Visca la República Catalana!

Un jorn plujós, tardorenc amb un punt de nòrdic. La ciutat es lleva vestida de dimarts. Tot sembla que rutlli. Els turistes decebuts perquè el tòpic del sol aquest matí no s’ha verificat. Cap al migdia una ullada de llum amoroseix els carrers. I Barcelona batega.

Als periodistes se’ls ha girat feina. Un exèrcit d’agents escorcollen els domicilis i les empreses relacionades amb el clan Pujol en una operació gens discreta duta a terme per la policia nacional. Carrers tallats o congestionats prop del campament policial que assetja el domicili de qui va estar president de la Generalitat de Catalunya. Aconsegueixen que en Jordi Pujol –“aquell”- i la seva muller es rendeixin sense oposar resistència ni haver de recórrer a la força.

La justícia implacable fa el seu curs mentre la premsa metralla el camp de batalla. Una olimpíada amb rècords de fotogènia i eficàcia –que no d’eficiència ni de discreció- ha sacsejat la curiositat ciutadana. Alguns hem reprès el tractament ansiolític de quan el mateix Pujol –“aquell”- va comparèixer per confessar públicament el pecat. D’altres hi han afegit la determinació de no tornar al restaurant La Camarga tot i que hi ha instal·lat un sistema d’inhibidors electrònic d’última generació.

El dia també ha generat una nova –molt potent- imatge per a l’àlbum del cas Pujol, la nau on hivernen els cotxes esportius d’alta gama a nom del primogènit de la nissaga. Vermell luxúria amb quatre rodes com un pintallavis amb turbo. Octanatge eficaç per a l’opinió pública quan s’ultrapassen els límits de l’ostentació encara que el propietari declarés en seu parlamentària que es tracta únicament de ferralla reciclada o repintada.

A la partida d’escacs politicojudicial del dimarts cal afegir-hi la trama del cas Petrum –sobre aquest totxo construiré el finançament- del qual en podem extreure una lliçó: no deixis caixes, maletins, farcells o senatxos als despatxos! Un serraller al més pur estil 007 ha obert una caixa forta portàtil que contenia 80.000€ en metàl·lic que no pertanyen presumptament a ningú. Un diner de sospitosa paternitat, també orfe, més calent que no pas negre.

El dia ofereix més titulars. Roents i contundents. L’eco al “Visca la República Catalana!” amb què va tancar el discurs la flamant presidenta de la cambra es concreta en una proposta de resolució que es tramitarà d’urgència. Respon al mandat popular i democràtic sense marxa enrere perquè els polítics han de complir allò que els encarreguen els ciutadans. Aquest és el raonament de Convergència que la CUP també valida amb la voluntat manifesta de “desconnexió”, la fita de l’inici de la ruptura. Respecte del Tribunal Constitucional ja no podrà aturar res davant la decisió d’aprofundir en la radicalitat democràtica avalada per les urnes. Insta el futur govern a “complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d'aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l'Estat espanyol”.

En aquest punt, cap al vespre, la venda d’ansiolítics i remeis contra el vertigen s’ha disparat, s’han exhaurit a les farmàcies. Això va de debò! Mentre, la CUP insisteix a corroborar la seva determinació de no fer president en Mas, prefereix algú diferent, aliè a les sospites. El desplegament policial –casual?- coincideix a afegir-hi llenya i fum, el de les màquines de tren a vapor que xiulen a l’andana amb destinació a l’anunciat xoc de trens previsible.

A Cal Mariano amenacen amb una declaració contundent. Hi voleia un eixam de mosques vironeres -els tribunals- i el gran tàvec–la suspensió de l’autonomia- aquell article amb què amenacen les criatures que no es volen acabar les sopes. Una mena d’home del sac de la mare de totes les lleis.

–Nen, que ve el 155!

Institut de Formació Professional “Curro Romero”.

Dedico la lídia d’aquesta entrada a tot el públic present que segueix Miralls i Espantalls. Va por vosotros! 

La llei d’educació vigent del PP, liderada per l’extint Wert, ha fet un pas més cap a l’excel·lència. Cueja encara i es resisteix, assetjada pel sentit comú pedagògic, a morir d’una estocada com aquella companya de ramaderia que va assajar l’Aznar fa unes legislatures. Què tenen les lleis d’educació que siguin tan llamineres? No hi ha govern que no en toregi la definitiva enmig de l’escepticisme creixent dels del gremi del guix i la pissarra. M’estalvio el recompte de les Lleis Orgàniques d’educació que han pasturat per les deveses nacionals des que es va redactar la coneguda Llei Moyano al 1857. Hi ha períodes en els quals les lleis d’educació tremolen com un flam xinès i perviuen el mateix que una llaminadura a la porta d’una escola. El bellugadís normatiu en matèria d’educació ha patit històricament una excessiva hiperactivitat.

