Bon 2022!

 

Entrem al gairebé rodó 2022, per perfeccionar-lo cabalísticament haurem d’esperar al 2222 quan aixecarem la copa fent calaix o balanç d’aquest temps que ja no pot tornar –o no pot arribar-. Com passen el anys, amics. Enventats, fugissers amb el calendari desbocat al galop sense poder meditar massa bevent-los a glopets tot i no paladejar-ne els instants. Visquem, doncs, intensament conscients d’aquest petit detall, que els bons moments són únics i irrepetibles, com fa el tòpic.

Per Sant Silvestre per la porta o per la finestra, deien els avis quan havien de canviar de masoveria o de casa. Ben trobada sentència que posa punt i a part als períodes temporals el dia de cap d’any, que exposa aquest període de gener a desembre als tanatoris dels calendaris. Acomiadem encara de cos present l’any que traspassarà amb dotze campanades a mort que preludien alhora el tritlleig a bateig pel naixement del nou any. Visqui l’any! Bon any! Millor any! Sempre desitjant quelcom de millor. Ja se sap que els cadàvers recents tenen la virtut de fer florir les millors virtuts enterrant les berrugues més lletges ja que les vetlles esdevenen un exercici de passar comptes benèvol amb el finat. Per això, només vull recordar d’aquest 2021 allò que s’ho val i paga la pena. El santoral també ens ho posa fàcil amb els Sants Innocents, una fita que pot rentar la cara als anys vells i lletjos. Alguns són excessivament generosos en innocentades de mal gust i pitjor passar.  

I com que no podem aturar els rellotges, aquest moment de comiat i de celebració pel nounat es condensa en dotze raïms com dotze campanades mentre ens empassem els entrebancs, la solitud i la tristor –tot allò per arxivar als documents històrics- perquè no es repeteixin compartint-ho amb qui ens fa costat. Bon any! amb la banda sonora alegroia del dringar de copes de cava. Millor any! Caldria un manual de procediment per a un moment tan important concentrats a no descomptar-nos. A raïm per campanada sense comptar els quarts. Cal anar sincronitzats amb el rellotge del campanar o amb els cops de cassola festius –no reivindicatius- de l’amfitrió disfressat de cuiner que està per les tradicions més analògiques en evolució des dels rellotges de sol quan mesurar els trams del dia es feia a pams i els segons encara no s’havien inventat.

Com que formular un desig per campanada és gairebé impossible estic per agrupar els grans de raïm en tres sèries o blocs. Salut, diners i amor a terços dividint la dotzena i així no me n’oblidaré de cap. L’ordre amb què feu la demanda és, evidentment, aleatori. Cadascú que arrengleri els blocs i la cadència dels quatre grans corresponents per com li sembli o li vagi de gust. Jo aconsello deixar allò que més ens capfiqui per al final en un crescendo que intensifiqui els nostres afanys. Els de la meva generació acostumem a posar la salut al punt àlgid d’aquesta litúrgia, quelcom qüestionable ja que l’amor també és un combustible essencial per a la vida sense oblidar-nos de qui es concentra en l’oportunitat laboral o en la hipoteca. Bon any sigui quina sigui la priorització que en feu, com si aneu barrejant els grans d’un bloc amb els d’un altre. Així podem procedir mentre no ens escanyussem amb les llavors –que també ens les hem d’empassar- amb la fe dels innocents en el tió i en d’altres éssers d’esplendidesa màgica sense terminis o amb una garantia mínima d’un any.

Que així sigui, millor any!

Gats baladrers.

 

Diguem que els ossos de l’Emilio Castelar, un dels oradors més insignes del panorama polític espanyol, deuen patir atacs d’artrosi severs si li arriba l’eco dels esgarips i dels grinyols que han d’immortalitzar els taquígrafs i estenotipistes de les Corts Generals actuals. Quants polítics d’ara convoquen un auditori en virtut del seu discurs al marge dels legítims interessos purament polítics que representen? La metàfora política, en general, és vulgar i d’una subtilitat plana. N’excloc, per raons evidents, l’arenga i els manuals d’estil dels mítings, un gènere de pas i amb un vol gramatical com d’oreneta recurrent, de convocatòria electoral a convocatòria electoral tot i que hi ha qui hi viu ben instal·lat de manera permanent i confortable.

