31 de jul. 2021

Perfums d'estiu.

 

S’amorteix la uniformitat laboral per submergir-nos en el tedi estival que trenca algunes rutines. Bàsicament canviem la monotonia i els hàbits en un país que durant l’agost resta gairebé tancat per vacances. Abaixem la persiana i aturem el temps en una contradictòria hivernació estival atenuant l’activitat. Un període en el qual ens hem de definir, per imperatiu vital, necessàriament feliços de panxa al sol mentre les rítmiques ones salades ens llepen i ens bressolen el melic.

Sura en la brisa marinera una barreja d’olor de musclo i d’alga macerada amb olis de protecció solar per combatre’n la rabietat ultraviolada. L’encís compassat del mar, de batec arrissat, només pertorbat per les eixordadores motos d’aigua salada, desbrossadores marines o xerracs d’ones rebels que xarboten el medi i tornen obsolets els cavalls de mar, cavalcades temeràriament per llenyataires inútils. La platja és el contrafort a l’horitzó arrebossada amb sorra i epidermis pacientment torrada a banda i banda.

Per contrast, avesats a la muntanya, als pescadors de rierol ens trasbalsa el perfum de l’herba acabada de dallar a les margeres que desguassen una damunt de l’altra com saltants de verdura àcida esquitxada de gallarets i pixallits. O les riberes amb gorgues estratègiques on s’hi capbussa l’adolescència coratjosa en una dansa que marca el territori de la innocència encisadora. Si pareu l’orella, un concert d’esquelles famolenques d’un escamot de vaques pastura competint amb les campanes a l’hora de l’àngelus, d’un serè  dringar santificat. O el bordar recelós d’un quisso que en delata la intromissió.

Perfums d’estiu una mica eixarreïts, secs i en decadència que preludien que l’esclat àlgid de la natura també està de vacances quan la calor i la poca humitat propaguen les cendres com un eixam de papallones grises que empudeguen el paisatge socarrimat, fet a la brasa. Una elegia trista, sense color i fúnebre que acostuma a cremar la terra i els boscos.

Maridant la diferència entre la terra alta i la costa salada, als vespres d’estiu, ens arriba puntualment la cantada d’havaneres. Un esdeveniment festiu que aplega a la plaça, com les sardanes, un públic concret que pentina canes i està pel compàs mariner de pescadors cansats al ritme illenc carregat de nostàlgia indiana. A la nit massa fresca d’aquest inici d’agost, em fa l’efecte que m’arriba el perfum del rom cremat.

 

18 de jul. 2021

El Judici Final.

Una veu femenina vellutada, de les que transmeten missatge i calma alhora, rep els convocats executant estrictament una planificació extremament primmirada. Ningú s’anticipa o trenca l’ordre establert pel qual havien estat convocats amb una puntualitat sublim. Ja es veu que la convocatòria no és fruit d’una improvisació caòtica o fortuïta, ben al contrari, el rígid control amb protocols severs no consenten l’error. 

La veu d’efectes balsàmics, a mesura que els convidats arriben sense cues ni conglomeracions, els va distribuint per accessos diferenciats des d’una avantsala de proporcions faraòniques. Un espai lluminós sense estridències cromàtiques, neutre, que transmet eficiència i seguretat, que no produeix ni fred ni calor, confortable d’esperit. Ningú gosa no fer-li cas perquè tot plegat, la veu sense rostre i l’atmosfera, indueixen a un estat de relaxament venturós proper a la felicitat absoluta. Una mena de pau perpètua per als triats a la qual t’aferres anticipadament sense saber si seràs un dels escollits. Aconsegueixen, però, que des de la incertesa et creguis feliç i segur; quelcom, per comparar-ho amb esdeveniments singulars, que estalvia els aldarulls i les batusses pròpies del primer dia d’una campanya de rebaixes en uns grans magatzems, l’accés a un concert o a un partit de futbol multitudinaris.

La veu, ben assessorada, millor informada i absolutament justa, t’adreça a uns accessos de mesura més humana ben delimitats on no coincideixes amb ningú. És el breu instant on la solitud punyent es percep més imposant-se com a companya de viatge a l’eternitat fins que et rep una silueta blanca i lluminosa -també neutra- amb els braços oberts embolcallada amb un equip de protecció individual i una pantalla facial entelada. Només pels ulls mig velats es fa difícil saber si és tracta d’un home o d’una dona -o les dues coses alhora-. Per un moment he pensat que és una personificació angelical de la veu setinada amb les ales plegades sota d’aquella protecció desmesurada. 

