30 d’ag. 2016

Un agost nadalenc



L’estiu ens situa en mode repòs, de desconnexió, de estar més per la visió curta d’un objectiu amb el focus concentrat en pedrots o en personatges tot epidermis torrant-se al sol que no pas pendents d’uns pactes impossibles. Hem socarrat a ràfegues de flash allò que ens volem endur per demostrar-nos, a nosaltres mateixos, que hi vam estar, passejant i contemplant l’encís del que ens és aliè. Abans, a l’estiu -tota cuca viu- érem espectadors, però ara -tota mona ronda- també formem part de la coalició, de l’exèrcit de depredadors en un safari pel pacte insòlit. Exercim de testimonis amb proves que si no es toquen es poden contemplar. He decidit emmagatzemar per al record els mercats locals i exòtics carregats d’obres d’art genials i comestibles, natures mortes de color i aroma que només es comporten de ser retratades. 

El parèntesi breu que esdevé una mena d’eternitat comprimida per països i terres insòlites, propers o llunyanes, ens transporta a la recerca del miratge saludable –però quimèric- del País de Xauxa on tot és possible i permès menys un acord polític enraonat. Quelcom que també ha amarat el meu periple ha estat la revenja per tot el que tolero la resta de l’any a Barcelona. He capturat idíl·liques postals de natura, gàrgoles de catedral i m’he concentrat alhora a esbravar la tensió que comporta viure assetjat pel turisme la resta del curs. 

M’explico. Sota la condició de passavolant amb papers m’he dedicat bàsicament a fer nosa. Els guies locals ja s’encarreguen de triar el lloc més propici per embussar les voreres i carrers estrets mentre ens expliquen el programa electoral. M’he convertit en barricada humana de calibre important, no sense un punt de temeritat, mentre cercava l’angle d’atac i la perspectiva més compensada entre el semàfor fent-me l’ullet, una promesa incerta i un esglaó traïdor. Clic!

Exercir de turista no us penséssiu que és tasca fàcil. Cal posar-hi voluntat. Uniformes a banda –barrets i complements diversos que no lluiríem a indrets on ens coneixen- cal també una certa predisposició mental. És un estat que requereix d’un ensinistrament previ perquè l’impacte no ens descol·loqui tot assolint els objectius de visitant típic amb sandàlies. Això mateix, un estiuejant ocasional emblemàtic que no decep, que ho dóna tot per estar a l’alçada de les circumstàncies –amb o sense mitjons, a voluntat-.

Torno de l’estiu a casa amb quelcom que es toca, certa pàtina bruna coriàcia, una cuirassa que em protegeix de l’ambient polític que contribueix a l’esclafament global però no  al canvi climàtic a la pell de brau peninsular. Sense novetats importants al front polític nacional continuem fossilitzats, entestats i encaparrats amb polítics incapaços d’articular una entesa pretenent que tornem a omplir les urnes amb neules i torrons dels durs, dels d’Alacant. Quelcom lloable com a rebequeria de patí d’escola, però amb un cost social no sostenible. El prestigi dels polítics, la paciència dels ciutadans i els implants em temo que no ho suportaran.

Més del mateix, els mateixos gossos amb els mateixos collars udolant a les nits de lluna plena amb el cel plorant llàgrimes d’agost fugisseres com estels. Allunyats de les radiacions de plasma estival, en Mariano i un servidor –jo del tot-, m’expliquen que m’he estalviat el maldestre trotar del president en funcions mentre el temps passa i la responsabilitat dels polítics sua. Vivim pendents que els resultats electorals –massa marinats- es concretin, que no se socarrimin a la foguera de la indecisió com unes tristes i malmeses sardines congelades. Administrar allò que les urnes han propiciat no hauria de ser només un joc de ping-pong de retrets i de desacords. Ara és la vostra responsabilitat, no la de qui us hem triat. No ens reboteu la pilota a nosaltres una vegada més! 

Deixeu-nos gaudir dels canelons nadalencs en harmonia casolana. Bon Nadal!

15 d’ag. 2016

García Lorca



Al Registre Civil de Granada hi consta la inscripció literal següent: “el dia 21 d’abril de 1940 es procedeix a reescriure la defunció de Don Federico García Lorca que falleció al mes d’agost de 1936 a conseqüència de ferides produïdes per fet de guerra essent trobat el seu cadàver el dia 20 del mateix mes a la carretera de Víznar a Alfacar”. 

La fredor del breu manifest administratiu del règim passant vergonya a l’hora de posar sobre el paper –que ho suporta tot- la mort d’en Federico García Lorca és actualitat –mai no ha deixat de estar-ho- a l’agost quan el cap d'any del poeta ens recorda la barbàrie i la roïnesa moral d’un poble i d’un règim que no sap enterrar els seus morts.

A en Lorca el van afusellar i les cendres del cadàver són volves rimades que pul·lulen per l’espai poètic roent. Partícules vives, vigents, immortals. Són patrimoni de la humanitat magnificades per la bogeria rabiosa amb la intenció d’esborrar-lo, a ell, i a la seva paraula sepultant-los en el no-res.

