Quanta, quanta guerra...

 

Mira d’esma el que l’envolta. Els llibres que romanen, testimonis empolsinats, als prestatges. Les plantes que han perdut la lluentor, com tristes, capaces d’endevinar que les passaran magres perquè ningú en tindrà cura. A la raconada, el platet buit de la gata que ha fugit així que va aventurar que el rebombori no tenia la cadència dels coets de festa major. Covarda o previsora, l’ha abandonat, va fer un salt i es llençà al buit o a la terrassa propera de la veïna, ves a saber, cercant una vida millor. L’ha deixat. Ell hi parla com si la fantasmal criatura felina encara s’arrossegués pels espais domèstics acaronant-li les cames amb la cua com solia.

Es deixa cauré també d’esma al sofà que ha arrambat a un espai més protegit i allunat de la finestra per on entra la foscor del carrer. La cortina, sense els vidres, tremola perquè s’ha encomanat de la por que sura arreu i ho amara tot. Encén una cigarreta -compta amb la recança dels empedreïts quantes li’n resten- i fa pipades profundes que li escalfen els dits i abranden la brasa com les foguerades de les bombes que van esclatant sense aturador. Quan acabarà aquesta atrocitat? Llampegades que espurnegen la nit i fan contenir la respiració esperant endebades que sigui l’última. Les campanades llunyanes, el dring monòton de tota la vida, sobretot associades als insomnis porucs de la infantesa, ja no se senten; també el temps està tocat de mort, és una ossada de rellotge amb l’alè silent de la pólvora esbravada, un tuf de carbó acre socarrimat que s’enganxa al paladar.

Allí assegut fa capcinades durant els entreactes causats pel rebombori que sacseja les estripes de la terra i somou els edificis que gemeguen amb fragilitat, la de les llàgrimes de cristall esmicolant-se. Massa dies, massa nits que ja no ha de patir per si ha apuntat el despertador per no arribar tard a la feina. L’ordinador presideix la taula al costat de la finestra, una cuirassa inútil que només exerceix de mirall amb la panxa verdosa de peix passat que no batega ni navega. Somriu sarcàstic recordant el desastre que llavors va considerar apocalíptic, l’instant en el qual la xarxa va deixar de rutllar. Subsisteix aïllat i amb el telèfon descarregat. La veïna encara té la roba estesa, però no se senten sorolls de vida quotidiana enlloc, només grinyols de buidor. És l’únic resident de l’edifici que no ha marxat? Tothom ha fet com la gata, tocar el dos?

 Espolsa la cendra de la cigarreta sense cap mena de mirament i es contempla la taula i les cadires del menjador. Disciplinades, arrenglerades i estàlvies de l’últim sopar previst amb els companys del treball. Quin fàstic! Què deu passar de veritat? Torna a esbossar una ganyota trista però irònica perquè va carregar la nevera de iogurts per al sopar encara que ell sigui intolerant als làctics que no aprofitaran tampoc a la gata desertora. Quanta solitud! Ja ha fet tard i no se’n penedeix, de no haver marxat quan el carrer era un brogit de vehicles aturats, ansiosos i aterrits. On podia anar ell? Tenia el cotxe allí, aparcat al carrer, ara tocat per la metralla i tan inútil com la seva empenta i el seu genoll avariat -va decidir-.

S’escarxofa sense miraments i rumia que de tenir nets, que és el que tocaria, els disfressaria d’esperança fent-los invisibles a les bombes. Com troba a faltar la monotonia avorrida dels dies i la calma de les nits. Què pot fer i determinar quan una bomba anònima, sense bàndol, esclata. Allí, arrepapat al sofà, ell ja és un fantasma més, com la gata.

Empentes.

 

Aquesta pertinaç sequera que ens abraça escanyant de set els conreus i els boscos, per ara, només deixa florir les males herbes, aquelles que en el decurs de la història la humanitat ha estat incapaç d’anorrear. Són llavors que amb poquíssima aigua neixen i arrelen amb fermesa de tant en tant. La percepció de neguit no ens abandona mentre cueja incerta la pandèmia. La nova terra promesa feliç que ens havia de portar a haver mig vençut el drac víric, malgrat les baixes en el combat, continua essent un solar força erm i amb poca verdura on pasturar les perspectives de sortir-ne reforçats i millors. Arguments per a optimistes ingenus desautoritzats per la dura i pura realitat que ens envolta.

