Una veu femenina vellutada, de les que transmeten
missatge i calma alhora, rep els convocats executant estrictament una
planificació extremament primmirada. Ningú s’anticipa o trenca l’ordre
establert pel qual havien estat convocats amb una puntualitat sublim. Ja es veu
que la convocatòria no és fruit d’una improvisació caòtica o fortuïta, ben al
contrari, el rígid control amb protocols severs no consenten l’error.
La veu d’efectes balsàmics, a mesura que els
convidats arriben sense cues ni conglomeracions, els va distribuint per
accessos diferenciats des d’una avantsala de proporcions faraòniques. Un espai
lluminós sense estridències cromàtiques, neutre, que transmet eficiència i seguretat,
que no produeix ni fred ni calor, confortable d’esperit. Ningú gosa no fer-li
cas perquè tot plegat, la veu sense rostre i l’atmosfera, indueixen a un estat
de relaxament venturós proper a la felicitat absoluta. Una mena de pau perpètua
per als triats a la qual t’aferres anticipadament sense saber si seràs un dels
escollits. Aconsegueixen, però, que des de la incertesa et creguis feliç i
segur; quelcom, per comparar-ho amb esdeveniments singulars, que estalvia els
aldarulls i les batusses pròpies del primer dia d’una campanya de rebaixes en
uns grans magatzems, l’accés a un concert o a un partit de futbol
multitudinaris.
La veu, ben assessorada, millor informada i
absolutament justa, t’adreça a uns accessos de mesura més humana ben delimitats
on no coincideixes amb ningú. És el breu instant on la solitud punyent es
percep més imposant-se com a companya de viatge a l’eternitat fins que et rep
una silueta blanca i lluminosa -també neutra- amb els braços oberts
embolcallada amb un equip de protecció individual i una pantalla facial
entelada. Només pels ulls mig velats es fa difícil saber si és tracta d’un home
o d’una dona -o les dues coses alhora-. Per un moment he pensat que és una
personificació angelical de la veu setinada amb les ales plegades sota
d’aquella protecció desmesurada.
Em va fer descordar la màniga blanca de la
impol·luta camisa del color núvol Windows
i em va instal·lar al canell una polsera amb un codi. Prèviament vaig haver de
demostrar que era jo mateix i no cap impostor perquè també em lliurés una tarja
amb un codi QR, aquells taulers desgavellats d’escacs que poden contenir la
teva vida i miracles comprimits. Vaig haver de resseguir una línia que surava
ingràvida fins a un recambró on un altre àngel -o àngela- misteriós va introduir
les meves dades a la terminal de la supercomputadora més gran de les que compten
i recompten. Després amb parsimoniosa gestualitat com de cotó fluix em va
portar a un espai obert enjardinat on em va deixar perquè pasturés a la gespa
d’un verd també color Microsoft. No
sabria dir quan de temps vaig estar amb el cor encongit mentre no arribaven els
resultats d’aquella analítica existencial.
-No pot passar, vostè és positiu -va dictaminar la
veu ja familiar de la recepció. La polsera havia canviat al color sospitós de
gos com fuig i ja no em permetria accedir-hi. Havia tastat els prolegòmens però
no tenia accés al cel harmònic dels justos. Podria gaudir d’una segona
oportunitat si no m’estossinava el virus, s’ho repensaven i m’hi volien en la
propera edició.
Paral·lelament -jo diria que en una dinàmica molt
similar i copiada- als afortunats del Festival
Cruïlla els comunicaven que “el resultat del teu test d’antígens és negatiu. Hem vinculat el resultat del
test a la teva polsera. Ja pots accedir al recinte. Recorda que l’ús de
mascareta és obligatori sempre que no puguis respectar la distància de
seguretat al festival”. Un salconduit al paradís dels concerts musicals
massificats celebrats a la terra en una estrambòtica desescalada postpandèmica.
