Temps de bolets.

El dia és lleganyós, emboirat i humit, el preludi de la tardor acabada d’estrenar, gens calenta meteorològicament parlant. Al Ripollès ha tornat a caure aigua pels descosits. A ciutat l’últim coet del piromusical ha inaugurat la caiguda de la fulla als plàtans de vorera. L’octubre és temps de bolets i aquesta temporada, segons els entesos, serà excepcional. Els boletaires professionals -aquells que s’hi dediquen- creuen que ha sobrat una mica d’aigua, massa pluges per als rovellons fotogènics collits que, una vegada a la cassola, són un congrés de cucs. Temps de bolets i de moments tan corcats com alguns dels rovellons que es venen a les cunetes de les carreteres amb cistella inclosa. N’hi ha tants, que han rebentat els preus. Les oportunitats al món del bolet són fruita de tardor que cal aprofitar. Si hi ha una societat que es deleix pel consum del bolet, gairebé addicta a aquest regal feréstec, és la catalana. Caçar i arreplegar bolets és una activitat tardorenca que els catalans practiquem amb molta notorietat.

A la meva infantesa anar a buscar bolets era una activitat que odiava cordialment. Darrerament hi he tornat atacat de melangia i molt més ben calçat. Aquells anys, quan l’activitat no era una afecció massificada com ser del Barça o devot de la Mare de Déu de Montserrat, els boletaires locals refusàvem els ceps, un bolet molsut de fi paladar que embogia als francesos. Aquests en van ensenyar a no confondre’ls amb els mataparents, a collir-los i a vendre’ls-hi, primer, i, després, a consumir-los. La França propera del Vallespir ens va obrir els ulls i el paladar a una espècie durant molts anys menystinguda per la majoria. Era quelcom que només practicaven els molt entesos, collir els siurenys. 

Coincidint amb l’esclat excepcional d’enguany, la grandeur perfumada amb rocafort torna a ultrapassar els Pirineus per amanir l’escudella catalana. Es confirma que la ferralla política gal·la ha creuat la frontera amb la voluntat d’adobar l’olla podrida que fa la xup-xup al Saló de Cent. Monsieur Manuel Valls ha fet públic el propòsit de ser el proper alcalde de Barcelona. Un gendarme amb accent republicà adscrit a Ciudadanos -o emparat per en Rivera i els seus sequaços- pretén posar ordre i endreçar el saloon a vessar d’arreplegats, gent de malviure i malfactors en general. 

Qui gaudeix també d’una temporada esplèndida de bolets és el president del govern espanyol, en Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Als jardins de la Moncloa se’ls pot veure néixer i créixer amb molta ufana ben assaonats pel comissari Villarejo, un prestigiós boletaire especialista en el conreu del xampinyó, un bolet domesticat que creix en espais foscos i caves com clavegueres dessecades, directament sobre dels fems.

Al catàleg dels boletaires venturosos hi figura el president del PP, en Pablo Casado Blanco. S’haurà de veure si és un caçador de bolets d’aquells que els trepitja abans de trobar-los -com jo mateix- o té bon olfacte i millor vista. També pot ser que més que un boletaire n’esdevingui un gran degustador a taula parada. Sempre hi ha qui te’ls porta a casa, l’excedent de la collita. Generosos col·legues que te n'ofereixen un tast i que agraeixes molt. Veurem com li va amb aquest present que els jutges li han ofert, el màster sospitós. Un bolet verinós o, com a mínim, un rovelló vistós farcit de cucs i no apte per a les graelles i el consum.

A les cròniques micològiques, malgrat l’abundor d’enguany, hi trobem per mèrit propi la diada de l’1 d’octubre -l’1-O- per l’excel·lència de la collita, l’abundor, la varietat i l’actitud dels agents que hi van concórrer, el sector del venedors que els van aspergir amb esplendidesa sense mesura ni recança i el dels consumidors que fèiem cua per aplegar-los. Quins bolets! No ens ha d’estranyar, doncs, que enguany hagin tornat si més no per celebrar-ho una altra vegada a les praderies i boscúries catalanes on van proliferar uns bolets esplendorosos. 

