Petjades digitals.

Penso en aquells anys a les ruralies perdudes del Ripollès com n’era d’exclusiu disposar d’un telèfon ja no a casa sinó al llogaret amb entranyables centraletes on la telefonista podia descabdellar els fils d’una conversa sense el pretext d’una ordre judicial, només per pura xafarderia. Encara tinc present l’avi profeta vaticinant com algun dia els interlocutors ens podríem mirar a la cara mentre ens parlàvem des del poble veí. Unes dècades enrere aquesta pretensió de lligar el telèfon amb el televisor en blanc i negre era quelcom que els eixerits ja mig endevinaven. Només ha estat cosa de temps i de cables. 

Llegir la novel·la 1984 d’Orwell, publicada a mitjans del segle XX, ens posava en un context que, llavors, pensàvem inversemblant. Les maneres del Gran Germà, que avui les deixalles mediàtiques exploten sense embuts, esdevenia un exercici exageradament excessiu. L’estat omnipresent controlant de manera absoluta l'individu. Qüestionant la llibertat per als ciutadans, la referida al pensament privat perquè aquesta vigilància s’exerceix en la intimitat i en tot moment durant la seva existència. L'Estat en coneix qualsevol detall. Esborronador, però real amb els aparells intel·ligents de les tecnologies de la informació i la comunicació en color que ja no els calen cables. 

El món orwellià s’ha verificat i ha superat les pretensions d’aquell –llavors- llunyà 1984. En fa ostentació l’Institut Nacional d’Estadística –INE o CNI?- fent públic que pagarà a les tres principals companyies de telefonia mòbil d’Espanya a canvi que li cedeixin les dades d’ubicació dels telèfons mòbils de “tots” els seus abonats durant –només?- vuit dies. Sabran on som amb absoluta precisió geolocalitzada. Aquest inofensiu exercici presumptament estadístic ha esvalotat el galliner digital delatant on fem el niu i on tenim els ous.

De la primitiva boina o de la nostrada barretina folrades amb paper de plata per esquivar les radiacions i les ones hertzianes que pul·lulen per les celísties i es depositen als plecs del cervell a les fundes per a mòbils que s’imposen, les Faraday, amb la virtut de fer invisibles els aparells barrant-los el pas a les ones electromagnètiques. Vivim inconscientment envoltats d’una formidable teranyina d’ones invisibles ignorants dels efectes reals per a la nostra salut i de les interferències en els circuits mentals que ens puguin ocasionar. Haurem de protegir-nos, doncs. Com? Des de la casolana protecció amb la boina folrada amb paper de plata esmentada a embolicar-hi també el mòbil amb cura que les criatures no el confonguin amb l’entrepà de l’hora del pati i no se’l cruspeixin. 

La innocent iniciativa del govern requerint –o mercadejant- les dades de localització de “tots” els usuaris és una iniciativa només estadística? L’explotació dels resultats d’aquestes dades –digueu-me malfiat- pot tenir un punt de perversitat que torna irrisori el panorama descrit per en George Orwell. M’atreveixo a dir que ja ho saben tot de nosaltres des que els hem obert les finestres i hi hem tret el cap i la poteta virtuals perquè des del núvol capgirin els nostres secrets més personals i totes les nostres dades. Hi ha algú que ho dubti encara? Coneixen el peu que calcem, les nostres petjades i, per descomptat, per on ens belluguem.

Ja ha arribat de poder pagar un cafè des del telèfon mòbil i de poder fitxar-hi també a la feina. La innovació perfeccionada, però, ens ha de deixar sense pretextos ja que podran comprovar si de veritat érem a la cruïlla de l’embús matiner o en una retenció al xamfrà cantonada amb el catre encallats entre llençols en un concert no de botzines sinó de despertadors. 

Acabo amb una reflexió que escau per Tots Sants. Què en faran del nostre rastre digital, del patrimoni virtual esbatanades les finestres que una vegada obertes ja no es poden tancar. Tampoc pot trigar massa una llei que reguli l’herència digital post mortem a la qual tots els primers de novembre hi afegiran –qui ens va estimar en vida- un ram de flors que pampallugueja fent companyia a la breu i sentida piulada que ens recorda i alhora ens actualitza al cementiri virtual de les xarxes. 

Bona castanyada!

Tsunami amb espardenyes.