No em referiré al posat col·loquial de quan el veí d’escó mormola a cau d’orella al col·lega -¿Un pitillito, Don Cosme! -i ambdós fugen de l’hemicicle per anar al racó de fumar -no el de pensar- i poder deixar anar sense embuts com de dur és mantenir els ulls oberts, que no les orelles, al discurs previsible de l’orador de torn. Feixuc. Vindria a tomb d’expressions emeses en seu institucional com la recent “què cony ha de passar” potser emulant aquell “a la merda”, el manifest llegendari d’en Labordeta -al cel sigui-. Aquest “coño” sembla més propi d’una sintaxi de la gramàtica “parda” parlamentària. Com a bilingüe privilegiat m’atreveixo a dir que la demanda en seu parlamentària catalana hauria estat “què collons ha de passar”. El matís de gènere també deu ser significatiu. Hi afegiria que aquest “coño” contundent va retrunyir impregnat de certa testosterona a l’estil Putin tancant l’aixeta del gas rus. Coses del parlamentarisme amb boina. M’oblido d’aquell altre “coño” amb mostatxo i tricorni que no constava a l’ordre del dia.

Formalment, parlant de morfosintaxi política, ja s’haurà deduït que faig com aquells que habiten més els espais de fumar que no pas els d’escoltar embadalit per l’oratòria exquisida dels discursos. Puc disculpar-ho i ser del tot comprensiu, que m’hi solidaritzo, si cal. Em torno més perepunyetes, però, quan parlem de continguts amb mitges veritats o directament de mentides interessades. Hi ha anuncis feridors de polítics amb voluntat de fer mal que, espero, l’audiència sàpiga defugir en aquest jaç brut de gat baladrer que alguns fomenten sense qüestionar-los, ben al contrari. Digueu-me ingenu si encara crec en el criteri de les persones per destriar el gra de la palla perquè el volum de la crispació no el trobem majoritàriament en la societat amb o sense mascareta. Jo directament em decanto per aplicar, davant de certes actituds, el manifest del cantautor aragonès.

Aprofito amb la mascareta treta, ara que el volcà s’apaga i el virus ressuscita -una vegada més molt emprenyat i virulent-, per desitjar-vos unes bones festes, un bon solstici d’hivern o un bon Nadal -a triar-. Siguem acollidors i falaguers. Tant que us prego que els deixeu anar, els convidats, a la cambra de bany sigui la llengua que sigui amb què us ho supliquin quan el cava ha bullit, el discurs s’ha enverinat tot passant pel ronyó i la bufeta aixeca el dit. Que no haguem de repixar la jardinera del replà. Ja que si quelcom ens ha d’esquitxar, que siguin l'escudella, la carn d’olla i l’esperit nadalenc.

Sigueu feliços!

 

L'estrella de la Sagrada Família.

La Sagrada Família, avui per la Puríssima, corona una torre amb un estel il·luminat. El monument culmina la torre més alta de les construïdes a la manera com acostumen els arbres de nadal, un avet arquitectònic encimbellat amb una estrella lluminosa que afegirà un plus radiant a l’horitzó nocturn de Barcelona. Una fita o una balisa que ens alerta del límit o del perill, de zona de pregària a zona de ritual turístic per excel·lència. Un temple de recolliment i romiatge estacionat a l’àrea verda amb un estel d’orient per a expedicionaris amb xancletes i ulleres de sol.

Corrien els nostàlgics seixanta quan vaig ser conscient per primera vegada del focus d’interès i polèmica que ja llavors aixecava la catedral d’en Gaudí convertida en l’obra de la Seu, el paradigma de les coses eternes en construcció permanent. Al meu petit racó pirinenc parlàvem del campanar de Sant Antoni, una altra obra que es concretava mes en l’efecte recaptatori impulsat als sermons del mossèn que no pas en els metres que mancaven per arribar al cel.

Els meus primers records de la Sagrada Família van associats a les imatges de calendari amb què algun establiment d’ultramarins, magatzem a l’engròs o una rellotgeria del poble il·lustrava els calendaris de penjar. Només una portalada amb quatre torres, una postal barcelonina que acotava un espai concret d’una gran ciutat que encara jo no tenia apamada ni coneixia. A la imatge que durava tot l’any presidint el pany de la paret a la cuina, hi afegeixo els discursos i les defenses aferrissades que en feia del General Prim i d’en Gaudí, a parts iguals, un reusenc que va venir a fer el soldat per acabar establert i maridat amb una pubilla del poble.