Temps de bolets i de fongs carceraris arrapats als murs de les cel·les mentre passen els dies eterns d’una presó preventiva que molts no entenem.

Un cavaller obscur.

L’espectacle de l’aparició del Sr. Aznar al Congrés ha estat, com proclamen els comentaristes en els grans esdeveniments esportius, la compareixença del segle. L’expresident espanyol ha sortit de les ombres -mediàtiques- per convertir-se en el Ronaldo polític de la comissió que investiga la trama de finançament il·legal -un eufemisme aplicat a la corrupció- del seu partit, el PP.

La sortida al plató o a l’arena es va percebre com la d’un gladiador estrella, d’aquells a qui les circumstàncies ni els adversaris aconsegueixen de degollar. Confirmen els/les professionals de la premsa rosa que en Josemari Aznar encara conserva a ple rendiment la cadència que li confereixen els fotogènics abdominals que ha exhibit als iots del poder fàctic -i a les llotges del Bernabéu- carregats de bronzo i d’acer biscaí. Pur múscul polític arrebossant l’estómac del gran capità!

El partit del segle va durar una eternitat. I hauria estat com el rosari de l’aurora si s’haguessin practicat les preventives revisions de les jugades al VAR (el vídeo assistent de l’àrbitre vigent a la lliga). Malgrat les contínues interrupcions i els canvis sobtats a l’equip contrari, el superheroi va estossinar, un a un, els rivals que gosaven posar en dubte la seva tasca, la seva honorabilitat i la veritat certa. ¿Calia una defensa tan subtil contra dels corruptes socialistes, dels colpistes catalans i del perill podemita a la democràcia? Aquest trencapins amb mostatxo de la dreta espanyola ha sobrevolat per damunt dels enemics sense despentinar-se amb passis toreros i amb molt -però molt- d’amor propi. 

Incombustible i gens penedit, ans al contrari, orgullós i convençut del paper que li ha de reservar la història, gaudeix de la pàtina que cobreix els intocables, de la dignitat, de la raó, del mestratge i de les virtuts d’un líder a seguir. Per això el deixeble Casado i la cohort de fidels li han fet costat en un acte de fe i d’adhesió públic. Va aixecar passions i admiració amb les fines maneres que n’esperàvem. Quin cavaller! No va defraudar. Els campions, com aquest Ronaldo de la política, tenen els ressorts de la cama -i els abdominals- tensos com una ballesta i tan afinats que, quan disparen, marquen els gols per l’esquadra havent regatejat l’enemic de la llibertat i fulminat el contrari a la unitat d’Espanya.  

Al descans, per distreure els assistents, va sortir el Rufián amb posat de cheerleader -per això l’Arcadi Espada diu que és un “mariconàs”- per treure ferro al combat i desentumir la tensió acumulada. A la pantalla, combinades amb anuncis publicitaris diversos, escenes de la pel·lícula El Padrí amb la melosa música de fons projectant com uns pulcres cambrers serveixen les taules en un casament de molta categoria. En un dels plans projectats es veu el pare de la núvia i en Bush amb els peus damunt les estovalles cremant nicotina i passant xampany pel ronyó. Que visquin els nuvis! 

En José Maria Aznar no diu mentides, en tot cas dubta, però poc -com els grans estrategues-. Així ho va demostrar, la prudència, quan van anunciar les dues línies d’investigació. Generalment no és tant cagadubtes, com quan ens va garantir -des de la franca mirada mediàtica directa als ulls de l’audiència- l’existència d’armes de destrucció massiva que van avalar en una votació nominal -amb noms i cognoms- els orgullosos, crèduls, disciplinats i bèl·lics diputats del PP al Congrés votant a favor de la guerra del Golf: -Sí! -A favor! -Sí! -un a un van anar desfilant i dipositant la papereta a l’urna de les Açores. 