Em va fer descordar la màniga blanca de la impol·luta camisa del color núvol Windows i em va instal·lar al canell una polsera amb un codi. Prèviament vaig haver de demostrar que era jo mateix i no cap impostor perquè també em lliurés una tarja amb un codi QR, aquells taulers desgavellats d’escacs que poden contenir la teva vida i miracles comprimits. Vaig haver de resseguir una línia que surava ingràvida fins a un recambró on un altre àngel -o àngela- misteriós va introduir les meves dades a la terminal de la supercomputadora més gran de les que compten i recompten. Després amb parsimoniosa gestualitat com de cotó fluix em va portar a un espai obert enjardinat on em va deixar perquè pasturés a la gespa d’un verd també color Microsoft. No sabria dir quan de temps vaig estar amb el cor encongit mentre no arribaven els resultats d’aquella analítica existencial.

-No pot passar, vostè és positiu -va dictaminar la veu ja familiar de la recepció. La polsera havia canviat al color sospitós de gos com fuig i ja no em permetria accedir-hi. Havia tastat els prolegòmens però no tenia accés al cel harmònic dels justos. Podria gaudir d’una segona oportunitat si no m’estossinava el virus, s’ho repensaven i m’hi volien en la propera edició.

Paral·lelament -jo diria que en una dinàmica molt similar i copiada- als afortunats del Festival Cruïlla els comunicaven que “el resultat del teu test d’antígens és negatiu. Hem vinculat el resultat del test a la teva polsera. Ja pots accedir al recinte. Recorda que l’ús de mascareta és obligatori sempre que no puguis respectar la distància de seguretat al festival”. Un salconduit al paradís dels concerts musicals massificats celebrats a la terra en una estrambòtica desescalada postpandèmica.

Decebut en primera instància, vaig aprofitar per fer una ullada a aquell escenari ben allunyat d’una obsoleta divina comèdia dantesca. Res a veure, s’assemblen com un ou a una castanya. Allà dalt, vaig poder comprovar, han integrat la última i novíssima tecnologia del segle XXI. De la visió renaixentista recargolada d’en Dante al minimalisme operatiu passant per la possibilitat de fer-hi turisme -per ara- només amb Virgin Galàctic. Jo diria que vaig presenciar el vol veloç d’una nau aerodinàmica amb un somrient Richard Branson saludant des de la finestreta de comandament. El magnat pretenia mantenir una trobada de feina amb el director general, amb Sant Pere -el de les claus-, per garantir el monopoli del servei, fixar el calendari dels trajectes i concretar les visites guiades amb el porter celestial en persona. Em fa l’efecte que no se n’ha acabat de sortir. Que els alts càrrecs, de qui tothom parla i pocs coneixen, et facin cas és gairebé impossible. Malgrat la negativa, Sir Richard Branson ha declarat a la tornada que manté el contacte amb Sant Pere per mirar d’arribar a un acord de mínims. Quelcom possible si tenim en compte la dita: pagant, Sant Pere canta.

Superat el tràngol, soc conscient del privilegi d’haver pogut tafanejar entre les raconades del procediment vigent en matèria de judicis finals, que són permanents i molt ferrenys. Penediu-vos, doncs, perquè encara que la supervisió dels pecats vintage pels déus totpoderosos -i a vosaltres germans- per culpa meva, de pensament, paraula, obra i omissió hagin estat descatalogats gairebé del tot, ara és vigent la convalidació de les piulades i de qualsevol interacció atzarosa a les xarxes, coses de les tecnologies que venen a reemplaçar la confessió i la penitència.

No em feu massa cas ja que no en disposo d’una certesa demostrable, però jo asseguraria que el peatge cap al judici final s’ha tornat ecumènic del tot. La mateixa llei de l’embut per a tothom, només el color de la polsera delata quin catàleg del penediment t’aplicaran segons combreguis amb el catolicisme, l’islamisme, l’hinduisme, l’animisme o, en un esclat prepotent, et declaris ateu per gràcia divina ja que semblaria evident que la vida eterna està gestionada per voluntats superiors transcendentals -també la possibilitat de la reencarnació ni que sigui en un pedrot de solell a primera línia de mar amb bronzejades vistes epidèrmiques-.

M’ho estic empescant una mica malgrat que el grau de satisfacció per l’experiència ratlli l’excel·lència. Quina organització més acurada! M’arriscaria a dir que el Més Enllà es fonamenta en un sistema piramidal d’accessos entre la munió de laberints estancs disposats en un edifici de capacitat infinitament formidable. Dels baixos sofrosos, pudents i atrafegats com la sala de màquines d’una nau condemnada a navegar eternament per les estripes roents als mars de magma incandescent carregats de cadenes gruixudes atipant-ne les voraces calderes sense parar. Eixordador, feixuc i abrasador!