8 d’ag. 2016

Garota d'Ipanema



La Gisele Bundchen al pas de Garota d’Ipanema interpretada per Paulinho da Viola és un dels cromos per a l’eternitat que generà la cerimònia d’apertura dels Jocs de Rio. La vistosa voluptuositat llustrosa -amb un subtil punt d’estrabisme sensual assajat- va inaugurar la nit carioca amb color, música i sabor tropical. Rio 2016 ja sua, pateix, emociona i, sobretot, competeix. Més lluny, més alt, més fort –més dopats?-.

Ni els infants ja s’empassen que l’important és participar, s’ha de guanyar com sigui. Per combatre el tot s’hi val la federació russa serà eliminada dels Jocs Paralímpics. El Comitè Paralímpic ha decidit en un sentit diferent al del Comitè Olímpic, que va deixar la decisió de la prohibició a criteri de cada federació esportiva. S’hauria demostrat una conxorxa estatal per permetre als esportistes russos dopar-se. La idíl·lica idea que totes les nacions del món poden aplegar-se en uns jocs en igualtat de condicions per escatir qui arriba més amunt des de més enllà amb prou força i sense martingales deu ser també un miratge per a criatures innocents. 

En aquesta edició crida l’atenció i és significatiu veure desfilar l’Equip Olímpic dels Refugiats, una iniciativa lligada al programa Solidaritat Olímpica que lidera el manresà Pere Miró, director general adjunt del COI. S’han seleccionat deu atletes que competiran sota la bandera i l’himne olímpics. Es tracta de deu persones amb estatus de refugiat verificat per l’ONU tenint en compte la seva situació i la trajectòria esportiva personal. Cinc són originaris del Sudan Meridional; dos, de Síria; dos més, de la República Democràtica del Congo; i un, d’Etiòpia. Molta sort! 

La XXXI Olimpíada, Rio 2016, porta per primera vegada els jocs a América del Sud. La segona ocasió en un país llatinoamericà; Mèxic 1968 en el record. A finals de 2009 el COI va decidir a Copenhage que Rio esdevindria la seu dels XXXI jocs. En aquella ocasió la samba va vèncer Madrid pels pèls, que va fer pòdium classificada en segon lloc; però malauradament no els va obtenir. Encara havíem d’assistir a l’enginyosa estocada idiomàtica que l’Ana Botella va perpetrar en la posterior candidatura per al 2020. Instava la llavors alcaldessa de Madrid al comitè a prendre’s «A relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor». El jurat olímpic es va relaxar tant que es va decantar per una cerimònia del te, però a Tokio! 

¿Si el comitè seleccionador de Copenhage -abstemi de cafeïna i de teïna- hagués disposat d’una bona bola de vidre s’hauria decantat per Brasil? No ho sabem, però el Brasil amb les expectatives de 2009 no és el d’aquests dies de peveter encès. Hi cremen els perfums de la crisi, de la corrupció i de les faveles que s’entesten a no transformar-se en un parc temàtic per a turistes nostàlgics que viuen l’aventura extrema i colorista en la pràctica de la selfie ètnica. Brasil bull amb l’ai al cor, per acabar la infraestructura dels jocs, perquè algun dirigent del COI va declarar que l’organització de l’esdeveniment era “dels pitjors” que havia vist mai. Perquè els brasilers pateixen amb més passió les mesures d’austeritat imposades que no pas per la celebració d’unes olimpíades que també han servit per xiular i escridassar la breu –brevíssima- intervenció del president en funcions Michel Temer declarant-los inaugurats. Ni Dilma Rousseff ni Lula da Silva van assistir a l’acte. Comptats els caps d’estat que van ser-hi presents, es tracta de l’edició amb l’assistència més migrada de dignataris mai constatada. Els espanyols també van fer campana. I encara un temor més els tenalla, repetir l’experiència poc afortunada –desastrosa?- al recent Mundial de Futbol amb seu a Brasil.

Iniciada la connexió urbi et orbe, amb una audiència potencial de 3.000 milions de persones a través de la televisió, just quan polien l’ombra d’ulls amb un subtil punt d’estrabisme sensual assajat a la Gisele Bundchen, l’estadi de Maracaná presentava massa taques aclaparadores de buidor. Els comentaristes es qüestionaven si assistiríem a l’espectacle amb les grades mig buides. Les cues i la seguretat extrema van propiciar que la fluïdesa als accessos no fos la que calia. El fantasma del deslluïment per manca de públic només es va passejar per Maracaná. 

Amb tot plegat el COI mai perd, com la banca a les cases de jocs. La rendibilitat de l’esdeveniment ja és assegurada al marge del comportament i del furor que hi esmerci la torcida contra d’en Neymar o del boicot i de les protestes que un escamot de canganceiros decideixin practicar contra de la situació política o social que viu el Brasil.