Halloween

Per Europa i, sobretot, a França hi proliferen uns pallassos que atonyinen criatures, avis o indefensos vianants desprevinguts. Escarnint escenaris anglosaxons de la pseudocultura Halloween, alguns personatges esbraven al carrer els baixos instints i la covardia protegits rere d'una màscara esgarrifosa. En la contradicció, el pallasso entranyable, una mica babau i simple, es transmuta en un ésser violent, agressiu i sense causa que no sigui aterrir desemparats. Del riure planer a la llàgrima punyent. De l'humor a l'horror. Perquè sí. Una moda prêt-à-porter que s'escampa i amenaça.

És l'anonimat que la careta ens procura, tradicionalment de carnestoltes i més idònia per a la transgressió amorosa de conquesta ocasional a la nit veneciana. És la protecció vergonyosa entrant o sortint dels jutjats amb l'americana dissimulant les manilles o tapant-nos la cara. O el casc que amaga el lladre maldestre mentre esbotza un caixer fortificat. Eren els barrets i les capes de fa segles, prohibits perquè afavorien l'assassina impunitat nocturna de punyal i cantonada. I moltes més variants que ens hem empescat per protegir-nos entre la foscúria pocavergonya. Tots Sants se'ns reconverteix en una edició de carnestoltes diferent, desplaçada en l'espai i en el temps, que va fent fortuna. Esperem que passatgera, tot i que em temo que ha migrat per niar a aquesta riba de l'Atlàntic.

Nosaltres érem i som -espero- més de panellets, de castanya farinosa, de patata dolça com un moniato i del ram de les flors als difunts. Una tradició que perdura encara a moltes llars catalanes. La caiguda de la fulla, la tardor tímida d'enguany que no es decideix a posar-hi un decorat com cal, deu afavorir també aquestes atroces expansions. Van florint uns pallassos inhumans fora de temporada, alguns de violents. És l'altra cara amagada del carnaval de primavera optimista amb ritual fosc.

Ens arriba de fora -o ens torna- la tendència mediàtica amb remor de serra mecànica esquitxant els localismes de sempre amb sang i fetge gratuïts, indiscriminats. Criatures innocents disfressades de monstres oferint Trick-or-treat -el famós truco o trato dels doblatges cinematogràfics- han crescut i campen convertits en carcamals. Vampirs de jugular fàcil, homes llop de lluna creixent, zombis amb crosses, calaveres anorèxiques i papus de tota mena poblen les nits urbanes de tardor. La de Halloween n'aixeca la veda.

Per fortuna, no sembla pas ni hi ha indicis -per ara- que l'epidèmia hagi creuat la frontera. La Península és territori lliure de pallassos d'aquesta mena. Aquí som un país seriós que no es contempla els tarambanes. No ens calen forcs d'alls -potser només estaques de fusta al cor dels preferentistes- perquè hem exorcitzat els xucladors de sang aliena amb molt de plàstic tèrbol i negre.

De l'home llop no en tenim constància ni petjades recents. Es tractaria, no en dubteu, d'una faula truculenta per espantar les criatures crèdules. Dels de quatre potes sí que s'ha vist i retratat algun exemplar escadusser atacat de solitud penitent vagant per contrades feréstegues. Els entesos en la vida i costums d'aquests cànids viuen exultants aquest nou temps de llops que patim. Des de la foscor de gola de llop s'han entestat a analitzar-ne el comportament gregari, d'escamot organitzat. Espècimens amb pell d'ovella que haurien mudat les dents però no els pensaments i que -de llop- han accedit a la terrible condició de pastor.

En l'escenografia dels dies de difunts ressusciten les espècies que colonitzen la geografia de Halloween. Ens volen zombis que habitem les regions més transparents i primes. Absents, sense voluntat, automàtics. Encantats éssers primaris que desfilem d'esma avesats a pasturar deserts mentre els llops afamats ens atalaien i els fantasmes ens atemoreixen.