Tornen les empentes al teló d’acer que creiem fos per edificar una pau que pateix el degoteig del desglaç, com una gota malaia, mentre els afanys de les grans potències tenen terroritzats els habitants civils pendents de l’oratòria grandiloqüent dels líders. Quan els tambors de guerra percudeixen fort, corglaça la freda mirada serena justificant els càlculs i l’estratègia carregada d’evidències bèl·liques. En Putin en el paper d’historiador justicier amb el passat, en Biden vincladís i fràgil enfilant-se a l’helicòpter presidencial. I Europa? Descol·locada. Ucraïna enmig perquè dos es barallaven i el tercer va rebre. Soc incapaç de fer-ne una anàlisi o de tenir un criteri al respecte quan hi ha més coloms que missatges certs. Malauradament tornen a pintar bastos. La geopolítica global també es veu afectada pel canvi, sinó climàtic, d’escenaris i de preeminència a patacades en l’escena global.

Surem amb una rara placidesa en una bassa infecta d’aigües contaminades on xipollegen els instints més mesquins assistint-hi com a simples espectadors, ens volen un exèrcit de presències sense criteri però amb vot. L’espectacle dels dirigents, els caps visibles i les mans negres que mouen els fils darrere, és lamentable. Com de decebedor seria que la majoria de les persones, aïllades i sense interessos espuris, combreguéssim amb els missatges que ens venen d’oferta. Són moments delicats que els predicadors de la solució fàcil aprofiten per escampar el seu evangeli sense embuts mentre alguns criden cofois una altra vegada Visquin les cadenes!

L’espectacle caïnita que protagonitzen Casado i Ayuso també és penós. De l’anècdota a què ens han acostumat alguns dirigents respecte d’unes comissions presumptament legítimes referides a unes mascaretes -aquesta vegada han tingut el detall de posar-se una careta- a la implosió del partit hi ha un cúmul de roba bruta que han decidit rentar als safarejos de la plaça pública, a plena llum del dia. Tripijocs pel poder que els profetes ja predeien. Aquest noi amb febleses agropecuàries per l’escena amb xais pasturant en una estampa bucòlica castellanolleonesa ha estat esborrat per la presència castissa de l’Ayuso. Una lideressa canyí que trepitja ferm a qui el poble de Madrid valora tant com els xurros o els entrepans de calamars.

Al bassal infecte de la traïdoria política a en Casado li ha rebotat l’arma llancívola contra la reina del xotis que en surt victoriosa i aclamada. Una societat que victoreja a qui hauria d’haver plegat per decència, s’ho ha de fer mirar. Veient les imatges i els crits d’Ayuso “presidenta” em va passar pel cap el visquin les cadenes que esmentava abans en versió corrupció. A Madrid, només hi ha ayusistes?

Però no idiotes.

 

Trobo molt interessant la sentència “som grans, no idiotes” que un avi ha promogut pel tracte que els bancs provoquen amb la digitalització abrupta dels serveis, l’aïllament que comporta per a un sector significatiu dels usuaris i per la manca d’atenció humana directa a les sucursals. Hem passat de quan les oficines bancàries competien amb els bars -un parell a cada tram de vorera- a esdevenir aus rares de pas o a haver-les de cercar per la geografia urbana com bolets clandestins de tardor. En un banc -abans una caixa- algunes persones hi tenien la consulta psicològica financera, una mica com el paper que li escau al cambrer de confiança però sense confessar els pecats dels estalvis. Reconec com de feixuc pot ser atendre freqüentment aquelles persones que passaven només per comprovar que els estalvis no se’ls haguessin florit a causa de la inflació. Entre poc i massa. Confirmen els savis en la matèria que el nombre d’oficines per habitant a Espanya continua essent dels alts d’Europa, només superada per França. Estadística que contrastaria amb la dada pel que fa al nombre de personal que treballa a la banca, el més baix per habitant d’Europa. A la munió de vells, però no idiotes, la revolució tecnològica ens ha agafat amb el peu canviat. Som aquella franja en extinció, l’excepció, que deixarà de ser un problema a curt termini o d’ací cent anys quan siguem tots calbs ben endollats a les xarxes.