Les boles de vidre per endevinar el futur –o el present- a la rodalia de la Moncloa no deuen funcionar a causa d’enigmàtics fenòmens que tenen a veure amb una conxorxa astral que les inhibeix. Ja fa més d’una dècada un president va informar que “jugàvem a la Champions”, la lliga màxima de l’economia mundial, mentre una severa fractura de l’escorça al món de les finances va obrir una falla entre els seus peus que deixava entreveure les flames i se sentia la pudor de sofre de la crisi que ens va socarrimar. 

Aquest dilluns un altre president en funcions de la Moncloa ha anunciat que comença una nova etapa. Hi haurà alguns dies –declara- en els quals assistirem als darrers espeternecs i a la feixuga ranera última d’una etapa superada. La fita i la predicció responen a la publicació de la sentencia del Marchena i els seus sagals. Es tancava, segons els president en funcions, un procés judicial exemplar que confirma el naufragi d’un procés polític que ha fracassat en l’intent d’obtenir el suport intern i el reconeixement internacional. Estic per recomanar de canviar les piles a la bola de vidre de la Moncloa i, tanmateix, espero que les previsions electorals albirades en la decisió de convocar noves eleccions les hagi verificat abans en d’altres sistemes d’auguri més fiables com el vol o el grallar de les gavines, per exemple. Hi deu haver gavines a l’altiplà?

El rebuig i la resposta interna a la sentència ha estat aclaparadora, senyor president. Les marxes per la llibertat han estat un exercici –així de literal- que ha portat als atzarosos atletes a fer una caminada de resistència per etapes que es podria homologar. Només d’anar de casa al Passeig de Gràcia vaig poder valorar l’esforç d’aquesta marea peripatètica que a la manera d’un tsunami amb espardenyes va desbordar Barcelona. Quina gentada! Vaig romandre aturat i proper a la meta ja que era impossible d’arribar a l’epicentre de la convocatòria. Es detectava sense errar-la com de coixos, esborrats i cansats s’acostaven els expedicionaris de comarques. Satisfets, orgullosos i suats es delien per explicar les hores de camí que carregaven a les cames. Majoritàriament se’ls endevinava per com anaven prenent posicions estenallats al mig d’un pas zebra o a les voreres mentre els semàfors fan l’ullet i marquen el compàs a la banda sonora habitual de l’himne que va anar a càrrec, una edició més, de l’helicòpter policial amb lletra de Lluís Llach. 

Barcelona i Catalunya pràcticament aturades i cansades. Esgotades, de caminar i de no anar enlloc, de la sordesa. Només la tossuderia dels mesells catalans regracia els somriures amb una altra fita assolida i, com sempre, multitudinària i pacífica. Un tsunami que arrossega els tractors que també rebutgen la sentència. De dilluns a divendres –per ara- i encara no ha arribat la nit quan els aldarulls d’aquest divendres esclaten amb contundència anticipada. Una columna de foc i fum situa la Via Laietana en el mapa urbà dels desordres, la violència i la força policial pastant pans de ral com unes hòsties formidables sense gluten. 

Pels laberints de la catedral propers a la comissaria hi ha escamots de joves que es tapen la cara i es calcen la caputxa. Abans han llençat al cubell blau del paper una pancarta, “som gent de pau, però no gilipolles”. Després han cremat ambdós, la pancarta i el contenidor blau. M’adono que pertanyen a una altra generació que, per dur la contrària, aparca la pancarta, el pacifisme dels pares i el somriure beatífic dels avis, a qui titllen de torracollons. Hauríem de preguntar-nos què i qui els ha portat a aquesta violència amb aquesta determinació i aquesta edat. Segur que han après dels infiltrats, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin, que han impartit un màster accelerat en matèria de barricades i d’arqueologia aplicada als panots de vorera –pur trencadís gaudinià- en la guerrilla urbana del XXI. Veurem, quan els savis ens ho relatin, qui són, què pretenen i per quina causa s’hi juguen el físic perfumats amb emocions hormonals tan intenses.