Nens i nenes de bona voluntat, que no ens prenguin el pèl i no ens queixalin l'existència. Que entre el truc dels corruptes i el tracte de les conxorxes judicials no ens amarguin la castanyada!

Les coses clares i les urnes espesses

Ens acostem a la Plaça de Catalunya per la Ronda de Sant Pere. El paisatge urbà vibra esquitxat pel groc que assolella la concentració d'Ara és l'hora. Les 12:15 h. A mesura que ens apropem a l'epicentre, la gentada, les estelades i l'ambient és el que pertoquen. Viure-ho al mig de la Plaça ja és quelcom dificultós, hem de romandre en una de les escales que hi porten, recolzats a la molsuda barana. La plaça, el passeig de Gràcia i els carrers que hi menen es van omplint. Les 12:30 h. La guàrdia urbana xifra l'assistència en 110.000 assistents. Les 13:45 h. De tornada a casa les artèries són corrues groguenques, la Ronda, Via Laietana, i també la Baixa de Sant Pere, van exercint de desguàs. La rierada, com és habitual -i ha confirmat encertadament en Tomàs Molina- no ha produït estralls. Cap incident!

Acostumats a les grans diades, aquesta concentració a la Plaça Catalunya és, tot i la participació, més casolana. Hi ha present el punt de contrast a la que s'hi verificà tot just fa una setmana, el 12 O, amb els contraris a la consulta per a una segregació independent que avui s'hi exigeix. No veiem des d'on som ancorats l'escenari on diuen que en Llach en persona hi posa la música de fons al poema d'en Miquel Martí Pol, "... tot és possible". Un recitat emocionat que creix fins arribar al clímax, perquè tot és factible en aquest Ara mateix que viu la cosa catalana en la qual no "tot està per fer".

Hi reconec cares fora de context, companys de feina, actors i algun polític que no habita la fila zero. La premsa passa llista i hi posa noms –o absències-. En Jonqueres, omnipresent des de Sevilla, ha compartit el llegum amb una família andalusa. La muller d'en Mas, el conseller de cultura, la consellera d'ensenyament... i la Núria Feliu. Cares protagonistes a qui s'adrecen les estrelles de l'acte, les senyores Muriel Casals i la Carme Forcadell, per aquest ordre. Són la imatge enèrgica de dues tietes amb un tortell dominical de crema catalana amagat entre les bambolines, a l'escenari. Ressentiment i rebuig per una infidelitat a mig consumar amb què els pretendents les haurien ultratjat -Que dels homes no te'n pots refiar, Muriel! –li mormola a cau d'orella la Forcadell colèrica aixecant enèrgicament una cella –Vols dir, Carme? –qüestiona l'altra amb posat un pèl ingenu.

Que no és encara desamor irreparable ni un engany indubtable. Sí és el que sembla, un acte de reconciliació, de bona voluntat, però públic. Un reality show en directe on els testimonis han decidit –una mica cansats- d'envair el plató o el camp de joc. Amb un toc de Hay una cosa que te quiero decir, Arturo, les mestresses de la societat civil treuen de la bossa de mà el contracte prematrimonial disposades a tirar pel dret –i a viure en pecat- si aquest divorci entre els polítics i la societat civil no es redreça o es consuma.

Les coses clares i les urnes espesses, sense tant d'aigualiment. A primera línia, com els entrenadors del match, els polítics observen, assenteixen o callen. La Núria Feliu està apostada a la trinxera, per si les coses acaben a ritme de bolero lent. El missatge és clar i cridat ben fort, que retopa a les parets incrèdules dels grans magatzems mentre les sirenes al Moll de la Fusta xisclen properes per la recuperació del mercat dels forabords. Una edició més del Saló Nàutic amb Ítaca a l'horitzó i la mar farcida de gavines apocalíptiques.