Desentrellats els arcans atzarosos d’una partida de cartes a la botifarra es parlava en veu baixa d’en Franco -malgrat l’aïllament del llogaret- i dels esdeveniments que arribaven amb retard, a peu i d’orella. En Gaudí també era un dels protagonistes d’aquelles vetllades a l’escalf amorós d’una estufa, com de conte a la vora del foc. Calia continuar -o reprendre- les obres d’aquella bogeria arquitectònica amb poder per captivar l’interès de la gent? Entre obra civil i religiosa perquè si hem de decantar-nos per l’impacte d’un o de l’altre vessant és difícil. Una genialitat que la gent corrent -i les portades dels calendaris- va assimilar fent-la seva. Entre un estel diví dedicat a la mare de déu i el d’una plaça roja moscovita. El temple va patir els estralls de la guerra civil, quan es van destruir les maquetes i els plànols pensats pel pare primer de la criatura.

Una dècada després, finals dels setanta, vaig visitar la Sagrada Família. Era un monument que semblava abandonat. Deixat de la mà de déu -i d’en Gaudí-. Brut i obert a la curiositat dels que s’aventuraven a enfilar-se, escalinates amunt sense control, a les torres. Coloms, brossa, restes de la deixadesa que patia el temple desolat a la dàrsena de l’oblit on el trencadís també era d’ampolles de la vinassa dolenta dels pidolaires que hi feien vida. No havíem inventat el mot okupa. Va patir uns anys decebedors i gens brillants que no presagiaven pas la lluentor estel·lar d’aquests dies. Calia continuar -i reprendre- la Sagrada Família? La pregunta que s’anava repetint fins que va tenir la data -prepandèmica- d’acabament. Ara torna la vigència del dubte. La veuré acabada?

Un dels al·licients pintoresc, poderós imant de turistes orientals, és visitar un temple viu, inacabat o en evolució constant. No et pots imaginar com serà passat un temps des que el vas visitar l’última vegada. Jo he estat partidari de mantenir-hi o d’integrar-hi, com a mínim, la immensa grua, l’element que preludia aquest estat d’obres perdurable sense un punt final. Segles i segles inacabada per a una obra que s’ha de convertir en una mena d’enciclopèdia arquitectònica que integri tota plasticitat i totes les disciplines artístiques possibles. De fet, de la Façana del Naixement a la Façana de la Passió hi ha un ventall divers de facetes que alimenta la polèmica que embolcalla el temple. Arrauxats crítics van proposar de no tocar-la, deixar-la sota la protecció d’una cúpula de vidre, una bombolla amb efectes de neu surant mentre la sacseges que tindria gran demanda entre els turistes que en comprarien la reproducció funcional a escala. Un farcell de vidre per a una apastissada “mona de pasqua gegant”, com la definí el recent traspassat urbanista Oriol Bohigas-, que agosaradament i provocatiu havia també proposat d’enderrocar-la.

 El moment una mica olímpic de l’encesa i benedicció de l’estel, aquest vespre fred i ventós -com empordanès-, ha posat a prova l’ancoratge del nou element amb aigua beneïda i fum d’encenser en absència d’un arquer agosarat o dels coloms intrèpids. La Barcelona de projecció internacional posa llum a una fita més. Un anunci impactant que ha de consolidar més encara una icona que es va iniciar -diu la llegenda- en la campanya de la destil·leria japonesa Suntory que al 1983 es va empescar una afortunada campanya publicitària que barrejava imatges de l’obra d’en Gaudí amb elements de la mitologia popular japonesa que els van seduir. Un tòpic més, el pelegrinatge de les expedicions nipones armades amb un envejable equipament tecnològic que testimonia la conquesta i posa en valor el modernisme barceloní a les agències de viatges internacionals. Quant li deu la ciutat a en Gaudí?