Absolutament apocalíptics, els relats i les imatges emesos per les cadenes de televisió d’àmbit estatal confirmant i palesant amb plans curts la violència del nacionalisme català a qui han arrabassat finalment la pell d’ovella i el somriure pèrfid a pilotades de goma –Ho veieu! –s’esgargamellen alguns presentadors/es estrella a totes les franges horàries. Catalunya crema pels quatre costats en una nova versió de la setmana tràgica. Afortunadament només han privat de visitar la Sagrada Família als turistes, de moment no l’han encès. Sí que aquests cadells incendiaris de cantonada evolucionen nocturnament uniformats amb una samarreta negra i un buf també fosc, una mena de tapaboques modern per preservar l’anonimat. Mentre me’ls contemplo m’hi reafirmo, vesteixen de negre o de gris fosc per portar també la contrària al pacifisme “gilipolles” que gasta samarretes ofensivament cridaneres amb una obsolescència programada de Diada a Diada –com les del Messi-. 

I els polítics? On són, què fan i a què dediquen el temps? La pèrdua de lideratge la faig –presó i diàspora també- en el remenat ambiental sacsejat per les aspes dels helicòpters en l’atmosfera política global d’ací i d’allà. No sembla massa galdós el paper de tots plegats. No es parlen, no s’escolten i fan campana quan es convoquen. No s’entenen ni tenen massa voluntat de posar-hi cinc grams de seny o un polsim de sentit comú a la rauxa. Apel·lant a l’agenda, avui l’alcaldessa de la ciutat cremada ha excusat la seva assistència –així consta en l’acta-. Hi deu haver quelcom més urgent, a dia d’avui, que asseure’s i parlar-ne? A Moncloa els telèfons, com les boles de vidre, no responen. 

Entre les immediates propostes de solució garantida –n’hi ha cap?- predomina l’exigència que rodoli el cap polític del president de la Generalitat de Catalunya i la testa executiva del conseller d’interior. Ningú no comprèn, -feia el bolero- com es poden consagrar alhora la devoció política i la responsabilitat de govern sense tornar-se boig. 

Com amb els bolets de temporada, enguany testimonials i urbans perquè neixen i creixen a l’asfalt, remeno el catàleg vigent de propostes cercant el menú en una carta electoral curta de suggeriments amb tendència pel plat únic. Bàsicament un primer servit ben calent sense entretenir-s’hi amb galindaines ni esferificacions que posi a dieta i aprimi la kale borroca catalana. “No és el moment del diàleg ni d’acords” de quilòmetre zero “sinó de la llei de seguretat nacional”. Encara suquem pa en els bassals de la salsa empantanada del primer que ja tenen escudellat el segon –un 155 de catàleg- que fumeja amb un punt d’exotisme anomenat “Barcelona és Bagdad”, que ja havíem tastat. Plats fondos i amb fonament, menges de tardor, de castanyada rematats amb un assortiment de formatges de mil llets, també de cabra -Sigueu servits, bon profit! 

Entre el moment judicial i el policial vigent hauríem d’obrir un altre espai mentre rebutgem totes les violències. I si trobéssim l’hora de parlar-ne? També dels sentenciats. I si un dia qualsevol poguéssim verificar un recompte vinculant amb rigor. 

Enraonem?

Un cas com un cabàs!

-Et cruspiré! –va deixar anar en una embranzida passional. Ara li venia al cap amb un punt de melangia tot rememorant els moments d’encesa relació en els quals es fan promeses que, aterrades a la monotonia de la convivència sense epidermis compromeses pel mig, poden menar al penediment. Però ella és una dona de paraula i s’ha mantingut ferma perquè ja no és una adolescent fàcil d’entabanar. Es tracta d’una muller determinada a complir les promeses. Ultrapassada la seixantena la vida arracona la carrincloneria melindrosa, la vergonya i va més de cara a barraca amb una audàcia que, manifestada i sentida explicar així -sense embuts- ens pot corglaçar. 

Les cròniques entre novel·la rosa i terror –coincidint amb el festival de Sitges- van plenes de l’afer. També a les tertúlies de casal d’avis entre partida i partida de dòmino o a les sales d’espera fent temps -i safareig- mentre el fisioterapeuta no et posa a lloc el genoll de plàstic que t’acaben de substituir. No cal dir que ha estat el centre d’interès mediàtic preferit i redundant a les programacions matinals truculentes per a desvagats. Un cas com un cabàs! 

Un company de partida ho té molt clar. Mentre reparteix les cartes insisteix que ell, per principis, no vol la clau dels veïns ni accepta de custodiar res a ningú. No entoma compromisos que el puguin involucrar en històries fosques ni tampoc esdevenir el culpable que els geranis de la veïna l’hagin dinyat ofegats a causa d’un excés de zel –remuga amb convicció-. Ja fa dies que els habituals, havent dinat, mentre juguen a la botifarra, se les tenen per aquesta notícia que els persegueix ja que totes les televisions i els diaris en parlen.

