Fogueres.

-Quina calorassa! 

No ens alarméssim perquè no és el temps que pertoca per l’època de l’any ni es tracta d’una onada de calor. Tampoc és un efecte del canvi climàtic ja que en Donald Trump l’ha fulminat per decret. No hi ha canvi climàtic, doncs, i si ell ho diu és veritat. Només un pic de calor desbocat que fa pujar enganyosament els termòmetres i en revifa la sensació de temperatura alta. Que no fa calor, només és suggestió i convenciment. Jo recomano per combatre aquest canicular efecte psicològic que no parlem a l’ascensor de la calor, de la xafogor ni de com d’irrespirable és l’atmosfera enrarida amb l’excés d’ozó. Si obviem la suor i l’escalfor que puja de les entranyes de la terra –de l’infern- i la que projecta el sol –del cel- no la patirem. 

Que consti que hi tinc posada la credibilitat –tota-. En Donald me’l crec perquè s’ha passat al bàndol dels ecologistes des que ha anunciant que el mur amb Mèxic el construirà amb plaques solars. El justifica raonant que com més alt sigui, més bo i més profitós resultarà. Genial! Hi ha qui sospita que rere el grafit, un sol enorme, que fa uns dies ha decorat la rotonda de la plaça Francesc Macià -el possible causant de la sensació de calor a la ciutat de Barcelona- hi ha la mà negra dels agents mediambientals del president nord-americà. Una performance que anticipa l’obra faraònica -un monument al solstici- que en Trump ha decidit llegar-nos just a la frontera amb Mèxic. 

Sense suggestions ni miratges, Portugal crema. Trenta mil hectàrees han estat arrasades pel foc purificador, ara tòpic dantesc. La teoria de la tempesta seca amb un llamp incidint en un arbre mort no es correspon amb les recents declaracions del cap de bombers. El foc s’hauria iniciat un parell d’hores abans del temporal elèctric. Se sospita d’una intenció -que ha esdevingut assassina- que haurà de carregar, si en té, a la consciència amb les conseqüències i la responsabilitat dels estralls en vides humanes i materials. 

Piròmans de tota mena que la tradició associava a la dèria històrica dels pastors que abrusaven els boscos per transformar-los en pastures. Una dada contemporània per a l’anàlisi és aquella que lliga les alertes mediàtiques de prevenció amb el nombre de focs que es declaren. Sembla que l’anunci del perill –real- obre la veda i promou el moment idoni per calar foc al bosc amb eficàcia. Hi ha zones de boscúria densa on el risc més alt es concentra als mesos de gener i de febrer, una època de l’any en la qual ningú afortunadament –assenyadament- ens alerta de com d’elevat és el grau de combustió del sotabosc.

Un llamp, una línia elèctrica, un vidre que concentra els raigs del sol i produeix un efecte lupa, una guspira de la maquinària agrícola... Causes fortuïtes i desgraciades ben diferents de les causades pels miserables que es vanaglorien dels efectes heroics amb un mòbil per fer-ne ostentació a les xarxes socials. No juguem amb foc, companys! M’estalviaré parlar de petards i de revetlles per no donar idees. Ho dedico també als que conreem el vici de fumar, no juguem amb les burilles, col·legues! 

Una punta de cigarreta en una margera acaba de socarrimar cent hectàrees de conreu a Sant Fruitós del Bages. Per fortuna les condicions de tota mena han permès als bombers extingir-lo en poques hores. Les imatges de la columna de fum amb les flames devorant la terra ràpidament al costat dels habitatges posen els pèls de punta. Més aterridor ha estat contemplar com les flames han devastat un gratacels a Londres.

Domesticar el foc, ensinistrar-ne el caos infernal que és capaç d’irradiar, tot convertint-lo en purificador per cremar els pecats i la malastruga és el que aquesta nit màgica de Sant Joan conjurarem saltant les brases d’una foguera. En aquesta edició portaré la contrària al poeta, en Joan Maragall, “Ja les podeu fer ben altes les fogueres aquest any”. 

-Bona revetlla i bon Festival Clownia a Sant Joan de les Abadesses!

Urnes.

Han passat 40 anys de les primeres eleccions en democràcia. 40! Això vol dir que els que actualment en tenen 50 no són massa conscients del moment, potser un vague record, que han assistit a una batalleta d’avi en blanc i negre, de quan l’Íñigo lluïa tupè –sospitós o no- i exhibia un mostatxo enveja dels pallards que l’escarnien a les discoteques estintolats a la barra amb un combinat de rom a la mà. Corria el 1977. Ja ha plogut molt i ens hem avesat a un estri que, llavors, era una novetat, una mena de capsa transparent amb una ranura on s’hi dipositaven uns insòlits papers. 