Pel març del 2014 vaig visitar el temple ja consagrat pel Papa al novembre del 2010. Vaig accedir-hi per la façana més nova, la d’en Subirachs. Era la primera vegada després de més de tres dècades que hi tornava. Impressiona la nau, que era plena de cadires arrenglerades per a una celebració multitudinària. Sota, a la cripta, s’hi celebren les misses ordinàries, un espai de culte de fa anys, que és l'església de la parròquia. Boscos de pedra, jocs de llum. El modernisme destil·lat i interpretat. Com els vitralls pinten la pedra i el formigó és màgic. Presidint-ho, penjat i acrobàtic, el crist crucificat d'en Francesc Fajula, l’escultor de Sant Joan de les Abadesses. Tot plegat impressiona. Meravella. Sobta. La simbologia dels evangelistes i la similitud amb les mesquites i els medallons exaltant l'Al·là sota de les cúpules. Les solucions orgàniques de bosc metafísic. Sens dubte, una catedral per al debat i la controvèrsia per si es tracta d'un pastitx o d'una obra d'art en majúscules. Com si a l'actualitat, salvant els segles i les distàncies, poguéssim assistir a la construcció d'una piràmide en directe. I tot embolcallat pel misteri gaudinià, aquell personatge barbut i escanyolit a qui va atropellar un tramvia. Vaig seure en un banc de pedra que voreja tota la nau. Un ritual tot escalfant la matèria per carregar-la de la vitalitat que li manca. Malgrat les visites i la gernació que s'hi aplega, el temple és fred, hi manquen el fum de les espelmes, els perfums dels encens i l'escalf de les pregàries dels segles. Tot esdevindrà. És una obra per gaudir-la a glopets i en visites breus i concentrades. Mirar, observar les solucions arquitectòniques, les ombres, la llum, les formes femenines i arrodonides del modernisme matèric. En el procés crida l'atenció el tractament escultòric d’ambdues façanes. Un ou i una castanya enllaçats per columnes i naus. Del farciment gaudinià al minimalisme de la línia recta en un contrast massa poc integrat l'un en l'altre. Mentre era dins de la nau central vaig estar amatent a les vibracions i a la trencadissa dels vitralls amb què el pas dels trens d'alta velocitat han de sacsejar-la. Després, a casa, havent descarregat les fotografies com un japonès més, t'adones que és un monument a qui la càmera tracta bé. Decididament la Sagrada Família és molt fotogènica.

 Vull imaginar, de ser possible, l’arquitecte Antoni Gaudí amb un llapis vermell fent un cop d’ull als plànols actuals.

 

 

Treva nadalenca.

 Esperant la treva nadalenca després de les tempestes literals que ens han privat del sol i enfredoreixen l’ambient. Dies d’aigua, ventosos, de calamarsades i amb mànegues a tocar de la costa. A casa, però, ja hem penjat els detalls nadalencs per si resplendeixen amb benaurança l’esperit festiu dels torrons i la neu a muntanya. La ciutat també ha encès els llums arrauxats que en pampalluguegen la foscor. Nadal a la cantonada i el Trabucador enlaire, l’istme subtil i pintoresc al delta de l’Ebre que la fúria desfermada de la natura ha tornat a trencar, un pluviòmetre natural que mesura el desastre.

Els dies previs al gran divendres negre, com el del Trabucador, també preludien el devessall consumista que ens ha d’engolir abans que ho facin les diverses restriccions planificades o la pandèmia que udola a la lluna plena dels llops, rodona com un mató de Montserrat. Vivim entre ensurts. Tornem a patir -o reverdeix- la incertesa instal·lada en un estat insòlit quasi permanent on podem integrar a la falsa normalitat situacions excepcionals. Ja em sap greu haver de reeditar la gaseta del confinament, una enciclopèdia -o una sèrie de Netflix doblada al català-, que va engruixint els volums o els episodis de la qual el ministre de sanitat alemany n’ha fet un spoiler: “vacunats, curats o morts”. Em decanto pel final feliç amb el virus carregat de melangia cavalcant horitzó enllà així que acabi l’hivern com proclama la trivialitat del ministre. Mentre, ressuscita el salconduit digital amb ímpetu per poder compartir en un establiment un arròs a la cassola amb musclos sotateulada perquè ara ens escometrà una ferotge onada de fred polar que ha entrat pel nord-est peninsular.