Aquest senyor no menteix! Si es reencarnés políticament, ho tornaria a fer i a ser. Tanmateix, un cavaller de principis.

Més gana que màsters.

En prevenció de convidats barroers amb la dent destralera se solia prevenir els amfitrions, hi havia qui traginava més gana que no pas lletra. Tenir més fam política que màsters deu ser la versió actualitzada d’aquella dita obsoleta i més adient als postulats del procés de Bolonya que estableix els fonaments del sistema europeu de titulacions acadèmiques, l’embolic dels graus, postgraus, màsters, doctorats i tota mena de mercaderies que condueixen a l’obtenció d’una certificació o d’un títol.

Ser un desganat en general, i als àpats de festa major en particular, tampoc no era un indici de tenir lletra. Al poble la controvèrsia es resolia amb un “aquest té carrera” sense entrar en quin producte dels aparadors universitaris havia comprat el personatge que -se li veia- tenia “carrera”. Així en genèric i sense els trencacolls dels estudis actuals amb titulacions que cal cercar a Google, conferien però més prestigi i en sobresortien els estudis de medicina, els d’enginyeria i els d’arquitectura. La resta compartien el calaix de sastre indefinit quan no eres metge, arquitecte o enginyer -majoritàriament en masculí-.

Com les pedres i les possessions diverses, els títols en certa manera també s’heretaven perquè majoritàriament només podien accedir a la universitat aquells que s’ho podien permetre. Ser fill d’algú era una aval d’oportunitats en herència que la resta de mortals no es podien permetre si no era amb beques magres i/o a còpia d’esforçades sessions maratonianes treballant a les vacances o a mitja jornada per poder obtenir -comprar- un títol que era una escala assegurada per on grimpar a una vida millor.

Amb els anys l’ascensor social dels estudis semblaria espatllat al replà de les ocasions inútils ja que s’ha enferritjat. Quants llicenciats masteritzats no viuen el martiri d’una feina precària en un malbaratament de recursos humans o s’han d’enfilar a les escales mecàniques dels aeroports low cost amb una maleta plena de formació, molt d’esforç i d’incertesa.

La saviesa popular ja ens advertia que n’hi ha tants, de burros, amb lletra com sense. Ben cert! Aquesta deu ser la raó per la qual grans empreses com Apple, Google, Starbucks, Hilton o el Bank of America han optat per oferir llocs de treball qualificats a persones que no hagin cursat una carrera universitària. Cerquen a qui s’hagi format en la indústria o més enllà de l’àmbit acadèmic formal. Busquen els que al poble, quan en parlàvem, hi afegíem “si tingués estudis...”.

Confirmant la sentència dels ases -amb molta lletra- hi ha la categoria dels que es fan imprimir enciclopèdiques targes de visita amb una tirallonga de diplomes universitaris més extensa que els títols nobiliaris ostentats per la Casa d’Alba. Quan em lliuren una tarja -més aviat un tríptic- d’aquestes característiques em trobo davant un repte trivial difícil d’escatir: 1. Acabo de conèixer un savi. 2. He ensopegat amb un mentider. 3. Sóc davant d’un hàbil mercader d’influències i tripijocs. 

De les tres possibilitats, la primera m’afalaga i fa goig, quin privilegi conversar-hi i escoltar-lo. Respecte de la segona via confirmaré que s’atrapa abans un mentider que un coix. Em preocupa, però, la tercera possibilitat -sovint barrejada amb la segona- perquè aquest mercadeig consisteix a arribar a un acord fraudulent que consent quelcom a canvi.

Ja esgarrifa que l’afer dels màsters i dels estudis sota sospita hagi esdevingut un pilar estructural de país. Els enfangats en la mentida o els enxampats en la trampa matussera se’ls hauria de poder foragitar, si no ho fan per vergonya, pel greuge amb aquells que hi han deixat un dineral, els colzes i les pestanyes, socarrimades a foc lent en la llum freda d’una pantalla.