Tendència Black a la Fashion week.

El panorama polític és sorprenentment –decebedor?- previsible. El PP gallec encara hauria augmentat en nombre de vots la consolidada majoria absoluta. Algú ens hauria d’explicar com és possible que la corrupció no passi factura als populars. Virtuts del pop a la gallega? Els analistes aliens, més enllà d’aquesta sagristia corrompuda on no es purguen els pecats, no ho deuen entendre pas. Quin país més estrany. Una nació d’indolents que premia aquells que l’espolien. Com és menja tot això? Suposo que alguns gallecs s’ho han d’empassar amb grelos per guarnició i amb un bon albarinyo al so d’una gaita sonant.

El dia després de les eleccions gallegues i basques el circ polític està molt mogut, en ebullició. Ja hi ha l’aigua al punt just de temperatura per afaitar el funàmbul Pedro Sánchez. El trencadís a les esquerres és tradicional, com una plaga endèmica. Algunes aliances autonòmiques dels socialistes amb Podemos també trontollen. ¿Preludien unes altres eleccions de cara a les quals cal marcar terreny? En Mariano ha decidit prescindir del plasma, donar la cara i admetre algunes preguntes sense canviar cap ratlla del guió. Es tracta del contracop a la reacció del dirigent socialista de convocar unes primàries per apaivagar les ínfules caïnites d’alguns barons/baronessa. Al puzle de la unitat o li manquen peces o no hi encaixen.

La sort d’en Mariano, al contrari, és de catàleg. Aquest personatge practicant l’art taurí dels estatuaris en fa prou amb què no l’enxampin descol·locat ni massa loquaç. Només s’ha d’estar quiet i callat vigilant que no li caigui la flor del cul o que la fortuna política l’abandoni. En l’improbable govern alternatiu, unes altres eleccions l’afavoririen encara que coincidissin amb Nadal, Sant Esteve o els Reis. El lideratge i el poder seductor de masses d’en Rajoy hauran de figurar als manuals d’estratègia política així que es jubili com a president vitalici del govern provisional. 

Ja poden caure destrals de punta al clavegueram embussat amb la premsa desbordada recomptant compareixences per corrupció, frau o prevaricació que a en Mariano no li arriben els esquitxos d’aquest sang i fetge polític que fa la xup-xup dia sí, dia també. Ni l’esclat hipercalòric de la Rita li ha produït la més mínima taca a la corbata. Pures anècdotes per a un determinat electorat que ho percep com un mal menor en l’ètica funcional del ja m’està bé. De vegades em pregunto què en deuen pensar els països una mica menys tramposos on una ministra dimiteix perquè l’han enxampat plagiant una tesi doctoral, per exemple. 

Coses de contrades on escalfa de valent el sol i la sang és més tèbia. Afers sense importància, fidelitats que s’ho poden permetre tot exhibint-se perquè ningú s’escandalitza. Aquests dies uns legionaris es manifesten perquè volen arravatar del nomenclàtor l’honor a un general intel·lectual que cridava “Mori la intel·ligència!”. Aquest profeta visionari ha mobilitzat la flor i nata legionària a Madrid. Em torno a preguntar què pensarien els berlinesos de veure desfilar una nostàlgica companyia extemporània amb una cabra per mascota –encara que aquesta fos alpina- pel merkelià bulevard Unter den Linden.

Continuem amb les desfilades. Avui mateix ha començat l’edició anticipada del Cibeles Madrid fashion week amb una passarel·la de models que vol imposar la tendència “Black” als caixers automàtics. Reputats figurins de les agències de moda Caja Madrid i Bankia s’han aplegat per redefinir les línies de tardor i d’hivern a l’Audiència Nacional. Un saló, el d’enguany, que ha jugat fort en la difusió amb un màrqueting contundent fixant l’estil que ha de marcar els nostres fons d’armari –i de butxaca-. Dotze milions -12.000.000 d’€- es calcula que és la quantitat, cèntim d’euro amunt, cèntim d’euro avall, que l’organització ha invertit perquè el ressò i la empremta arribin a tots els àmbits. Un exèrcit de paladins del nou estil de vida, uns lluitadors que ens van alliçonar i ens il·luminen encara amb la insospitada operativitat de les targes de crèdit. Només pretenien –exemplars- eradicar el diner negre que no li és propi al món financer del plàstic perquè aquest sempre deixa una traçabilitat i un rastre.