Unitat, urnes i termini! La trinitat del decàleg resumit i concentrat com els cigrons de mal pair que s'ha d'empassar l'Oriol Jonqueres. En aquest punt de no retorn on som instal·lats els catalans, la gentada és diversa amb predomini únic del groc gira-sol que esclata i es decanta per la "unió", el clam més corejat en la trobada. Independència és palesa i obvia bategant sota les estelades i les samarretes d'una ciutadania mesella que no defalleix perquè "és possible". Com la música de pel·lícula homèrica amb què en Llach acompanya el missatge del dia.

La concentració és una mica segona edició de l'últim 11 S -el de la "V"- amb matisos, però. Samarretes reciclades, algunes encara baules un pèl descolorides de cadena humana d'una altra manifestació. Ostentació simbòlica amb majoria d'estelades –la reedició actualitzada de les devaluades senyeres- entapissen la soferta i mal resolta urbanització de la Plaça Catalunya. Coloms atordits, aus urbanes d'ensurt setmanal, que a manca de veces fugen en bandada sobrevolant la invasió dels espais.

És una convocatòria, a diferència dels setembres, de retrets amb esperança. Amb la gent exercint de notaris pel compromís picolat. Gent que vol testimoniar les clàusules del contracte. De públic compromès amb el cop de puny damunt de la taula dels polítics. Al costat, àvies assegudes a la barana de l'escala, gent que encara intenta accedir al rovell de l'ou de la plaça i famílies senceres amb infants. I un gos simpàtic que s'hi afegeix udola a la cridòria.

Plaça Catalunya també drena per Via Laietana. La grogor de safrà tenyeix la vorera de la comissaria de la Dirección General de la Policía. Algun crit d'independència, i la mirada -quan no la foto testimonial- entre atemorida, curiosa o desafiant a la policia que en custodia la seu. A banda i banda, furgonetes policials protegeixen la comissaria. Mossos d'Esquadra i Policía Nacional. En una de les finestres m'ha semblat veure-hi els espies d'en Mariano comptant samarretes.

Hem comprat un pastís de diumenge i he seguit les notícies. És el que té el directe, et pots perdre el serrell de la Forcadell o el posat de la fila zero. Resumint: unitat, urnes i terminis!

Retalls setmanals de premsa

Hi ha èpoques que no es mereixerien figurar als àlbums de la memòria. Qui no ha sofert o pateix la fúria dels elements desfermats en allau desafortunada caient-li al damunt sense aturador com un castell de cartes que s'ensorra. Aquesta setmana ha estat especialment delicada. Una mena de conjura astral catastròfica ha constatat la imatge de les fitxes del dòmino precipitant-se una rere l'altra veloces enmig de la impotència –o la incompetència- per aturar-ne els estralls.

M'ho faig jo, però m'imagino els responsables de la política retallant els titulars, les notícies i les fotografies dels diaris on apareixen i com els col·loquen –alguns els deuen emmarcar- en un espai prou ample, al rebedor o al despatx. Raconades íntimes on gaudir de les escomeses dels mitjans, per bé o per mal, i on se'ls deuen engreixar les manies obsedits per les lloances i pels cops de roc directes a la clepsa amb què es desdejunen cada matí. Matins de cafè amarg i de cor agre alternats amb dies de melindros. Pair tant de paper té molt de mèrit i un punt d'aparell digestiu de tauró.

 Perquè als polítics, encara que els pugui afectar l'horòscop i els capricis astrològics, el que de veres els impacta és, així que despleguen la portada, la certesa de si la podran emmarcar tot posant-la en una banda o altra de la taula o, simplement, la penjaran a la paret com si es tractés de relacionar la genealogia sospitosa d'un cas criminal de novel·la negra per resoldre. En la tria no cal capbussar-se en subtilitats de lletra petita, que amb els titulars en fan prou. Hi ha temporades que al racó de pensar -on els condemna l'opinió pública- hi ha d'haver un empaperat considerable i una coincidència de judicis que els ha d'aclaparar, encara que no ho demostrin mentre surten del portal en direcció a la presidència, al ministeri, a la conselleria o a la casa de la vila amb el millor dels posats i el més blanc dels somriures.