Fins a la concreció d’aquest més negre que divendres han confluït tot d’esdeveniments que marquen el novembre, un mes que del bracet amb el febrer -el mes dels gats- podríem agermanar amb els dilluns. Semblen mesos fúnebres que només serveixen per farcir el calendari. Què tenen d’encisador el novembre i el febrer? Per què, en l’arbitrarietat de la mesura dels dies, no els esfullem diluint-los en un nou almanac arrodonit només amb deu mesos? Parlem-ne.

Va, animem-nos, aixequem el cap que l’esperit nadalenc ja és ací amarant allò més terrenal. Fixeu-vos com El conte de nadal d’en Dickens, que va inspirar la versió del ratolí Mickey, deu haver animat també el consens polític per aprovar, com en una trepidant sessió de nadal a tres bandes, els pressupostos estatals, catalans i municipals d’una tacada. Una carambola perfecta si no fos pel set al tapet d’en Maragall.

La resta del panorama abans de festes anticipa tendències per l’any que estrenarem. Ve xopat també per l’esperit dels negres divendres que porten temptadores ofertes i llamineres propostes destacant als aparadors la rebaixa de la llengua catalana als currículums escolars amb cridaners neons judicials avançant-se en matèria de fer cagar el tió a cop de bastó.

També marquen tendència, més enllà de l’anècdota, altres proclames. Com la produïda en la topada entre un grup d’estudiants antifeixistes amb un punt d’informació que una associació espanyolista havia instal·lat a la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona amb els Mossos d'Esquadra de mitjancers. Els aldarulls han conclòs, megàfon en mà, apel·lant a la llibertat tot advertint que aconseguiran il·legalitzar-los, als antifeixistes.

Una altra ha estat en el marc del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones -l’Institut Català de les Dones ha recomptat, aquest any, 12 feminicidis-. “Nosaltres no odiem a les dones, en el nostre partit n’hi ha moltes de gran valor, quasi tant com el dels homes”.

 

 

Tot “anava bé”, però va marxar el llum.

 Fins els anys vuitanta encara hi havia alguna masia habitada que no disposava de llum, ni, per descomptat, de telèfon i el subministrament d’aigua era precari, només una aixeta que rajava sense massa alegria. Eren els habitants avesats a una situació que avui ens sembla més que insostenible, literalment apocalíptica. L’anunci o advertiment del tall de subministrament ha aixecat polseguera i molta alarma social. En unes dècades hem passat d’un rusticisme energètic a l’eclosió tecnològica de la qual en som absolutament dependents. Recordant els talls que ens han desendollat només unes hores, com a molt uns dies i a tot estirar una setmana, la sensació és angoixant. D’impotència. D’abandó. Desprotegits recorrem a les llanternes que tenim estratègicament repartides per l’habitatge, a les tauletes de nit i una, la més potent, al costat de comptador del llum vetllant les incertes i imprevistes apagades recurrents de quan fa més fred o massa calor. Caigudes que acostumen a esdevenir de fosc, a mig telenotícies nit quan l’home del temps també anuncia les malvestats meteorològiques que assoten el país.

Fins ara hem viscut els desastres dels diversos subministraments energètics, anècdotes localitzades en una zona molt concreta, com espectadors sense massa empatia mentre, a casa, tot funciona amb un clic a la velocitat de la llum. Incidents d’una canonada de gas o d’aigua, avaries a les línies d’alta tensió i d’altres fuites que calia arreglar urgentment de les quals en fèiem un seguiment en l’inventari dels productes congelats que se’ls han malmès als del restaurant del barri. Aquestes últimes setmanes ha fet fortuna la catàstrofe de les catàstrofes, una possible i propera fallada absoluta del sistema, una situació irreparable per la via de les urgències i sense terminis. Acollonits i crèduls hem esgotat els productes de subsistència, que si no són prou efectius, confereixen certa seguretat fictícia. Ens ho prenem com una acampada de cap de setmana a les fosques sense foc de camp, però.

Quantes alarmes pronosticant el final d’una era no hem viscut. El maltusianisme del segle divuit ha anat evolucionant. Proclamava el control de natalitat com a única manera d’aconseguir la supervivència de la humanitat. Llavors, la teoria predeia la fam perquè els recursos naturals no serien suficients per alimentar la població creixent del planeta. Reduir els naixements i que les guerres i epidèmies fessin el seu curs retardant la crisi total de l’alimentació, segons Malthus, era l’única esperança. Aquest clergue anglès no va parlar de la manca d’aire o d’aigua, quelcom que les derivades del maltusianisme darrer -i la realitat climàtica- ja incorporen. Ben tornats a l’ecofòbia.

