que escau des de fa una temporada és la màquina elèctrica -no la d’afaitar sinó la de pedalar-. Et permet la possibilitat de tornar a pujar -i baixar- amb l’ajuda imprescindible del motoret màgic encara que hagis de suportar amb estoïcisme els avançaments d’aquells que amb una bicicleta nomes a pedals t’acomiaden rancorosament en la derrota pels punts amb un esgarip, -Això és trampa!

Estafant les lleis de la física la comunió amb aquest estri és una font de plaer que  permet el gaudi d’indrets des d’una perspectiva insòlita. Camins de muntanya o carrils per a bicicletes com la Ruta del Ferro amb l’epicentre a Sant Joan de les Abadesses on hi ha un banc creuant just el Pont de la Puda que, a l’estiu, deu ser l’indret més proper al paradís perdut.

Som-hi, doncs, no deixem de pedalar ni de somiar per la vida!

 

 

L'anatomia d'una cadira.

Les cadires tenen una anatomia avesada a suportar el cul de qui les habita. N'hi ha de personals, d’ús exclusiu i intransferible. Qui no ha fet seva una cadira del menjador de casa que ja té assignat un espai propi. Esmorzem, dinem i sopem sempre amb la mateixa. Gosaria dir que, si per un casual ens la mouen del setial, som capaços de d’adonar-nos que quelcom no rutlla. Ens manca l’energia i l’escalf que hem anat acumulant dia rere dia -tu i la cadira-. Mobles, per tant, les cadires, que també deuen percebre les característiques de qui les apadrina i adquireixen una mena de vida pròpia. Acabem per desenvolupar un afecte recíproc sense discursos sinó amb gestualitats i contorsions diverses i íntimes amb aquest estri tan ordinari.

Qui no ha participat del joc de les cadires? Una rotllana movent la carcanada amb l’orella i els reflexos esmolats per seure-hi així que la música s’atura. Qui cau, qui va patxoc i qui és el més llest per no quedar palplantat fora de l’envit. Hi ha estudis fonamentats que demostren que, quan juguem a casa com l’equip local, la cadira nostra s’hi posa bé, ens té tendència, s’apropa dissimuladament amb cert magnetisme afectiu afeblint una mica l’equip visitant. S’ha provat que arriben a trastocar l’equilibri i la gravetat quan perceben un darrere estrany o aliè. La cadira, doncs, és una sensible primmirada de les parts posteriors.

De morfologia molt diversa. De variada estructura, color i textura. Ai, la cadira! De fet, si hi cerquem tres peus, a la cadira, en podria sortir el minimalista tamboret, sense braços ni respatller. N’hi ha com l’ossada d’un pollastre a l’ast, extremament simplistes i sense complements funcionals aprofitables de cap mena. O les de llinatge acollidor que t’abracen, molsudes i obeses, com la butaca de llegir o de pesar-hi figues amb posat fatxenda i ferm. També aquelles que cerquen la quadratura del cercle -o a l’inrevés-, els balancins, que ens qüestionen si són germans de sang o cosins llunyans de les inactives cadires. Ens podríem gronxar moltes hores polemitzant què va existir abans, si la cadira o el cansament.

Cadires d’estar per casa, poc formals, que acostumen a calçar sabatilles i semblaria que vesteixen un xandall. Cadires de diumenge amb corbata de llaç, perfumades i escrupolosament esquerpes -compte, no em taquis!- de l’espècie del mira’m i no em toquis molt sensibles a la pols estàtica. Cadires de format assembleari com el tradicional banc espartà i l’escó de fusta a pagès; o el sofà, el súmmum per practicar-hi la cohesió social que fomenten les trobades en parella.

Amb posat dominical, amb aires de banc de missa, existeixen les cadires professionals associades al suor burocràtic fermament lligades a una taula de despatx. Un híbrid entre el balanci i una lliscant butaca aerodinàmica amb rodes. Digues amb quina cadira te les fas i et diré qui ets. Cadires assolides per llargues escales de cargol. Cadires de per vida, com els sedosos trons daurats. I les vel·leïtoses cadires de tram curt i parada final de tendència inestable, aquelles que s’adjudiquen a criteri i voluntat dels sufragis. Trieu l’adjectiu: variables, mudables, volubles, inconstants, rampelludes, arrauxades, volàtils, capritxoses, caragirades...

M’explicava amb cert pudor l’usuari temporal d’una d’aquestes cadires infidels preveient el daltabaix emocional de la separació -resolt en divorci amb papers d’urna- que va començar curosament a desmuntar preventivament la cadira -alguns companys de la feina només s’emportaven la grapadora-. Avui un braç, després una rodeta, demà el respatller i així fins que la va tornar a cargolar a casa, al seu despatx. Se li entendreix el posat quan recorda el dia que va pispar l’última peça del trencaclosques, l’encoixinat reposacaps que corona l’ergonòmic respatller. -No ho fessis pas! -em recomanà amb ulls de boig. Aquella ingrata cadira canviada de lloc va mudar també de condició, i per inversemblant que pugui semblar, la cadira a casa no li reconeixia el cul. Enyor, melangia o, el pitjor, ingratitud. Vés a saber, les faules amb cadires també volen proposar un ensenyament útil o moral i al·legòric on els éssers inanimats parlen i obren com si fossin éssers polítics humans o racionals. Podríem cloure aquesta tal com fa la dita, qui va anar a Sevilla va perdre la cadira [la silla].