L’última desfilada o passarel·la serà més una processó marcant el pas de l’oca cap a unes urnes nadalenques. Des de l’extenuació Espanya tornarà a votar perquè en l’estretegia, el PP, a cada bugada hi guanya un llençol!

Temps de bolets.

Temps de bolets en una sequera que no els propicia. Els entesos –hauria de dir experts- dictaminen que aquesta temporada no serà de les més reeixides. La sequera pertinaç provoca que la humitat necessària que requereixen encara no sigui prou generosa. Massa dies sense ploure o de fer-ho poc i malament provoquen que el bosc no es prodigui. Veurem com evoluciona la collita, però per ara és migrada i molt escadussera. 

Caçar bolets, aquests fongs es cacen com els senglars, els tudons o els conills, té la seva cosa. Com que no tenen potes per fugir d’escopetes com paneres, es camuflen. Mimetitzats en el sotabosc costen de veure, alguns desfilen abillats amb fulles de tardor en una gama de vermells rogencs i terrosos que encara els fan més esmunyedissos. És una mena de joc detectivesc on una bona lupa i la intuïció es complementen per detectar-los sota d’una fulla caiguda que els fa de barret amb formidables dissenys ecològics.

No sóc boletaire assidu -passavolant d’experiència rovellada- podria confirmar que habitualment són ells, els bolets, qui em troben a mi. Decebedor perquè si no n’hi ha molts, no coincidim. Acostumo a passar de llarg sense escometre’ls i ha esdevingut –en anys de collita generosa- d’haver-los trepitjat. Tota una ciència i un art, el del boletaire professional, que malauradament no em fa costat. Ho asseguro apel·lant a un trauma infantil que m’obligava a caçar bolets a desgrat sota l’espartana condició d’aprenent desmotivat. Massa d’hora, massa pujades, massa bardisses, massa por de la fauna salvatge –esquirols, guineus i teixons- que jo associava a les feres ferotges del cel·luloide amb paüra irracional per les serps, els lluerts i d’altres ferams que s’arrosseguen. Calia estar alerta posant-hi tots els sentits.

D’aquella època vaig aprendre que no cal fiar-se dels exemplars fatxendes, dels que s’exhibeixen altius. Bolets vistosos i amb barrets cridaners, carregats de complements i espores acostumen a decantar-se per la solitud arrogant. Fars superbs que avisen –Ep, sóc verinós! –Allunyem-nos-en.

Hi ha comunitats de bolets modestos sembrats per la natura amb generositat. Assemblees d’exemplars que viuen en urbanitzacions micològiques que només de veure’ls ja fa mandra aplegar-los. Abunden per participar en una mena de socialització gastronòmica que es concreta en una truita o en el caos alegre d’uns ous remenats amb un polsim de julivert i un gra d’all trinxat. Gloriosos i, sovint, poc preuats. També existeix la tribu dels sense suc ni bruc que són la plebs, els més vulgars de la panera que tenen la seva virtut quan se’ls disfressa la textura tirant a tap de suro en un festival de sabors d’un bon estofat.

Bolets! De la globalitat hem après a conrear-los, a provocar-los en presons alienes a les ventades assassines i a gaudir-los com xampinyons de companyia. Esclaus de cuina o mascotes de cassola. Hem après dels veïns, que es delien per espècies que nosaltres rebutjàvem, a preuar aquests préstecs de la tradició francesa o oriental convertint-los en gal·licismes exquisits per a menús amb pretensions. Bolets! 

La meva dèria infantil com a boletaire passava per caçar algun follet, aquests simpàtics éssers minúsculs que habiten a les cames de còrpora molsuda d’espècies singulars. Mai vaig aconseguir de captivar-ne cap. Fugissers s’escapolien abans que jo els enxampés. Màxim hi trobava l’espai deshabitat i polit, amb el llit fet i la cambra escombrada. Incansable i pertinaç tampoc em desanimava quan només hi trobava un cuc.