Aprendre a anar a dormir amb una espelma i una capsa de llumins sota del coixí era un costum que va associat a agafar el son ben ràpidament per combatre la por a la foscor, als udols dels gossos que empaiten fantasmes sense còrpora. A la paret encalcinada, maldestra, i boteruda hi ha penjades en sengles estaques les escopetes, els sarrons de caçar conills o bestioles de cassola i les pors irracionals. Ens salva que el món reneix puntual cada matí carena enllà i comença l’activitat. Uns grapats d’aigua apressats i breus per netejar els ulls de fura a les criatures abans d’apropar-se al foc a terra on s’hi renoven les brases esmorteïdes del vespre anterior que van cremar les històries a la vora del món proper i torrar-hi una llesca de pa de pagès untada amb oli.

Els calaixos de la memòria s’il·luminen amb espelmes, llums de carbur de flama metàl·lica i ataronjada com torxes fumejants d’espessa boira que ennegrien les bigues, els cabirons i l’empostissat dels sostres a les corts del bestiar. Làmpades d’oli, de petroli i la primordial vivesa amorosa del foc a terra a redós del qual s’hi coïen la vida i les escudelles.

Desconec quines eren les misèries energètiques amb què convivien els infants a ciutat. Maltusianament la vida a pagès o als llogarets petits estava més resolta. L’autarquia domèstica era un fet gràcies als rebosts i als horts en comarques on només calia mercadejar articles de luxe com el sucre, el cafè, el vi i l’oli, tots ells una extravagància culinària. Ara mateix restablir aquella sostenibilitat espartana en el consum -i en el tractament de les deixalles- semblaria impossible. El progrés relacionat bàsicament amb les fonts energètiques que el fan rodolar a les nostres comarques també s’ha globalitzat i homologat amb el mateix nombre de semàfors per metre quadrat asfaltat. Un punt de retorn que una cabra i un enciam neorurals no resolen.

En la cruïlla per la supervivència sota amenaces diverses aquests dies cerquem la sortida a una de les més punyents i democràtiques perquè ens toca de ple a tots, el canvi climàtic que ja ningú qüestiona -ni el cosí d’en Rajoy-. A Glasgow hi ha la trobada de caps grossos per arribar a un acord. Greenpeace considera excepcionalment feble el primer esborrany de la declaració final de la Cimera pel Clima. Denuncien que a la proposta no hi ha cap esment a l’eliminació progressiva dels combustibles fòssils en contra de les indicacions dels experts. Cal, segons els entesos, acabar amb el carbó, el petroli i el gas de forma immediata per complir amb els objectius de l’Acord de París d’evitar que el planeta s’escalfi més d’1,5 graus centígrads.

Veurem com evoluciona la lluita per descatalogar els tradicionals interessos nocius i contaminants amb el dret al desenvolupament que també tenim tots, especialment les comunitats més fràgils i sovint les menys contaminants. La imatge colpidora del ministre d’Afers Estrangers de Tuvalu intervenint a la COP26 amb l’aigua de la mar fins als genolls per alertar del risc que la pujada del nivell deixi sota l'aigua països sencers, com ara el seu, és d’allò més gràfica i impactant. Tuvalu és una illa al bell mig de l’oceà Pacífic amb 11.792 habitants -així d’exacte, segons la premsa- a qui el planeta pot passar una factura excessiva havent de pagar els excessos aliens.

I quan “tot anava bé”, va marxar el llum -reblà el filòsof-.

 

Sense notícies.