Aquesta setmana és d'aquelles que ha d'haver empastifat de retalls el mur de la política. La premsa, les xarxes i els comentaris de la gent sense altaveu, davant del primer cafè del dia al bar de la cantonada, ja els metralla amb acusacions, retrets i desqualificacions que ratllen l'esgarrifança. També em pregunto si els deu afectar molt o, senzillament, apliquen la dita: ‘el teu mal passar procura, que el temps tot ho cura’.

Continuo fent-m'ho jo -tot posant-hi molta imaginació- per visualitzar la paret on el rumor i la notícia els afusella o els santifica. Un espai amb el llindar d'allò objectiu i sense maldat al bell mig. Que ben poques noves el deuen habitar aquest lloc neutral, gens tendenciós o sense penitència interessada. Als costats, en platerets imaginaris disposat com retrats de família en una mènsula entranyable, hi faig el gruix de la setmana. A banda i banda, el cafè amarg i l'actualitat mel·líflua sense barrejar.

M'encanto només en els titulars i en les fotografies. N'hi ha una que té diverses rèpliques. Més o menys artística. En diferents hores del dia il·luminada pel sol ixent o ponent. Més propera o més llunyana, amb més horitzó o menys detall. Versions diverses amb un missatge visual nítid i colpidor, claríssim. En primer pla es veu l'hospital de Madrid on hi ha ingressada l'auxiliar contagiada pel virus. Rere d'aquesta silueta amenaçadora i vírica de l'hospital Carles III n'emergeix la "V" victoriosa invertida de la seu de Bankia. Paro l'orella per si m'arriba la remor de les declaracions terribles dels responsables sanitaris de l'Estat i de la Comunitat de Madrid. M'hi apropo per si emana la sentor d'un gos incinerat que cobreix amb boira baixa la ignomínia de les responsabilitats. I en l'eco per la repercussió m'esgarrifa el desequilibri existent entre aquest quisso quixotesc i l'epidèmia sense exportar a la precària frontera africana dels desemparats.

  Tafanejo mentalment en els munts de paperassa que ha acumulat la setmana. Encara són allí, sense classificar, apilotonats i caòtics. Retalls de pàgines de color sèpia, espessos com una sopa de lletres, amb pressupostos i inversions. L'olor del mar –com de musclos a la marinera- em porta a la plataforma desnonada del projecte Castor. Em comprometo a no deixar radiadors ni llums encesos i a canviar les bombetes de baix consum per l'eficiència dels leds. ¿Amb la mesura en compensaré la pujada durant tres dècades? Una bafarada de quitrà calent té a veure amb les inversions de l'Estat a Catalunya. Em pregunto a quin cantó posarà el retall de premsa –i del pressupost- en Montoro i a quin en Mas-Colell. Hi saltironeja alegre la música ambiental d'una suite esqueixada per a banda magnètica de tarja opaca i violoncel.

En contemplo el posat de novel·lista jurídic impublicat –i apallissat- del Santiago Vidal i el contrasto amb la solemnitat gravitatòria del president del Tribunal Constitucional, el Sr. Pérez de los Cobos; a la túnica d'aquest hi resplendeix un brodat promocional de la FAES treballat amb molta filigrana i punt de creu. Ambdós poden coincidir –el primer de figurant i el segon de galant-, en una nova sèrie televisiva de jutges en la cruïlla a l'estil Perry Mason. Una producció grisa i sense massa argument que em penso estalviar perquè en sospito el desenllaç abans que en comenci el rodatge.

