S’acosta el
dia amb il·lusió i incertesa. L’estat i el poble català van fent el seu curs,
com els refredats de temporada. Amenaces i prohibicions, ara als membres de les
meses amb advertiments de multes astronòmiques, mentre la determinació per
votar no s’esvaeix ni s’espanta. L’estat ha prohibit el vol d’aeronaus -menys els
de les gavines que planen baix- a l’espai aeri de la ciutat. Impossible de
retratar la magnitud de la mobilització o de la repressió -que no sigui el cas!-
des de l’aire.
Avui és diada
de reflexió. Ningú en parla ni la decreta perquè els formalismes, menys el
fonamental del dret a votar, s’han aprimat en aquest llarg camí. La voluntat
molt majoritària i molt reiterada ha estat no resolta maldestrament. Només són
urnes, senyors i senyores. Uns contenidors d’oferta o d’outlet que ja fan prou encabint paperetes i que després, seguint
les reflexions del gran García Albiol, podríem cedir als presidents de mesa més
mascles en recompensa a la ruïna econòmica i moral que els assetja; perquè la
seva dona els recicli com a cistell de la roba bruta o com a paperera de
patacada, segons en Rivera. Reflexiono que les urnes, al país del disseny on la
modernitat ens té el cor robat, certament no són estèticament afortunades. En
Mariscal hi podia haver aportat una llepadeta de l’esperit olímpic amb alguna
sinuositat arrodonida i voluptuosa. Les urnes del desig, seguint els
suggeriments de l’Albiol, haurien de tenir quelcom de subliminal més que ens
mogués sinó la fibra sensible, la sensual. Tampoc estic afirmant que ens les
haguem d’endur al catre, compte!
Medito -avui
és el dia- i veig un exèrcit de tancs pagesos amb rodes de tractor. Aixeco la
vista al cel barrat a les paperetes -avions de paper volant- i hi descobreixo
l’ombra de la representació temerària dels bombers catalans del Circ du Soleil evolucionant a l’empara d’una
pancarta gegantina per rescatar el gat de la democràcia enfilat a la teulada. També
em fa rumiar que els estudiants hagin obert el focus preludiant la decadència
de la selfie.
Em vénen al
cap els records dels internats d’infantesa quan la convivència era comprimida i
l’atmosfera destil·lava somnis de futur barrejats amb el tuf dels mitjons desaparellats
en guerrilla. Què deu fer i què deu pensar aquest ramat multitudinari -esperem
no tumultuós- d’agents aquarterats al poc lluït vaixell de per riure de la
ramaderia Looney Tunes. Els hauran
tallat les comunicacions i restringit l’espai de passejar per la ciutat acollidora
i encisadora. No és moment per visitar parents ni Sagrades Famílies. Que la
mesura i la contenció us acompanyin amb un punt d’orelles tapades als cants de
sirena bèl·lics. Perquè només són urnes... Oé, Oé! Només un “pícnic” o una
costellada, com deia aquell. Ja tindrem tot l’endemà i el que et rondaré morena
per discutir percentatges i legitimitats que s’haurien de poder exercir i recomptar
en pau i sense violència de cap mena.
Penso que els
pocs incidents -per ara irrellevants, malgrat la reiteració mediàtica selectiva
que els explota i sembla que els vulgui fomentar- contrasten amb els excessius
silencis i els minsos gestos ja no de suport o de simpatia, que alguns més deuen
d’existir, sinó de la mínima comprensió que els catalans despertem a la resta
de l’estat. Ben al contrari, les declaracions -les faig també selectives i
interessades- són per agafar el farcell i tocar el dos d’aquesta Espanya
empolsinada i per ventilar.
Diada de
reflexió de les fàcils. “Sí” o “No”. No calen matisos ni grisos -ni grises-. Blanc o negre. Només “Sí”, “No”
o vot en blanc. Aquesta circumstància fa que la meditació sigui d’un planer binari
adient per a la gent de lletres i de pocs números, quelcom d’agrair perquè
l’enrevessada combinatòria estadística descol·loca a l’hora de la tria.
L’aritmètica del “Sí” o del “No” té, però, d’altres complexitats. Reflexionem,
encara que ja portem tantes edicions de l’11-S fent-hi tombs que en aquesta
convocatòria ens poden convalidar el dia de reflexió.
La profètica bola
de vidre em fa l’ullet i no em puc estar d’anticipar-me al reconeixement del
que surti demà encara que només sigui per continuar negant-ne la legitimitat proclamant
la il·legalitat que podríem esvair senzillament comptant si la festa de la democràcia -abans els
telenotícies solien començar amb aquest tòpic- no hagués estat atropellada.
Com que el vot
és personal, intransferible i secret no us desvetllaré pas en quin sentit em
decantaré demà. Estic fent-hi tombs. Sospesant les galanteries d’una jove república
catalana o deixant-me seduir per les atractives propostes d’en Mariano Rajoy avalades
per l’equànime Trump. Entre el “Sí” i el “No” tanmateix existeix la temptació de fer campana
assistint a la paella de l’Iceta només si el temps s’ho comporta perquè l’autoritat
-com als braus- ja l’ha autoritzada.
Reflexionem!