Després del parèntesi d’aquest mes d’octubre per burocràcies vitals que us estalvio i d’agafar-me unes vacances de senyor, fora dels mesos turístics de temporada alta, reprenc el que solia entre la mandra i el no saber què dir. Disculpeu la desconnexió. Podria al·legar que l’actualitat ha fet figa, que no hi ha res d’important i que el món proper i no tan proper és una bassa d’oli. Tot rutlla sense ensurts i res no grinyola. Vivim instal·lats en una pau beatífica molt propera a la felicitat que ens deixa sense arguments. Tan perfecta que els mitjans han de recórrer a les cròniques ensucrades per omplir les portades de tòpics suats. El més agre i bèl·lic passa per la disputa per la predominança entre les castanyes torrades a la llar de foc i el hollywoodià halloween. Qui guanyarà? La castanyada ho té pelut bàsicament per la bonança tardorenca dels dies amorosos propiciats pel canvi climàtic i poc freds encara; només a favor la intenció del ministre de consum anunciant que prepara una llei per prohibir la publicitat dirigida als menors d’aliments i begudes no saludables. Caramels també?

Fixeu-vos que a manca de vent que bufi per impulsar les noticies d’actualitat, la cosa no dona per navegar. Els mitjans se les han d’empescar totes per tirar a l’olla quelcom per deixondir l’apatia i la benaurança que ens bressola en aquest nou univers postpandèmic òptim. Tant que jo gairebé gosaria clausurar la gaseta del confinament. La pandèmia ja no infla les veles amb grans titulars. Xavalla informativa farcida de petites anècdotes que no intimiden. Hem integrat el virus a la categoria de les mascotes de companyia, hi convivim sense escarafalls i, quan cal, els portem a passejar pel parc amb afecte i civisme recollint-ne les deposicions, les mascaretes.

Instal·lats en aquest erm panorama sense ressalts hem hagut de recórrer a l’univers esportiu per aixecar l’avidesa i la curiositat de la parròquia tirant a l’olla un os que revifi i estimuli la controvèrsia, Koeman sí, Koeman no. No em posicionaré al respecte perquè a la gespa de Can Barça hi pastura, ara, una legió sàvia d’experts amb criteri i estratègia més de passat que no pas de futur. Mantenir l’excel·lència i els títols curs rere curs deu ser una tasca tan feixuga com practicar l’operació bikini durant tot l’any sense excepcions.

Un altre punt calent amb gran sortida, que redimeix el moment encalmat, és l’erupció d’un volcà a la Palma. Un espectacle, si no fos tan demolidor, que ha cremat els índexs d’audiència i ha elevat el turisme als nivells del magma incandescent mentre alguns intrèpids presentadors estrella dels diversos programes s’hi juguen els rínxols i les pestanyes esquivant la riuada de material roent que socarrima l’illa. Els olotins de la Garrotxa s’ho contemplen amb certa enveja només mediàtica mentre porten ciris a la capella de Sant Francesc -situada a la gola del volcà Montsacopa- i lliguen els dies amb llonganisses.

En èpoques de sequera, quan el dia a dia és d’una monotonia grisa i previsible, un recurs efectiu és pronosticar allò que no ha esdevingut. Fer càbales tot jugant a les suposicions amb un punt d’intriga que enganxi l’audiència perquè pot succeir. Un mètode propi de les trames de terror que ens angoixen només de pensar-hi. Escenaris apocalíptics amb protagonistes que ens inquieten i ens xuclen la placidesa. Parlo dels vampirs que pertorben la quotidianitat així que surten dels taüts decidits a esguerrar-nos l’existència eternament. Fem el senyal de la creu!

“Qui ens ho havia de dir” va fer fortuna durant el confinament. Qui podia preveure l’aturada en sec, el sotrac en tots els àmbits que provocà la plaga vírica que encara estem amansint. Aquest fet, sense cap mena de dubte, ens ha estovat la credulitat. Tot és possible, doncs, i encara més. Apel·lant a aquesta incertesa s’ha fet públic un estudi sobre les possibles amenaces futures a l’estabilitat i la seguretat d’Àustria -i de la Unió Europea- amb una detallada anàlisi respecte de la possibilitat que la xarxa elèctrica no resisteixi originant una apagada generalitzada i indefinida prevista durant els cinc anys propers. Tornem a fer el senyal de la creu! No en negaré la possibilitat. Jo diria que el consum d’aquest recurs s’ha endollat per marcar tendència a preu d’or. Macromaniobres dels mercats lligades a la producció i transformació energètiques, la clau de volta d’una nova manera d’il·luminar la foscor sense petroli o carbó. Per ara, però, amb aquests preus el sarcasme consumista sostenible es debat entre comprar un cotxe elèctric o anar a fer llenya al bosc per torrar les castanyes.

Bona castanyada!