Entre la paperassa hi destaca, per la textura setinada de la bona, la referida a la Corona. El nou rei reapareix enmig del brogit supersònic dels avions i d'una cabra. Massa soldats i massa ferro de matar per a una portada glamurosa. Després de la meteòrica coronació, la monarquia ha sortit al carrer marcant el pas. A Barcelona, lluny de les desfilades, a la Plaça Catalunya -declarada la nova riba de la Pilarica cantonada amb passeig de Gràcia- s'hi ha aplegat l'unionisme del dia de la Hispanitat. Els mitjans que s'hi refereixen es dediquen al recompte de metres quadrats de les banderes que onegen d'una i altra sensibilitat. M'adono que no passen per alt la qualitat tèxtil teòricament descatalogada, la que encara, però, oneja en algun indret de la ciutat sense eufemismes preconstitucionals agermanats amb esvàstiques. Un clip d'oficina hi subjecta, adossada, la crònica d'un noi a qui van engarjolar una nit per desplegar una estelada en un poliesportiu a Saragossa.

Hi ha la instantània, present arreu, la que no perd vigència malgrat el cúmul de fets i notícies que l'envolten, hi coincideixen o que en són l'efecte. La que no s'arracona malgrat les sentències tot generant muntanyes de paperassa. Latent i actual. Que cada fotograma és un argument més quan alguns hi rumien una oportunitat menys. El procés, així en genèric, omple els suros pendent de l'hora que el puguem emmarcar. La setmana que comença és clau amb cada vegada menys indecisos. Els partidaris de l'opció possible que s'hi vol consultar vivim atònits per allò que és capaç, i pel que no deixa fer, l'Estat espanyol. Una oportunitat que els catalans tenim coll avall i que els partits favorables no haurien d'esbocinar trencant la unitat. Poques vegades l'adversari juga tant a favor i contra la indecisió.

Quanta activitat només en una setmana que coincideix i ha culminat celebrant el patró del Club Super3, Sant Petri de Montjuïc, a l'ermita de l'estadi olímpic s'hi haurien aplegat més de tres-cents mil fervorosos pelegrins entonant els goigs de l'edició d'enguany –Em moc! Em moc! M'agrada l'esport! Em moc! ...moc!

Bona setmana!

Festival fantàstic dels horrors.

Ha començat el Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya a Sitges. L'esdeveniment on la sang esquitxa les pantalles mentre els zombis -amb més gana que bones intencions- campen a cor què vols entre la platea obscura i anguniosa. Éssers ressuscitats de caminar autòmat sense voluntat i d'aspecte esgarrifós. Sovint ja surten arrebossats de fàbrica amb espècies del bestiari horripilant que només es troba catalogat i documentat a les enciclopèdies del pànic.

El gènere de terror fa estralls en una època vital que coincideix amb el despertar innocent de la credulitat infantil. Qui no recorda la primera vegada que va assistir a una sessió de cinema doble en blanc i negre anys seixanta? Vampirs voladors, aus nocturnes amb capa, ulls injectats en sang i els ullals esmolats apareixent a las cantonades de la nit. Calia, per pura prevenció, tancar portes, barrar finestres i fer una ullada sota del llit abans d'encauar-s'hi. Ben amagats. Atents al mínim soroll, a la foscor idònia on aquelles basardes tenen l'hàbitat i l'urpa llesta per escometre'ns el coll quan no s'aferrissen directament a la jugular sense cap mena de mirament. Quina inquietud! Ben de pressa, sense temps per mirar si ens encalçaven, fèiem els encàrrecs i els trajectes solitaris als espais desprotegits amb molta diligència i sense encantar-nos-hi. Uf! Només de recordar-les, aquelles obscures pors indefinides, se m'accelera el cor tot cercant protecció i companyia.

Efectivament, el cinema i aquelles primeres produccions -matusseres, però eficaces- van tenir la virtut de posar-hi cara i posat a les meves pors infantils que faig universals o, com diríem ara, globals. El santoral del terror té, doncs, molt de hollywoodenc. D'en Nosferatu a l'arcàngel dels ratpenats, en Christopher Lee, vestit per a un sopar de gran gala en un castell sospitós de Transilvània s'hi concreta la imatgeria mítica amb l'imprescindible doctor Caligari de gira triomfal pels llogarets alpins.