Quan la passió s’arruga, alguns ho pateixen, hi ha la temptació de canviar l’ocell de gàbia per si torna a cantar, i ho verbalitzen sense cautela. En aquesta conjectura hi fan l’esca del pecat original els que viuen pendents i astorats pel succés. Un dels jugadors ho té molt clar, la volia deixar o ja en tenia una altra. Coses que passen més sovint que no plou, sentencia l’avi d’abans del canvi climàtic. 

 En la cronologia dels fets -per ser narrativament metòdics-, a una veïna li va desaparèixer el marit o la va abandonar. Segons explica el cosí germà del que va tocar el dos, un pollastre ja fet i una mica dur per als guisats amb excés de efervescència carnal, hauria marxat de vacances amb una picossada de la llibreta comuna on administren l’economia casolana, el llum, el gas i d’altres despeses compartides. Segons la mateixa font -el cosí germà- la comunicació amb el fugitiu tenia un punt de sospita, els havia donat un altre número de telèfon perquè li hauria caigut el mòbil a la banyera, i que rebien uns missatges que no concordaven pas del tot amb el tarannà del parent absent. El fugitiu ho era des de mitjans d’abril. Tampoc la repudiada es mostrava massa afectada. Duia una vida normal, d’anar fent sense mostrar com de dolguda estava per dins tot mantenint el posat fred; al contrari, els diumenges freqüentava les sales de ball d’alguna casa regional amb les seves amistats sense evidenciar cap mena de nerviosisme o de neguit seguint el compàs del pasdoble sense escarafalls. 

Avancem. Com que la guàrdia civil examinava la desaparició de l’home, aquesta va lliurar a una veïna de confiança no les claus de regar sinó una capsa amb el pretext que contenia joguines eròtiques. Objectes del pecat que la podien comprometre en el supòsit que els civils la trobessin i l’obrissin regirant-ne la lúdica intimitat. No va comptar amb la tafaneria. La veïna que guardava la capsa tant de temps, potser encuriosida per les impúdiques meravelles que contenia, ja hauria estat temptada d’obrir-la en més d’una ocasió. El dia que la destapà per un rampell de xafarderia o per la sentor fètida –hi ha dues vies d’investigació-, però, l’ensurt va estar de pel·lícula de por. Contenia un cap humà! Una calavera gairebé descarnada i embolicada en paper de plata –com un entrepà- que prèviament, com qui té cura d’una carn d’olla, hauria bullit una bona estona en una olla grossa. 

En aquest punt, la xup-xup informativa passa per la polseguera que s’ha aixecat. La presumpta assassina de l’olla, pressionada per la macabra troballa s’ha defensat al·legant que l’assassí o assassina de veritat hauria deixat la capsa de les presumptes joguines a la porta de la casa. Amb els ulls presumptament humits i el posat més trist de vídua desconsolada hauria declarat que va guardar el crani perquè era l’únic record d’ell.

Em pregunto quan trigaran les productores cinematogràfiques a recrear aquesta història tan inversemblant si no fos per la descoberta de la calavera amb implants. I la narrativa truculent continua bullint a foc lent encara perquè diverses veïnes del municipi han insinuat que la protagonista feia mesos que repartia croquetes i menjar casolà a la gent del poble. Una solidaritat esgarrifosa acomplint aquella amenaça embolcallada –no en paper de plata- en llençols, abraçades i vehemència acalorada –Et cruspiré! 

Un dels jugadors de cartes, a la mitja part de la partida, reflexiona amb la mirada perduda i amb absoluta inquietud manifesta –La meva dona en faria canelons, li surten molt millor que les croquetes...

Aprofitant l’actualitat desconec si al festival de cinema de terror, a Sitges, projecten alguna versió del barber britànic Sweeney Todd al Londres del segle XIX quan assassinava els seus clients tallant-los el coll amb la navalla d'afaitar. En algunes adaptacions del relat, l’amiga -i còmplice- Mrs. Lovett, guisa excel·lents pastissos de carn amb els cossos de les víctimes, que serveix a la seva taverna.

Malauradament, sovint, la realitat supera la ficció.