L’educació –no és un tòpic- és el pilar on les societats fonamenten el seu demà. La formació ha estat l’escala d’emergència quan l’ascensor social anava ple o era un privilegi massa exclusiu. Preparar els aprenents de viure, ensenyar-los, educar-los en coresponsabilitat amb la societat i la família són deures –i drets- que no ens podem permetre negligir perquè processen material molt i molt sensible.

En això es fonamenta l’excel·lència esmentada de la llei Wert quan inicia – a les cinc en punt, hora torera i lorquiana- el paseíllo amb la implantació de l’FP bàsica de Tauromàquia i Activitats Auxiliars Ramaderes per tal de «identificar els elements propis de la lídia relacionant-los amb els seus orígens, amb la seva evolució, amb la litúrgia taurina i amb la història del toreig». A la sortida professional del nou títol -dos cursos de durada- s’hi cataloguen, a més del de matador, el de peó agropecuari, de pastor, de banderiller i el de picador de braus. Cal entendre que els alumnes assoliran el títol d’auxiliar tècnic en banderilles, per exemple.

Un nou currículum certament innovador ja que caldrà implantar els cicles de grau mitjà, el preceptiu curs d’accés al cicle superior o la corresponent prova d’accés com a vies opcionals per arribar al grau superior de tauromàquia. En aquest punt de l’escalafó, per no discriminar aquesta parentela professional, serà necessari establir la correspondència amb els estudis universitaris. S’haurà de veure –corre el rumor que el ministeri ja hi treballa- si es crea l’escola superior d’enginyeria banderillera o s’adscriu a la facultat de veterinària amb una llicenciatura de picador que remataria la faena amb un postgrau a porta gayola, la tècnica suprema de rebre el brau enlluernat -quan aquest surt a la plaça- de genolls i amb molta testosterona.

Respecte de les instal·lacions i atesa la dificultat per trobar una plaça decent –i docent- en actiu a Catalunya caldrà preveure una formació en alternança dual on els alumnes es formin a l’empresa i en la vida laboral real i que permeti alhora la Formació en Centres de Treball –l’FCT-. Adossar una plaça de braus amb una infermeria portàtil al costat dels instituts pot ser molt costós, ni que sigui en mòduls provisionals –els populars barracons-. Caldrà, doncs, orientar els alumnes que cursin aquests ensenyaments en l’esperit viatger de l’esforçat professional de fires i festes en àmbits internacionals veïns, a la Catalunya Nord, a l’Aragó i a places relativament properes. S’hauria d’incentivar als que despuntin amb la possibilitat d’un Erasmus a les càtedres dels braus, a les Ventas de Madrid o a la Maestranza de Sevilla. No s’hauran d’escatimar recursos per poder obtenir un títol d’acreditada solvència des de les competències i de les qualificacions professionals reconegudes en el marc comú europeu de referència en la formació.

Representa tot un repte per als moviments de renovació pedagògica. Ja que el mòdul de “litúrgia taurina”, com preveurà el Decret en el currículum específic, participa de la faràndula i viu arrelat en la cosa artística –el pasdoble hi aporta transversalitat harmoniosa- no és aventurat pensar que per accedir-hi, al marge dels requisits de titulació, s’estableixi una prova específica on l’aspirant hagi de demostrar certes aptituds, tronío, donaire i garbo tan connaturals i imprescindibles a la professió com un bon paquet ostentosament adossat al camal esquerre. Reflexionant-hi - em traeix una frustració infantil compartida amb l’Albert Pla de ser torero- no descartaria reglamentar que d’entre els escolaritzats, per raons òbvies, amb constitució més aerodinàmica i fibrosa se’ls orienti a l’especialitat de banderiller mentre que els de calibre armari empotrat se’ns adreci d’ofici cap al vessant picador.

I encara s’hauran de regular detalls més específics com l’uniforme de feina o els complements amb què s’haurà d’equipar els alumnes: una capa, una boina torera –la montera o el castoreño, segons escaigui- una espasa de fusta per al primer curs i una farmaciola de primers auxilis...

Acabo. Últim terç. Entro a matar. No em sé estar de proposar que el proper centre de referència, homenatjant un torero garrotxí, sigui batejat amb el nom de El Nardo d’Olot, dedicat a en Joaquim Soy, un nonagenari temerari sense titulació reglada a qui les places i la vida el van doctorar en tauromàquia.