A Sitges, en cada edició anual, s'hi celebra aquest congrés on les pors, les aprensions ensangonades i les criatures sense entranyes pul·lulen, higiènicament envasades al buit, en competència deslleial amb les inofensives crispetes. Enguany, la Venjança del Castor, una producció nacional, està petant tots els pronòstics de la crítica, també la internacional i l'especialitzada. És una obra mestra que marcarà una època, la fita última que desmenteix la categoria del subgènere, una etiqueta que no fa pas honor a la grandesa de la trama i als recursos fílmics que s'han esmerçat. Des d'ací us la recomano. Sublim, absolutament original i amb una capacitat per deixar-nos bocabadats excepcional. Quin argument!

 No patiu, no us desvetllaré pas com acaba. No tindria gràcia –o terror- suggerir-vos una pel·lícula de la qual en revelo el final. L'heu de veure! Només una breu pinzellada per animar-vos. Es desenvolupa en una mena de plataforma al mig del mar davant de la costa. El vent, la força de les ones i les gavines -que adopten un aire de vampirs sinistres abans de la transsubstanciació en comtes sadollats- són el complement perfecte a la fredor estructural i metàl·lica de l'espai escènic on l'esmentat Dr. Caligari hi podria posar al dia el seu funest gabinet.

En la xiscladissa de les aus, si no fos per l'arrossegar sord de cadenes –que hi aporten un punt de processó de setmana santa-, hi descobrim el celebrat antecedent ornitològic hitchcoknià. La crítica també la relaciona, per l'ambientació en una plataforma, amb la vida secreta de les paraules de la Coixet. No els contradiré pas. Esdevé que aquesta intrigant plataforma és només la punteta que es veu a la superfície d'un espai enorme i submergit des d'on unes malvades criatures provoquen terratrèmols i apocalíptics estralls geològics que tenen els habitants propers de la costa estabornits, insomnes i desesperats... M'aturo ací, no us vull esguerrar pas el desenllaç. Aneu-hi!

Surto de la sala sobtat. Quina trama! Encara que el terror en estat pur també traspua en la cara dels espectadors que surten de la sala contigua. Una majoria d'adolescents amb els pèls literalment de punta amb la cara blanca com un paper d'escriure, esmaperduts i impactats, canten les excel·lències de Les targes de crèdit assassines, una producció nacional més- subvencionada pel govern de l'estat-, amb molta projecció exterior. He pogut collir entre els comentaris, unànimes, que és una obra magnífica. Adreçada a un públic adolescent atret pels efectes especials i per la tecnologia intel·ligent perversa. Unes targes bancàries amb el xip degudament manipulat cobren vida i xuclen la sang d'altres clients que no s'adonen de l'efecte letal fins que ja han fet tard. Cossos estesos com bacallans al sol, desnonats o enganyats, han estat abduïts pels caixers automàtics o fatalment agredits per una tarja de dèbit voladora amb els cantells esmolats.

No em considerava pas entre els addictes incondicionals al gènere fantàstic i de terror. Reconec, però, que són les pel·lícules com aquestes les que han produït un tomb en les meves preferències. Quanta intriga embolcallant la tensió amorosa, que també respira en els fets que s'hi expliquen. Els elegants tocs sensuals i per què no, la vida mateixa tan real i quotidiana que, de bursada, resta alterada dramàticament pel motiu central que hi posa el picant terrorífic i un toc de desconcert enigmàtic.

S'ha apagat la pantalla i s'ha encès el vespre de neó. N'he sortit alleugit. Uf! Carregat amb un sac d'alls pudents -el souvenir oficial- em temo que aquesta nit tornaré a escorcollar bé la cambra abans de ficar-me al llit.