En l’ascensió progressiva les ànimes s’enfilen levitant cap a l’àtic on porten una existència etèria i ventilada regalada en un paradís retrobat sense pomers i amb totes els plaers sensuals a l’abast que ens puguem imaginar. El cel del justos on al grinyolar de les cadenes inaudible s’hi sobreposa la màgia de la polsera daurada contactless del tot inclòs. Suposareu que a les plantes intermèdies de la gran piràmide hi fa la viu-viu la indecisió, el dubte i la parsimònia burocràtica mentre el tribunal no acaba de decidir on t’instal·len definitivament. Aquí hi resideix una gran massa de vacil·lants que passegen els seus pecats passadís enllà, passadís ençà capcots amb les mans a l’esquena, pensatius i penedits. Qui no vol pujar al cel?

Malgrat tot, per si de cas es tracta d’un miratge ben empescat per alleujar les misèries humanes, qui tingui pressa que passi al davant!

Bon estiu!

 

 

12 de jul. 2021

Entrenadors sense banqueta.

La vida sense campionats de futbol resolts a l’últim segon és menys passadora. Tornem a la quotidianitat insípida sense entusiasmes musculats. Despullats d’emocions, ja podem rentar-nos la cara i planxar la samarreta amb l’esperança enfilant-se a la borsa de les fites esportives pendents. I l’himne? No ha estat un talismà que conjuri jugades que es concretin en gols malgrat la retòrica immortal quan és recitat -aquells que tenen lletra- amb una pompa i un furor gairebé bèl·lics. En aquesta edició de l’Eurocopa hi he trobat a faltar en Sergio Ramos, el paradigma de la solemnitat màxima en aquests rituals per com mirà l’infinit convocant els esperits del cop de peu amb la mà al pit.

Crec que aquest esport, que es juga fonamentalment amb les extremitats inferiors, ha entrat en un nou cicle. Després d’aquest campionat d’abast continental la dinàmica del joc resta associada -també ho ha estat la final- a les pròrrogues i als penals. S’obre una nova època que reescriu les estratègies del joc quan la glòria esportiva passa per endevinar per on arribarà el pinyac enverinat del valent de torn. Aquests, el responsable últim amb el porter, ja no estan sotmesos al joc de conjunt, es tracta de la responsabilitat unipersonal sense jugades assajades. Són només el llançador i el porter, aïllats, en la immensitat de la porteria en un duel intimidatori amb saltirons ornitològics, missatges feridors i esguards amenaçadors que treuen foc pels queixals.

El món atura el rodolar uns instants al compàs d’unes gambades amb l’estil d’un ballarí i amb el vol airós d’un gegant enguantat que si l’encertà, l’endevina! Amb un caire proper al llançament d’una moneda a cara o creu -aquesta pels perdedors- es resol un resultat que sovint no és de justícia estrictament rodona -per la pilota- amb l’alegria desfermada dels afortunats i l’esfondrament emocional dels derrotats. Just en aquest instant, l’últim, el món reprèn la rotació i torna a respirar contagiat per com els ha anat als semidéus del futbol. Del desesper a la celebració perquè la pilota com un Sputnik fora de control forada la xarxa o surt disparat atmosfera enllà cap a la foscor sideral on diuen que no existeixen la gravetat ni el consol.

En el context, em tenen el cor robat els profetes del fora de joc, els entrenadors sense banqueta i els professionals de la retransmissió esportiva en directe. Amb un punt de parcialitat casolana s’esgargamellen interpretant la partitura amb una nota única: Gol! Quanta capacitat per allargar l’esgarip o els retrets a una passada maldestra! Uns doctorats en estratègia que ens il·lustren, als ignorants en matèria esportiva, sense els quals no podríem gaudir de la lletra menuda de la jugada o de les espesses subtilitats del reglament. Esdevenen uns jutges de sentència improvisada com els àrbitres, però sense xiulet.

El que més m’inquieta és com aquell clàssic “pa i circ” dels emperadors romans va tenir i té tota la vigència al llarg de la història de la humanitat. Si no existís la vàlvula que descomprimeix les tensions socials, fins i tot les injustícies i la mateixa pobresa -amb menys pa amb tomata que espectacle- l’hauríem d’inventar. Quina empenta fonamental a la pizza, malgrat ser un plat imprescindible de sofà i de diada de partit, ara amb el campionat a la butxaca. Aquesta menja tradicionalment de pobres, pa amb formatge bàsicament, s’ha legitimat fent-nos sentir, alhora, una mica italians i vencedors mediterranis contra la pèrfida Albió amb el Brexit consumant-se.

La repercussió al carrer, als centres neuràlgics i a tots els àmbits que comparteixen la victòria de l’equip es converteix en gespa sagrada mentre que les samarretes, les bufandes i les gorres esdevenen escapularis o relíquies remeieres per a major glòria pagana del sant patró.