Madrid 1977. El rovell de l’ou –i de la movida encara sense nom-. Va estar el meu primer any a la Universitat Complutense i l’únic curs que la vaig campar en un col·legi major al costat del complex de la Moncloa. Administrar una beca amb la despesa del col·legi major era incompatible amb el romanent que calia per invertir en vida social nocturna. Els primers tres dies de curs van ser molt durs perquè les baixes en la tropa estudiantil eren esgarrifoses, sortíem a un estudiant mort per dia. Les curses amb un dorsal de color gris, les estomacades discrecionals, les agressions a trets de l’ultradreta, els atemptats setmanals d’ETA, la legalització del PCE durant les vacances de setmana santa, la remors a sabre permanent... Vist des l’òptica de batalleta, quaranta anys després, aquella època va estar fascinant, de poder-la viure al Madrid en directe -allò anomenat la transició- just fins després de l’assalt al congrés d’en Tejero. Cinc cursos intensos, entre el 15J i el 23F en plena empenta vital –i amb margarides al serrell-.

Quatre dècades! És diu aviat. O com vola el temps... En aquelles primeres eleccions no vaig poder votar perquè no tenia l’edat legal, 21 anys. El paternalisme del règim que passava pàgina ens tenia tutelats fins que érem homes de veritat perquè la majoria de nois complíem amb l’inexcusable ritual iniciàtic del servei militar. Una altra batalleta, aquesta amb escopetes de veritat –on alguns vam patir ferides de veritat-, triomfava com a centre d’interès narratiu masculí i protagonitzava moltes sobretaules bressolades per la melangia i el carajillo. De què parlen ara els homes de veritat?

El vident Marhuenda –que podria haver estat caporal furrier de milícies- des del diari la Razón vaticina en portada que “Fraga guanyaria avui les eleccions”. No ho dubto com tampoc ho vaig dubtar durant la primera edició electoral de la democràcia. La campanya que va desplegar a Madrid Alianza –partit- Popular, liderada per en Fraga, era de guanyador. Els recursos, els mítings, les tanques, els anuncis de tota mena eren abassegadors. Arreu hi havia empremtes de qui es postulava com a vencedor sense cap mena de dubte. Rere les portes dels lavabos a la facultat també hi havia adhesius que competien amb propostes menys electoralistes. La ciutat bategava en campanya assaltada per corrues de vehicles amb remolcs i grans plafons anunciant la bona nova del continuisme més clarament franquista representat per Alianza Popular, trepitjaven fort com el cavall guanyador a l’hipòdrom de la Zarzuela. 

La llarga nit de la democràcia al col·legi major on jo representava la minoria catalana -era l’únic!- la vaig viure amb interès i sense entendre massa què s’hi coïa. El galimaties del socialisme autèntic, popular o històric era un puzle que va acabar encaixant com l’alcalde Enrique Tierno Galván amb la teta de la Susana Estrada o en Felipe González amb el descamisat Alfonso Guerra. Això era una aliança entre la intel·lectualitat d’esquerres i l’epidermis –de la qual n’anàvem prou curts- i entre el carisma simpàtic del Felipe amb el populisme envellutat del Guerra. 

I si l’encertés el Marhuenda? Ara mateix governa l’antiga Alianza Popular malgrat la corrupció que en lloc de castigar la formació presidida per en Mariano Rajoy la revifa. Al juny del 1977 la sorpresa –la patacada- s’anava recomptant mentre el programa de l’Íñigo ho amania amb entreteniment i ranxeres. En Fraga es classificava, però, dels últims en la cursa electoral. Perquè els populars assolissin una majoria absoluta s’havia d’esfondrar el centre conjuntural d’en Suárez i havia d’arribar un líder que atropellés els socialistes i posés en valor sense complexos el passat –amb en Fraga inclòs-. L’home de les Açores! 

Va vèncer l’Adolfo Suárez amb un còctel de col·laboradors moderats del franquisme, de demòcrates cristians, també de polítics propers a Aliança Popular però amb una visió oportunista per tocar poder i un gruix important de personatges que havien estat procuradors a les corts franquistes. Unió de Centre Democràtica (UCD), avui mitificada i glorificada com el seu líder, en Suárez, va pilotar la transició concretant-se en la Constitució de 1978 de la qual en Manuel Fraga en va ser un dels pares a destil·lar la criatura, quelcom que no va impedir que un gran nombre de diputats del seu grup votessin en contra de l’obra magna del moment polític que ara exhibeixen com sagrada intocable i inviolable. 

