La serp
d’estiu –una espècie en perill d’extinció- era una notícia més o menys
intranscendent, recollida a bastament per la majoria de mitjans, que servia per
omplir pàgines i telenotícies a manca de matèria primera transcendent.
Aquests simpàtics animalons reptaven per les festives pàgines estiuenques
repetint continguts banals arrossegats d’un estiu a l’altre sense més voluntat
que engruixir el calibre de la publicació. Eren paradigmàtiques i omnipresents les
deposicions canines de vorera urbana, l’excedent de coloms a la plaça major,
l’ús i l’abús dels mitjons amb sandàlia o l’extraordinari exemplar de meló o
carbassa recollit en un conreu rural. La carbassa descomunal venia documentada
amb una fotografia que, alhora, homenatjava i identificava l’hortolà d’honor.
Seré un frívol, però com trobo a faltar aquelles
serps d’estiu! Eren el símptoma que l’univers rodolava sense ressalts i que el
món proper –de vacances com els redactors estrella- s’havia aturat durant la
canícula. Només el mar bategava pausadament rítmic i sense meduses perquè
llavors també estiuejaven sense mascareta.
L’estiu d’aquesta edició ve farcit de
continguts contundents. No hi ha espai ni per a les necrològiques tot i l’auge
que ha experimentat el gremi de les funeràries. La mort no s’atura i fa via,
també la mort natural, aquella no
atribuïda a l’actual pesta. Definitivament, per un motiu o altre, no som
immortals. Em decanto, però, més per l’amor en temps de pandèmia, infinitament
més temerari, però intensament vital i esperançador. De fet, una de les
històries d’amor d’aquest estiu que passaran a les enciclopèdies és el romàntic
afer reial amb la princesa rossa de conte de fades que fibla –com un escurçó d’estiu- l’interès de
l’audiència, també la del paper setinat que manté el dret de safareig i de cuixa
en assumptes de noblesa i cases reials europees.
Existeix prova d’amor més contundent? Posem-nos
en la pell dels protagonistes, imaginem l’ensucrada resposta de compromís a la
pregunta inoportuna de fins on m’estimes just en un instant de clímax passional
quan la concentració no és patrimoni precisament de la loquacitat articulada ni
de la poètica amorosa dels trobadors. Per això trenco una llança i el ceptre si
cal a favor del monarca jubilat –heroic amant esforçat- quan retrobada la sabateta
de cristall hi diposità amb foll encorinnament i sense fatxenderia un xec
nominal tan extraordinàriament generós. En defensa pròpia el monarca podria
adoptar la màxima castellana originària del títol d’una comèdia d’en Lope de
Vega, “Obras son amores i no buenas razones”. A què vénen, doncs, aquests escarafalls i rebuigs tot qüestionant
els fonaments de la mateixa institució monàrquica?
Siguem positius, allunyem l’enveja i valorem
aquest bonic i ferm romanç d’amor com es mereix. Es podrà actualitzar l’obra de
fra Antonio de Guevara, Rellotge de
prínceps amb una versió més actual de la qual en proposaré el títol de Mirall de cavallers. I no fujo d’estudi
si goso aventurar que un dia no llunyà l’aixecada del teló al Liceu convertirà
en un mar de llàgrimes –i de butaques emocionades- la platea del gran teatre
per estrenar una òpera d’estil verdià com es mereix aquest tràgic amor, Corinna o la força del destí.
L’altre escurçó de temporada que serpenteja
sinuosament als editorials econòmics de temporada és l’acord del fons europeu de
rescat. No hi haurà vigilància dels ja mítics i llegendaris homes de negre. El crèdit -fins a un 2% del
PIB vencerà en una dècada- pretén finançar la despesa sanitària directa i indirecta.
La qual cosa representa 140 mil milions per a Espanya, dels quals 72 mil seran
a fons perdut –que no sigui una premonició-.
La Unió Europea fa l’efecte que es recupera, s’observa una millora relativa en
aquest moment tan delicat que l’ha pogut esterniar ingressant-la en una UCI amb
respiradors d’emergència. Aquest pacte obliga a tots els agents a una eficiència
exquisida per gestionar la present realitat. Això esperem els ciutadans
acollonits per la malura i, també molt, per les conseqüències socials i econòmiques
que provoca i provocarà.
Aquesta nova torrentada de recursos federals que
arribaran neguiteja, per força, els polítics. Els cops de colze per repartir-los
–la repartidora- i les fidelitats ingènuament
encobertes -el clientelisme- fascinen
deixondint el moll de l’os del poder veritable: disposar de recursos i poder
administrar-los. Recordo quan l’Aznar, a l’oposició, menystenia les primeres
riuades de fons europeus titllant el jove i aerodinàmic Felipe González de
pidolaire, “pedigüeño”.
Quina penitència no estarien disposats a
suportar els cronistes polítics per assistir a les converses i als retrets de
passadís, a mascareta treta, amb què hauran advertit o amenaçat l’actual
president Pedro Sánchez -encara més aerodinàmic que el Felipe González-. La Marca Espanya haurà trontollat davant dels
retrets de corrupció -encorinnaments, deixes i arabescos comptables múltiples- protagonitzats,
per exemple, per qui ha ostentat algun dels més alts càrrecs en diversos àmbits
d’aquest país que no acaba de resoldre la llarga convalescència de corrupció
política com si també fos de causa vírica i amb tendència a la recaiguda. I el
més insòlit, acollida democràticament quan els responsables no són precisament penalitzats
a les urnes.
Davant d’un historial clínic de pronòstic reservat
veurem com Europa se les empesca per supervisar aquests fons que arribaran a Espanya. Com que els homes de negre estan
afectats per un presumpte ERTO, em temo que ens els enviaran disfressats de turistes
o camuflats en escamots de rastrejadors sanitaris amb bata blanca.
N’haurem après quelcom de tot plegat?