Sort i al toro! Que tallin moltes orelles –d’ase, a ser possible!- i escuïn les banyegades de l’atur, com pontificava el mestre dels mestres, en Manuel Benítez El Cordobés. Olé!

Sóc verd, color enciam.

Tot deu ser del color del vidre amb les ulleres amb què et contemples la vida caducar. Recordo una anècdota viscuda en primera persona amb un venedor artesà de pisos, un ofici en vies d’extinció. A alguns d’aquests personatges -desvagats i mancats d’una assolellada- les agències els encomanaven de passejar clients i claus. Deambulant per la Barcelona preolímpica de les ofertes immobiliàries d’abans de la bombolla se li va escapar que un dels habitatges visitats tenia una “mica” d’aluminosi. Res, poca cosa, només que l’estructura era un pèl aluminòsica. Un atac de sinceritat que vaig agrair i associar a la niciesa –només una mica- que aquell comercial capfluix es va permetre. Se situava entre la veritat i la mentida, al mig en la mesura justa per arribar al cel del benaurats entre l’ésser, l’estar i el semblar. Els experts en diuen verbs copulatius o predicatius que lliguen la cosa amb una qualitat absoluta, transitòria o dubtosa.

Verbs precisos que no admeten d’anar a pams. Del dilema d’en Hamlet, “ser o no ser”, ens hem anat decantant cap al “semblar”. De la cosa en preferim ja no l’essència sinó l’embolcall, allò que fa l’efecte encara que no ho sigui del tot, només una mica –com deia aquell-. Un mestre que no comerciava amb pisos em va dir un dia que a la vida no es tracta tant de saber sinó de demostrar que se sap. Li vaig demanar si amb demostrar sense saber-ne ja n’hi havia prou. No em va contestar...

La reflexió torna a ser de rabiosa actualitat en l’afer dels vehicles que no són el que semblen. Resulta que alguns models d’algunes marques són una mica –un pèl de no-res- més contaminants del que sembla. Des que s’ha revelat el petit engany us asseguro que jo ja no dormo amb el meu cotxe. L’he fet fora de casa i fa nit al carrer. Digueu-me intransigent, però no me n’he divorciat perquè m’hi encadena un crèdit de per vida fins que la sucursal bancària ens separi. Quin tràngol!

Quants matins abans d’anar a la feina li treia la pols, li acaronava els pneumàtics, li deixava anar unes quantes floretes. Que li seguia tots els apetits. El tenia a cor què vols i ens adormíem tendrament abraçats en la penombra d’un llum tènue recitant amorosament les especificacions tècniques del manual de manteniment com qui recita de memòria un poema d’en Mario Benedetti. Ingrata i pèrfida màquina! No m’ho puc treure del cap. Visc obsedit i amarat d’una amargor que no puc reproduir. Quelcom que m’envolta, una aura empudegant que fa qüestionar a aquells que ens coneixen si ambdós ho hem deixat estar, de fumar.

Quina ràbia, companys! No us ho desitjo pas. Ara surto de casa fent-me l’orni i el desmenjat. On aquella fatxenderia amb intermitents, el copet d’accelerador o el lleu grinyol per cridar l’atenció? M’afanyo, el més disfressat possible i amb ulleres de sol, m’hi atanso amb indiferència de la que fa mal –intencionada!-. No me’l contemplo, aliè a les metal·litzades cicatrius epidèrmiques entre els solcs freds i uns abatuts retrovisors. Sento molta vergonya i sóc incapaç de passejar-hi com solíem, perquè sí i perquè no podíem viure l’un sense l’altre.

Us confesso que després de l’afer he subsistit decebut i sense esma. Quelcom que m’ha conduit a cercar refugi contra el desesper en la farmàcia del barri on unes píndoles màgiques m’aturen de fer un disbarat. Hauria estat oli en un llum si no fos per un petit efecte –o defecte- secundari del qual adverteix el prospecte ja que el consum sostingut del medicament pot provocar lleus trastorns –només una mica- en la coloració epidèrmica de qui en segueix el tractament. Quelcom que explica l’expectació que provoca el meu aspecte verdós, color marcià intens fora de context.

Compadiu-me. Feu-me costat. No tant per l’exclusiva tonalitat color enciam que tragino sinó perquè al neguit present cal afegir-hi que vaig intentar -davant la magnitud de la tragèdia- una reconciliació pacífica, però el cotxe havia canviat el pany. Una catàstrofe.

-Sóc verd, semblo un alienígena i estic sol!