Enguany la celebració ha coincidit amb el Corpus Christi, un d’aquells dijous que empal·lidien la llum del sol. De fet ha estat més la representació d’un cap d’any que no pas un acte solemne per la commemoració de l’efemèride. Haurem assistit a una mena d’exèquies de la transició? Tret de la predicció del preclar Marhuenda, el ressò ha estat discret, de baix to. Els titulars que ha congriat la gran casa dels representants del poble, el Congrés dels Diputats, es refereixen a la moció de censura que ha suportat la sintaxi oratòria d’en Mariano Rajoy. Un exercici des de la transitorietat nostàlgica a l’actualitat política que suportem. 

De la corrupció alfabèticament sistematitzada a la barroeria masclista d’un polític en una rèplica desafortunada, la moció ha estat previsible. També han estat predictibles les referències a Catalunya després de saber quina serà la data i la pregunta del referèndum. En ressalto una intervenció: "Su proyecto de España contra Catalunya sólo puede dar lugar a un proyecto de Catalunya sin España". En parlarem.

La Model abaixa la persiana.

El dia d’avui s’inscriu a les efemèrides històriques de Barcelona. La presó Model ha tancat definitivament. Aquest matí n’han sortit els últims presos, dues dotzenes, que han tingut l’honor de ser-ne els últims hostes. N’hem conegut els detalls del menú –de l’últim sopar- i la premsa ha posat cara i nom, algun de fictici, als comensals convidats. El tancament de la institució ha fet córrer rius de tinta color memòria, la d’un pop gegant amb un panòptic per cap. Curiós mot, “panòptic”, el punt interior d’un edifici des d’on es pot veure –vigilar- tot l’espai. 

La crònica obscura d’aquests murs està lligada al moment històric i a les persones que hi han patit reclusió o mort al llarg de la seva vigència com a garjola. Més d’un segle custodiant un modèlic fracàs penitenciari o exercint de magatzem per abastar els escamots d’afusellament a les matinades sense lluna en la postguerra vora del mar al Camp de la Bota. Un espai on encara, si pares l’orella, es percep l’eco de l’escruixidora fractura vital a garrot vil. 

Avui s’ha tancat un període i un edifici emblemàtic de la Barcelona negra. La ciutat guanya un espai social i els veïns veuen finalment assolida una llarga reivindicació gairebé tan antiga com la mateixa presó. Contradictòriament el setge i la pressió als llogaters del barri, preveuen els mateixos veïns, comportarà la predictible diàspora -com la patida pels presos i pels funcionaris- que preludia l’estol de voltors que ja planeja en cercle flairant el cadàver recent i l’oportunitat immobiliària. 

El plugim mediàtic que narra la clausura m’ha xopat i m’ha copsat. El tractament que se n’ha fet en alguns mitjans ha tingut un punt de promoció optimista i festiva. Gairebé he sentit enveja del moment –històric- i dels protagonistes –els herois- amb ganes contingudes per poder-hi gaudir d’un pont o d’un cap de setmana llarg assaborint el privilegi de pernoctar-hi com a mínim una nit, o dues, tal com ha fet algun periodista amb meritori zel professional.

Durant uns mesos, així que les autoritats titulars de l’edifici l’hagin condicionada i buidat, es podrà visitar. La Model esdevindrà objecte turístic amb un punt de morbositat depriment abans que els serveis que s’hi edificaran n’esborrin el perímetre i alguns espais. En romandran els fantasmes que des d’avui suren en un silenci espès a les galeries deshabitades. 

A Amèrica van convertir Alcatraz en una fita històrica nacional. A Hèlsinki, l’hotel Katajanokka era la presó de la ciutat fins la dècada dels noranta. Ara és un magnífic establiment amb les galeries i les cel·les reconvertides en confortables cambres. Conserva els murs, la porta blindada d’accés i els acollidors patis, a l’estiu, de gespa nòrdica. A recepció es poden adquirir hiperglucèmiques manilles de xocolata o samarretes de disseny amb ratlles horitzontals. Exposen encara alguna cel·la testimonial plena de guixades i de foscor. Com a turista, aliè a la vida real de quan era presó, allotjar-s’hi en règim obert -haver-hi només de dormir- és quelcom anecdòticament simpàtic. Observar les reixes serrades de les finestres també tranquil·litza molt.