Decebut en primera instància, vaig aprofitar per fer
una ullada a aquell escenari ben allunyat d’una obsoleta divina comèdia
dantesca. Res a veure, s’assemblen com un ou a una castanya. Allà dalt, vaig
poder comprovar, han integrat la última i novíssima tecnologia del segle XXI.
De la visió renaixentista recargolada d’en Dante al minimalisme operatiu
passant per la possibilitat de fer-hi turisme -per ara- només amb Virgin Galàctic. Jo diria que vaig presenciar
el vol veloç d’una nau aerodinàmica amb un somrient Richard Branson saludant
des de la finestreta de comandament. El magnat pretenia mantenir una trobada de
feina amb el director general, amb Sant Pere -el de les claus-, per garantir el
monopoli del servei, fixar el calendari dels trajectes i concretar les visites guiades
amb el porter celestial en persona. Em fa l’efecte que no se n’ha acabat de
sortir. Que els alts càrrecs, de qui tothom parla i pocs coneixen, et facin cas
és gairebé impossible. Malgrat la negativa, Sir Richard Branson ha declarat a
la tornada que manté el contacte amb Sant Pere per mirar d’arribar a un acord
de mínims. Quelcom possible si tenim en compte la dita: pagant, Sant Pere
canta.
Superat el tràngol, soc conscient del privilegi
d’haver pogut tafanejar entre les raconades del procediment vigent en matèria
de judicis finals, que són permanents i molt ferrenys. Penediu-vos, doncs,
perquè encara que la supervisió dels pecats vintage
pels déus totpoderosos -i a vosaltres germans- per culpa meva, de pensament,
paraula, obra i omissió hagin
estat descatalogats gairebé del tot, ara és vigent la convalidació de les
piulades i de qualsevol interacció atzarosa a les xarxes, coses de les
tecnologies que venen a reemplaçar la confessió i la penitència.
No em feu massa cas ja que no en disposo d’una
certesa demostrable, però jo asseguraria que el peatge cap al judici final s’ha
tornat ecumènic del tot. La mateixa llei de l’embut per a tothom, només el
color de la polsera delata quin catàleg del penediment t’aplicaran segons
combreguis amb el catolicisme, l’islamisme, l’hinduisme, l’animisme o, en un
esclat prepotent, et declaris ateu per gràcia divina ja que semblaria evident
que la vida eterna està gestionada per voluntats superiors transcendentals
-també la possibilitat de la reencarnació ni que sigui en un pedrot de solell a
primera línia de mar amb bronzejades vistes epidèrmiques-.
M’ho estic empescant una mica malgrat que el grau de
satisfacció per l’experiència ratlli l’excel·lència. Quina organització més
acurada! M’arriscaria a dir que el Més
Enllà es fonamenta en un sistema piramidal d’accessos entre la munió de
laberints estancs disposats en un edifici de capacitat infinitament formidable.
Dels baixos sofrosos, pudents i atrafegats com la sala de màquines d’una nau
condemnada a navegar eternament per les estripes roents als mars de magma
incandescent carregats de cadenes gruixudes atipant-ne les voraces calderes
sense parar. Eixordador, feixuc i abrasador!
En l’ascensió progressiva les ànimes s’enfilen
levitant cap a l’àtic on porten una existència etèria i ventilada regalada en
un paradís retrobat sense pomers i amb totes els plaers sensuals a l’abast que
ens puguem imaginar. El cel del justos on al grinyolar de les cadenes inaudible
s’hi sobreposa la màgia de la polsera daurada contactless del tot inclòs. Suposareu que a les plantes intermèdies
de la gran piràmide hi fa la viu-viu la indecisió, el dubte i la parsimònia
burocràtica mentre el tribunal no acaba de decidir on t’instal·len
definitivament. Aquí hi resideix una gran massa de vacil·lants que passegen els
seus pecats passadís enllà, passadís ençà capcots amb les mans a l’esquena,
pensatius i penedits. Qui no vol pujar al cel?
Malgrat tot, per si de cas es tracta d’un miratge
ben empescat per alleujar les misèries humanes, qui tingui pressa que passi al
davant!
Bon estiu!