Això, no idiotes. El mot idiota d’origen grec significava en els seus orígens aquell que no s’ocupava dels afers públics, sinó només dels assumptes privats. L’arrel del mot té a veure amb “propi, particular”. D’ací que sigui l’essència en paraules com idioma, idiolecte o idiosincràsia. Per als romans significava “ignorant”, accepció que ha fet fortuna i es manté. Originàriament podríem associar, en el sentit grec, els idiotes als peculiars, als originals amb un punt d’esnobisme quan la particularitat ratlla l’excentricitat. En aquest sentit dec ser un idiota excèntric a la meva quan observo aquells que sí es dediquen a la cosa pública. Ai, els polítics! Jo també em vull definir com a votant, però no idiota. Difícil d’explicar i fàcil d’exemplificar aplicat als melodrames que es representen en doble sessió a les seus dels representants tant catalans com estatals. Al Parc de la Ciutadella hi ha l’escenari del joc de cadires -reeditat- que afecta un parlamentari a qui la Junta Electoral Central ha defenestrat per penjar llaços grocs quan era regidor de l’Ajuntament de Lleida. És coneguda de tothom la superstició dels actors pel groc i, també des de fa un temps, dels polítics catalans.

A la Carrera de Sant Jeroni, a Madrid, aquests dies s’ha reestrenat la reforma laboral, una tragèdia clàssica repescada, una seqüela on s’actualitzen els personatges i es passa una mà de pintura als escenaris. Per exigències del guió calia afegir-hi certa intriga i sang d’attrezzo. Per als efectes especials en escena eren necessaris els ganivets voladors i artefactes truculents per mantenir la intriga fins a l’instant final. Un desenllaç inesperat és el mínim que els espectadors llepafils cerquen en el gènere proper a la novel·la negra -la protagonista aquestes setmanes a BCNegra-. Va estar un èxit aclamat amb fervor per tot el públic present mentre el mort ressuscitava en escena. Una novetat, un prodigi argumental amb aterridors canvis de guió sorprenents i inesperats. Un no però sí que va anar d’un pèl al recompte d’infart, com criden els comentaristes al bàsquet. Hi va haver actors venuts que pretenien capgirar l'argument. Tot estava ben lligat per fer decaure aquesta reforma de no haver estat per l’atzarosa justícia poètica en mans de l’actor secundari que no se sap l’única frase que ha de recitar a escena. Clamorós ridícul a l’hora de prémer un botó i formidable vergonya ètica per deixar-se comprar de manera tan presumptuosa.

Jo em decantaria pel persones, però no idiotes mentre desafinen moltes coses en el concert que comença cada dia a toc de despertador. Cadascú sap -o hauríem de saber- quines notes de l’escala vital se’ns resisteixen, ja no parlo del mític do de pit només a l’abast de canaris privilegiats. La màgia amb què treu el nas el sol a la ratlla de l’horitzó és una altra oportunitat acabada d’estrenar que a mesura que passen les hores s’hauria de mantenir, com si fos un lluent vehicle nou de trinca. Conservar cert optimisme quotidià sense abassegar el que ens envolta i, sobretot, qui ens voreja continua essent un esport decadent que com a recompensa porta al desencís. Quantes vegades no hem posat al calaix dels babaus aquells cívics que ens avancen pel carril esquerre amb l’intermitent posat com fent l’ullet a la santa innocència. Ens hem acostumat a què la correcció ens embafi.

Amb els anys valoro més aquelles persones amb criteri que irradien bones maneres enteses en el sentit més ampli. Personatges que saben trobar sempre quelcom de favorable i mínimament útil al desastre més destraler a què es poden veure implicats o abocats. Quina enveja em produeixen aquells que brillen precisament sense haver de caure en l’estirabot o en la provocació gratuïta. Creieu-me que són exèrcit els que ja abans d’obrir la boca per dir-hi la seva incomoden o neguitegen. Hauríem de portar incorporat de fabrica un sensor més o menys esmolat que ens fes fugir de la toxicitat interessada com el dimoni de la creu. Un detector de nefastos, de mentiders, d’interessats que ens protegís dels idiotes més idiotes.

Faig constar, -una notícia recent d’avui mateix- que la Reial Acadèmia de la Llengua admetrà la paraula “polizia” com a vàlida a les proves d’ortografia per a l’accés dels futurs agents del cos.